Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Llibre de la jungla, de Rudyard Kipling.

.…Aleshores el minyó sentí una pena dintre seu com mai no l’havia sentida, i, prenent alè, sanglotà, i cara avall se li escorrien les llàgrimes.
-Què em passa? Què em això? -digué-. No vull anar-me’n de la Jungla: no sé que tinc. ¿És que m’estic morint, Bagheera?
-No, Germanet. Això no són sinò llàgrimes com les dels homes -contestà Bagheera- Ara veig que ja ets un home, i no un home-cadell. És cert que la Jungla s’ha tancat per a tu des d’ara. Deixa-les córrer, Mowgli: són llàgimes, només.

Encara falta molt per que Mowgli deixe definitivament la jungla, aquestes lletres encara són del primer capítol de llibre de Kipling, però l’altre dia les vaig escoltar en una “peli” de Peter Weir, Gallipoli. L’oncle del protagonista està llegint als menuts de la casa aquesta història de com Mowgli espanta a Shere Khan i als seus aliats en la lluita pel control de la ramada de llops.
Però aquest llibre no són només les aventures de Mowgli, sinò hi han més històries intercalades entre aquestes: dues històries del ambientades al gels de l’àrtic i altres més sobre altres animals de la jungla hindú o de l’Himalaia, amb el denominador comú de tenir animals humanitzats com a protagonistes.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Cinema.

Se indignaron con las imágenes vivas que el próspero comerciante Bruno Crespi proyectaba  en el teatro con taquillas con bocas de leon, porque un personaje muerto i sepultado en una película, y por cuya desgracia se derramaron lágrimas de aflicción, reapeció vivo i convertido en un árabe en la película siguiente. El público, que pagaba dos centavos para compartir vicisitudes de los personajes, no pudo soportar aquella burla inaudita y rompió la silleria. El alcalde, a instancias de Bruno Crespi, explicó mediante un bando que el cine era una máquina de ilusión que no merecia los desbordamientos pasionales del público. Ante la desalentadora explicación, muchos estimaron que habian sido víctimas de un nuevo y aparatoso asunto de gitanos, de modo que optaron por no volver al cine, considerando qe ya tenían bastante con sus propias oenas para llorar por fingidas desventuras de seres imaginarios.

Vaig viure, a l’illa d’Eubea, una situació semblant, quan un vella, d’aquelles que vesteixen de negre, amb mocador negre al cap, es va amagar en el moment que vaig treure la càmera de fotos a la taverna per fer unes fotos dels que estàvem sopant. No m’ho podia creure i vaig recordar que la les “pelis” els indis tambè tenien por a que la fotogràfia els robés l’esperit, com el personatge de l’Anthony Quinn a “Lawrence d’Aràbia”.

Avanti, de Billy Wilder.

Carlo Carlucci: In Italy, the lunch hour is from one to four. 
Wendell Armbruster: *Three hours* for lunch? 
Carlo Carlucci: Mr. Armbruster. Here we do not rush to drugstore for chicken sandwich & Coca-Cola. Here, we take our time. We cook our pasta, we sprinkle our Parmigiano, we drink our wine, we make our love… 
Wendell Armbruster: What do you do in the evening? 
Carlo Carlucci: In the evening, we go home to our wives. 

Cinema a l’estiu a la Paramount channel, el gran Wilder. Carlo Carlucci i tots els seus cosins i la famíla Trotta.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. Arquímedes.

…Un mediodia ardiente hicieron una asombrosa demostración con la lupa gigantesca: pusieron un montón de hierba seca en mitad de la calle y le prendieron fuego mediante la concentración de rayos solares. José Arcadio Buendía, que aún no acababa de consolarse por el fracaso de sus imanes, concibió la idea de utilizar aquel invento como arma de guerra. Melquiades, otra vez, trató de disuadirlo…….

Potser que a l’interior de la selva no havien llegit mai Arquímedes o no coneixien els seus miralls incendiaris contra la flota romana que assetjava Siracusa. Ara aquest fet és més un mite que una realitat.  Però és clar, en aquesta novel·la és “realisme màgic”.

El quadern gris, de Josep Pla. Versió teatral.

La veritat és que pensava que no el llegiria mai, però ho he fet. Havia llegit altres coses d’ell, més curtes, però aquest el deixava per més endavant. Jo el recomane, però supose que hom gaudeix d’aquest llibre si coneix l’Empordà, Girona i Barcelona. Si hom ha viscut i caminat per les terres de l’Empordanet i la ciutat de Girona, o coneix i ha trepitjat el centre de Barcelona. Potser si no t’has perdut per les terres de l’univers planià, llegir aquest diari no et suggerirà res, però en el meu cas sí, i més ara, que mire i recorde la zona des de la llunyania del Túria.

El quadern gris, de Josep Pla. Lògica fonamental.

Professava Lògica Fonamental. ………. En el pla d’estudis universitaris no es podia pas trobar cap disciplina , o sia cap assignatura que fos qualificada de manera tan sensacional. En el sector de les Ciències exactes, que de tota manera s’ha de suposar que tenen un certa exactitud, no hi havia res de semblant. Ni la Geometria, ni l’Àlgebra, ni el Càlcul Integral no eren qualificats de fonamentals. Només la Lògica, la Lògica dels sil·logismes, una mena de passatemps inventat pels escolàsties i millorat pels jesuïtes, era tingut per fonamental. Això era degut al fet que la Lògica, tal com s’ensenyava en els estudis d’ampliació de Dret i de Filosofia i Lletres, i sobretot tal com l’explicava el senyor Daurella, era tinguda per la veritat pura, autèntica, objectiva i decisiva. Si no hagés estat així, el qualificatiu hauria sobrat.

Bé, es nota que en aquella època, 1918 aproximadament, encara no s’havia demostrat el teorema d’incompletitut de Gödel. Llavors, possiblement, Pla haguera estat el primer a treure-li l’adjectiu a l’assignatura. 

El quadern gris, de Josep Pla. Beethoven, la Pastoral i l’art barroc.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la sisena simfonia de Beethoven -La Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la delisqüència d’aquesta  ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa de Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

 

Crec que té raó amb aplicar el qualificatiu de pornogràfic. Sobretot després d’haver visitat fa uns anys el Museu de Belles Arts de Sevilla, on hi ha una col·lecció de pintures barroques, que representen Sants i altres figures religioses en postures que ara alguns podrien de qualificar d’homosexualitat reprimida. Potser a alguns no els agradarà aquesta opinió, però almenys és una de les coses que vaig pensar en veure aquella col·lecció de pintures barroques religioses, i aixó no treu res a la seva qualitat.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Carrer matemàtic

A París

Joseph Louis Lagrange (25 de gener de 1736 – 10 d’abril de 1813) va ser un matemàtic, físic i astrònom italià que després va viure a Prússia i França. Va treballar per a Frederic II de Prússia a Berlín, durant vint anys. Lagrange va demostrar el teorema del valor mitjà, va desenvolupar la mecànica Lagrangiana i va tenir una important contribució en astronomia.

El quadern gris, de Josep Pla. El “señorio de Madrid”.

– A Madrid se sent tan sovint i a tot arreu la paraula señor -paraula que criats, cotxers, porters, xofers, cambrers, minyones, venedors, saltataulells i tot els servei en general repeteix constantment (usted dirá, señor; a sus ordenes, señor; dígame, señor; ¿que desea el señor?; a su disposción, señor; !buenas noches, señor!, etc)- que hom acaba tenint la sensació de viure no sols en la proximitat, sinó en la més absoluta intimitat del Pare Etern…És molt curiós i costa una mica d’habituar-s’hi….

 

Potser els temps no han canviat tant en els quasi cent anys que han passat des d’aquests fets descrits per Pla al seu dietari

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. Clar de lluna.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna, I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la meva vida en la memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell……

 

Actualment pocs nens creixen escoltant bona música, només les merdes comercials que donen les televisions i a les emissores de ràdio.

Publicat dins de música | Deixa un comentari