Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

L’Albufera de València, de Joan Fuster.

Sempre és bo tornar a llegir a Fuster i aquesta vegada, aprofitat la visita que férem a la casa-museu Fuster de Sueca, vaig comprar aquest llibre en el que l’escriptor suecà ens descriu amb el seu estil el llac més famós del País Valencià. Fuster no es dedica a descriure físicament l’Albufera, no fa un quadre per a turistes. Ell descriu el que pensa que és més important, la gent que viu i ha viscut allà al llarg de la història, les seues relacions amb l’entorn i de com aquestes han influenciat en com és el llac en aquesta moments (anys 70 al llibre), així de com aquest paisatge ha modelat el caràcter del seus habitants. Potser actualment l’autor canviaria alguna cosa, ja que la consciència de protecció del medi no és la mateixa ara que quan ell va escriure el llibre, però segur que continuaria amb el seu estil de dir les veritats incomodes que tant molesten als conservadors i falsos progressistes del país.

 

Miguel Strogoff, de Jules Verne.

Recuperant, gràcies a la biblioteca del centre, les grans aventures de l’adolescència. En aquesta cas el llarg viatge del correu del Tsar, Miguel Strogoff, per travessar tota la Sibèria revoltada i poder avisar al germà del Tsar de la traïció preparada per un antic oficial que ajuda al tàrtars en la seua revolta contra l’imperi rus. Recorde que quan era adolescent es va fer un sèrie a la televisió que veiem cada diumenge, crec recordar. També no em vaig perdre la versió cinematogràfica protagonitzada per Curd Jürgens, que la varem veure al cinema per xiquets que feien al poble durant l’estiu als teatres de les dues bandes de Llíria (fins a 50 pessetes l’entrada!)

L’altre dia vaig trobar una versió en català, però era una adaptació massa breu per al meu gust de l’original. En un país normal, totes aquestes novel·les estarien traduïdes a la nostra llengua, però és clar, sense independència, ve la decadència.

De ports i aeroports.

A Palamós hi ha una taverna que es diu Can Moni i és molt recomanable. A les seues parets hi ha tota mena de quadres, fotografies i diferents objectes decoratius. Entre ells hi ha un parell de fotografies que representen com era la zona del port esportiu abans i després de fer aquesta obra i en la composició hi diu: ERC, nosaltres no ho haguérem fet (o alguna cosa semblant). Tot açò ho he recordat ara que des del govern d’ERC i Junts es manifesten a favor d’ampliar l’aeroport del Prat,  i sembla que alguns han oblidat tot el que varen defensar fa uns quants anys.

 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

L’ampla mar de Jules Verne, acostament biogràfic. Mercè Viana i Josep Vicent Galán.

M’agrada molt Verne, però calia gastar-se els diners del valencians (any 2005) en aquesta edició adreçada al públic juvenil, del que segurament no s’hauran venut molts exemplars, però si distribuïts de manera gratuïta per centres escolars i altres llocs? Potser no haguera estat millor una edició més  modesta?

Tret d’aquestes qüestions polítiques d’aquella època, la intenció dels autors és molt lloable però crec que utilitzen un llenguatge massa infantil per guanyar-se al públic juvenil. Potser és un defecte d’aquella època al a literatura juvenil? cosa que ja he criticat abans i sembla que en el pas dels anys s’ha millorat molt amb una fornada de nous autors.

El monestir proscrit, de Maria Carme Roca.

A la biblioteca de l’IES estava aquest novel·la que han llegit enguany els alumnes de BTX i aquest estiu l’ha agafada per llegir-la, i la decisió ha estat bona. Una molt bona història de ficció històrica aprofitant-se de fets reals ocorreguts al monestir de Sant Joan de les Abadesses, quan encara no era conegut amb aquest nom, i encara estava habitat per monges.

A partir d’una història d’amor ens narra com els comtes i abats es barallen entre ells per obtenir més poder a costa de qualsevol cosa, inclosos els familiars. La pèrdua de poder dels comtes de Barcelona davant la noblesa feudal, que no serà recuperada fins uns segles més tard i com van abandonant els tradicions més antigues dels gots i els francs per passar a un món feudal, on la dona perd el poc poder que tenia personificats el els personatges femenins, com Ingilberga i Ermessenda de Carcassona.