Sempre és bo tornar a llegir Conan Doyle i el seu personatge més famós, Sherlock Holmes. Aquesta vegada en la segona novel·la llarga del personatge i trobada al mercat del dijous de Llíria: elemental, estimat Watson.
Feia temps que no llegia novel·la negra d’aquest estil i aquesta que vaig trobar al mercat del dijous del meu poble, m’ha entusiasmat. Un detectiu amb l’estil de Philip Marlowe, però amb menys autocensura respecte al sexe que l’original, recorre el Berlín nacionalsocialista durant la celebració del jocs olímpics del 1936 intentant resoldre un cas que li han encomanat. Al mateix temps que intenta fer la seua feina, l’autor ens fa un retrat de la societat alemanya del moment, de com l’onada nazi afecta a la vida diària de les persones i la por diària a no ser malinterpretat per les autoritats. Les rivalitats entre els membres del partit i la burocràcia nazi i la corrupció generalitzada a tot l’aparell de l’Estat, propi de qualsevol dictadura.
De tota manera he trobat una errada, diu que al 1936 ja hi havien republicans espanyols al camp de concentració de Dachau, cosa que no és possible,ja que la guerra civil just acabava de començar; i gitanos, cosa que tampoc potser ja que la primera reclusió del gitanos, per evitar la seua presència a la capital durant les olimpíades va ser en un camp prop de Berlín i va ser més tard quan les posaren en camps de concentració com Dachau o Auschwitz. Potser és una mala traducció al castellà?
Al mercat del dijous de Llíria (estic fart dels que diuen mercadillo o mercadet, castellanitzant encara més la nostra llengua i menyspreant al mercat que s’ha fet tota la vida) vaig trobar aquest llibre de Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, autora de Les ratlles de la vida. No sabria si qualificar-lo com a infantil o juvenil, però m’ha agradat la part que correspon al descobriment de les muntanyes per part del protagonista, potser l’autora s’ha inspirat en algun dels cims del propera Serra Calderona?. La resta ja és el descobriment de la vida real per part d’un nen amb una germana petita malalta i de com ho intentar afrontar. La narració és una bona manera d’explicar al joves el com afrontar aquests temes que semblen tabú per a ells.
Potser molts escriptors valencians necessiten, per necessitats econòmiques, escriure novel·la juvenil, però si després ens alegren amb novel·les més ambicioses com Les ratlles de la vida, benvingudes siguen.
Crec que hi ha una dita que diu que si un home mossega un gos, això és notícia, però el contrari no. Hi estic d’acord, però això moltes vegades distorsiona o manipula la realitat i els periodistes haurien d’anar amb compte amb això, si ni volen distorsionar o manipular la realitat en benefici d’alguns.
Aquesta setmana han aparegut unes pintades a la seu del PP de La Pobla de Vallbona i de seguida la premsa comarcal i el diari Levante-emv ho han publicat (l’home mossega al gos), però quants atacs contra seus de partits, associacions culturals, … són silenciats per aquesta premsa, o en el millor dels casos, mereixen una petita ressenya? (el gos mossega l’home). El publicar aquestes notícies ( fets que desaprove sempre) emprant la teoria de l’home que mossega al gos, distorsionen la realitat que patim en aquesta comarca des de fa molts anys, i afavoreixen als sectors radicals d’extrema dreta que veuen que les seus accions queden impunes i aleshores, es veuen més forts per continuar fent de les seues. Per favor, miren que publiquem o com ho publiquem!
Ja fa molts anys vaig llegir el llibre de John Carlin “El factor humà” que narra com Nelson Mandela utilitza el món del rugbi per cohesionar a una societat totalment dividida. Evidentment que no es fa tota aquesta feina amb un simple campionat del món i la seua gran final. Hi ha una feina prèvia d’anys enrere, de moltes converses, lluites, avanços i entrebancs. En aquesta llibre l’autor ens conta tots aquests antecedents que varen desembocar en els fets del llibre esmentat a l’inici. Ens fa conèixer la vida i els esdeveniments que varen ocórrer des de l’alliberament de Mandela fins al final de la seua presidència a Sud-àfrica, i com aquest van desembocant amb els fets del Mundial de Rugbi que varen guanyar els sud-africans contra els poderosos All Blacks.
Potser els redactors del diari El País i molts polítics espanyols haurien d’aprendre del que va fer aquest home i que ens conta l’antic col·laborador del diari, al que varen acomiadar pel seu posicionament en el tema de la independència de Catalunya.
Ahir varem participar a la pujada nocturna a la Rodana que es fa cada estiu a Vilamarxant. Es puja fins al cim per vore la posta de sol i després es baixa a sopar a la bassa Barreta, sopar amenitzat amb un poc de música. El recorregut és per pista, supose que no agafen sendes per evitar problemes al portar tanta gent i sobretot quan es fa fosc. Això no fa el recorregut tan bonic com ho podria ser, però no es pot jugar amb la seguretat d’algunes persones.
Enguany he fet una excepció i si que he comprat un dels llibres que regala el Levante-emv (Ja fa un parell d’anys que vaig deixar de comprar i finançar l’espanyolisme al País Valencià), i ha estat per llegir aquest petit conte de Gemma Pasqual, on apropa a les noves generacions el que va passar al monestir de Sant Miquel del Reis durant la postguerra mitjançant una senzilla història i una llenguatge molt fàcil d’entendre pel jovent. Ja he dit molts vegades que no m’agrada molta de la novel·la juvenil que es publica pels temes tractats i la forma, potser m’ha passat l’edat, però sempre hi han excepcions com la Gemma Pasqual, l’Ivan Carbonell, el Joanjo Garcia, ….que et fan pensar que no tot està perdut en el món de la literatura per adolescents.
Per cert, mon pare va fer d’escolanet els diumenges en l’església del monestir. Supose que molts dels assistents serien presos obligats a escoltar el sermó dominical i l’ofici que en aquella època crec que encara es feia en llatí.
