Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El cul que cantava i altres relats medievals d’humor.

Tres professors de la Universitat de València, Josep Ballester, Noèlia Ibarra i Jeroni Méndez han fet aquest recull de contes medievals amb tocs d’humor de l’època que conforme els anava llegint anava recordant unes pel·lícules que vaig vore fa molt de temps de Pier Paolo Passolini: El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits. Això és evident, ja que algunes de les rondalles estan extretes dels dos primers a més d’afegir-ne altres de les tradicions angleses, franceses, catalanes, castellanes, portugueses i italianes que van del segle XIII al segle XV.

Com va dir  algú: “L’edat mitjana no existeix. Mai ha existit. És un mite creat pels humanistes del Renaixement per tal de qualificar despectivament el seu passat immediat, aquell que rebutjaven i tractaven de superar, remuntant-se a l’època daurada de l’antiguitat grecoromana, en la qual buscaven la inspiració. El període que s’hi inclou no té en realitat més tret definitori, més característica global, que el fet d’estar fastigosament enmig de dues etapes de suposat esplendor” (Extret de la introducció).

Els ibers a Palafrugell, Olocau i Llíria.

Si vas per la Costa Brava i passes per Palafrugell, més concretament pel Far de Sant Sebastià allà hi trobaràs la vila ibera del far. Pots accedir-hi fàcilment i fa anys empraren els diners del plan-e de Zapatero per adaptar el recorregut per a minusvàlids. Fes el el recorregut, no et costarà molt de temps, està obert al públic, sense tanques i no veuràs  molts desperfectes.

Si vas cap a la Serra Calderona pel poble d’Olocau, puja al Puntal dels llops. Hi trobaràs un poblat iber conegut amb aquest nom i que era un de les moltes viles que depenien de la ciutat principal d’Edeta, al tossal de Sant Miquel de Llíria. Pots entrar, no esta tancat, i la gent que entra ho cuida i normalment no causa cap desperfecte.

Però si val per la capital del Camp de Túria, la capital de l’antiga Edetania, ni podrà visitar la ciutat d’Edeta,  ni podràs visitar el Castell de Bernabé a no ser que ho demanes amb antelació i algú et deixe la clau o t’acompanye. Tot està tancat i sobretot el cap de setmana. Sembla que els caps de setmana els responsables de turisme descansen. Absurd? descansen quan pot venir la gent a visitar-nos? Així és.

Però si vas pel teu compte no hi podràs veure res. A no ser que aprofites els actes vandàlics que han comés per poder accedir-hi. Per quin raó està tot tancat? Potser la gent no ho respecta? Potser no ho respecta perquè està tancat? potser la gent aprendria a respectar les coses si les tinguera al seu abast com als altres pobles? Com es que a les viles que estan restaurades no es pot entrar lliurement i a una que no ho està (La Mont-ravana) es pot anar lliurement amb el perill d’espoliació  que això suposa?

Quan tindrem una política turística seriosa al poble que no consistisca en anar a IFEMA a passar el cap de setmana per promocionar llocs que després estan tancats?

Insòlita memòria, de Vicent Penya.

No hi surt cap nom, ni de persones, ni de llocs, però en tots els contes que formen aquest llibre sempre es pot identificar el lloc i l’època en que succeeix la narració. Algunes més realistes, altres amb un toc surrealisme, aquests narracions estan un poc ordenades cronològicament des de la infància en temps de la dictadura franquista fins a la maduresa de la gent que les protagonitza, al mateix temps que ens dona pistes sobre la comarca on es desenvolupen. Si la llegiu ho descobrireu, però el poble de naixement de l’autor ja ho diu tot.

 

Astèrix i el griu.

Continue enganxat als còmics d’Astèrix malgrat que ja no són els mateixos autors de sempre (la vida passa, uns ens deixen i altres agafen el relleu). Però he de reconèixer que aquest no ha estat al nivell que esperava després de les darreres entregues, Astèrix a Itàlia o La filla de Vercingetòrix.

En aquest volum el petit gal es desplaça cap a l’est, molt a l’est, a la terra dels sàrmates, un lloc on són les dones les que manen, les que lluiten i decideixen que fer (amazones), mentre els homes fan les feines tradicionalment assignades a les dones. Allà coincideix amb una legió romana a la cerca i captura el griu, animal mitològic que Cèsar vol per fer-lo exhibir al circ. La novetat més gran del volum és que no poden utilitzar la poció màgica, ja que aquesta es congela a les baixes temperatures que han d’afrontar els nostres herois i el druida Panoràmix.

El camí: de Portaceli a Serra.

Ahir varem fer un tram de El camí, un grup de senders i camins tradicionals per unir els pobles dels Països Catalans. Amb els membres de l’associació El camí al País Valencià i la col·laboració de gent de l’Ateneu de Bétera i de la comarca varem anar caminant de la Cartoixa de Portaceli fins al poble de Serra passant pel coll d’Espartal des d’on es pot pujar a La Gorissa. A més de l’activitat física que suposa el caminar i pujar per les sendes, també s’anaven contant històries relacionades amb els llocs pels quals passaven: cartoixa, cova de beata Agnès, la Gorissa.

Al poble de Serra ens esperava un guia turística i amb ella hem visitat i comentat diferents indrets del poble i la seua història, en una ruta dissenyada recentment que recorre el poble amb l’excusa de veure unes estàtues que han col·locat en diferents llocs emblemàtics del poble. Ací es on es veu més la filosofia de la gent de l’associació El camí al País Valencià, no es tracta només de caminar, sinó d’unir els poble i teixir el país de sud a nord.

En acabar la visita ja anàrem a dinar a la zona recreativa de Les aliguetes, prop de la font del Marianet al barranc del mateix nom, prop del municipi de Serra, i abans d’anar a pels cotxes que havien deixat a la cartoixa vàrem dedicar una cançó al camí, als caminants i al país. Evidentment era aquesta:

Mira si he corregut terres
Mira si he corregut terres
Que he estat en Alfarrasí
En Atzeneta i Albaida
En Atzeneta i Albaida
En el Palomar i ací
En Atzeneta i Albaida
En Atzeneta i Albaida
En el Palomar i ací
Fill del cor de la Costera
Fill del cor de la Costera
El poble dels socarrats
D’allà on renaix de les cendres
D’allà on renaix de les cendres
El meu País Valencià
D’allà on renaix de les cendres
D’allà on renaix de les cendres
El meu País Valencià

Breu història de la llengua catalana als Països Catalans, de Bernat Joan i Esperança Marí.

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

El darrer hivern de Chopin i George Sand, de Miquel López Crespí

A l’hivern de 1938 varen arribar a Mallorca dos il·lustres visitants cercant un clima més benigne per la salud d’un d’ells. Eren el compositor polonès Frederic Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Dupin, que escrivia amb el pseudònim masculí George Sand.  Amb aquest fet com a pretexte l’escriptor mallorquí, Miquel López Crespí, ens narra la vida, pensaments i contradiccions de la l’escriptora francesa. Malgrat les aparences del títol i de la portada del llibre, no es centra només en la seua estada a Valldemossa, que segurament quedarà millor explicada per l’autora al seu llibre Un hivern a Mallorca, sinó que ens va aportant dades sobre la seua vida, la seua relació amb el compositor polonès, els seus fills i sobretot com ell afronta als grans revolucions de la història francesa dels segle XIX: la caiguda de Napoleó, la revolució del 1830 contra el darrer Borbó, la del 1848 per proclamar al II República i la Comuna de París del 1871. Sobretot el seu ambigu paper en aquesta darrera on es criticà al revolucionaris i es posa del costat del govern de Versalles. L’autor ens planteja el dubte si ella, després de veure la brutal repressió del govern de la II República contra els Comuners, l’escriptora no canviaria la seua opinió sobre els fets abans de morir una anys més tard.

Olocau: Puntal dels Llops-Macollades

He anat a donar una volta per Olocau, però intentant mantenir un ritme ràpid, almenys en les pujades. He fet en poc més d’una hora l’ascensió al Puntal del Llops (13 minuts) i després he baixat per la part de darrere, per una senda que cresteja per la muntanya del puntal per baixar cap al barranc de Carraixet a la zona de les Macollades, els garrofers centenaris d’Olocau.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

No hi havia a València…….., de Mercè Climent

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.

……………………….

Sí, però així és com continua el poema. El llibre és una altra cosa, els abraços, els besos, els arraps arribaran al final, quan els amants es trobaran després de cercar-se per la ciutat i només contactant de manera epistolar. Cartes entre els amants que filaran uns història d’amor entre dues persones i al mateix temps ens contaran la seua trajectòria vital d’abans i després de començar aquesta relació tan estranya al món actuals ple de mòbils i altres tecnologies que sembla que ens acosten, per potser no ens acosten tant com pensem. En una escena del llibre queda clar quan la protagonista diu “per whatsapp no t’ho puc dir” i cerca altra solució al problema comunicatiu en que es troben.

Un llibre molt valent pel qual cal felicitar a l’autora. Primer perquè crec que està molt ben escrit i  segon pel tema que tracta, que evidentment no diré per not avançar les sorpreses que vos trobàreu en ell, a part de les referències musicals i cinèfiles que a mi m’encanten. És un llibre dels que dic amb banda sonora incorporada, que et fan sentir ganes de tornar les cançons que menciona en ell.

Molt recomanable, sobretot per la gent jove que puja amb unes idees bastant antiquades sobre el món que ens envolta.

 

Salvem els mots, de Jordi Badia i Pujol.

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article que va escriure Núria Cadenes a Vilaweb mentre llegia aquest llibre. Ella ho explica molt millor del que podria fer jo:

El tema que proposa el llibre de Jordi Badia no és cap banalitat, cap debat de capelleta lletraferida, de llepafils de l’idioma, primmirats, erudits, torracollons, etcètera: és clau. Una de les claus que ens obre o que ens tanca els panys

Només dir que gaudireu d’ell, però feu-ho a glops petits, poc a poc.

La estructura de los números, de Gregorio Morales

Aquest llibres porta els subtitol de “Números primos para autodidactas adolescentes”, i amb raó ja que per enfrontar-te a ell s’ha d’estar interessat amb el tema i la veritat és que crec que l’esforç val la pena i pot ser d’utilitat als alumnes que no tenen prou amb el que s’explica a classe amb les 3 o 4 hores setmanals que es dediquen a les matemàtiques.Amb un llenguatge prou clar Gregorio ens va introduint al món de la divisibilitat, els nombres primers i altres conceptes. Alternant activitats matemàtiques amb altres més lúdiques i al mateix temps explicant eines informàtiques que podem emprar, va desenvolupant els capítols fins arribar als darrers on es fa una petita introducció a la criptografia.

Feia temps que no llegia cap llibre de matemàtiques, i aquest ha estat una agradable sorpresa. I això que jo no sóc d’Àlgebra, i menys de Teoria de nombres! ha ha ha.

 

Gossets, bous i cavalls.

Abans del confinament per la Covid-19, en un consell escolar municipal del poble on treballe, el regidor responsable va informar-mos d’un projecte que tenia per col·laborar amb les escoles i els instituts i fomentar entre els nens el respecte cap als animals. Podria fer visites al centre, portar gossets per a que els nen aprengueren a tractar-los amb respecte i aprengueren a estimar-los i no maltractar-los. Quan va acabar el seu discurs, vaig fer una senzilla pregunta: quan parles de respecte cap als animals, parles de tots els animals? L’interpel·lat no va entendre la pregunta, va contestar-me que no sabia a que em referia. Evidentment li vaig aclarir el dubte amb una altra pregunta: tots els animals inclou als bous? Ja podeu imaginar la resposta: “això és un altre tema”. Aquesta resposta vos pot donar una idea del que alguns entenen per respecte cap animals i també de quin partit era aquest senyor.

Han passat els anys, i entre ahir i avui s’ha muntat una pista per fer Tir i arrossegament.I sabeu on? enfront d’una escoleta infantil, una escola de primària i l’institut de secundària. Potser entre els animals que volia defensar el regidor tampoc entraven els cavalls? volen fomentar l’amor als animals, posant una pista d’un esport que abusa i maltracta animals enfront dels centres escolars? doncs no sé si és la manera adient de fer-ho.

 

Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán-Gómez

Aprofitant el centenari de cineasta he llegir una de les seues obres, l’obra teatral Las bicicletas son para el verano, de la qual es va fer una adaptació al cinema dirigida per Jaime d’Armiñan. és un obra obra que recrea els anys de la guerra i la postguerra en un pis de Madrid, intentant enfocar aquest tràgic tema des de la comèdia, amb humor negre i diàlegs irònics, especialment els del pare protagonista, interpretat tant al teatre com al cinema per Agustín González.