Entre el Túria i el Ridaura

Sembla que els redactors de les notícies del NODO9 ja tenien avantpassats a la Sícilia acabada de conquerir per Garibaldi. I, evidentment, del sufragi femení, tothom en contra, per molt liberal que un fòra. Encara faltaven molts anys per al 1893, data en que les dones de Nova Zelanda varen poder votar per primera vegada. A Sicília, crec que haurien d’esperar fins al 1946.

Salina pensó en una medicina descubierta hacía poco en los Estados Unidos de América, que permetía no sufrir durante las operaciones más graves, permanecer sereno entre las desventuras. Llamaban morfina a este tosco sustituto químico del estocismo antiguo, de la resignación cristiana. Para el pobre rey la administración fantasmal hacia las veces de la morfina. Él, Salina, tenia otra fórmula más selecta: la astronomía. Y atrapando las imagenes de Ragatisi perdido o de Argivocale vacilante, se sumió en la lectura del último número de de Journal des savants, “Les dernières obsevations de l’Observatoire de Greenwich présentent un intérét tout particulier…”

Gran novel·la, però tinc l’assignatura pendent de veure la pel·lícula de Visconti, amb Burt Lancaster, fent de Príncep de Salina. Per cert, aquest monarca, també era un Borbó, però el nostre, enlloc de gestionar burocràcia inútil, mata elefants.

 

– Els déus són amb nosaltres -va explicar- pel capteniment traïdor de Paris. No tindrem entrebancs per a saquejar Troia, que és immensament rica. Quan caigui, ens farà pas cap al mar Negre. Els troians, que guarden els estrets, ara ens fan pagar el doble pels béns que importem de llevant, com ara la fusta, ferro, pells, perfums, espècies i pedres precioses. Serà plaent d’estalviar-mos tant calerons.

Les raons econòmiques sempre darrere de tot, malgrat la poesia que es posi per tapar-les.
Aquest és un petit llibre del britànic, que va viure a Deià, Robert Graves. Curt, ràpid i amè de llegir en la traducció feta per Ramon Barnils. 

Avui hem fet una excursió per les rodanes de Vilamarxant amb els alumnes de 2n d’ESO. La propera setmana anirem amb la resta dels alumnes.

Hem eixit de l’institut cap al cementiri, que és on surten les rutes cap a les rodanes. Hem seguit el camí, però no hem pujat al rodana gran, sinó que hem continuat cap a la zona de la bassa barreta i l’arboretum, on hem esmorzat. Després hem puja pel camí que porta cap a la rodana del pic, sense fer el cim, ja que hem seguit fins a la zona de les trinxeres de la guerra civil. Jo no he arribat, m’he quedat amb els lesionats o cansats. Després hem tornat al encreuament de la bassa barreta per tornar a agafar el camí de tornada.

Aproximadament des de les 9 del matí a les 2 de la tarda. Anar amb nens costa més temps.