Ahir vaig veure a la televisió La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart i Grace Kelly i vaig recordar aquest relat que vaig escriure fa temps:
Maleit Alfred!
Soc actor, em podeu dir Jimmy i em confessaré: vaig odiar l’Alfred i el volia matar, no vaig perdonar-li mai la jugada que em va fer fa anys.
El meu somni frustrat. Sempre que la veia a la pantalla gran amb altres actors desitjava rodar amb ella i potser fer de la ficció la realitat i, quan el maleit de l’Alfred m’ho proposa em fa passar tot el rodatge amb la cama guixada i sense gaire mobilitat. Vos podeu imaginar el que vaig patir? Veure aquella gran dona acostar-se a mi, actuar amb mi, tindre-la a pocs centímetres del meu cos, besar-la (malgrat que sigui de mentida!), i no poder intentar aproximacions més intimes degut a la maleïda frase: “són exigències de guió!” . Maleit guionista, a tu també et vaig odiar.
En acabar el rodatge diari, mentre jo tornava a poder ser el Jimmy de sempre i havia recuperat el meu atractiu i simpatia, ella ja havia marxat! I mira que diuen que les dones triguen a arreglar-se! Doncs treure’m el maleit guix, encara més!
El dies de rodatge passaven i jo cada vegada maleïa més a l’Alfred. Aquesta finestra indiscreta de mentida per la que em feia mirar vaig acabar odiant-la. Jo volia observar una altra finestra, la que se m’obrís en la direcció del cor d’aquesta dona. La que, si jo en un sentit la veia a ella i la seua bellesa i elegància, en l’altre sentit ella em vera com soc en realitat, i no aquest personatge una mica pocatraça que he hagut de fer en algunes pel·lícules, sobretot al costat d’En John.
Però tot això es va perdre per sempre més. En acabar el rodatge, si recordeu el final d’aquesta maleïda pel·lícula si que vaig patir un veritable accident i la ficció es va tornar realitat. El guix d’attrezzo es va convertir en un veritable guix que em va tenir en la reserva durant una temporada en la qual no vaig poder veure a la meua adorada que, com en un maleit conte de fades que es torna realitat, coneix al seu príncep blau en la costa blava (maleïda coincidència de colors) . Així que si el seu somni es feu realitat, el meu se’n va anar a fer punyetes!
Vaig planejar la meua venjança. Odiava a l’Alfred i vaig planejar matar-lo. Vaig pensar moltes maneres: acoltellar-lo dins de la dutxa, fotre-li un tret en algun concert de la filharmònica de Londres, llençar-lo de dalt a baix des d’un campanar o des d’un tren en marxa, posar-li el cap dins d’un forn de gas, estrangular-lo mentre parlava per telèfon,… Però el maleit se les sabia totes i en cada pel·lícula que feia i que estrenava amb gran èxit de públic em feia entendre que ja coneixia el meus plans.
Així que no vaig poder ni venjar-me d’aquest anglès obès que tant li agradava fer patir a la gent i a mi em particular. La meua única satisfacció va ser descobrir amb els anys que la tria de la meua adorada no li va anar tan bé amb el seu príncep blau com ella esperava(sí, potser sóc un poc malparit també) i que jo, deixant d’un costat fantasies irrealitzables em vaig adonar que a casa tenia la veritable felicitat: la meua estimada Glòria, que sense tan glamur valia més que cent dives del setè art. I gràcies a ella vaig oblidar tots aquests pensament de venjança i hem viscut meravellosament fina ara. Encara ho hauré d’agrair al maleit Alfred!
