Entre el Túria i el Ridaura

Ho sent molt, però en obrir aquesta ampolla de vi del Penedès, prou bo per cert:

he recordat a Albert Om fa molt anys:

I no he pogut resistir la temptació!

A la Pedrera, l’edifici de Gaudí, del Passeig de Gràcia es fa una exposició retrospectiva del pintor irlandès Sean Scully. Un pintor que fa uns anys va dir que marxava de Catalunya per que li imposaven el català. D’aquest tema ja s’ha parlat prou darrerament a la premsa del perquè li dediquen una exposició a un pintor que menysprea la nostra llengua i cultura i no sé que pensaria Gaudí si vera que el seu edifici acull l’exposició d’aquest individu. Però aquests dies he descobert que la biblioteca de l’institut tenien un llibre de format de luxe dedicat a aquest autor editat per l’IVAM de València, supose que en l’època de Consuelo Ciscar com a directora o algú afí al PP de València. I com aquest llibre està en la biblioteca d’un institut de secundària?

Doncs durant una època l’IVAM o no sé qui va enviar al centres escolars (supose que a tots) capses i capses grans amb llibres amb edició luxosa de pintor i altres artistes que exposaven al museu (també alguns llibres de la Fundació Bancaixa l’Oliva i també de luxe). Aquests llibre estaven en caixes de cartró fins que vaig decidir obrir-les i fitxar els llibres i vaig pensar, quant doblers s’han gasta en aquests llibres (uns tres capses grans de cartró) en edició de luxe que segurament han enviat gratuïtament a tots els instituts del País Valencià? qui ix beneficiat d’aquest despesa? Calia fer aquesta edicions de luxe i tan grans per després donar-les gratuïtament?Saben els responsables el currículum que es dona als centres escolars? són llibres idonis per a un centre escolar? I així molts interrogants més. Jo tinc un resposta: malbaratament de recursos públics.

Uns dels llibres que vaig comprar a la darrera fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera va ser aquest relat curt de l’autor austríac  Josep Roth, del qual ja coneixia un relat molt més llarg, La marxa Radetzky.  En aquest cas l’autor ens trasllada a la ciutat de París a inicis de segle (o potser entre guerres) per narrar-nos la caiguda moral d’un ex-miner silesià atrapat al problema de l’alcohol. Malgrat el seus intents o les intervencions miraculoses per intentar deixar aquest problema, sempre apareixerà algú o alguna circumstància que el farà tornar a recaure fins a desenllaça final. Un relat molt curt i agradable de llegir malgrat la duresa del tema tractat.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per l’actor Rutger Hauer, però no l’he vista. Ara no sé la raó però a mi em recordava una altra pel·lícula protagonitzada per Jack Nicholson que si que vaig veure que es deia Ironweed (Espina de ferro) i dirigida per Hector Babenco.

L’anècdota és que vaig comprar una edició bilingües en alemany-català. Quan tenia 24 anys vaig intentar estudiar aquest idioma a l’acadèmia Cultura Pràctica de Terrassa, però només vaig durar una any. Llegint la part en alemany he recorda algunes paraules i algunes construccions. Res més, aquest idioma és molt difícil! he he he.

Un altre llibre de segona mà que he trobat entre les donacions de la biblioteca de Llíria és aquest recull de contes de l’autor de Josafat. En concret són quatres llibres: Crisàlides, La lloca de l vídua i altres contes, Els herois i El meu amic Pellini i altres contes.  Hi ha contes per a tots els gustos, la majoria d’ambientació rural, la natura i els hòmens que viuen en ella.

Llegint-lo i observant el lèxic utilitzat, un lèxic potser ara no tan conegut, d’inicis de segle XX, pensava que passaria si les noves generacions catalanes o valencianes llegiren aquest contes. Potser posarien la mateixa cara que nosaltres quan varem descobrir el català medieval de Martorell o March? o el castellà medieval del Mio Cid?

Lot quasi complet: versió teatral d’Àngel Guimerà, versió musical de Dagoll Dagom i banda sonara d’Albert Guinovart. Ara només em falta el vídeo! el dubte és en quin format el trobaré ara que canvien tan ràpidament les coses.

El mar és com un desert d’aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d’onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
però la reina ens dorm a les veles
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà pietat,
perquè Al·là ens ha volgut triomfants.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d’Al·là.
I aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

De com amb els objectes quotidians que ens envolten es pot fer literatura i de la bona. I això crec que només ho podria fer el desaparegut Josep Maria Espinàs, l’home que ens va descobrir el país en les seues caminades a peu i amb el seus articles al diari Avui, ara fa molts anys.

-On van a parar el milers de botons que es perden cada dia?

-Posa’t bé la bufanda.

-Consultar-ho amb el coixí.

………………….

Mira que he passat vegades per davant d’aquesta caseta que hi ha la carretera N-340 en els viatges de València cap a Terrassa, El Vendrell o L’Empordà! Ara me la torne a trobar en el llibre que Francesc Escribano ha escrit sobre El mestres que va prometre el mar:

“Després  d’assistir al Congrés d’Osca va iniciar les vacances. Com cada any es va instal·lar a Les Pobles i va participar en les reunions de la Caseta del Rellotge, a la vora de la platja. El record que la família té de l’última vegada que el va veure és que estava bé i que era feliç. Aquell estiu va ser l’última vegada que l’Antoni va veure el mar.”

Poc a poc vaig completant els que em falten. Del 1984 al 2023!

Llegisc al nou llibre d’Ivan Carbonell, Si un dia oblide recordar: “Mentre començava a caminar per la ciutat des de l’estació ja sabia  que no seria l’única vegada que visitaria Oxford, sinó que hi tornaria més vegades, com així ha sigut. Recorde que en el primer viatge em vaig girar el peu només arribar-hi.”

La meua anècdota dels primers passos a Oxford  no és cap lesió, però si està relacionada amb els peus. Després de quasi una setmana a Londres amb pluja em vaig quedar sense mitjons nets i secs per posar-me i aleshores vaig agafar el tren cap a Oxford un dissabte del mes d’agost de 1992 sense mitjons, només amb sabates. En baixar del tren, els peus se’m varen congelar de cop i vaig haver de recórrer a una d’aquestes botigues que hi ha per allà que es diuen Sock Shop. En entrar-hi li vaig demanar uns mitjos de la meua talla a la dependenta i aquesta va posar cara de sorpresa quan me’ls vaig posar de seguida als meus peus gelats. Davant la cara de sorpresa de la pobra noia només vaig ser capaç de dir: “It’s an emergency. Can I pay by card?”

Almenys no és tan dolorós com girar-se el peu!

Sóc tot orelles quan un dels delegats es planteja quina dominació és més perillosa per a Bielorússia, la russa o la polonesa? I arriba a la conclusió que la polonesa, perquè Polònia és un país més atractiu.

Tanquem l’any Fuster des de Palafrugell, a territori Planià.

La casa de Fuster -que tracto de conèixer- té una entrada per als carros que degué utilitzar anys enrere la família, i una gran part de la planta baixa forma una vasta entrada, al centre de la qual s’han de fer dos envans, on Fuster treballa enmig de papers i llibre. Sobre un moble que toca a la pared hi ha un tocadiscos.

Josep Pla (recollit a El  tocadiscos de Fuster, de Pau Alabajos)

“L’única manera que a un no el tiren d’un lloc és no entrar-hi.”

Segons Joan Fuster és un cita més o menys literal de l’escriptor francès André Gide.

Si no haguera entrat a ERC no m’hagueren tirat! ha ha ha

“No entra ningú en aquesta Acadèmia que no sàpiga geometria”

A l’entrada de l’acadèmia de Plató

“Let no one ignorant of geometry enter” (Ἀγεωμέτρητος μηδεὶς εἰσίτω)

Fuster pensava que la revista El temps no duraria gaire temps, aleshores només va fer una aportació inicial de capital d’una pesseta. Per sort,  el mestre es va equivocar aquesta vegada i ja han arribat al número 2000, 2000 setmanes.

Una persona sana no filosofa, viu.