Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: anècdotes

Guia fonamentada i popular del Monestir de Poblet, de Josep Pla.

Al darrer nostre viatge per les terres de la Conca de Barberà i comarques el voltant em vaig trobar al Monestir de Poblet una guia d’aquest escrita per l’escriptor empordanès en 1980 per encàrrec de l’abat d’aleshores, Maur Esteve. Quan vaig estar l’altra vegada allà la botiga del museu era molt més petita i no el vaig veure i a més, en aquella època, cap al 1995, els meus coneixements sobre Josep Pla eren molt pocs. Evidentment la vaig comprar i com sempre, ha valgut la pena retrobar poques setmanes després el que has vist pels teus propis ulls, ara amb la prosa planiana. Tot això malgrat les diferències que hi ha causades pel pas del temps i les reformes i les diferents opinions ideològiques que tinc amb l’autor.

Al terrat, a l’antic galliner encara conserve aquest pòster de l’altre monestir, Santes Creus, que si que vaig adquirir en aquella època i vaig emmarcar a Sant Feliu de Guíxols cap al 1998.

Maleit Alfred!

Ahir vaig veure a la televisió La finestra indiscreta d’Alfred Hitchcock, amb James Stewart i Grace Kelly i vaig recordar aquest relat que vaig escriure fa temps:

Maleit Alfred!

Soc actor, em podeu dir Jimmy i em confessaré: vaig odiar l’Alfred i el volia matar, no vaig perdonar-li mai la jugada que em va fer fa anys.

El meu somni frustrat. Sempre que la veia a la pantalla gran amb altres actors desitjava rodar amb ella i potser fer de la ficció la realitat i, quan el maleit de l’Alfred m’ho proposa em fa passar tot el rodatge amb la cama guixada i sense gaire mobilitat. Vos podeu imaginar el que vaig patir? Veure aquella gran dona acostar-se a mi, actuar amb mi, tindre-la a pocs centímetres del meu cos, besar-la (malgrat que sigui de mentida!), i no poder intentar aproximacions més intimes degut a la maleïda frase: “són exigències de guió!” . Maleit guionista, a tu també et vaig odiar.

En acabar el rodatge diari, mentre jo tornava a poder ser el Jimmy de sempre i havia recuperat el meu atractiu i simpatia, ella ja havia marxat! I mira que diuen que les dones triguen a arreglar-se! Doncs treure’m el maleit guix, encara més!

El dies de rodatge passaven i jo cada vegada maleïa més a l’Alfred. Aquesta finestra indiscreta de mentida per la que em feia mirar vaig acabar odiant-la. Jo volia observar una altra finestra, la que se m’obrís en la direcció del cor d’aquesta dona. La que, si jo en un sentit la veia a ella i la seua bellesa i elegància, en l’altre sentit ella em vera com soc en realitat, i no aquest personatge una mica pocatraça que he hagut de fer en algunes pel·lícules, sobretot al costat d’En John.

Però tot això es va perdre per sempre més. En acabar el rodatge, si recordeu el final d’aquesta maleïda pel·lícula si que vaig patir un veritable accident i la ficció es va tornar realitat. El guix d’attrezzo  es va convertir en un veritable guix que em va tenir en la reserva durant una temporada en la qual no vaig poder veure a la meua adorada que, com en un maleit conte de fades que es torna realitat, coneix al seu príncep blau en la costa blava (maleïda coincidència de colors) . Així que si el seu somni es feu realitat, el meu se’n va anar a fer punyetes!

Vaig planejar la meua venjança. Odiava a l’Alfred i vaig planejar matar-lo. Vaig pensar moltes maneres: acoltellar-lo dins de la dutxa, fotre-li un tret en algun concert de la filharmònica de Londres, llençar-lo de dalt a baix des d’un campanar o des d’un tren en marxa, posar-li el cap dins d’un forn de gas, estrangular-lo mentre parlava per telèfon,… Però el maleit se les sabia totes i en cada pel·lícula que feia i que estrenava amb gran èxit de públic em feia entendre que ja coneixia el meus plans.

Així que no vaig poder ni venjar-me d’aquest anglès obès que tant li agradava fer patir a la gent i a mi em particular. La meua única satisfacció va ser descobrir amb els anys que la tria de la meua adorada no li va anar tan bé amb el seu príncep blau com ella esperava(sí, potser sóc un poc malparit també)  i que jo, deixant d’un costat fantasies irrealitzables em vaig adonar que a casa tenia la veritable felicitat: la meua estimada Glòria, que sense tan glamur valia més que cent dives del setè art. I gràcies a ella vaig oblidar tots aquests pensament de venjança i hem viscut meravellosament fina ara. Encara ho hauré d’agrair al maleit Alfred!

Los piratas del Halifax, de Jules Verne

Aquests estiu em vaig trobar dos llibres a la Biblioteca municipal de Llíria, dues històries de quan era jove. La primera és Los piratas del Halifax que ja havia llegit en la versió en còmic que va fer Bruguera per aquells anys. En aquesta història Verne ens fa un viatge  per les Antilles menors descrivint com eren aquestes a la seua època al mateix temps que ens narra una aventura de pirates protagonitzada per un joves estudiants que tenen en comú haver nascut en aquelles illes. La diferència amb el còmic es la proporció entre els capítols que descriuen el viatge i els capítols que es centren en la detenció i mort dels pirates. Aquesta segona part és molt més ampla al còmic que a la novel·la, ja que la primera part, molt més llarga a la novel·la és molt més descriptiva i no té tanta acció, cosa que en un còmic per joves li haguera fet perdre tensió narrativa.

També en vaig trobar una versió de El mundo perdido d’Arthur Conan Doyle. Ja l’havia llegida, potser en algun llibre de la biblioteca, ja que no el trobe per casa i la recordava molt més llarga. A més en aquell època amb només dos canals de televisió vaig veure una versió cinematogràfica. Vaig comprovar l’edició i a dins deia que era una traducció, cosa que després vaig comprovar que era impossible. Aquesta versió tenia la meitat de pàgines de la que vaig llegir jo en l’edició d’Anaya en aquells anys vuitanta. No sé que treien aquestes editorials d’enganyar al públic, però hauria de quedar ben clar que és un traducció i que una adaptació, que en aquella època es feien moltes per acostar la literatura al públic juvenil.

Còmics de Star Wars: Lando i Kylo Ren.

Vaig passar l’altre dia per un lloc on no vaig molt, el Carrefour de l’Osito a l’Eliana,vaig veure uns còmics d’Star Wars a bon preu i vaig comprar-ne dos. Més tard he esbrinat que és un acol·lecció de cinc llibre sobre personatges relacionats amb la saga galàctica. Feia molts anys que no comprava cap còmic sobre l’univers creat per George Lucas, però el que m’ha fet  més gràcia es comprovar a casa l’evolució de les editorials i com hem acabat: el primer que tinc és de Bruguera, després dos de Norma edicions i tot per acabar amb els impresentables de Planeta.

Quaderns de retruny, de Rafa Arnal.

Fa aproximadament un mes vaig passar per Tavernes Blanques per xerrar un poc amb Rafa Arnal sobre el seu darrer llibre i aconseguir un altre llibre de fotografies antigues del poble de Tavernes del qual s’havia fet una exposició recentment. Rafa em va regalar un antic llibre seu de poesies, aquesta Quadern de retruny. Llegint-lo m’he trobat algunes coses curioses, com un poema que es diu Lletania del caps, del qual el grup Carraixet (Rafa és un dels fundadors) va fer una cançó al seu disc Guspires:

A més he trobat un poema on parla de certa anècdota referida a un familiar de la meua àvia paterna en poema dedicat al sexe:

Com hi havia

un sexe de sagristia,

confessionari, campanar,

i pica baptismal,

i un rector a la petita historia

que just al mig de processó

li deia a la feligresa

-“morena, que se t’apaga el ciri”

 

I prou d’humor com en aquest poema dels molt dedicats al seu pare:

 

-Pare, vostè creu que algun dia

podré menjar de la guitarra?

….

Home,

si l’omples de botifarres!

I moltes coses més que vos agradaran! segur!

El Regne Unit segons Verne

“El Tweed, que no té d’ample més que algunes toeses, obre entre Escòcia i Anglaterra una solució de continuïtat més fonda que les 2o llegües del canal d’Irlanda que separa la vella Caledònia de la verda Erin.”

Els fill del capità Grant, de Jules Verne.

Amb aquest simple descripció geogràfica Verne deixa ben clares les relacions entre les nacions que formaven el Regne Unit al segle XIX

L’alenar, de Rafa Arnal

Per raons familiars tinc prou relació amb el poble de Tavernes Blanques i a la darrera fira del llibre li vaig comprar a Rafa Arnal (editorial L’Eixam) el seu darrer llibre de memòries que narra les seues i  de la seua família durant la dictadura feixista del general Franco, barrejant fets locals amb fets nacionals i internacionals.

L’he llegit amb entusiasme i m’ha fet gràcia trobar a un familiar allà, a un oncle de mon pare que va ser rector de la parròquia del poble els anys posteriors a la guerra, quan l’església actual no existia i es feien les cerimònies al local de la Falange (casino requisat pels guanyadors de la guerra): Don Enrique, actualment enterrat a l’església nova.

Història d’un home, de Fred Uhlman. Una país estranger, de Miquel Berga. Tossa de Mar.

“L’1 d’abril de 1936 vaig arribar a Tossa de Mar, en aquell temps un poblet de pescadors intacte a la Costa Brava. Zügel, un pintor abstracte, em va rebre amb els braços oberts, i els meus amics també, especialment els Johnson: L’Archie, que se’n va anar a Rússia després de la guerra civil espanyola i va esdevenir ciutadà soviètic, i la Nancy, la seva dona, autora de dos llibres, Hotel in Spain i Hotel in Flight.”

Una curiosa coincidència, Fred Uhlman coneix als protagonistes d’un altre llibre que tinc per casa, els Johnson, propietaris d’un hotel a Tossa de Mar al llibre de Miquel Berga, Un país estranger.

Olocau, cau de somnis; de Ferran Zurriaga i Agustí.

Cap a l’any 2015 l’editorial Pòrtic va començar una sèrie llibres titulats Guia sentimental de…… (en tinc dos, la de Perpinyà de Joan Daniel Bezsonoff i la de l’Empordanet d’Adrià Pujol i Cruells) on els autors en guiaven per la ciutat o comarca elegida d’una manera molt personal. Sembla ser que el mestre d’Olocau, Ferran Zurriaga, va ser un avançat a aquesta iniciativa i va escriure aquest recorregut sentimental pel seu poble Olocau que va editat l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria al 2003 i que em vaig trobar a la Biblioteca Municipal de Llíria amb aquest dibuix a dins del llibre.

Sean Scully, el català i l’IVAM de fa anys.

A la Pedrera, l’edifici de Gaudí, del Passeig de Gràcia es fa una exposició retrospectiva del pintor irlandès Sean Scully. Un pintor que fa uns anys va dir que marxava de Catalunya per que li imposaven el català. D’aquest tema ja s’ha parlat prou darrerament a la premsa del perquè li dediquen una exposició a un pintor que menysprea la nostra llengua i cultura i no sé que pensaria Gaudí si vera que el seu edifici acull l’exposició d’aquest individu. Però aquests dies he descobert que la biblioteca de l’institut tenien un llibre de format de luxe dedicat a aquest autor editat per l’IVAM de València, supose que en l’època de Consuelo Ciscar com a directora o algú afí al PP de València. I com aquest llibre està en la biblioteca d’un institut de secundària?

Doncs durant una època l’IVAM o no sé qui va enviar al centres escolars (supose que a tots) capses i capses grans amb llibres amb edició luxosa de pintor i altres artistes que exposaven al museu (també alguns llibres de la Fundació Bancaixa l’Oliva i també de luxe). Aquests llibre estaven en caixes de cartró fins que vaig decidir obrir-les i fitxar els llibres i vaig pensar, quant doblers s’han gasta en aquests llibres (uns tres capses grans de cartró) en edició de luxe que segurament han enviat gratuïtament a tots els instituts del País Valencià? qui ix beneficiat d’aquest despesa? Calia fer aquesta edicions de luxe i tan grans per després donar-les gratuïtament?Saben els responsables el currículum que es dona als centres escolars? són llibres idonis per a un centre escolar? I així molts interrogants més. Jo tinc un resposta: malbaratament de recursos públics.

 

La llegenda del sant bevedor, de Joseph Roth.

Uns dels llibres que vaig comprar a la darrera fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera va ser aquest relat curt de l’autor austríac  Josep Roth, del qual ja coneixia un relat molt més llarg, La marxa Radetzky.  En aquest cas l’autor ens trasllada a la ciutat de París a inicis de segle (o potser entre guerres) per narrar-nos la caiguda moral d’un ex-miner silesià atrapat al problema de l’alcohol. Malgrat el seus intents o les intervencions miraculoses per intentar deixar aquest problema, sempre apareixerà algú o alguna circumstància que el farà tornar a recaure fins a desenllaça final. Un relat molt curt i agradable de llegir malgrat la duresa del tema tractat.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per l’actor Rutger Hauer, però no l’he vista. Ara no sé la raó però a mi em recordava una altra pel·lícula protagonitzada per Jack Nicholson que si que vaig veure que es deia Ironweed (Espina de ferro) i dirigida per Hector Babenco.

L’anècdota és que vaig comprar una edició bilingües en alemany-català. Quan tenia 24 anys vaig intentar estudiar aquest idioma a l’acadèmia Cultura Pràctica de Terrassa, però només vaig durar una any. Llegint la part en alemany he recorda algunes paraules i algunes construccions. Res més, aquest idioma és molt difícil! he he he.

Contes, de Prudenci Bertrana.

Un altre llibre de segona mà que he trobat entre les donacions de la biblioteca de Llíria és aquest recull de contes de l’autor de Josafat. En concret són quatres llibres: Crisàlides, La lloca de l vídua i altres contes, Els herois i El meu amic Pellini i altres contes.  Hi ha contes per a tots els gustos, la majoria d’ambientació rural, la natura i els hòmens que viuen en ella.

Llegint-lo i observant el lèxic utilitzat, un lèxic potser ara no tan conegut, d’inicis de segle XX, pensava que passaria si les noves generacions catalanes o valencianes llegiren aquest contes. Potser posarien la mateixa cara que nosaltres quan varem descobrir el català medieval de Martorell o March? o el castellà medieval del Mio Cid?

Mar i cel.

Lot quasi complet: versió teatral d’Àngel Guimerà, versió musical de Dagoll Dagom i banda sonara d’Albert Guinovart. Ara només em falta el vídeo! el dubte és en quin format el trobaré ara que canvien tan ràpidament les coses.

El mar és com un desert d’aigua,
no té camins ni té senyals;
El mar és un desert d’onades,
una lluita sorda i constant;
és el mar la nostra terra ferma
on vivim arrelats en el vent.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El sol és el senyor del dia,
la lluna és reina de la nit;
però la reina ens dorm a les veles
i al matí no es pot amagar;
aleshores ens fa de bandera
i el sol vol fer-se enrere i fugir.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

El mar serà tot per nosaltres,
ja som senyors i reis del mar;
tots voldran fugir de la lluna
que flameja al nostre estendard;
però per a ells no hi haurà pietat,
perquè Al·là ens ha volgut triomfants.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

I arribarà el dia de glòria,
quan ja no quedin cristians,
que cantarem la gran victòria
dels fidels valents fills d’Al·là.
I aquest mar estimat serà nostre,
serà el mar dels germans musulmans.

Les veles s’inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones.

 

Els nostres objectes de cada dia, de Josep Maria Espinàs.

De com amb els objectes quotidians que ens envolten es pot fer literatura i de la bona. I això crec que només ho podria fer el desaparegut Josep Maria Espinàs, l’home que ens va descobrir el país en les seues caminades a peu i amb el seus articles al diari Avui, ara fa molts anys.

-On van a parar el milers de botons que es perden cada dia?

-Posa’t bé la bufanda.

-Consultar-ho amb el coixí.

………………….