Entre el Túria i el Ridaura

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?

Mentre no m’arriba cap novetat en la desescalada continue rellegint llibres vells que tinc per casa. En aquest cas la novel·la amb la que es va basar el clàssic de la ciència ficció cinematogràfica Blade runner. No espereu trobar el guió de la pel·lícula en aquest llibre, són prou diferents, però l’essència si que és la mateixa. Ara, cada llenguatge és diferent i necessitat la seua adaptació i tant la pel·lícula com la novel·la val la pena llegir-les i després que cadascú es faça la seua interpretació de les dues versions, que a mi em semblen encertades. Ara, el que ja no em va agradar va ser la segona part de la pel·lícula estrenada recentment. Potser no calia, o en cas contrari, cal fer pel·lícules tant llargues quan la història que conten amb els 90 minuts tradicionals hi ha prou? modes d’ara, supose.

Continue rellegint llibres en aquesta desescalada. Aquestes tres històries són dues de ben conegudes, Rip Van Winkle i La llegenda de Sleepy Hollow, i una altra no tan coneguda, Philip de Pokanoket.
Les dues primeres són més famoses i hi he vist versions en dibuixos animats en el cas de la primera i de la segona, fins i tot llargmetratges. D’aquest darrer, el més famós film és una adaptació molt lliure del relat i molt ampliat que al més puristes no agradara gens, però que a mi em va agradar, la versió de Tim Burton. El menys conegut dels relats ens conta la vida d’un cap indi que lluita contra els invasors anglesos. Potser és un dels primers relats on es denuncia el tracte rebut pels indis americans per part dels “civilitzats” europeus, malgrat el to paternalista que utilitza en certs moments, potser influenciat per la idea rousseauniana del bon salvatge.
El que més destaca del llibre són les seues detallades descripcions on sembla que l’autor vol deixar clar l’ascendència holandesa dels habitants dels voltants de Nova York d’aquella època.

Aquests dies de desescalada i mentre torna la “normalitat”, torne a viatjar literàriament per Roma, les illes Eòlies, Atenes, Santorini i Creta de la mà del ganxó Josep Cullell. M’agraden els seus viatges literaris dels quals tinc dos, aquest llibre i un altre titulat “Geografia d’Homer” i val la pena visitat amb ell els llocs que has visitat i els que no, ja que et venen ganes d’anar-hi. Passa una mica com quan llegeixes Pla o Gaziel, o més recentment Carod-Rovira i la seua passió italiana.
Al mateix temps recorde les vegades que anàvem a córrer amb altres companys per la Vall d’Aro i discutíem sobre política, educació, cinema o del tema d’actualitat aquell dia. Records ganxons!

D’Empar Moliner només havia llegit els seus articles a la premsa i aquesta setmana em vaig trobar aquest recull de contes seu a la papereria on compre la premsa el cap de setmana (a València el diari Ara només arriba dissabte i diumenge). M’ha sorprès positivament i m’han agradat aquesta petits relats o l’autora porta situacions quotidianes al límit amb l’humor que tant caracteritza els seus articles al diari Ara. Ha valgut la pena arriscar-se i a veure si continuen arribant llibres en català a les papereries de Llíria, i el més important, que la gent responga i els compre.

Aquest és un clar exemple de com destrossar una història amb l’ús d’una llengua que no hi ha per on agafar-la. A la pàgina 20 ja estava fart de vore castellanismes i altres barbaritats. Per molt bona edició que es fera d’aquesta i malgrat la temàtica que m’interessava, el llibre ha estat una total decepció, i més després d’haver-lo comprat a la web de Llibres de la Drassana. Després ells m’han comentat que el llibre no l’havien editat ells, que només s’havien quedat amb els drets de la col·lecció. Però crec que hagueren pogut fer una revisió d’ell abans de seguir posant-lo a la venda.
Al final de llibre diu:
“Llibres de l’Oronella publicats en valencià segons les Normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua” (9-10-2012)
Segur? es semblen més al que els secessionistes anomenen Normes del Puig!

No sé com es poden publicar aberracions com aquesta, malgrat el bonic embolcall que li han donat! Una decepció que no es mereix el gran Ernest Shackleton!

Potser el títol d’aquest llibre no és del tot correcte i hauria de tenir un complement com “Materialisme dialèctic: Marx i Engels”, ja que està tot encaminat a explicar, això sí d’una manera molt clara, la corrent filosòfica i política que defensaven aquesta dos autors, comparant-la amb altres. Primer distingint entre materialisme i idealisme i perquè es decanta pel primer, i després entre metafísica i dialèctica, i les raons per les quals es decanta per la segona. Tot fins a arribar a la seua conjunció en el materialisme dialèctic de dos autors de Manifest Comunista.
Potser m’esperava un visió més global de la història de la filosofia i no tant una defensa d’una de les seues corrents, però crec que és un dels llibres millor escrits des del punt de vista pedagògic i que et fa entendre els conceptes d’una manera més clara que altres llibres de filosofia que he llegit.

Em sembla que no tinc gaires coses a dir d’aquest llibre escrit per l’escriptor americà un poc abans de l’execució a la cadira elèctrica d’aquests dos anarquistes italians, innocents del crim del qual estaven acusats. Només en adonar-se’n del paral·lelisme amb la situació actual de la justícia espanyola i la seua policia ja hi ha prou per saber que ens està contant l’autor en aquest relat. La sort que tenim ara, és que ací no hi ha cadira elèctrica com si que hi havia a Massachusetts als anys 20 del segle passat.

No anaven molt equivocats Ben Hecht i Charles MacArthur quan varen escriure aquest diàleg per a The Front Page per denunciar la paranoia que patien molts americans en aquells anys contra els comunistes o qualsevol que pensara un poc diferent a la bona societat de l’època:
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.