Entre el Túria i el Ridaura

Potser que els personatges principals d’aquesta petita novel·la siguin una crítica despietada dels capitalisme que només vol acaparar diners sense cap sentit pràctic i a qualsevol preu? Crec que sí, però també en els poques pàgines que dura està reflectida la transformació d’una societat agrària i conservadora en una més moderna, que malgrat un temps de sotrac i les pors que generen els canvis sembla que anirà a millor.

He pogut aconseguir la segona col·laboració literària de la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, la pintora Yolanda León, que ara treballa per l’illa de Mallorca. Aquesta vegada ha estat un col·laboració amb el poeta de Palma Jeroni Bergas.   La primera va ser amb l’escriptor Biel Simonet, al relat Egeu Endins. Yolanda també té un llibre més personal on relata una història de retrobament personal amb una de les seus passions com a teló de fons, la navegació i la mar.

Al llibre de Jeroni es van alternant poemes d’ell i il·lustracions d’ella al llarg de cinc capítols temàtics, i donada la varietat d’aquests hi ha per tots els gustos.

Jeroni també té un llibre sobre l’escaquista balear i nen prodigi d’aquest esport Artur Pomar (Artur Pomar, jugador d’escacs), on reflecteix la seua altra passió, els escacs.

Rius de silenci

baixen de la muntanya,

recorrent valls i planícies,

recollint alegries i penes,

memòries i oblits,

evidències i misteris.

Salvador Espriu va escriure als 18 anys aquesta novel·la curta, potser abans de decidir a dedicar-se plenament a la poesia, ambientada en un poble mariner imaginar, però clarament ambientat a Arenys de mar (en un moment apareix Collsacreu i altres referències). A primer cop de vista sembla que el relat es desenvoluparà amb Laia com a eix d’aquest i la seua vida, però aquesta és l’excusa per poder descriure, en poques pàgines i a través dels episodis de vida de Laia, com era la vida i com eren els seus habitants a inicis del segle XX. Hi ha un capítol només per a descriure com era la Setmana Santa al poble i la repressió religiosa que patien els seus habitants.

Hi ha dues versions cinematogràfiques i crec que les dues es varen rodar al poble d’Arenys de mar. Una dels anys seixanta amb Núria Espert i Paco Rabal (supose que adaptada al castellà) i una altra produïda per TV3 de fa pocs anys.

Continuant amb les xerrades que Manolo Sánchez fa sobre les tradicions valencianes (carnestoltes, festes al barris de Llíria, …) a la biblioteca municipal, ara toca la festa de Tots Sants, aquesta festa ja tan influenciada per la tradició nord-americana del Halloween. Després de fer un recorregut històric sobre les tradicions funeràries del diferents civilitzacions fins l’actualitat, el ponent es centra més en les tradicions i celebracions pròpies del poble i del País Valencià en aquestes dates, ara en declivi enfront de la més divertida i atractiva del Halloween americà, que en realitat és un festa d’origen celta (Irlanda, Escòcia,…) que els ianquis han adaptar a la seua idiosincràsia. Normal que la gent jove d’ara la preferisca ( i potser a mi m’haguera passat el mateis) enfront de la por i la tenebror amb que es celebrava Tots Sants durant la dictadura del nacionalcatolicisme!

Manolo ha estat acompanyat de l’escriptora de Benaguasil, Carme Cardona, que ha portat el seu llibre Arrels de llegenda.

Una noia vol fugir de la corrupció i el poc futur que veu en un poble de l’interior i després d’haver comés un atracament de poc profit. Però en la seua fugida cau a un lloc pitjor del que s’ha escapat, un poble de la costa  (un poble fictici de la Maria Alta) on descobrirà que la maldat humana i la corrupció per guanyar diners a qualsevol preu no té límits.

Josep Vicent Miralles fa un retrat interessant de situació de la costa valenciana durant el boom de la construcció i les conseqüències que això comporta a la nostra societat i ho ha amb una trama policial al voltant d’una assassinat i les trames al voltant d’un conglomerat d’empreses (constructores, seguretat, restauració,…) dirigides per un clar rus  amb la col·laboració de certs polítics que van de liberals i de la premsa afí.

Recomanable, però insistix que aquesta editorial (Drassana) hauria de corregir millor els seus textos. I això que aquest té poques errades comparats amb altres que he llegit.

Al 2017 vàrem anar d’excussió a Fanzara a veure el MIAU. Sis anys més tard hem tornat i ha valgut la pena recórrer els carrers d’aquesta petita vila de l’Alt Millars, tret d’alguna tanca per culpa dels maltractadors d’animals locals. I ací es veu una contradicció, com és que un poble que ha apostat tant per l’art convertint-se en un museu a l’aire lliure d’art urbà pot fer al mateix temps espectacles on es maltracten animals i que alguns encara s’empenyen en anomenar “art”?

Als diferents blocs de vilaweb pots trobar recomanacions interessants, i en aquesta un professor que vaig tenir només unes hores a la facultat, Enric Marco recomanava aquest llibre de Ramon Solsona.

El llibre comença amb un assassinat d’un guàrdia civil als anys seixanta del segle passat a la Vall de Cardós, durant l’època en que es varen fer les grans obres hidràuliques que varen foradar totes aquests muntanyes, unint llacs i estanys per portar l’aigua a les centrals hidroelèctriques per poder produir electricitat i portar-la a Barcelona i de pas engrandir la butxaca de Joan March. I ací és on el llibre atrau més, en la descripció de com la vall i les seues gents es va veure afectada per aquelles obres en plena dictadura feixista, amb tot el que volia dir (augment de població, immigració de tota classe de persones . ..) més que no pas en la resolució d’un assassinat un tant absurd.

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

(A propòsit d’Uri Geller)

Doblegar culleres amb força menta? Això només se li podria haver acudir a un xiquet a qui no agrada la sopa.

La meua resposta: Quino? Mafalda?

Tots Sants: flors per als morts. Constatació col·lateral: en totes les poblacions importants de la Plana -i a tot arreu- estan ampliant-se els cementiris. L’alcalde de Castelló fins i tot ha convidat els jubilats a visitar-ne els terrenys previstos per a l’eixample. Un humorista amic ha vist l’escena de l’edil proclamant als ancians, de de dalt d’un turó amb vistes a l’esmentat territori, “Algun dia, tot això serà seu”.

I-XI-2002.

Ahir Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall,  a Riba-roja de Túria va dir que els valencians patim un mal que es diu dependència, i a la cançó del Tio Canya aquesta situació es resumeix a la frase “no tens las claus de ta casa”. Que hauríem de fer per trobar una solució a aquest mal? Continuar amb la dependència i esperar que alguna vegada aquesta dependència siga entre iguals? Ho sent, però ja fa temps que tinc aquesta opció descartada per ser més propera a la ciència ficció que la realitat i al que volen els espanyols dels valencians: seguir xuplant del pot. Jo sóc més partidari d’una altra solució, que és afegir-hi dos simples lletres més al problema: INDEPENDÈNCIA.

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.

A l’any 2002 Joan Garí escrivia açò al seu dietari. Encara no hem aprés res i continuem igual.

El dia 1o de gener de 2002 Joan Garí escriu al seu dietari a propòsit del film El triomf de la voluntat de Leni Riefensthal, una apologia del nacionalsocialisme:

“El més repugnant de Hitler no és la vesània sanguinària: és aquesta ideologia prèvia de natura ordenada i ruralisme empalagós. A certs autòcrates sempre ha acabat perdent-los una mala lectura d’Horaci.”

Potser era la manera d’enganyar a molts dels alemanys i posar-los del seu costat, per poder fer després el que feu. Cosa que crec que sembla prou ben resumit en una escena de la pel·lícula Cabaret, de Bob Fosse, o un jove ros i ben plantat comença cantant una cançó amable i dolça (Tomorrow belongs to me) que acaba convertint-se una espècie de marxa militar a la que es van unint tots els presents, provocant la marxa dels protagonistes del film que no poden continuar veient aquest espectacle.

Cap a meitat del anys 90 del segle passat vaig comprar a la Llibreria El cau ple de lletres  de Terrassa un petit llibre que es deia Pandora al paradís blau, d’Antoni Foraster. Era un petita ficció editats per una desapareguda editorial d’Argentona i inventava una ficció a partir de l’estada d’Ava Gardner a Tossa de Mar per rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant.  Rodatge que va marcar un abans i un després en la desenvolupament turístic de la vila i d’altres viles properes. Em vaig quedar amb ganes d’un poc més.

Ara, Jordi Solé ha escrit una novel·la molt més completa i més centrada en el rodatge d’aquesta pel·lícula i el resultat és recomanable sobretot pels amants del turisme i la gent que estimen la costa brava,i que no ens agradaria veure-la destruïda per l’urbanisme salvatge que alguns encara promouen. Urbanisme en part degut a l’èxit de la pel·lícula.

El que no entenc. és perquè ha de posar els títols de les pel·lícules en castellà, potser per ambientar-la millor als anys negres de la dictadura feixista?

Una petita filtració: