Entre el Túria i el Ridaura

“El mal que existeix al món prové gairebé sempre de la ignorància; i la bona voluntat, si no és intel·ligent, pot fer tants d’estralls com la malícia. Els homes són més aviat bons que dolents, i de fet aquest no és el problema. Però ignoren més o menys, i això és el que anomenen virtut o vici. El vici més desesperant és el de la ignorància que es pensa saber-ho tot…..”

La ignorància sobre la pròpia història que tenen molts valencians és en part, culpable dels anys patits fins ara. Bé que ells tampoc tenen tota la culpa, ja que se’ls ha amagat aquesta i els han explicat contes per “ofrenar glòries a Espanya”, però els resultats són ben visibles. Tapa el passat com a poble i així podràs transformar un país lliure en una colònia més de la metròpoli madrilenya, i tindràs bons serfs i col·laboradors disposats a ajudar en aquesta tasca.

Avui he tornat a pujar al Gorg, el cim més alt de la serra Calderona. Però aquesta vegada hem pujat per la part sud, per una senda prou empinada i agafant un tram de senda que pensava que estava perdut, però sembla que els darrers anys l’han recuperat.
Hem eixit el poble vell de Marines per la senda que et porta des de l’església del poble fins a la pista que va a Olla. El primer que et trobes en aquest tram és la font de la Cova, sense aigua des de fa molt de temps. Una vegada arribats a la pista d’Olla agafem el camí d’ascensió al cim. Els xiquets que ens acompanyaven avui han resistit prou bé la prova. Al cim hem esmorzat. Ara, per arribar al cim he fet dos grups, uns hem anat per la senda més tècnica i altres han donat la volta per la pista que ve de Gàtova que no té tanta dificultat.
La baixada ja l’hem feta per la part Est de la muntanya, pel barranc d’Olla arribant a aquest despoblat d’origen morisc. Al barranc d’Olla hi ha racons en el qual val la pena aturar-se un poc per gaudir-los uns instants.Des d’Olla fins a poble de Marines ja ha estat una passejada suau.

“Les plagues, en efecte, són una cosa natural, però resulta difícil de creure en les plagues quan us cauen a sobre. Hi ha al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen a la gent sempre igualment desprevinguda…………………….Quan esclata una guerra la gent diu: “Això no durarà, és massa estúpid”. I sens dubte una guerra és molt estúpida, però això no és obstacle perquè duri. L’estupidesa humana insisteix sempre: ens n’adonaríem si no penséssim sempre en nosaltres mateixos.”

Llegint aquest llibre d’Albert Camus he recordat un petit llibre que vaig llegir fa molt de temps, a la meua època egarenca d’hores passades a El Cau ple de lletres del carrer Cremat. El llibre és un assaig de Carlo M. Cipolla, titulat Allegro ma nom tropo (ed. Grijalbo-Mondadori), on l’autor, descrivia les lleix fonamentals de l’estupidesa humana:
– Sempre i inevitablement cada un de nosaltres subestima el nombre d’individus estúpides que circulen pel món.
– La probabilitat que una persona determinada siga estúpida és independent de qualsevol altra característica de la mateixa persona.
– Una persona estúpida és un persona que causa un mal a altra persona o grup de persones sense obtenir, al mateix temps, un profit per ell, o potser fins i tot és dolent per ell.
– Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Les no estúpides, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com una errada caríssima.
– La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix. L’estúpid és més perillós que el malvat.
A més d’aquestes lleis, l’autor també descriu la distribució dels estúpids a la societat, classes d’estúpids i la seua relació amb el poder i les conseqüències d’aquesta, i dona unes gràfiques per intentar detectar-los.
Molt divertit i amè, però que et fa pensar en la societat que hem hagut de patir durant els darrers anys els valencians.

Hui he tornat a fer una marxa senderista organitzada després de molt de temps. Ja sé que no és pot comparar amb les que feia per la Costa Brava, en organització i en quantitat de gent, però ha estat prou bé. Hem fet un recorregut per les muntanyes que hi han darrere del poble de Borriol a la Plana Alta. Un recorregut de pujada i baixada fins al lloc on hem esmorzat, passant per la Font Teula i el Pou de Portuguès, per la zona del barranc de l’ermita. La pujada ha esta continua però suau, només amb un petit tram on la pendent era un poc més dura. Hem esmorzat al Mas de Tofol, per després tornar al poble pel barranc de Cominells.

“Silvestre, amb llavis tremolosos, dibuixà l’estima en la bruna aurèola dels mugrons mentre les mans volaven pels límits de la pell com les ales de les papallones en un camp de roselles”

Una agradable sorpresa el haver pogut trobar i llegir aquesta novel·la ambientada a la guerra de successió al País Valencià. Un història d’amor entre un cristià vell i una cristiana nova ambientada en aquella època crucial per al nostres desenvolupament posterior com a poble. La narració comença amb el naixement del protagonista i l’autor va contant la seva vida al mateix temps, que amb l’ajuda d’altres personatges, explica l situació social i política del país: la problemàtica amb la successió de Carles II, les diferències socials entre nobles i la resta del poble i la xenofòbia cap als cristians nous. La història conclou a la batalla d’Almansa, que d’ací uns dies es recordarà per tots els que estimen el nostre país.
La narració, a principi em va semblar un poc feixuga, no m’ho esperava, però poc a poc m’ha anat enganxant. I aquí, crec que l’autor ho encerta. Fa moltes descripcions però no avorreix gens, cosa difícil de fer, i val la pena llegir fragments com el que ho escrit a dalt.

I també, agrada trobar llocs que has visitat, com la Cova Alta, prop d’Albaida.
“Has d’anar a trobar-te amb Cento el Maula abans de la Pasqua de Pentecosta. Para per la Cova Alta, a prop de la vila d’Albaida. Tot i que siga un roder, no n’has de témer res.”