Entre el Túria i el Ridaura

Crec que va ser Orson Welles el que va dir que podia fer una gran pel·lícula a partir d’una novel·la mediocre, doncs açò he recordat en acabar aquesta novel·la. Molta gent diu que les pel·lícules mai milloren el relat escrit prèviament. Jo no opine el mateix, crec que son llenguatges diferents i ha de ser molt dolenta l’adaptació per afirmar que empitjora el relat. Ara, si que crec com Welles que el pot millorar i aquesta novel·la o conte americà és un clar exemple: la versió cinematogràfica, a mi m’agrada molt més i crec que és molt millor que el relat, del qual m’esperava molt més. Potser m’espera una Història interminable? O és massa infantil?

A l’inici d’aquest estiu vaig anar a la Casa Gran de La Pobla de Vallbona a la presentació d’aquest llibre i la projecció del documental del mateix títol (espere que la nova Televisió Nacional del País Valencià el posen algun dia). El llibre ens explica una història prou desconeguda a la comarca, l’ús de l’edifici que en aquella època encara estava en construcció del sanatori tuberculosi de Portaceli com a camp de concentració o classificació de presoners després de la guerra.
El llibre fets per diferents autors, recull la història del camp, quins presoners anaren, el tracte que reberen i on anaren a parar després. A més d’un resum de les ponències que es varen fer en unes jornades dedicades al tema. Potser per això, la segona part del llibre es repeteix un poc respecte a la primera.
Quant història ens han tingut amagada?

El passat mes d’agost varem anar al sopar groc a l’Ateneu de Bétera, on al mateix temps es presentava el darrer llibre del periodista local i director de Vilaweb. Allà, per desgràcia, ja varem tenir un avançament del que es va produir ahir a la inauguració de l’Aplec de Camp de Túria a la mateixa ciutat.
Feia temps que no llegia assajos polítics, potser estava ja un poc cansat i necessitava més ficció, i vaig pensar-me unes quantes vegades el comprar el llibre ja que, normalment, solc llegir els editorials al diari digital. Ara, puc dir que la decisió va ser la correcta. M’ha sorprès gratament, com altres llibres que he llegit del Vicent Partal.
El llibre està dividit en quatre parts. En una primera ens explica els fets dels darrers mesos al Principat, en la segona les raons de com hem arribat a aquesta situació, a la tercera que els que podem fer i que hem d’esperar i finalment un epíleg ple d’esperança per poder aplegar a la República tan desitjada per molt, fóra i dins del Principat.

A principis del segle XIX l’autor d’Sleepy Hollow es va hostatjar durant una temporada en una Alhambra no molt ben cuidada aleshores. Allà va escriure aquest llibre que sembla una barreja entre records personal i una recopilació de llegendes que contava el poble granadí per aquella època. No vos espereu contes com les de Les mil i una nits, com alguns la comparen. Són contes amb protagonistes de diferents èpoques i religions, però sempre amb alguna connexió amb el passat àrab del palau Nazarí.
M’ha fet gràcia tres coses dels contes:en un hi ha personatge que li diuen Pedro Gil, però és més conegut per Peregil, i diu que era gallec, segur?. En un altre conte tracta al rei Felip V de Castella com a hipocondríac extrem i ple de manies, i sort de la reina Isabel; que ens ho diguen als valencians i catalans que era aquest rei! I una extracte:
“Esta clase de individuos es bastante común en España; por todas partes se tropieza con personas respetables relegadas al olvido, decorando en un rincón la miseria, el amargo agravio y la patente injusticia recibida en pago de sus servicios. Y por cierto que cuando un español se ve precisado a sostener un pleito o formar alguna reclamación contra el gobierno, puede decirse con toda seguridad que ya tiene para rato.”
Els temps no han canviat gaire.