Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El falcò Maltès, de Dasshiell Hammett.

Un parèntesi ràpid a Dostojevskij per rellegir una cosa més directa, però pot ser igual de brutal, malgrat que siga des de punts de vista diferents. La novel·la de Hammett que vaig llegir fa molts anys, en els anys universitaris, amb el referent de la gran pel·lícula de John Huston.

“Àngel! Si tens sort, sortiràs de San Quentin d’aquí a vint anys, i llavors podràs tornar amb mi……. Espero, preciosa, que no et penjaran, per aquest coll tan deliciós….”
“I, si et pengen, et recordarè sempre.

I, un poc tractant d’explicar la raó de seu comportament tan brutal:

“..No et pensis que sóc tan degenerat com semblo. Aquesta mala reputació, només me la permeto davant uns beneficis molt elevats, o per fer-me la feina més fàcil quan tracto segons quins individus….”

Crim i càstig, de Fiòdor Dostoievski.

Ja feia temps que volia dedicar-li un temps als escriptors russos, i he valgut la pena. Ara acabe de llegir “Crim i càstig” amb la traducció feta per Andreu Nin i ha estat una bona experiència. Per tant continuarè amb altres nove·les del mateix autor o de Tolstoi. Em quede amb el personatge de “Petr Petròvitx Lugin”, es pot ser més impresentable que ell? i això que no és l’assassí.

El segle d’August, de Pierre Grimal. Un petit gran llibre.

Com es pot veure, l’acció de Mecenes s’exercí d’una subtil i diversa; no fou una mena de “dictadura de les lletres”, intransigent i autoritària, que imposava consignes com ho faria un modern “ministre de propaganda”. Els seus amics estigueren sotmesos a la seva influència, això és innegable; però potser sovint sense adonar-se’n.

He tornat a llegir aquest llibre d’edicions de 1984, que en només 139 pàgines fa una explicació prou amena de l’època de la Pax Romana de l’emperador Octavi August. M’ha agrada molt la part de com utilitza als poetes de l’època per donar una solidesa a la seva obra, que no fora només la militar, i que aquesta obra es poguera llegar als seus successors, dels que pocs varen estar a la seva alçada.
Modernament, ja no són els poetes els que ajuden als governs. Aquests mitjans ara són altres, poden agradar més o menys, o ser més o menys efectius, però és el que tenim. Evidentment, jo continue preferint llegir L’Eneida, que no pas veure el NODO9 que tenim ací, al sud del Sènia.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Serra-Alt del Pi-Garbí-Puntal de l’Abella-Serra.

Avui he tornat a la zona de Serra. El primer objectiu era pujar a l’Alt del Pi (el de les antenes) per una senda que ix del camí del Garbí, una vegada passat el desviament que et puja al castell. La senda fa prou pujada i segueix una línia elèctrica fins al 716 m. d’altitud que té el cim. Una vegada dalt, he baixat per la pista fins a la zona de la font de Barraix, per continuar fins a la zona del Garbí (604 m). Des de d’ací, he decidit pujar al puntal de l’Abella (657 m). He anat un poc a l’aventura, ja que no he trobat cap senda o camí que fes la pujada al puntal. Una vegada he baixat del puntal, la tornada cap a Serra, ja és fàcil pel camí del Garbí.
Temps: 3h 50′

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Jimmy Fontana. (1934-2013)

No, stanotte amore,
non ho più pensato a te.
Ho aperto gli occhi
per guardare intorno a me.
E intorno a me 
girava il mondo come sempre.

Gira il mondo gira,
nello spazio senza fine.
Con gli amori appena nati, 
con gli amori già finiti.
Con la gioia e col dolore
della gente come me…

Il mondo,
soltanto adesso io ti guardo.
Nel tuo silenzio io mi perdo.
E sono niente accanto a te.

Il mondo non si è fermato
mai un momento.
La notte insegue sempre il giorno.
Ed il giorno verrà…

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Serra-Mola de Segart.

Avui he caminat des del poble de Serra fins a pujar a la Mola de Segart. He anat per una pista que puja pel coll de Moncúdio i es puja a la Mola per la part de darrere. Possiblement siga més ràpid pujar des del poble de Segart, però em fa mandra donar la volta a La Calderona amb cotxe, o possiblement des de Nàquera siga també més ràpid. He tardat una hora i mitja en arribar al cim (566 m), des d’on és té una bona panoràmica de València i Sagunt i les muntanyes que hi han cap a l’interior de la Calderona. Hi ha un placa orientativa amb el nom d’aquestes. La baixada l’he fet per la canal que hi ha entre les dues parts rocoses de la mola (endevineu la raó del nom? mireu la foto), i per tant he fet un poc més de camí a la tornada, que he fet pel mateix camí en dues hores.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Pujada a “La cumbre” de Les Alcubles.

Aquesta tarda he fet una passejada curta per pujar al cim de “La cumbre” en Alcubles. El cim ja té 1125 metres, però com ixes ja de prou alçada no hi ha gaire desnivell a salvar. He eixit des de la cova Sabuquera, una cava que es gastava per recollir neu durant l’hivern i pel barranc de Lucia he enfilat cap al coll i el cim en poca estona. Pel camí es noten els efectes de l’incendi de fa dos anys, un panorama molt negre. A “La cumbre” i voltants hi han restes de diferents caves. A la guia editada per l’ajuntament diu que hi ha un jaciment de l’edat del bronze, però jo no he sabut trobar-lo. Des de dalt, es veu la plana de Les Alcubles i cap a l’altra banda el poble de Sacanyet.
Al tornar, he parat a l’ermita de Santa Bàrbara, a l’entrada del poble, hi han posat una avioneta damunt d’un dipòsit d’aigua. Potser en homenatge a la gent que va lluitar contra el darrer incendi? no ho sé.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Peter Pan, de J.M. Barrie. Un llibre infantil?

“- Que mala educación! -gritó con voz socarrona, y saltó alegremente hacia el cocodrilo.
Así murió Garfio.”

És Peter Pan un llibre infantil o juvenil? Jo crec que si, però potser amb el puritanisme i la sobreprotecció que actualment volem donar als nens, no ho seria. A vegades tinc la sensació que tractem als nens de menys intel·ligents del que són, tractant de protegir-los de massa coses.
Aquest és el final de Garfio, que, evidentment al cinema no és el mateix, però també hi han més morts i tortures al llarg de llibre, o referències al sexe com aquesta:

“Al cabo de un tiempo se quedó dormido y un grupo de hadas que volvían a casa de una orgía, dando tumbos, tuvieron que trepar por encima de él.”

O la indirecta referència al trio amoròs format per Peter, Wendy i Campaneta.

I crítica als pares que no es que s’ocupen molt dels fills:

-Lo único que recuerdo de mi madre -dijo Nibs- es que muchas veces le decia a mi padre: “Cómo me gustaría tener mi propio talonario”. No sé lo que es un talonario, pero me encantaria regalarle uno a mi madre.

Bé, que per mi continua essent un llibre infantil o juvenil, però potser en els criteris que volen imposar-mos actualment, potser no ho seria. O potser he vist massa westerns o “pelis de guerra” de xicotet?

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

Ruta de les bodegues, Llíria.

Aprofitant un parèntesi dels exàmens de setembre, he fet la ruta de les bodegues a la part de Llíria que toca a Casinos i Alcubles. Una ruta de 26,8 Km que estava marcada en 6 h 20′ i he fet en 5 h 45′ per culpa d’una errada de camí que m’ha fet perdre un quart (en grup, crec que es necessitarien quasi les 7 hores). La ruta passa per vells vilatges, que ara estan quasi abandonats. Aldees on la gent de camp vivia o passava temporades per dedicar-se a cuidar els camps que estaven lluny de la ciutat. A partir de les bodegues de Gea, la ruta és circular, passant per l’alt de la Ferradura a 735 m d’alçada. En aquesta zona és on més es noten els efectes de l’incendi, que en algun llocs, fan que trobar la senda no siga fàcil i causant de l’errada que he dit abans. Sobre l’incendi, es veu que el millor talla-foc són els camps de cultius treballats. Aquests, el foc no els ha afectat, els ha rodejat. De la mateixa manera, es veu que on hi ha poca densitat d’arbres, aquest no estan tan afectats com a les zones on hi han molts pins prims i molt junts. Com es nota que treballar el bosc no ix a compte a curt termini, però a la llarga, aquesta deixadesa, provoca que els incendis siguen pitjor del que podrien ser.
Des de l’alt de la Ferradura es veuen les muntanyes d’Andilla i el poble de El Villar (i les mines, és clar).
I felicitar a l’autor de la guia, que es prou completa i amb els temps ben marcats. Per la feina ben feta no passa el temps, malgrat els posteriors responsables de l’ajuntament.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Fahrenheit 451, de Ray Bradbury. Relectura després de molts anys.

– Pero eso sólo seriviría para mordisquear los bordes.  Toda la cúltura está deshecha. El esqueleto necesita un nuevo andamiaje y una nueva reconstitución. !Válgame Dios! No es tan sencillo como recoger un libro que se dejó hace medio siglo. Recuerde, los bomberos casi nunca actuan. El público ha dejado de leer por propia iniciativa. Ustedes, los bomberos, constituyen un espectáculo en el que, de cuando en cuando, se incendia algún edificio, y la múltitud se reune a contemplar la bonita hoguera, pero, en realidad, se trata de un espectáculo de segunda fila, apenas necesario para mantener la disciplina.”

Com diu el professor Faber, no  només són els llibres el que fa una cúltura, abans ha passat alguna cosa per la qual, la gent els ha deixat de banda i ara ja no els troben a faltar. Potser els llibres ajuden, però no és el principal per recuperar el que s’ha perdut. D’aquesta manera, fa notar al bomber Montag, que la seva feina no és tan important com li havien fet creure, que la feina important ja estava feta amb altes mitjans. Unes pàgines abans Faber deia:

No son los libros lo que usted necesita, sino algunade las cosas que en un tiempo estuvieron en los libros. El mismo detalle infinito y las mismas enseñanzas podrian ser proyectados a través de radios y televisores, pero no lo son. No, no: no son los libros lo que usted anda buscando. Busquelo donde pueda encontrarlo, en viejos discos, en viejas películas y en viejos amigos; busquelo en la Naturaleza y busquelo en sí mismo. Los libros sólo eran un tipo de receptaculo donde almacenabamos una serie de cosas que temiamos olvidar.”

Per tant, indirectament, en diu una de les maneres com s’ha transformat a la població de la país, com en altres pàgines parla de l’educació i dels espectacles tipus “Big Brother” que, a través de monitors-parets, es traga l’esposa del protagonista a tothora.

Ara, a veure quan algun canal de televisió es digna a re-emetre el film de Truffaut basat en la novel·la de Bradbury. Però no crec ho facen és millor fer programes xorres per mantenir a la gent ocupada i sense pensar en res important.