Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Collita valenciana, malgrat el boicot dels mitjans.

Els grans mitjans de comunicació oculten la nostra música. Els grans centres de venda i distribució tampoc estan per ajudar. Ara, el boca-orella funciona i gràcies en part a la xarxa i al concerts que darrerament van programant els nous ajuntaments, pots fer una bona collita de música en la nostra llengua.
CAM04800
I en falten! No podem esperar més una televisió pel país! O almenys, poder veure tv3, ja que alguns d’aquests cantants si que ixen a la televisió catalana.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Fanny, de Carles Soldevila. Cinema a la novel·la.

A part del tot el que està escrit sobre aquesta novel·la de Carles Soldevila que forma part d’un tríptic sobre dones que són modernes per la seva època, m’han sorprès les referències cinematogràfiques al cinema americà de l’època.

“Fan un pel·lícula de Harold Lloyd, T’hi faràs un tip de riure..”. Jo també em feia un tip de riure amb aquestes “pelis” quan les feien a canal UHF. Llàstima de no poder-les apreciar en pantalla gegant.

“No és un Valentino. Ni de molt.” El galant de les pel·lícules en blanc i negre, el primer latin lover.

“Vagi, vagi, senyor del bigotet a la Ronald Colman.” Un altre galant de l’època, però anglès i famós pel seu bigotet.

La segona edició d’aquesta novel·la narrada de manera introspectiva per la protagonista és de 1930, introduint a la literatura catalana aquesta manera d’escriure; però m’ha sorprès aquest intent de donar-li modernitat utilitzant a la narració un dels fenòmens de masses de l’època. Potser ara trobem normal trobar referències cinematogràfiques o musicals en novel·les actuals, però, era normal als anys 20? o l’autor és un pioner en aquest aspecte?

CAM04794

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

La fallera calavera, d’Enric Aguilar.

“…la gent no es posava d’acord amb el nom de la cosa. Regne o País, aquella era la qüestió……….
……….Així que li varen dir Regió 39-47-N-0-37-O.”

Aquestes darreres festes de falles vaig comprar-me aquest llibre a la capital. Després de veure’l tan comentat, la veritat és que m’esperava més, però ha estat divertit veure tots els tòpics fallers i alguns de fora de la capital enllaunats en aquesta crítica de la societat valenciana actual. Una història que conta com una fallera que mor a causa d’un masclet desviat en una colossal mascletà torna per venjar-se dels que ella creu culpables de la seua mort. Hi surt una alcaldessa sense nom, però que tots reconeguem i que vol ocultar les causes de l’accident a la llum pública. Però la fallera morta tornarà de la tomba en format zombi per esbrinar que va passar realment (potser un cert paral·lelisme amb l’accident del metro?) i es trobarà amb diferents zombis de personatges valencians antics i moderns que l’ajudaran o intentaran que fracasse en els seu intent de saber la veritat.

CAM04756

“T’ho dic sense acritud”, Eugeni Alemany.

No havia anat mai a això que diuen monòleg en directe. Sempre els havia vist a la televisió, i com ja fa anys que no la mire, doncs feia temps que no veia cap, tret d’alguns vídeos de Xavi Castillo al youtube. L’estrena amb aquesta còmic valencià a la llar dels jubilats de Llíria a estat bé i divertida. Ara, trobe que a vegades abusen un poc de l’escatologia. Potser algun acudit fa gràcia, però crec que hi ha un moment que, almenys a mi,arriben a cansar tantes mencions a l’escatologia o el sexe. Bé, ací cadascú té els seus gustos.
Per altra banda, sent l’actor protagonista el presentador de l’únic programa decent que va produir el Nodo9 els darrers anys, no m’esperava l´ús de tants castellanismes. Potser ho fa per arribar a un públic més gran,però jo també crec que haurien d’utilitzar la popularitat que tenen per normalitzar i millorar l’ús de la nostra llengua i tractar d’evitar aquests barbarismes als seus espectacles. Potser a alguns els fan gràcia. A mi, poca, però açò és només la meva opinió com a valencià-parlant, potser un massa exigent. Però sent positiu, ja era hora que pel meu país rodaren espectacles en la nostra llengua! Així, que felicitats i endavant a gent com l’Eugeni.
IMG

La capital del món, d’Ernest Hemingway.

A vegades els arguments en contra de la tauromàquia els pots trobar on menys t’ho esperes i aquest petit relat d’un dels més famosos amant de la “Fiesta” a nivell internacional és un. La mort més absurda que un pot trobar per culpa de la passió taurina l’he trobat en aquest relat ambientat en una pensió de Madrid. Un relat curt on ixen toreros, anarquistes, gent de poble i ignorant emigrada a la capital; i dins d’aquest darrer grup és on trobem al pobre noi que morirà de la forma més estúpida per culpa de la seua admiració als “Matadors”. M’ha vingut al cap un poc la pregunta: era Hemingway tan amant de la “Fiesta Nacional” com s’ha dit sempre pels defensors d’aquesta?
Per cert una frase pronunciada per dos capellans: “Madrid està matant Espanya”. Sembla que els espanyols no aprenen de les errades del passat. Quant se n’adonaran molts pobles d’Espanya del que la “seua estimada capital” fa amb ells?
CAM04710

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

L’amor fora de mapa, de Roc Casagran.

“Els millors poemes d’amor s’escriuen des de l’absència perquè si s’està amb la persona estimada hi a altres prioritats.”

Una gran veritat que recorre tota la novel·la és aquesta frase que l’autor atribueix a Raimon. És quan el protagonista perd o està a punt de perdre la seva estimada que fa el que ella li ha demanat sempre, escriure la seva gran novel·la. Però com no pot deixar la poesia, intercala poemes entre el text, poemes que hauran de ser musicats per algun músic. Punt de contacte entre realitat i ficció?
M’ha encantat aquesta novel·la i m’ha mantingut enganxat a ella durant la darrera setmana. Els dies que van des de que vaig veure la presentació d’aquesta a la fira del llibre de València, on la varen presentar l’autor i els músics, Mireia Vives i Borja Penalba, que han posat notes als poemes del llibre. Tres persones protagonistes externs del llibre, autor i dos músics, com també són tres els protagonistes de la narració. Tres protagonistes que han de gestionar una relació poc convencional, fora de mapa com sembla indicar la metàfora del títol. Tres protagonistes externs que van presentant el llibre i intentant fer aplegar aquesta meravella a tots els públics. Crec que tenen raó, la poesia, musicada, corre més apresa, arriba a més gent. Molta gent no sabria qui és Ausiàs March sense la veu de Raimon, per posar un exemple que tinc recent.
CAM04711

IMG_0374
……i tu em deies “Quixot meu” i jo t’amenaçava d’ensenyar-te el meu gegant, “Va, segur que només és un molinet.”
Compreu-lo, llegiu-lo i escolteu-lo. Gaudireu!
També cal felicitar a l’editorial. Darrerament, crec que està encertant prou amb els llibres que publica.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Raimon a Bunyol

Com pot una persona als 75 anys cantar com hi fa Raimon? No ho sé, ganes de treballa, creure en el que fas? Ahir al “Palacio de la Música” de Bunyol (“Los litros” pels del poble), Raimon ens va fer un gran recital dels que són per guardar a la memòria. Cançons del darrers discs, Rellotge d’emocions, cançons de la seva joventut i de la seva maduresa, cançons d’Ausiàs March, Anselm Turmeda, Espriu i pròpies, i una inèdita. Un variat repertori, ja que té on triar, que va acabar amb els bisos de les seues cançons més populars. Personalment, el meu millor moment o el més emotiu va arribar amb Com un puny i Jo vinc d’un silenci, sense oblidar el seu darrer caminar per València i el que totes les coses li parlen de tu. Potser altres oients trien altres peces, però ja se sap, cadascú té les seues preferències. L’important és que em pogut gaudir del gran cantant de Xàtiva al nostre país després d’anys d’oblit institucional. Esperem que amb els nous vents que corren per ací la música que fan tants i tants cantants valencians puga ser més escoltada al llarg de la nostra geografia. Gent com Oscar Briz, Eva Dénia, Maria Faubel, Júlia, Néstor Mont,Tardor, Mai Mai, …… gent amb diferents estils, però amb una cosa comuna: la llengua. Gent que, en un país normal, escoltarien a la ràdio i a la televisió.
IMG

IMG_0454

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Uns tenen memòria, altres no.

Ahir vaig anar a Bunyol a escoltar a Raimon. Un poble castellanoparlant que acull a un cantant en català, quin problema hi ha? cap. Però abans del concert vaig passar per un pont que s’anomena “Puente de la República (1931-1933)”. Això sí que és tenir memòria i homenatjar a la gent caiguda per defensar la llibertat, no com al meu poble, Llíria, on encara hem d’aguantar la vergonya de la creu feixista “de los caidos” a la torreta, o el que una de les principals vies del poble continue anomenant-se “Duque de Liria” (o Duc de Llíria, igual és). Els que saben un poc d’història ja saben que aquest és del Duc de Berwick, aquest senyor que tant de bé va fer pel nostre país. Alguns em diran: la creu de la torreta ara és neutral, no té noms com abans. Això de la neutralitat només s’ho poden creure les bones ànimes,jo no.
IMG-20160515-WA0033

IMG_0241

LLibres, batalles i cançons. Feliu Ventura i Xavi Sarrià.

“Qui m’anava a dir que acabaria fent de cantautor?” Això més o menys va dir ahir a Massalfassar el cantant Xavi Sarrià a l’espectacle que ens va oferir juntament amb Feliu Ventura al centre cívic d’aquesta localitat de l’Horta. Un espectacle del que varem gaudir, i molt, dels seus darrers llibres, de les seves cançons, i com no, com ja tenim tots una certa edat, de les seves “batalletes”. Evidentment, no soc gens original, l’espectacle es diu “Llibres, batalles i cançons”. Moltes versions de cançons dels dos cantants i d’altres cantants o grups vinculats als dos llibres que els dos han publicat a la mateixa editorial, cançons de Kortatu, Extremoduro, Lluís Llach en el cas del llibre del Xavi, i de Victor Jara i l’Ovidi Montllor en el cas del llibre de Feliu Ventura.
En definitiva, un gran espectacle que, en la meva opinió s’hauria de poder veure a tot el país (el gran, ja m’enteneu), ja que a part de la part musical i nostàlgica (ens fem vells!), és un espectacle que fa país, i cal que la llum que tenim oberta des de fa mesos no s’apague (ho sent Feliu, t’he plagiat!)
Gràcies als dos per l’espectacle d’ahir. Avui, Raimon.
13166056_1801213233441345_2374527232553047668_n

CAM04705
Per cert, si heu llegit els llibres, gaudireu més del concert.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Vilafamés-Tossal Mollet. A vegades cal tornar enrere.

Algunes vegades no pots aconseguir l’objectiu marcat a l’inici de l‘excursió, i açò és el que ens ha passat avui al poble de Vilafamés. Volien anar a fer el Tossal Mollet, però primer crestejant per la cresta del Morral, però no ha estat possible. Quan ja quasi havíem arribat al cim de la cresta hem vist que era massa difícil per molts dels que venien amb nosaltres. No ens hem arriscat a trobar llocs amb el pas més difícil i hem tornat cap a baix. Però el temps perdut ens ha impedit l’objectiu principal, arribar al tossal Mollet. Potser alguns del que anàvem haguérem estat capaços de crestejar, però la seguretat del grup és prioritària a la individualitat d’uns quants.
Hem caminat un poc més acostant-se a la base del tossal i hem tornat al poble amb temps de fer un visitat turística la ciutat i al seu castell, i més tard dinar en un restaurant del poble, l’hotel Rullo.
CAM04698

IMG_2646

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La pesta, d’Albert Camus. La pena de mort.

“Heu vist mai afusellar un home? No, és clar; en general, un no assisteix en aquests actes sinó per invitació, i el públic és triat per endavant. Vós, doncs, només ho coneixeu a través dels gravats i dels llibres. Una bena per als ulls, un pilar, i uns quants soldats un ros lluny. No! ¿Sabeu que, ben al contrari, l’escamot d’afusellament se situa a un metre i mig del condemnat? ¿Sabeu que si aquest feia dos passos endavant, tocaria la boca dels fusells amb el pit?¿Sabeu que, a una distància tan curta, els fusellers concentren la seva punteria sobre la regió del cor i que, entre tots, amb unes bales grosses, hi fan un forat on podríeu ficar el puny? No, vós no ho sabeu, perquè això són detalls que no s’esmenten.”

Path of Glory, El verdugo, i menor mesura True crime. Llegir aquest al·legat en contra de la pena de mort m’ha fet recordar aquestes pel·lícules sobre el tema. La gran obra mestra de Kubrick i la també, en la meua opinió, obra mestra de Berlanga. Una per l’afusellament d’innocents i l’altra per la reacció que pateix el propi botxí en haver de fer una feina inhumana. Potser la darrera, la de Clint Eastwood no tingui la qualitat de les altres, però és una trepidant narració que val la pena veure. Potser en el cinema no és veu la cruesa del que passa, com diu Albert a la seua narració, parlant de gravats i llibres, però crec que el director ens ho acosta tan com pot el llenguatge cinematogràfic sense caure en efectismes, sobretot en les dues primeres.
Potser hi han altres films que aborden el tema, com Dancer in the dark, de Lars von Triers, però a mi, aquestes tres, són les primeres que vingut aquests m’han vingut al cap.
Evidentment, Camus va escriure tot açò en 1947, i potser al cinema encara no s’atrevien amb aquests temes i no parla de la possible coneixença dels detalls d’una execució a traves de les imatges cinematogràfiques.Si l’autor haguera vist algun film sobre el tema, potser ho haguera escrit a la seva novel·la.

CAM04641

Música en valencià.

Tardor, Mai Mai, Lilit i Dionís, Nestor Mont, Maria Faubel, Sis veus per un poeta, Eva Dènia, Mireia Vives i Borja Penalba, Albert Bertomeu, Mox, Júlia …Retrobar a La Gossa Sorda, Oscar Briz, Pau Alabajos, Raimon, Urbana Ruràlia, Pep Gimeno, Miquel Gil,… i molts exemples més. Porten quasi un anys de nous ajuntaments i nous govern a la Generalitat i el panorama musical i d’entreteniment sembla millorar i sembla que la nostra llengua va escoltant-se per tot el país. Funciona el boca orella, funciona el vendre els discos després de l’actuació. El cantant o grup, a més de músic fa de venedor del producte. Però fins quan? Quan se n’adonaran les emissores de ràdio? quan podrem escoltar a grups tant diversos en una emissora mentre al cotxe mentre anem conduint? Quan els podrem vore a la televisió? siga tv3 o el nou canal nou? Quan trobarem fàcilment els seus CD’s a qualsevol botiga o centre comercial?
El boca orella, el vendre després del concert, són coses que funcionen a petita escala, però es necessita arribar a més gent, a sectors més amplis de la societat i amb tots el mitjans en contra, aquesta il·lusió col·lectiva ho tindrà difícil per fer-ser realitat. Que no veuen els mitjans o les distribuïdores que hi ha un mercat per explotar? o és que no volen i volen participar de l’aniquilació d’una llengua i d’una cultura?
Soc pessimista respecte al paper que poden fer els mitjans audiovisuals actualment, no crec que els interesse gens la nostra cultura, per tant, hem de ser nosaltres els que amb petites accions ajudem a consolidar a tota aquesta gent que durant els darrers mesos sembla que han aparegut o ressorgit de la foscor en la que ens tenia submergits el PP i els seus aliats.
Fotos: Maria Faubel, Oscar Briz, Sis veus per un poeta, Tardor, Mireia Vives i Borja Penalba.
IMG_0363

IMG-20160430-WA0000

CAM03151

IMG_0373

IMG_0227