Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Alexis Zorba, de Nikos Kazantzakis.

Rellegir llibres està molt bé i en aquest cas la desició no ha estat equivocada. He gaudit molt més que la primera vegada, abans dels vint anys. A més, llavors encara no havia viatjat per la Grècia rural (no la turística) per entendre algunes coses d’ella, i la pel·lícula, sense menystenir-la, que feia temps que vaig veure no transmet tot el que descriu la novel·la.

“-Ven, Zorba, enseñame a bailar.
Zorba de un bote: le centelleaba el rostro.
-¿Bailar
, patrón? ¿Bailar? !Anda! !Ven!
-!Vamos, Zorba, mi vida ha cambiado, ánimo!
………………….
Viendo como Zorba bailaba, comprendí por primera vez el esfuerzo quimérico del hombre por liberarse de la gravedad, de la pesadez”

Divina Comèdia, els pitjors pecadors per Dante i el Sr. Wert.

“L’ànima que pateix més dura pena”
digué el mestre, “és Judes Iscariot,
que té el cap dins i mou les cames fora.
Dels altres dos amb el cap per avall,
el que penja del morro negre és Brutus,
mira com es retorç sense dir res!;
i l’altre és Cassi, que es veu tan robust.

Divina Comèdia, Dante Alighieri (Trad: Joan Francesc Mira)

Aquest ja és el final de l’Infern, el lloc més profund on Llucifer castiga personalment als pitjors pecadors. I és clar, els més grans dels pecadors són els traïdors a l’església i a l’Estat imperial, un pensament molt típic de l’edat mitjana que el Sr. Wert  vol recuperar amb la seva llei.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

Ruta dels “pantaneros”, a Xulella.

Avui hem fet tot els recorregut sencer (ja havia fet la meitat amb el fill) de la recent reformada “ruta de los pantaneros”, entre el poble de Xulella i l’embassament de Loriguilla al riu Túria. El nom de la ruta es degut a que aquesta senda era utilitzada pels treballadors de la pressa que anaven per ella des del poble, on residien, fins on es construïa aquesta. És una ruta curta de 9 km entre l’anada i la tornada pel mateix lloc. Es passa per dos ponts penjant que han fet i que van molt bé per la gent que practica l’escalada en les parets de les gorges del riu, on hi han moltes vies d’escalada. L’únic defecte que trobe és que al ser una novetat, molta gent xafardera, va a veure els ponts sense saber que es trobarà i alguns van com si feren un passeig dominical per les rambles o el passeig del poble.
Postdata: evidentment, no he pogut resistir la temptació i ja he fet el primer bany de l’any a les aigües del riu. L’ideal seria fer un recorregut circular per darrere de “Los Calderones”, d’una durada de 4 a 5 hores.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La ruta blava, de Josep M. de Sagarra.

Pensava que els llibres de viatges et veien venir ganes de viatjar al lloc que descriuen, però en aquest cas és tot el contrari. Sagarra desmitifica tot el que li havien contat sobre la Polinèsia, desmunta el paradís de Marlon Brando a “Mutiny on the Bounty” i altres pel·lícules o narracions. Potser l’única pel·lícula que s’acosta un poc al que narra l’autor és el paper dels xinesos al film de John Ford “Donovan’s Reef”, el del xinès que manipula l’autoritat francesa.
Hi ha un frase que descriu prou bé el que narra Sagarra:
“Fichez-moi la paix, avec votre sale paysage!”
“Oh, quelle blague la Polynésie!”
O la diferència entre els viatge d’anada i el de tornada. També posa a parir el paper dels blancs colonitzadors als que creu culpables de la situació que s’ha trobat en la seva estada als mars de sur.
Per tant si esteu preparant un viatge a Tahití, més val que no llegiu aquest llibre.

Marines-Molins-Gorg-Hoya-Marines, segona vegada.

Avui hem fet la ruta que vàrem suspendre fa unes setmanes per la pluja. Aquest recorregut ja l’havien fet l’any passat, però enguany l’hem fet amb alumnes de 4t ESO i 1r de batxillerat, i alguns pares que han volgut participar. Els hem fet fer unes petites pràctiques de trigonometria i orientació, així com altres cosetes de llengua, història i ciències. Hem hagut de retallar un poc el recorregut respecte al de la temporada passada per la inexperiència d’algunes dels alumnes que venien, i hem arribat al poble d’Hoya baixant pel barranc del mateix nom. Hem tingut molta sort amb el temps, ja que l’any passat, a més de la calor, varem haver de suportar les cendres que flotaven a l’aire de l’incendi d’un magatzem de taronges de Museros.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

En quina llengua escrivia Jesús Moncada?

Aquesta és la pregunta que li podien fer als dirigents del PP aragonès. A les seves narracions, ambientades al riu Ebre en el seu curs des de Mequinensa fins al mar, passant per Tortosa i altres ciutats, els personatges sempre parlen la mateixa llengua. Potser a l’Aragó van tan sobrats de gent il·lustre que volen renunciar a grans escriptors com l’autor de “Camí de Sirga”? Potser tampoc els agrada la literatura de Mercé Ibarz, l’autora de “La terra retirada”?
La Mequinensa natal de Jesús Moncada, va desaparèixer sota les aigües d’un embassament. Amb el pas dels temps i vist el que està passat, potser que aquests pantans es varen fer amb alguna intenció més que la de produïr electricitat o controlar les aigües de l’Ebre? Potser també tenien la intenció de separar encara més les terres del Matarranya, i altres comarques catalanoparlants de les terres de l’Ebre, a les que estaven més vinculades que no pas a la capital llunyana de Saragossa? Sembla que aquesta nova llei, la del tristament ja famòs Lapoanès, confirma aquesta tesi, no?

“-Volen fer electricitat -exclamava Joanet del Pla Cafè del Moll, tot calcant els comentaris que esclataven contínuament a qualsevol punt de la vila.
-Sí, a les nostres costelles…
-Dos pantans.
-I nosaltres al mig.
-Quina cabronada!
“Camí de Sirga”, de Jesús Moncada.

Foto: L’Ebre des des castell de la Suda, a Tortosa.

El petit príncep i el venedor. (Antoine de Saint-Exupéry)

Era un venedor de pastilles perfeccionades que calmen la set. Te n’enpasses una cada setmana i ja no tens cap necessitat de beure.
-¿Per què vens això? -va dir el petit príncep.
-És un gran estalvi de temps -va dir el venedor-. Els experts han fet càlculs. S’estalvien cinquanta-tres minuts cada setmana.
-¿I què es fa amb aquests cinquanta-tres minuts?
-Cadascú fa el que vol…
“Jo”, es va dir el petit príncep, “si tinguès cinquanta-tres minuts per gastar, aniria caminant tranquíl·lament cap a una font..”

Les presses de la vida moderna en versió de Saint-Exupéry i el seu petit príncep. Potser per això hi ha gent que ens agrada eixir a caminar per les muntanyes i,si tens sort, trobar-te alguna font per poder beure?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Rodana gran de Vilamarxant.

Avui tocava escursió per la rodana amb els alumnes de 2n i 3r d’ESO. El recorregut ha estat pujar a la rodana gran per la senda més directa i més empinada, envoltada d’arbusts i matoll pels cos costats. Al cim hem esmorzat i els nens s’ha fet les fotos de record. La tornada ha estat un mixt entre la pista que puja cap al repetidor i senda fins arribar a la bassa barreta, on hem fet un altre petit descans. La tornada per senda ja ha estat un poc més lenta degut a la calor.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Suera-Trinxeres-Vilamalur-Suera.

Primer contacte amb la Serra d’Espadà després de molt anys, gràcies al grup senderista del jardí botànic de València. Hem fet un recorregut circular d’uns 19 Km que, eixint de poble de Suera, ens porta passant pel costat del castell de Mauç, a la font de Castro. D’aquí hem pujat cap a unes trinxeres de la guerra civil, que segurament les feren per evitar que l’exercit feixista baixès a València per aquesta zona. No crec que les gastaren molt, ja que els feixistes arribaren al Mediterrani per Vinarós, com tots sabem. D’allà baixem al poble de Vilamalur, que ja és castellano-parlant, i després de dinar tornem a Suera per camí vell que unia els dos pobles.
Per cert, per anar a Suera es passa per Onda i Tales.  D’on ve el nom de Tales? no crec que siga de Milet, no? I una reflexió sobre la carretera que uneix Vila-real i Onda, calen tantes fàbriques de taulellets? hi ha mercat per tantes?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Ulysses i el fantasma foraster, de Toni Cucarella.

“Perquè la pàtria no és només el mapa i la bandera: és el paisatge que veus cada matí i cada vespre, en l’aurora i en el crepuscle; és l’olor de la terra quan plou i quan és eixuta; és la coneixènça profunda de la gent: nom, cognoms i malnoms; és la llengua en que t’expresses i la cadència del propi dialecte, el nom de les aigües, dels camps, de les penyes altives, de les foies o les valls, de les llomes o les muntanyes; és el sabor del vi que sempre he begut a taula, en la festa, els naixements i el casaments, i l’aigua de les fonts que assacia des que son infants; és l’olor i el gust de cada àpat, de les espècies que s’hi fan servir….”

Fa molt de temps que vaig escoltar en la pel·lícula “Path of glory” d’Stanley Kubrick, una frase de Samuel Johnson que deia:  “Patriotism is the last refuge of a scoundrel” (El patriotisme és el darrer refugi dels canalles). Potser el Sr. Johnson és referia, com diu Toni, als que es queden només amb el mapa i la bandera, no?

Més endavant, el personatge d’Ulysses encara ho fa més bònic:

“-Veus, Aquileu?, això és conèixer la pàtria: saber quin temps farà amb una ullada a l’entorn, i no pel que diuen els meteoròlegs de la televsió”

Però compte que hi ha perills, com bé respon Aquileu:

“Però tingues per cert que, fins i tot en aquest poble, la majoria dels qui hi viuen segur que parlen de l’oratge que vindrà pel que ha dit la televisió, i no per aquests senyals que cal interpretar. Qui encara ho fa, encara que mai no haja errat en la previsió, és tingut per un bruixot per uns o per un provincià per altres”

Aquesta és una de les moltes coses bones que té aquesta petita novel·la juvenil (segur?) de Toni Cucarella que ha arribat a les meves mans. Recomanable per molts lectors joves, que segurament, després de llegir-la tindran ganes de llegir l’Odissea homèrica, ja que la trama és una mica paral·lela a la dels viatges d’Odisseu per la Mediterrànea.

Al final, l’autor, sembla que té un record per a un personatge de la seva ciutat que no cal dir el nom:  “L’alcalde, un individu menut i malcarat, no va tardar a fer acte de presència”, i fent gala de la seva prepotència dictamina: ” Aquest foraster no sabia ni escriure el seu nom……S’escriu amb i llatina i no y grega! Ulisses, amb  i llatina”. Sort que la gent que és menys lletrada, en teoria, capten millor els sentiments dels altres que no els prepotents, i fan que les coses acaben bé. Però per saber això, heu de llegir vosaltres el final, que només són 124 pàgines.
I una recomanació, llegiu més llibres de Toni, és molt millor que moltes coses que publiquen certes editorials amb l’excusa que són best-sellers nord-americans o suecs o d’on c…. siguen.