Entre el Túria i el Ridaura

Acabe el cicle de Cassana amb el tercer volum, el darrer a publicar-se, que aplega els anys de la guerra civil amb els mateixos personatges que protagonitzaren els segon volum.  Com  sempre, la ressenya inicial dona un idea del que llegiràs en aquest volum:

“Els homes, no contents de tanta discòrdia com llurs interessos causen, es fan encara més mal per interessos quimèrics i per absurditats inintel·ligibles”, Voltarie.

Per connectar amb les altres dues obres, l’autor va recuperant personatges de les altres (evidentment el més joves) en papers secundaria i així tenir una visió global dels tres volums que vans des de l’inici del segle XX fins a l’exili al 1939.

Els llibres són de la biblioteca de l’institut.

“Nosaltres amb petites descansades, encara cantàrem una mica més, fins que, pràcticament esgotat el curt repertori, cloguérem el recital orfeònic amb el cant de La Internacional. Dissortadament, tot en castellà. Tot es feia per la justícia, per la llibertat…però com si nosaltres no existíssem.”

Hi ha que salvar Espanya! I a nosaltres qui ens salva?

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Un assaig molt interessant per desmitificar aquesta mala imatge que la història ha donat de les Borja (i de tota la família que va viure a Roma, ja que la part dels Ducs de Gandia mai va tenir aquesta mala fama i a més varen tenir un sant). Usant com a fil conductor la vida i obres de set dones que varen pertanyes a la família analitza el seu paper quedant, en la meua opinió molt clara la diferència entre les primeres, que encara tenien vinculació amb la nostra llengua (malgrat que no la parlaren algunes) o les darreres (les vinculades al ducat de Gandia) ja totalment castellanitzades i sense cap vincle amb la nostra llengua i amb el poble, fins al punt de fugir de la ciutat durant les germanies (un exemple clar de l’aristocràcia que va renunciar a la seus cultura per vincular-se al poder de Castella). Podran ser molt cultes, però a mi el seu paper en aquesta castellanització no em convenç.

Malgrat que no estigues físicament entre nosaltres, és impossible que et trobem a faltar, ens has deixat molt durant molts anys.

Tot va començar a la parada d’intercanvi de tebeos (com dèiem a finals dels setanta i inicis dels huitanta) del mercat de cada dijous a la ciutat de Llíria.

Continue amb la segona part del cicles de Cassana, un conjunt de tres novel·les escrites per Enric Valor i editades per Tandem al anys vuitanta del segle passat i que segons els experts és la seua gran fita dins del món de la novel·la.

Si la primera parts, Sense la terra promesa, està ambientada als primers anys del segles XX (al voltant de la  I Guerra Mundial), aquesta després d’uns capítols introductoris els protagonistes ens porta als mesos previs al cop d’Estar feixista del general Franco i com açò afecta a la vida del petit poble de Cassana i voltants.

Però  no espereu grans fets i grans epopeies, com a l’anterior novel·la per a l’autor l’important no son els fets històrics o mes novel·lescs, sinó els personatges, les seues reaccions i el paisatge que els envolta. Si la primera novel·la la inicia amb una cita de Walter Scott on deixa clares les seues intencions, en aquesta ho fa amb una altra cita de d’Edmond de Goncourt:” He fet allò que he pogut per acabar amb el novel·lesc i transformar-ho en una espècie d’autobiografies, de memòries de gent que no tenen història.”

Ara, falta Enllà de l’horitzó.

La veritat és que aquest senyor fictici i el seu pare real mai deceben al lector i, en aquesta edició, en la nostra llengua gràcies a Andana editorial i a Victor Labrado de traductor.

Cap a la tardor del 2021 es varen organitzar al poble, de manera totalment popular, unes passejades per redescobrir els diferents barris de la ciutat. Guiades per Manolo Sánchez varen recórrer aquests durant un dissabte de cada mes, amb un esmorzar previ en un dels bars del poble. Aprofitant l’esperit d’aquestes caminades i el seu coneixement (i el d’altres) sobre cada barri Manolo ha escrit aquest petit llibret on descriu un poc la història, sobretot la més recent, i les peculiaritats dels barris més importants que formen la ciutat de Llíria.

Supose que, depenent del barri on has viscut, trobaràs coses a faltar ja que en poques pàgines no es pot ser exhaustiu en les descripcions, però un cosa queda clara: la desaparició quasi total o total en alguns casos del teixit comercial de cada barri des dels anys 90, sobretot gràcies a la proliferació de grans supermercats i centres comercials. Jo recorde barris on podies comprar de tot i ara te n’has d’anar cap al centre de la ciutat o al supermercat de torn.  Es podria argüir en contra, que ara els emigrants estan obrint moltes botigues (a vegades depenent de les modes), però fixeu-vos que no s’obrin al barris, com el raval o la vila vella, sinó als carrers més cèntrics de la ciutat.