De Berdica a Navayork, de Bernat Capó.
Aquest petit llibre és un exemple de micro-història local o de periodisme local, com vulgueu dir-ho, que amb moltes altres més complementen la nostra història oficial. En aquest cas és la història d’un personatge prou conegut al seu poble, que emigra cap al Estats Units a principis de segle XX, com varem d’haver de fer molts valencians per poder viure i guanyar-se el pa lluny del caciquisme espanyol d’aquella època. El protagonista és un esperit lliure i bohemi que no pot parar quiet al seu petit poble i ha de cercar nous horitzons a l’altra banda de l’Atlàntic. Una vida plena de sucoses anècdotes, de les quals destaque el descobriment de la llengua castellana ben lluny d’Espanya. Preocupat per aprendre la llengua anglesa i per culpa d’un incident bèl·lic amb un submarí alemany, el nostre protagonista, acaba a la recentment independent illa de Cuba, on no parlen ni català, ni anglès, i sí que xerren un espanyol un poc estrany per al nouvingut:
“Del castellà havia sentit una mitja dotzena de paraules més o menys, i aquestes, eixides dels llavis dels meus pares més com a divertiment que com a ensenyament. D’altra banda, a Cuba, i en aquell temps -no sé si ara continua igual- parlaven un castellà que riu-te’n dels andalusos. Allà igual tallaven les paraules que les allargaven extraordinàriament. En conseqüència, i no sabent el temps que havíem de quedar-mos a l’illa, em vaig afanyar a aprendre alguna cosa que més tard i durant la meua estada prolongada a Florida vaig anar perfeccionant fins al límit actual. A conseqüència de tot això estava convençut que mai aprendria una sola paraula d’anglès, i ja ho veus, t’ho dic sincerament, va ser més fàcil dominar la parla americana que l’idioma patri.”
Bé, ja se sap, el castellà va eixir a València de manera espontània, sense cap imposició, he he he