Entre el Túria i el Ridaura

Cap a l’any 1994 el matemàtic Lluís  A. Santaló al seu llibre “La matemàtica: una filosofia y una técnica” ens advertia del perill de les modes matemàtiques i ens descrivia tres. la teoria de catàstrofes, els conjunts difusos  i els fractals. Potser el pas del temps ha decidit si eren modes o no, si valia la pena invertir el temps en elles o no., però el que és clar, és que a part de perdre el temps no causen cap mal pitjor a la investigació matemàtica, o potser l’ha acabat enriquint de manera indirecta.

Tot açò ho he pensat en acabar aquest llibre, que sota la coordinació de Carme Junyent ha editat Eumo i on hi col·laboren 70 dones lingüistes per dir prou a aquesta moda del llenguatge inclusiu, almenys de la manera que s’està plantejant actualment. Elles opinen, i jo també, que la nostra llengua ja està prou atacada i menyspreada per que a més la destrossem amb aquesta moda, que no aportarà res per solucionar el  problema de la societat patriarcal que patim, i que si que pot posar encara més en perill l’ús del català.

Molt recomanable, sobretot per a certs polítics que es diuen “progressistes”.

Continue amb els còmics de la biblioteca de l’institut i en aquest cas una agradable sorpresa, un història de pirates basada en el cèlebre personatge creat per R.L. Stevenson a l’Illa del tresor. En aquesta vegada el vell pirata ens portarà a la cerca d’un Eldorado en mig de la selva amazònica acompanyat d’altres personatges, entre ells una dona. Els temps passen en els dos sentits, a la història els personatges són més vells, però també ha passat molt de temps des de la publicació de la novel·la de Stevenson i en aquest còmic la trama conté molta més violència explicita que en la novel·la original, així com més protagonisme de les dones.

Redescobrint el còmic gràcies a la biblioteca de l’institut. En aquest cas una història ambientada a la prehistòria i protagonitzada per vàries tribus Neandertals. Potser ser és un poc estrany veure als neandertals parlant un llenguatge modern, però com diu l’autor al final és una llicència literària per donar agilitat a la narració, que tampoc va molt desencaminada si es recorden els darrers descobriments científics sobre aquesta espècie humana que es va extingir. En aquest tema, potser algú pot recordar la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud  “A la recerca del foc” on els homes prehistòrics que la protagonitzaven no tenien un llenguatge definit i tota la pel·lícula era amb aquests llenguatge a base de grunys o sorolls. Però el cinema i el còmic són llenguatges diferents i el que es pot fer un un, potser no és pot fer amb l’altre.

Qui sap que passava a les terres dels bàrbars al segle I de la nostra era? es coneixen prou bé les seues costums, religions i societats? és coneix la totalitat de la producció cultural de l’antiga Grècia i Roma? Segurament les respostes a aquestes preguntes són negatives, o no es saben contestar, i és això el que aprofitat Joan-Lluís per a contar-nos el viatge de Junil i els seus companys per unes terres poc conegues i així ell pot desenvolupar tota la seua imaginació per descriure’ns un mons poc coneguts per la immensa majoria. Junil es marca una fita final del seu viatge, però no té perquè ser la mateixa que la dels seus companys de viatge, com es descobrirà al sorprenent final, on apareix el poeta Ovidi exiliat en un ciutat perduda als cofins de l’imperi romà. Per  arribar a Tomis, el nom d’aquesta ciutat, ha de travessar terres bàrbares que com he dit abans fan aflorar la imaginació de l’autor per descriure costums, religions, paisatges i obres antigues perdudes, tret de les obres del poeta Ovidi. Però també es delata la seua passió per les llengües, inventant-se alguna i també recreant una espècie d’esperanto de l’època, en la que acaben comunicant-se els components del grup.

Una novel·la molt recomanable Joan-Lluís mai defrauda.

És curiós el que hom pot trobar en un contenidor de la deixalleria, però jo vaig trobar aquest llibre de Roald Dahl i me’l vaig endur cap a casa. En aquest l’autor de Charlie i la fàbrica de xocolata ens narra com si fóra un conte la seua infància i joventut. D’ascendència noruega, va néixer al País de Gal·les i va ser educat en escoles angleses de les que descriu perfectament el sadisme i violència empleada per alguns dels seus professors. Potser això  haja influït en la seua obra literària posterior? També destaca un dels capítols on ell mateix es sincera i ens explica on es va inspirar per escriure les aventures de Willy Wonka.

Ja fa temps que vaig llegir “Sobre el capità Misson” de Daniel Defoe, on ens narra l’experiència (real o inventada?) de Libertàlia a l’Illa de Madagascar. Ara, l’autora bisbalenca aprofita la figura de l’escriptor de Robinson Crusoe per iniciar una novel·la centrada en la figura d’Antoni Ferragut, iniciador de la nissaga dels Farragut, herois de la independència americana (Jordi o George Farragut) i de la guerra civil (David Glasgow Farragut, primer almirall de la marina americana), que ens portarà a aquesta Libertàlia suggerida per Defoe i a altres llocs més on els pirates del segle XVIII intentaven viure a part de les societats imperants en aquella època.

A part de la suposada vida d’Antoni la novel·la ens va descrivint com volien ser aquestes societats pirates que intentaven una utopia igualitària en tots els sentits (races, sexes,….), anàrquiques i respectuoses que l’absolutisme que triomfava a les societats suposadament civilitzades, on no hi havia ni igualtat, ni respecte i si esclavisme i submissió de la dona a la societat patriarcal.  A més també ens recorda la situació en que vam quedar els territoris de la Corona d’Aragó després de la guerra de successió: la traïció anglesa als catalans, el poder absolutista dels Borbons, les diferències de tracte colonial entre els anglesos a Menorca i els espanyols a Mallorca, i altres esdeveniments de l’època.

Per cert, Verne va fer un homenatge als Ferragut (o Farragut). Supose que sabeu en quina novel·la i com?

Gràcies a un article de l’autor de La sega, Martí Domínguez, a la revista El temps, vaig descobrir aquesta novel·la de Fèlix Edo. En ells ens mostra, en una mena de roadmovie guiada pel protagonista, com ha canviat el món urbà i rural de les comarques de La Plana i de l’Alt Maestrat. Canvis que no són gens optimistes: la destrucció de l’entorn de la capital de la Plana a mans de polítics i empresaris depredadors, que  no obliden tenien la complicitat de molts conciutadans que han volgut el guany ràpid abans que la protecció del seu entorn. La despoblació dels pobles de muntanya i els masos del voltant i la bombolla urbanitzadora que també els afecta.

Les petjades del protagonista ens condueixen, en una primera part per la ciutat de Castelló i pels seus voltants, ensenyant-nos els efectes d’un urbanisme desbocat en el paisatge i sobretot en les persones tant indígenes com nouvingudes. I també com la gent es anestesiada amb unes festes que res tenen a veure amb les festes populars. Aquest fil conductor es repeteix a la segona part, on el protagonista ens porta a través dels pobles de la Plana fins al seu mas natal prop de Vilafranca, on també ens mostra els efectes del urbanisme propiciat pel PP i altres en aquests petits pobles de la Plana, l’abandonament dels masos de la muntanya i el despoblament dels pobles.

Mai ens diu ni ens explica les raons del comportament del protagonista, del seu radical canvi de forma de vida tan oposat el triomfalisme propiciat des del poder. Això queda a criteri del lector,  però d’aquesta manera, a través dels seus continus canvis de feina i lloc de residència com s’articula la narració que acaba amb un epíleg que deixa un porta oberta a l’esperança: no tot està perdut encara.