Entre el Túria i el Ridaura

Fa uns vint anys vaig anar al sud del Brasil. Allà, malgrat que era hivern, la gent portava sandàlies de platja pertot arreu, en concret una marca, que crec que és la millor, que es deia Havaianas. Anys més tard s’han tornat a popularitzar (recorde de xicotes haver-les vist) per l’hemisferi nord. Ara l’ajuntament de Madrid ha decidit fer-los propaganda gratuïta. Mireu el logotip que han triat per la seva candidatura als jocs olímpics.

El proper mes de juny (el dia 23, vespra de Sant Joan), Alan Turing faria 100 anys. Enguany és el centenari d’un dels precursors de la informàtica, i gràcies a ell i altres més, podem escriure blocs com aquest. També gràcies a ell, i molts altres més, la II guerra mundial no va ser guanyada per la barbàrie Nazi. Condecorat amb l’Ordre de l’Imperi Britànic, després va ser abandonat per aquest, degut a la seva orientació sexual, i no va ser fins a l’any 2009, que un Prime Minister, Gordon Brown, va demanar disculpes pel tracte donat a la seva persona, heroi de la guerra mundial.
Supose que es faran actes d’homenatge, al menys les revistes generalistes Der Spiegel i El temps, ja ha fet reportatges sobre la seva persona. 

Autòlic, fill d’Hermes i Quíone, fou un destacat lladre que tenia l’habilitat especial de transformar el botí per fer-lo irreconeixible i no ser enxampat. Nomès Sissif el va poder enxampar. (Font: Diccionari de la mitologia grega i romana de Jordi Parramon).
Potser si molts dels que surten aquests dies a les notícies, hagueren fet sacrificis i ofrenes a aquest heroi grec, ara no haurien de donar explicacions del que han fet presumptament. 

Jo pensava que això de les el·lipsis temporals era cosa del cinema, però el grup Manel també ha utilitzat aquest recurs cinematogràfic a la seva cançò Roma.  Una el·lipsi de 2000 anys. Ara, encara no es pot comparar amb la de Stanley Kubrick a 2001, una elipsi temporal de milions d’anys.

Una de les afortunades compres d’aquest Nadal per Sant Feliu de Guíxols, al celler Caselles-Viader. Una bona cervesa d’hivern de la Companyia cervesera del Montseny (CCM)

L’autor, imitant a Marius Serra, acaba el darrer article d’aquest recull amb un enigmarius:

 …l’única via a seguir per a la supervivència del català és una paraula de tretze lletres -la primera de les quals és la i- i sis sil·labes, i vet aquí com la defineix Marius Serra: “La proclama qui vol ser sobirà sense ser monàrquic”. No sempre és fàcil d’aconseguir però si fàcil d’endevinar.

Des de que l’editora de El Punt va decidir no enviar el diari Avui a València, trobava a faltar els articles de Joan-Lluís. Nomès els puc llegir quan vaig a Sant Feliu de Guíxols de quan en quan. Ara he tingut una sobredosi agradable amb aquest recull d’articles dedicats a la diversitat lingüística que recomane llegir. Sobretot a mols catalans, que es pensen que el seu país s’acaba als Pirineus o la Sènia.
Per cert, ja heu encertat l’enigmariu?

Plutarc escriu aquests consells per a un jove que es vol dedicar a la vida política. Fa un llistat de consells per al seu deixeble, amanits amb molts exemples. Ara, crec que tot queda ben resumit en les anti-virtuts que la traductora, Montserrat Nogueras, explica en el pròleg i que semblen encara ben actuals:
– La philonikía, o gust malaltís per la competició que acaba degradant la vida política i encetant un espiral de confrontacions que no porten a res. Valen per alguna cosa els debats actuals al congrès o al parlament?, si hi ha un fèrria disciplina de partit? Actualment, sembla que els partits nomès es preparen per guanyar eleccions rera eleccions, i no a representar al votant. I a veure qui la diu més grossa, en una cursa cap a un populisme que hauria de deixar-se de banda.
– La philokérdeia,  o afany de riqueses. Segons Plutarc, qui roba diners públic es fa culpable de tots els crims possibles. Nomès cal seguir la premsa últimament per veure que en dos mil anys la cosa ha canviat poc.
-La philotimía, o recerca d’honors, que ens remet a l’intercanvis de gestos, donacions entre els que manen i el poble: convits públic, espectacles, donacions a la comunitat,… I el poble respon a aquestes donacions amb distincions honorífiques. Avui en dia, podrien ser “Grandes eventos”, loteries de Nadal, sopars de jubilats a càrrec de l’erari públic, …… a canvi del vot, és clar. “Pa i circ”, deien a l’antiga Roma.

Res, que sembla que Plutarc, que va escriure aquest tractat a inicis del segle II dC, es podria considerar ben actual i en aquestes terres de la Tarraconense que el coneixia (supose?) més encara.

Nota: demane disculpes a Montserrat Nogueras, ja que li he plagiat prou el pròleg i he utilitzat gran part de les seves paraules.

He tornat a anar a cinema, quasi sis anys després. Des de que vaig veure “Mon meilleur ami” de Partrice Leconte a l’any 2006, nomès havia vist “Agora” d’Amenabar i de reestrena. Avui he anat a veure “La source des femmes” de Radu Mihaileanu, una pel·lícula sobre l’enfrontament entre les dones d’un poble contra el poder tirànic dels homes i de la seva interpretació restrictiva de l’islam. Les dones decideixen fer una “vaga d’amor”, per aconseguir que els duguen l’aigua al poble i així no haver de treballar com a bèsties, transportant l’aigua d’una font a la muntanya al poble. Aquesta manera de lluita femenina sembla inspirada en la comèdia d’Aristòfanes “Lisístrata”, en la que les dones ateneses decideixen deixar sense sexe al homes fins que no signen la pau i deixen de fer guerres que no porten enlloc.

Lisístrata: – Íntegrament, per les dues deesses! Perquè si nosaltres sèiem a casa nostra embellides amb afaits i, després, amb les túniquetes d’Amorgos, ens acostèssim a ells nues, amb l’engonal depilat, els homes, en erecció, tindrien pruïja de desfogar-se. Si llavors nosaltres no cedíem, sinó que els rebutjàvem, sé molt bé que farien la pau a l’instant.
(Traducció de Manuel Balasch, per la Fundació Bernat Metge)

Per altre costat, espere que la iniciativa de tornar a fer cinema a la Unió musical de Llíria tinga èxit i continuïtat i així no haver d’agafar el cotxe per anar al centre comercial de torn a veure una “peli”.

Sí, així com sona, un patè de toro. A mi m’ha agradat, i és que a mi, del mon dels toros només m’interessa la part gastronòmica, és a dir, menjar-me’ls. La resta són coses que ja haurien d’estar oblidades. De tota manera, aquest patè m’ha recordat la novel·la de Josep D’Arbaud, “La bèstia del Vacarès” que té com a protagonista un guarda dels toros que es crien per la Camarga i que al segles XIX encara es feien còrrer pels pobles provençals:
…..Els mesos d’estivatge, per als que guardem bèsties, d’un any per l’altre, s’assemblen tots. Tot féu el seu curs, doncs, a la manera i d’acord amb els usos habituals en el món dels bous. Més d’un cop, per ordre del pare, vam haver de menar els bous als pobles per fer-los còrrer a la plaça, en un tancat de carros, els dies de festa. És el que vàrem fer a Eimargues, a Cailar i a Galargues-sus-L’Autura, tambè. Ja se sap el deliri amb què la gent es lliura a aquests esplais, en aquests verals nostres. Al poble de Vauverd, un home hi deixa la pell.

“Everything is possible in Nigeria”.
Aquesta frase, que sembla més d’un conte de fades que d’una altra cosa, pot ser un bon resum del llibre escrit per Xavier Muntanyà. El que passa és que s’ha d’entendre pel costat negatiu: qualsevol cosa, per dolenta que et pugues imaginar, és possible a Nigèria. Al llibre descriu totes les males pràctiques que les empreses petrolieres i el govern del país fan a la zona de delta del riu Níger. Aquestes són tantes, que seria llarg d’enumerar-les, però quedeu-vos amb una, el govern del país tracta al sud com si fòra una colònia més (vos sona?). Els beneficis del petroli van a les multinacionals i al govern corrupte de nord, de majoria musulmana. Val la pena llegir-lo i adonar-se’n de com els mitjans de comunicació d’ací ens amaguen el que passa a l’Àfrica i sobredimensionen altres informacions (cal parlar del Barça tots els dies? -i soc soci del club).
 El llibre acaba amb un article de la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles de 1981, que evidentment no es compleix, però a Europa tampoc li fan molt de cas:
“Tots els pobles dispondran lliurement de les seves riqueses i recursos naturals. Aquest dret s’exercirà en interès exclusiu del poble. En cap cas no podrà cap poble èsser privat d’aquest dret”.

El matí del dia 1 de gener, sense premsa i sense llocs on anar a fer cap cafè matutí, el millor que podia fer és caminar i pujar algun turonet. Com feia bon dia vaig anar directe cap a Can Llauradó per pujar i fer la ruta dels Carcaixells. La darrera vegada que l’havia fet va ser un intent de fer-la corrent amb el gran Joan Pinsach, però no vaig poder seguir-li el ritme i a les primeres pujades ja m’havia cremat. Caminant és molt més tranquil i fàcil. La sorpresa desagradable va ser trobar-se el pont penjat tancat i vaig a haver de grimpar per la roca per passar per sota. A Sant Feliu em varen informar més tard, que el Sr. Lara, de Planeta, té alguna cosa a veure amb aquest tancament i amb el tancament tambè, de dues vies ferrates que havien fet fa uns anys. De tota manera, continua sent un passeig molt bònic per les vistes (fins al Pirineu) que tens i encara estan les cadenes per ajudar a pujar a la gent menys experta.
La baixada la vaig fer un una senda que no havia fet mai, el camí de les carboneres, que va a parar al Pas de la Milotxa per l’interior. Ara, es coneix que no és molt practicat aquest camí, ja que la vegetació el té molt tapat i en alguns llocs havia d’ajupir-me per poder passar i pensava que em feia falta un bon matxet, com a les “pelis”.