Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Havaianes a Madrid.

Fa uns vint anys vaig anar al sud del Brasil. Allà, malgrat que era hivern, la gent portava sandàlies de platja pertot arreu, en concret una marca, que crec que és la millor, que es deia Havaianas. Anys més tard s’han tornat a popularitzar (recorde de xicotes haver-les vist) per l’hemisferi nord. Ara l’ajuntament de Madrid ha decidit fer-los propaganda gratuïta. Mireu el logotip que han triat per la seva candidatura als jocs olímpics.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

100 anys d’Alan Turing.

El proper mes de juny (el dia 23, vespra de Sant Joan), Alan Turing faria 100 anys. Enguany és el centenari d’un dels precursors de la informàtica, i gràcies a ell i altres més, podem escriure blocs com aquest. També gràcies a ell, i molts altres més, la II guerra mundial no va ser guanyada per la barbàrie Nazi. Condecorat amb l’Ordre de l’Imperi Britànic, després va ser abandonat per aquest, degut a la seva orientació sexual, i no va ser fins a l’any 2009, que un Prime Minister, Gordon Brown, va demanar disculpes pel tracte donat a la seva persona, heroi de la guerra mundial.
Supose que es faran actes d’homenatge, al menys les revistes generalistes Der Spiegel i El temps, ja ha fet reportatges sobre la seva persona. 

How can i be scottish?

Hark when the night is falling
Hear! Hear the pipes are calling,
Loudly and proudly calling,
Down thro’ the glen.
There where the hills are sleeping,
Now feel the blood a-leaping,
High as the spirits of the old Highland men.

Towering in gallant fame,
Scotland my mountain hame,
High may your proud standards gloriously wave,
Land of my high endeavour,
Land of the shining river,
Land of my heart for ever,
Scotland the brave.

High in the misty Highlands,
Out by the purple islands,
Brave are the hearts that beat
Beneath Scottish skies.
Wild are the winds to meet you,
Staunch are the friends that greet you,
Kind as the love that shines from fair maiden’s eyes.

Towering in gallant fame,
Scotland my mountain hame,
High may your proud standards gloriously wave,
Land of my high endeavour,
Land of the shining river,
Land of my heart for ever,
Scotland the brave.

Far off in sunlit places,
Sad are the Scottish faces,
Yearning to feel the kiss
Of sweet Scottish rain.
Where tropic skies are beaming,
Love sets the heart a-dreaming,
Longing and dreaming for the homeland again.

Towering in gallant fame,
Scotland my mountain hame,
High may your proud standards gloriously wave,
Land of my high endeavour,
Land of the shining river,
Land of my heart for ever,
Scotland the brave.

Autòlic, fill d’Hermes.

Autòlic, fill d’Hermes i Quíone, fou un destacat lladre que tenia l’habilitat especial de transformar el botí per fer-lo irreconeixible i no ser enxampat. Nomès Sissif el va poder enxampar. (Font: Diccionari de la mitologia grega i romana de Jordi Parramon).
Potser si molts dels que surten aquests dies a les notícies, hagueren fet sacrificis i ofrenes a aquest heroi grec, ara no haurien de donar explicacions del que han fet presumptament. 

Sobbin’ women-El rapte de les sabines, versió Hollywood

ADAM
Tell ya ‘bout them sobbin’ women
Who lived in the Roman days.
It seems that they all went swimmin’
While their men was off to graze.
Well, a Roman troop was ridin’ by
And saw them in their “me oh my”,
So they took ‘em all back home to dry.
Least that’s what Plutarch says.
Oh yes!
Them a woman was sobbin’, sobbin’, sobbin’
Fit to be tied.
Ev’ry muscle was throbbin’, throbbin’
From that riotous ride.
Oh they cried and kissed and kissed and cried
All over that Roman countryside
So don’t forget that when you’re takin’ a bride.
Sobbin’ fit to be tied
From that riotous ride!
They never did return their plunder
The victor gets all the loot.
They carried them home, by thunder,
To rotundas small but cute.
And you’ve never seens so,
They tell me, such downright domesticity.
With a Roman baby on each knee
Named “Claudius” and “Brute”

SIX BROTHERS
Oh yes!
Them a women was sobbin’, sobbin’, passin’ them nights.

ADAM
While the Romans was goin’ out hobbin’, nobbin’
Startin’ up fights.
They kept occupied by sewin’ lots of little old togas
For them tots and sayin’ “someday women folk’ll have rights.”

GIDEON
Passin’ all o’ them nights.

ADAM
Just sewin’!
While the Romans had fights.

CALEB
“Hey listen to this”
Now when their men folk went to fetch ‘em
Them women would not be fetched.
It seems them Romans ketch ‘em
That their lady friends stay ketched.

ADAM
Now let this be because it’s true,
A lesson to the likes of you,
Treat ‘em rough like them there Romans do
Or else they’ll think you’re tetched.

SIX BROTHERS
Oh yes!
Them a women was sobbin’, sobbin’,
Sobbin’ buckets of tears
On account o’ old dobbin’,
Dobbin’ really rattled their ears.
Oh they acted angry and annoyed

GIDEON
But secretly they was overjoyed

ADAM
You must recall that when corralin’ your streets

BROTHERS
Oh, oh, oh, oh them poe little dears.

SIX BROTHERS ADAM
Oh yes
Them a women was sobbin’, sobbin’, sobbin’ Oh yeah
Weepin’ a ton Then sobbin’ women
Just remember what Robin, Robin, Robin Oh yeah
Hood woulda done. Them sobbin women.
We’ll be just like them three merry men
And make ‘em all merry once again.

ADAM
And though they’ll be a sobbin’ for a while

ALL
Oh yes!
We’re gonna make them sobbin’ women smile!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

A Cremallengua, de Joan-Lluís Lluís.

L’autor, imitant a Marius Serra, acaba el darrer article d’aquest recull amb un enigmarius:

 …l’única via a seguir per a la supervivència del català és una paraula de tretze lletres -la primera de les quals és la i- i sis sil·labes, i vet aquí com la defineix Marius Serra: “La proclama qui vol ser sobirà sense ser monàrquic”. No sempre és fàcil d’aconseguir però si fàcil d’endevinar.

Des de que l’editora de El Punt va decidir no enviar el diari Avui a València, trobava a faltar els articles de Joan-Lluís. Nomès els puc llegir quan vaig a Sant Feliu de Guíxols de quan en quan. Ara he tingut una sobredosi agradable amb aquest recull d’articles dedicats a la diversitat lingüística que recomane llegir. Sobretot a mols catalans, que es pensen que el seu país s’acaba als Pirineus o la Sènia.
Per cert, ja heu encertat l’enigmariu?

Consells sobre política, de Plutarc.

Plutarc escriu aquests consells per a un jove que es vol dedicar a la vida política. Fa un llistat de consells per al seu deixeble, amanits amb molts exemples. Ara, crec que tot queda ben resumit en les anti-virtuts que la traductora, Montserrat Nogueras, explica en el pròleg i que semblen encara ben actuals:
– La philonikía, o gust malaltís per la competició que acaba degradant la vida política i encetant un espiral de confrontacions que no porten a res. Valen per alguna cosa els debats actuals al congrès o al parlament?, si hi ha un fèrria disciplina de partit? Actualment, sembla que els partits nomès es preparen per guanyar eleccions rera eleccions, i no a representar al votant. I a veure qui la diu més grossa, en una cursa cap a un populisme que hauria de deixar-se de banda.
– La philokérdeia,  o afany de riqueses. Segons Plutarc, qui roba diners públic es fa culpable de tots els crims possibles. Nomès cal seguir la premsa últimament per veure que en dos mil anys la cosa ha canviat poc.
-La philotimía, o recerca d’honors, que ens remet a l’intercanvis de gestos, donacions entre els que manen i el poble: convits públic, espectacles, donacions a la comunitat,… I el poble respon a aquestes donacions amb distincions honorífiques. Avui en dia, podrien ser “Grandes eventos”, loteries de Nadal, sopars de jubilats a càrrec de l’erari públic, …… a canvi del vot, és clar. “Pa i circ”, deien a l’antiga Roma.

Res, que sembla que Plutarc, que va escriure aquest tractat a inicis del segle II dC, es podria considerar ben actual i en aquestes terres de la Tarraconense que el coneixia (supose?) més encara.

Nota: demane disculpes a Montserrat Nogueras, ja que li he plagiat prou el pròleg i he utilitzat gran part de les seves paraules.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La source des femmes. Lisístrata al nord d’Àfrica.

He tornat a anar a cinema, quasi sis anys després. Des de que vaig veure “Mon meilleur ami” de Partrice Leconte a l’any 2006, nomès havia vist “Agora” d’Amenabar i de reestrena. Avui he anat a veure “La source des femmes” de Radu Mihaileanu, una pel·lícula sobre l’enfrontament entre les dones d’un poble contra el poder tirànic dels homes i de la seva interpretació restrictiva de l’islam. Les dones decideixen fer una “vaga d’amor”, per aconseguir que els duguen l’aigua al poble i així no haver de treballar com a bèsties, transportant l’aigua d’una font a la muntanya al poble. Aquesta manera de lluita femenina sembla inspirada en la comèdia d’Aristòfanes “Lisístrata”, en la que les dones ateneses decideixen deixar sense sexe al homes fins que no signen la pau i deixen de fer guerres que no porten enlloc.

Lisístrata: – Íntegrament, per les dues deesses! Perquè si nosaltres sèiem a casa nostra embellides amb afaits i, després, amb les túniquetes d’Amorgos, ens acostèssim a ells nues, amb l’engonal depilat, els homes, en erecció, tindrien pruïja de desfogar-se. Si llavors nosaltres no cedíem, sinó que els rebutjàvem, sé molt bé que farien la pau a l’instant.
(Traducció de Manuel Balasch, per la Fundació Bernat Metge)

Per altre costat, espere que la iniciativa de tornar a fer cinema a la Unió musical de Llíria tinga èxit i continuïtat i així no haver d’agafar el cotxe per anar al centre comercial de torn a veure una “peli”.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Terrine de taureau à la Camarguaise.

Sí, així com sona, un patè de toro. A mi m’ha agradat, i és que a mi, del mon dels toros només m’interessa la part gastronòmica, és a dir, menjar-me’ls. La resta són coses que ja haurien d’estar oblidades. De tota manera, aquest patè m’ha recordat la novel·la de Josep D’Arbaud, “La bèstia del Vacarès” que té com a protagonista un guarda dels toros que es crien per la Camarga i que al segles XIX encara es feien còrrer pels pobles provençals:
…..Els mesos d’estivatge, per als que guardem bèsties, d’un any per l’altre, s’assemblen tots. Tot féu el seu curs, doncs, a la manera i d’acord amb els usos habituals en el món dels bous. Més d’un cop, per ordre del pare, vam haver de menar els bous als pobles per fer-los còrrer a la plaça, en un tancat de carros, els dies de festa. És el que vàrem fer a Eimargues, a Cailar i a Galargues-sus-L’Autura, tambè. Ja se sap el deliri amb què la gent es lliura a aquests esplais, en aquests verals nostres. Al poble de Vauverd, un home hi deixa la pell.

L’or negre de la mort, de Xavier Montanyà.

“Everything is possible in Nigeria”.
Aquesta frase, que sembla més d’un conte de fades que d’una altra cosa, pot ser un bon resum del llibre escrit per Xavier Muntanyà. El que passa és que s’ha d’entendre pel costat negatiu: qualsevol cosa, per dolenta que et pugues imaginar, és possible a Nigèria. Al llibre descriu totes les males pràctiques que les empreses petrolieres i el govern del país fan a la zona de delta del riu Níger. Aquestes són tantes, que seria llarg d’enumerar-les, però quedeu-vos amb una, el govern del país tracta al sud com si fòra una colònia més (vos sona?). Els beneficis del petroli van a les multinacionals i al govern corrupte de nord, de majoria musulmana. Val la pena llegir-lo i adonar-se’n de com els mitjans de comunicació d’ací ens amaguen el que passa a l’Àfrica i sobredimensionen altres informacions (cal parlar del Barça tots els dies? -i soc soci del club).
 El llibre acaba amb un article de la Carta Africana dels Drets Humans i dels Pobles de 1981, que evidentment no es compleix, però a Europa tampoc li fan molt de cas:
“Tots els pobles dispondran lliurement de les seves riqueses i recursos naturals. Aquest dret s’exercirà en interès exclusiu del poble. En cap cas no podrà cap poble èsser privat d’aquest dret”.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La primera de l’any, els Carcaixells.

El matí del dia 1 de gener, sense premsa i sense llocs on anar a fer cap cafè matutí, el millor que podia fer és caminar i pujar algun turonet. Com feia bon dia vaig anar directe cap a Can Llauradó per pujar i fer la ruta dels Carcaixells. La darrera vegada que l’havia fet va ser un intent de fer-la corrent amb el gran Joan Pinsach, però no vaig poder seguir-li el ritme i a les primeres pujades ja m’havia cremat. Caminant és molt més tranquil i fàcil. La sorpresa desagradable va ser trobar-se el pont penjat tancat i vaig a haver de grimpar per la roca per passar per sota. A Sant Feliu em varen informar més tard, que el Sr. Lara, de Planeta, té alguna cosa a veure amb aquest tancament i amb el tancament tambè, de dues vies ferrates que havien fet fa uns anys. De tota manera, continua sent un passeig molt bònic per les vistes (fins al Pirineu) que tens i encara estan les cadenes per ajudar a pujar a la gent menys experta.
La baixada la vaig fer un una senda que no havia fet mai, el camí de les carboneres, que va a parar al Pas de la Milotxa per l’interior. Ara, es coneix que no és molt practicat aquest camí, ja que la vegetació el té molt tapat i en alguns llocs havia d’ajupir-me per poder passar i pensava que em feia falta un bon matxet, com a les “pelis”.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari