Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Terra de poetes, de Josep-David Garrido i Valls.

Després del Terra de Taifes En Josep-David Garrido ens delecta amb aquest recull de poemes de cinc poetes andalusins de la València d’abans de la conquesta per Jaume I. Cinc poetes on els temes de l’exili sobre la terra perduda son prou abundants, a mes de l’amor, a altres persones o al vi (no està prohibit per l’Islam?)

Un exemple del poeta Ibn Al-Abbar. Un poema que potser encara és d’actualitat donada la situació política actual i qui ocupa ara el Palau de la Generalitat:

València, terra agraciada d’aigua i i fruits!

Que la pluja continue arruixant-te, malgrat la meua dissort!

Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic intim

i deteste el teu present, de moribunda desolació.

Déu n’hi do! És un indret poblat pel qual somique

com si fóra una ruïna desèrtica.

La terra dura, d’Anna Punsoda

Hi ha comarques al nostre país (tot, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on molta gent jove ha de sortit per guanyar-se la vida i quan retorna, si ho fa, es torna a trobar de cop amb totes les virtuts i defectes d’aquesta. Però ara la seua visió és una altra, més oberta i sense els prejudicis dels que sempre ha viscut a la seua terreta. Comarques com la Segarra, hi ha unes quantes als Països Catalans, i en aquest llibre aquest comarca és la protagonista de la tornada d’una de les seues filles.

Una de les coses que es crítica és l’abandó de la comarca per part dels diferents governs que han fet un canal que no es pot aprofitar com hauria de ser, ja que ha arribat tard. Una comarca que fa anys va passar de tenir una bona varietat de cultiu (quan feia falta el canal) al monocultiu del blat (no noteu un cert paral·lelisme amb el monocultiu valencià de la taronja o el caqui en algunes comarques?), o a dependre quasi per complet d’una industria, la cooperativa de Guissona ( el turisme en altres comarques?) i ha haver d’integrar una gran quantitat d’immigrants sense els recursos propi d’un Estat. Per no parlar del paper de cert “ecologistes de ciutat” que no entenen res del que passa en eixir de la capital.

I tot açò en unes 100 pàgines.

Una mostra:

“La gent d’ací prioritza la comoditat per sobre de qualsevol cosa. A tota la comarca és molt habitual trobar-hi cases amb un ascensor nou de trinca adossat a la façana…..amb el totxo a la vista.La Segarra és com l’Empordà, però al revés. No està fet per mirar-la sinó per viure-hi. No importa el que sembl sinó el que és.”

“Comprenc que costi assumir, sobretot per a una mentalitat com d’aquesta terra, però si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts. Tots els esforços que fem perquè això es faci, i es faci bé, seran pocs. No cal dir que per fer-ho en condicions ens cal un estat.”

Venim de lluny. Història del feminisme al País Valencià; d’Andrea Aguilar, Carme Bernat, Gemma Martínez i Laura Bellver.

Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha  lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.

Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.

 

Vicent Andrés Estellés, de Pau Alabajos.

Diuen que aquesta és l’única biografia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos. Com pot ser que en aquest país no s’ha fet una aproximació biogràfica del gran poeta del poble? Pau Alabajos ho fa en aquest volum. Però no penseu en trobar una biografia de dades ordenades a l’estil d’un historiador o periodista cultural, és la biografia d’un poeta feta per un músic que ha musicat molts dels seus versos. En aquest llibre trobareu versos, música, sensacions i sentiments que la figura del poeta evoca al músic de Torrent, a més de les dades biogràfiques essencials per entendre l’obra del poeta de Burjassot i com aquesta encara es valora a l’actualitat.

Una bona manera de commemorar l’any Estellés ara que les institucions en mans del feixisme que el poeta va combatre li han girat l’esquena l’any del centenari del seu naixement (1924-2024)

La memòria dels oficis perduts: Els fornillers de Llíria

El treball del forniller consistia a tallar la llenya baixa de les muntanyes (argelages, romer, coscolla, llentiscle, ginebre, savina…) i transportar-la sobretot a Manises per ser usada  com a combustible als forns de ceràmica. Cal matisar que la llenya baixa del bosc mediterrani té un alt potencial calorífic i per tant era molt apta per a aconseguir elevades temperatures en la cocció de la ceràmica. Ara bé, la ràpida combustió d’aquest tipus de llenya, exigia que les aportacions de fornilla foren constants.

L’ofici de forniller era un treball de caràcter local, ja que sols es podia practicar en aquells pobles que reuniren dos requisits: tindre unes muntanyes pròximes on abundara el matossar mediterrani i tindre a prop uns centres importants de producció de ceràmica. I aquestes dues condicions es donaven a Llíria: la proximitat de les muntanyes de la Concòrdia, a la serra Calderona, i les terrisseries de Manises i Paterna. Cal recordar que la producció de ceràmica en aquestes dues ciutats ja era destacada en època musulmana i que en els segles posteriors, ja en l’etapa cristiana, la ceràmica de Manises començà a viure un gran esplendor a nivell europeu. Posteriorment aquesta activitat anà industrialitzant-se, i al principi dels anys seixanta del segle XX sols a Manises hi havia més de 100 fàbriques de ceràmica. (Francesc Rozalen Igual a La veu de Llíria)

Un vocabulari sobre el tema:
Un dels protagonistes:

Vent de grop, d’Aurora Bertrana.

Després d’un fracàs editorial l’autora gironina va escriure el que ella va qualificar de “novel·la rosa” intentant no crear moltes polèmiques, cosa un poc difícil en temps de dictadura feixista. Però el resultat és molt lluny d’aquest qualificatiu que li va donar la mateixa autora. Hi ha una història d’amor no correspost, però és l’excusa per contar paral·lelament els canvis produïts als petits pobles de pescadors de la Costa Brava amb l’arribada del turisme de masses cap als anys 60 del segle passat. La pèrdua de la innocència del protagonisme potser és un metàfora del canvi produït als paradisíacs pobles de pescadors i pagesos que comencen a transformar-se en nius d’apartaments per a gent de pas.

Hi ha una versió cinematogràfica protagonitzada per Joan Manuel Serrat, però pel que he llegit no es sembla molt a la novel·la.

En aquesta edició el català utilitzat als diàlegs no és molt normatiu. S’ha prioritzat la versemblança amb la llengua parlada en aquella època a la costa empordanesa. A més hi barreja l’anglès amb el castellà macarrònic que intentaven parlar alguns turistes.

Països Catalans, Sicília…Europa o EUA?

Fa anys vaig llegir al llibre La passió italiana de Josep-Lluís Carod-Rovira que a Sicília en acabar la II Guerra Mundial el moviment independentista sicilià va intentar integrar-se com a Estat dins dels EUA. He recordat aquest fet després de veure les darreres decisions del Parlament Europeu fent cas a les xorrades dels espanyols, més concretament el conservadors: que si la trama russa, que li el castellà està en perill! Volem entrar com un estat independent en aquesta Europa que fa més cas al nostres enemics o potser es aniria millor fer com volien fer els sicilians?

Florencio Pla “la Pastora”, d’Elena Solanas.

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

IV Congrés d’estudis comarcals del Camp de Túria.

El darrer cap de setmana es va celebrar al castell de Benissanó el IV Congres d’estudis comarcals del Camp de Túria sota el títol de La Immediata: El Camp de Túria en la defensa de València (1938-1939)/La participació de les dones en la Guerra Civil. Les conferències que es van fer i les que no venen recollides al número 8 de la revista Mirades  editada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. A més d’aquestes conferències també es varen realitzar una visita al Castell de Benissanó, una altra a les torres i portals de l’antiga muralla del poble i una visitat al bosc de les Travesses a Llíria per veure el patrimoni bèl·lic que hi ha  la zona (polvorí, nius de metralladora i trinxeres) que formava l’escut defensiu de Llíria.

La línea de Defensa Inmediata en Riba-roja de Túria.

Una interessant proposta editada per l’Ajuntament de Riba-roja és aquest llibre que han fet conjuntament Juansa Alcàcer, José Aleixandre i Esteban Clemente, en el qual analitzen i contextualitzen dins de la Guerra Civil la línia immediata i més concretament al seu pas pel municipi de Riba-roja de Túria. Bones fotografies, mapes de situació i un acurat relat de la batalla de Llevant on l’exercit republicà va poder aturar als feixistes en el seu intent de prendre la capital del País Valencià. Llàstima de no haver una edició en valencià!

 

La guerra contra el rei de Castella (1356-1366), Pere el Cerimoniós. (Versió de Raül Garrigasait)

Una aperitiu de la crònica sencera:

 

Vam decidir sortir de la ciutat de València després de passar-hi uns quants dies. En vam partir el dia 24 de juny i vam anar amb totes les nostres hosts a Llíria per continuar la nostra guerra, i ens hi vam estar fins al darrer dia de juny. Vam obtenir la vila per mitjà de pactes que va fer amb nós Joan Alfons de Xèrica, que la tenia pel rei Pere, el 29 d’aquell mes. I en vam partit i vam anar al Puig.

Fantasmes al palau, d’Ivan Carbonell.

Feia temps que cercava aquest llibre d’Ivan Carbonell i a la darrera Plaça del llibre, al jardí botànic de València, el vaig trobar. És un llibre un poc inclassificable dins la producció de l’autor d’Els papers àrabs,  La paciència del minotaure o altres novel·les. Aquest un assaig sobre el món fantàstic al País Valencià i per la seues pàgines desfilen fantasmes (d’ací el títol) , dones d’aigua, alquimistes, tresors ocults, bruixes i altres misteris relacionats amb la nostra terra: molts exemples i un un bon recull de testimonis d’aquests fets estranys, que normalment tenen un explicació lògica i no la que la imaginació de la gent li agradaria. I si no, és que no s’ha trobat.

Astèrix, El lliri blanc.

En aquesta nova entrega de les aventures del petit gal, a aquest no li cal molt l’ús de la poció màgica. No ha de lluitar contra la força bruta dels possibles enemics, sinó contra alguna cosa més subtil, més perillosa: el “llirisme” del qual els independentistes hem abusat massa els darrers anys i que tan mal ha fet a la causa.

A part d’això té coses molt gracioses, com la replica de Cèsar al seu fill: “Em pregunt en quin camp jugues tu, Brutus, fill meu!”; l’invent de l’AVG (alta velocitat gal·la) i els seus retards mesurats amb ampolletes de sorra; o les cançons; Tarraco m’esborrona i el bard de la ciutat.

El meu poble, de Josep Pla.

Una nova adquisició de l’escriptor de Palafrugell ha arribat a les meues mans, i en aquest cas és el llibre que va dedicar al seu poble, Palafrugell. Ara potser és un llibre que només gaudiran la gent que coneix el poble i els voltants. Jo em trobe entre un d’ells i entre els que gaudeixen llegint Pla. Però potser  en aquest cas crec que fa el relat massa llarg, potser alguns del capítols finals dels dedicats al seu poble sobren perquè potser s’han fet vells i les noves generacions no entenem ben bé de qui parla.

Sobre el centre Fraternal el qual conec prou bé:

“El fet que Palafrugell sigui una vila de tavernes ha fet que els cafès hagin estat permanentment fallits i que les societats hagin fet la viu-viu. L’única societat que té vida pròpia i autèntica, des de fa molts anys, és El Fraternal. Aquesta societat té més de tres mil socis. És el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma de les tavernes de Palafrugell.”