“Que jo sàpiga, no s’ha acabat de reconèixer mai la importància del paper que van tenir molts jutges en l’accés dels nazis al poder. Sé de que parlo, perquè  el meu bufet, a partir del 1930, es va dedicar principalment a defensar els defensors de la República de Weimar.

Gairebé tots els jutges pertanyien a la dreta política. N’hi havia que eren membres del partit nazi, però ho van mantenir en secret fins que Hitler s’afermà al poder. Tots preferien creure a un nazi abans que un home del Reichsbanner.”

Més endavant en peu de pàgina afegeix:

“Un detall curiós és que els nazis no feien mai el més mínim esforç per protestar si els tocava un jutge jueu. La raó és senzilla: el jutge tenia tanta por que l’acusessin de tenir “prejudicis” que el nazi gairebé podia estar segur de comptar amb el benefici del dubte.”

Res que catalans, valencians i  espanyols demòcrates no patisquen actualment de la ma de la majoria de jutges espanyols.

El passat 4 d’octubre de 2024 varem assistir al concert que va fer el Cor de l’Eliana a l’auditori de Paiporta en homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés. A l’entrada varem comprar a l’associació cultura El Barranc de Paiporta unes samarretes de record. La meua dona va comprat la d’Estellés, jo la d’Ovidi. Un bonic record del gran concert que va fer aquell nit el Cor de l’Eliana.

El problema és que quasi un mes després l’auditori de Paiporta ja no existia i el que era un bonic record, ara ja no ho és tant per culpa dels ineptes que ens manen a al Generalitat de baix del Sénia.

Més que mai: Mazón dimissió!

I tots a la vaga el proper dia 29!

Si aquesta és la manera de fer oposició a Pedro Sánchez és aquesta anem apanyats! Un llibre sobre un tema que no afecta gens a les polítiques espanyoles respecte al nostre país! Ja li hagueren pogut recomana un dels teus dos darrers llibres, no?
O és que només l’han posat per dissimular i el critiquen un poquet, però no massa.

La resta de recomanacions a polítics, prou encertada.

Cap a l’any 2015 l’editorial Pòrtic va començar una sèrie llibres titulats Guia sentimental de…… (en tinc dos, la de Perpinyà de Joan Daniel Bezsonoff i la de l’Empordanet d’Adrià Pujol i Cruells) on els autors en guiaven per la ciutat o comarca elegida d’una manera molt personal. Sembla ser que el mestre d’Olocau, Ferran Zurriaga, va ser un avançat a aquesta iniciativa i va escriure aquest recorregut sentimental pel seu poble Olocau que va editat l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria al 2003 i que em vaig trobar a la Biblioteca Municipal de Llíria amb aquest dibuix a dins del llibre.

“La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obre dels territoris de parla catalana (1939-1978)”

A més de les víctimes humanes el franquisme es va dedicar a robar tot el que va poder a aquestes. A més de l’objectiu clarament econòmic també estava l’objectiu que que aquest entramat associatiu no tornara a renàixer mai més i poder dominar ells la vida socials de la gent als països ocupats. Però el que és pitjor, quasi un segle després i quasi mig de “democràcia” encara no s’ha indemnitzat a molts dels que patiren aquest espoli.

El llibre és molt tècnic i millor llegiu el reportatge que li varen dedicar fa uns mesos a vilaweb.

“Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista”.

Com diu l’autor no es cap antologia de poesia. Només trobareu una petita mostra que de poemes musicats pel cantautor de Torrent i els seus col·laboradors que no pretén ser una gran antologia, sinó que es puguen adaptar al format musical. El que si que trobàreu serà una anàlisi sobre el paper dels poetes i/o cantautors com a oposició a la dictadura franquista, ja siga de manera voluntària o involuntària, i al que va venir després, això que anomenen “modèlica transició”, que com demostren els fets de democràcia té poc (llegiu el pròleg de Valtonyc).

A la Pedrera, l’edifici de Gaudí, del Passeig de Gràcia es fa una exposició retrospectiva del pintor irlandès Sean Scully. Un pintor que fa uns anys va dir que marxava de Catalunya per que li imposaven el català. D’aquest tema ja s’ha parlat prou darrerament a la premsa del perquè li dediquen una exposició a un pintor que menysprea la nostra llengua i cultura i no sé que pensaria Gaudí si vera que el seu edifici acull l’exposició d’aquest individu. Però aquests dies he descobert que la biblioteca de l’institut tenien un llibre de format de luxe dedicat a aquest autor editat per l’IVAM de València, supose que en l’època de Consuelo Ciscar com a directora o algú afí al PP de València. I com aquest llibre està en la biblioteca d’un institut de secundària?

Doncs durant una època l’IVAM o no sé qui va enviar al centres escolars (supose que a tots) capses i capses grans amb llibres amb edició luxosa de pintor i altres artistes que exposaven al museu (també alguns llibres de la Fundació Bancaixa l’Oliva i també de luxe). Aquests llibre estaven en caixes de cartró fins que vaig decidir obrir-les i fitxar els llibres i vaig pensar, quant doblers s’han gasta en aquests llibres (uns tres capses grans de cartró) en edició de luxe que segurament han enviat gratuïtament a tots els instituts del País Valencià? qui ix beneficiat d’aquest despesa? Calia fer aquesta edicions de luxe i tan grans per després donar-les gratuïtament?Saben els responsables el currículum que es dona als centres escolars? són llibres idonis per a un centre escolar? I així molts interrogants més. Jo tinc un resposta: malbaratament de recursos públics.

No hi havia una altra foto pel cartell?

Èxit del marxa reivindicativa de hui a Riba-roja de Túria. La comunitat educativa de la comarca s’ha reunit hui a la ciutat del Túria per defensar la nostra llengua enfront de les agressions del govern del PP i del seu conseller d’educació i la seua llei de falsa llibertat educativa. S’ha fet una marxa des de plaça de l’Ajuntament pel poble fins al Parc Maldonado on s’han llegit els manifests i s’han realitzats concerts musicals i altres activitats lúdiques organitzades per associacions, escoles i instituts de las comarca.

Fa poc vaig llegir el darrer poemari del músic Cesk Freixas i això em va fer decidir-me a cercar altres llibre més antics del poeta i músic penedesenc. Vaig trobar aquest editat per Tigre de paper i les expectatives s’ha complert. Poemes, cal·ligrames per a tots els gustos i amb aclucades d’ullet al País Valencià, ja començant per títol, com diu al proleg un altre gran escricptor i amic del músic, Roc Casagran, del qual Cesk ja va musicar alguns poemes del seu poemari Direm nosaltres. No vos perdeu Alacant 1938!

En aquests temps que hem d’aguantar com consellers ineptes i amb mala bava com els sr. Rovira volen acabar amb la nostra llengua i cultura, sobretot a l’escoles, el descobriment de llibres com aquest, un llarg poemari escrit una filla de la immigració, crec que nascuda a Benicarló i ara resident a Barcelona, són una gran alegria. Demostrem que la nostra llengua pot acollir i potser útil pet tots els nouvinguts que venen al nostre país en cerca d’una vida millor.

El llibre va dedicat sobretot a les mares que han migrat i que han lluitat per donar al fills el que elles no han tingut. Lluitat contra els microracisme i els racismes més evidents i crec que també contra el masclisme de les dues societats (no ho esmenta molt al llibre, però crec què evident). Un gran homenatge a les mares lluitadores!

Aquest poema m’agrada molt: Temporeres de Huelva

Temporeres

terme minuciosament patentat

per fer malabars amb vides humanes

i sortir-ne airós.

mantells de silenci en ple segle XXI

societats sencers calles

que les abusin

que les explotin

mereix titulars de luxe

però apagarem el televisor

ens acostarem a la nevera

i ens servirem

una bona ració de maduixes

en menjar-les

i notar l’explosió roja

als nostres llavis

només ens entristirà una cosa

que no ens quedi nata a casa

perquè amb nata estarien

mortalment bones.

Per més informació:

Jaŋde publica el primer llibre de l’autora de Benicarló Fàtima Saheb

Desmond Tutu va dir que en situacions d’injustícia no és pot ser neutral, que si ho eres t’estan posant al costat de l’opressor. Davant la falsa llei de “llibertat educativa” i enfront de la situació del valencià enfront del castellà a la societat actual no podem ser neutrals. Però sembla que això és el que volen. Volen que els equips directius siguin neutrals, que no es mullen (potser alguns ja han rebut amenaces), que no demanen el vot favorable a la nostra llengua. Però si no ho fem nosaltres, qui ho farà? potser els instituts i les escoles siga un dels darrers llocs on poden defensar la nostra maltractada llengua i, no ho farem? Jo tin clar que sí que ho faré i que si s’aprova aquesta llei tin clar que l desobeiré, com deia Thomas Jefersson. I potser ja haurien de començar a desobeir i defensar la nostra llengua que amb la neutralitat no ho podrem fer.

No sé com acabarem amb aquests ineptes i mala gent que ens governa actualment en aquesta sucursal del govern de Madrid en que han convertit la Generalitat uns i altres, però tinc clar que o fem el que deia Joan Fuster o ho tenim clar:

I on estan alguns  ajuntament governats per les esquerres? com és que no convoquen els Consells Escolar Municipals per deixar constància del rebuig a aquesta llei per eliminar el valencià?

A principis de l’any passat vaig comprar el llibre de Ricard Chulià “País Valencià, eixida d’emergència, on defensa el que molts pensem, que els valencians i en general tots els Països Catalans som tractats com una colònia. Ja vaig recomanar el llibre en aquell moment i ara torne a recomanar un altre llibre del mateix autor, un llibre escrit després del desastre que han patit algunes comarques del meu país. Un desastre on es veu que les polítiques colonials que Madrid ens imposa (mani qui mani allà) l’únic que ens pot portar als valencians son desgràcies com aquesta. Es diu que varen haver-hi morts per no alertar a la població a temps, però si no patirem aquesta política d’espoliació colonial tampoc haguérem hagut tantes víctimes.

Fa una setmana vaig anar a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i vaig tenir el plaer de escoltar a l’autor presentant el dos llibre i parlant d’aquestes polítiques que patim els valencians juntament amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, i altres cares conegudes. Una de les coses que varen dir és que Ricard havia escrit dos llibres, el primer, més teòric sobre la situació colonial que patim i ara, per desgràcia, ha escrit un exemple pràctic de a on ens aboca aquesta política. Potser els valencians hauríem de reaccionar d’una vegada davant aquesta situació? I en particular l’esquerra valenciana o moviments més valencianistes potser deixen ja de confiar en les esquerres espanyoles, que crec que ja han demostrat abastament que abans són espanyoles que d’esquerres?

Hi ha un capítol prou interessant (d’algun lloc ve el títol del llibre) on desmitifica aquest Pla Sud que ara diuen que ha salvat la capital, però que crec que s’ha demostrat que ha estat la perdició dels pobles de l’Horta Sud i de les pedanies d’aquest costat del ciutat.