Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Dilluns ens estimaran, de Najat El Hachmi

“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.

…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”

Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.

En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.

Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.

 

 

 

Les cuques, de Julià Guillamon.

Com pot ser que un món tan quotidià i al que normalment no fem cas o si de cas els menyspreem pugui servir de base per aquest meravellós llibre? Doncs la resposta està en qui l’ha escrit que té les dues condicions necessàries per poder dur a terme aquest objectiu. Un és saber escriure, evidentment, i l’altre conèixer i estimar el món dels insectes i altres artròpodes que ens trobem quan caminem pels pobles, camp i muntanyes del nostre país.

Amb l’excusa de les cuques, com diu el títol, l’autor intenta evadir-se dels darrers anys de vida familiar, que per culpa d’una malaltia de la seva parella, els ha mantingut tancats a la capital, sense poder exercir una de les grans passions de la família, eixir i caminar per la muntanya, observant i gaudint de tot el que els envolta, sobretot el món en miniatura de les cuques. Ens conta de manera fragmentada i sense seguir cap ordre temporal, els seus records d’infantesa, joventut i de la recent vida familiar amb la parella i el fill per les terres, sobretot, de Barcelona, Llançà i Arbúcies, apareixent en un capítol el poble de Toga, origen de família paterna de l’autor. Sempre, cada record,relacionat amb una cuca, que la podem conèixer pel seu nom científic, el popular o el nom literari amb que l’autor la bateja al títol de cada capítol.

No sé si l’autor ha aconseguit això d’evadir-se i oblidar un poc aquest anys tan dolorosos per la malaltia de la seua parella, però als lectors ens ha deixat una molt bona narració amb la que gaudir de literatura i de natura. Espere que l’autor i tota la seua família ja puguen estar grimpant per les muntanyes del Montseny o de l’Albera marítima tot el temps que aquesta maleïda pandèmia ens deixe. I que puguen també anar al poble de Toga i gaudir de la seua natura. Un poble, origen de molta immigració valenciana cap al Principat.

El llibre té a dins dues lamines amb les cuques que protagonitzen cada capítol per a guia del lector. Potser en llisca algun dels capítols a classe de 1r d’ESO properament, quan arribem a l’apartat dels insectes.

Deures per fer, de Joanjo Garcia.

Aquest relat curt de Joanjo no sé si és un encàrrec o un tour de force per intentar concentrar en un relat de cinquanta i escaig pàgines la problemàtica de la immigració dels joves talents valencians a l’estranger, les diferències generacionals, una lliçó de lèxic (B2?), i finalment, una reivindicació de les petites rondalles valencianes enfront de estrangeres que ens oferien com a xurros les editorials en la nostra joventut. Potser la seua experiència de lletrista per a cantants com Mireia Vives i Borja Penalba li haja ajudat a concentrar tot açò en poques pàgines.

Siga el que siga, el repte està superat i de llarg. Un bon llibre pels alumnes dels instituts que crec que els pot agradar.

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

Quan caminarem la nit, de Joanjo Garcia.

Salvant les distàncies, a València, el final del franquisme i l’època en que a al ciutat i al Generalitat manava el Partit Popular sense cap oposició es semblen massa. Jo quan tornava a casa des del nord, ho notava i sobretot els primers anys de tornar a viure al poble, els trobava opressius: poques coses a fer, tret del que al poder agrada i manté a la població idiotitzada.

Amb aquest ambient de fons (no sé si era la seua intenció) Joanjo Garcia en construeix dues històries paral·leles entre dues generacions que viuen en aquestes dues èpoques i que tenen alguns secrets a amagar, que van eixint durant la narració. De tots aquests secrets hi ha un que no té  veure amb la trama, és sobre els personatges i l’autor ho amaga fins a quasi al final del llibre: és la llengua del protagonistes.

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà.

Els que hem viscut a l’Empordà no podem ser neutrals. Els que hem visitat moltes vegades Empúries i Ullastret, ja siga per feina o per plaer, encara menys. I si finalment la teua ciutat té un passat iber que sembla poc explotat i poc estudiat en comparació amb el que fa el MAC-Ullastret ja no es pot qualificar el que sents al llegir aquesta darrera novel·la de Núria Esponellà, unes vides paral·leles (Plutarc?) entre una arqueòloga del nostre temps i una dona indiketa del segle III AC.
Potser a Edeta ens cal una novel·la com aquesta per prendre consciència del que tenim i no sabem aprofitar?

Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils.

A la dècada dels 90 vaig descobrir un gran programa de ràdio, Postres de músic, i amb el al gran Ramon Barnils. Em vaig enganxar a aquest programa i per mi va ser un mala notícia el seu traspàs a l’any 2001, quan encara li faltava molta vida per endavant i havien de succeir esdeveniments que a ell,en la meua opinió, li hagueren agradat i les haguera analitzat amb la seua mala llet i independència característica.
Ara l’editorial 3i4 edita un recull de les seues col·laboracions a la revista el temps durant els anys 80 i 90, i en ells podem veure el poc que ha canviat la situació política, i com ell usava noms per descriure-les que ara ens atrevim a usar, però en aquella eren pocs els que ho feien en nom de certa correcció política que no ens ha portat enlloc.
Uns quants exemples:
– El 27-9-1993 Ramon Barnils escrivia:
“Bé s’ha de distingir l’ABC d’El País, encara que només sigui per la regressió en la tipografia. Si el segon posa aquestes coses en lletra petita i les encarrega a independents a sou, el primer ho posa en titulars, i a portada: Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya.
La lógica no hauria de patir-ne: igual que Franco seria persecució del castellà a Castella, i al revés que Franco seria imposició del català a Castella.”
Sembla que després de tants anys, encara no han aprés.
– El 4-10-1993 Ramon Barnils escriu:
“segons el manuals de Sociolingüística, el bilingüisme no és,ni ha estat ni pot ésser permanent. Perquè,i segona informació solvent, segons els manuals de Sociolingüística la llengua d’un grup humà és una. I tercer, quan un grup humà es troba amb dues llengües al damunt, això només és amb una finalitat,i el resultat, de substituir una per l’altra.”
I encara hi ha animes innocents que defensen “les bondats del vil-lingüisme”?
-“Les fronteres nacionals són punt de contacte, a diferència de les fronteres estatals que són punts de fricció.”
Ramon Barnils, (El temps,19/12/1988)

El fill del xofer, de Jordi Amat.

Als anys noranta del segle passat i primers anys del segle actual vaig descobrir al diari Avui, que aleshores el comprava tots els dies, una secció que em va enganxar de seguida, es deia Planetarium i l’escrivia un tal Alfons Quintà.Jo,aleshores no el coneixia de res, no sabia el seu passat a El País o a TV3 (vaig començar a viure al Principat al 1992). Em va enganxar de seguida i la vaig seguir sempre, fins que la varen tancar els darrers anys del diari (abans de ser fagocitat per El Punt). Vaig aprendre molt, em va descobrir nous autors com Isaiah Berlin o altres, malgrat que algunes vegades no compartia les obsessions de l’autor. Durant aquells anys també es va editar el llibre de Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol, on l’Alfons era entrevistat i deixava clar que no era espanyol a la primera pregunta.Per això em va estranyar la deriva que venir després del periodista empordanès.Va continuar escrivint al Diari de Girona, però notava el seu canvi fins que em vaig fartar de llegir-lo. No entenia a que venia aquest canvi:si feia un anys es declarava no espanyol (vaig pensar que era independentista!) com és que ara escrivia aquests infames articles? I sobretot,com es va arribar al final tan penós que va tenir?
Personalment,una vegada vaig intentar establir contacte amb ell per demanar-li bibliografia sobre el poble amazic, del qual havia escrit en molts articles al diari Avui.L’únic que vaig obtenir va ser un missatge al contestador automàtic que no entendre.No vaig tornar a intentar comunicar-me.
Per tot plegat, quan vaig tenir notícia d’aquest llibre, vaig anar corrent a comprar-lo. Volia saber que era el que havia passat amb un persona a la que vaig admirar pels seus articles. Ara veig l’equivocat que pots estar quan jutges a una persona per una de les seues facetes sense saber més sobre ells. Abans de llegir el llibre de Jordi Amat, ja havia descobert el seu paper a l’afer Banca Catalana i el seu pas per tv3, però després et queda clar les raons del seu comportament posterior al seu pas pel diari Avui, que era el que jo més coneixia. Et quedes defraudat i descobreixes un exemple de que la intel·ligència ha d’anar acompanyada d’un cert humanisme, sinó no val per res, com demostra el cas d’Alfons Quintà, la seua trajectòria professional i el seu trist final, d’ell i de la seua parella, víctima innocent de manies del difunt.

A més de la biografia del malaguanyat periodista al llibre es reflecteixen les lluites pel poder al Principat durant els darrers anys de la dictadura i això que anomenen “modèlica transició”, ja que l’autor, i sobretot el seu pare, varen ser testimonis privilegiats.

Balada de la frontera, d’Ivan Carbonell.

És impossible llegir aquesta nova novel·la d’Ivan Carbonell i no pensar en El senyor dels anells de Tolkien. Potser és la intenció de l’autor que jo ho demostra en els agraïments? Una història medieval, a la frontera sud de la corona d’Aragó, a l’època en que es comencen a perseguir als templers, acusant-los d’heretgia i altres mentides, barreja entre realitat, intrigues fronteres i de palau, i fantasia, dracs i bruixes. Una companyia que també s’ha de dividir per afrontar els esdeveniments que vindran, com la companyia de l’anell tolkiana. I finalment un final obert en el que ja s’intueix un segona part, o potser una trilogia com la de l’escriptor anglès?
La diferència principal amb Tolkien,és que a Ivan no li cal inventar-se cap món imaginari. Tenim uns Països Catalans o una Corona d’Aragó prou gran i màgica per a ser escenari d’aquesta història, i personatges històrics que poden servir de fonament d’un fil argumental que ens portarà per diferents llocs del nostre país, redescobrint-los sota l’òptica de la ficció,i entrant ganes de visitar-los o de tornar-los a veure.
Esperarem el que sembla que serà un segona part.

ETA i nosaltres, d’Antoni Batista.

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

Vicent Caselles.Matemàtica i passió. Homenatge al gran matemàtic valencià (1960-2013)

Vaig estudiar ciències matemàtiques a Burjassot durant els anys 1986-1991 i allà vaig conèixer a molta gent, entre ells a un company de Gata, a la Marina. Varem fer molt bona amistat, però el temps passa i només sé que va retornar al seu poble. Amb ell parlàvem d’un geni matemàtic del seu poble, el Vicent Caselles, però ja no estava per allà i per molts era una figura misteriosa: com algú tan bo no estava fent classes allà?
Ara, al cap dels anys, el misteri ha estat resolt gràcies al llibre editat per Juan Bisquert per homenatjar a aquest gran científic valencià que va morir massa jove i que potser no saberen prou apreciar, tret d’excepcions, a la seua pròpia terra. Però als que hem estudiat a Burjassot i hem vist alguns comportaments no ens estranya gens que Vicent se n’anara a cercar el seu futur a altres llocs.

Molins de Les Alcubles (La Serrania)

Ja podeu visitar el molins del poble de Les Alcubles. Després de la recent restauració ja llueixen les seues aspes a l’espera d’algun Quixot despistat. Es fan visites guiades amb cita prèvia.
Jo he pujat caminant des del poble per una senda d’un quilòmetre, cosa que recomane per no col·lapsar el cim de cotxes i motos i gaudir més del paisatge serrà. Després he baixat pel mateix lloc i fet un cafè en un bar del poble, prop de l’església. Ha acabat el matí amb una visita a la línia de trinxeres republicanes, recentment netejades, de la cova Sabuquera. La darrera vegada que vaig passar no les vaig veure, per això dic recentment netejades i mostrades al públic. Crec que aquestes posicions serien de defensa de l’aeròdrom republicà que hi havia al pla de sota, en l’encreuament del camí cap a Sacanyet i el d’Altura.

Trobadors amb turbant. Diwan andalusí, de Josep Piera.

Trobar a faltar València, Alzira i altres ciutats, els seus rius, els seus horts que han caigut en mans dels bàrbars infidels que venen del nord; estimar el vi begut assaborint-lo i al costat de l’amant, siga home o dona, és igual; la bellesa, el paisatge, el destí i un poc de política. Tots aquests són els temes de la poesia andalusina d’abans de la conquesta per Jaume I que Josep Piera ens arreplega i tradueix en aquesta selecció editats per edicions del 1984.
Potser no t’agraden tots, però segur que en trobes del teu gust, cadascú té les seues preferències, i gaudiràs de la seua lectura. O potser et fa pensar, que passats els anys, la nostra València encara pateix per culpa d’altres “infidels” que ha intentat saquejar-la durant anys o alguns altres “infidels” que fan el mateix des de ponent utilitzant altres armes molt diferents de les del Cid o el nostre fundador, Jaume I.