Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

El Clot/Penyagolosa, de Martí Domínguez.

Com tots els estius els diari Levante-emv vol quedar bé i justificat les subvencions que rep per la promoció de la nostra llengua i edita uns petits llibres amb relats curts escrits en català. No és el que crec que haurien de fer per la promoció del català, ja que crec que el que haurien de fer és el diari en aquesta llengua, però qualsevol iniciativa ajuda. I aquesta molt més que la fastigosa versió en valencià que tenien a la seua web, que era un traducció literal amb ordinador del castellà amb les conseqüents errades.

Dit tot açò, enguany vaig comprar només la primera entrega, un relat curt de Martí Domínguez, ambientat a la zona del Penyagolosa (cada entrega està ambientada en un parc natural), que està prou bé, però que pels que ja llegit la novel·la del mateix autor, La sega, se’ns queda molt curta.

El faro del fin del mundo, de Jules Verne.

Quan era adolescent vaig conèixer  la majoria de les novel·les de Verne gràcies a les adaptacions en còmic que editava la desapareguda editorial Bruguera. Algunes les  vaig redescobrir gràcies a les seues adaptacions cinematogràfiques, i d’aquesta tinc un especial record,ja que va ser rodada en un dels llocs que m’agraden del meu país. Lloc que he recorregut caminant i en bicicleta, el Cap de Creus.

La novel·la ens apropa als paratges inhòspits de les illes del sud de la Patagònia on el paper del recent inaugurat far és essencial per la seguretat dels vaixells que intenten creuar d’un oceà a l’altre, però que entra en disputa amb els negocis d’una banda de pirates que ja estaven a l’illa, que se n’aprofiten dels derelictes i naufragis de la zona.

La versió cinematogràfica allarga més els fets per donar més importància als actors protagonistes del que tenen a la novel·la, a més del canvi de sexe d’un d’ells. A més és més violenta que no pas la novel·la. La novel·la dona més importància al fets, descripcions i importància del far a la zona, deixant de banda un poc els personatges tret del protagonista, Vàzquez, que en la pel·lícula ja no és argentí (Kirk Douglas). El paper del pirata Kongre (Yul Brinner)  està més desenvolupat a la pel·lícula, fent-lo com he dit abans més sanguinari que al relat, on es mostra més intel·ligent i sensat en els seus intent de fugida de l’illa.

My beautiful picture
Em va fer gràcia trobar en un bar de Cadaqués fotos de Kirk Douglas durant el rodatge.

La partició de Catalunya, de Michel i Annie Bougain

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.

 

No sóc racista, però….., de Matthew Tree.

Si algú vol saber sobre el racisme i les seues conseqüències i de perquè cal acabar amb aquesta lacra per la humanitat, i a més ho vol fer de manera ràpida i entenedora, només ha de llegir aquest petit llibre de l’autor anglès establert al nostre país.

Després de la novel·la sobre el mateix tema De fora vingueren, ara ens acosta el tema del racisme fora de la ficció en aquest petit assaig on ens explica la situació de problema al nostre país i intenta cercar solucions al problema.

De Nador a Vic, de Laila Karrouch.

Fa anys que coneixia aquest llibre,però encara no l’havia llegit, malgrat que si que havia llegit un altre molt similar de l’autor Najat El Hachmi, de la qual si que he llegit molts més llibres. En aquest, l’autora, Laila Karrouch, infermera i escriptora, ens intenta mostra d’una manera més amable i comprensiva les dificultats que va tenir per adaptar-se a un món que no coneixia i molt diferent del lloc on va nàixer.  No és tan crítica amb l’islam com ho és Najat, però compleix bé el seu propòsit d’explicar las seua arribada al nostre país.Potser que el fet de pertànyer a les primeres onades immigratòries fa que aquesta adaptació haja estat més fàcil per ella, i per això l’advertiment final que feia en aquest llibre del 2004 és que aquesta immigració cada vegada es va fent més grani més variada, i amb més dificultats per assimilar.

Crec que seria un llibre molt recomanable com a lectura als instituts.

Pinzellades de llibertat.

“Pinzellades de llibertat és un homenatge als represaliats per la repressió espanyola arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un homenatge sentit que pren forma i força a través de vint-i-sis retrats de l’artista Pere Piquer i dels poemes inèdits sobre els procés  d’independència català que acompanyen, escrits per més de trenta poetes….” ( de la contraportada del llibre)

Dilluns ens estimaran, de Najat El Hachmi

“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.

…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”

Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.

En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.

Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.

 

 

 

Les cuques, de Julià Guillamon.

Com pot ser que un món tan quotidià i al que normalment no fem cas o si de cas els menyspreem pugui servir de base per aquest meravellós llibre? Doncs la resposta està en qui l’ha escrit que té les dues condicions necessàries per poder dur a terme aquest objectiu. Un és saber escriure, evidentment, i l’altre conèixer i estimar el món dels insectes i altres artròpodes que ens trobem quan caminem pels pobles, camp i muntanyes del nostre país.

Amb l’excusa de les cuques, com diu el títol, l’autor intenta evadir-se dels darrers anys de vida familiar, que per culpa d’una malaltia de la seva parella, els ha mantingut tancats a la capital, sense poder exercir una de les grans passions de la família, eixir i caminar per la muntanya, observant i gaudint de tot el que els envolta, sobretot el món en miniatura de les cuques. Ens conta de manera fragmentada i sense seguir cap ordre temporal, els seus records d’infantesa, joventut i de la recent vida familiar amb la parella i el fill per les terres, sobretot, de Barcelona, Llançà i Arbúcies, apareixent en un capítol el poble de Toga, origen de família paterna de l’autor. Sempre, cada record,relacionat amb una cuca, que la podem conèixer pel seu nom científic, el popular o el nom literari amb que l’autor la bateja al títol de cada capítol.

No sé si l’autor ha aconseguit això d’evadir-se i oblidar un poc aquest anys tan dolorosos per la malaltia de la seua parella, però als lectors ens ha deixat una molt bona narració amb la que gaudir de literatura i de natura. Espere que l’autor i tota la seua família ja puguen estar grimpant per les muntanyes del Montseny o de l’Albera marítima tot el temps que aquesta maleïda pandèmia ens deixe. I que puguen també anar al poble de Toga i gaudir de la seua natura. Un poble, origen de molta immigració valenciana cap al Principat.

El llibre té a dins dues lamines amb les cuques que protagonitzen cada capítol per a guia del lector. Potser en llisca algun dels capítols a classe de 1r d’ESO properament, quan arribem a l’apartat dels insectes.

Deures per fer, de Joanjo Garcia.

Aquest relat curt de Joanjo no sé si és un encàrrec o un tour de force per intentar concentrar en un relat de cinquanta i escaig pàgines la problemàtica de la immigració dels joves talents valencians a l’estranger, les diferències generacionals, una lliçó de lèxic (B2?), i finalment, una reivindicació de les petites rondalles valencianes enfront de estrangeres que ens oferien com a xurros les editorials en la nostra joventut. Potser la seua experiència de lletrista per a cantants com Mireia Vives i Borja Penalba li haja ajudat a concentrar tot açò en poques pàgines.

Siga el que siga, el repte està superat i de llarg. Un bon llibre pels alumnes dels instituts que crec que els pot agradar.

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

Quan caminarem la nit, de Joanjo Garcia.

Salvant les distàncies, a València, el final del franquisme i l’època en que a al ciutat i al Generalitat manava el Partit Popular sense cap oposició es semblen massa. Jo quan tornava a casa des del nord, ho notava i sobretot els primers anys de tornar a viure al poble, els trobava opressius: poques coses a fer, tret del que al poder agrada i manté a la població idiotitzada.

Amb aquest ambient de fons (no sé si era la seua intenció) Joanjo Garcia en construeix dues històries paral·leles entre dues generacions que viuen en aquestes dues èpoques i que tenen alguns secrets a amagar, que van eixint durant la narració. De tots aquests secrets hi ha un que no té  veure amb la trama, és sobre els personatges i l’autor ho amaga fins a quasi al final del llibre: és la llengua del protagonistes.

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà.

Els que hem viscut a l’Empordà no podem ser neutrals. Els que hem visitat moltes vegades Empúries i Ullastret, ja siga per feina o per plaer, encara menys. I si finalment la teua ciutat té un passat iber que sembla poc explotat i poc estudiat en comparació amb el que fa el MAC-Ullastret ja no es pot qualificar el que sents al llegir aquesta darrera novel·la de Núria Esponellà, unes vides paral·leles (Plutarc?) entre una arqueòloga del nostre temps i una dona indiketa del segle III AC.
Potser a Edeta ens cal una novel·la com aquesta per prendre consciència del que tenim i no sabem aprofitar?

Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils.

A la dècada dels 90 vaig descobrir un gran programa de ràdio, Postres de músic, i amb el al gran Ramon Barnils. Em vaig enganxar a aquest programa i per mi va ser un mala notícia el seu traspàs a l’any 2001, quan encara li faltava molta vida per endavant i havien de succeir esdeveniments que a ell,en la meua opinió, li hagueren agradat i les haguera analitzat amb la seua mala llet i independència característica.
Ara l’editorial 3i4 edita un recull de les seues col·laboracions a la revista el temps durant els anys 80 i 90, i en ells podem veure el poc que ha canviat la situació política, i com ell usava noms per descriure-les que ara ens atrevim a usar, però en aquella eren pocs els que ho feien en nom de certa correcció política que no ens ha portat enlloc.
Uns quants exemples:
– El 27-9-1993 Ramon Barnils escrivia:
“Bé s’ha de distingir l’ABC d’El País, encara que només sigui per la regressió en la tipografia. Si el segon posa aquestes coses en lletra petita i les encarrega a independents a sou, el primer ho posa en titulars, i a portada: Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya.
La lógica no hauria de patir-ne: igual que Franco seria persecució del castellà a Castella, i al revés que Franco seria imposició del català a Castella.”
Sembla que després de tants anys, encara no han aprés.
– El 4-10-1993 Ramon Barnils escriu:
“segons el manuals de Sociolingüística, el bilingüisme no és,ni ha estat ni pot ésser permanent. Perquè,i segona informació solvent, segons els manuals de Sociolingüística la llengua d’un grup humà és una. I tercer, quan un grup humà es troba amb dues llengües al damunt, això només és amb una finalitat,i el resultat, de substituir una per l’altra.”
I encara hi ha animes innocents que defensen “les bondats del vil-lingüisme”?
-“Les fronteres nacionals són punt de contacte, a diferència de les fronteres estatals que són punts de fricció.”
Ramon Barnils, (El temps,19/12/1988)