Entre el Túria i el Ridaura

Aquest relat curt que ha escrit l’autor de Xàtiva ens demostra com a partir de les històries orals contades als poble sobre els fets de la guerra civil i posteriors es pot construir un relat barrejat amb els fets històrics i de com els fets passats afecten al present.

La batalla de Terol, la de l’Ebre, la fracassada ofensiva sobre Còrdova o el bombardeig assassí de l’estació de Xàtiva són alguns dels esdeveniments que es creuen a la vida dels protagonistes, uns joves de Beneixida que ho deixen tot per anar a defensar la lliberta enfront del feixisme i que no saben quines conseqüències portarà aquesta decisió que els afectarà al llarg de la seua vida, en aquest cas marcada per un altre fet històric desgraciat, la riuada del 1982 amb la destrucció de l’embassament de Tous.

El llibre no està editat per cap editorial, li’l vaig comprar a l’autor a la jornada sobre memòria democràtica de La Pobla de Vallbona.

La muixeranga d’Algemesí? és muda. Si un dia, un poeta com cal li posa “lletra”, tindrem no una “cançó”, sinó un “cant”. Un cant nacional-popular.

Nestor Mont?: https://www.youtube.com/watch?v=H4MUo0s3IyI 

Visc a un país,
bressol de gent
Que guarda
les arrels del temps

Un temps de futur,
fent pinya amb tu
Aixecant la dignitat

Un mar de persones
alçant-se com les ones, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

Visc a un país
Al marge del ponent
Donant la cara
Al vent del món

Alçant-se al bon matí
Per treballar
I llaurar el seu destí

Un país alegre
Combatiu i que va recte, amunt!

Amunt buscant el cel
Buscant l’estel
De la nostra llibertat

El futur el País Valencià queda en mans del “poble” i vinculat a sectors “subalterns” i “instrumentals”, que són, precisament, els més “alienats” pel feixisme. Aquest és el problema. Desintoxicar el poble de sinistres “fallerismes”, de les mil afliccions de l’espanyolisme oficial, haurà de ser una operació lenta i eficaç. Si les rèmores franquistes ixen victorioses, la derrota serà de “classe” i “nacional” alhora. Al País Valencià, almenys, no podem esperar res d’una “burgesia nacional”.

Ja no es pot ser “regionalista” de Catalunya o “nacionalista” de la Catalunya estricta. Ho hem de tenir ben present: la “nació catalana”, culturalment i políticament, no pot enclaustrar-se en les quatre províncies de Principat. Acceptar això seria renunciar a la proclamació “nacional”: seria revertir en un “regionalisme” més.

Mentre el problema de València no serà considerat pels catalans estrictes com un problema llur, i com un problema rigorosament català -des del punt de mir econòmic, polític i cultural-, el catalanisme no deixarà d’ésser un moviment fracassat en potència.

No pot preservar-se indefinidament una nació cultural, sinó esdevé nació política.

La llengua la fa el poble, la fa l’escola, la fa el televisor, la fa el poeta, la fa el novel·lista, la fa el diari, i fins i tot la fan els lingüistes.

No es pot canviar de llengua com es canvia de camisa: tant per als pobles com per al individus, l’idioma és un ingredient irreductible de personalitat.

Com es pot ser català sense ser valencià i sense ser mallorquí, i viceversa? És un punt de partida.

Enmig de tot això , s’ha trobat el pobre País Valencià, el país en pes i amb ell el seu nom, convertit en article de mercaderia per a qualsevol electoralisme precipitat.

David Garrido, col·laborador de la revista El temps, ens explica el que va passar a les nostres terres entre la desintegració del califat de Còrdova i la invasió dels almoràvits. Aquest califat es va desintegrar en regnes o taifes sobretot a la seua part frontera amb el regnes cristians i així al nostre territori apareixen les taifes de Lleida (integrada durant molt de temps a la de Saragossa), Tortosa, Albarrasí, Alpont, València, Dénia (amb les Illes Balears i Pitiüses , Múrcia (durant algun temps unida a la d’Almeria o Sevilla).

Ens explica el seu naixement i desintegració, així com les relacions entre elles i amb els regnes cristians que s’expandien des del nord, i com la seua desesperada cerca de l’ajuda del exercits almoràvits del nord d’Àfrica va ajudar a la seua desaparició. A més potser alguns descobriran ací la part fosca del cert personatge que el nacionalisme espanyol no para d’exaltar: el famós Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid.

El petit problema és seguir el fil dels personatges amb aquesta noms tan llargs que es gastaven, potser un esquema més visual al final del llibre del desenvolupament de cada taifa amb una simplificació dels noms ajudaria en aquest seguiment.

Molt interessant i recomanable.

En aquest recull d’articles l’escriptora ens mostra les seues visions sobre l’ofici d’escriure des de la seua visió de dona que a més escriu en català i molt barcelonina, que veu amb preocupació en que s’està convertint la seua estimada ciutat al mateix que recorda una infància però sense la nostàlgia dels temps passats, sinó per criticar-los, ja que no eren temps de lliberta els que li va tocar viure durant la dictadura feixista de Franco.

Uns quants extractes d’aquestes reflexion:

–No sóc lingüista, la meua feina és narrar………….Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer,escric en català perquè em dona la gana. La meva és una llengua que serveix.

–Amics de bona fe em volen convèncer que sóc bilingüe. Més aviat diria que esquizofrènica, malalta de llengües. Escric en castellà i en sóc una altra. Però potser soc més jo quan enraono la llengua dels meus, quan m’elegeixo la parla.

–La pàtria no és només la infantesa, però tampoc és la llengua. La pàtria és totes dues coses alhora. Si no podem recordar una i usar l’altra, ens falta l’alè. Una antropòloga nord-americana cita la frase d’una dona apatxe dels nostres dies: “Si perdem la nostra llengua, perdrem el nostre alè, i aleshores morirem i serem arrossegats com les fulles del vent”.

–Per escriure hem d’estar enamorats de la nostra llengua, només d’aquesta manera avancem pel laberint de les nostres geografies literàries. Les paraules són les nostres Ariadnes i no les podem abandonar com va fer Teseu amb el personatge mitològic.

Fa uns anys l’ajuntament de Casinos va començar a excavar i a posar el valor la vil·la ibera de puig del Castellar. Hui he pogut anar a fer-li una ullada i després d’una curta pujada per una senda condicionada per pujar còmodament he pogut gaudir de les vistes que hi ha allà del terme de Llíria i Casinos amb les muntanyes de la Serra Calderona la font i la comarca de la Serrania cap a ponent.

Encara falta una part per excavar, però sembla que aquesta vil·la és igual de gran que el Tossal dels Llops a Olocau o el Castellet de Bernabé a Llíria. Totes aquestes vil·les dependents de la ciutat d’Edeta.

El pitjor de la pujada ha estat comprovar la destrossa que han fet a la zona del Mas del Jutge, on sembla que han arrasat part de la muntanya per plantar, segurament tarongers, i crear més excedents d’aquesta fruita. Després es queixen que no les paguen bé! A més del mal ecològic que s’ha produït. Fa anys  hi hagué un incendi a la zona i pensava que s’havien fet campanyes de reforestació amb voluntaris i ben publicitades per l’ajuntament. És aquest el resultat d’aquestes campanyes?

Una altra curiositat, si la rambla passa per sota del Puig del Castellar, al costat del Mas del Jutge, per què collons hi ha gent que s’encabota en anomenar-la “Castellana” quan és Castellarda?

Abans que res hi ha que agrair al company blocaire de vilaweb, Emigdi Subirats, les seus darreres recomanacions poètiques, com ja vaig comentar en un darrer post. El primer era la poesia algueresa d’Antoni Canu i el segon aquest Camí trescats, recull de poemes de l’escriptor de Penya-roja de Tastavins, al Matarranya: d’un extrem a l’altre dels Països catalans.

Un selecció de poemes que crec que agradarà al lector. Poemes de l’amor a la seua terra, la seua gent, la seua llengua i tristor sobre l’actualitat d’aquelles terres que van perdent habitants i abandonades dels poders polítics. Per altra banda, no entenc la raó d’evitar el nom de català per a  la llengua comuna (cosa que ell deixa ben clar en algun poema) referint-se a ella sempre de manera indirecta o dient que ell no parlen castellà. Potser era l’època en que els va escriure?

La llengua que parlem és clara i forta,

i és dolça si convé, i és falaguera

i és jove com un brot de primavera,

i és vella com l’hivern, i no està morta.

Està viva al carrer;

val per anar a llaurar,

i per a renegar

i per anar a la font, i anar al cafè.

Per què no ha de valer

per escriure al diari,

per a passar el rosari

i per escriure més, i més convé;

més versos i cançons i més històries

dels fets presents i de passades glòries?