Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Breu història de la llengua catalana als Països Catalans, de Bernat Joan i Esperança Marí.

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

Salvem els mots, de Jordi Badia i Pujol.

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article que va escriure Núria Cadenes a Vilaweb mentre llegia aquest llibre. Ella ho explica molt millor del que podria fer jo:

El tema que proposa el llibre de Jordi Badia no és cap banalitat, cap debat de capelleta lletraferida, de llepafils de l’idioma, primmirats, erudits, torracollons, etcètera: és clau. Una de les claus que ens obre o que ens tanca els panys

Només dir que gaudireu d’ell, però feu-ho a glops petits, poc a poc.

Visita a l’Hospital del Bon Pastor (Llíria)

Uns ciutadans de Llíria han decidit promocionar la ciutat de manera totalment altruista i desinteressada . I per això el primer que es fa és promocionar el comerç local quedant per esmorzar en algun dels molts bars que hi ha al poble. Una vegada feta la despesa, ja es pot visita poble (també es pot fer al revés), i aquesta vegada s’ha triat l’Hospital medieval del Bon Pastor situat a la Vila Vella. De camí, com hi havia temps, s’han parlat sobre curiositats històriques de la Vila, com les portes d’entrada o la torrassa de la muralla que ara està en restauració, incloent una anècdota sobre la Guerra dels dos Peres.

Arribats als Bon Pastor, el guia ha descrit com era abans l’edifici  i la seua funció a l’època. En aquest edifici el que destaca són les pintures medievals que encara es conserven i que descriuen l’anunciament del naixement del Messies i la posterior passió i mort de Crist, amb algun toc local que es pot distingir en elles. Tot això ha acabat amb la lectura d’un poema que ha escrit per a l’ocasió el “Poeta del foc” .  Com l’activitat ha estat voluntària, després s’ha organitzat una tertúlia per parlar del que hem vist i d’altres temes com la política turística del poble.

Finalment, com avui hi estava instal·lada la mostra agroalimentària, s’ha passat per allà per poder fer alguna compra. Conclusió: si fas que la gent vinga al poble aquesta fa despesa en ell i cal atreure a aquesta gent amb un bon ham turístic, cultural i gastronòmic.

 

 

Hospital del Bon Pastor (Llíria)

Fa uns anys la societat edetana inspirada per unes quantes persones que estimen el poble es va mobilitzar creant la campanya Meravelles llirianes amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni cultural de la vila. Han passat els anys i sembla que els que tenien que haver recollit el testimoni i continuar amb aquesta tasca no ho han fet. O no han volgut o potser no els interessa i es conformen en anar una vegada a l’any a Madrid a una fira que no sé jo quins resultats dona i que a més fa la competència a la ja quasi desapareguda Fira de Mostres València.

Hui, i també inspirats per un home que s’estima la seua feina i el poble hem fet una petita visita a l’Hospital del Bon Pastor a la Vila Vella , explicant pel camí curiositat històriques del poble i del mateix monument. Acabant amb un poc de tertúlia sobre el tema turístic i sobre la història del poble. Abans, i com s’ha de fer quan visites algun lloc, hem esmorzat en un bar del poble, dels molts que hi ha per escollir. Potser aquesta seria una idea: esmorza o dina a Llíria i visita les seues meravelles! Però mentre els monuments continue la política actual, crec que no arribaren enlloc: monuments tancats en dies de festa, i alguns mig abandonats.

Per tant, iniciatives com la d’avui són benvingudes. Altra vegada la societat civil sembla que ha de tornar a fer la feina d’altres. Segurament em replicaran i em diran que no hi ha recursos a l’ajuntament. Ja ho sé, però mentre continuem dins d’Espanya ni tindrà recursos l’Ajuntament ni la Generalitat, però això és un altre tema que molts tenen por a enfrontar-s’hi.

 

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Cap a l’any 1994 el matemàtic Lluís  A. Santaló al seu llibre “La matemàtica: una filosofia y una técnica” ens advertia del perill de les modes matemàtiques i ens descrivia tres. la teoria de catàstrofes, els conjunts difusos  i els fractals. Potser el pas del temps ha decidit si eren modes o no, si valia la pena invertir el temps en elles o no., però el que és clar, és que a part de perdre el temps no causen cap mal pitjor a la investigació matemàtica, o potser l’ha acabat enriquint de manera indirecta.

Tot açò ho he pensat en acabar aquest llibre, que sota la coordinació de Carme Junyent ha editat Eumo i on hi col·laboren 70 dones lingüistes per dir prou a aquesta moda del llenguatge inclusiu, almenys de la manera que s’està plantejant actualment. Elles opinen, i jo també, que la nostra llengua ja està prou atacada i menyspreada per que a més la destrossem amb aquesta moda, que no aportarà res per solucionar el  problema de la societat patriarcal que patim, i que si que pot posar encara més en perill l’ús del català.

Molt recomanable, sobretot per a certs polítics que es diuen “progressistes”.

Els insubmisos del mar, d’Imma Tubella.

Ja fa temps que vaig llegir “Sobre el capità Misson” de Daniel Defoe, on ens narra l’experiència (real o inventada?) de Libertàlia a l’Illa de Madagascar. Ara, l’autora bisbalenca aprofita la figura de l’escriptor de Robinson Crusoe per iniciar una novel·la centrada en la figura d’Antoni Ferragut, iniciador de la nissaga dels Farragut, herois de la independència americana (Jordi o George Farragut) i de la guerra civil (David Glasgow Farragut, primer almirall de la marina americana), que ens portarà a aquesta Libertàlia suggerida per Defoe i a altres llocs més on els pirates del segle XVIII intentaven viure a part de les societats imperants en aquella època.

A part de la suposada vida d’Antoni la novel·la ens va descrivint com volien ser aquestes societats pirates que intentaven una utopia igualitària en tots els sentits (races, sexes,….), anàrquiques i respectuoses que l’absolutisme que triomfava a les societats suposadament civilitzades, on no hi havia ni igualtat, ni respecte i si esclavisme i submissió de la dona a la societat patriarcal.  A més també ens recorda la situació en que vam quedar els territoris de la Corona d’Aragó després de la guerra de successió: la traïció anglesa als catalans, el poder absolutista dels Borbons, les diferències de tracte colonial entre els anglesos a Menorca i els espanyols a Mallorca, i altres esdeveniments de l’època.

Per cert, Verne va fer un homenatge als Ferragut (o Farragut). Supose que sabeu en quina novel·la i com?

Lluny de qualsevol altre lloc, de Fèlix Edo Tena.

Gràcies a un article de l’autor de La sega, Martí Domínguez, a la revista El temps, vaig descobrir aquesta novel·la de Fèlix Edo. En ells ens mostra, en una mena de roadmovie guiada pel protagonista, com ha canviat el món urbà i rural de les comarques de La Plana i de l’Alt Maestrat. Canvis que no són gens optimistes: la destrucció de l’entorn de la capital de la Plana a mans de polítics i empresaris depredadors, que  no obliden tenien la complicitat de molts conciutadans que han volgut el guany ràpid abans que la protecció del seu entorn. La despoblació dels pobles de muntanya i els masos del voltant i la bombolla urbanitzadora que també els afecta.

Les petjades del protagonista ens condueixen, en una primera part per la ciutat de Castelló i pels seus voltants, ensenyant-nos els efectes d’un urbanisme desbocat en el paisatge i sobretot en les persones tant indígenes com nouvingudes. I també com la gent es anestesiada amb unes festes que res tenen a veure amb les festes populars. Aquest fil conductor es repeteix a la segona part, on el protagonista ens porta a través dels pobles de la Plana fins al seu mas natal prop de Vilafranca, on també ens mostra els efectes del urbanisme propiciat pel PP i altres en aquests petits pobles de la Plana, l’abandonament dels masos de la muntanya i el despoblament dels pobles.

Mai ens diu ni ens explica les raons del comportament del protagonista, del seu radical canvi de forma de vida tan oposat el triomfalisme propiciat des del poder. Això queda a criteri del lector,  però d’aquesta manera, a través dels seus continus canvis de feina i lloc de residència com s’articula la narració que acaba amb un epíleg que deixa un porta oberta a l’esperança: no tot està perdut encara.

 

 

L’Albufera de València, de Joan Fuster.

Sempre és bo tornar a llegir a Fuster i aquesta vegada, aprofitat la visita que férem a la casa-museu Fuster de Sueca, vaig comprar aquest llibre en el que l’escriptor suecà ens descriu amb el seu estil el llac més famós del País Valencià. Fuster no es dedica a descriure físicament l’Albufera, no fa un quadre per a turistes. Ell descriu el que pensa que és més important, la gent que viu i ha viscut allà al llarg de la història, les seues relacions amb l’entorn i de com aquestes han influenciat en com és el llac en aquesta moments (anys 70 al llibre), així de com aquest paisatge ha modelat el caràcter del seus habitants. Potser actualment l’autor canviaria alguna cosa, ja que la consciència de protecció del medi no és la mateixa ara que quan ell va escriure el llibre, però segur que continuaria amb el seu estil de dir les veritats incomodes que tant molesten als conservadors i falsos progressistes del país.

 

El Clot/Penyagolosa, de Martí Domínguez.

Com tots els estius els diari Levante-emv vol quedar bé i justificat les subvencions que rep per la promoció de la nostra llengua i edita uns petits llibres amb relats curts escrits en català. No és el que crec que haurien de fer per la promoció del català, ja que crec que el que haurien de fer és el diari en aquesta llengua, però qualsevol iniciativa ajuda. I aquesta molt més que la fastigosa versió en valencià que tenien a la seua web, que era un traducció literal amb ordinador del castellà amb les conseqüents errades.

Dit tot açò, enguany vaig comprar només la primera entrega, un relat curt de Martí Domínguez, ambientat a la zona del Penyagolosa (cada entrega està ambientada en un parc natural), que està prou bé, però que pels que ja llegit la novel·la del mateix autor, La sega, se’ns queda molt curta.

El faro del fin del mundo, de Jules Verne.

Quan era adolescent vaig conèixer  la majoria de les novel·les de Verne gràcies a les adaptacions en còmic que editava la desapareguda editorial Bruguera. Algunes les  vaig redescobrir gràcies a les seues adaptacions cinematogràfiques, i d’aquesta tinc un especial record,ja que va ser rodada en un dels llocs que m’agraden del meu país. Lloc que he recorregut caminant i en bicicleta, el Cap de Creus.

La novel·la ens apropa als paratges inhòspits de les illes del sud de la Patagònia on el paper del recent inaugurat far és essencial per la seguretat dels vaixells que intenten creuar d’un oceà a l’altre, però que entra en disputa amb els negocis d’una banda de pirates que ja estaven a l’illa, que se n’aprofiten dels derelictes i naufragis de la zona.

La versió cinematogràfica allarga més els fets per donar més importància als actors protagonistes del que tenen a la novel·la, a més del canvi de sexe d’un d’ells. A més és més violenta que no pas la novel·la. La novel·la dona més importància al fets, descripcions i importància del far a la zona, deixant de banda un poc els personatges tret del protagonista, Vàzquez, que en la pel·lícula ja no és argentí (Kirk Douglas). El paper del pirata Kongre (Yul Brinner)  està més desenvolupat a la pel·lícula, fent-lo com he dit abans més sanguinari que al relat, on es mostra més intel·ligent i sensat en els seus intent de fugida de l’illa.

My beautiful picture
Em va fer gràcia trobar en un bar de Cadaqués fotos de Kirk Douglas durant el rodatge.

La partició de Catalunya, de Michel i Annie Bougain

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.

 

No sóc racista, però….., de Matthew Tree.

Si algú vol saber sobre el racisme i les seues conseqüències i de perquè cal acabar amb aquesta lacra per la humanitat, i a més ho vol fer de manera ràpida i entenedora, només ha de llegir aquest petit llibre de l’autor anglès establert al nostre país.

Després de la novel·la sobre el mateix tema De fora vingueren, ara ens acosta el tema del racisme fora de la ficció en aquest petit assaig on ens explica la situació de problema al nostre país i intenta cercar solucions al problema.

De Nador a Vic, de Laila Karrouch.

Fa anys que coneixia aquest llibre,però encara no l’havia llegit, malgrat que si que havia llegit un altre molt similar de l’autor Najat El Hachmi, de la qual si que he llegit molts més llibres. En aquest, l’autora, Laila Karrouch, infermera i escriptora, ens intenta mostra d’una manera més amable i comprensiva les dificultats que va tenir per adaptar-se a un món que no coneixia i molt diferent del lloc on va nàixer.  No és tan crítica amb l’islam com ho és Najat, però compleix bé el seu propòsit d’explicar las seua arribada al nostre país.Potser que el fet de pertànyer a les primeres onades immigratòries fa que aquesta adaptació haja estat més fàcil per ella, i per això l’advertiment final que feia en aquest llibre del 2004 és que aquesta immigració cada vegada es va fent més grani més variada, i amb més dificultats per assimilar.

Crec que seria un llibre molt recomanable com a lectura als instituts.