Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Sanitat i la llengua dels valencians.

L’altre dia la diputada per Compromís Nathalie Torres, en una entrevista a Vilaweb, denunciava la marxa enrere que han provocat els socialistes amb la llei de funció pública, que volen demanar als funcionaris de nivell alt un nivell de valencià inferior al que els pertocava. Un nivell que s’adquireix automàticament quan acabes el batxillerat, quan a altres funcionaris de nivell inferior se’ls està demanant un nivell superior (ací podeu llegir l’entrevista). Nathalie no volia dir noms, però el lector atent ja va intuint a qui es referia: sanitat i justícia.

Doncs bé, hui Sanitat, i en concret el Centre de Transfusions, m’ha demostrat que són un d’ells. M’han enviat un diploma d’agraïment per les meues donacions al llarg dels anys (ací falten les que vaig fer la nord del Sènia) i m’ho ha fet en una llengua que no és la meua ni la del meu país, malgrat que ells saben, com consta al seu arxiu, que he demanat sempre totes les  notificacions en valencià. M’agraeixen la meua solidaritat, però a mi m’agradaria més que ells es solidaritzaren amb la meua llengua!

No han tingut ni els collons de posar el nom oficial de la ciutat: València!

Nosaltres, els sense nom, de Joan Garcia Oliver.

Com un pistoler pot arribar a ser ministre? Doncs la cosa no és gens estranya si pensem que això passa a inicis del segle XX quan a la classe treballadora no li deixaven moltes més opcions que l’autodefensa. Com el cas de Garcia Oliver hi ha molts per tot el món, que començaren defensant-se amb les armes per després anar moderant les seus accions fins arribar a ser ministres. No és pot justificar la violència, però ja em direu com es pot un defensar dels matons professionals de la patronal, que tenien comprades a les autoritats, que havien de ser, en teoria, neutrals. O aturar la barbàrie feixista de Franco, Hitler o Mussolini ?

Al llibre, editat per Xavier Díez, amb explicacions inicials del mateix editor a cada capítol, el lider anarco-sindical conta la seua versió dels fets que ell recorda des de l’exili mexicà. Potser alguns fets ja estan més investigats actualment o potser no estaràs d’acord amb el opina sobre altres personatges ( no entenc la seua dèria cap a Companys), però crec que es convenient saber diferents versions del que va passar o almenys el que ells creuen que va passar.

A part del president Companys, sembla que tampoc tenia molt bona opinió de camarades cenetistes com Frederica Montseny i sobretot critica molt durament el paper de Stalin i els comunistes de la seua corda al conflicte.

Nosaltres, els sense nom, de Joan Garcia Oliver. Centralisme republicà espanyol.

Sembla ser que a Espanya només hi havia dues fàbriques de pólvora sense fum (apta per fabricar munició) i estaven a Granada i Toledo. La primera havia caigut en mans dels sublevats. Respecte a la segona, en les notes d’aquest llibre ens diuen el següent:

“Malgrat els precs de Garcia Oliver i Josep Tarradellas, aleshores director gerent de la Comissió d’Indústries de Guerra, aquesta fàbrica no va ser traslladada a Catalunya, com hauria estat lògic, tenint en compte que la ciutat de Toledo acabaria caient en mans dels militars facciosos. Un dels fact0rs que més va pesar en la decisió va ser el temor a què Catalunya s’independitzara de la República i acabés proposant un pau per separat. La realitat és que la caiguda de la fàbrica de pólvora de Toledo en mans dels franquistes va acabar representant un problema greu que explicava la inferioritat armamentística dels repubilcans.” (nota de d’editor, Xavier Díaz)

Més endavant encara denuncia el repartiment d’armes arribades des de fora:

“El govern de Madrid, majoritàriament socialista, no ens atenia les comandes d’armaments i municions. Com que volia fer de Madrid la tomba del feixisme, aplicava a aquest front tot l’armament que rebia de l’estranger, i abandonava la resta de l’Espanya republicana als seus propis recursos.”

 

Tot això ja passava en 1936 i amb un govern “amic”. No aprenen i continuem igual quasi un segle després.

Molts i ningú, de Clara Ponsatí.

Llegint aquest relat que fa la consellera d’ensenyament hom arriba a entendre el paperot que estan fent alguns darrerament, ja que sembla que ja el feien aleshores. Un poc desmoralitzant, però millor saber de quin peu coixeja cadascú i així saber que fer en un futur. Potser alguns han decepcionat, però segur que eixiran altres que lluitaran per la llibertat del nostre país.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XLI

Ja sé que està repetit però l’actualitat mana:

https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2017/06/30-fuster.png

Sí, vull ser maleducat, no m’han donat una altra opció. Més de 30 anys treballant al món de l’ensenyament defensant la meua llengua a les dues ribes del riu Sénia, per a que ara vinguen uns fills de putes de polítics que  no volen caure de la poltrona i en uns minuts llencin per terra tota la feina feta per molts professionals durant molts anys. Jo, com diu l’aforisme, no puc tenir educació amb aquests penques, que han demostrar que són uns traïdors al seu país i  a la seua llengua: dimitiu i torneu-se’n a casa, fills de putes.

 

Pobles valencians abandonats, d’Agustí Hernàndez.

Aquest llibre que ha estat reeditat recentment és un bonica i útil guia per conèixer i recórrer diferents indrets del nostre país que tenen en comú que ja no estan habitats. A més d’una acurada descripció del lloc amb bones fotografies ens recomana paratges que estan prop del lloc citat per fer la visita més atractiva. I potser és ací on trobe el defecte del llibre per al meu gust, és massa descriptiu i poc literari si per exemple el compare amb el llibre Els pobles oblidats de l’editorial Sidillà on cada autor descriu un indret però exposant el seu punt de vista personal i les seues opinions. És aquest toc més literari el que trobe a faltar en aquest llibre, que no per això deixa de ser recomanable i aconsegueix el seu objectiu.

Llibertat, anarquia i una aforisme cada dia XXXVIII

“A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic “auto de fe”. La cerimònia tingué lloc el 9 de març de 1963., s’ajustava a les tradicions del genere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-a una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals,  el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació………………………En el meu cas, per fortuna, no mediava la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del Sant Ofici de segles enrere. La intenció, el mecanisme i la fórmula, però, eren idèntics.”

Reflexions d’un ninot de falla.

A un el cremen i recentment, destrossen el que no els agrada (falla Llepant-Guillem de Castro) o algunes  tenen un mal gust deplorable i encara no distingeixen la fina línia de la ironia la sàtira de l’insult més groller. Per no parlar del masclisme de certs ninots que encara continuen igual que quan jo era xicotet (50 anys!).

La veritat és que soc molt escèptic respecte a un canvi per a millor al món faller. Porte massa anys esperant-lo i encara no el veig, tret d’honroses excepcions. Porte massa anys veient aquest balafiament de diners, aquest masclisme que continua, aquesta vinculació amb la religió catòlica més retrograda que es diu ofrena (des de 1945 no ho oblidem), o aquesta jerarquització de les comissions que no crec que tinga cap origen popular. Tot plegat fa que no veja cap canvi a millor en un futur proper. Potser hem d’esperar alguna generació més, ja que com passa en aquesta falsa transició que ens han venut no s’ha fet net amb un passat que cal superar per sempre.

 

La transpariencia del tiempo, de Leonardo Padura.

“No sabe usted que Francesc Macià estuvo en La Habana después de su loco intento de invadir Cataluña para independizarla. Y aquí se escribió un proyecto de Constitución republicana…Hasta la bandera independentista catalana se creó en Cuba…Dicen que por eso se parece a la cubana, con la estrella solitaria. Había muchos nacionalistas catalanes que pensaban que debían seguir el ejemplo de Cuba e independizarse de España.”

Quan vaig estar a Cuba cap a l’any 1998 em vaig trobar un cantant que sabia més història de Catalunya que molts catalans en aquells anys. El senyor ens va deleitar amb una cançó improvisada cantant alguns dels fets més destacats de la nostra història. I sembla que al món literari passa el mateix, alguns cubans saben més del nostre país que no pas molts dels nostres veïns.

Anècdotes a part, aquest llibre més que un llibre policíac on un ex-policia de La Havana a punt de fer els seixanta anys intenta resoldre un cas en que un dels objectes robats és una Mare de Deu desapareguda d’un petit poble imaginari de la Garrotxa durant la guerra civil i que probablement tingui els seus orígens a Terra Santa, és tracta d’una dura descripció de la societat havanera actual amb totes les seus virtuts i defectes. Pel que he llegit sembla que la situació des de l’any 98 quan vaig anar encara ha anat a pitjor.

He fet una bona descoberta amb aquest autor cubà. M’ha agradat el llibre, amb tocs d’humor i intriga l’estil de Raymond Chandler o Dashiell Hammett, i critica social a l’estil de Vàzquez Montalbán. I en el cas d’aquest llibre alternant,per donar coherència a la trama de la verge desapareguda, capítols d’història-ficció ambientats al nostre país, més concretament a l’Alta Garrotxa. Personalment, he recordat les excursions que he fet per la zona, com l’ascensió al pic de les bruixes, que ix al llibre o les caminades que feien per L’Havana vella l’any que hi van anar.

Encara conserve una fotografia del cantant que he mencionat abans: