A la biblioteca de l’institut tenim aquesta novel·la de la jove escriptora Irene Klein on amb l’excusa de la novel·la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutilla, l’autora ens descriu en que s’ha convertit aquella vila de marines (a baix) i llauradors (a dalt). Un ciutat depredada pel turisme de masses i del qual només es beneficien uns quants, mantenint a la resta en una situació econòmic precària per a poder dominar-los (les protagonistes es poden quedar sense casa i malviuen amb eines poc remunerades). Tot això ho veu i ho intenta captar un periodista que s’allotja al càmping on treballa durant l’estiu un de les protagonistes. La comparació amb la visió idíl·lica de Carmelina és clara i a mes, en certs diàlegs entre la jove protagonista i el seu amic que té un situació econòmica millor que ella es veu l’absurd entre que gaudeix del turisme depredador (ell a les illes gregues) i qui el pateix (ella treballant al càmping i sense tenir gaire temps de lleure per gaudir de l’estiu). Altres hem patit aquesta situació treballant al camp per a la família.

A l’any 2012 amb l’excusa que a l’any 2009 feia 400 del telescopi de Galileu i al 2013 també feia 300 anys del naixement de Jordi Joan a Novelda es va editar aquest petit llibret on 10 astrònoms valencians actuals biografiaven a altres 10 astrònoms valencians que varen viure i treballar durant els segles XVI fins a inicis del segle XX. Aquest petit llibre editat per la Universitat de València es va reeditat fa poc per commemorar el 500 aniversari del naixement de Jeroni Munyós, el primer dels biografiats, del qual va haver-hi una exposició itinerant que va recórrer els pobles del País Valencià.

Les biografies ens mostren com aquest grapat d’entusiastes per l’astronomia varen intentar investigar malgrat l’oposició en aquest país de la secta catòlica i el poc interès dels diferents governs per la ciència i l’educació. Es mostres les seues virtuts i també alguns dels seus defectes que en aquest món ningú és perfecte.

Fa uns dies em vaig trobar aquest petit llibre d’una col·lecció que publica el diari Levante i la fundació Bromera durant la temporada d’estiu per fomentar la lectura en valencià (potser la millor maner de fer-ho seria fer el diari en valencià, no?).  En aquest cas era una selecció curta d’escrits del pensador de Sueca encapçalats per aquest que dona títol al llibret. Alguns no els coneixia, altres sí, però si parlem de l’escrit que obri la selecció, la gent de poble i que ara tenim sobre els cinquanta anys entendrem perfectament aquesta importància que Fuster dona al carrer.

Després del personatge d’Aitana Torrent, la caçadora d’espantacriatures, ara Alfons Pérez ens trallada al món iber assetjat per la lluita entre dos gran imperis, el cartaginès i el romà que utilitzant les terres dels pobles del riu com a base de les seus lluites. Sense renunciar a la fantasia i als mons màgics l’autor ens endinsa en el món iber, les seues costums i les seues creences. Un príncep dels ilercavons recorre els regnes ibers des de l’Ebre fins al país dels contestans a la recerca d’ajuda per poder recuperar la seua ciutat i venjar la mort del seu pare. En aquest recorregut travessarà les principals ciutats edetanes i d’altres pobles ibers que habitaven el  nostre país abans de la romanització.

Potser ja soc massa gran per tanta fantasia, però potser una bona manera d’enganxar a la gent jove a la lectura o atraure la seua atenció cap al món iber del qual tenim molts vestigis al nostre país. Des d’Ullastret a l’Empordà fins a Elx, a Vinalopó.

La veritat és que no sé on guardar aquest darrer llibre de l’Albert Sánchez Piñol a la llibreria. No sé si desar-lo a l’apartat de novel·la o a l’aparta d’assaig i història ja que amb l’excusa de la continuació de la famosa i gran novel·la de Herman Melville en relata un metàfora perfecta del procès independentista català fins al primer d’octubre i les seues conseqüències posteriors. Potser no estareu d’acord amb el tractament d’alguns personatges (a mi em passa), però això no li ha de restar gens de mèrit al que ha fer l’escriptor en aquesta nova proposta que vaig adquirir a la darrera Fira del Llibre de València.

Com els valencians anem tan sobrats de diners la Diputació de València dona diners per a reformar les casernes de la Guàrdia Civil a València:

La Diputació destina 16.000 euros més a reformar la caserna de la Guàrdia Civil de Llíria

En temps de vaga indefinida d’ensenyament ja podeu imaginar on estarien millor invertits aquests doblers, no? A més de que ja fa anys que aquestes institucions no elegides directament pel poble haurien d’haver estat suprimides i el pressupost que gestionen haver passat directament als ajuntament o a la Generalitat o Consells Comarcals.

Que ho pague el ministeri de defensa, n0? no depenen d’aquest? o potser el d’interior?

Aquest petit llibre que ja va per la segona edició és un clar exemple de la bona feina que es fa a nivell local gràcies als CEL de molts pobles i a l’entusiasme d’historiadors joves com el Josep Jorge. La gent dels pobles hauria de conèixer la seua història local per a no repetir errades passades. Llàstima que durant els darrers anys a la comarca estem convertint els nostres pobles en ciutats dormitoris perdent la nostra identitat amb gent que no ve a viure, sinó a dormir desvinculant-se totalment dels afers locals. I això per desgràcia es nota a les eleccions municipals o La Pobla i Bétera són un clar exemple d’aquest fet.

El mític Trinquet de la cap i casal (que potser ja és massa tard per posar-li un nom més valencià) s’usa en aquesta petit llibre com a metàfora de la situació actual del país, però sobretot de la capital, que encara viu lluny de la resta del país, malgrat els anys d’alcaldia de Compromís.  Els trens de rodalies (que en això estem igual que a la capital del nord), el barri que ja sembla una imitació barata del Soho londinenc (sense portes d’entrada per sort), la llengua cada vegada més arraconada i folkloritzada, o la mateixa situació actuals del joc (o esport) passen per aquestes pàgines a travès de 25 capítols curts que ens van descrivint un any o temporada al trinquet de Pelai i el seu modern gastrobar que no sé que collons té a veure amb Nosaltres, els valencians!

Fa unes setmanes vaig escoltar a aquesta noia jove en una de les tertúlies que fa vilaweb a les tardes durant la setmana. Vaig investigar i vaig veure que tenia escrit un llibre, el que acabe de llegir. Potser és un llibre més dels que han escrit ja diverses autores catalanes d’origen marroquí, per sembla que molta població encara fa el que aquestes noies i altres denuncien: molta gent no ajuda gens a la immersió lingüística o social en la cultura catalana d’aquests que si que tenen ganes de formar-hi part. Per tant, per petit i potser repetitiu que siga aquesta llibre, benvingut siga!

El darrer Sant Jordi la meua dona em va regalar el darrer llibre que han escrit i dibuixat a quatre mans el Daniel Olmo  i Cèsar Martí. Una aproximació molt personal i intimista a la figura del jove assassinat pel feixistes a Montanejos al 1993 Guillem Agulló. Una gran sorpresa, ja que els dibuixos del Daniel i el guió del Cèsar fan que no el pugues deixar fàcilment i aporten una visió molt diferent, més humana, del que he llegit per ara sobre el tema. Moltes felicitats als autors dels que ja coneixia Insomni, el seu primer treball conjunt.

Personalment, m’ha fet gràcia trobar-me dibuixats persones que he conegut a la vida real, com la família del Guillem o el pare de Núria Cadenes, que supose que encara estarà fent vi per Vall-Llobrega, a l’Empordà.

I no ho oblidem mai: “Ni oblit, ni perdò!”

Farà unes setmanes un companya de feina em va regalar aquest llibre ja que coneix les meues opinions polítiques independentistes. Ara el problema que tinc després d’haver-la llegit és que no sé com classificar-la a la llibreria, si al llibres de ficció, als d’assaig o als d’història, ja que la novel·la retrata perfectament a travès del ficció el país que ens va tocar viure durant els llargs anys de mandat el Partit Podrit a la Generalitat de baix. Personatges ficticis que retraten a altres de ben reals i fets reals, i  algun de fictici es barregen per recrear aquells anys d’infaust record. Potser l’únic menys creïble és el festeig i matrimoni entre la periodista protagonista amb idees progressistes i el protagonista masculí que milita al Partit i arribarà a ser conseller, però aquest recurs l’autor l’utilitza com a eix narratiu i com a introducció dels problema de la violència masclista, ben present, per desgràcia, a la nostra societat.

Un crim sense resoldre, un altre crim amb dubtes i un ambient polític poc decents conflueixen en aquesta nova novel·la de l’autora de Benaguasil per a construir una trama de novel.la negra ambientada a la nostra comarca i al cap i casal. Una detectiva privada poblana rep un estranya encàrrec que tots semblen resolt que la portarà a submergir-se en una València negra i també a recordar persones del passat que semblaven oblidades. Un trama ben ordida en la que els naturals del Camp de Túria podem identificar llocs de la nostra comarca, i això ens impedeix ser imparcials durant la lectura: CSI al Camp de Túria.

Com es nota el canvi a l’alcaldia del poble de Llíria! Des de que l’alcalde és del PSOE (sembla que el PSPV ja no existeix!) totes els comunicacions els facebook o altre xarxes són sempre vil·lingües i això no crec que  siga bo. Quina és la llengua en perill? a quina s’ha de donar major visibilitat? Quina és la llengua del poble? Aprofitat que avui és el dia de la Dona, no es fa una discriminació positiva en aquests casos? i segur que els que es consideren progressistes estan d’acord, no? per què no es fa en la llengua del poble?

L’historiador Plutarc va escriure les vides paral·leles en els quals comparava les biografies de dues personalitats de l’antiguitat. En aquest llibre, el periodista de la revista El temps fa un exercici semblant en els que compara les dues catàstrofes més importants que ha patit el País Valencià als darrers, la riuada del 1957 i la Dana del 29 d’octubre del 2024. A més del fets es comparar com varen afrontar les autoritats de l’època la situació i els d’ara no queden ben retratats (tant l’autonòmica com la central). També compara aquests fets i reaccions amb altres episodia més recents com la pantanada de Tous del 1982 o la Dana del Baix Segura del 2019 on es veu clarament la ineptitud de les autoritats actuals.

Molt recomanable.

Fa uns anys l’ajuntament de Llíria va retirar la placa en honor al feixista Marco Merenciano, deixeble de Vallejo-Najera i delator de Peset Aleixandre:

Cantava massa, era massa gran i ja tardaven massa en retirar-la. Però se n’oblidaren de la petita, tapada per cables, però igual de vergonyosa que l’altra:

Pensa fer alguna cosa l’ajuntament de Llíria ara que encara manen els que s’autoanomenen progressistes?