Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Calendaris de cel·luloide, de Rafael Escobar.

0- Stan Laurel i Oliver Hardy, Disney.

1-Les mines de rei Salomó, Kim de la India, El tercer home. Stewart Granger, Deborah Kerr. Errol Flynn, Orson Welles,Joseph Cotten i Viena.

2-Ultimatum a la terra, Citizen Kane. Robert Wise

3-Els crims de museu de cera, Moganbo, Pesadilla en Elm street. Vincent Price i Charles Bronson, John Ford, Ava Gardner, Clark Gable,

4-La guerra del mons. HG Wells

5- Glòria Lasso i Luís Mariano, Serenella, Foc verd,Vint mil llegues de viatge submarí, Quan rugeix la marabunta, Veracruz. Stewart Granger, Grace Kelly, Disney i Verne, Charlton Heston, Sarita Montiel, Gary Cooper i Burt Lancaster

6- La bruja amb Marina Vlady, El guepard, James Dean i Silvana Mangano…..despertar sexual

7- Eddie Constantine, Vittorio de Sicca, cinema francès versus italià.

8- El último cuplé,  Sara Montiel.

9- Susanna tutta panna, amb Marisa Allasio, I want to live, de Robert Wise i Susan Hayward. Le geneu de Claire, de Eric Romehr

10-Rio Bravo, Rio Rojo, El Dorado, Rio Lobo. Howard Hawks, John Wayne, Rickie Nelson, Dean Martin, Walter Brennan, Monty Clift, Robert Mitchum,Jorge Rivero……my rifle, my pony and me.

11-Psycho, Alfred Hitchcok, Anthony Perkins, Janet Leight, L’home que sabia massa, Doris Day, Atrapa a un lladre, Grace Kelly. La Túria.

12-Espanyolades! Esplendor a l’herba, Elia Kazan, Natalie Wood, Warren Beatty. Macarthisme.

13- Lawrence d’Aràbia, David Lean, Peter O’Toole. Èxode, Paul Newman.

14- Art i assaig versus comèdia. Rock Hudson i Doris Day. L’esport favorit de l’home, Howard Hawks, Paula Prentiss, Rock Hudson. JFK, la nova cançò.

15. El verdugo, Luís Garcia Berlanga (el valencià que no ho era), José Isbert.

16. Dr Jivago, David Lean, Omar Shariff, Julie Christie, Geraldine Chaplin…..Larissa. Dr Strangelove, Stanley Kubrick, guerra freda. Somriures i llàgrimes, guanya. Contradiccions de la Túria.

17- La batalla d’Argel, de Gillo Pontecorvo. Beau Geste, de Douglas Heyes, Comandament perdut, de Mark Robson. Tres visions diferents. Queimada, Gillo Pontecorvo.

18-Helga, el miracle de la vida…documentat i decepció.

19- 2001, una odissea l’espai., Stanley Kubrick. El vell Danubi blau, el monòlit, Així parlava Zaratustra. La Túria altra volta. L’inici d’un  nou tipus de cinema.

Epíleg, de tot un poc.

A la fira del llibre de Riba-roja de Túria em vaig trobar amb aquest llibre. Parlava de cinema i en valencià! no vaig poder resistir la temptació i a més intercanviar unes paraules amb l’autor, Rafael Escobar (recordeu L´últim muetzí!). Potser que siga el Cinema Paradiso valencià amb el seu recorregut personal pel món del cinema i les diferents sales que hi havien als pobles de l’horta de València (Manises, Quart, Paterna, Xirivella, Mislata…i més tard la capital) als tristos anys de la dictadura franquista?Això ho decidirà cadascú, de la mateixa manera que potser no faríem la mateixa tria de films o les nostres opinions segurament serien diferents. Però crec que a molts els pot agradar el llibre tant com a mi.

 

 

 

 

 

El boxeador, d’Alfons Cervera.

No he pogut anar encara a cap de les presentacions que l’autor està fent per la comarca, però a la darrera fira del llibre de Vilamarxant vaig comprar la seua darrera novel·la. M’agrada aquesta manera que té l’Alfons d’utilitzar la ficció per a contar realitats com a punys, que no hem d’oblidar que varen passar no fa tant de temps. Les seues advertències sobre les trampes i mentides que fan propagar per esborrar-nos de la memòria el que el feixisme va fer en molts pobles petits, Los Yesares en la ficció, però tot sabem de quin poble parla.  En aquesta es centra més en la figura de l’exiliat i del possible retorn al poble. Ell i els seus antics amics va reconstruint els fets ocorreguts i la por al possible retorn i no saber amb que es pot trobar.

Una gran història en format petit, no arriba a 150 pàgines, però com a vegades he escoltar dir a l’autor, potser no calen més per contar i explicar el que vols si ho fas bé i amb ganes. Una mostra:

“Cosas que pensábamos cuando no sabíamos lo que era pensar porque decían que pensar sólo te podría traer cosas malas o que te llevaran al cuartel, que más o menos nos parecía que era lo mismo.”

El federal, de Sebastià Alzamora.

Darrerament el meu passat ganxó  em ve a retrobar. Si fa uns mesos va ser de la mà de Toni Strubell i la seva biografia novel·lada de Pere Caimó, l’alcalde republicà de Sant Feliu de Guíxols als anys del sexenni revolucionari del segle XIX, ara el mateix personatge em retorna a la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora El Federal.  Si en la primera novel·la es fa un repàs a la vida de Pere Caimó, en aquesta segona, l’autor de Llucmajor es centra més en els anys revolucionaris i en l’aixecament republicà federal que va acabar amb els fets coneguts com el Foc de la Bisbal, donant també més protagonisme a les dones, la dona de Pere, Isabel Batalla i la sindicalista de Llagostera Isabel Vilà; així també com als seus enemics, el brigadier Romualdo Crespo.

La narració està contada en capítols en que cadascun dels personatges és protagonista d’aquest, a més dels canvis de punt de vista narratiu, i conjuntament li donen cos a l’0bra. Malgrat que és el que diríem un novel·la històrica, l’autor no pot deixar de posar alguna nota d’humor com fa en altres novel.les, sobretot en boca de les dones:

“….Però Maria digué a l’àngel: I com és farà, això, si jo no conec cap home?

La petita es va sorprendre.

-No coneix cap home? Com és?

La Isabel Vilà li va dedicar un somriure vastíssim i després em va mirar a mi.

-En aquest cas, estimada, es tracta de conèixer en el sentit bíblic de la paraula. Vol dir que no era casada.

-Però per conèixer un home no cal casar-s’hi, no és així?

La Isabel Vilà va esclafir el riure al mateix temps que l’aigua arrancava el bull……..”

Sembla ser que l’autor s’ha assessorat prou bé, ja que descriu prou bé la ciutat de Sant Feliu, el seus carrers, edificis i paratges, així com la ciutat de la Bisbal d’Empordà.

Darrere les barricades (John Langdon-Davies): Santa Maria del Mar i la Sang de Llíria.

Ahir mentre escoltava un concert a l’església de la Sang de Llíria i observava el poc trellat que té exhibir els sants de la processó de setmana santa en aquest edifici del segle XIII vaig recordar un passatge del llibre Darrere les barricades del ganxó d’adopció John Langdon-Davies. En ell ens explica com a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona una petita comissió tècnica decideix que poden cremar i que no els revolucionaris. Intenten salvar el que té valor i el que no o és superflu o no té res a veure amb el gòtic de la basílica, a la foguera:

“Era un foguera magnífica. Una petita comissió tècnica (per la qual vaig estar elegit) s’estava a un costat de la porta jutjant els sants mentre els treien de dins. El company Sagasta confiava en el meu criteri.”

Potser haurien de deixar d’utilitzar la Sang com a magatzem de sant que no tenen res a veure amb l’edifici i dignificar-la més. No cal arribar a l’extrem dels inicis de la guerra civil, però no crec l’edifici de la Sang siga el seu lloc.

País Valencià.Eixida d’emergència, de Ricard Chulià.

Potser aquesta no està dirigit a persones com jo que ja estem convençuts de que l’única sortida digna per al nostre país és al independència i tenen molt clar que d’Espanya no es pot esperar res bo, només el tracte colonial que hem rebut, rebem i rebrem sempre, però potser per a molts que encara tenen dubtes sobre la qüestió el pot ajudar a decidir-se amb la quantitat de dades i arguments que l’autor dona a favor de la secessió.

A més també fa una crítica, que seria la segona part del llibre, al que han fet o millor dit, no han fet, els polítics que en teoria es deien valencianistes durant els darrer anys.

Molt recomanable

In, inde, indepedència!

El País Valencià i els altres, de Emili G. Nadal

M’he trobat aquesta relíquia dels anys setanta escrita per Emili Gómez Nadal, germà per part de pare de Nicolau Primitiu, i un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Una visió breu del que és el nostre país prologat per Sanchis Guarner. Potser la seua visió del país no s’acosta molt a la meua sobretot en la relació amb el Principat, però crec  que si l’autor haguera pogut reescriure el llibre (és del 1972) després de la trista Batalla de València haguera canviat d’opinió en veure del que van ser capaços de fer els feixistes en aquest país.

L’esquerra progre traint al seus: Llíria i els bous.

La sorpresa del dia: a sota de casa ja estan preparant una tanca ben gran per fer bous al carrer. Ja fa temps que corria el rumor que farien bous per Sant Vicent, però gent propera a l’ajuntament “progressista” ens deia que no o que no donarien doblers per fer-ho. Ara es confirma la mala notícia.
Per això hem votat partits progressistes? per a que facen el mateix que la dreta cavernícola? Les properes eleccions municipals ens quedaren a casa, ja que sembla que no tenim cap opció bona la gent que es considerem progressistes a Llíria. I després es queixaran que perden vots i que augmenta l’abstenció? Quan ells estan traint el vot dels seus!

TV3, Apunt i les dues Corees a Atrapa’m si pots.

Avui mirava el concurs d’Apunt Atrapa’m si pots i una de les preguntes era perquè havien condemnat a dos joves nord-coreans a treballs forçosos i la resposta era per mira la televisió sud-coreana, que sembla que està prohibida en aquest país. El presentador, per fer-se el graciós, ha dit que això era com si el condemnaren a ell per veure la televisió de Múrcia. De seguida he pensat que hauria pogut fer la comparació amb la televisió del nord, la TV3, que aquesta si que la tenim prohibida al País Valencià. Sort que no ens condemnen si mirem algun programa per la xarxa! Però amb els que ocupen ara la Generalitat de baix, et pots esperar qualsevol cosa.

Terra de poetes, de Josep-David Garrido i Valls.

Després del Terra de Taifes En Josep-David Garrido ens delecta amb aquest recull de poemes de cinc poetes andalusins de la València d’abans de la conquesta per Jaume I. Cinc poetes on els temes de l’exili sobre la terra perduda son prou abundants, a mes de l’amor, a altres persones o al vi (no està prohibit per l’Islam?)

Un exemple del poeta Ibn Al-Abbar. Un poema que potser encara és d’actualitat donada la situació política actual i qui ocupa ara el Palau de la Generalitat:

València, terra agraciada d’aigua i i fruits!

Que la pluja continue arruixant-te, malgrat la meua dissort!

Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic intim

i deteste el teu present, de moribunda desolació.

Déu n’hi do! És un indret poblat pel qual somique

com si fóra una ruïna desèrtica.