Gràcies a la llibreria de La Costera he aconseguit aquests dos llibres que et fa un recorregut poètic per la ciutat dels socarrats i la vida del poeta sobretot la vinculada a la ciutat que porta per títol aquest recull de poemes. Allà podreu trobar joies com aquesta, de rabiosa actualitat:
Quaranta anys de cul i d’ignomínia;
quaranta anys de cabotada indigna;
quaranta anys amb faixí i amb medalles;
quaranta anys de les penes de mort,
quaranta anys mamant de la mamella
—municipal, municipal i espessa;
quaranta anys de detencions i mut;
quaranta anys de decrets de tenebres;
quaranta anys amb els «vinos de honor»;
quaranta anys de l’índex de la vida;
quaranta anys d’emigració i folklore;
quaranta anys de fam i vexació;
quaranta anys de ciri i secretaris,
de cul llepat i sintaxi nefasta:
—quaranta anys de sang continuada;
quaranta anys no es borren en un dia
i cal lluitar, i lluitar cada hora,
cada moment de la nostra existència,
i fer sentir l’afany ocult dels ous,
i no dormir, companys, i no jugar
el joc malvat i funest del sambori,
tot ple de punts i comes de les lleis.
Jo us ho dic amb el cor a la mà;
som poble, i hem de retornar al poble.
Que la prudència no ens faça traïdors!
El que ha passat, ha passat per a sempre,
i hem d’oblidar i pensar el demà.
Hem de vetlar el sagrament del poble,
pels nostres fills, i els fills dels nostres fills,
i pels veïns, les parelles que passen
amb un clavell encès entre les dents.
Hem de lluitar, hem de manar: manem!
Hem d’agafar la paella pel mànec
amb brusca mà, amb decidida mà.
I mirarem créixer els nostres pobles,
rics de futur, treballant i cantant,
així com creix el ventre novençà.
Manar no es vestir un uniforme de regidor
i dir a tot que sí.
i presidir tedeums i processons.
Manar serà patir amb qui pateix
i legislar manaments d’alegria
per a tothom, i plantar les collites.
En una mà, en una mà del poble,
un dematí ha florit una rosa,
amb un martell i una falç d’alegria!
Vicent Andrés Estellés.
(Quaranta anys als que caldria afegir ja quasi cinquanta de la mentida aquesta de la “transició democràtica”!)
O aquest altre:
Jo sentia a la boca tot el gust de la vida.
Em besaves amb fonda i goluda besada.
Em creuaven els ulls unes ales profundes.
Era lliure i lligada per sempre al teu costat.
Amor, les teues dents i la teua saliva.
Amor, la teua llengua que em regirava tota.
Amor, fondes besades que mai més no he tastat.
Em besaves i tot vacil·lant al voltant.
Amb un bes dels teus llavis i de la teua sang
vacil·laven les eines i vacil·lava el món
i no res era com sols un moment abans.
Amor, les teues dents. Amor, la teua llengua.
Et veig al meua davant. Arribaves lleuger.
Em miraves. De sobte, m’agafaves del tos.
M’atreies dolçament, per tota la vida.
I em dessucaves tota lentament i profunda.
Davallaves el coll, però jo ja no et veia.
Jo oferia la meua bellesa a un déu incògnit.
Els ulls closos, sentia que em besaves lentíssim.
Amor, tota la vida a besades intenses.
Em besaves els pits, les rodonors bessones.
Em prenies amb cura i sentia els teus llavis.
Jo llavors et mirava vorejant el mugró.
El cim flagrant, invicte, de tota la ciència.
Amor, perquè t’espere. Amor, perquè reitere,
En tanta soledat, practiques inexpertes.
Perquè sent que de sobte es desperta el barranc
de pèls i de misteri que m’ha ratllat la vida.
Inexperta et deixava fer i desfer. Anaves
inventant-te un país, un amor, un plaer.
Arribaven les teues besades al melic
I ja s’exasperaven els pèls de l’entrecuix.
Recorde molt les teues mans, tan suaus i dolces.
Enyore molt les teues besades profundíssimes.
Dits inexperts, dits sacres. Ah, moment invencible!
La meua cabellera demana ajut en va.
Amor, aquells moments que hem de tornar a viure.
Aquells descobriments que fèiem aleshores.
Ah, la cova florida de sobte per l’amor!
Ah, la nit estelada! Ah, peix breu del plaer!
Tant si vostè ho permet o com si no
(Funeral de la cova negra)
O també podreu trobar una bonica anàlisi del poema Els Amants a càrrec de Lluís Roda.
