Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

Pla sud, eixida d’emergència en cas de riuada, de Ricard Chulià

A principis de l’any passat vaig comprar el llibre de Ricard Chulià “País Valencià, eixida d’emergència, on defensa el que molts pensem, que els valencians i en general tots els Països Catalans som tractats com una colònia. Ja vaig recomanar el llibre en aquell moment i ara torne a recomanar un altre llibre del mateix autor, un llibre escrit després del desastre que han patit algunes comarques del meu país. Un desastre on es veu que les polítiques colonials que Madrid ens imposa (mani qui mani allà) l’únic que ens pot portar als valencians son desgràcies com aquesta. Es diu que varen haver-hi morts per no alertar a la població a temps, però si no patirem aquesta política d’espoliació colonial tampoc haguérem hagut tantes víctimes.

Fa una setmana vaig anar a la fira del llibre de Nadal de l’Ateneu de Bétera i vaig tenir el plaer de escoltar a l’autor presentant el dos llibre i parlant d’aquestes polítiques que patim els valencians juntament amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, i altres cares conegudes. Una de les coses que varen dir és que Ricard havia escrit dos llibres, el primer, més teòric sobre la situació colonial que patim i ara, per desgràcia, ha escrit un exemple pràctic de a on ens aboca aquesta política. Potser els valencians hauríem de reaccionar d’una vegada davant aquesta situació? I en particular l’esquerra valenciana o moviments més valencianistes potser deixen ja de confiar en les esquerres espanyoles, que crec que ja han demostrat abastament que abans són espanyoles que d’esquerres?

Hi ha un capítol prou interessant (d’algun lloc ve el títol del llibre) on desmitifica aquest Pla Sud que ara diuen que ha salvat la capital, però que crec que s’ha demostrat que ha estat la perdició dels pobles de l’Horta Sud i de les pedanies d’aquest costat del ciutat.

Lauro……a la fi, completa

Des de 1984 s’edita la revista Lauro en diferents anys i de manera un poc irregular. Com els primer 4 números encara vivia a Llíria els vaig comprar durant la meua època d’estudiant, però en haver-me d’anar a treballar a fora de poble no vaig poder aconseguir molts dels que van fins a l’any 2018, quan ja havia retornat al poble. Gràcies a gent com Pep Vialcanet, Imma Molina, Manolo Sánchez, la biblioteca municipal o la llibreria City Book del poble he aconseguit completar-la. Gràcies a tots!

Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés i Temps vençut, un homenatge al poeta.

Gràcies a la llibreria de La Costera he aconseguit aquests dos llibres que et fa un recorregut poètic per la ciutat dels socarrats i la vida del poeta sobretot la vinculada a la ciutat que porta per títol aquest recull de poemes. Allà podreu trobar joies com aquesta, de rabiosa actualitat:

Quaranta anys de cul i d’ignomínia;
quaranta anys de cabotada indigna;
quaranta anys amb faixí i amb medalles;
quaranta anys de les penes de mort,
quaranta anys mamant de la mamella
—municipal, municipal i espessa;
quaranta anys de detencions i mut;
quaranta anys de decrets de tenebres;
quaranta anys amb els «vinos de honor»;
quaranta anys de l’índex de la vida;
quaranta anys d’emigració i folklore;
quaranta anys de fam i vexació;
quaranta anys de ciri i secretaris,
de cul llepat i sintaxi nefasta:
—quaranta anys de sang continuada;
quaranta anys no es borren en un dia
i cal lluitar, i lluitar cada hora,
cada moment de la nostra existència,
i fer sentir l’afany ocult dels ous,
i no dormir, companys, i no jugar
el joc malvat i funest del sambori,
tot ple de punts i comes de les lleis.
Jo us ho dic amb el cor a la mà;
som poble, i hem de retornar al poble.
Que la prudència no ens faça traïdors!
El que ha passat, ha passat per a sempre,
i hem d’oblidar i pensar el demà.
Hem de vetlar el sagrament del poble,
pels nostres fills, i els fills dels nostres fills,
i pels veïns, les parelles que passen
amb un clavell encès entre les dents.
Hem de lluitar, hem de manar: manem!
Hem d’agafar la paella pel mànec
amb brusca mà, amb decidida mà.
I mirarem créixer els nostres pobles,
rics de futur, treballant i cantant,
així com creix el ventre novençà.
Manar no es vestir un uniforme de regidor
i dir a tot que sí.
i presidir tedeums i processons.
Manar serà patir amb qui pateix
i legislar manaments d’alegria

per a tothom, i plantar les collites.
En una mà, en una mà del poble,
un dematí ha florit una rosa,
amb un martell i una falç d’alegria!

Vicent Andrés Estellés.

(Quaranta anys als que caldria afegir ja quasi cinquanta de la mentida aquesta de la “transició democràtica”!)

O aquest altre:

Jo sentia a la boca tot el gust de la vida.
Em besaves amb fonda i goluda besada.
Em creuaven els ulls unes ales profundes.
Era lliure i lligada per sempre al teu costat.
Amor, les teues dents i la teua saliva.
Amor, la teua llengua que em regirava tota.
Amor, fondes besades que mai més no he tastat.
Em besaves i tot vacil·lant al voltant.
Amb un bes dels teus llavis i de la teua sang
vacil·laven les eines i vacil·lava el món
i no res era com sols un moment abans.
Amor, les teues dents. Amor, la teua llengua.
Et veig al meua davant. Arribaves lleuger.
Em miraves. De sobte, m’agafaves del tos.
M’atreies dolçament, per tota la vida.
I em dessucaves tota lentament i profunda.
Davallaves el coll, però jo ja no et veia.
Jo oferia la meua bellesa a un déu incògnit.
Els ulls closos, sentia que em besaves lentíssim.
Amor, tota la vida a besades intenses.
Em besaves els pits, les rodonors bessones.
Em prenies amb cura i sentia els teus llavis.
Jo llavors et mirava vorejant el mugró.
El cim flagrant, invicte, de tota la ciència.
Amor, perquè t’espere. Amor, perquè reitere,
En tanta soledat, practiques inexpertes.
Perquè sent que de sobte es desperta el barranc
de pèls i de misteri que m’ha ratllat la vida.
Inexperta et deixava fer i desfer. Anaves
inventant-te un país, un amor, un plaer.
Arribaven les teues besades al melic
I ja s’exasperaven els pèls de l’entrecuix.
Recorde molt les teues mans, tan suaus i dolces.
Enyore molt les teues besades profundíssimes.
Dits inexperts, dits sacres. Ah, moment invencible!
La meua cabellera demana ajut en va.
Amor, aquells moments que hem de tornar a viure.
Aquells descobriments que fèiem aleshores.
Ah, la cova florida de sobte per l’amor!
Ah, la nit estelada! Ah, peix breu del plaer!
Tant si vostè ho permet o com si no

(Funeral de la cova negra)

 

O també podreu trobar una bonica anàlisi del poema Els Amants a càrrec de Lluís Roda.

 

 

 

Un cor furtiu, de Xavier Pla.

Un gran llibre i una gran història que supera la ficció és aquesta recent biografia de l’escriptor de Palafrugell. Una biografia apassionant barrejada amb escrits propis de l’autor per donar-li més claredat. Et pot agradar més o menys Pla com a persona, però el que  no es pot negar és la seua qualitat i el gran  paper que va fer per recuperar i donar prestigi a una llengua en èpoques difícils. Dificultats, que ell i altres, potser de manera inconscient va ajudar a crear donant suport al cop d’Estat feixista, i per això crec normal que Ommiun Cultural i més en aquells inicis de la farsa aquesta de la Transició no li donés el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Xavier en mostra el Pla real i el Pla literari, el que ell volia mostrar a la resta del món, sobretot després de la decepció que va ser per ell i altres més el regim franquista. Potser per això, per perdonar-se aquests pecats, va voler donar aquesta imatge d’home de poble que va les coses sense voler? el punt culminant d’aquesta operació de neteja d’imatge és una entrevista a TVE uns anys abans de morir-se.

Molt recomanable, sobretot per al fans de Pla, dels quals em considere un, malgrat el seu posicionament polític molt diferent del meu.

Fins i tot la seua tomba a Llofriu vol donar aquesta imatge d’home senzill que ell volia mostrar i que llegint la seua biografia queda totalment desmentida.

El món de cada dia i altres restriccions mentals, de Joan Fuster.

Fa unes setmanes vaig trobar a la Papereria Miquel de Llíria aquest recull d’articles publicats pel mestre de Sueca a la revista Serra d’or. Supose que el tendria allà perquè als instituts del poble l’hauran demanat per llegir als alumnes. Però l’excusa és el de menys per poder gaudir de la lletra fusteriana i hi ha algun article com el titulat Importància del carrer que són una delícia.

Església valenciana?

Quan varen nomenar bisbe de València a Enric Benavent, natural de Quatretonda i parlant de la nostra llengua, als catòlics valencians se’ls va obrir un bri d’esperança respecte al tema de la llengua, però els fets dels darrers dies ho llencen tot per terra. Ara que l’església tenia una oportunitat de mostra les ganes de canviar, de seguida s’ha posat de costat del poderós (reis, presidents i altres) i ha tornat a menystenir als pobres (afectats per la DANA) i la llengua de país. Com a ateu, ja fa temps que no espere res d’aquesta gent, però crec que els catòlics que esperaven un canvi, potser estaran defraudats.

Canigó Blues, de Carles Sarrat.

El cantant del grup català Blues del Picolat ens sorprèn amb aquest novel·la amb una història contada a tres veus. Les tres veus d’uns amics que esperen la mort prematura d’un quart amic que ja no pot aguantar més els tractaments per mantenir-lo en vida, però sense poder viure aquesta com havia fet fins aleshores. Aquestes veus ens narren el final d’aquesta espera amb els seues diferents versions però, a mateix temps, ens fan una descripció de com va canviant la societat nord catalana durant la segona meitat del segle passat i el que portem d’aquest: el ràpid procés de afrancesament de les generacions posteriors a les guerres mundials i la perduda de la catalanitat o la transformació del paisatge, d’un món rural a un més dedicat al turisme per a la gent del nord, que accelera aquesta perduda de catalanitat.

Per cert, la portada del llibre m’ha recordat una imatge de quan vaig baixar del cim del Canigó allà cap al 2015:

Fake news: nom modern per a una cosa que ja ve de lluny.

Aquests dies la gent es queixa que a les xarxes socials i a altres llocs corren moltes mentides, ara anomenades fake news. L’altre dia a la manifestació per demanar la dimissió del President de la Generalitat, Sr, Carlos Mazón, una parella, poc sospitosa de ser d’esquerres o catalanista, m’ensenyaren el mòbil per ensenyar-me com  per X ja corrien mentides sobre el desenvolupament de la manifestació per intentar desacreditar-la. La veritat és que em vaig quedant mirant-lo i vaig pensar que eren molt joves, que potser no conegueren la “millor època” del diari Las Provincias. Vaig recordar un fet que en va passar en una classe de la facultat a curs 1986-87, i aleshores no hi havia internet per divulgar les mentides tan ràpidament. Però teníem a Maria Consuelo Reyna i els seu pamflet.

Un dia el professor de geometria de 1r de carrera de Ciències Matemàtiques, Josep Guia (un gran mestre i persona, i contra ell tot estava permès) va entrar a classe explicat que al diari Las Provincias havien publicat una notícia d’uns fets que havien ocorregut a la nostra aula. Evidentment ningú sabia de que parlava ja que aquests fets eren clarament inventats per algun infiltrat a classe (els primers dies encara no ens coneixem tots) i un fets posteriors. A la tarda, a casa vaig anar al papereria i vaig trobar el diari on portava la noticia i efectivament, era un gran exercici de ciència-ficció. Vaig guarda aquest retall durant molts anys per recordar fins on podia arribar la manipulació de  la premsa feixista en aquest país. Premsa que ja continuar fent de les seues durant molts anys, amb seccions impresentables com aquells del Cabinista.

Per tant, això de les fake news, no ve d’ara, ja ve de lluny. Ara, ha augmentat la velocitat de transmissió i ací està el perill en greu, en haver de malgastar temps en tractar de desemmascarar-les abans que facen més mal del que podien fer fa 40 anys.

 

La casa gran, de Maria Mercè Roca.

He passat moltes vegades per Portbou. La primera tenia vint anys i anava en tren cap a Heildelberg, a la vall de Neckar, un afluent del Rin. En aquella època, any 1988, ja em vaig quedar impressionat de la quantitat de policia que corria per allà. Després he passat vàries vegades en sobretot venint des de Cotlliure per carretera que ressegueix la costa vermella i les seues vinyes verdes vora al mar. La darrera, a l’agost del 2019 també pel mateix camí, em vaig adonar que la caserna de la guàrdia civil de la Rambla ja no hi era, estava enderrocada! Quanta gent haurà respirat en aquest poble en no veure tantes forces d’ocupació cada dia i a tothora pel poble!

Tot això m’ha vingut al cap en llegir aquest petit llibre de Maria Mercè Roca, escriptora natural de Portbou de la qual ja havia llegit uns quants llibres, en el que reflecteix la seua infància i joventut en aquesta vila que per culpa del tractat dels Pirineus es va convertir en vila fronterera amb tots els inconvenients, i potser algun avantatge, que això porta damunt. I gràcies a les polítiques espanyoles d’aïllament ferroviària respecte a la resta d’Europa, en una ciutat massa dependent de la immensa estació de tren que allà hi ha per facilitar el canvi de trens al viatgers o de vies.

El llibre està clarament diferenciat en dos parts, una primera part més alegre on l’autora ens narra la seua infància i la seua relació amb el pare i, una segona part on aquesta alegria desapareix  a l’adolescència de l’autora, degut a la malaltia del pare i amb un conflicte amb les forces d’ocupació (aquesta paraula és meua, però crec que l’autora estarà d’acord amb el seu ús).

La portada d’aquesta nova edició de seguida m’ha fet pensar en un il·lustre soterrat al cementiri de Portbou, Walter Benjamin. i que sempre que passe pel coll de Belitres quan torne de Perpinyà pare un moment en el memorial de l’exili. Potser els meus avis passaren per allà?

Capacitats i ineptes.

Tinc cinquanta-sis anys. Porte trenta-tres anys treballant al món de l’ensenyament a diferents ciutats i nivells (universitari i secundària). D’aquests, set anys de secretari i administrador d’un centre, altres de coordinador informàtic i molts de cap de departament. M’encarregue de manera no reconeguda del manteniment de la biblioteca. He fet moltes hores de cursos, molts relacionats amb la informàtica i les seues aplicacions a la meua assignatura. I ara em demanen que faça una merda de curs per demostrar que tinc Competència Digital! Vinga ja! Aneu a fer la mà que diuen al meu poble! No l’he demostrada ja sobradament!

Per cert potser caldria un curs de Competència política i de gestió obligatori per tots aquells que volen optar a un càrrec polític remunerat. Ja que els darrers dies, per desgràcia, s’ha demostrat que hi ha molt d’inepte ocupant càrrecs d’importància.

Fa molts anys algú em va dir que l’únic manera que tenia de desfer-se de la gent incompetent, però amb padrins, era promocionar-los a un càrrec més polític i menys tècnic i així no molestaven tant. Potser aquesta persona no coneixia la quarta llei de l’estupidesa: Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Els no estúpides, en especial obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

Catalanista!

Bé, sóc catalanista, valencianista, partidari de la independència dels Països Catalans i ahir vaig anar des del meu poble, Llíria, a la manifestació per demanar la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. Per molt que s’empenyen els del PP per mi que en diguen catalanista o altres coses no és cap insult. Ara potser per a ells si que és un insult que els diguen espanyolistes o unionistes? No ho sé, ni m’importa. Jo a la meua, a seguir endavant sense que m’afecten els seus missatges:

Ahir en un dia per oblidar-se les banderes a casa i jo em vaig veure unes quantes: estanqueres i blaveres. Calia anar amb elles?

Inconpetències bàsiques, de Damià Bardera.

En un poc més de cent pàgines es desmunta totes les mentides de les noves modes al món de l’educació i ens fa un retrat pessimista de la situació actual (jo no ho soc tant). I no ho fa una vella glòria nascuda a l’època de la dictadura, sinó un jove nascut al 82!

Una mostra:

NO ÉS UN ACUDIT:

A tercer d’ESO, hi ha alumnes que fan l’assignatura d’emprenedoria.

Qui l’imparteix?

Un funcionari.

OCELLS DE GÀBIA PETITA

Un dels problemes del funcionariat és que, si bé costa entrar-hi, encara costa més sortir-ne.  ( Si voleu saber les raons, llegiu el llibre)

Aquesta cançó, no!, de Maria Salicru-Maltas

“Tú, niña, ¿Por qué quieres esto de Raimon?”

Potser aquesta frase resumeix perfectament aquest llibre sobre la investigació realitzada per l’autora sobre la censura franquista a la Nova Cançó: la personalitat de molts censors potser hi queda reflectida, gent que sembla no haver-se penedit del que ha fet i que a més declaren que ells eren admiradors dels cantants que prèviament havien censurat i que assitien al seus concerts. I ho justifiquen adduint que una cosa era la feina, que potser alguns dels quals necessitaven, i una altra la vida privada. Què no eren conscients del mal que feien?

Com es pot intuir del que he escrit abans, aquest llibre no es centra en els artistes censurats o en les seues cançons, sinó en qui treballava fent aquesta feina, tant a Madrid com a Barcelona, i un poc més localment a la Mataró, ciutat natal de l’autora. Aquest objectiu ja queda retratat al subtítol de la portada: Cara a cara amb els censors de la nova cançó. I s’ha de reconèixer la paciència i habilitat de l’autora per enfrontar-se als pocs que quedaven vius i extreure’ls la informació sense fer-los enfadar i que es tiraren enrere en les seues declaracions.

Polsim que es vessa sobre els garrofers……………………Vicent Andrés Estellés a Llíria.

Llíria

Polsim que es vessa sobre els garrofers,
una aigua alegre que vivaç perdura,
corre entre pedres, entre joncs i passa
ran de l’ermita amb ciris de promeses,
esclats, magranes i melons feliços,
pomes que arriben dels Serrans prolífiques,
bigues augustes de perdut principi,
oh lloc de llum acumulada, oh dia,
oh tremolor candidíssim de fulles,
temple polsós de murs gruixuts, de calç,

inicial enramada de música,
costera amunt dels pelegrins, ceràmics,
esventrament amorós del passat,
l’arcàngel guarda les collites, vénen
carros de nit, el fanalet encés,
miracle d’aigua i aigua perdurable
com una sang entre la cabellera,
núvols de pols de sermó, d’encenser,
aigua d’aljub i sempre de la creu!

Vicent Andrés Estellés

Una bona manera d’acabar l’any Estellés a nivell local: un llibre amb poemes seus sobre el poble i la relació que va tenir el poeta amb ell, sobretot amb el santuari de Sant Miquel, la fira, el parc de Sant Vicent i els productes agrícoles locals, amb especial atenció a les magranes:

Les opulentes magranes

esclaten ja, d’alegria,

i en l’aire vibren cançons

que diran el goig de Llíria.

Gràcies a Francesc Rozalen i tota la gent que ha contribuït a editar aquesta petita joia local.