Crec que cal dir poques coses sobre aquest llibre, només afegir que ara cal cridar: Mazón (i algun altre més) a la presó!
I el més important, que molts se n’adonen que no és problema de qui siga el president sinó que el problema és el PP i els seus afins! I anant més lluny que som una puta colònia espanyola maltractada des de fa molts anys!
Al nom del cinema tothom sap que és el neorealisme italià sorgit en acabar la II Guerra Mundial que retratava com era el país transalpí en aquella època. Potser, i no soc el primer que ho diu, caldria aplicar aquest adjectiu a aquest llibre de l’escriptora valenciana Maria Beneyto on es descriu com era aquesta València en blanc i negre, deixada de la ma de Déu per les autoritats feixistes de la dictadura i arrasada per dues riuades del riu Túria entre 1949 i 1957 ( la més coneguda i per desgracia d’actualitat gràcies a la inutilitat de les autoritats actuals). L’autora ens fa una narració coral donant el protagonisme a diferents famílies que sobreviuen de diferents maneres i que les dues riuades els marcarà la vida. La riuada intervé, però no és el tema de la novel·la, sinó la denuncia de la situació de molta gent en aquesta València derrotada en la Guerra Civil a la que les autoritats vencedora poc cas feien, sinó era en benefici propi.
El que no m’ha agradat és la traducció al valencià és l’ús abusiu del valencià col·loquial, massa vegades amb incorreccions o castellanismes (fins i tot noms en castellà) amb l’excusa del realisme i ser més proper al llenguatge que podrien parlar els personatges d’aleshores. A mi aquest excusa em valdria si la nostra llengua estiguera totalment normalitzada a la societat com ho està el castellà que si que es pot permetre aquests luxes (recordeu els còmics de Makinavaja!), però en la situació actual de la nostra llengua crec que és un perill innecessari que pot donar peu a les teories secessionistes de fa anys, que semblaven oblidades i que ara des del govern de la Generalitat intenten recupera alguns ignorants (i altres no tan ignorants però amb males intencions).
Enguany vaig llegir la biografia del Comte Ramon Berenguer IV que havia escrit l’escriptor Josep-David Garrido i a la visita que vaig fer aquest estiu al monestir de Santes Creus vaig comprar una altra de les seues biografies, la del rei Martí l’humà, el darrer rei del casal de Barcelona abans del Compromís de Casp. Després de llegir-la i haver escoltat a tanta gent parlar d’una sèrie de televisió que fa anys es va fer famosa (i que no he vist mai) que es deia Joc de trons, crec que aquests de la sèrie són un simples aficionats al costat de tot el que es movia al voltant de la Cort del Joan el Caçador, Martí l’humà i les cases nobiliàries d’Aragó, València i Catalunya. Entramats d’interessos que per desgràcia nostra esclataren a Casp, on el “estimadíssim” per alguns Vicent Ferrer (i el Papa de Peníscola) va tenir un galdós paper en la meua opinió, donant la corona als Trastàmara.
Al darrer nostre viatge per les terres de la Conca de Barberà i comarques el voltant em vaig trobar al Monestir de Poblet una guia d’aquest escrita per l’escriptor empordanès en 1980 per encàrrec de l’abat d’aleshores, Maur Esteve. Quan vaig estar l’altra vegada allà la botiga del museu era molt més petita i no el vaig veure i a més, en aquella època, cap al 1995, els meus coneixements sobre Josep Pla eren molt pocs. Evidentment la vaig comprar i com sempre, ha valgut la pena retrobar poques setmanes després el que has vist pels teus propis ulls, ara amb la prosa planiana. Tot això malgrat les diferències que hi ha causades pel pas del temps i les reformes i les diferents opinions ideològiques que tinc amb l’autor.
Al terrat, a l’antic galliner encara conserve aquest pòster de l’altre monestir, Santes Creus, que si que vaig adquirir en aquella època i vaig emmarcar a Sant Feliu de Guíxols cap al 1998.
El passat 25 de juny es va presentar a la Biblioteca Municipal de Llíria la reedició, amb algun capítol afegit, que ha fet Publicacions de la Universitat de València d’aquest llibre col·lectiu que es va editar al 1999. Un llibre que cal llegir per entendre com és que la dictadura va durar tant en aquest país.
Per més informació un dels autors que va estar present en aquesta presentació ens fa un resum al diari La veu de Llíria.
“L’estima dels pobles no s’arranca amb les armes o el temor; s’obté amb amor,lleialtat, diligència i preocupació per les coses públiques.”
Joan Lluís Vives (Sine Querela, Memòries (apòcrifes) de Joan Lluís Vives, de Francesc-X Blay Meseguer)
Quan la realitat supera la ficció cal llegir aquesta, i aquesta biografia de Comte Ramon Berenguer IV, que va unir el Regne d’Aragó al Comtat de Barcelona per posteriorment formar la Corona d’Aragó (no confondre amb el regne com alguns fan) és un clar exemple.
A més, també val per a desfer certs mites de la historiografia espanyola que ens varen intentar imposar quan érem xiquets a l’escola franquista o postfranquista, tant se val. I també val per no caure en l’errada d’analitzar el segles XII amb el paràmetres dels actuals estat-nació sorgits a l’era moderna.
Molt recomanable.
NO PASSAREU!
No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui es la glòria.
Mes no serà! Per mes que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort : nostra fermesa!
Per xo cantem: Per més que feu,
no passareu!
Apel·les Mestres
La Gran Guerra, la Guerra Civil, les trinxeres, els refugiats, patriotisme i antifeixisme, els bombardejos, les mares, Guernica, Madrid, Euskadi , Catalunya, el fets del 38 ,Terol, les brigades internacionals…….i molts temes més es troben en aquesta selecció de poemes sobre les guerres que varem patir entre 1914 i 1939, il·lustrats per Enric Cluselles
Avui he visitat un del pobles menys afectats per la DANA de l’octubre passat, Calles a La Serrania. La part del riu que ve de Xelva i Toixa dona pena veure-la si la coneixies d’abans. Hem vist un parell de cotxe desfets, ponts apuntalats o desfets i una senyal que diu fins on va arribar l’aigua (fotografia d’Imma Molina) al costat de la piscina municipal.
I avui en aquest poble i a casa he acabat de llegir el darrer llibre d’Esperança Camps, editat per Vilaweb, on es parla d’aquests fets en un llibre molt recomanable. La periodista ens planteja el llibre en dues parts, una primera on dona veu a les víctimes en format d’entrevistes personals a algunes d’aquestes on relaten que els va passar i la els seus sentiments posteriors a d’aquests. A la segona part, ja fa un relat dels fets d’aquell fatídic dia i del dies posteriors a la desgràcia.
Crec que l’únic que podria afegir al relat és el crit de “Mazón dimissió!”, però sembla que ja hem arribat tarda, ja que avui es complia el termini per a que aquest individu es poguera “jubilar” amb un grapat de doblers de tots els valencians que no es mereix
.
Per cert, en bable hi ha una paraula que és “maizón” que vol dir dòcil, poc espavilat, beneit, i pels fets aquest senyor sembla tot el contrari, ja té la pagueta assegurada.
Una noia algeriana d’ascendència valenciana retorna per motius d’estudis al seu poble d’origen al sud del país, un poble prop de la ciutat d’Alacant d’on va partir el seu besavi a l’inici de la Guerra Civil. Allà l’acull la part de de la família que es va quedar al poble, però aquesta acolliment inicial sembla tenir uns motius foscos per part d’alguns membres de la família i la xiqueta ho anirà descobrint al llarg de la narració, on es van intercalant episodis actuals amb la història familiar que es remunta la Guerra de Cuba, passant per la I Guerra Mundial.
El llibre el vaig comprar la parada que tenia el Manel Arcos, editor d’Edicions del Sud a la passada firal del llibre de Riba-roja de Túria. Estic un poc en desacord amb el tractament final dels contendents del conflicte de la Guerra Civil espanyola, em sembla que l’autor vol ser massa neutral i en aquest cas crec que no es pot ser.
Per raons familiars tinc prou relació amb el poble de Tavernes Blanques i a la darrera fira del llibre li vaig comprar a Rafa Arnal (editorial L’Eixam) el seu darrer llibre de memòries que narra les seues i de la seua família durant la dictadura feixista del general Franco, barrejant fets locals amb fets nacionals i internacionals.
L’he llegit amb entusiasme i m’ha fet gràcia trobar a un familiar allà, a un oncle de mon pare que va ser rector de la parròquia del poble els anys posteriors a la guerra, quan l’església actual no existia i es feien les cerimònies al local de la Falange (casino requisat pels guanyadors de la guerra): Don Enrique, actualment enterrat a l’església nova.
Moltes vegades la història, sobretot si està ben narrada i de manera entretinguda, supera la literatura i moltes d’aquestes novel·les que es diuen històriques. Realment apassionant i molt recomanable.
Gracies Vicent!
Al Lidl he trobat uns gelats del nostre país i etiquetats en la nostra llengua! Qui no ho fa és perquè no vol!
Gelats Jop, de Campos, a Mallorca.
Tots els homes del president (aquest també podria ser un bon títol) o com la realitat supera la ficció i a qualsevol pel·lícula del millor Hitchcock! Un relat vibrant del retorn del president Puigdemont durant tres dies del passat mes d’agost. Un relat on es veu la categoria humana de moltes persones, tant per a bé, com per a mal. Sobretot l’indigne paper dels que diuen que són la policia del país. Un cos que havia guanyat un gran prestigi durant l’agost del 2017, que en el meu tracte personal o professional a Sant Feliu de Guíxols els tenia molt ben considerats, en uns dies han perdut tota credibilitat de cara als ciutadans del país.
L’editorial Rebel s’estrena amb dos llibres molt recomanables. El primer és el llibres-CD de Pau Alabajos Versos a la vietnamita i el segon aquesta reivindicació del nom de la capital escrit per Ricard Chulià, que darrerament està molt prolífica.
En aquest petit llibre, més que una defensa de l’ús d’un accent o altre, el que es defensa és l’ús de la nostra llengua. Això del accent és una cortina de fum per tapar les veritables intencions. Mentre perdem el temps en aquest tema, el castellà avança i el valencià recular. Per això l’autor fa una crítica del galdós paper que té en aquest tema el membre de l’AVL Abelard Saragossà, que em recorda el paper de Xavier Casp i altres fa molts anys que per qüestions personals són capaços de qualsevol cosa, en aquest casa aliar-se amb els enemics de la llengua, els que la volen fer desaparèixer.
A més cada vegada quede més clar, que aquests feixistes que ens governen ara faran bons a Zaplana, Camps, Barberà i altres. No crec que aquests s’hagueren a atrevit a tant com estan fent ara Mazón, Rovira o Català (aquesta que tenia el defecte de parlar valencià i que sembla l’ha curat darrerament).
Molt recomanable.
Més informació: