Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: el meu país

IV Congrés d’estudis comarcals del Camp de Túria.

El darrer cap de setmana es va celebrar al castell de Benissanó el IV Congres d’estudis comarcals del Camp de Túria sota el títol de La Immediata: El Camp de Túria en la defensa de València (1938-1939)/La participació de les dones en la Guerra Civil. Les conferències que es van fer i les que no venen recollides al número 8 de la revista Mirades  editada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. A més d’aquestes conferències també es varen realitzar una visita al Castell de Benissanó, una altra a les torres i portals de l’antiga muralla del poble i una visitat al bosc de les Travesses a Llíria per veure el patrimoni bèl·lic que hi ha  la zona (polvorí, nius de metralladora i trinxeres) que formava l’escut defensiu de Llíria.

La línea de Defensa Inmediata en Riba-roja de Túria.

Una interessant proposta editada per l’Ajuntament de Riba-roja és aquest llibre que han fet conjuntament Juansa Alcàcer, José Aleixandre i Esteban Clemente, en el qual analitzen i contextualitzen dins de la Guerra Civil la línia immediata i més concretament al seu pas pel municipi de Riba-roja de Túria. Bones fotografies, mapes de situació i un acurat relat de la batalla de Llevant on l’exercit republicà va poder aturar als feixistes en el seu intent de prendre la capital del País Valencià. Llàstima de no haver una edició en valencià!

 

La guerra contra el rei de Castella (1356-1366), Pere el Cerimoniós. (Versió de Raül Garrigasait)

Una aperitiu de la crònica sencera:

 

Vam decidir sortir de la ciutat de València després de passar-hi uns quants dies. En vam partir el dia 24 de juny i vam anar amb totes les nostres hosts a Llíria per continuar la nostra guerra, i ens hi vam estar fins al darrer dia de juny. Vam obtenir la vila per mitjà de pactes que va fer amb nós Joan Alfons de Xèrica, que la tenia pel rei Pere, el 29 d’aquell mes. I en vam partit i vam anar al Puig.

Fantasmes al palau, d’Ivan Carbonell.

Feia temps que cercava aquest llibre d’Ivan Carbonell i a la darrera Plaça del llibre, al jardí botànic de València, el vaig trobar. És un llibre un poc inclassificable dins la producció de l’autor d’Els papers àrabs,  La paciència del minotaure o altres novel·les. Aquest un assaig sobre el món fantàstic al País Valencià i per la seues pàgines desfilen fantasmes (d’ací el títol) , dones d’aigua, alquimistes, tresors ocults, bruixes i altres misteris relacionats amb la nostra terra: molts exemples i un un bon recull de testimonis d’aquests fets estranys, que normalment tenen un explicació lògica i no la que la imaginació de la gent li agradaria. I si no, és que no s’ha trobat.

Astèrix, El lliri blanc.

En aquesta nova entrega de les aventures del petit gal, a aquest no li cal molt l’ús de la poció màgica. No ha de lluitar contra la força bruta dels possibles enemics, sinó contra alguna cosa més subtil, més perillosa: el “llirisme” del qual els independentistes hem abusat massa els darrers anys i que tan mal ha fet a la causa.

A part d’això té coses molt gracioses, com la replica de Cèsar al seu fill: “Em pregunt en quin camp jugues tu, Brutus, fill meu!”; l’invent de l’AVG (alta velocitat gal·la) i els seus retards mesurats amb ampolletes de sorra; o les cançons; Tarraco m’esborrona i el bard de la ciutat.

El meu poble, de Josep Pla.

Una nova adquisició de l’escriptor de Palafrugell ha arribat a les meues mans, i en aquest cas és el llibre que va dedicar al seu poble, Palafrugell. Ara potser és un llibre que només gaudiran la gent que coneix el poble i els voltants. Jo em trobe entre un d’ells i entre els que gaudeixen llegint Pla. Però potser  en aquest cas crec que fa el relat massa llarg, potser alguns del capítols finals dels dedicats al seu poble sobren perquè potser s’han fet vells i les noves generacions no entenem ben bé de qui parla.

Sobre el centre Fraternal el qual conec prou bé:

“El fet que Palafrugell sigui una vila de tavernes ha fet que els cafès hagin estat permanentment fallits i que les societats hagin fet la viu-viu. L’única societat que té vida pròpia i autèntica, des de fa molts anys, és El Fraternal. Aquesta societat té més de tres mil socis. És el denominador comú, general, universal, del peix fregit, el Sant Pere de Roma de les tavernes de Palafrugell.”

Sra Armengol, ha llegit vostè el poema?

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Tots Sants, una festa valenciana; per Manolo Sànchez.

Continuant amb les xerrades que Manolo Sánchez fa sobre les tradicions valencianes (carnestoltes, festes al barris de Llíria, …) a la biblioteca municipal, ara toca la festa de Tots Sants, aquesta festa ja tan influenciada per la tradició nord-americana del Halloween. Després de fer un recorregut històric sobre les tradicions funeràries del diferents civilitzacions fins l’actualitat, el ponent es centra més en les tradicions i celebracions pròpies del poble i del País Valencià en aquestes dates, ara en declivi enfront de la més divertida i atractiva del Halloween americà, que en realitat és un festa d’origen celta (Irlanda, Escòcia,…) que els ianquis han adaptar a la seua idiosincràsia. Normal que la gent jove d’ara la preferisca ( i potser a mi m’haguera passat el mateis) enfront de la por i la tenebror amb que es celebrava Tots Sants durant la dictadura del nacionalcatolicisme!

Manolo ha estat acompanyat de l’escriptora de Benaguasil, Carme Cardona, que ha portat el seu llibre Arrels de llegenda.

Estiu, de Josep Vicent Miralles.

Una noia vol fugir de la corrupció i el poc futur que veu en un poble de l’interior i després d’haver comés un atracament de poc profit. Però en la seua fugida cau a un lloc pitjor del que s’ha escapat, un poble de la costa  (un poble fictici de la Maria Alta) on descobrirà que la maldat humana i la corrupció per guanyar diners a qualsevol preu no té límits.

Josep Vicent Miralles fa un retrat interessant de situació de la costa valenciana durant el boom de la construcció i les conseqüències que això comporta a la nostra societat i ho ha amb una trama policial al voltant d’una assassinat i les trames al voltant d’un conglomerat d’empreses (constructores, seguretat, restauració,…) dirigides per un clar rus  amb la col·laboració de certs polítics que van de liberals i de la premsa afí.

Recomanable, però insistix que aquesta editorial (Drassana) hauria de corregir millor els seus textos. I això que aquest té poques errades comparats amb altres que he llegit.

Retorn a Fanzara, sis anys després.

Al 2017 vàrem anar d’excussió a Fanzara a veure el MIAU. Sis anys més tard hem tornat i ha valgut la pena recórrer els carrers d’aquesta petita vila de l’Alt Millars, tret d’alguna tanca per culpa dels maltractadors d’animals locals. I ací es veu una contradicció, com és que un poble que ha apostat tant per l’art convertint-se en un museu a l’aire lliure d’art urbà pot fer al mateix temps espectacles on es maltracten animals i que alguns encara s’empenyen en anomenar “art”?

 

Dependència, per Vicent Torrent

Ahir Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall,  a Riba-roja de Túria va dir que els valencians patim un mal que es diu dependència, i a la cançó del Tio Canya aquesta situació es resumeix a la frase “no tens las claus de ta casa”. Que hauríem de fer per trobar una solució a aquest mal? Continuar amb la dependència i esperar que alguna vegada aquesta dependència siga entre iguals? Ho sent, però ja fa temps que tinc aquesta opció descartada per ser més propera a la ciència ficció que la realitat i al que volen els espanyols dels valencians: seguir xuplant del pot. Jo sóc més partidari d’una altra solució, que és afegir-hi dos simples lletres més al problema: INDEPENDÈNCIA.

“Compromís” amb la llengua?

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.

L’any que vaig estimar Ava Gardner

Cap a meitat del anys 90 del segle passat vaig comprar a la Llibreria El cau ple de lletres  de Terrassa un petit llibre que es deia Pandora al paradís blau, d’Antoni Foraster. Era un petita ficció editats per una desapareguda editorial d’Argentona i inventava una ficció a partir de l’estada d’Ava Gardner a Tossa de Mar per rodar la pel·lícula Pandora i l’holandès errant.  Rodatge que va marcar un abans i un després en la desenvolupament turístic de la vila i d’altres viles properes. Em vaig quedar amb ganes d’un poc més.

Ara, Jordi Solé ha escrit una novel·la molt més completa i més centrada en el rodatge d’aquesta pel·lícula i el resultat és recomanable sobretot pels amants del turisme i la gent que estimen la costa brava,i que no ens agradaria veure-la destruïda per l’urbanisme salvatge que alguns encara promouen. Urbanisme en part degut a l’èxit de la pel·lícula.

El que no entenc. és perquè ha de posar els títols de les pel·lícules en castellà, potser per ambientar-la millor als anys negres de la dictadura feixista?

Una petita filtració:

Cims i abismes, de Vicent Penya

Un petita mostra. Dedicat als caçadors de bolets. Potser em sembla a mi, o han passat per davant de la cartoixa de Portaceli?

Inspiraci0?: https://www.youtube.com/watch?v=CflvcS-ZiTI

 

ENCALÇ MICOLÒGIC

Del monestir estant, un monjo blanc

vigila el pas de la gent a les muntanyes.

Mes no hi veu res davant del nas. Un banc

de boira dens li excita les lleganyes.

 

La colla puja i baixa sobre el fang

i, de la terra, en furga les entranyes.

Corbella en mà, l’afany. L’esclata-sang

s’oculta, sota un mant, de pelacanyes.

 

La cerca avança amb compte i en secret

entre els matolls i els pins de la cadena.

L’atac silent. El tret d’algun bolet

en un llampec d’espores que enllumena.

 

I és un desig el somni, aquest esplet

de fruits del mont d’una cistella plena.

 

 

 

 

Un adéu a la tribu, de Toni Mollà.

Durant el passat folkestiu organitzat per l’Ateneu de Bétera vaig trobar aquest vell (2012) sobre les vivències de l’autor durant el temps que va estar fent classe a Nova Anglaterra, més concretament a Providence. Més enllà de les descripcions sobre el funcionament de la Universitat allà o de l’oratge hivernal que va fer aquell any, em quede amb la descripció de la situació política i social dels Estats Units d’aquells anys i les comparacions que fa amb la societat valenciana del moment o durant la transició (no vos perdeu el capítol dedicat al Tea Party).

Es estrany que estant prop de Boston, parla d’alguns esports i no diu res dels Boston Celtics, l’equip de mític Larry Bird.

I per acabar, visca el Barça i Frank Sinatra!