Entre el Túria i el Ridaura

Darrerament el meu passat ganxó  em ve a retrobar. Si fa uns mesos va ser de la mà de Toni Strubell i la seva biografia novel·lada de Pere Caimó, l’alcalde republicà de Sant Feliu de Guíxols als anys del sexenni revolucionari del segle XIX, ara el mateix personatge em retorna a la magnífica novel·la de Sebastià Alzamora El Federal.  Si en la primera novel·la es fa un repàs a la vida de Pere Caimó, en aquesta segona, l’autor de Llucmajor es centra més en els anys revolucionaris i en l’aixecament republicà federal que va acabar amb els fets coneguts com el Foc de la Bisbal, donant també més protagonisme a les dones, la dona de Pere, Isabel Batalla i la sindicalista de Llagostera Isabel Vilà; així també com als seus enemics, el brigadier Romualdo Crespo.

La narració està contada en capítols en que cadascun dels personatges és protagonista d’aquest, a més dels canvis de punt de vista narratiu, i conjuntament li donen cos a l’0bra. Malgrat que és el que diríem un novel·la històrica, l’autor no pot deixar de posar alguna nota d’humor com fa en altres novel.les, sobretot en boca de les dones:

“….Però Maria digué a l’àngel: I com és farà, això, si jo no conec cap home?

La petita es va sorprendre.

-No coneix cap home? Com és?

La Isabel Vilà li va dedicar un somriure vastíssim i després em va mirar a mi.

-En aquest cas, estimada, es tracta de conèixer en el sentit bíblic de la paraula. Vol dir que no era casada.

-Però per conèixer un home no cal casar-s’hi, no és així?

La Isabel Vilà va esclafir el riure al mateix temps que l’aigua arrancava el bull……..”

Sembla ser que l’autor s’ha assessorat prou bé, ja que descriu prou bé la ciutat de Sant Feliu, el seus carrers, edificis i paratges, així com la ciutat de la Bisbal d’Empordà.

A Llíria mentre uns fem cultura, altres fan altres coses:

A més per per aquestes bestieses els veïns a saber on haurem de deixar el cotxe i envoltaran la biblioteca municipal: cultura envoltada de barbàrie. I l’ajuntament mirant cap a un altre costat!

Ahir mentre escoltava un concert a l’església de la Sang de Llíria i observava el poc trellat que té exhibir els sants de la processó de setmana santa en aquest edifici del segle XIII vaig recordar un passatge del llibre Darrere les barricades del ganxó d’adopció John Langdon-Davies. En ell ens explica com a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona una petita comissió tècnica decideix que poden cremar i que no els revolucionaris. Intenten salvar el que té valor i el que no o és superflu o no té res a veure amb el gòtic de la basílica, a la foguera:

“Era un foguera magnífica. Una petita comissió tècnica (per la qual vaig estar elegit) s’estava a un costat de la porta jutjant els sants mentre els treien de dins. El company Sagasta confiava en el meu criteri.”

Potser haurien de deixar d’utilitzar la Sang com a magatzem de sant que no tenen res a veure amb l’edifici i dignificar-la més. No cal arribar a l’extrem dels inicis de la guerra civil, però no crec l’edifici de la Sang siga el seu lloc.

Potser aquesta no està dirigit a persones com jo que ja estem convençuts de que l’única sortida digna per al nostre país és al independència i tenen molt clar que d’Espanya no es pot esperar res bo, només el tracte colonial que hem rebut, rebem i rebrem sempre, però potser per a molts que encara tenen dubtes sobre la qüestió el pot ajudar a decidir-se amb la quantitat de dades i arguments que l’autor dona a favor de la secessió.

A més també fa una crítica, que seria la segona part del llibre, al que han fet o millor dit, no han fet, els polítics que en teoria es deien valencianistes durant els darrer anys.

Molt recomanable

In, inde, indepedència!

A vegades la realitat supera la ficció.

M’he trobat aquesta relíquia dels anys setanta escrita per Emili Gómez Nadal, germà per part de pare de Nicolau Primitiu, i un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932. Una visió breu del que és el nostre país prologat per Sanchis Guarner. Potser la seua visió del país no s’acosta molt a la meua sobretot en la relació amb el Principat, però crec  que si l’autor haguera pogut reescriure el llibre (és del 1972) després de la trista Batalla de València haguera canviat d’opinió en veure del que van ser capaços de fer els feixistes en aquest país.

Avui mirava el concurs d’Apunt Atrapa’m si pots i una de les preguntes era perquè havien condemnat a dos joves nord-coreans a treballs forçosos i la resposta era per mira la televisió sud-coreana, que sembla que està prohibida en aquest país. El presentador, per fer-se el graciós, ha dit que això era com si el condemnaren a ell per veure la televisió de Múrcia. De seguida he pensat que hauria pogut fer la comparació amb la televisió del nord, la TV3, que aquesta si que la tenim prohibida al País Valencià. Sort que no ens condemnen si mirem algun programa per la xarxa! Però amb els que ocupen ara la Generalitat de baix, et pots esperar qualsevol cosa.

Poc a poc vaig completant els que em falten. Del 1984 al 2023!

Després del Terra de Taifes En Josep-David Garrido ens delecta amb aquest recull de poemes de cinc poetes andalusins de la València d’abans de la conquesta per Jaume I. Cinc poetes on els temes de l’exili sobre la terra perduda son prou abundants, a mes de l’amor, a altres persones o al vi (no està prohibit per l’Islam?)

Un exemple del poeta Ibn Al-Abbar. Un poema que potser encara és d’actualitat donada la situació política actual i qui ocupa ara el Palau de la Generalitat:

València, terra agraciada d’aigua i i fruits!

Que la pluja continue arruixant-te, malgrat la meua dissort!

Estime el teu passat amb la lleialtat de l’amic intim

i deteste el teu present, de moribunda desolació.

Déu n’hi do! És un indret poblat pel qual somique

com si fóra una ruïna desèrtica.

Hi ha comarques al nostre país (tot, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on molta gent jove ha de sortit per guanyar-se la vida i quan retorna, si ho fa, es torna a trobar de cop amb totes les virtuts i defectes d’aquesta. Però ara la seua visió és una altra, més oberta i sense els prejudicis dels que sempre ha viscut a la seua terreta. Comarques com la Segarra, hi ha unes quantes als Països Catalans, i en aquest llibre aquest comarca és la protagonista de la tornada d’una de les seues filles.

Una de les coses que es crítica és l’abandó de la comarca per part dels diferents governs que han fet un canal que no es pot aprofitar com hauria de ser, ja que ha arribat tard. Una comarca que fa anys va passar de tenir una bona varietat de cultiu (quan feia falta el canal) al monocultiu del blat (no noteu un cert paral·lelisme amb el monocultiu valencià de la taronja o el caqui en algunes comarques?), o a dependre quasi per complet d’una industria, la cooperativa de Guissona ( el turisme en altres comarques?) i ha haver d’integrar una gran quantitat d’immigrants sense els recursos propi d’un Estat. Per no parlar del paper de cert “ecologistes de ciutat” que no entenen res del que passa en eixir de la capital.

I tot açò en unes 100 pàgines.

Una mostra:

“La gent d’ací prioritza la comoditat per sobre de qualsevol cosa. A tota la comarca és molt habitual trobar-hi cases amb un ascensor nou de trinca adossat a la façana…..amb el totxo a la vista.La Segarra és com l’Empordà, però al revés. No està fet per mirar-la sinó per viure-hi. No importa el que sembl sinó el que és.”

“Comprenc que costi assumir, sobretot per a una mentalitat com d’aquesta terra, però si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts. Tots els esforços que fem perquè això es faci, i es faci bé, seran pocs. No cal dir que per fer-ho en condicions ens cal un estat.”

Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha  lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.

Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.

Diuen que aquesta és l’única biografia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos. Com pot ser que en aquest país no s’ha fet una aproximació biogràfica del gran poeta del poble? Pau Alabajos ho fa en aquest volum. Però no penseu en trobar una biografia de dades ordenades a l’estil d’un historiador o periodista cultural, és la biografia d’un poeta feta per un músic que ha musicat molts dels seus versos. En aquest llibre trobareu versos, música, sensacions i sentiments que la figura del poeta evoca al músic de Torrent, a més de les dades biogràfiques essencials per entendre l’obra del poeta de Burjassot i com aquesta encara es valora a l’actualitat.

Una bona manera de commemorar l’any Estellés ara que les institucions en mans del feixisme que el poeta va combatre li han girat l’esquena l’any del centenari del seu naixement (1924-2024)

El treball del forniller consistia a tallar la llenya baixa de les muntanyes (argelages, romer, coscolla, llentiscle, ginebre, savina…) i transportar-la sobretot a Manises per ser usada  com a combustible als forns de ceràmica. Cal matisar que la llenya baixa del bosc mediterrani té un alt potencial calorífic i per tant era molt apta per a aconseguir elevades temperatures en la cocció de la ceràmica. Ara bé, la ràpida combustió d’aquest tipus de llenya, exigia que les aportacions de fornilla foren constants.

L’ofici de forniller era un treball de caràcter local, ja que sols es podia practicar en aquells pobles que reuniren dos requisits: tindre unes muntanyes pròximes on abundara el matossar mediterrani i tindre a prop uns centres importants de producció de ceràmica. I aquestes dues condicions es donaven a Llíria: la proximitat de les muntanyes de la Concòrdia, a la serra Calderona, i les terrisseries de Manises i Paterna. Cal recordar que la producció de ceràmica en aquestes dues ciutats ja era destacada en època musulmana i que en els segles posteriors, ja en l’etapa cristiana, la ceràmica de Manises començà a viure un gran esplendor a nivell europeu. Posteriorment aquesta activitat anà industrialitzant-se, i al principi dels anys seixanta del segle XX sols a Manises hi havia més de 100 fàbriques de ceràmica. (Francesc Rozalen Igual a La veu de Llíria)