La Razón dedica la 4 i la 5 a posar dues fotos de José Breton -acusat de matar els seus dos fills- gairebé a pàgina sencera. La primera és de fa dos anys. L’altra, de dilluns, dia en què va començar el seu judici. “Un home a qui el patiment no ha deixat ni una sola marca”, titulen. La tesi del text és que qualsevol persona normal, després de perdre els dos fills i ser acusat de la seva mort, estaria demacrada. Probablement.
Quina casualitat que jo el dia abans acabava de rellegir “El retrato de Dorian Gray” d’Oscar Wilde, on el protagonista no queda mai marcat per cap marca d’aquestes que insinuen al “diari raonable”, ja que aquestes es fan al seu retrat-ànima. Que potser el Sr. José Bretón ha tingut el mateix desig que Dorian Gray i té algun retrat de la seva ànima amagat? Potser els periodistes de “La Razón” podrien investigar aquest fet.
“Tengo celos de mi retrato pintado por usted. ¿Por qué ha de conservar él lo que yo perderé? Cada instante que que pasa me arrebata algo y le da algo a él. !Oh, si pudiera ser a la inversa! !Si el retrato pudiera envejecer y yo permanecer tal como soy ahora!”
Potser els redactors de “diari raonable” han llegit Wilde i s’han inspirat en ell per redactar aquesta notícia?
O voi che siete in piccioletta barca,
desiderosi d’ascoltar, seguiti
dietro al mio legno che cantando varca,
non vi mettete in pelago, ché forse,
perdendo me, rimarreste smarriti.
L’acqua ch’io prendo già mai non si corse;
Minerva spira, e conducemi Appollo,
e nove Muse mi dimostran l’Orse.
Divina Comèdia, Dante Alighieri. (Trad: Joan Francesc Mira)
L’inici del segon cant del cel va ser musicat pel compositor Zbigniew Preisner per al pel·lícula de Krzysatof Kieslowski, “La doble vida de Verònica”. La primera Verònica (Weronika) mor mentre interpreta aquesta composició, que al film apareix com d’un compositor fictici, Van den Budenmayer. Segur que Weronika va anar directament al cel, després de morir d’aquesta manera i advertir a Vèronique ( la segona Verònica) del que a ella li podia passar.
Llegir al mateix temps la Divina Comèdia (taduïda per Joan F. Mira) i la Crònica de Bernat Desclot té aquestes coincidències. Sembla que ni al poeta florentí, ni al cronista de la Corona Aragonesa li queien molt bé els Capets que feien el que volien amb el suport de “l’apostoli” de Roma.
Divina Comèdia, Dante Alighieri. (Trad. Joan Francesc Mira)