Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Pilot de guerra, d’Antoine de Saint Exupéry.

Un novel·la curta en la que l’autor de “El petit príncep” mostra la seva faceta com a aviador durant la II guerra mundial. El protagonista és enviat a una missió totalment absurda (recorden “Path of glory” d’Stanley Kucrick? l’exercit francès sembla especialista en aquestes missions) de la qual tornen un de cada tres. Durant el vol, el protagonista reflexiona sobre els molts temes: la guerra, la caòtica derrota francesa del 1939, la religió, l’humanisme, la infància,……
Casualitat? el 31 de juliol de 1944 l’autor mor en una missió com aquesta, que els Estats Majors anomenen de reconeixement.

“És molt còmode fundar l’ordre d’una societat sobre la submissió de cadascú a unes regles fixes. És molt còmode modelar un home cec que obeeix, sense protesta, uns mestres o un Alcorà. Però per reeixir de debò, per deslliurar l’home, cal fer-lo regnar sobre ell mateix.”
………………………
“En altres temps, he viscut bones aventures: la creació de les línies postals, les rebel·lions al Sàhara, l’Amèrica del Sud,…La guerra, però, no és una veritable aventura; és només una aventura sintètica. L’aventura descansa sobre la riquesa dels lligams que estableix, dels problemes que planteja, de les creacions que provoca. No hi ha prou, per transformar en aventura el simple joc de cara o creu, de comprometre-hi la vida i la mort. La guerra no és una aventura. La guerra és una malaltia. Com el tifus.”

…………………….
“I ara cremen els pobles sencers per fer el joc de la guerra, de la mateixa manera que es talen els parcs, se sacrifiquen les tripulacions i es llança la infanteria contra els tancs. Regna un malestar inexpressable. Perquè res no serveix de res.”

Som cims, som Països Catalans. Camp de Túria. Cim de Gorg.

Unint-se a la proposta de pujar al cims més emblemàtics de cada comarca del nostre país, al Camp de Túria hem pujat al cim del Gorg (906 m), el més alt de la serra Calderona. Ha acudit gent de diferents pobles de la comarca i alguns després hem anat a dinar a Bétera.
Una petita queixa a l’organització: per pujar al Gorg en aquestes dades s’ha d’anar ben de matí. Ara, la calor ja es nota a la zona, i per aquesta hi ha poca aigua potable per la muntanya, l’has de carregar a la motxilla. Sort que el trajecte era curt. Un altre anys s’hauria d’eixir abans de les 9 del matí per evitar les hores de més calor.

José Breton a “La razón”, com Dorian Gray.

Ahir al diari Ara, a la secció d’Àlex Gutiérrez, publicaven aquestes notes sobre el tractament del diari més “raonable” de món mundial sobre el judici a José Breton:

La Razón dedica la 4 i la 5 a posar dues fotos de José Breton -acusat de matar els seus dos fills- gairebé a pàgina sencera. La primera és de fa dos anys. L’altra, de dilluns, dia en què va començar el seu judici. “Un home a qui el patiment no ha deixat ni una sola marca”, titulen. La tesi del text és que qualsevol persona normal, després de perdre els dos fills i ser acusat de la seva mort, estaria demacrada. Probablement.

Quina casualitat que jo el dia abans acabava de rellegir “El retrato de Dorian Gray”  d’Oscar Wilde, on el protagonista no queda mai marcat per cap marca d’aquestes que insinuen al “diari raonable”, ja que aquestes es fan al seu retrat-ànima. Que potser el Sr. José Bretón ha tingut el mateix desig que Dorian Gray i té algun retrat de la seva ànima amagat? Potser els periodistes de “La Razón” podrien investigar aquest fet.

“Tengo celos de mi retrato pintado por usted. ¿Por qué ha de conservar él lo que yo perderé? Cada instante que que pasa me arrebata algo y le da algo a él. !Oh, si pudiera ser a la inversa! !Si el retrato pudiera envejecer y yo permanecer tal como soy ahora!”

Potser els redactors de “diari raonable” han llegit Wilde i s’han inspirat en ell per redactar aquesta notícia?

Divina Comèdia. Música i cinema: Kieslowski i Preisner.

O voi che siete in piccioletta barca,

desiderosi d’ascoltar, seguiti

dietro al mio legno che cantando varca,

non vi mettete in pelago, ché forse,

perdendo me, rimarreste smarriti.

L’acqua ch’io prendo già mai non si corse;

Minerva spira, e conducemi Appollo,

e nove Muse mi dimostran l’Orse.

Divina Comèdia, Dante Alighieri. (Trad: Joan Francesc Mira)

Els qui, només per desig d’escoltar,
heu seguit en una petita barca
el meu vaixell que navega cantant,
torneu ara a les platges d’on veníeu:
no entreu en alta mar perquè, potser,
si em perdíeu, perdreu també el camí.
Jo entre en aigües que no ha solcat ningú;
Minerva bufa, em condueix Apol·lo,
i nou muses m’assenyalen les Ósses.

L’inici del segon cant del cel va ser musicat pel compositor Zbigniew Preisner per al pel·lícula de Krzysatof Kieslowski, “La doble vida de Verònica”. La primera Verònica (Weronika) mor mentre interpreta aquesta composició, que al film apareix com d’un compositor fictici, Van den Budenmayer. Segur que Weronika va anar directament al cel, després de morir d’aquesta manera i advertir a  Vèronique ( la segona Verònica) del que a ella li podia passar.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Divina Comèdia. Els Capets.

Vaig ser l’arrel d’aquell arbre dolent
que ha cobert d’ombra les terres cristianes,
i d’on es cull rarament cap bon fruit.
………………….
Al vostre món em deien Hug Capet;
de mi han nascut els Felips i els Lluïsos
que han governat França en els darrers temps.
……………………………
Fins que arribà el dot provençal
que ens llevà la vergonya del llinatge,
valia poc, però no en feia mal.
Comença allí la rapinya, amb mentides
i amb força; i després, per esmenar-ho
prengué Ponthieu, Normandia i Gascunya.
Carles vingué a Itàlia i, per esmenar-ho,
va fer matar Corradino; i després
envià al cel Tomàs, per esmenar-ho.

Llegir al mateix temps la Divina Comèdia (taduïda per Joan F. Mira) i la Crònica de Bernat Desclot té aquestes coincidències. Sembla que ni al poeta florentí, ni al cronista de la Corona Aragonesa li queien molt bé els Capets que feien el que volien amb el suport de “l’apostoli” de Roma.

Divina Comèdia. Matemàtiques al purgatori.

Com quan, damunt de l’aigua o d’un espill,
rebota un raig cap a la part contrària,
i puja fent un angle equivalent
al de baixada, separant-se igual
un angle i l’altre de la vertical,
com demostren la ciència i l’experiència,
així em semblà que em feria una llum
reflectida molt prop de mi,
cosa que em va fer apartar la vista.

Divina Comèdia, Dante Alighieri. (Trad. Joan Francesc Mira)