Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Das Brennglas (Un gitano en Auschwitz), d’Otto Rosenberg.

L’holocaust oblidat contat en primera persona per un sobrevivent dels camps de concentració nazis. Només ja de major l’autor es va atrevir a contar les seues experiències en aquest llibre amb anotacions que van molt bé per explicar el context històric de cada capítol i situació narrada. L’auto descriu la situació abans de l’extermini, durant i després. La situació dels gitanos abans de l’arribada dels nazis al poder no era molt agradable, però amb l’arribada d’aquests al poder i sobretot a partir del 1936 quan varen voler donar una imatge “neta” de Berlín, aquesta va anar empitjorant fins a la deportació definitiva als camps d’extermini en 1942, per donar a l’ètnia gitana el mateix tractament que als jueus. L’autor narra el seu pas per diferents camps i com amb sort diversa es va salvant de morir amb la resta de la seua família. Quan es alliberat, durant un temps també ho passa malament fins a instal·lar-se definitivament a Berlín o va morir a l’any 2001. Recordem que només fins al 1982 el govern federal alemany va reconèixer aquest extermini, i molt més tard la resta d’Alemanya amb la reunificació després de caure el mur de Berlín.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Alpont-La Iessa, GR-37

Ahir férem un tros de GR-37 entre els pobles d’Alpont i La Iessa, a la comarca dels Serrans. Començarem al poble d’Alpont baixant cap a l’aldea abandonada de La Hortichuela. D’allà, i sempre seguint les marques de GR pujarem cap a la zona de la Font del Cabezo o es té una esplèndida vista del poble d’Alpont i la muntanya on aquest està enclavat. Després de reagrupar caminàrem un poc més i esmorzarem en una esplanada on ja es veia el poble La Iessa. Aquesta part del camí, ja és més lletja. Les mines a l’aire lliure de la zona han deixat un paisatge molt dantesc, i algunes recuperacions que he vist, deixen molt que desitjar. Arribàrem fins a l’ermita i pou de Sant Joan, ja prop del poble de La Iessa. La tornada va ser un una variant diferent, passat per dins del barranc de “La Hoz”, la part més bonica i espectacular de l’excursió i més després de les recents pluges, entrant al poble pel museu d’etnologia. Si teniu temps feu una visita al poble, val la pena.
El dinar el férem al poble de La Iessa, al restaurant El bosque animado: bon menjar, però el tracte al client no és el que t’esperes.
A la tornada en cotxe, per la carretera que porta per Higueruelas cap al Villar, el paisatge de mines i destrucció de la muntanya encara és pitjor. Cal fer tota aquesta desfeta en nom del progrés? o potser tenim massa capritxos?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Viaje alrededor de la Luna, Jules Verne.

Aquesta novel·la és la segona part d’una anterior titulada “De la terra a la lluna”. Crec que és de les narracions menys assequibles al públic juvenil. L’autor, cercant al versemblança, utilitza tots els coneixements científics de l’època per contar les aventures d’aquests tres aventureres que viatge dins d’una bala de canó cap al nostre satèl·lit, i això fa que la narració perda fluïdesa, però per altra part, enganxe al que busca la part més científica de l’obra, sobretot per la part històrica: que se sabia o es pensava en aquella època?
Aquesta narració ja la coneixia en format de còmic editat per Bruguera quan jo era adolescent, però unint les dues novel·les en una historieta d’unes 30 pàgines.
El llibre es completa amb el conte curt Una hivernada al gels, on conta com un pare va a cercar al seu fill perdut al mar àrtic i descrivint les penalitats de navegar per aquestes altes latituds durant el segle XIX, i com han d’afrontar els perills del gel i el fred amb eines de fa dos segles.

Viaje alrededor de la luna, de Jules Verne. Àlgebra.

A la novel·la Viatge al voltant de la lluna, la segona part de De la terra a la lluna, els viatger del projectil tenen aquesta conversa sobre la utilitat de l’àlgebra abans de calcular la velocitat d’escapament que necessitava agafar el projectil per poder eixir de l’atmosfera terrestre i poder arribar a la lluna. Potser i els nostre joves llegiren més els clàssics ja no en preguntarien tant la típica pregunta de “i això per a que val?”

-Porque no sabes álgebra -replicó tranquilamente Barbicane.
-Ah! Ya os conozco, devoradores de x, siempre sois los mismos; todos lo queréis componer con el álgebra.
-Pero dime, Michel – replico Barbicane-, ¿crees que se puede forjar sin martillo o labrar sin arado?
-No es fácil.
Pues bien, el álgebra es una herramienta como el arado o el martillo, y una buena herramienta para el que sabe hacer uso de ella.

Més endavant apareixen les formules:

Porrajmos. L’holocaust oblidat: Karel Holomek.

Amb l’annexió dels sudets i la partició de l’antiga Txecoslovàquia en dues parts, els nazis comencen a aplicar la seua política racial en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Comencen al concentrar en camps al gitanos, jueus en camps per més tard ser deportats als camp d’extermini. Ahir varem tenir la sort de poder escoltar a València a un supervivent d’aquest extermini contra l’ètnia gitana a l’Europa central, el ciutadà txec Karel Holomek. Els gitanos de la zona d’Eslovàquia varen tenir un poc més de sort dins del règim nazi titella que allà manava, ja que varen voler deixar el “problema gitano” per quan acabaren amb el jueu i no els va donar temps a començar l’extermini en massa.
Karel va parlar sobre els esdeveniment anteriors a la guerra mundial donant a entendre que els nazis ja es varen trobar molta feina feta abans per la burgesia txeca que no veia un problema en aquest poble, malgrat la integració que molts d’ells havien fet a la societat txeca. Per exemple, son pare havia estudiat dret i era advocat. Aquesta feina de son pare, li va permetre fugir a Eslovàquia i poder sobreviure a l’extermini quasi total que es va produir a la part txeca. També això els va ajudar molt a sa mare i la resta de la família per poder amagar-se en pobles rurals, ja que son pare havia estat advocat de molts camperols i els havia ajudat en els sues problemes legals.
Després d’un repàs del principals fet ocorreguts durant la guerra: concentració i trasllat de molts a Auschwitz, es va referir al que va passar després. El regim comunista no li va interessar molt saber el que havia passat, inclòs va alliberar a vigilants txecs dels camps de concentració que col·laboraven amb els nazis. Només l’interessava en el sentit que eren resistent antifeixistes, però mai va admetre la part xenòfoba de l’extermini. Cap al 1968 es va iniciar la recuperació de la memòria històrica del poble gitano a l´antiga Txecoslovàquia, tot truncat per l’entrada dels tancs soviètics a Praga a la famosa primavera del Praga del 1968. Han d’esperar fins a la caiguda del poder soviètic i a un president com Václav Havel per començar a recuperar la memòria dels genocidi gitano a al república txeca. A la ciutat de Brno han dedicat un museu a la cultura romaní i en ell s’exposa el tema de l’extermini. Però no són tots flors i violes, com reconeix el mateix Karel, en un país on el 80% de la població declara que els gitanos són un problema. Sembla que els populismes de caire xenòfob i feixista triomfen al centre d’Europa i això no són bones noticies de cara al futur. Hauríem de reflexionar sobre els fets passat per intentar evitar les mateixes errades al present o al futur.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El navegant, de Joan-Lluís Lluís.

Voldria córrer aventures, les aventures que ha llegit als llibres de Verne i altres autors contemporanis, però les seues aventures no seran ni de lluny tan romàntiques com ell espera. El seu do, el do de parlar qualsevol llengua no li va valer per aquest ideal, potser s’ha equivocat en néixer abans de temps? O potser com reconeix el protagonista, que parlar una llengua no vol dir entendre del tot les costums i la manera de ser del poble que la té com a pròpia? Ell mateix se n’adona i acaba per deixar de banda tot ideal romàntic i …. (ja no dic res més, llegiu la novel·la).

No defrauda gens aquesta darrera novel·la de Joan-Lluís que comença a Perpinyà i acaba a les colònies franceses del Pacífic, havent passat abans per la ciutat de París i la seua fallida comuna revolucionària del 1971, una vegada acabada la guerra amb els prussians de Bismark. Una novel·la en la que la “grandiosa i meravellosa França” no ix ben parada: el seu colonialisme poc conegut al sud del Pirineus (Recordem els fets d’Ouvéa de 1988!), o el seu tracte als diferents pobles que en teoria la forme, o el tracte dels republicans als membres de la comuna. Els mites romàntics sobre França que ja haurien d’haver caducat fa temps.

També hi ha una petita reflexió sobre el fet de narrar i escriure, però ja la descobrireu en la figura d’un Homer canac.

El navegant, de Joan-Lluís Lluís. La premsa adepta al regim.

“La guerra avança i els diaris regalimen eufòria. Celebren que el prussià hagi penetrat en territori francès, així ja no podran descansar ara que cada casa i cada arbre són els seus enemics; celebren que el prussià assetgi ciutats, així l’exèrcit francès en pes recobra forces abans de l’atac final. de celebració en celebració es perden escaramusses, després batalles, tot seguit cauen viles i ciutats, i esdevé notori que l’emperador tindrà aviat la guerra finida.”

Curiosa i contradictòria manera de vendre les notícies és aquesta que tenia la premsa adepta a l’emperador Napoleó III. Canvien les derrotes per victòries fins arribar a la gran “victòria” de Sedan. Però mirant com escriuen actualment en molts diaris, sobretot a ponent del meu país, no sembla que alguns hagin après molt d’ètica periodística, més d’un segle després, o sembla que això de manipular la premsa no va ser cap originalitat de Goebbels uns quants anys després.

El món d’Horaci, de Vicenç Pagès Jordà. Horacianes tocades per la tramuntana.

La caòtica vida d’un pis d’estudiants a la Barcelona olímpica es reflectida en aquesta novel•la escrita d’una forma “caòtica”, per dir-ho d’una manera, o com diu l’autor escrita amb el mètode paranoic-crític , ja utilitzat pels surrealistes com el pintor Dalí. Jo diria més modernament i Sopadecabrament, tocat per la tramuntana. Diferents estils en cada capítol i diferents maneres de narrar donen un conjunt amb un final obert en alguns punts., potser per fer volar la imaginació del lector?
Després de la lectura i com a matemàtic, encara pense i amb més raó que la gent que busca trames ocultes a tot arreu i complots internacionals amagats hauria d’estudiar un poc de probabilitat. Potser no li donaria tantes voltes al cap cercant raons a coses que són meres coincidències sense importància. Potser haurien de fer el típic problema que s’explica a les escoles quan fas probabilitat, el problema de l’aniversari? I així veurien que algunes coses són més probables del que es pensa? O llegir “L’home anumèric” de John Allen Paulus.
He fet un recull d’algunes de les reflexions del protagonista, que plagiant el nom del famós poeta anomene d’aquesta manera:

Horacianes tocades per la tramuntana.
1.Cartes
-És un yuffie (Young urban faliure, com un yuppie per ò en fracàs).
-Vaig haver de comportar-me d’una manera molt desagradable per aconseguir dormir sol.: soc el teu cavaller, tu ets la meva bandera.
-No cal dir que el conductor (d’un taxi a New York) era una barreja de Robert de Niro i Anthony Perkins.
-T’hauria agradat veure el mercat de llibres antics del Gran Basar, on he passat cinc hores brevíssimes.
-Babutxes d’or (com els teus cabells, cordes d’arpa que voldria llepar fins que en sagnés la llengua)
-El diamant de l’escarabat. El robaria i te l’enganxaria amb saliva al melic.
-L’estàtua d’Afrodita que hi ha entre les columnes de la stoa d’Àtal (com diria el poeta, només hi ha una altra cintura com la seva, i ja saps quina vull dir).
2.Bloc
-Tot estalvi, sobretot d’energia, implica la mateixa despesa en un altre àmbit, particularment en l’àmbit immaterial…..L’augment de materialitat implica sempre la pèrdua d’espiritualitat , i a la inversa.
-La publicitat és intrínsecament perversa.
-Classificació dels amors: anuals, que es panseixen quan ve el mal temps,; vivaços, duren més d’un any; bulbs, es mantenen subterranis fins que floreixen, i tu ja m’entens.
-No nego que ahir em vaig adormir fullejant el Calculus (Spivak).
-L’amor és una funció (matemàtica)
-Babydollejar, pfeiffejar, Suelyonejar…..
3.Altres.
-El príncep dels semiòtics.
-Quan la suggestió té orígens divins i és exercida sobre un nombre suficient de testimonis s’anomena “miracle”.
-¿Recordeu John Goodman a Barton Fink?…..Era la Bèstia, pitjor que l’Orson Welles a Sed de mal.
-Les lletres llisquen de baix a dalt en negatiu mentre sonen les variacions de Glenn Gould versionades per Henry Mancini a la manera de Michael Nyman homenatjant Nino Rota.
-La Coca-cola que inicialment contenia cocaïna.
-¿Hi ha cap intel•lectual que no reconegui que mira la televisió, si més no un parell d’horetes al dia? El silenci em respon, i això em basta.
-Els estudis apunten que la televisió en els asils accelera la demència senil.