Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El carnaval a Llíria…hui la liem!, d’Auxili

Mira com rebenta l’auela a aplaudir
Quan veu passar borratxo al seu fill desfilant
Amb dos guàrdia civils i un municipal,
L’alcalde representant.
Mira l’animal com camina cara avall, maltractat,
Clar reflex d’un estat estancat
Amb l’església hem topat
Anti party en prime time.
Festa que apesta com la pasta que alimenta
Missa i processó, reggaetonto, retreta.
Mira com desfila l’agonia bajo palio,
Pujar el morenet i mor l’agost.
Festes sexistes, privades, imposades,
Capitalistes, feixistes, castellanes.
Festa de “toro” i orquestra,
Festa que no ens representa.
I en plaça de dalt res havia canviat.
Hem heretat la historieta podrida d’un temps passat.
I en plaça de dalt res havia canviat.
Hem heretat la historieta podrida d’un temps passat.
Hui la liem,
Nosaltres desfilem,
La barca recuperem.
Hui tornem a celebrar a contracorrent.
Ahí va la bona, la banda sona,
Filada mixta, muixeranga que esborrona.
Davant la moma capitanejant,
Portem cabet i una esquadra de gegants.
La barca és nostra, ningú l’enfonsa.
Portem el foc de la foguera
I la veta per al ball. Escolta,
Els dimonis hem tornat, anti party-time time.
Festa que apesta com la pasta que alimenta.
Reina, tradició, pasdoble, peineta,
La neteta acosada en la verbena,
Massa maxito fanfarró, poca condemna.
Festes sexistes, privades, imposades,
Capitalistes, feixistes, castellanes.
Festa de “toro” i orquestra,
Festa que no ens representa.
Però a la plaça de baix, tot estava canviant,
Ens repartíem la festa, un tresor per recuperar.
Ací, a la plaça de baix, ara tot ha canviat.
Defensarem esta festa, el tresor que hem recuperat.
Hui la liem,
Nosaltres desfilem,
La barca recuperem.
Hui tornem a celebrar a contracorrent.

Auxili, hui la liem!

Després de llegir aquest petit treball monogràfic de Manolo Sánchez Vidagany (La memòria de les nostres festes. Les carnestoltes de Llíria. La celebració dels humils) m’ha vingut al cap aquesta cançó de grup Auxili on denuncien la imposició de festes franquistes (o que el franquisme els ha tret o canviat la seua veritable personalitat). I és que molts a Llíria, ja estem farts de desfilades; falleres, cercaviles d’autoritats, colles de boueros, processons, moros…tots amb el seu uniforme corresponent. I ara seré políticament incorrectes: per mi el vestit de fallera és horrible i no sé com poden anar tan encarcarades amb aquell pentinat robòtic i tanta falda emmidonada! Isempre el mateix! per quant unes festes més populars i sobretot, participatives!

Maquis, d’Alfons Cervera.

Gràcies a una companya de feina he pogut aconseguir aquest llibre d’Alfons Cervera que semblava esgotat.Fa temps que la buscava i no la trobava i volia veure com Alfons retrata el món del guerrillers per les muntanyes de La Serrania. L’autor ens conta una història sobre uns idealistes que continuaren la lluita contra el feixisme des de la clandestinitat de les muntanyes, on a la guàrdia civil li costava entrar. Però no ho conta a la manera tradicional,de manera lineal amb un clar començament, nus i desenllaç. Alfons ens narra petites històries personals dels protagonistes i el seus coneguts, el les que a més dels fets, ens descriu els seus sentiment i reaccions enfront de les injustícies i barbaritats dels feixistes. Petites històries que conforme vas avançant amb la seua lectura van donant coherència a un fil argumental amagat que acabarà amb la mort de molts del protagonistes o amb la seua fugida a l’exili, amb la decepció de no rebre l’ajuda que esperaven i l’esperança que el temps els posarà al lloc que es mereixen, cosa que encara hi ha gent que intenta evitar i amagar perquè les generacions d’ara no coneguen el que va passar i seguisquen adormides, sense reaccionar contra les injustícies d’un estat hereu d’una dictadura feixista: La història l’escriuen els vencedors! Fem per canviar-ho!

Un fonamentalista del Vinalopó, i altres contarelles, d’Enric Valor

Contarelles? i no rondalles? Sí, Enric Valor utilitza aquest nom per aquests petits relats curts, ja que s’allunyen del món fantàstic de les rondalles i aquestes contarelles estan basades en anècdotes o fets reals succeïts a les comarques del sud del País Valencià cap als anys 30 del segle XX. És la darrera obre escrita per l’autor de Castalla i trobe que, malgrat que no són del genere rondallístic per inspirar-se en fets reals, la manera de narrar-les s’hi acosta i es fan agradables de llegir per tots els públics, sobretot l’adult que ja coneix la situació política i cultural de l’època.

L’anell del pescador, de Silvestre Vilaplana.

Vaig agafar aquesta novel·la del departament de català de l’institut per llegir-la i no m’ha decebut. Un entramat policíac al voltant de la mort i conseqüent elecció d’un nou Papa, tot conduït per l’estranya desaparició de l’anell del pescador, l’anell que simbolitza el poder papal i els seus orígens. La narració està composta per dues històries paral·leles que transcorren en èpoques diferents, però amb punts comuns com són l’anyell i la lluita pel poder papal sense cap escrúpol a l’hora d’utilitzar la violència o l’assassinat. Aquests dos fils narratius tindran un sorprenent punt de contacte final per tancar les investigacions que porta a terme el protagonista, un ex-policia reconvertit en sacerdot i que treballa per la versió moderna de la inquisició.
Abans d’aquest llibre havia llegit un altre llibre del mateix autor, Els dimonis de Pandora, més pensat cap al públic juvenil, i això és nota. Ara, també potser és una opinió massa personal, ja que, pel meu gust, quan ixen dimonis i éssers ficticis que tenen tanta importància a la trama, aquesta em deixa d’atreure. Preferisc més realisme i no solucions sobrenaturals.

El monstre de la memòria, de Yishai Sarid

L’holocaust (o millor dit la Xoà com diuen a la primera pàgina del llibre) vist d’una manera indirecta és el que trobareu en aquesta novel·la de l’autor de Tel-Aviv. Els fets no estan narrats per supervivents reals o ficticis que ho han viscut en 1a persona, sinó per un historiador especialista amb el tema que treballa, entre altres feines, a Polònia fent de guia a grups procedents del seu país per els llocs on va tenir l’extermini: Auschwitz, Treblinka, Sòbibor, chelmno,….
Aprofitant les seues tasques investigadores i les xarrades que fa com a guia, l’autor ens fa narra la història de la Xoà, però al mateix temps ens adverteix del perill de la banalització amb el turisme dels llocs que s’han preservat com a memòria dels fets. Ens descriu les diferents reaccions de les persones a les que guia (estudiants, polítics, militars, cineastes,..) i com algunes s’ho prenen més seriosament i com altres tenen comportaments poc dignes amb la gent que va morir allà (selfies, embolicar-se amb la bandera,….). I tot narrat d’una tirada en una llarga carta que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem de Jerusalem, que és l’organització que li busca les feines i li ha ajudat amb les seues investigacions.

Guillem, de Núria Cadenes,

Moltes vegades haureu escoltat això de que la realitat supera la ficció, i això és el que podria aplicar-se aquest llibre que ha escrit la periodista Núria Cadenes sobres l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos a l’any 1993. A partir dels relats judicials (només traduïts al català), retalls de premsa de l’època i testimonis de diferents persones i en petits fragments, distribuïts en sis capítols i un epíleg, ens descriu els desagradables fets d’aquell mes d’abril, i les seues conseqüències posteriors per la família i la societat valenciana. Com s’intenta tapar, gràcies a una premsa infecta (que encara continua igual) la faceta política dels fets intentant fer-los passar per una baralla entre joves exaltats. Curiós que anys després en Altsasu volen fer totalment el contrari, sembla que depèn que faça un cosa, el tractament és diferent i a gust dels consumidors de sempre.
Hauríem de preguntar-nos com és que després de tants anys, l’extrema dreta encara té butlla a València per fer el que li vinga de gust com s’ha demostrat els darrers anys, o com fa unes poques setmanes varem tenir la desgràcia de comprovar-ho a Riba-roja de Túria. Com és que durant els anys que manava el PP a la Generalitat semblaven adormits i ara fan uns anys han despertat. Com és que encara hi ha clubs de futbol que emparen a aquesta gent (crec que per ara només Barça -amb Joan Laporta- i València CF han fet alguna cosa al respecte). Com és que la premsa, sobretot a la televisió, blanqueja a aquesta gent i ens vol fer passar la intolerància com a una opció ideològica com qualsevol altra. I el que crec que és pitjor, quina educació o capacitat crítica té la gent que es traga tot aquest emblanquiment i que després vota. I moltes més preguntes,………..

La mirada de vidre, d’Anna Moner.

Fa poc vaig llegir el meu primer llibre d’Anna Moner i vaig adonar-me’n de l’ús que fa dels seus coneixements en història de l’art. En aquesta darrera que he llegit també ens mostra unes pinzellades sobre aquest tema, tant en pintura com en música, i ens presenta un personatge obsessionat en millorar grans obres d’art a través de la modificació dels músculs de la cara ( a l’altra novel·la la medicina també intervenia i molt), i no té cap escrúpol per arribar als seus fins, i utilitza per això, i sense cap remordiment, als pacients que té a càrrec en un sanatori mental de Barcelona. En realitat, el doctor no és el protagonista de la novel·la, sinó el fotògraf que aquest contracta per ajudar-lo amb els seus estranys plans. L’aparició d’una estranya pacient (que sembla la més lúcida de tots els personatges) canviarà les rutines d’aquests individus i farà entrar al protagonista en una espiral creixent dins del món de la droga a inicis del segle XX, que acabarà amb una desgràcia i un canvi de feina que no ajudarà molt al fotògraf a poder recuperar-se, i continuarà caient al pou sense fons de la drogoaddicció. Tota aquesta història no està narrada de forma lineal, amb dos parts clarament distingibles, sinó amb petits salts enrere (Flashback) barrejant els temps passat i futur en una sola línia narrativa, repleta d’acurades descripcions de l’anatomia i fisiologia de la cara humana, dels efectes de les drogues, el món de la fotografia i la ciutat de Barcelona d’inicis de segle XX, i de com la majoria dels personatges són capaços de portar al màxim allò que es diu que per arribar a un fi, no importen els mitjans.

Emblanquint o cedint enfront del feixisme a Riba-roja de Túria.

El passat dia 25 de gener es va fer un acte d’ERPV al castell de Riba-roja de Túria, amb la presència del diputat Gabriel Rufián, Guillem Agulló, Artur Junqueras i altra gent de Sant Vicenç dels Horts. Mentre que l’acte es desenvolupava amb normalitat amb un públic de diverses tendències, però compromès amb la democràcia, a fora, i amb un estrany permís, ja que tots sabem amb quin intenció venien, una colla de feixistes intentaven rebentar l’acte. A l’eixida els assistents varem d’haver d’aguantar insults (assassins, etarres, ….) i algun intent d’agressió.
L’alcalde de Riba-roja (PSPV) el dia abans havia gravat un vídeo defensant l’acte, malgrat les seues diferències ideològiques, argumentant que el castell està obert a tothom que complisca amb l’ordenança municipal sobre l’ús del castell i defensant la llibertat d’opinió.
Ara, sembla que han canviat d’opinió i volen canviar l’ordenança d’ús del castell per evitar problemes. O siga, que la solució al problema de l’extrema dreta és posar més censura i cedir davant de les seues amenaces! ara, encara es creixeran més (ja ho estan prou!) i es sentiran més impunes per fer el que vulguen i amenaçar a qui el vinga en gana. El més sorprenent és que els regidors insultats, de Podemos i EU, i els altres grups municipals com Compromís han votat a favor del canvi de l’ordenança! el món al revés: enlloc d’enfrontar-se al feixisme, fem el contrari, no els molestem que s’enfadaran! No m’estranya la mala imatge del país que hi ha a Europa, quan per exemple fa poc, el Centre Wisenthal ha fet un toc d’atenció a Espanya per donar protecció al feixisme. Per cert, el canvi d’opinió de l’alcalde sobre l’ordenança municipal, a que es degut? iniciativa pròpia o pressions des d’algun lloc?

El fusell del meu pare, de Hiner Saleem.

He tornat a rellegir aquest petit llibres sobre la vida d’un nen kurd que admira al seu pare i a la resta de kurds que lluiten contra el govern de Bagdad per la llibertat del seu poble. Primer contra el regim monàrquic i la dictadura militat, i després d’un petit període de treva contra el regim del partit Baas i Saddam Hussein, un dictador que va usar tot el que tenia a les seus mans per acabar amb els kurds. El kurds, un poble que al llarg del anys ha esta enganyats i utilitzats tant pel soviètics com pels americans, dependent dels interessos del cadascun en cada moment, però que aguant i continua lluitant. Com diu un dels personatges, són dels pobles més antics de la regió, però mai han tingut un Estat, però altres (caldeus,babilonis, sumeris) han tingut imperis, però d’ells no queda ni rastre. La novel·la està ambienta en els fets ocorreguts als anys seixanta si setanta, des que el protagonista és un nen fins que que, ja major d’edat, decideix anar-se’n a l’exili, vist que des dins no semblava que la lluita, sense cap ajuda exterior tingués èxit. La major part de la trama està protagonitzada per hòmens, cosa que xoca un poc, ja que actualment tothom sap el paper tan important que la dona kurda està tenint en la seua lluita per l’alliberament, sobretot a Síria.