Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Noli me tangere, de José Rizal.

Un jove filipí torna d’estudiar d’Europa (i dic Europa, no només Espanya) i se n’adona de com es maltractat el seu país pel que en teoria és la “mare pàtria”. La corrupció sobretot de l’església i la guàrdia civil permesa pels representants del govern de Madrid (o potser no tenen recursos per eliminar-la) empobreix i manté la població en la ignorància més extrema.  Una vegada allà, intenta canviar la situació i veu que les forces vives no li deixen fer res que faci prosperar la vida del poble i que aquest deixe d’estar sota el control del clergat i dels guàrdies corruptes fins a arribar al dramàtic final que tindrà una continuació en una segona novel·la.

Rizal escriu aquesta novel·la per denunciar la situació del seu país i el poc de cas que fa la “mare pàtria” d’aquest. Com sembla que li va anar passant a ell, al principi el protagonista encara confia en la que a Madrid se n’adonaran de la situació i actuaran per canviar la situació.  Però poc a poc es va fent a la idea que això és impossible i va radicalitzant les seues posicions fins acostar-se a l’independentisme, de l’autonomisme a la secessió definitiva. No vos sona la situació? Cuba i Filipines fa més de cent anys, ara a Catalunya.

Com sempre Espanya enlloc d’afrontar la situació de manera civilitzada, opta per afusellar a l’autor de l’obra, convertint en màrtir de la independència filipina a un que només cercava  l’entesa amb la metròpoli per obtenir un futur millor per a tots dos.

Personalment vaig recordar una anècdota que vaig llegir fa anys. Quan després de guanyar la guerra els americans s’apoderaren de les illes, varen intentar educar al país i varen portar molts llibres i material escolar en espanyol. La sorpresa que es varen portar va ser que la majoria de la gent, no en sabia d’espanyol, ja que al contrari del que havia passat a Amèrica del Sud i centra, el clergat no s’havia dedicat a ensenyar la llengua als indis, sinó simplement a explotar-los, i evidentment quan més incultes, més fàcil per ells de viure a la seua costa. L’espanyol només era la llengua de les elits i potser per això allà ara l’espanyol no és ni llengua oficial, ho són l’anglès i el modern filipí.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XLI

Ja sé que està repetit però l’actualitat mana:

https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2017/06/30-fuster.png

Sí, vull ser maleducat, no m’han donat una altra opció. Més de 30 anys treballant al món de l’ensenyament defensant la meua llengua a les dues ribes del riu Sénia, per a que ara vinguen uns fills de putes de polítics que  no volen caure de la poltrona i en uns minuts llencin per terra tota la feina feta per molts professionals durant molts anys. Jo, com diu l’aforisme, no puc tenir educació amb aquests penques, que han demostrar que són uns traïdors al seu país i  a la seua llengua: dimitiu i torneu-se’n a casa, fills de putes.

 

Pobles valencians abandonats, d’Agustí Hernàndez.

Aquest llibre que ha estat reeditat recentment és un bonica i útil guia per conèixer i recórrer diferents indrets del nostre país que tenen en comú que ja no estan habitats. A més d’una acurada descripció del lloc amb bones fotografies ens recomana paratges que estan prop del lloc citat per fer la visita més atractiva. I potser és ací on trobe el defecte del llibre per al meu gust, és massa descriptiu i poc literari si per exemple el compare amb el llibre Els pobles oblidats de l’editorial Sidillà on cada autor descriu un indret però exposant el seu punt de vista personal i les seues opinions. És aquest toc més literari el que trobe a faltar en aquest llibre, que no per això deixa de ser recomanable i aconsegueix el seu objectiu.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia XXXIX

https://revistasao.cat/wp-content/uploads/2017/06/15-fuster.png

En un article al diari Ara l’escriptor Vicenç Pagès Jordà deia:

“Aquest article està dirigit a la gent que sosté que és el mateix llegir un llibre que un PDF. Doncs no. Les mancances dels PDF són considerables. No fan olor, no es superposen en estrats volumètrics, no els podem passar la mà pel llom, no propicien les troballes inesperades. Els PDF no es poden apilonar en columnes salomòniques, no cauen amb la sorollosa alegria del mikado, no els pot queixalar el gos (va per tu, Max). Al contrari que les biblioteques personals, les carpetes d’ordinador amb arxius en PDF no es poden considerar obres d’art, ni tampoc autobiografies en 3D”
I, personalment, recorde la llibreria Grau de Terrassa i la també egarenca El Cau ple de lletres. I com no, la Geli i la 22 de Girona. I moltes altres més.

Llibertat, anarquia i una aforisme cada dia XXXVIII

“A vostès ja els ho puc dir: m’han cremat en efígie. Literalment, he estat objecte, o víctima, d’un autèntic “auto de fe”. La cerimònia tingué lloc el 9 de març de 1963., s’ajustava a les tradicions del genere: se celebrà a la plaça major de la ciutat de València, va presenciar-a una considerable aglomeració de públic, la presidien les màximes autoritats locals,  el simulacre incinerat em representava inequívocament a mi, i el foc que va consumir-lo havia estat encès per mans commogudes de virtuosa i judicial indignació………………………En el meu cas, per fortuna, no mediava la intervenció de cap tribunal amb poders tan imponents com els del Sant Ofici de segles enrere. La intenció, el mecanisme i la fórmula, però, eren idèntics.”

Reflexions d’un ninot de falla.

A un el cremen i recentment, destrossen el que no els agrada (falla Llepant-Guillem de Castro) o algunes  tenen un mal gust deplorable i encara no distingeixen la fina línia de la ironia la sàtira de l’insult més groller. Per no parlar del masclisme de certs ninots que encara continuen igual que quan jo era xicotet (50 anys!).

La veritat és que soc molt escèptic respecte a un canvi per a millor al món faller. Porte massa anys esperant-lo i encara no el veig, tret d’honroses excepcions. Porte massa anys veient aquest balafiament de diners, aquest masclisme que continua, aquesta vinculació amb la religió catòlica més retrograda que es diu ofrena (des de 1945 no ho oblidem), o aquesta jerarquització de les comissions que no crec que tinga cap origen popular. Tot plegat fa que no veja cap canvi a millor en un futur proper. Potser hem d’esperar alguna generació més, ja que com passa en aquesta falsa transició que ens han venut no s’ha fet net amb un passat que cal superar per sempre.

 

Fronteres, de Vicent Partal.

Les fronteres, tal com s’entén avui aquest concepte, no són naturals, són creades per l’home. El problema és que estan tan malt fetes en la majoria de casos, que en lloc de solucionar problemes en creen més. Potser la solució a molts problemes actuals seria replantejar-nos aquest concepte tan rígid que tenim del concepte frontera i fer-les més flexibles, i assumir que aquestes poden canviar i no ser eternes, com ens volen fer creure des del segle passat.

Basant-se en aquesta premissa i després d’una llarga introducció Vicent Partal ens conta la seua experiència com a periodista a diferents llocs frontereres  o altres llocs que es podrien considerar fronteres, però amb el concepte actual, sinó amb un altre més ample que pot separar o unir mons i societats diferents, no estats. I així van sortint conceptes com la frontera de les paraules, del temps, del no-res, de la ràdio, de la música,…..cadascun vinculat a una ciutat del món.

Potser llegint-lo vos passe com a mi i de seguida aneu a cercar la ciutat al google maps per veure millor el que el director de Vilaweb ens està explicant!

Dràcula, de Bram Stoker.

Quan era adolescent vaig llegir Frankenstein (el vaig tornar a rellegir fa uns anys) i em va agradar prou. Però per Dràcula mai m’havia sentit atret fins que fa poques setmanes el vaig trobar prou bé de preu en una d’aquestes col·leccions que només val la pena comprar la primera entrega i que inunden les papereries i quioscs durant els mesos de setembre i gener. Després de llegir-lo he vist que valia la pena la inversió (poca, és clar) i he gaudit prou de la seua lectura. S’allunya molt de les versions cinematogràfiques que he vist (no he vist la versió de Coppola) on en totes es dona un paper més principal al comte, cosa que crec que al llibre no passa. Em sembla que el protagonisme al llibre està més repartit en els seus perseguidors que no pas amb el vampir, però potser per al llenguatge cinematogràfic això no és gaire rendible, ja que els productors venien les pel·lícules fonamentant-se en les seues estrelles del moment. L’altra diferència amb el llenguatge cinematogràfic a les pel·lícules basades en ell és l’absència és la falta de linealitat, el llibre està fet a base de fragments dels diaris dels protagonistes que van enllaçant la trama fins a arribar al final que res té a veure amb el final que rep Christopher Lee a la versió que més m’agrada de totes.