Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Torreneules (2713 m)

El Torreneules és un pic que hi ha al voltant de la Vall de Núria. Vàrem fer l’ascensió un pont de la Constitució del país veí per ponent i ja vàrem trobar gel, de manera que en els últims metres haguérem de posar-se grampons (la meva estrena amb aquests aparells per no relliscar al gel). Pujàrem des de Queralbs pel camí que puja cap a la Vall de Núria. Crec que almenys una vegada a la vida s’ha de fer aquest camí a peu i no agafar el cremallera. Una vegada a  Núria, pujàrem per les pistes d’esquí per cercar el cim. Durant el trajecte un petit isard ens va seguir (cosa estranya) a una distància prudencial. Al cim ens férem la foto i baixàrem de presa per poder agafar l’últim cremallera que baixava a Queralbs, sinò s’haguera fet de nit durant el camí. Dedicat a Rosa Matasanz (la xica de groc de la foto)

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Mistra (Peloponès)

Quan un recorre en cotxe un país troba coses que les agències de viatge ni nomenen. Així ens va passar quan conduíem la Himmer pel Peloponès. En eixir del port de Patràs, anàrem cap a Olímpia (Grècia clàssica), però després vas descobrint les restes de l’imperi bizantí o descobreixes com són els grecs actuals. Un dels llocs que visitàrem va ser la ciutat de Mistra (al costat d’Esparta). Aquesta ciutat va ser capital d’un Despotat, el de Morea i va arribar a ser la segona en impotància després de la capital, Constantinoble. Curiosa casualitat, Esparta va ser molt important abans de Crist i Mistra ho va ser a l’edat mitjana i les dues ciutats estan separades per pocs quilómetres. Ara, tots recordem Esparta, amb Leonida i els altres i pocs recorden Bizanci, Morea i els Paleòlegs, no heu llegit Tirant lo Blanch?

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Gardel i Diego El Cigala.

Sembla que l’esperit de Carlos Gardel torna però aflamencat. Gaudiu, a mi m’agrada.

Acaricia mi ensueño
el suave murmullo de tu suspirar,
¡como ríe la vida
si tus ojos negros me quieren mirar!
Y si es mío el amparo
de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida,
¡todo, todo se olvida..!

El día que me quieras
la rosa que engalana
se vestirá de fiesta
con su mejor color.
Al viento las campanas
dirán que ya eres mía
y locas las fontanas
me contarán tu amor.
La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar
y un rayo misterioso
hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa
que verá…¡que eres mi consuelo..!

Recitado:
El día que me quieras
no habrá más que armonías,
será clara la aurora
y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa
rumor de melodías
y nos darán las fuentes
su canto de cristal.
El día que me quieras
endulzará sus cuerdas
el pájaro cantor,
florecerá la vida,
no existirá el dolor…

La noche que me quieras
desde el azul del cielo,
las estrellas celosas
nos mirarán pasar
y un rayo misterioso
hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa
que verá… ¡que eres mi consuelo!

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Loutra Aedipsou (Illa d’Eubea)

Un descobriment que vàrem fer a l’illa d’Eubea (jo la coneixia com Evia, el seu nom en anglès, ja que els primers a parlar-me d’ella eren escocesos) va ser la localitat de Loutra Aedipsou. En aquest municipi hi ha un balneari, i la sorpresa és que l’aigua termal sortia al mar per dos llocs, el que volia dir que podies gaudir de les aigües de manera gratuïta. Un dels llocs on sortia l’aigua és aquesta cova que és pot vore a la fotografia que em varen fer saltant al mar. Aquesta foto estava feta a l’estiu, però jo ja havia anat a Evia en Nadal i ja ens vàrem fer uns banys el dia de Cap d’any d’aquell any. Nadant al mar en ple hivern i calentets.
La sort d’aquesta illa és que és poc coneguda pel turisme de masses i crec que en anar la segona quinzena d’agost, el turisme nacional ja no hi era. En resum bon racons, bon menjar, però també es veuen els efectes de la religió ortodoxa i de la corrupció política grega. A vegades et senties haver retrocedit uns 40 anys en el temps.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Tamariu (Baix Empordà)

Quan un es menja un parell de plats d’arrós amb cabra de mar, regat amb un bon vi blanc i a vora platja, més concretament en una antiga barraca de pescadors, el cos demana un bona passejada per baixar l’aliment i fer la digestió. Així que a caminar pel camí de ronda que ix de Tamariu una estoneta per pair bé l’arrós. 
Vos deixe amb l’havanera que descriu aquesta cala empordanesa. Dedicat al millor cuiner amateur del mon, Xavier Vilaseca de Palafrugell

 
Tamariu   

De l’horitzó la ratlla ben traçada,
ja la teranyina daurada pel sol romp,
en terra és fosc, encara és matinada,
però a les Coves d’en Gispert ja hi neix el sol.

Va a poc a poc, avança carregada,
les gavines la segueixen amb gran vol,
la mar està molt quieta i és gelada,
l’aire marí ens promet un dia bo.

De la platja l’he vist arribar
i al silenci d’un matí d’estiu,
he sentit els mariners cantar
una havanera a Tamariu.

Lara, lara, lara, lara.

Quan neix el sol a Tamariu
de l’iris va prenent els colors,
la gavina deixa son niu
i la mimosa obre ses flors.

La mar les roques va besant,
el cor somnia un cant joliu,
és aquell cant que surt del mar,
que n’ets de bella Tamariu.

Narcisa Oliver – Josep Bastons
Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Fossar de les moreres

Una visita que cal fer en Barcelona és l’esglèsia de Santa Maria de Mar. A mi, m’agrada molt. Potser disfrute mirant la seva façana i descobrint totes les simetries, proporcions i geometria que hi ha en aquesta basílica. Girant el carrer a la dreta anem a parar al Fossar de les moreres on hi són enterrats els últims defensors de Barcelona el 1714. No sé si és llegenda, però m’han contat moltes vegades que la majoria dels que hi han soterrats són  valencians que defensaren Barcelona fins a l’últim moment. Valencians agrupats en els regiments de Sant Vicent Ferrer i de la Mare de Deu dels Desemparats. Tres segles després a molts valencians al sud del Sènia els hauria de caure la cara de vergonya davant el comportament que vàrem tenir els nostres avantpassats, que havent perdut ja la guerra al Regne de València es varen traslladar al Principat per continuar la lluita contra el Borbó. Enlloc de fer-los homenatge, atien l’anticatalanisme més estúpid i competeixen a vore qui és més cortesà de la Villa i Corte de Madrid, o critiquen als valencians que ho fan tatxant-los de traïdors. Traídors a qui? a Madrid, no?

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Deute de la Generalitat.

Avui mirant el telenotícies migdia hi escoltava i em pessigava la cara perque no m’ho podia creure. Diferents polítics, alguns dels quals es presenten a la presidència de la Generalitat admetent públicament que comprarien deute de la Generalitat, però que no podien perquè no tenien els diners!. I aquests volen que la gent confie en ells com a administradors del comptes de la Generalitat? Si no són capaços d’estalviar el mínim de 1000 euros que costa el deute emès pel govern. Als EUA hi ha una dita per vore si un polític és de confiança o no: Vostè li compraria un cotxe de segona ma? La resposta en el nostre cas seria clarament un NO. Si amb el sou que guanyen tant del partit com del càrrec públic que puguen ocupar no poden estalviar aquests mil euros, jo no confiaria amb ells.

Sant Miquel del Fai

A altres llocs també tenen el seu  Sant Miquel. Sant Miquel del Fai és un monestir enclavat en uns cingles del Vallès Oriental i un paratge espectacular, sobretot quan cau aigua per les cascades que hi han al voltant del monestir. El problema són els incendis que es produeixen pels voltants.
Quan vivia a Terrassa hi vaig acostar-me un parell de vegades, una en època seca i no poguérem vore l’entorn en les seves millors condicions i un altra en la que vàrem tenir més sort i a més vàrem poder vore una actuació dels Minyons de Terrassa que celebraven la seva diada o alguna cosa semblant.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Volcans a La Garrotxa.

La primera vegada que vaig anar a la zona volcànica de La Garrotxa va ser quan treballava a l’IES Can Jofresa de Terrassa. Era una excursió organitzada pel departament de ciències naturals de l’institut. Vàrem visitar el cràter del volcà de Santa Margarida, on vàrem dinar. Aquest volcà té una ermita dins, com podeu comprovar en la foto que vaig fer. Abans havíem visitat el museu dels volcans en Olot i el volcà Croscat, que és interessant de cara els alumnes, ja que poden vore al natural el dibuix que apareix a tots els llibres d’un volcà partit per la meitat, podent observar els estrats de les diferent erupcions i per on anava la ximeneia del volcà. Açò es degut a l’aprofitament durant molts anys del material del volcà per a la construcció. Ara és parc natural i està protegit. De camí a Olot paràrem a esmorzar al Castellfollit de la Roca per contemplar la colada basàltica on està ubicat el poble. D’aquest poble recomane les magdalenes gegants de Cal Tuset (pel meu gust les millors del mon, cada vegada que puc en compre).
He tornat altres vegades per aquesta zona, ja que a l’IES Sant Feliu de Guíxols, també fèiem una excursió semblant, canviant el volcà de Santa Margarida per la fageda d’en Jordà (no pots demanar el mateix esforç a un alumnes de 1r d’ESO que a una de l’àntic 3r de BUP), Aquesta és una fageda (bosc de faigs), que creix sobre una colada de lava del volcà Croscat i els xiquets poden fer un passejada en carro de cavalls pels camins que travessen la fageda.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Aqüeducte de les Ferreres (Tarragona)

Aquest aqüeducte és molt conegut i molt desconegut a la vegada. Sempre que anem per l’autopista el veiem, però quants hem parat alguna vegada per vore-lo millor? La primera vegada que vaig parar va ser quan vaig fer aquesta foto, en una excursió a Tarragona organitzada pel departament de llengües clàssiques del IES Can Jofresa de Terrassa. Havia passat milers de vegades i no havia parat mai, inclòs l’any que vaig viure al Baix Penedès. La segona vegada que vaig parar va ser fa un any amb el meu fill, però no poguèrem acostar-se al monument degut a les obres de restauració.
Aquest aqüeducte duia l’aigua de riu Francolí a la ciutat de Tarraco. També es conegut com Pont del Diable, denominació molt utilitzada al llarg de país per anomenar ponts o aqüeductes de tota mena, normalment vinculats a alguna  llegenda local.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Morella (Els Ports)

Quant t’acostes a Morella, el primer que veus és el castell que hi ha dalt de la ciutat, però el que més m’agrada d’aquesta ciutat són les portes per on entres a ella. Potser és perquè em porta una idea de germanor o unitat del meu país, ja que són molt paregudes o iguals a les Torres de Serrans a la ciutat de València (que era el primer que veies de la ciutat quan baixaves del trenet); i també iguals a les portes del Monestir de Poblet, a la Conca de Barberà, on estan enterrats la major part del reis de nostre país.
La foto del castell està feta des de la plaça del poble, on hi ha un gran rellotge de sol a terra. Era un Cap d’any i havia nevat.

Cim del canigó (2a part)

Com tinc la casa en continu trasllat hem costa trobar les coses i avui he trobat la foto que volia posar en el primer post dedicat al cim del Canigó. Com intente fer en cada cim, quan arribe a dalt ho celebre amb un bon trago de vi de la bota i com era el Canigó, el cim superat, havia de lluir la samarreta del millor equip de rugbi del nostre país: la USAP de Perpinyà. A sota duia una blava amb un nus blanc. Quan baixava em vaig trobar gent de Tortosa que em preguntaven si era de les terres de l’Ebre, jo responia que molt més al sud, de les terres d’un altre riu més xicotet, el Túria.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

El gegant boig

Continuant el post anterior sobre el Carnaval a Solsona, ara toca parlar del gegants que ixen a ballar. Aquests són els gegants bojos,ja que tot el carnaval solsoní és una paròdia de la festa major que es celebra al setembre. Com és una paròdia de la festa major, els gegant bojos són una burla popular del gegants oficials i no voreu ningú disfressat (potser algun pixa-pi despistat).Els actes més concorreguts són els balls del gegants i altres bestioles i la penjada del ruc a la torre de les hores (el ruc és mentida, però està molt ben fet) i el nomenament del mataruc d’honor de l’any.

La presó de la Serra de Busa (Solsonès)

Un dels anys que anàrem al carnaval de Solsona férem una visita a la Serra de Busa i en concret a un lloc conegut com “la presó” (El capolatell). Un penyot aïllat (només pot passar per una passarel·la  penjada en el buit), que durant la guerra del francès era utilitzat com a presó. Alguns presoners francesos, desesperats es llençan al buit al crit de «Mourir à Busa et resurgir à Paris» (aixó sembla ser un llegenda).
Al pla de Busa, crec que Roger Mas, el cantant solsoní ha gravat alguns dels seus videoclips.
Dedicat a la gent de Solsona, en particular al Ramon Cases i Xavier Gangolells.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Aplec del Monclar (417 m)

Uns caps de setmana abans de Nadal, a Sant Feliu es fa l’aplec del Montclar, organitzat pel CEM. Es puja el diumenge al matí al cim del Montclar per fer un bon esmorzar, canviar les figures del pessebre, que estan fetes de fang i es deterioren d’un any a un altre (les figures es fan al mateix cim) i si cal canviar la senyera del cim. Com podeu comprovar, l’any de la foto es va haver de canviar i aquesta tasca la vàrem fer com poguérem, pujant uns damunt d’altres per poder enfilar-se al pal i canviar la senyera vella per una nova.
Dedicat a tota la gent que forma part del CEM o ha format part alguna vegada i en especial a la seva ex-presidenta Carme Arasa, veritable ànima del CEM durant molts anys.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari