Entre el Túria i el Ridaura

Llegint aquest petits relats em venien al cap els capítols de la sèrie de televisió “Alfred Hitchcock presenta”, i és que el nivell televisiu no és el que era. Per cert, això de misògins és perquè les dones protagonistes d’aquests contes o acaben malament o són les malvades?

En realitat aquest llibret és una selecció d’un llibre més gran “Petits contes misògins”.

Interessant llibre per la divulgació matemàtica entre els alumnes del primer curs d’ESO o sisè de primària. El dia que comence equacions me’l portaré a classe per llegir el capítol de gat de Chesire i les equacions: una incògnita de gat.
Fent variacions sobre el famós conte de Lewis Carroll, l’autor descobreix al més joves algunes de les característiques del nombres i les seus operacions, així com alguns trucs per operar més fàcilment, on el guia d’aquesta Alícia a la que no agraden les matemàtiques és el mateix Carroll amb el seu veritable nom. Útil per als alumnes i per alguns mestres Bourbakistes que només pensen en acabar el temari i que es pensen que es el mateix donar classe a la Universitat que al nivell inferiors

Potser és aquest el llibre que haurien de llegir molts per entendre el drama dels refugiats? Potser entendran així que la gent no se’n va del seu país per gust o per venir ací a furtar-nos res? Ningú empren el Viatge fins que se n’adona que al seu lloc d’origen no hi ha res a fer i cerca només on poder viure dignament. Potser així la gent deixaria d’ésser enganyada per l’extrema dreta i actue amb consciència? No tinc respostes, però si que recomane la lectura d’aquesta història per fer reflexionar sobre el drama que representa per a molta gent deixar al seus, i travessar deserts i mars, confiant la seua vida a uns traficants sense cap escrúpol moral, i sense cap garantia de que, al final, podran acabar el seu viatge. Anava a dir realitzar el seu somni, però crec que això no és realista, el seu somni seria viure tranquil·lament entre els seus i haver-ho mai d’haver emprés aquest Viatge.
La novel·la narra en particular el cas real de l’atleta somali Samia Yusuf Omar, que després de participar de miracle als Jocs Olímpics de Pequín, i malgrat les seues reticències inicials, empren el Viatge (com ells l’anomenen) fugint d’un país que l’ha decebut i marxa cap a Europa amb l’esperança de poder competir al Jocs de Londres. Un viatge que tindrà un tràgic final. Al mateix temps, l’autor ens descriu la vida a Mogadiscio en plena guerra de clans i l’ascens de l’integrisme islàmic a la zona; el xoc de la protagonista quan arriba a Pequín en observar coses que per nosaltres són quotidianes però que per ella són miracles; i finalment les penalitats del Viatge.
Personalment hi ha dues coses que poden sorprendre: el racisme dels militant integristes cap als individus més africans (més negres de pell) i l’ús de la tecnologia moderna en ple desert o ciutat que tots creiem incomunicades per obtenir els diners en efectiu dels parents de la gent que fa la travessia, un ús maquiavèl·lic dels modern mòbils.

Gràcies a Sembra llibres per descobrir-nos a altres autor italians com aquest. Hi ha més vida a part de Saviano.

Des del dia 15 d’aquest mes fins al dia 29 es pot observar com el sol passar per darrere de l’arc que s’ha format a la muntanya de Penàguila (l’Alcoià), aproximadament a les 15:50 hores de la tarda, deixant un sorprenent joc de llums. Es recomana mirar-ho amb ulleres, les mateixes que s’utilitzen pels eclipsis de sol.

Quan era petit i adolescent al al façana dels cinemes (sí cinemes, arribarem a tenir 4 cinemes en actiu durant molts anys) posaven, a més del pòster de les pel·lícules en projecció, una sèrie de fotogrames o fotografies d’aquesta amb les que tu et podies fer una idea de l’argument de la pel·lícula i t’ajudaven a triar quina aniries a veure aquell cap de setmana. Julio Llamazares fa això amb aquesta novel·la nostàlgica de la seua infància i adolescència en un poble miner lleonès. A partir d’una sèrie de fotografies o fotogrames de la seua vida ens conta la vida d’un nen en una petita vall minera als durs anys de la dictadura franquista, així com les seues impressions del que passava, tot comparant la realitat d’aquella època amb la que va descobrir viatjant o la que ell s’imaginava per culpa de la ficció cinematogràfica, una de les poques diversions de la gent en aquells temps. Potser és un “cinema paradiso” miner?

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?

Umberto Eco ens parlava dels llibres perduts o prohibits i del mal del que són capaços de fer alguns hòmens per ocultar-los a la resta del mortals. En aquest cas no és un llibres, sinó tres. Potser no tant famós com el d’Aristòtil de la novel·la d’Eco, però potser igual o més perillosos a ulls de la Inquisició i els religiosos que volen controlar les nostres vides.
Amb aquest fil argumental i altres més Ivan ens conta una història de misteri protagonitzada per un jove pintor madrileny que va a la costa valenciana amb la intenció de pintar uns quadres per a una futura exposició i una altra missió més personal, esbrinar que va passar realment a dos oncles seus que també varen passar per aquelles terres en anys anteriors. Això embolicat amb una estranya “filà” de moros i un trio amorós, que per sort no acaba com la majoria d’ensucrades novel·les juvenils que es publicaven fa uns anys. I és això el que m’agrada d’Ivan, que escriu novel·la juvenil, fugint d’aquest tòpics que no m’han agradat mai i tractant al lector com una persona intel·ligent que pot seguir qualsevol trama i serà capaç d’aprendre i captar algunes de les referències sobre altres llibres o indrets per a visitar que va deixant al llarg de la narració: en quina interminable història ix un tal Bastian? on està l’illa de Portitxol? frares ocultant llibres en una biblioteca? sirenes homèriques?….

“Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves”.
Han passat més de 2000 anys, però sembla que, almenys a Espanya, els mestres són perseguits per posar idees estranyes al jovent al cap. Potser és que posen idees massa perilloses per als que manen? Potser és que som dels pocs que se n’adonem del perill que és l’emblanquiment del feixisme que s’està duent als mitjans de comunicació i intentem advertir del que pot passar? Massa casos de persecució cap a mestres s’estan donant darrerament, des de Sant Andreu de la Barca fins Petrer, i altres llocs més que no són tan mediàtics, però la situació no m’agrada i l’he recordada aquests dies mentre llegia aquest escrit que Plató va escriure fa més de dos mil anys, quan la democràcia atenesa ja estava en declivi.