Aquest text, original de l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès, el podeu trobar a la seva web:
El dijous 11 de febrer de 1858, “la Senyora” es va aparèixer
per primera vegada a Bernadette Soubirous prop de la ciutat de Lourdes
–en català, Lorda. Durant setmanes, la Senyora es va manifestar davant
la nena un total de divuit vegades. La comunicació oral va ser fluida:
li va parlar, li va ensenyar una oració, li va fer confidències i li va
donar ordres. La frase més coneguda de la Senyora, la que fa servir per
definir-se a ella mateixa, s’ha difós per tots els mitjans i figura als
peus de l’estàtua a la gruta de Massabielle: “Que soy era Immaculada
Councepciou”.
Els especialistes han dedicat esforços ímprobes a desxifrar
aquesta frase. Hi ha qui la veu com una referència a la declaració que
Pius IX havia fet quatre anys abans sobre la Verge Immaculada. D’altres,
en canvi, hi troben referències al Gènesi o a la puresa de determinats
conceptes. Tant és. El que ens interessa és la llengua amb què va ser
pronunciada. Segons algunes fonts, la Senyora s’expressava en dialecte:
certament, es tracta del dialecte gascó de l’occità.
No és estrany que la Senyora parlés aquesta llengua, que era
l’única que entenia l’analfabeta Soubirous (Subirós, en català). Quan
encara ressona en moltes orelles l’apòstrof “Habla en cristiano”, pot
ser convenient recordar que la Senyora, a qui els creients identifiquen
amb la Mare de Déu, s’expressava en occità, la llengua germana del
català que es parla a la Vall d’Aran, i que està reconeguda com a
cooficial al nou Estatut de Catalunya, tot i que a França no gaudeix
d’un reconeixement comparable. Pot ser convenient recordar-ho ja que
molts ciutadans francesos continuen anomenant “patuès” la llengua que
parlava la Senyora. I qui sap, potser a algú se li acudirà que el que
demostren les aparicions de Lorda és que la llengua materna de Jesús no
era l’arameu.