Entre el Túria i el Ridaura

“La bèstia rabiosa de la gelosia va començar a rugir dins del cau i volia saltar, però jo li tenia por i la vaig tancar a cuita-corrents. “Quin sentiment més repugnant és la gelosia!”….”

Però després la deixa escapar amb fatals conseqüències, però això ho heu de llegir, no esperar que vos ho conten.  Llegir de la ploma de l’escriptor rus, que sembla que en les novel·les curtes és on més llueix, segons he llegit per algun lloc. No puc comparar  aquesta sentència,  ja que només he llegit Guerra i Pau (i  ja tinc prepara Anna Karenina) i em va agradar força, però reconec que aquestes dues novel·les curtes de Tolstoi són prou bones i molt ben narrades, i potser la gent hauria de llegir més clàssics i no algunes de les novel·les que es publiquen ara, que com ha dit fa poc el genial Joan Daniel Bezsonoff, semblem molt avorrides.

Bé, per ser sincers, és una segona lectura d’ella.

Aquest matí ha agafat la bicicleta per veure per on anava la ruta eqüestre que últimament promociona tant l’ajuntament. He anat des de Llíria, més concretament des de Turbanyes, cap a Benaguasil i al riu. Tret del tros que passa per la zona del bosc de les travesses, la resta és penosa. Trossos que van pel costat d’una autovia en construcció, aprofitant un carril bici, que només és asfalt pintat de verd. Senyalització fatal en alguns encreuaments, que m’ha fet perdre un bon temps donant voltes fins trobar el camí correcte. Passa prop d’una pedrera, i entremig d’urbanitzacions on la mala senyalització et pot fer perdre ràpidament el camí correcte. Per promocionar aquest nyap, han anat a Madrid, a la fira FITUR, els representants de l’ajuntament? Potser a una persona l’enganyen una vegada, però quan han vista el que hi ha, es corre la veu i no crec que tinga gaire èxit aquesta ruta, tret del tros de bosc de les Travesses, clar.

Però això no és tot, una vegada arribe al camí de baixada cap al riu, em trobe amb l’ampliació que han fet recentment del carril bici que va de Llíria a Benaguasil. Una ampliació per poder arribar al riu Túria. Mireu la foto, i vosaltres mateixa, després el pintaran de verd i diran que és un carril bici o via verda, una més de les moltes que hi han per ací que van paral·leles a autovies perquè pugues respirar aire pur. Quina diferència amb el carril bici, Girona-Sant Feliu! Que tenen algun amic que té alguna fàbrica d’asfalt?

Avui he caminat per la Calderona. He fet una ruta eixint del poble d’Olocau, pel camí que passa per la font del Frare, per arribar-me al Castell del Real. D’allà, per una senda he arribat al poble d’Olla, un camí que ja tinc conegut. Després he pujat pel barranc d’Olla cap al camí que ve de la base del Gorg, el cim més alt de la Calderona. Aquest tram és molt bonic, ja que corre l’aigua i hi trobes racons que val la pena veure. La veritat és que he passat per allà, per si trobava la cartera que vaig perdre fa tres anys, però res de res. D’allà i rodejant el Topero, he anat cap a la font del Sentig, on he esmorzat. És estrany. mentre el barranc d’Olla portava aigua, de la font del Sentig no en rajava ni una gota, estava més seca que el desert del Sàhara. Finalment la tornada la poble ja era fàcil i ha acabat amb una “estrella” ( de les de veritat) al bar l’Arquet.

Des de Sant Pol de Mar, ve aquesta cervesa amb un tren molt vell.

Des de Sant Joan de les Abadesses, una cervesa artesana i reivindicativa, he he.

Una excursió curta per fer amb nens és fer l’aqüeducte romà i els túnels de la “peña cortada” entre Xelva i Calles. Jo els vaig portar pujant pel barranc que ix de Calles, acostant-me amb el cotxe fins a l’inici de la part estreta del barranc. La ruta està ben marcada i condicionada. Ara sempre et pots trobar que has de saltar alguns bassals a l’interior de la séquia. El darrer any han desenterrat i netejat uns metres més de canal, i sembla que tenen la intenció de continuar per fer la ruta més llarga.

“Era fill d’un funcionari que havia fet diversos ministeris i departaments, a Petersburg, la mena de carrera que porta la gent a aquelles situacions en què, encara que resulti ben evident que no serveixen per exercir cap càrrec important, tanmateix, pel llarg temps de servei i pel seu grau no poden ser acomiadats, per aquest motiu inventen per a ells càrrecs ficticis, de sis a deu mil rubles, amb els quals viuen fins a una edat ben avançada.”

Sembla que aquesta descripció del pare d’Ivan Ilitx encara és d’actualitat. Però ara, a més tenen altres maneres de col·locar a la gent, com empreses energètiques, consells d’antigues caixes d’estalvi, … a més dels ja coneguts assessors de l’administració pública.

Girona- Castell de Sant Miquel

Avui he anat de Girona al castell de Sant Miquel. Un recorregut senzill que els més forts fan corrent. Aquest ix del monestir de Sant Pere de Galligants i travessant per la vall de Sant Daniel, ens porta a través de les Gavarres al Castell de Sant Miquel, on hi ha un torre de telegrafia visual, des de la que es veuen els dos vessants de les Gavarres. Pel camí passes per alguns masos i construccions perdudes, algunes fonts i alguns racons fresquets i agradables de la riera que baixa des de la font del Ferro.

En acabar, un passeig pel centre de Girona, ple d’estrangers i un esmorzar al bar de l’Arc, aquell que té una catedral al pati. Visita al nou micvé (o bany) del museu d’història dels jueus i a la llibreria les Voltes a per el darrer llibre de Joan Daniel Beszonoff.

Avui he anat a una excursió de la Colla Calderona, de Llíria. Gent major amb ganes de muntanya. Gent Dièsel, gent que va al seu ritme, però que aguanta els quilòmetres, he he.

He anat per veure quina era la senda per anar d’Olocau al Mas del Tristany, a l’interior de la serra, en ple GR-10. Açò ha estat una part de l’excursió, ja que després hem tornat pel camí que va pel barranc de Vihuela cap a la font de la Gota. Des d’allà, hem enfilat per un sender conegut com a sender del maquis per travessar les muntanyes de la Pedralbilla i arribar on teníem els cotxes a la part de dalt d’Olocau, a la zona del corral de la sultana.

Bon recorregut, no tenia previst fer tant, però ha anat molt bé i sobretot veure  gent jubilada que encara té ganes de fer coses i no estar-se a casa mirant el caixó.

Potser, hem d’escoltar als americans.

Aquest, és un nou llibre de l’editorial Germania, de la col·lecció Mil poetes i un país. Editorial que intenta donar a conèixer noves veus de la poesia catalana al sud del Sénia. En aquest cas, el jove poeta de Benissanó (o manrasano, he he) Joan Castellano.

L’autor ens proposa una sèrie de poemes amb el nexe comú de la inspiració vinguda des de terres gregues, l’antiga Grècia i els seus mites, malgrat que jo en alguns casos he fet alguna relectura més moderna, com en aquests:

Dius, però, que murs i barreres
són només esglaons,
que les fronteres són efímeres
i que només nosaltres
construirem el més enllà.

O aquests altres que diuen:

Algun dia guanyaran els atenesos

i s’hauran d’acostumar a la victòria.

Quan ens tocarà als valencians acostumar-mos als capritxos de la deessa Nike?

Molt recomanable pels amants de la mitologia i cultura grega.