Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: a ponent

Luces de Bohemia, de Ramón del Valle-Inclán.

“España es un deformación grotesca de la civilización europea.”
Aquesta frase que apareix cada dos per tres a les xarxes socials, la pronuncia el protagonista d’aquesta obra teatral de l’autor gallec, coneguda per ser el seu primer esperpent. Però després de llegir l’obra entens perquè,tants anys després continu vigent.I és que aquest país que tenim de veí a ponent, no canvia ni vol canviar.Ja se n’adonaran a Europa!

Alexander Von Humboldt i els Borbons (El mesurament del món)

A la seua novel·la,portada al cinema, l’escriptor alemany Daniel Kehlmann ens descriu la trobada del geògraf prussià amb el ministre de la cort de Carles VI, Mariano Luís de Urquijo, que semblava l’home més poderós de la cort en aquells dies. La seua intenció era obtenir el permís per poder anar a les colònies americanes a explorar-les. Humboldt (o Kehlmann, ací tenia el dubte) atribueix el poder d’aquest senyor, al fet de ser l’amant de la reina, ja que sembla que el rei no feia prou bé la seua feina d’espòs. Més endavant descriu quin preu paga el baró per obtenir el permís, i aquest és un recepta afrodisíaca per a que el ministre tinguera més potència sexual per complaure a la reina Maria Luisa, ja que el intuïa que quan aquesta es cansés d’ell, s’acabaria la seua feina de ministre i adéu a totes les reformes que tenia pensades per a modernitzar el país.
Em va picar la curiositat, i vaig buscar qui era aquest Urquijo i em trobe, que efectivament va durar poc com a Secretari d’Estat (sembla que per incompatibilitat amb la situació política del moment i sobretot per les relacions amb la veïna França),però li varen deixar ben clar que no havia de tenir cap contacte ni amb el rei ni amb la reina. Potser aquestes mesures ens indiquen que Humboldt (o Kehlmann) no anaven tan errats.

Sé que hi ha una història de les perversions d’aquesta dinastia (Los Borbones en pelotas). Potser en aquest llibre parlen d’aquest fet.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El laberinto español,de Gerald Brenan: Socialistes espanyols d’abans i d’ara!

Socialistes espanyols de fa cent anys, socialistes espanyols del setanta, socialistes espanyols d’ara. Però aquesta gent evoluciona o sempre és igual?

“El Partido Socialista español y su sindicato eran demasiado autoritarios, demasiado castellanos, para agradar a los catalanes. En consecuencia un partido puramente catalán, la Unión Socialistat Catalana, fue fundado algunes años después por Juan Comorera. Dicho partido era menos centralista que el Partido Socialista y se inclinaba hacia los principios federales de Pi i Margall. Se alió, para las elecciones, con la Esquerra, el partido catalán de izquierdas.”
El laberinto español, de Gerald Brenan.

Quasi un segle després i continuen igual. USC ( més tard PSUC), PSC de Pallach, mig fagocitat pel PSOE, i PSPV fagocitat totalment. Sembla que no ens entendrem mai. Llegint encara aquest llibre, vaig per l’època republicana, me n’adone del poc que evolucionen els diferents partits espanyols, tot sembla igual. La mateixa dreta (amb noms diferents), la mateixa esquerra. Els únics que han evolucionat a millor, sembla que són els anarquistes i els partits catalans!

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El laberinto español, de Gerald Brenan. 100 anys després, igual o pitjor pels presos polítics.

“Los cuatro socialistas -Largo Cabellero, Besteiro, Anguiano y Saborit- que habían sido encarcelados por su participación en la huelga, fueron al instante elegidos diputados a Cortes (dos de ellos por los votos de los anarquistas) al mismo tiempo que Iglesias y Prieto. El govierno se vio obligado a ponerlos en libertad”
El laberinto español, de Gerald Brenan.
Això va passar en 1918, quan de democràcia a Espanya hi havia ben poca cosa. Sembla que 100 anys després continuem igual o pitjor. El tractament als presos polítics sembla que ha empitjorat en cent anys. Qui es creu aquesta mentida de la democràcia espanyola?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Albaicín. Poeta en Granada, d’Ian Gibson.

“Pero primero un breve comentario sobre su nombre, que algunos, entre ellos Lorca, prefieren escribir Albayzín. Parece ser que procede de Baeza,por el hecho de haberse establecido aquí los moros que huían de aquella ciudad en el siglo XIII ante la embestida de los cristianos………………
En el Albaicín se produjo, en la noche de Navidad de 1568, una sublevación contra los cristianos por parte de los moriscos, cuando Felipe II prohibió a estos el uso del árabe y de sus trajes y costumbres tradicionales. Como era invitable, dada la realació de fuerzas, fueron derrotados.
Casi cuatro siglos después el barrio fue escenario de otros hechos violentos al iniciarse la Guerra Civil. Los republicanos, sin apenas armas, resistieron como pudieron pero fueron reducidos en tres días por los soldados y falangistas y la artilleria insurgente, que abrió fuego sobre ellos desde el cubo de la Alhambra y la carretera de Guadix, detrás del barrio. Tamnbién intervinieron aviones de la base militar d’Armilla, en las afueras de la ciudad. La represión consiguiente fue brutal.”

Sembla que els habitants d’aquest barri tan bonic mai han tingut sort, com tampoc lava tenir el poeta protagonista d’aquestes rutes per Granada que ens relata l’autor del llibre.
albaicin

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El capità Carleton, de Daniel Defoe. Els toros i Felip V de Castella.

A San Clemente, el protagonista assisteix a una cursa de toros, la descriu i opina sobre el tema. Però comença amb una petita sorpresa:
“Aquestes curses ja no són habituals com abans a Espanya perquè al rei Felip no li acaben d’agradar.”
Qui ens anava a dir que la majoria dels catalans coincidim amb Felip V en alguna cosa? he he he…Coincidències de la vida.
L’autor descriu un cursa, els preparatiu i com es desenvolupem aquestes a l’inici del segle XVIII, i semblen més salvatges i bèsties que les d’ara, i no sembla que l’autor es quede amb una bona opinió respecte a aquest espectacle. Finalment acaba altra vegada amb Felip V:
“—crec que no exagero si dic que el toro duia clavats més de cent dards, i estava tant brutalment malferit i mutilat que no vaig poder evitar pensar que el rei Felip tenia raó en dir que aquella era una tradició que no s’havia de fomentar.”
Però sembla que aquesta benignitat de Felip V cap als toros li va faltar amb els habitants d’algunes ciutats valencianes i catalanes que va passar pel foc i l’espasa.
CAM05252

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

La capital del món, d’Ernest Hemingway.

A vegades els arguments en contra de la tauromàquia els pots trobar on menys t’ho esperes i aquest petit relat d’un dels més famosos amant de la “Fiesta” a nivell internacional és un. La mort més absurda que un pot trobar per culpa de la passió taurina l’he trobat en aquest relat ambientat en una pensió de Madrid. Un relat curt on ixen toreros, anarquistes, gent de poble i ignorant emigrada a la capital; i dins d’aquest darrer grup és on trobem al pobre noi que morirà de la forma més estúpida per culpa de la seua admiració als “Matadors”. M’ha vingut al cap un poc la pregunta: era Hemingway tan amant de la “Fiesta Nacional” com s’ha dit sempre pels defensors d’aquesta?
Per cert una frase pronunciada per dos capellans: “Madrid està matant Espanya”. Sembla que els espanyols no aprenen de les errades del passat. Quant se n’adonaran molts pobles d’Espanya del que la “seua estimada capital” fa amb ells?
CAM04710

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Aquell Madrid Tibetà………. Agustí Calvet, “Gaziel”

Quant jo arribava a les darreries del 1908, era un poble gran, crescut a l’ombra de la monarquia. Hi havia un palau enorme i mig buit, perquè la reialesa ja anava de baixa; uns quants palaus de l’aristocràcia més rància, tampoc massa nous; un nombre excessiu de funcionaris públics, de militars i de clerecia, a càrrec de l’Estat; l’indispensable estol de professionals liberals que tota població nombrosa comporta, i una massa de poble fi, calmós, pintoresc i pobre com una rata.”…

………………

…”Però Madrid era lluny de tota realitat peninsular, i es trobava tan aïllat del món, en els seu alt i ample desert de terres planes, que per força la fesomia moral dels madrilenys havia de ser original. Allò no comunicava, pràcticament, amb res; i tampoc la resta del món, si no era per pura necessitat, no tenia ganes ni esma d’anar tan lluny i enfilar-se tan enlaire, a través de soledats despoblades i plenes de ruïnes, per trobar-se una gent que vivia fora de la comunitat europea i -s’ha de dir amb un paraula seva, que no té traducció possible- tan enismismada. Del Tibet, en diuen la teulada del món; de Madrid, més modestament l’havien bastit en un paratge que era en realitat, la teulada d’Espanya.”

Aquestes són les impressions d’un jove “Gaziel” en arribar a Madrid a principis de segle XX, a l’època del bipartidisme liberal-conservador de la restauració borbònica. Però sembla que des de llavors la cosa potser ha canviar un poc, però no crec que molt. M’ha agradat la comparació que fa del Madrid d’aquella època amb el Tibet. Potser ara seria exagerada, però sembla que això de que van a la seva o el gran nombre de gent que viu de la resta dels habitants de la península, continua sent de rabiosa actualitat.

CAM01918

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Episodios Nacionales: Prim, de Benito Pérez Galdós.

Molts espanyols, des de Madrid, ens aconsellen als independentistes que llegir cura el nacionalisme. Doncs els he fet cas i he llegit un dels “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós. Tenien raó, cura el “nacionalisme espanyol”, si és que encara quedava un poquet en la meva persona, i produeix l’efecte contrari al que ells esperen, no cura l’independentisme, sinò que l’accentua.
Vaig escollir aquest, ja que he caminat molt per Reus durant la meva estada al Penedès i voltants, m’encantava aquesta ciutat, i també perquè darrerament havia eixit a la premsa notícies sobre una possible autòpsia al cadàver de Prim per veure si l’havien intentat enverinar.

Hem quede amb algunes frases del llibre:

“- ……¿Y qué piensa usted de este revoltijo de los estudiantes?
– Que es una chiquillada. Yo lo arreglo con la mangas de riego.
– Yo con el himno….con el Himno de Riego. Vera usted como viene a parar ahí.”

………………………….


-Yo no soy burgalés, caballero…, soy de Samaniego.
– Ya… Samaniego es el país de las fábulas, donde hablan los animales.
– Así es…. En mi tierra hablamos a los animales. Pero como queremos instruirnos, venimos a donde ladran las personas.”


Endevinalla: a quina ciutat espanyola que està al centre del món es refereix?

………………………………..


“¿En qué país vivimos? ¿Es esto España, o una colonia fundada por el Congo en tierras europeas?”

Bé, no sembla haver canviat molt des de fa més d’un segle. I després volen que continuem amb ells.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella.

Una molt bona novel·la sobre el que varen patir els republicans al camp de concentració de Mauthausen. Recomanable per a tots aquests que últimament tenen la paraula “nazi” preparada a la punta de llengua per insultar als que demanen poder exercir un dret democràtic: votar per la nostra llibertat com a poble.
Es poden destacar moltes coses del relat, però en aquests cas hi han dues coses que m’ha cridat prou l’atenció. La primera és del postfaci, escrit per  Marta Marín-Dòmine, on recull un comentari aparegut en 1949 a Les temps modernes:

!Un altre llibre sobre els camps de cocentració! Despres dels de Rousset, Hogon i tants altres crèiem que ja s’havia vist tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui.”

Que equivocat que anava l’autor d’aquest comentari, veien el que ha passat després en l’antiga Iugoeslàvia, Rwanda, Corea, Vietnam, Cambotja, l’URSS, ….

La segona cosa curiosa són els informes d’aprovació de llibre per la censura franquista:

“El autor del libro, exprisionero de un campo de concetración alemán, nos relata, en forma cruda, pero objectiva, el funcionamiento de aquellos campos nazis, con todas las crueldades de los SS, y los crimenes y asaltos a los almacenes del campo a que se entregaban los prisioneros rusos, polacos, checos, etc, como venganza, en los últimos dias de cautiverio, cuando las tropas aliadas avanzaban y los jefes de las guarniciones de los campos huían, hasta que por fin las fuerzas de ocupación norteamericanas ponen fin a la anarquía que se había desencadenado.” (7 de març de 1955)

Segur que és el mateix final que he llegit? Com és només nomena als presoners dels països de l’Est? en aquella època del bloc comunista?

“No obstante como se trata de cosas pasadas y de un país extranjero PUEDE PUBLICARSE.” (10 d’abril de 1963)

Com si el govern de Franco no tinguera res a veure amb la situació dels deportats republicans!
 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Sembla que els temps no canvien, II.

El peligro de la polarización se expresa en la agudización de las posiciones de la Alianza Popular, que trata de reconstruir la base social del franquismo manipulando con los temores de la clase media y con un populismo demagógico. Fraga y sus adictos se esfuerzan en retroceder la atención pública al pasado, a los años de la prosperidad económica y del orden social, anunciando un fin apocalíptico si no hubiera una mano fuerte contra el terrorismo, el separatismo y las oleadas de huelgas. La Alianza Popular que acecha a la integridad de la familia y a los valores de la sociedad española, sobre todo después de que un sondeo en la opinión pública realizado a fines de 1977 demostró que el 79 por 100 de los consultados se definieron com católicos (y en su mayoria católicos practicantes). A veces parece que la Alianza Popular es más católica que el propio cardenal Enrique y Tarancón.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España 1936-1979”.

Fa uns minuts que no podem escoltar Catalunya Ràdio a la FM. Ara estic escoltant-la per la xarxa. Els temps han canviat i per sort no crec que tanquen la xarxa. Aquestes paraules són un poc improvisades canviant un poc el que volia dir sobre el tema dels canvis al llarg del temps. Però és que per alguns sembla així, tancant antenes, censurant llengües, tancant televisions, espantant a la gent amb una premsa apocalíptica, que veu perills amb qualsevol cosa que no s’ajusta als seus cànnons o va contra els seus interessos econòmics.
La notícia d’avui sembla que demostre que entre el PP (i la premsa afí) i l’antiga AP no ha hagut cap evolució positiva.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Quina ideologia tenia Franco?

Tras la fundación del partido del Estado, Franco empredió la tarea de consolidar su ideologia. Però no se debe pensar que para este fin formó un “grupo de estudio” o comisiones que asumieron el cometido de elaborar una línea ideológica para darle un respaldo sólido al régimen. Si ésa es la función de la ideologia, el régimen franquista no lo tuvo.

Shlomó, Ben Amí, a “La revolució desde arriba: España 1936-1979”

Es clar que Franco no tenia ideologia com nosaltres la entenem, la seva única preoucpació era manar i ser l’únic a fer-ho. I si calia matar a mitja població, es matava sense cap problema. Sembla que Churchill va dir :
La victòria la plantea a Franco un sinnúmero de dificultades. No podrá vivir basándose en el terror. La mitad de la población no podrá liquidar ni esclavizar a la otra mitad. Tendrá que llegar a un acuerdo con sus connacionales. Eso le será sin duda de vital importancia”.
Per desgràcia es va equivocar.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Cartes d’Itàlia, de Josep Pla. El barroc.

“El barroc és un forma de vida caracteritzada per la falta absoluta de fronteres entre la bondat i la maldat -per la facilitat amb què hom pot passar, frívolament, del caprici al fanatisme, del bé al mal, sense solució de continuïtat. El barroc és volubilitat, instint, irracionalitat coberta per una hipocresia que pretén inspirar-se en la literatura humanista i en la tradició clàssica. D’Annunzio, més que el creador, fou el pretext de la dècada del dannunzianisme, confluència de retòrica, d’amoralitat i de múltiples instints d’inferioritat.”

A Josep Pla, no li agrada el barroc, o així sembla. ja a El quadern gris no parla molt bé d’ell. Al llibre “Darrere les barricades”, John Langdon-Davies també arriba a dir, no recorde en quina pàgina, que els en la crema d’esglèssies a la guerra civil, es feien tries d’objectes per cremar i les peces barroques anaven totes al foc, pel seu mal gust, en opinió de l’autor, mentre que les d’altres estils, si eren bones es salvaven de la crema. Potser ens de preguntar és que el barroc va triomfar tant a l’Espanya del Àustries? o a l’Itàlia del segle XVIII (com Pla diu més endavant)?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

La segunda muerte de Ramón Mercader, de Jorge Semprún. Espanyol per estrangers.

– Qué coño ni qué niño muerto!
(Quel con ni quel enfant mort!)
– Pues eso digo, eso!
(C’est ça que je dis, ça!)
– Y la muy puta ¿qué?
(Et la très pude, quoi?)
-Pero vamos, ¿tiraste o no te la tiraste?
(Mais allons, tu te l’es tirée ou tu ne te l’es tirée?)
– ¿No te digo? por el culo, hombre por el culo!
(Ne de dis-je pas? Par le cul, homme par le cul!)
-¿Cuantas juldas dices?
(Combien de gudules, dis-tu?)
-Diez te digo. ¿No te jode?
(Dix, te dis-je. Ça t’en baise pas?)
-¿Y un francés te lo hizo?
(Et un français, te l’a-t-elle fait?)
-Un francés, compañero, tu madre!
(Un français, compagnon, ta mère!)
La tuya, acaso. La mia, en paz descanse!
(La tienne, peut-être. La mienne, en paix repose!)
-Hombre, vamos, coño! No respetais nada!
(Homme, allons, con! Vos ne respectez rien!)

I el nivell superior:

Diez juldas son dies juldas, que coño!
(dix gudules c’est dis gudules, merde alors! (o també: bordel de Dieu!))

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Mèxic insurgent. John Reed. Lectura revolucionària de la Biblia.

‎”-Oiga, he trobat una gran història d’un paio anomenat Samsó que era  muy hombre i de la seva dona. Ella era espanyola, m’imagino, per la mala passada que li va jugar. Va començar essent un bon revolucionari, un maderista, i ella el va convertir en un pelón!”

El revisor del tren que transporta als revolucionaris mexicans de Pancho Villa cap al front està llegint la Bíblia, i extreu les seves pròpies conclusions on es veu la poca simpatia que tenien pels espanyols a principis de segle XX al nord de Mèxic. 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari