Res millor després del brot nacionalista de després de la recent final del mundial de futbol que ha guanyat l’equip de la RFEF que llegir aquest assaig sobre el nacionalisme espanyol i adonar-se què en aquesta dita que diu “Espanya és Espanya i els seus enèmics” nosaltres formem part dels segons.

Un bon resum del que trobàreu ho podreu trobar a l’article que es va publicar al diari La veu per part de Vicent Flor.

“Si se’m permet el plagi de Tolstoi, diria que totes les històries felices dels estats nació s’assemblen, cada història infeliç de les nacions sense estat ho és a la seua manera.”

Aquesta llibre es pot resumir amb la famosa frase que va dir un dels personatges de El Guepard, de Lampedusa: “Canviar-ho tot perquè no canvii res.” I així des del final de la Guerra Civil, certes famílies i clans afins o propers al règim s’han anat intercanviant el poder en aquest país, enriquint-se i fent que la resta no passem d’una controlada classe mitjana.  Cognoms que es repeteixen, van entrant i sortint amb diferents sigles polítiques. I aquí potser és on es queda curt el llibre, la majoria són polítics i a  mi em sembla que hi ha més gent involucrada. L’altra crítica que també es pot fer és que té una visió massa madrilenya de la situació, malgrat que un capítol critique la “madrileñización” d’Espanya i toque el problema català i basc molt superficialment.

Diuen que Planeta es va negar a editat el llibre. La veritat no és per tant, però coneixent de quin peu coixegen els extraterrestres, no m’estranya la seua decisió.

Abans , i potser ara encara també, els camins de comunicació entre pobles era les rutes marítimes i no es terrestres que eren massa complicades per al mitjans existents o per la la seua perillositat. D’ací la importància per a nosaltres del Mediterrani. Potser per aquest egocentrisme nostre ens oblidem que hi ha altres mars que comuniquen pobles entre ells i un d’aquesta és el Cantàbric i la  part d’oceà que toca que comunicava pobles com els bretons, celtes i altres pobles de les seus costes. Tots tenen costums i tradicions molts semblants: llegendes, música, gastronomia,…

Tot açò és el que he recordat en llegir aquest Història universal de Paniceiros, del difunt Xuan Bello, traduïda de l’astur (fa poc vaig llegir que a ells no els agrada gens el terme bable, el consideren despectiu), i potser aquest nacionalisme espanyol de que tot va començar en Astúries no és gens adient ni per als espanyols ni pels asturians.

Com alguna vegada ha explicat Vicent Partal, l’altiplà castellà és una cosa estranya.

“L’estima dels pobles no s’arranca amb les armes o el temor; s’obté amb amor,lleialtat, diligència i preocupació per les coses públiques.”

Joan Lluís Vives (Sine Querela, Memòries (apòcrifes) de Joan Lluís Vives, de Francesc-X Blay Meseguer)

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Les minories ètniques que habiten l’Imperi aprofitaran la més lleugera alenada de democràcia per deslliurar-se, independitzar-se, posar-se dempeus. Per a ells la consigna “democràcia” vol dir només una cosa: “llibertat”. Una llibertat entesa com a separació. I això evidentment desferma l’oposició de la nació dominant, la qual, per conservar la seva posició de privilegi, està disposada a utilitzar la força, les solucions autoritàries.

Durant els darrers anys Tbilisi ha canviat molt. Geòrgia, igual que la resta de regions meridionals de l’Imperi, ha adoptat un model de desenvolupament propi del tercer món. Consisteix en un creixement accelerat, antinatural, de la capital, a expenses de la descurança i el progressiu empobriment de les províncies. Entre la capital i la resta del país s’obren en tots els camps uns abismes monstruosos.

Madrid, Madrid, Madrid,…….

En tot cas, amb Américo Castro ha desaparegut un dels gran cultivadors, dels últims cultivadors d’aquest singular genere literari que anomenem “Història d’Espanya”.

Si se’m fa l’obsequi de no prendre la cosa massa al peu de la lletra, i molt menys com un irreverència, jo m’atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura.

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

«Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… És que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?».

No, no pensava en els militaristes russos, americans o altres. Sinó en el govern i l’estat espanyol i la seua guerra continua contra el fet català i/o valencià!

Podríem afegir el que va escriure Joan García Oliver al seu llibre de memòries:

“A Espanya, les repressions, siguin monàrquiques o republicanes, d’esquerres o de dretes, s’han distingit sempre pel seu acarnissament amb els vençuts.”

Cert, mira les estupideses que fan aquests dia per Madrid i encara així la gent els vota i nosaltres no sabem aprofitar-ho.

El subtítol d’aquest llibre és un resum molt clar del que en ell es tracta: Corrupció, incompetència política i divisió social. L’autor ens narra la història d’Espanya des de la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII fins l’actualitat, incidint en com els polítics, militars, empresaris, terratinents i religiosos han traït al poble durant més de cent anys i al mateix temps, s’han enriquit i han fomentat una corrupció, bé per ganes o bé per incompetència, que dura fins als nostres dies. En especial cal destacar als anys del franquisme i els actuals (arriba fins al 2019).

Potser no estic d’acord en que al capítol final pose al mateix nivell al President Carles Puigdemont i a Sr. M. Rajoy, però tret d’aquest tractament del tema català, la resta ho trobe prou encertat. Potser els Sr. Preston encara té esperances d’un encaix català i valencià dins d’Espanya. Jo ja fa temps que no hi crec.

La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta,
ha de tener su marmol y su día,
su infalible mañana y su poeta.

Fa molts anys Antonio Machado va escriure aquests versos pensant en un futur millor pel seu país. Potser ell ho va escriure pensant en la dreta i els reaccionaris d’aleshores i no en l’esquerra d’aquella època. Ara, el temps sembla no donar-li la raó al poeta i els titulars que es veuen darrerament sobre l’esquerra actual i el tema d’Eurovisió fan pensar que aquesta Espanya de pandereta no morirà  mai i l’esquerra espanyola actual fa mans i manegues per mantenir-la ben viva:

CCOO reclama deixar sense efecte l’elecció de Chanel per a Eurovisió.

Podemos lleva al Congreso el resultado del Benidorm Fest por “falta de transparencia”.

Els espanyols no tenen problemes més greus que solucionar?

A mi com a valencià em preocupa més el milió d’euros que ha donat la Generalitat a RTVE mentre Apunt agonitza en la mediocritat.

Després de conèixer les darreres novetats sobre els atemptats del 17A a les Rambles amb les declaracions del comissari Villarejo he recordat al gran Joan Fuster:

“M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”