En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Les minories ètniques que habiten l’Imperi aprofitaran la més lleugera alenada de democràcia per deslliurar-se, independitzar-se, posar-se dempeus. Per a ells la consigna “democràcia” vol dir només una cosa: “llibertat”. Una llibertat entesa com a separació. I això evidentment desferma l’oposició de la nació dominant, la qual, per conservar la seva posició de privilegi, està disposada a utilitzar la força, les solucions autoritàries.

Durant els darrers anys Tbilisi ha canviat molt. Geòrgia, igual que la resta de regions meridionals de l’Imperi, ha adoptat un model de desenvolupament propi del tercer món. Consisteix en un creixement accelerat, antinatural, de la capital, a expenses de la descurança i el progressiu empobriment de les províncies. Entre la capital i la resta del país s’obren en tots els camps uns abismes monstruosos.

Madrid, Madrid, Madrid,…….

En tot cas, amb Américo Castro ha desaparegut un dels gran cultivadors, dels últims cultivadors d’aquest singular genere literari que anomenem “Història d’Espanya”.

Si se’m fa l’obsequi de no prendre la cosa massa al peu de la lletra, i molt menys com un irreverència, jo m’atreviria a dir que don Miguel de Unamuno és alguna cosa així com una Conchita Bautista de la cultura.

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

«Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… És que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?».

No, no pensava en els militaristes russos, americans o altres. Sinó en el govern i l’estat espanyol i la seua guerra continua contra el fet català i/o valencià!

Podríem afegir el que va escriure Joan García Oliver al seu llibre de memòries:

“A Espanya, les repressions, siguin monàrquiques o republicanes, d’esquerres o de dretes, s’han distingit sempre pel seu acarnissament amb els vençuts.”

Cert, mira les estupideses que fan aquests dia per Madrid i encara així la gent els vota i nosaltres no sabem aprofitar-ho.

El subtítol d’aquest llibre és un resum molt clar del que en ell es tracta: Corrupció, incompetència política i divisió social. L’autor ens narra la història d’Espanya des de la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII fins l’actualitat, incidint en com els polítics, militars, empresaris, terratinents i religiosos han traït al poble durant més de cent anys i al mateix temps, s’han enriquit i han fomentat una corrupció, bé per ganes o bé per incompetència, que dura fins als nostres dies. En especial cal destacar als anys del franquisme i els actuals (arriba fins al 2019).

Potser no estic d’acord en que al capítol final pose al mateix nivell al President Carles Puigdemont i a Sr. M. Rajoy, però tret d’aquest tractament del tema català, la resta ho trobe prou encertat. Potser els Sr. Preston encara té esperances d’un encaix català i valencià dins d’Espanya. Jo ja fa temps que no hi crec.

La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta,
ha de tener su marmol y su día,
su infalible mañana y su poeta.

Fa molts anys Antonio Machado va escriure aquests versos pensant en un futur millor pel seu país. Potser ell ho va escriure pensant en la dreta i els reaccionaris d’aleshores i no en l’esquerra d’aquella època. Ara, el temps sembla no donar-li la raó al poeta i els titulars que es veuen darrerament sobre l’esquerra actual i el tema d’Eurovisió fan pensar que aquesta Espanya de pandereta no morirà  mai i l’esquerra espanyola actual fa mans i manegues per mantenir-la ben viva:

CCOO reclama deixar sense efecte l’elecció de Chanel per a Eurovisió.

Podemos lleva al Congreso el resultado del Benidorm Fest por “falta de transparencia”.

Els espanyols no tenen problemes més greus que solucionar?

A mi com a valencià em preocupa més el milió d’euros que ha donat la Generalitat a RTVE mentre Apunt agonitza en la mediocritat.

Després de conèixer les darreres novetats sobre els atemptats del 17A a les Rambles amb les declaracions del comissari Villarejo he recordat al gran Joan Fuster:

“M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.”

“España es un deformación grotesca de la civilización europea.”
Aquesta frase que apareix cada dos per tres a les xarxes socials, la pronuncia el protagonista d’aquesta obra teatral de l’autor gallec, coneguda per ser el seu primer esperpent. Però després de llegir l’obra entens perquè,tants anys després continu vigent.I és que aquest país que tenim de veí a ponent, no canvia ni vol canviar.Ja se n’adonaran a Europa!

A la seua novel·la,portada al cinema, l’escriptor alemany Daniel Kehlmann ens descriu la trobada del geògraf prussià amb el ministre de la cort de Carles VI, Mariano Luís de Urquijo, que semblava l’home més poderós de la cort en aquells dies. La seua intenció era obtenir el permís per poder anar a les colònies americanes a explorar-les. Humboldt (o Kehlmann, ací tenia el dubte) atribueix el poder d’aquest senyor, al fet de ser l’amant de la reina, ja que sembla que el rei no feia prou bé la seua feina d’espòs. Més endavant descriu quin preu paga el baró per obtenir el permís, i aquest és un recepta afrodisíaca per a que el ministre tinguera més potència sexual per complaure a la reina Maria Luisa, ja que el intuïa que quan aquesta es cansés d’ell, s’acabaria la seua feina de ministre i adéu a totes les reformes que tenia pensades per a modernitzar el país.
Em va picar la curiositat, i vaig buscar qui era aquest Urquijo i em trobe, que efectivament va durar poc com a Secretari d’Estat (sembla que per incompatibilitat amb la situació política del moment i sobretot per les relacions amb la veïna França),però li varen deixar ben clar que no havia de tenir cap contacte ni amb el rei ni amb la reina. Potser aquestes mesures ens indiquen que Humboldt (o Kehlmann) no anaven tan errats.

Sé que hi ha una història de les perversions d’aquesta dinastia (Los Borbones en pelotas). Potser en aquest llibre parlen d’aquest fet.

Socialistes espanyols de fa cent anys, socialistes espanyols del setanta, socialistes espanyols d’ara. Però aquesta gent evoluciona o sempre és igual?

“El Partido Socialista español y su sindicato eran demasiado autoritarios, demasiado castellanos, para agradar a los catalanes. En consecuencia un partido puramente catalán, la Unión Socialistat Catalana, fue fundado algunes años después por Juan Comorera. Dicho partido era menos centralista que el Partido Socialista y se inclinaba hacia los principios federales de Pi i Margall. Se alió, para las elecciones, con la Esquerra, el partido catalán de izquierdas.”
El laberinto español, de Gerald Brenan.

Quasi un segle després i continuen igual. USC ( més tard PSUC), PSC de Pallach, mig fagocitat pel PSOE, i PSPV fagocitat totalment. Sembla que no ens entendrem mai. Llegint encara aquest llibre, vaig per l’època republicana, me n’adone del poc que evolucionen els diferents partits espanyols, tot sembla igual. La mateixa dreta (amb noms diferents), la mateixa esquerra. Els únics que han evolucionat a millor, sembla que són els anarquistes i els partits catalans!

“Los cuatro socialistas -Largo Cabellero, Besteiro, Anguiano y Saborit- que habían sido encarcelados por su participación en la huelga, fueron al instante elegidos diputados a Cortes (dos de ellos por los votos de los anarquistas) al mismo tiempo que Iglesias y Prieto. El govierno se vio obligado a ponerlos en libertad”
El laberinto español, de Gerald Brenan.
Això va passar en 1918, quan de democràcia a Espanya hi havia ben poca cosa. Sembla que 100 anys després continuem igual o pitjor. El tractament als presos polítics sembla que ha empitjorat en cent anys. Qui es creu aquesta mentida de la democràcia espanyola?