Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: a ponent

La unitat d’Espanya com a valor polític, d’Antoni Simon Tarrés.

La primera notícia que vaig tenir d’aquest llibre fa ser fa poc en un article a Vilaweb de Vicent Partal i vaig decidir que havia de fer-li una ullada. La ullada ha estat ben aprofitada ja que com diu els subtítol del llibre, una arqueologia intel·lectual, l’autor ens mostra d’on ve i com ha evolucionat aquest concepte d’unitat que els espanyols tenen en algun lloc més amunt de Déu. Bàsicament es podria resumir en com els “intel·lectuals” espanyols sempre han donat més importància al valor de la unitat que no pas al de la llibertat, cosa que em recorda la teoria dels valors múltiples i incompatibles d’Isaiah Berlin que vaig llegir fa anys. I per justificar aquest valor de la unitat s’inventen unes teories que no entenc com ells mateixos se les podien creure.

Tot plegat, el llibre està molt bé, però la meua reacció al final és com la de Pepe Rubianes fa molts anys: “A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España ya en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario. Que vayan a cagar a la puta playa con la puta España, que llevo desde que nací con la puta España, vayan a la mierda ya con el país ese y dejen de tocar los cojones.”  I després d’aquest acurat anàlisi d’Antoni Simon, encara més.

Felicitar a l’editorial Afer per haver publicat aquest llibre, que recomane, sobretot als espanyols que encara tinguin un poc de seny democràtic. No cal ser independentista per ser demòcrata.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia LI

«Fan la guerra per ofici, torturen per ofici, enganyen per ofici… És que no són capaços de guanyar-se la vida d’una altra manera?».

No, no pensava en els militaristes russos, americans o altres. Sinó en el govern i l’estat espanyol i la seua guerra continua contra el fet català i/o valencià!

Decidim on Twitter: "RT @ca_revolta: Tant de bo l'aforisme de la setmana no continuara vigent ☹ #AnyJoanFuster https://t.co/cPQfgMvS8i" / Twitter

Podríem afegir el que va escriure Joan García Oliver al seu llibre de memòries:

“A Espanya, les repressions, siguin monàrquiques o republicanes, d’esquerres o de dretes, s’han distingit sempre pel seu acarnissament amb els vençuts.”

Un poble traït, de Paul Preston.

El subtítol d’aquest llibre és un resum molt clar del que en ell es tracta: Corrupció, incompetència política i divisió social. L’autor ens narra la història d’Espanya des de la restauració borbònica en la figura d’Alfons XII fins l’actualitat, incidint en com els polítics, militars, empresaris, terratinents i religiosos han traït al poble durant més de cent anys i al mateix temps, s’han enriquit i han fomentat una corrupció, bé per ganes o bé per incompetència, que dura fins als nostres dies. En especial cal destacar als anys del franquisme i els actuals (arriba fins al 2019).

Potser no estic d’acord en que al capítol final pose al mateix nivell al President Carles Puigdemont i a Sr. M. Rajoy, però tret d’aquest tractament del tema català, la resta ho trobe prou encertat. Potser els Sr. Preston encara té esperances d’un encaix català i valencià dins d’Espanya. Jo ja fa temps que no hi crec.

Antonio Machado i el país de pandereta.

La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta,
ha de tener su marmol y su día,
su infalible mañana y su poeta.

 

Fa molts anys Antonio Machado va escriure aquests versos pensant en un futur millor pel seu país. Potser ell ho va escriure pensant en la dreta i els reaccionaris d’aleshores i no en l’esquerra d’aquella època. Ara, el temps sembla no donar-li la raó al poeta i els titulars que es veuen darrerament sobre l’esquerra actual i el tema d’Eurovisió fan pensar que aquesta Espanya de pandereta no morirà  mai i l’esquerra espanyola actual fa mans i manegues per mantenir-la ben viva:

CCOO reclama deixar sense efecte l’elecció de Chanel per a Eurovisió.

Podemos lleva al Congreso el resultado del Benidorm Fest por “falta de transparencia”.

 

Els espanyols no tenen problemes més greus que solucionar?

A mi com a valencià em preocupa més el milió d’euros que ha donat la Generalitat a RTVE mentre Apunt agonitza en la mediocritat.

Luces de Bohemia, de Ramón del Valle-Inclán.

“España es un deformación grotesca de la civilización europea.”
Aquesta frase que apareix cada dos per tres a les xarxes socials, la pronuncia el protagonista d’aquesta obra teatral de l’autor gallec, coneguda per ser el seu primer esperpent. Però després de llegir l’obra entens perquè,tants anys després continu vigent.I és que aquest país que tenim de veí a ponent, no canvia ni vol canviar.Ja se n’adonaran a Europa!

Alexander Von Humboldt i els Borbons (El mesurament del món)

A la seua novel·la,portada al cinema, l’escriptor alemany Daniel Kehlmann ens descriu la trobada del geògraf prussià amb el ministre de la cort de Carles VI, Mariano Luís de Urquijo, que semblava l’home més poderós de la cort en aquells dies. La seua intenció era obtenir el permís per poder anar a les colònies americanes a explorar-les. Humboldt (o Kehlmann, ací tenia el dubte) atribueix el poder d’aquest senyor, al fet de ser l’amant de la reina, ja que sembla que el rei no feia prou bé la seua feina d’espòs. Més endavant descriu quin preu paga el baró per obtenir el permís, i aquest és un recepta afrodisíaca per a que el ministre tinguera més potència sexual per complaure a la reina Maria Luisa, ja que el intuïa que quan aquesta es cansés d’ell, s’acabaria la seua feina de ministre i adéu a totes les reformes que tenia pensades per a modernitzar el país.
Em va picar la curiositat, i vaig buscar qui era aquest Urquijo i em trobe, que efectivament va durar poc com a Secretari d’Estat (sembla que per incompatibilitat amb la situació política del moment i sobretot per les relacions amb la veïna França),però li varen deixar ben clar que no havia de tenir cap contacte ni amb el rei ni amb la reina. Potser aquestes mesures ens indiquen que Humboldt (o Kehlmann) no anaven tan errats.

Sé que hi ha una història de les perversions d’aquesta dinastia (Los Borbones en pelotas). Potser en aquest llibre parlen d’aquest fet.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El laberinto español,de Gerald Brenan: Socialistes espanyols d’abans i d’ara!

Socialistes espanyols de fa cent anys, socialistes espanyols del setanta, socialistes espanyols d’ara. Però aquesta gent evoluciona o sempre és igual?

“El Partido Socialista español y su sindicato eran demasiado autoritarios, demasiado castellanos, para agradar a los catalanes. En consecuencia un partido puramente catalán, la Unión Socialistat Catalana, fue fundado algunes años después por Juan Comorera. Dicho partido era menos centralista que el Partido Socialista y se inclinaba hacia los principios federales de Pi i Margall. Se alió, para las elecciones, con la Esquerra, el partido catalán de izquierdas.”
El laberinto español, de Gerald Brenan.

Quasi un segle després i continuen igual. USC ( més tard PSUC), PSC de Pallach, mig fagocitat pel PSOE, i PSPV fagocitat totalment. Sembla que no ens entendrem mai. Llegint encara aquest llibre, vaig per l’època republicana, me n’adone del poc que evolucionen els diferents partits espanyols, tot sembla igual. La mateixa dreta (amb noms diferents), la mateixa esquerra. Els únics que han evolucionat a millor, sembla que són els anarquistes i els partits catalans!

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El laberinto español, de Gerald Brenan. 100 anys després, igual o pitjor pels presos polítics.

“Los cuatro socialistas -Largo Cabellero, Besteiro, Anguiano y Saborit- que habían sido encarcelados por su participación en la huelga, fueron al instante elegidos diputados a Cortes (dos de ellos por los votos de los anarquistas) al mismo tiempo que Iglesias y Prieto. El govierno se vio obligado a ponerlos en libertad”
El laberinto español, de Gerald Brenan.
Això va passar en 1918, quan de democràcia a Espanya hi havia ben poca cosa. Sembla que 100 anys després continuem igual o pitjor. El tractament als presos polítics sembla que ha empitjorat en cent anys. Qui es creu aquesta mentida de la democràcia espanyola?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Albaicín. Poeta en Granada, d’Ian Gibson.

“Pero primero un breve comentario sobre su nombre, que algunos, entre ellos Lorca, prefieren escribir Albayzín. Parece ser que procede de Baeza,por el hecho de haberse establecido aquí los moros que huían de aquella ciudad en el siglo XIII ante la embestida de los cristianos………………
En el Albaicín se produjo, en la noche de Navidad de 1568, una sublevación contra los cristianos por parte de los moriscos, cuando Felipe II prohibió a estos el uso del árabe y de sus trajes y costumbres tradicionales. Como era invitable, dada la realació de fuerzas, fueron derrotados.
Casi cuatro siglos después el barrio fue escenario de otros hechos violentos al iniciarse la Guerra Civil. Los republicanos, sin apenas armas, resistieron como pudieron pero fueron reducidos en tres días por los soldados y falangistas y la artilleria insurgente, que abrió fuego sobre ellos desde el cubo de la Alhambra y la carretera de Guadix, detrás del barrio. Tamnbién intervinieron aviones de la base militar d’Armilla, en las afueras de la ciudad. La represión consiguiente fue brutal.”

Sembla que els habitants d’aquest barri tan bonic mai han tingut sort, com tampoc lava tenir el poeta protagonista d’aquestes rutes per Granada que ens relata l’autor del llibre.
albaicin

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

El capità Carleton, de Daniel Defoe. Els toros i Felip V de Castella.

A San Clemente, el protagonista assisteix a una cursa de toros, la descriu i opina sobre el tema. Però comença amb una petita sorpresa:
“Aquestes curses ja no són habituals com abans a Espanya perquè al rei Felip no li acaben d’agradar.”
Qui ens anava a dir que la majoria dels catalans coincidim amb Felip V en alguna cosa? he he he…Coincidències de la vida.
L’autor descriu un cursa, els preparatiu i com es desenvolupem aquestes a l’inici del segle XVIII, i semblen més salvatges i bèsties que les d’ara, i no sembla que l’autor es quede amb una bona opinió respecte a aquest espectacle. Finalment acaba altra vegada amb Felip V:
“—crec que no exagero si dic que el toro duia clavats més de cent dards, i estava tant brutalment malferit i mutilat que no vaig poder evitar pensar que el rei Felip tenia raó en dir que aquella era una tradició que no s’havia de fomentar.”
Però sembla que aquesta benignitat de Felip V cap als toros li va faltar amb els habitants d’algunes ciutats valencianes i catalanes que va passar pel foc i l’espasa.
CAM05252

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

La capital del món, d’Ernest Hemingway.

A vegades els arguments en contra de la tauromàquia els pots trobar on menys t’ho esperes i aquest petit relat d’un dels més famosos amant de la “Fiesta” a nivell internacional és un. La mort més absurda que un pot trobar per culpa de la passió taurina l’he trobat en aquest relat ambientat en una pensió de Madrid. Un relat curt on ixen toreros, anarquistes, gent de poble i ignorant emigrada a la capital; i dins d’aquest darrer grup és on trobem al pobre noi que morirà de la forma més estúpida per culpa de la seua admiració als “Matadors”. M’ha vingut al cap un poc la pregunta: era Hemingway tan amant de la “Fiesta Nacional” com s’ha dit sempre pels defensors d’aquesta?
Per cert una frase pronunciada per dos capellans: “Madrid està matant Espanya”. Sembla que els espanyols no aprenen de les errades del passat. Quant se n’adonaran molts pobles d’Espanya del que la “seua estimada capital” fa amb ells?
CAM04710

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Aquell Madrid Tibetà………. Agustí Calvet, “Gaziel”

Quant jo arribava a les darreries del 1908, era un poble gran, crescut a l’ombra de la monarquia. Hi havia un palau enorme i mig buit, perquè la reialesa ja anava de baixa; uns quants palaus de l’aristocràcia més rància, tampoc massa nous; un nombre excessiu de funcionaris públics, de militars i de clerecia, a càrrec de l’Estat; l’indispensable estol de professionals liberals que tota població nombrosa comporta, i una massa de poble fi, calmós, pintoresc i pobre com una rata.”…

………………

…”Però Madrid era lluny de tota realitat peninsular, i es trobava tan aïllat del món, en els seu alt i ample desert de terres planes, que per força la fesomia moral dels madrilenys havia de ser original. Allò no comunicava, pràcticament, amb res; i tampoc la resta del món, si no era per pura necessitat, no tenia ganes ni esma d’anar tan lluny i enfilar-se tan enlaire, a través de soledats despoblades i plenes de ruïnes, per trobar-se una gent que vivia fora de la comunitat europea i -s’ha de dir amb un paraula seva, que no té traducció possible- tan enismismada. Del Tibet, en diuen la teulada del món; de Madrid, més modestament l’havien bastit en un paratge que era en realitat, la teulada d’Espanya.”

Aquestes són les impressions d’un jove “Gaziel” en arribar a Madrid a principis de segle XX, a l’època del bipartidisme liberal-conservador de la restauració borbònica. Però sembla que des de llavors la cosa potser ha canviar un poc, però no crec que molt. M’ha agradat la comparació que fa del Madrid d’aquella època amb el Tibet. Potser ara seria exagerada, però sembla que això de que van a la seva o el gran nombre de gent que viu de la resta dels habitants de la península, continua sent de rabiosa actualitat.

CAM01918

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari