Entre el Túria i el Ridaura

Pujant a l’Aragó vaig comprar aquest vi de la Bodega de Les Useres, prop del Penyagolosa. A mi em va agradar i el recomane.

Aquest postal me la varen enviar unes setmanes després del famòs 5 a 0 de AC Milan al Reial Madrid. Aquell Milan on jugaven Van Basten, Rijkard i Gullit, que amb la resta de l’equip, destroçaren al Madriz de la “quinta del buitre” en un memorable partit a Milà.

…I no podia oblidar-ho de tot al cinema. Des de final del mes de maig, sabia per la premsa metropolitana que dues sales parisenques projectaven Love in the afternoon, Arianne en la versió francesa, de Bolly Wilder, amb Audrey Hepburn en el paper principal. D’ençà de Sabrina, on hi era màgica i on en Bogart revelava dons de còmic, i Funny Face, espiritual variació sobre el mite de Pigmalió, jo no havia tornar a veure un film amb l’Audrey. Els crítics li eren favorables. Celebraven la seua gràcia, el seu enginy, el seu jo subtil. I aquell cop, ella feia comèdia amb Gary Cooper i Maurice Chevalier.

Malgrat el horrors de la guerra d’indepedència d’Algèria, en Joan Daniel sempre té un record per al cinema que li agrada, la música que li agrada i altres altres coses. Això si amb la veu del Comandant Valls. I posar el gustos contraris en la boca d’en Leccia, que li retreu a Valls les les seves preferències cinematogràfiques i sentimentals.
La foto no és del llibre, sinò una altra de les postals algerines que encara conserve per casa.

…Els primers anys de la victòria -a la rectoria jo encara vaig veure molts documents datats al “segon o tercer any triomfal de la victòria”, com si el món hagués tornat a començar l’endemà d’acabada la guerra- era obligatori vestir-se amb la camisa blau marí i la boina vermella, nois i noies, a elles les deien margarides, assistir en formació a la missa major i fer una desfilada amb banderes i tocs de trompeta i tambor…..

Fa temps vaig llegir la novel·la del mateix autor, Pa negre, i després vaig vore la versió cinematogràfica. Hi havia coses que no em quadraven i després vaig assabentar-me que la “peli” era una adaptació de dues novel·les del mateix autor, la que dòna per títol al film i aquesta que acabe de llegir ara. Supose que amb l’èxit del film, han tret a la venda noves edicions per fer calaix. Jo vaig comprar una edició de butxaca a la llibreria Roldòs de Sant Feliu de Guíxols.
Per cert, aquesta nit fan la pel·lícula al cine d’estiu de L’Eliana.

Aquesta postal me la varen enviar des de Algèria quan les revoltes produïdes per la victòria de FIS a les eleccions i la fi del comunisme en aquest país de l’altra riba del mar. Algú ho pot traduïr millor que jo?

Una altra postal enviada des del nord de l’Àfrica (en tinc dues d’aquesta sèrie). Es pot vore una xica elegantment vestida. Preguntaria als pesats dels islamistes i a alguns que els donen suport: on està el vel? on està el burka? Abans de l’Islam al nord de l’Àfrica hi havia altres cultures, vos sona l’amazigh?

“Al vespre hi hauria una sessió, primer la Visió General de l’Estònia soviètica presentaria Les dies de felicitat estalinista, i tot seguit es projectaria la pel·licula La baralla de Stalingrad, enèsima part, o seria Les llums de Kolkhoz?…..
….L’endemà hi hauria una sessió de franc a l’escola: La història d’un veritable home-un realt heroic”

Aquest és el cinema que havien de tragar-se a l’antiga URSS (i això que tenien a genis com Eisenstein, al que Stalin no podia veure). Recorda el NODO que patíem ací i que els valencians encara patim en format televisiu (no crec que canvie molt amb A. Fabra).
Ara a la Xina, per potenciar una “peli” sobre el PCX, no posen cintes americanes i així tots els que van al cinema s’han de tragar la mateixa “peli” i aquesta obtè un gran taquillatge.

Un home sense sostre, o un home amb un sostre de cartó. El primer porquet va fer un casa de palla, i  el llop, d’un bufit, la va assolar; el segon porquet va fer un casa de llenya, i el llop, d’un bufit, la va assolar; el tercer  porquet va fer una casa de rajola, i el llop, per més que va bufar no la va poder assolar; però per fer-se la casa el porquet va haver de demanar un crèdit hipotecari i quan els porquets es van quedar sense faena el banc els va embargar, llavors va arribar el llop, que estava conxorxat amb el banquer, i es va menjar els porquets, que havien hagut d’anar a dormir al ras, sota un sostre de cartó

Del primer relat “La nit que Obama va guanyar les eleccions”
Un llibre de relats curts molt xicotet però molt agradable de llegir i a mi m’ha agradat molt. A vore si tenim aviat una altra novel·la com la dels ametllers. A Xàtiva hi ha vida, malgrat Rus.

Una imatge de les dunes del desert del Sàhara, en la seva part algeriana. Aquesta postal tambè em va ser enviada des del país del melons (d’alger, es clar!) cap a finals dels anys vuitanta (del segle XX, que no soc tan vell, com diuen alguns comentaris que van deixant per ahí). Amb aquesta he recordat un “peli” de Bernardo Bertolucci, rodada al país del costat (Marroc) titulada The Sheltering sky, basada en una novel·la de Paul Bowles, del mateix títol, que tambè tinc per casa en la seva edició en català d’Edicions 62. En aquesta, la pobra Debra Winger, parteix i gaudeix de tot en els desert amb els tuaregs, mentre la seva parella, John Malkovich, passa de tot i ….

Continuant amb les postals enviades des del nord d’Àfrica, ara toca una de la ciutat d’Orà. Està bilingüe, francès per davant i alemany per darrere, fàcil d’entendre pel poc nivell que tinc en aquestes llengües (keine ahnung). Crec que aquesta ciutat és la que va acollir més valencians immigrants, que anaren a fer fortuna i poder viure al nord de l’Àfrica, sobretot gelaters de Xixona i voltants.

Una postal més des l’altra riba del Mediterrani, des d’Algèria. En ella es veuen a tres noies plegant olives, massa ben vestides per fer aquesta feina, però ja se sap…el turisme. Feina que fa 400 anys també farien els moriscos expulsats d’aquestes terres i que varen anar a viure per aquelles terres. Tot plegat m’ha recordat les cançons de Quico el Cèlio, el noi i el mut de les ferreries.

Una postal més des del nord de l’Àfrica. En aquesta es veuen un danses del poble ací conegut com a tuareg. Un poble que comparteix llengua amb els amazigh. I que, supose que tambè colonitzat, en molt menor grau, pels àrabs, ja que sembla que aquests ha conservat més la seva independència que els altres pobles amazigh. Potser degut a la seva vida nòmada pel desert i lluny de la costa, més arabitzada? o europeïtzada?

Una altra postal enviada des de l’altra riba del Mediterrani. En aquesta es poden vore els carrers de la Casbah d’Alger, que han inspirat dues pel·lícules, que jo recorde haver-les vist a la tv fa molts i molts anys. Una amb Jean Gabin, fent de Pepe Le Moko i una altra amb el mateix personatge, interpretat per Charles Boyer amb Hedy Lamarr de partenaire.  Aquestes són les romàntiques, ja que crec que aquests carrers tambè surten a “La batalla d’Alger” de Gillo Pontecorvo, sobre la independència d’aquest país de França. I una vessant més divertida amb la mofeta “Pepé la pew” (Warner Bross cartoons), corrent pels carrers estrets intentant enamorar una gateta que ha tingut la mala sort de caure en un pot de pintura blanca i semblar un mofeta femella.

Potser siga un dels pocs llocs de la capital que encara m’agrada passar. De xicotet, venien pardalets i altres animals, ara no es poden vendre, crec. Com sempre prohibicions extremes, com a les rambles de Barcelona, quin mal fan els ocellaires? per què paguen tots per culpa d’altres venedors que no compleixen la llei i venen espècies protegides i no tracten bé als animals?
Com deia, en aquesta plaça i pels voltant, és on millor em trobe de la capital, els que més s’assembla a la part vella de Girona, o de Barcelona. Sempre que puc hi passe i l’he ensenyada a gent de fora. Ah! i per fí han acabat les obres de rehabilitació!