Entre el Túria i el Ridaura

L’escriptora i també infermera a l’hospital de Vic, Laila Karrouch ens  acosta als problemes que tenen les joves musulmanes per poder establir relacions amb joves no musulmans. El prejudicis d’uns i d’altres es veuen reflectits en aquesta novel·la, que es podria qualificar de juvenil per l’edat del protagonistes, i que sembla que ella ha anat donant-li forma gràcies a les petites històries particulars que ha anat recollint en les seues xerrades als instituts des de l’any 2004.

Els planejaments de la Laila no són tan radicalment antireligiosos com els de Najat El Hachmi , però cal tenir-los amb compte per entendre el món femení musulmà i que alguns d’alguns d’aquesta esquerra “progre” que tenim avui en dia hauria de llegir i saber escoltar a aquestes dones que lluiten per la seua llibertat i no ser oprimides pel patriarcat religiós.

Acabe amb un frase del diari Regió 7 en una resenysa sobre aquest llibre:

“Karrouch ha conegut “moltes històries de noies musulmanes amb nois ateus”, que tenen dos finals: o es deixa la relació o el noi es converteix a l’Islam. “No pots fingir creure una cosa en la qual no creus perquè estimes algú”.”

Podrem fer entre tots que no acaben així!

Podríem qualificar aquest assaig com el qua ara diuen educació transversal o projecte interdisciplinari? Potser, però ha estat un bona lectura per començar l’any. Literatura, historia, lingüística, nàutica tot combinat amb l’excusa del famós poema d’Ausiàs March que va musicar tan meravellosament Raimon.

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà·l mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets;

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no·m caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui·ns ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Veles i vents compliran els desigs,
fent perillosos camins per la mar.
El Mestral i el Ponent veig contra ells;
Xaloc, Llevant, els volen ajudar
amb els amics, el Gregal i el Migjorn,
i preguen junts al vent de Tramuntana
que els afavoresca amb el seu buf,
i entre tots cinc facen bo el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,
mudant color i l’estat natural,
i mostrarà que odia tot allò
que s’ature sobre ell per un instant;
els peixos grans i els petits correran
i cercaran amagatalls secrets:
fugint del mar, on s’han criat i fet,
buscant remei a terra eixiran.

Els pelegrins alhora van fent precs,
tots oferint exvots de cera a cor;
la molta por traurà a llum els secrets
que ningú no declara al confessor.
En el perill no vos oblidaré,
ans faré vots al Déu que ens ha lligat
perquè no em minve mai la voluntat
i que en tot temps em sereu ben present.

Desenvolupant aquest amarg pensament, Karl Popper va escriure que (cito de memòria) la ignorància no és simple i passiva manca de coneixements, sinó una postura activa, és negar-se a rebre coneixements, no posseir-los, rebutjar-los. (En una paraula, la ignorància és més aviat un anticoneixement.)

Els mestres i professors, per desgràcia, comprovem aquest fet moltes vegades.

Un tret de somrient comprensió, per cert, em valgué una sentència condemnatòria, d’un jutjat de primera instància de Barcelona, pel mer fet d’emprar la paraula “fornicar”. Aquest és, com tot el món sap, un verb d’extracció eclesiàstica, i pertany, si no hi ha rectificacions postconciliars massa últimes, al mateix enunciat dels Deu Manaments de la Llei de Déu. Però la “jurisprudència” menor, pel que sembl, havia decidit ignorar aquests precedents augusts, i vaig carregar una multa -suau, ho reconec- que el Codi Penal tenia previst per a…Per a què? Per a l’ús -vel·leïtós- del verb “fornicar”? Un dia o altre, algú haurà de muntar una “sociologia de la magistratura”, que, si s’estipula com cal, prou que farà pensar…

Contra Unamuno i tots els altres.

Aquest era un dels pocs llibres sobre les aventures d’aquesta colla de xics i xiques de Cocentaina creada per Ivan Carbonell fa alguns anys. Com feren fa poc una segona edició he pogut aconseguir-la i crec que completar tota la vida literària d’aquests personatges juvenils que tan bé fan pel foment de la lectura entre el públic juvenil i no tant jove.

Aquesta vegada l’autor porta a la seua colla a la Marina Alta a unes vacances que es veuran trasbalsades per un fets i un estrany descobriment d’una àmfora fenícia i una moneda d’una ciutat grega perduda. Al mateix temps que ens narra les esdeveniments que afecten a la colla, l’autor ens apropa a les llegendes populars de la comarca i a unes figures literàries tan dispars com Sant Vicent Ferrer i Chester Himes. El primer pel tema de les llegendes i el segon per la trama policíaca que es desenvolupa  a la narració.

“Quan passà al costat del monument dedicat a Chester Himes s’aturà un segon i mirà el rostre de l’escriptor nord-americà que apareix a la maniseta.

-Chester Himes, amb tot el que ens està passant tu hauries fet una gran novel·la….”

“Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la.”

Manuel Sanchis Guarner

Un bonic reportatge fotogràfic de la línia defensiva de la ciutat de València coneguda com la immediata al seu pas per Riba-roja de Túria, amb mapes de situació i informació dels fets que varen ocórrer durant la batalla de Levante fins al començament de la batalla de l’Ebre. A més conté informació sobre les activitat que es desenvolupen actualment sobre el tema de la guerra civil al poble i a les restes de la línia.

Llàstima que ho hagen editat en castellà (almenys aquest volum que m’ha arribat) i no en la llengua del poble.

Tardíssim

Algun vespre, tardíssim,

penso què pensaran

els fill dels nostres fill

allà a sota del mar

sobre el canvi climàtic.

Roc Casagran

Abans de l’estiu em varen fer arribar aquest llibre sobre la batalla de l’Ebre. Sembla que el varen comprar Gandesa, ja que dins hi havien entrades del Centre d’estudis de la Batalla de l’Ebre. El llibre està bé, massa tècnic per al meu gust al ser un llibre especialitzat. A més de contar els fets i donar moltes dades tècniques i estadístiques, dona molta importància al paper de l’aviació en aquesta batalla, paper que es desenvoluparà plenament a la II Guerra Mundial.

A mi personalment, m’agrada més el llibre d’Assumpta  Montellà, 115 dies a l’Ebre, que ens conta el mateix, sense aclaparar amb tantes dades numèriques i donant més veu a les persones que varen patir la sagnia d’aquesta batalla. Ara, és clar, són llibres totalment diferents en el seu enfocament.

Un dia, un energúmens, en el centre de València, van cremar una pila de llibres innocents. Diuen que Erasme ho deia: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”.

Per desgràcia aquests energúmens o els seus descendents tornen cada dos per tres a fer el ridícula al centre de València i, el que és pitjor, amb la connivència de la policia.

“Para comprender la edad media, no hay nada com poner en marcha el televisor.”

Si opinava això amb només dos canals, crec que ara, s’afermaria més en aquesta opinió si veies tots els mediocres canals que ara ens arriben, privats o públics.