Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: educació

Tyrannosaurus, de Guillem Frontera

Aquesta és la segona novel·la que llegisc de l’escriptor mallorquí. En aquesta retrocedeix en el temps per explicar-nos com era la vida quotidiana en un seminari durant la dictadura franquista, un veritable descens als inferns on les criatures eren tractades de manera brutal, estant aquestes permanentment exposades als atacs de qualsevol pederasta amb sotana.

Aquesta és una reedició d’una novel·la del 1977 que ja va haver de patir la censura franquista com explica l’autor en un epíleg final. Sembla ser que un dels censors es va sentir massa identificat en un dels personatges de la narració, un frare amb males intencions cap al menors que intentaven estudiar per “cantar missa”.

 

Analfabetisme científic.

Fa anys vaig comprar un regal en una botiga del poble. La dependenta em va fer un descompte del 20% i per calcular el que havia de pagar va agafar una vella calculadora i va fer les operacions que ella sabia: va multiplicar per 20 i dividir entre cent i va calcular el descompte, després va restar l’import inicial, i evidentment li va eixir el que havia de pagar pel regal, però amb signe negatiu. Aleshores, com a mestre de matemàtiques que sóc, li vaig voler ensenyar una manera més fàcil i ràpida: li vaig dir que calculara directament el 80% que era l’import que havia de pagar i aleshores només hauria de fer una multiplicació per 0,8 ( ja que mentalment havia fet la resta fàcil de 100-20). li vaig ensenyar com fer-ho amb la calculadora per a que comprovara que no l’enganyava.  Resulta:això era massa “complicat” per ella i ho faria com sempre ho havia fet!

Si en una cosa tan clara com un petit càlcul ja no ens volen fer cas a la gent que hi entenem o intentem facilitar les coses, com volen que la població o el polític de torn faci cas a científics com l’Oriol Mitjà o altres quan fan les seues recomanacions sobre el tractament de la pandèmia?

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Hotel Fontana, de Pau Alabajos.

No sé si aquesta peça teatral es podrà portar als escenaris (crec que encara no s’ha fet) i si pot tenir èxit, ja que vaig massa personatges i no sé com es vincularien entre si les escenes que la formen part per donar-li un certa continuïtat facilitant la comprensió a l’espectador. Ara, com a reflexió sobre el que va suposar la matança de Srebrenica és tot un encert i crec que molt bé desenvolupat. Un encert del cantant de Torrent.

Sapiens, una breu història de la humanitat; de Yuval Noah Harari.

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.

Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda.

Quan ja vivia a Tunis i s’havia convertit a l’Islam (no sé si per creença o conveniència) el frare mallorquí Anselm Turmeda escriu les seues obres dirigides al public català. Un d’aquestes és aquesta espècie de faula on ell mateix,com a personatge té un pugna dialèctica amb un ase que representa a la resta dels animals sobre qui té la superioritat al món, si els humans (els fills d’Adam) o els animals. El frare dóna 19 raons per explicar la pretesa superioritat dels humans sobres la resta d’espècies i l’ase va rebatent-les totes fins la darrera, on l’ase ja reconeix definitivament la superioritat humana, però no sense advertir a l’home que haguera estat més llest si haguera començat per aquesta, ja que ell ja la sabia i l’esperava, estranyant-se que no l’haguera utilitzat des d’un inici.Potser des del punt de vista religiós, i més a l’Edat mitjana,l’home pot guanyar aquesta batalla dialèctica amb l’excusa de que Déu baixa a la Terra en forma d’home i no en forma de qualsevol altre ésser. Ara això hauria de ser considerat un conte infantil i no cap prova veraç de superioritat. O potser, com escriu Yuval Noah Harari, al seu llibre Sapiens, és aquesta facilitat per crear mites i veure coses que no existeixen el que ens ha donat aquesta superioritat respecte a la resta d’éssers vius?

ETA i nosaltres, d’Antoni Batista.

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

Desobediència civil i democràcia, de Howard Zinn.

Cap a l’any 1968 i en resposta a les protestes de la població civil contra la guerra de Vietnam i a favor dels drets civils de la població negra, un jutge del tribunal suprem, Abe Fortas, escriu un llibre on vol desacreditar la desobediència civil utilitzada per la gent que protestava, deslegitimar-la i deixar en entredit els seus resultats. No tardarà molt Howard Zinn en contestar-li amb aquesta llibre que porta com a subtítol, nou fal·làcies sobre la llei i l’ordre.
L’autor destaca la sacralització de la llei i l’ordre que defensa el jutge, com si fora un nova religió i que moltes vegades el mitjans legals que l’Estat posa a l’abast del ciutadà no són suficients per poder corregir les injustícies que hi ha a la societat. No defensa l’ús de la violència, però recorda que a vegades és aquesta la que ha fet aconseguir acabar amb moltes injustícies (esclavatge) i que l’Estat si que l’utilitza sense cap mania i sense donar comptes a ningú, per tant el que l’Estat demana als individus particulars, també s’ho hauria de demanar a ell mateix. Al mateix temps denuncia les imperfeccions dels sistema democràtic americà i els seu estancament en el sentit de no evolucionar per donar millors recursos a tota la població, no corregir les diferències entre rics i pobres, i critica obertament la seua política exterior, on clarament no compleix el que ell demana als seus ciutadans.
Evidentment hi ha referències als llibres de Henry David Thoreau, el gran defensor de la desobediència civil al segle XIX, però la lectura és molt més clara i entenedora que als llibres de l’autor del Walden.


Potser alguns partits independentistes podrien aprendre alguna cosa sobre el tema i no obeir tant a aquests aprenents de dictadors que hi ha a Madrid.

TVE emblanquint el feixisme: assassinat de F. G. Lorca.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?

L’esperit del temps, de Martí Domínguez.

Aquest és,en la meua opinió, el millor llibre que ha escrit el periodista i científic valencià. Novel·lar la vida d’un biòleg que estudia el comportament animal i de com utilitza els seus coneixement per col·laborar amb el regim nazi durant la II Guerra Mundial, és un tema atractiu i que en aquesta cas no decep. En tot el relat no diu mai el nom del protagonista, però tot fa sospitat amb l’austríac Konrad Lorenz, que a més va guanyar el premi Nobel de medicina en 1973. La novel·la reflexiona sobre el motius que varen dur a ell,i a molts més científics i intel·lectuals a col·laborar i a justificar “científicament” el genocidi engegat pels nazis, sobretot a l’Europa de l’est. L’excusa de que era l’esperit dels temps no és bona, podrien haver fet alguna cosa? com si que feren altres científics? i la qüestió més preocupant, tots els que després de la guerra tornaren a les seues feines habituals, estaven veritablement penedits del que feren?

Principis elementals de filosofia, de Georges Politzer

Potser el títol d’aquest llibre no és del tot correcte i hauria de tenir un complement com “Materialisme dialèctic: Marx i Engels”, ja que està tot encaminat a explicar, això sí d’una manera molt clara, la corrent filosòfica i política que defensaven aquesta dos autors, comparant-la amb altres. Primer distingint entre materialisme i idealisme i perquè es decanta pel primer, i després entre metafísica i dialèctica, i les raons per les quals es decanta per la segona. Tot fins a arribar a la seua conjunció en el materialisme dialèctic de dos autors de Manifest Comunista.
Potser m’esperava un visió més global de la història de la filosofia i no tant una defensa d’una de les seues corrents, però crec que és un dels llibres millor escrits des del punt de vista pedagògic i que et fa entendre els conceptes d’una manera més clara que altres llibres de filosofia que he llegit.

Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany. Josep Fontana

Val la pena llegir aquest llibre per dos motius. El primer és trencar amb molts dels tòpics que ens ensenyaven a l’escola sobre la revolució burgesa i la revolució industrial, ja que sembla que l’escola no tinguera moltes ganes de qüestionar la història oficial per no molestar molt als burgesos i als empresaris que dominen l’estat. La segona, per poder relacionar i entendre millor la situació actual, almenys des de l’aparició dels neoconservadors a Anglaterra i els EUA, fent un paral·lelisme amb els inicis del sistema capitalista i de com aquest es va imposant. També per adonar-se’n que el capitalisme ni és, ni era, l’única solució o com els apologetes posteriors diuen l’evolució natural, si no que hi havien alternatives, que els poders dels estats no varen afavorir tant amb les seues lleis i decisions com al sistema capitalista.

Els invisibles, de Joan-Lluís Lluís.

Invisibilitat com a càstig per parlar la teua llengua i no poder utilitzar-la d’una manera normal. Invisibles es sentien els alumnes catalans a l’escola de la República francesa quan els professors (que segurament no serien catalans) ridiculitzaven la seua llengua. I és que aquests mètodes més maquiavèl·lics eren més efectius que no la violència emprada al sud dels Pirineus, i els resultats estan a la vista.
El nou llibre de Joan-Lluís Lluís té aquest títol, i supose que deu ser per aquesta raó. En ell ens narra la seua biografia lingüística, el seu posicionament al llarg dels anys sobre la seua nacionalitat descrivint les seues pors i els inconvenient amb que es va trobar. Resumidament, en paraules d’ell, el pas ser ser Jean-Louis a Joan-Lluís, amb totes les conseqüències que això comporta vivint al nord de l’Albera.
I acabe amb les paraules del gran Bezsonoff:
“Aquest llibre és una joia, una meravella, possiblement un dels millors llibres publicats a casa nostra de quaranta anys ençà. Bing Crosby es lamentava que hi hagués un Frank Sinatra per segle i que li hagués tocat conviure amb « the Voice. » Al meu petit nivell, ploro com Bing Crosby davant del geni de Lluís Sinatra.”
Serà el proper premi Mitrofan? el més prestigiós de la literatura catalana!

Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner.

Un petit i divertit llibre trobat a la llibreria El cau ple de lletres de Terrassa és aquest que acabe de rellegir aquests dies de quarantena. És divertit com transforma els contes clàssics i els adapta a una moral més políticament correcta, com diu el títol. Però també espot comprovar de manera irònica com portar aquest política a tots els extrems és ridícul i perjudica la lectura i la llengua, com diria Carme Junyent