A Llíria mentre uns fem cultura, altres fan altres coses:
A més per per aquestes bestieses els veïns a saber on haurem de deixar el cotxe i envoltaran la biblioteca municipal: cultura envoltada de barbàrie. I l’ajuntament mirant cap a un altre costat!
Vaig trobar-me aquesta novel·la la Papereria Miquel de Llíria i com és del poc que li porten en català i el tema sempre m’ha atret la vaig comprar. Potser si la gent comprara més llibres i, sobretot, en la nostra llengua, el propietari s’arriscaria a tenir més oferta que la típica dels llibres de lectura dels dos instituts del poble.
La història està prou bé i a més està narrada des dels diferents punts de vista de part dels seus personatges: la filla de la protagonista, les famílies jueves i el soldat alemany desertor que vol tornar a casa, tot per a confluir a la part final amb narració de la filla. Potser he llegir llibres molt millors sobre la Shoa, però aquest és recomanable, sobretot per a la gent més jove (ahir una alumna de 4t d’ESO em va dir que l’havia llegit).
Hegoak ebaki banizkion
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan,
honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.
Després de la molt agradable sorpresa de No hi havia a València… l’autora alcoiana ens delecta amb aquesta petita joia literària que és aquesta novel·la editada per Sembra llibres. En ella Mercè ens conta com un xic ha de fer front a la mort de la mare i intentar saltar o trencar el mur que ell mateix s’ha posat al davant i, com dirien els de Pink Floyd no posar Another Brick on the Wall. Però per aconseguir-lo ha de cercar l’ajuda a Berlín, una ciutat que també va tenir un altre mur que enderrocar, aquesta vegada real, i al mateix temps trencar altres murs que per desgràcia sembla que tornen com el de la xenofòbia, el racisme o la violència contra les dones.
Al mateix temps l’autora, aprofitant que la trama passa per Alemanya, ens fa un petit esbós de qui era Virtudes Cuevas, una dona de Sueca que va sobreviure al camp de Ravensbrück i que sembla que encara no ha tingut el reconeixement que es mereix al seu poble, com els passa a molts altres i, que sembla que durant uns anys ho tindran difícil d’aconseguir.
Una bonica història que crec que molts jovens haurien de llegir, igual que la seua anterior novel·la.
Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.
Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.
Diuen que aquesta és l’única biografia de Vicent Andrés Estellés, el fill del forner que feia versos. Com pot ser que en aquest país no s’ha fet una aproximació biogràfica del gran poeta del poble? Pau Alabajos ho fa en aquest volum. Però no penseu en trobar una biografia de dades ordenades a l’estil d’un historiador o periodista cultural, és la biografia d’un poeta feta per un músic que ha musicat molts dels seus versos. En aquest llibre trobareu versos, música, sensacions i sentiments que la figura del poeta evoca al músic de Torrent, a més de les dades biogràfiques essencials per entendre l’obra del poeta de Burjassot i com aquesta encara es valora a l’actualitat.
Una bona manera de commemorar l’any Estellés ara que les institucions en mans del feixisme que el poeta va combatre li han girat l’esquena l’any del centenari del seu naixement (1924-2024)
No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.
Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!
“Qui gosaria dir-me que soc lliure quan els meus amics més orgullosos encara són a les presons d’Espanya?”
Una selecció d’articles i escrits d’Albert Camus o relacionats amb ell on s’intenta exposar el seu pensament proper a l’anarquisme llibertari o almenys contrari al Stalinisme d’alguns intel·lectuals d’època que es feien dir progressistes i que el seu anti-americanisme els feia mirar cap a un altre costat quan els crims venien de l’altre costat del teló d’acer. També ens mostra la seua solidaritat amb la República espanyola i la seua oposició al reconeixement de règim franquista per part del les potències occidentals, en especial la seua entrada a la UNESCO.
Més informació a https://www.vilaweb.cat/noticies/albert-camus-escrits-llibertaris/
El meu antic company de feina va escriure fa molts anys aquest llibre per acostar la filosofia a la gent més jove i no tan jove. Un locutor de ràdio, una mica fart de la rutina de la seua feina donant els notícies del món, decideix piratejar l’emissora on treballa i amb nocturnitat fer un programa de ràdio per parlar de la filosofia i els seus protagonistes. I així, cada nit, fins que arriba el personal de neteja, va parlant de al filosofia des dels seus orígens, captant l’atenció d’alguns oients noctàmbuls que acabaran essent els veritables protagonistes del programa i tot acabarà amb un final digne de Sòcrates, el filosof no el futbolista.
El darrer cap de setmana es va celebrar al castell de Benissanó el IV Congres d’estudis comarcals del Camp de Túria sota el títol de La Immediata: El Camp de Túria en la defensa de València (1938-1939)/La participació de les dones en la Guerra Civil. Les conferències que es van fer i les que no venen recollides al número 8 de la revista Mirades editada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. A més d’aquestes conferències també es varen realitzar una visita al Castell de Benissanó, una altra a les torres i portals de l’antiga muralla del poble i una visitat al bosc de les Travesses a Llíria per veure el patrimoni bèl·lic que hi ha la zona (polvorí, nius de metralladora i trinxeres) que formava l’escut defensiu de Llíria.
Una interessant proposta editada per l’Ajuntament de Riba-roja és aquest llibre que han fet conjuntament Juansa Alcàcer, José Aleixandre i Esteban Clemente, en el qual analitzen i contextualitzen dins de la Guerra Civil la línia immediata i més concretament al seu pas pel municipi de Riba-roja de Túria. Bones fotografies, mapes de situació i un acurat relat de la batalla de Llevant on l’exercit republicà va poder aturar als feixistes en el seu intent de prendre la capital del País Valencià. Llàstima de no haver una edició en valencià!
Continuant amb les xerrades que Manolo Sánchez fa sobre les tradicions valencianes (carnestoltes, festes al barris de Llíria, …) a la biblioteca municipal, ara toca la festa de Tots Sants, aquesta festa ja tan influenciada per la tradició nord-americana del Halloween. Després de fer un recorregut històric sobre les tradicions funeràries del diferents civilitzacions fins l’actualitat, el ponent es centra més en les tradicions i celebracions pròpies del poble i del País Valencià en aquestes dates, ara en declivi enfront de la més divertida i atractiva del Halloween americà, que en realitat és un festa d’origen celta (Irlanda, Escòcia,…) que els ianquis han adaptar a la seua idiosincràsia. Normal que la gent jove d’ara la preferisca ( i potser a mi m’haguera passat el mateis) enfront de la por i la tenebror amb que es celebrava Tots Sants durant la dictadura del nacionalcatolicisme!
Manolo ha estat acompanyat de l’escriptora de Benaguasil, Carme Cardona, que ha portat el seu llibre Arrels de llegenda.
Al 2017 vàrem anar d’excussió a Fanzara a veure el MIAU. Sis anys més tard hem tornat i ha valgut la pena recórrer els carrers d’aquesta petita vila de l’Alt Millars, tret d’alguna tanca per culpa dels maltractadors d’animals locals. I ací es veu una contradicció, com és que un poble que ha apostat tant per l’art convertint-se en un museu a l’aire lliure d’art urbà pot fer al mateix temps espectacles on es maltracten animals i que alguns encara s’empenyen en anomenar “art”?
De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.
