Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: educació

El guardià de les trufes, de Fèlix Edo Tena.

Després d’haver llegir Lluny de qualsevol altre lloc vaig comprar a Morella una novel·la anterior del mateix autor de Vilafranca: El guardià de les trufes. En aquesta novel·la l’autor ens descriu al llarg de sis capítols, un inicial, un de final i quatre més estructurats amb les estacions de l’any, la dura vida als masos del Maestrat i els Ports durant la guerra i la postguerra, ja que si no tenien prou feina en lluitar per sobreviure en un hàbitat prou dur, varen aparèixer els feixistes per posar-ho encara més difícil. Tot plegat va anar condicionant la desaparició d’aquest mode de vida fent que la gent abandonara els masos i anara a viure als pobles i sobretot a les ciutats. Una família masovera és la protagonista, i sobretot el sagal i l’avi, ja que el pare no ha tornat de la guerra. Al llarg dels capítols central veiem les feines al mas de cada estació i els personatges que conviuen entre el mas i els pobles, al mateix temps que veien com la política repressiva de la dictadura va tenint les seus conseqüències sobre la vida dels masovers i fent la seua vida al mas cada dia més dura.

Potser ara quan molta gent va caminant i fent rutes dels senderismes per les comarques de l’Alcalatén, els Ports o el Maestrat i es trobar masos perduts o quasi perduts, s’hauria de plantejar la raó d’aquest abandonament i preguntar-se les causes. Potser si saberen que va fer guàrdia civil i altres repressors per la zona es mirarien l’auge actual de l’extrema dreta d’un altra manera i farien més per aturar aquest bogeria.

O des d’un altre punt de vista, potser ara que es parla tant de productes de proximitat, podrien trobar solucions  a aquest problema del despoblament? O continuarem destruint el planeta important menjar de no sé sap on mentre els nostres productors abandonen els seus camps?

Arquitectes del terror, de Paul Preston.

Això de les notícies falses no és cap cosa moderna o de fa pocs anys. Potser ara està més difós i la gent les pot detectar més ràpidament que abans al tenir accés més ràpids a altres fonts, però als anys 30 la cosa aquesta de poder contrastar la informació no era tan fàcil i això va ser molt ben aprofitat pels feixistes per poder difondre les seues idees i crear l’ambient propici per a les seues intencions.

En aquest llibre, l’historiador de Liverpool ens fa un recorregut pels principal difusors de mentides i falsos mites per acusar al República de tots els mals del món i així tenir una “justificació” per al seus actes posteriors. Dividit en diferents capítols dedicats cadascun a un personatge que des de la seua feina o posició anava difonent aquests missatge enverinats que alguns d’ells se’ls creien també: el policia Carlavilla, el capellà Joan Tusquets, el poeta Peman, el relacions públiques Gonzalo de Aguilera, els generals Mola i Queipo del Llano desfilen per les pàgines d’aquests llibre com una mostra del que es va fer des de cada àmbit de la vida social de l’època. Però al final et preguntes, com la gent o ells mateixos podien arribar a creure’s tanta mentida junta? Però, és clar, l’analfabetisme era el més normal en aquesta país a inicis de segle (i sembla que estava difós a totes les classes socials) i així era molt fàcil la propagació d’aquests fake news, com diuen ara. A més, la poca facilitat per desmentir-les no ajudava molt a aturar aquestes infàmies.

El llibre acaba en un capítol final on descriu que va passa durant la dictadura i acabant en uns fets de fa poc mesos (febrer del 2021) per advertir-nos que anem amb compte que la mentida sobreviu, i ara es difon més ràpidament.

La casa invisible, de Carme Cardona.

Aquesta novel·la és una interessant proposta de Carme Cardona per apropar als joves el món de la màgia i la mitologia celta, i que els adults també puguen gaudir d’una bona història que al no tractar els joves com  nens petit també pot atraure l’atenció d’aquests.  Mons màgics s’entrecreuen al voltant de la protagonista, una nena abandonada en un bosc d’una màgica Irlanda per fer-nos encara venir més ganes de viatjar a aquell país. Personatges gens clars, tots tenen grisos, no tots són o bons o dolents, i això fa que es mantinga l’interès del lector fins al final de la història. L’autora demostra un gran coneixement sobre el tema de la màgia i la bruixeria i ens el transmet amb passió i potser que amb certa influència d’alguna sèrie de televisió que feien ja fa anys.

p

Dos coses que si m’agradaria criticar, però no de la novel·la sinó de l’editorial. Una és el que segons tinc entès no tenen correctors, i això no afavoreix gens al relat. No et pots trobar una expressió com “Quarto de bany” o altres més en un llibre seriosament editat com aquest. No arriba als extrems de l’aberració que era el llibre Sud, l’expedició de l’Endurance , però a mi no m’agrada. Potser ja haurien de plantejar-se aquest tema els editors, o volen continuar maltractant la nostra llengua? L’altra cosa és el preu. Potser aquesta edició val el que marca, però si volen arribar a un públic juvenil i apropar-los  la literatura en valencià, potser haurien de treure al mateix temps alguna edició més econòmica i assequible a les butxaques del nostre jovent.

La dona sense vel, de Yasmine Mohammed.

Quant deixaran les esquerres progressistes d’emblanquir el que és una crueltat cap a les dones i la humanitat en genera disfressada de religió? Quan deixaran de tenir por a que els acusen de racistes quan és tot el contrari? Com diu l’autora, a Occident ens hem pogut lliurar més o menys del jou de les religions, ara deixe que a Orient puguen fer el mateix i ajuden-los en aquesta tasca que no és gens fàcil com demostra ella al llarg del llibre. Potser si algunes dones i hòmens que es consideren progressistes i liberals si llegiren aquest llibre i escoltaren a la gent que pateix els rigors d’una religió que a més no evoluciona gens, deixaria de donar excuses que no tenen cap ni peus a les imposicions que han de patir les dones musulmanes.

D’obligada lectura i Marx tenia raó, les religions són l’opi del poble, totes.

 

Un petits extracte:

Ah, el califat. Sempre el califat. Al khutba -sermó- de cada divendres es declarava que els musulmans aconseguirien convertir el planeta sencer a l’Islam. Cada divendres cantàvem Ameen mentre l’imam feia una dua, una petició a Al·là, perquè el califat s’alcés aviat i erradiqués els infidels. Llavors hi haurà pau. És per això que, quan Estat islàmic es va alçar a l’Iraq i a Síria, tanta gent de tot el món -gent que mai esperaríem, com universitaris de famílies benestants dels països occidentals- va decidir unir-s’hi i després cremar el passaport. La resposta dels experts va fer suposar que totes aquestes persones eren reclutades per internet. Això si que és reclutar eficientment! El motiu pel qual tots aquells joves homes i dones es van unir tan ràpidament a l’Estat islàmic és perquè, com jo, van créixer sentint com els deien que unir-se a l’umma contra els infidels era el seu deure. Els van ensenyar que era el seu deure sumar-se al califat quan s’alcés. Probablement, com jo, devien pensar que mai veurien aquest dia, però llavors va passar. Un estat islàmic. Tan bon punt va aparèixer, totes aquestes persones sabien el que havien de fer. Havien estat entrenades des de petites.

Cultura? De quina cultura parlem? Les dones de Somàlia, Egipte, Indonèsia, Rússia, França… no comparteix pas cultura. Comparteixen religió! Res a veure amb la cultura. I, de fet, la religió de l’islam esborra cultures. La cultura de l’Afganistan va ser esborrada, i l’única cosa que hi veus ara és dones cobertes amb burques. No les veus amb els seus vestits, no. A Somàlia, Egipte, Indonèsia, igual. L’islam domina uns cinquanta països, ara mateix, i les cultures d’aquests països han estat esborrades. Per tant, que no em diguin que aquesta cosa que ha esborrat la cultura de la gent ara és la seva cultura!

“Cap de les dues (les filles) es veurà obligada a fer res que les incomodi en nom d’un producte arrogant i venjatiu d’un pastor d’ovelles del segle VII”

Un profeta que amb que amb més de quaranta anys es casa amb una nena de sis i consuma el matrimoni als 9 anys, quin nom té això? I com està escrit, vol dir que tots els seus seguidors ho poden fer.

Etc……

Ausiàs March, el poeta i el seu temps. Rafael Matoses i Salvador Vendrell.

A la biblioteca del centre pots agafar i llegir llibres, que potser en una llibreria ja no trobaries o serien massa cars per l’economia d’un estudiant. Aquests és un d’ells, una biografia il·lustrada, en una edició molt acurada on  a més de la seua vida t’expliquen la seua obra i en quin ambient històric s’ha desenvolupat aquesta. Potser, personalment, jo preferisc el llibre del Josep Piera, Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, una biografia més novel·lada que aquesta edició de més luxe, però per a la gent jove que fa us de les biblioteques escolars, aquesta edició està molt ben pensada i és atractiva per als seus ulls.

Cartes a Shakespeare, d’Èlia Espinosa

Dues organitzacions secretes s’enfronten a la recerca d’un llibre misteriós i per trobar-lo hauran de seguir una sèrie de pistes amb relacionades amb escriptors anglesos i les seues obres. Així els dos protagonistes ens parlaran d’Orwell i el seu 1984, Mary Shelley i Frankenstein, Daphne du Maurier i Posada Jamaica,  Jane Austen i  Orgull i prejudici i finalment William Shakespeare i el sue Romeu i Julieta. Totes aquestes pisten ens portaran al final de l’aventura a la catedral de Westminster havent passat abans per diferents ciutat relacionades amb els autor esmentats iniciant aquest roadbook a Leeds amb El nom de la rosa, d’Umberto Eco.

No sé si l’autora (és molt jove, només té 21 anys.) ha llegit alguna de les històries d’Ivan Carbonell o altres autors que conec, però sembla que això d’usar altres obres per tramar una història és un recurs que s’ha posat de moda i que crec que és efectiu. Atrau al lector que ha llegit o coneix algunes de los obres esmentades i potser obri la curiositat dels nous lectors que no les coneixen. Per un part fa que la història estigui ben tramada i per altra fomenta la lectura més que molts dels plans lectors que fomenten les administracions.

Molt recomanable pel públic jove, i també per als menors de 100 anys.

Mapa literari comarcal dels Països Catalans.

Durant l’estiu vaig proposar-me fer un mapa per la biblioteca del centre on a cada comarca del nostre país hi apareguera una novel·la o llibre ambientada en ella, o bé totalment o parcialment. Em va costar trobar el representant d’algunes d’elles i gràcies a l’ajuda de Carmen Juan, Emigdi Subirats i Michel Neumuller ho vaig aconseguir.

Quan va arribar el mes de setembre, la nova professora de dibuix del centre, Júlia López, em va proposar com portar-ho a la realitat d’una manera adient i no tan arreu com la que haguera fet, I amb l’ajuda de les xiquetes de 4t d’ESO que fan dibuix, ací podeu veure el resultat:

Potser cadascú tindrà altres candidats, per això al costat hem posat un full per poder proposar més llibres vinculats a cada comarca de les que formen el nostre país, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a l’Alguer.

mapaliterari (1)

Rom, senyor de la Calderona, d’Albert Dasí.

Potser mai serè imparcial a l’hora de jutjar aquesta petita narració que he trobat a la biblioteca de l’institut, i que és molt recomanable, sobretot per a la gent d’aquesta petita comarca en la que vivim. Un que ha recorregut caminant molts dels llocs on es desenvolupem les aventures de Rom i els dos cadells de llop que el seguixen mai pot ser neutral al que li estan contant., i en el meu cas, m’inspira per agafar el mapa de la serra, cercar el llocs i veure per on han passat els fets, i qui sap, programar una sortida resseguint el camí literari que ens planteja l’Albert.

En acabar m’ha recordat una mica la novel·la de Jack London, Ullal blanc, però ambientada a la nostra serra i amb les nostres costums i llegendes de fons, i la problemàtica social i ambiental que afecta a la nostra serra: abandonament rural de pobles, aldees i camps, incendis, caça no controlada,…

 

Breu història de la llengua catalana als Països Catalans, de Bernat Joan i Esperança Marí.

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

No hi havia a València…….., de Mercè Climent

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.

……………………….

Sí, però així és com continua el poema. El llibre és una altra cosa, els abraços, els besos, els arraps arribaran al final, quan els amants es trobaran després de cercar-se per la ciutat i només contactant de manera epistolar. Cartes entre els amants que filaran uns història d’amor entre dues persones i al mateix temps ens contaran la seua trajectòria vital d’abans i després de començar aquesta relació tan estranya al món actuals ple de mòbils i altres tecnologies que sembla que ens acosten, per potser no ens acosten tant com pensem. En una escena del llibre queda clar quan la protagonista diu “per whatsapp no t’ho puc dir” i cerca altra solució al problema comunicatiu en que es troben.

Un llibre molt valent pel qual cal felicitar a l’autora. Primer perquè crec que està molt ben escrit i  segon pel tema que tracta, que evidentment no diré per not avançar les sorpreses que vos trobàreu en ell, a part de les referències musicals i cinèfiles que a mi m’encanten. És un llibre dels que dic amb banda sonora incorporada, que et fan sentir ganes de tornar les cançons que menciona en ell.

Molt recomanable, sobretot per la gent jove que puja amb unes idees bastant antiquades sobre el món que ens envolta.

 

Salvem els mots, de Jordi Badia i Pujol.

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article que va escriure Núria Cadenes a Vilaweb mentre llegia aquest llibre. Ella ho explica molt millor del que podria fer jo:

El tema que proposa el llibre de Jordi Badia no és cap banalitat, cap debat de capelleta lletraferida, de llepafils de l’idioma, primmirats, erudits, torracollons, etcètera: és clau. Una de les claus que ens obre o que ens tanca els panys

Només dir que gaudireu d’ell, però feu-ho a glops petits, poc a poc.

La estructura de los números, de Gregorio Morales

Aquest llibres porta els subtitol de “Números primos para autodidactas adolescentes”, i amb raó ja que per enfrontar-te a ell s’ha d’estar interessat amb el tema i la veritat és que crec que l’esforç val la pena i pot ser d’utilitat als alumnes que no tenen prou amb el que s’explica a classe amb les 3 o 4 hores setmanals que es dediquen a les matemàtiques.Amb un llenguatge prou clar Gregorio ens va introduint al món de la divisibilitat, els nombres primers i altres conceptes. Alternant activitats matemàtiques amb altres més lúdiques i al mateix temps explicant eines informàtiques que podem emprar, va desenvolupant els capítols fins arribar als darrers on es fa una petita introducció a la criptografia.

Feia temps que no llegia cap llibre de matemàtiques, i aquest ha estat una agradable sorpresa. I això que jo no sóc d’Àlgebra, i menys de Teoria de nombres! ha ha ha.