Unes quantes vegades he passat per Portbou, sobretot venint de Perpinyà per la costat vermella (Cotlliure, Banyuls, Portvendres, Cervera) i alguna vegada he visitat el cementiri i el monument al filòsof alemany que va morir en aquesta ciutat quan fugia de la barbàrie nazi. Potser per això, i que mai havia llegit molt sobre ell, tret dels quatre tòpics més famosos, m’ha interessat aquesta biografia novel·lada escrita per l’autor de Gandia, Rafa Gomar. En ella el mateix autor, a punt de morir, ens narra la seua vida, però contraposada amb la visió d’aquesta que tenien les dones que el varen estimar, i això fa que la la seua vida no siga tan mítica com hom esperava. Nobody is perfect, que diria Billy Wilder, un altre que va haver de fugir dels nazis.

Cada vegada que sortia a la venda un nou àlbum d’Astèrix a la papereria del meu poble, Llíria, arribaven les dues edicions, una en castellà i una altra en català. Evidentment sempre compre la versió en català. El passat mes d’octubre, més concretament el dia 23 va treure el nou àlbum, Astèrix a Lusitània, i jo corrent a la papereria a comprar-lo. La sorpresa d’enguany és que només l’havien enviat en castellà. Després de moltes reclamacions, meues i de la papereria,  avui ha arribat la versió en català de l’àlbum! I evidentment sense cap explicació d’aquest fet per part de la distribuïdora o de l’editorial. Com és que si fins ara sempre han arribat les dues versions ara només enviaren la castellana? es nota la ma de VOX i el PP? Vergonyós.

Diuen que amb aquesta novel·la l’autor valencià tanca una trilogia dedicada als autoritarismes. A La sega ens contava una història de guerrillers assetjats pel regim franquista a les muntanyes del Maestrat i el Penyagolosa, al L’esperit del temps una història sobre els científics que treballaren per als nazis (crec que la seus millor novel·la) i, en aquest nou relat ens narra les darreres hores del rector de  Universitat de València assassinat a Paterna pels feixistes espanyols.  Aquestes darreres hores són narrades per diferents veus al llarg dels capítols de  la novel·la: el metge forense militar, els altres ajusticiats, el director de la presó, el mateix Dr. Peset i altres personatges més. Així es descriu com eren les presons franquistes, la seua “justícia” i la societat atemorida d’aquells difícils anys.

Molta gent d’ara hauria de llegir aquests relats i adonar-se’n que el prometen alguns només és misèria adornada amb paraules grandiloqüents!

Per cert, fins fa pocs anys , un dels que va denunciar al Dr. Peset encara tenia una placa d’homenatge al meu poble!

Bernat Fenollar va néixer a Penàguila en 1438 i supose que per aquesta relació amb el poble de l’Alcoià l’ajuntament d’aquesta junt amb l’editorial Aila ha editat aquest petit joia que és aquest llibre que em vaig trobar a la papereria Miquel de Llíria.  Una disputa poètica del segle XV en la qual al mateix temps ens està descrivint una partida d’escacs, essent en aquesta obra on es descriuen per primera vegada les regles modernes del joc dels escacs.

Filtració: guanyen blanques (abans roges).

Després de l’aplicació de la nefasta llei Rovira i el seu infame referèndum de llibertat educativa al meu centre va eixir un grup de 4t d’ESO en castellà, per tant calia augmentar el nombre d’assignatures en aquesta llengua, una d’aquestes era la Geografia i història. Però a l’inici de curs encara no ens havien arribat els llibres d’aquesta assignatura en castellà, així que vaig decidir repartir-los en valencià i quan arribaren els que havien demanat canviar-los (uns 2o alumnes). Fa un mes varen arribar i vaig avisar, tant jo com la professora de l’assignatura que portaren els llibres en valencià per canviar-lo per els de castellà. Un més després només 7 o 8 alumnes alumnes han fet el canvi. Aleshores la reflexió és la següent: per a que collons heu votat la llengua vehicular en castellà si després no vos preocupeu gens per canviar els llibres? sabeu que heu votat o simplement heu votat en contra del valencià? vos heu hauríeu de fer mirar!

Però no obliden qui té en realitat la culpa d’aquesta situació i d’altres igualment ridícules, el Sr. Rovira i el Sr. Mazón.

En aquesta novel·la que segons l’autor és la més curta que ha escrit, però la que li ha costat més escriure (és difícil posar-se en la pell d’una orangutan i intentar ser coherent amb el relat des del seu punt de vista), la protagonista animal, una orangutan sembla més civilitzada que alguns dels humans que surten en ella. Almenys fins als darrers capítols, ja que quan l’0rangutan aconsegueix retornar al seu habitat d’on va ser segrestada per uns furtius la reacció d’alguns dels seus ex-companys no s’allunya molt del que fa l’extrema dreta i els racistes actualment.

Enguany vaig llegir la biografia del Comte Ramon Berenguer IV que havia escrit l’escriptor Josep-David Garrido i a la visita que vaig fer aquest estiu al monestir de Santes Creus vaig comprar una altra de les seues biografies, la del rei Martí l’humà, el darrer rei del casal de Barcelona abans del Compromís de Casp. Després de llegir-la i haver escoltat a tanta gent parlar d’una sèrie de televisió que fa anys es va fer famosa (i que no he vist mai) que es deia Joc de trons, crec que aquests de la sèrie són un simples aficionats al costat de tot el que es movia al voltant de la Cort del Joan el Caçador, Martí l’humà i les cases nobiliàries d’Aragó, València i Catalunya. Entramats d’interessos que per desgràcia nostra esclataren a Casp, on el “estimadíssim” per alguns Vicent Ferrer (i el Papa de Peníscola) va tenir un galdós paper en la meua opinió, donant la corona als Trastàmara.

Com pot una dictadura feixista canviar una llengua o almenys intentar-ho? Com utilitzar-la per al seu profit gràcies al sinistre ministre de propaganda Joseph Goebbles? A aquestes preguntes és el que va intentar contestar el filòleg alemany d’origen jueu Victor Klemperer en aquest assaig que va publicar pocs anys després d’acabada al guerra amb totes les  notes i apunts que havia pogut recollir durant els anys de dominació nazi al país.

Potser cal llegir aquest assaig només per evitar que torne a passar el mateix? ja que sembla que l’extrema dreta actual sembla bona deixeble del ministre de propaganda de Hitler i amb el mitjans actuals ho tenen molt més fàcil per difondre el seu missatge d’odi i de mentides per tot arreu, enganyant a massa gent, com varen fer els nazis al seu temps.

Possiblement aquest siga un cas en que la versió cinematogràfica dirigida per François Truffaut (assignatura pendent encara per mi) siga molt més coneguda que la novel·la editada en 1953 i sembla que no va tenir gaire èxit fins que es va fer la versió en cinema del director francès. La novel·la més que un trio amorós que diu la ressenya del llibre crec que ja ens avança el que actualment anomenen poliamor, hi ha m mes personatges a més del trio principal (Jules, Jim i Khate) que intervenen a la trama. I tot açò a l’Europa de després de la I Guerra Mundial! Però com crec que reflexa bé aquesta s’ha de tenir prou diners o aquests assegurats d’alguna manera per poder realitzar tot el fan o intenten els protagonistes i donar solta al seu “amor lliure”, potser ara modernament hi ha més possibilitats per realitzar aquestes pràctiques amoroses. Però compte, el final no és feliç! I potser això continue igual si no es prenen les precaucions necessàries, no crec que la natura humana haja canviat molt des d’aleshores.

Aquests estiu em vaig trobar dos llibres a la Biblioteca municipal de Llíria, dues històries de quan era jove. La primera és Los piratas del Halifax que ja havia llegit en la versió en còmic que va fer Bruguera per aquells anys. En aquesta història Verne ens fa un viatge  per les Antilles menors descrivint com eren aquestes a la seua època al mateix temps que ens narra una aventura de pirates protagonitzada per un joves estudiants que tenen en comú haver nascut en aquelles illes. La diferència amb el còmic es la proporció entre els capítols que descriuen el viatge i els capítols que es centren en la detenció i mort dels pirates. Aquesta segona part és molt més ampla al còmic que a la novel·la, ja que la primera part, molt més llarga a la novel·la és molt més descriptiva i no té tanta acció, cosa que en un còmic per joves li haguera fet perdre tensió narrativa.

També en vaig trobar una versió de El mundo perdido d’Arthur Conan Doyle. Ja l’havia llegida, potser en algun llibre de la biblioteca, ja que no el trobe per casa i la recordava molt més llarga. A més en aquell època amb només dos canals de televisió vaig veure una versió cinematogràfica. Vaig comprovar l’edició i a dins deia que era una traducció, cosa que després vaig comprovar que era impossible. Aquesta versió tenia la meitat de pàgines de la que vaig llegir jo en l’edició d’Anaya en aquells anys vuitanta. No sé que treien aquestes editorials d’enganyar al públic, però hauria de quedar ben clar que és un traducció i que una adaptació, que en aquella època es feien moltes per acostar la literatura al públic juvenil.

“L’objectiu d’aquest assaig és explicar, amb tanta claredat com pugui, la base d’una opinió que he sostingut des del primer moment en què vaig tenir format algun tipus d’opinió sobre els afers socials o polítics i la qual, en comptes d’afeblir-se o modificar-se, s’ha anat enfortint de manera constant amb el progrés de la reflexió i l’experiència vital: que el principi que regula les relacions socials existents entre tots dos sexes -la subordinació legal d’un sexe a un altre- és erroni en si mateix i resulta avui, un dels impediment més importants per al progrés humà; i que caldria reemplaçar-ho per un principi de perfecta igualtat, que no admetés cap poder o privilegi per una banda, ni incapacitat per l’altra.”

Açò va ser escrit al 1896, fa quasi cent-cinquanta anys i hem avançat molt des d’aleshores amb aquest tema, però hem avançat prou? hem arribat a aquesta igualtat desitjada pel filòsof i polític britànic? La resposta és negativa evidentment, ja que si això fora cert no caldrien totes aquestes polítiques de foment de la igualtat amb quotes de representació que segurament al pensador anglès no li farien cap gràcia, com a bon liberal que era.

Per més informació:

‘La subjugació de les dones’, de John Stuart Mill

El passat 25 de juny es va presentar a la Biblioteca Municipal de Llíria la reedició, amb algun capítol afegit, que ha fet Publicacions de la Universitat de València d’aquest llibre col·lectiu que es va editar al 1999. Un llibre que cal llegir per entendre com és que la dictadura va durar tant en aquest país.

Per més informació un dels autors que va estar present en aquesta presentació ens fa un resum al diari La veu de Llíria.

Té alguna cosa a dir el Consorci València interior sobre aquest números?

Evolució de la taxa de residus a Llíria:

Any 2021: 93,40 euros.

Any 2022:  87,70 euros

Any 2023: 96, 68 euros

Any 2024: 134, 66 euros

Any 2025: 147,36 euros

I això que jo utilitze prou la deixalleria i tinc rebaixes acumulades. Però l’augment de la taxa els dos darrers anys és brutal: alguna explicació?

Clar, després escoltes a la gent per carrer: “jo per què he de reciclar si he de pagar igualment? i ara més?”

“Hasta unas horas antes de su llegada, no se dio la publicidad; pero como dias antes habían estado tomando medidas, todo Valencia conocía de antemano la visita. Estas medidas fueron: detención en masa de antifranquistas, entre ellos cerca de 400 anarquistas; preparar en todas las empresas la presencia de los obreros y patronos a la llegada; tomar todas las calles del recorrido de Franco; cada bocacalle tenia dos ametralladoras montada, de la policia armada.”

Luís Delege. Relat a El franquismo en Valencia, formas de vida y actitudes sociales en la posguerra.

Una adaptació literària de la vida del filosof valencià Joan Lluis Vives per acostar-la al gran públic molt ben documentada i on a més el lector podrà tenir una idea dels problemes que afectaren als europeu a la primera meitat del segle XVI, sobretot la Reforma religiosa començada per Luter i les seues conseqüències.

“L’estima dels pobles no s’arranca amb les armes o el temor; s’obté amb amor,lleialtat, diligència i preocupació per les coses públiques.”