Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El ritual dels Musgrave, d’Arthur Conan Doyle. Lliçó de geometria.

“- Sempre que el meu vell professor em  proposava un problema de trigonometria era relacionat amb el càlcul d’alçades. Essent jo un sagal, ja havia calculat la de tots els arbres i edificis d’aquesta finca”.
……………….
…Quan el sol estava justament a la copa de l’arbre. Vaig clavar la canya de pescar, vaig calcular la direcció de l’ombra i la vaig mesurar. Era de nou peus de llarg.
El càlcul ja era senzill. Si una canya de sis peus fa un ombra de nou peus, un arbre de seixanta quatre peus projectaria una ombra de noranta sis peus i, com és natural, la línea d’una coincidirà amb la línea de l’altra.

Sherlock Holmes utilitza les matemàtiques, en particular la proporcionalitat geomètrica per intentar resoldre un cas de joventut, abans de conèixer a Watson, al que està contant aquesta història. 
Nota: he traduït del castellà, d’un llibre que es diu “Sherlock Holmes. Sus mejores casos”  de l’editorial Sicidea (biblock) 

Kim, de Rudyard Kipling.

Su padre aseguraba que llegaria el dia en que, arreglándose todo, el cuerno de Kim, seria elevado entre pilares -enormes pilares- de fuerza i belleza. El coronel mismo, cabalgando al frente del regimiento más hermoso del mundo, esperaria a Kim -el pequeño Kim, que tendrá más suerte que su padre-. Novecientos demonios de primera clase que adoraban a un Toro Rojo, sobre un campo verde, acogerian a Kim, si no se habían olvidado de O’Hara…….

En un paperia de Llíria venen llibres de segona mà i l’altre dia vaig comprar una edició d’aquest llibre de Kipling del 1985. Havia vist la “peli” amb l’Errol Flynn fent de Mahbub Alí i una altra versió més moderna amb Peter O’Toole en el paper del Lama roig. 
He trobat aquest video de la “peli”, però està doblat a l’alemany. 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Memòries 1920-1936, de Josep Benet.

Aquest any el conseller, que tan pèssimament havia pilotat la redacció de i la informació  sobre el nou i desgraciant Estatut d’Autonomia de Catalunya, posà en marxa el que denominà Memària Històrica Democràtica, o simplement, Memorial Democràtic, que acabaria concretant-se  en la Direcció General de la Memòria Democràtica. Ho va fer menyspreant la tasca i àdhuc l’exitència de dues institucions oficials, que depenen d’altres conselleries: el Museu d’Història Contemporània de Catalunya i el en  Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Més encara: envaint o duplicant més d’una vegada la tasca que d’ambdues institucions estaven realitzant. Aquesta dita Direcció General de la Memòria Democràtica sorgí com una mena d’organisme orwellià, totalitari, però d’estar per cas, com se’n troba cap altre de semblant en els països democràtics.

Aquesta declaració es troba en el pròleg de les memòries de Josep Benet. En aquest primer volum de les seves memòries conta les seves experiències fins a la desfeta del 1939. M’ha agradat que a més de contar els fets que ell va viure, els anava relacionant amb fets més contemporanis.  Al morir a l’any 2008, no va poder continuar les seves memòries i aquest va ser el seu darrer llibre. 

“No vull subvalorar la severitat del càstig que cau sobre vosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona” (Winston Churchill, abans de la batalla d’Anglaterra).

Aquest és un exemple del que deia abans, l’autor utilitza el càpitol dedicat als bombardejos de Barcelona i les paraules de Churchill per comentar els fets més recents sobre la problemàtica del monument a les víctimes dels bombardejos que havia de fer l’Ajuntament de Barcelona; i que de la proposta inicial al que després es va fer,  varen haver massa canvis.

Los mitos hebreos, de Robert Graves i Raphael Patai

Los hongos alucinogenos son muy comunes en  toda Europa y Asia. Parece que algunas variedades, que no pierden sus cualidades tóxicas cuando se cocinan, eran introducidas en las tortas sagradas que se comian en los misterios griegos. También en los misterios árabes, pués la raiz arábiga ftr està presente en palabras que significan “hongo venenoso”, “pan de sacrificio” y “éxtasis divino”. Perseo llegó hasta el maravillos Jardín de las Hespérides con la ayuda de Atenea, diosa de la sabiduria, y, sigun Pausanias, después construyó una ciudad a la que llamó Micenas, en honor al hongo que crecia en ese lugar y del que salia un charco de agua.

A la llibreria París-València vaig trobar aquest llibre del Robert Graves sobre els mites hebreus que hi ha al Gènesis. Com ja havia llegit “Los mitos griegos” del mateix autor, el vaig comprar.  En el llibre es fa un recopilació de la mitologia hebrea que hi ha al Gènesis i en altres fonts hebrees des de la creació fins a la mort de Josep, fill de Jacob. Cada capítol ve acompanyat d’una explicació de cada mite relacionant-lo amb fets històrics o amb altres mitologies de l’època. El troç que he copiat és sobre l’ús de les drogues per arribar a l’èxtasi que utilitzaven els sacerdots i així intentar arribar al paradís terrenal (pàgina 99 i 100)

Begur- Sa Riera- Es Racó- Begur.(Camí de l’aigua)

El darrer dia vaig acabar la ruta que vaig acurtar pel mal temps. Des de Begur, a l’oest de la ciutat, ix un sender local que et porta a la platja de Sa Riera caminant al costat de la riera que baixa cap al mar. Una vegada allà es pot continuar pel camí de ronda, si vas cap al nord, vas cap a la platja d’Es Racó i la platja de Pals, i si vas cap al sud, cap al zona protegida de Ses Negres. 
Es pot tornar pel mateix camí, o fer alguna altra variant amb el senders locals per fer el recorregut més llarg.
 

Cala S’Alguer-La Fosca-Palamós.

Continuant amb les rutes curtes, aquesta vegada vaig anar des de Cala S’Alguer fins a Palamós, pel camí de ronda, passant per la platja de la Fosca, molt turística, i per Cala Margarida, ja tocant al poble de Palamós. Sempre m’ha agradat molt anar a Cala S’Alguer, però per la Fosca no passava des de la marxa Mar i Muntanya de fa uns 6  o 7 anys a Palamós. També és molt agradable la caleta de Santa Margarida, que poca gent coneix, ja que està un poc amagada, malgrat que és prop del poble.

Begur-Sa Tuna-Aiguafreda-Begur.

Una altra ruta senzilla per fer amb poc de temps, però la podeu allargar fent altres variants. Jo ho vaig haver d’acurtar pel perill de pluja. 
Eixim del poble de Begur pel pàrquing que hi ha a l’est del poble i agafem el GR-92 per baixar a la platja de Sa Tuna, on ja pots refrescar-te si et ve de gust. Després s’agafa el camí de ronda que et porta fins a la caleta d’Aiguafreda i després per un sender local es torna cap a Begur entrant pel Mas d’En Pinc i el mirador de Sant Ramon, a sota del castell. Al Mas, és on vaig haver d’aturar-me degut a l’amenaça de pluja, però la meva intenció era continuar pel sender local  per poder anar a Sa Riera, però ho vaig deixar per un altre dia.
Pel camí vaig trobar-me, penjats dels arbres, un nius de fusta que feia molt de temps que no veia. Pensava que jo no es penjaven i en posaven altres més moderns. 

Far de Sant Sebastià-Tamariu.

Una caminata curta per fer en un matí, és agafar el GR des del Far de Sant Sebasità i anar fins a Tamariu, passant per Cala Pedrosa, on es pot fer una cabussada si fa molta calor. Evidentment, jo vaig anar de cap.
Per mi el millor tros es en el camí de baixada a Cal Pedrosa, on pots anar en silenci, escoltant els ocells i no té res d’envejar a les “pelis” ambientades en selves tropicals.
Vaig recordar els dinars que varem fer a Tamariu, plats preparats pel 3r millor cuiner del món, darrere de Ferran Adrià i Joan Roca, el gran Xavier Vilaseca, filòsof i cuiner aficionat de Palafrugell.