Entre el Túria i el Ridaura

En plena guerra civil arriba un autobús de refugiats de Madrid al petit poble de Cassana i la primera reacció d’aquests quan baixen i veuen que no entenen res, que allà parlen una altra llengua, enlloc d’agraïment és:

–Yo no los entiendo! – es va sentir a dir.

-Buena la hemos hecho con el Levante Feliz de la puñeta1

-¿A donde hemos ido a parar? – va reclamar una vella vora meu.

Després la cosa es suavitza i alguns dels nouvingut es disculpen amb educació, però altres sembla que encara tenen de provoca:

-Ay, yo creia que el autobús se había equivocada y habíamos desembarcado en Francia.

Com es veu per molt republicans i/o comunistes que es volgueren fer passar, el fons imperialista espanyol els eixia espontàniament i això era quan molts valencians i catalans havien anat a defensar amb la seua vida la capital espanyols enfront del feixisme. Encara queda algun dubte del que podem esperar els valencians de ponent? res, ni vent, ni gent.

Continue amb la segona part del cicles de Cassana, un conjunt de tres novel·les escrites per Enric Valor i editades per Tandem al anys vuitanta del segle passat i que segons els experts és la seua gran fita dins del món de la novel·la.

Si la primera parts, Sense la terra promesa, està ambientada als primers anys del segles XX (al voltant de la  I Guerra Mundial), aquesta després d’uns capítols introductoris els protagonistes ens porta als mesos previs al cop d’Estar feixista del general Franco i com açò afecta a la vida del petit poble de Cassana i voltants.

Però  no espereu grans fets i grans epopeies, com a l’anterior novel·la per a l’autor l’important no son els fets històrics o mes novel·lescs, sinó els personatges, les seues reaccions i el paisatge que els envolta. Si la primera novel·la la inicia amb una cita de Walter Scott on deixa clares les seues intencions, en aquesta ho fa amb una altra cita de d’Edmond de Goncourt:” He fet allò que he pogut per acabar amb el novel·lesc i transformar-ho en una espècie d’autobiografies, de memòries de gent que no tenen història.”

Ara, falta Enllà de l’horitzó.

La veritat és que aquest senyor fictici i el seu pare real mai deceben al lector i, en aquesta edició, en la nostra llengua gràcies a Andana editorial i a Victor Labrado de traductor.

Estem davant d’una atractiva història per a joves on l’autor intenta acostar al joves actuals a la mitologia valenciana clàssica de monstres que s’usaven per espantar a les criatures. Agil i amb moltes picades de l’ullet a la música valenciana actual (fins i tot l’autor ho reconeix al final de llibre) potser pot tenir èxit entre els joves que actualment emplenen els concerts de diferents grups musicals com La gossa sorda, Aspencat, Mireia Vives, el Diluvi…o altres no tan joves com Sis veus.

L’únic defecte que li trobe és l’abús amb paraules com cego, que no és que no siguen correctes, però hi ha alternaves més correctes o la visió de país basada només en la visió espanyola de les comunitats: per ell Morella és al confins del regne! com si el que hi ha més al nord  no foren països que estaven sota el mateix rei i foren un altra cosa que sembla prohibit nomenar.

Esperem que aquest títol no es faça realitat mai. Perquè aleshores qui ens contarà aquestes històries on el lector va recordant fets de la seua pròpia vida al mateix temps que gaudeix d’una trama plena de molts dels seus (i de l’autor) referents literaris i musicals. Potser els que tenim ara més de cinquanta anys no podem ser objectius a l’hora de valorar la novel·la, ja que els nostres referents són molt comuns, potser el futur i les noves generacions la jutjaran d’una altra manera, quan els seus referents siguen altres. Ara no crec, ja que molts d’aquest referents crec que no passaran mai de moda i si ho fan, pobra humanitat!

A part d’aquestes consideracions més personals, la novel·la que Ivan Carbonell ha tret al mercat fa poc ens narra la reconstrucció d’uns fets ocorreguts la darrera nit d’un viatge d’estudis a Irlanda, que marcarà per molts anys al protagonista. A llarg de les pàgines i amb constants anades i tornades al passat de manera gens lineal, va reconstruint els fets. Uns fets que no vol que la gent oblide abans que ell els oblide (potser és aquesta la raó del títol). Uns fets que aniran descobrint-se poc a poc i que desgraciadament varen estar d’actualitat fa uns anys i que no sembla que pugen canviar donats els resultats de les darreres eleccions. (endevinament, no vaig a dir que es tracta, ja ho descobrireu).

Si saps qui són o et diuen alguna cosa el noms de  Carroll, Alice, Tolkien, Graves, Lawrence d’Aràbia,……. endavant, gaudiràs d’aquesta novel·la, malgrat que en certs moments et trobes saturat de tanta informació que l’autor ens vol transmetre. I si ets del Camp de Túria, a veure si saps qui és un dels personatges secundaris? una tal Caren Cardenal.

Ja quasi a les afores de la ciutat de Sant Feliu de Guíxols hi ha un petit carrer amb el nom de Pere Caimó. Pocs ganxons saben qui és aquest home que va ser alcalde de la ciutat durant la I República espanyola i un dels principals dirigents republicans federalistes de l’època. Potser si el franquisme no hagués esborrat al seua memòria, com va fer amb tants altres, ara seria diferent. Pere Caimó va tenir un carrer més important a la ciutat que aquest actual, l’actual carrer de Sant Domenec, que els franquistes s’encarregaren de rebatejar. O potser si l’arbre de la llibertat plantat a la aleshores anomenada plaça de la Constitució (ara del mercat), enfront de l’ajuntament, hagués sobreviscut, la gent no l’hauria oblidat tant.

D’ací la importància d’aquest llibre de Toni Strubell, recupera la figura d’aquest gran dirigent ganxó de l’oblit que ens han imposat des de Madrid. Recuperar la història que ens han furtat per intentar construir un futur millor, i no cometre les mateixes errades que es varen en aquella època: confiar massa en Prim i els progressistes d’aquella època que només miraven pel seu futur personal mentre predicaven un fals catalanisme i ens imposaven un altre rei (el pobrissó d’Amadeu de Savoia, que va fugir al veure on havia anat a parar). Actualment, aquest paper el fa el PSOE i altres que li donen suport per no sé quins obscurs interessos.

Personalment, m’ha agradat descobrir com eren alguns carrers del meu estimat Sant Feliu al segle XIX i quin  nom tenien en aquella època: carrer dels arbres, l’església  desapareguda de Sant Joan a la placeta del mateix nom, la muralla, el casino dels nois on m’he fet molts cafès vist guanyar algunes copes d’Europa al Barça, la taverna dels Irla, ……

L’Albert Sànchez Piñol continua amb la seua dèria d’introduir monstres al seus relats i en aquest cas, utilitza uns semblants als de Pandora al Congo i els trasllada a la Roma del final de la República, un poc abans de la guerra civil entre Pompeu i Cèsar. Marc Tul·li Ciceró envia al seu aposentat fill a investigar un estrany succés a la província d’Àfrica que afectarà a tot el mon conegut de l’època.

Si canvien els monstres per altres problemes actuals greus, com el canvi climàtic, la possible destrucció nuclear o l’ultraliberalisme, en aquest cas encarnat amb els enemics, tenim la metàfora que crec que ens vol explicar l’Albert en aquest relat: o la humanitat canvia, col·labora o no arribaren gaire lluny. A la novel·la es veu com la hipocresia dels patricis i política romans o la ignorància dels esclaus els duu a les portes de la Fi del món conegut, ja que semblen incapaços de canviar i col·laborar entre ells per afrontar l’enemic comú.

Per altra part, l’estil de l’Albert no canvia, el seu humor irònic, en aquest en boca del personatge del fill de Ciceró estan presents, contraposant-lo al lider tecton que és incapaç d’entendre que és l’humor. Molt recomanable, sobretot si t’han agradat les altres novel·les de l’autor.

Després de llegir fa uns anys la Història de Roma d’Indro Montanelli, l’altre dia a la fira del llibre de Riba-roja de Túria vaig trobar la seua particular història de Grècia, que ell titula Història dels grecs, ja que aquesta mai arribaren a l’antiguitat  a ser un país unificat com si que ho va ser l’Imperi Romà. El llibre és molt entretingut i d’una manera amena i amb certs tocs d’humor i comparacions amb el present ens fa un entretingut relat dels fets, donant més importància a la part cultural que a la política. A més ens fa un poc d’interpretació dels mites grecs que normalment es basaven en la realitat que els envoltava.

Molt recomanable.

Així com la Història de Roma té una traducció al català, aquesta no ho sé. A més a la fira del llibre de Riba-roja, hi havien pocs llibres en català, cosa que s’haurien de mirar els organitzadors per properes edicions.

Aquest relat curt que ha escrit l’autor de Xàtiva ens demostra com a partir de les històries orals contades als poble sobre els fets de la guerra civil i posteriors es pot construir un relat barrejat amb els fets històrics i de com els fets passats afecten al present.

La batalla de Terol, la de l’Ebre, la fracassada ofensiva sobre Còrdova o el bombardeig assassí de l’estació de Xàtiva són alguns dels esdeveniments que es creuen a la vida dels protagonistes, uns joves de Beneixida que ho deixen tot per anar a defensar la lliberta enfront del feixisme i que no saben quines conseqüències portarà aquesta decisió que els afectarà al llarg de la seua vida, en aquest cas marcada per un altre fet històric desgraciat, la riuada del 1982 amb la destrucció de l’embassament de Tous.

El llibre no està editat per cap editorial, li’l vaig comprar a l’autor a la jornada sobre memòria democràtica de La Pobla de Vallbona.

D’adolescents descobreixes Jack London gràcies a les seues novel·les i contes d’aventures, els famosos Ullal blanc i Contes del mars del sud, però l’autor té també altres tipus de llibres més socials o polítics com aquest Martin Eden. En ell descriu l’ascens d’un jove sense estudis però amb un ampli coneixement de la vida, que després de conèixer una noia burgesa i culta decideix canviar per complert  la seua vida i intentar recuperar els estudis deixats a la infància i fer-se escriptor per ser mereixedor de l’amor d’aquest noia. A llarg de la novel·la ens descriu els esforços del protagonista per aconseguir aquest fi, les seues relacions amb la noia, la família d’aquesta, la pròpia família, els editors que primer el rebutgen i altres personatges que van eixint, i les seues relacions amb el socialisme i la lluita de classes. Martín és un individualista, i vol ser un self-made man, i per això no li agrada que li diguen socialista, i és aquí, a través del protagonista, que l’autor critica l’individualisme que no el portarà a cap lloc i defensa el socialisme al que era adscrit en aquella època.

Quant el protagonista triomfa al món de la literatura, se n’adona que ara ningú li gira la cara, i fins i tot pot recuperar a la noia que l’havia deixat per culpa de la seua obsessió en ser un escriptor reconegut i no cercar algun tipus de feina més estable. Ací és on el seu individualisme el fa estar cada vegada més sol i no perdonar a ningú. Creu que ara el cerquen per la seua fama i no pel seu treball, i potser en molts dels casos té raó, però no sap distingir quins poden ser sincers i això el portarà al tràgic desenllaça de la novel·la.

Interessant proposta de còmic ambientat a la prehistòria amb una manada de llops com a protagonistes. Els llops, degut al període glacial que els ha tocat viure han de decidir si es deixen domesticar pels humans (alçats segons els llops) a canvi de menjar o mantenir la seua llibertat.

Un poc decebut al final, ja que pensava que era una història amb inici i final, però conforme t’acostes al final veus que no s’acaba de tancar la trama i sobretot quan veus la paraula final: continuarà. Haurem d’esperar que tinga èxit aquest primer volum i que es puguen fer els següents i descobrir com acaba la història de llop Coratge.

A la novel·la Les ratlles de la vida, l’escriptora de Bétera Raquel Ricart, utilitza diferents dones de diferents generacions de la mateixa família com a fil conductor de la trama ubicada en un petit poble prop de la capital. Ara, també utilitza tres dones per a contar-nos aquesta bonica història sobre els patiments i alegries d’aquestes dones que viuen també prop de València. La diferència és que son més properes temporalment. Les dues primeres són una escriptora i una dona de neteja, que malgrat ser de mons diferents acaben per ser grans amigues i ajudant-se mútuament quan ho han necessitat. La tercera és una altra dona, també amb els seus patiments i alegries, que fa de narradora i crítica del que fan les altres dos i, que durant la trama, té punts de contacte amb ells. Punts de contacte que a voltes no saps si són inventats o reals, i això et pot fer sospitar al llarg de la lectura sobre la veracitat del que conta l’escriptora. Però això no vol dir que no siga realitat, les narracions normalment es basen en fets reals, com explica l’autora quan parla sobre l’holocaust.

Moltes referències literàries i cinematogràfiques que faran gaudir a l’aficionat. Molt recomanable.

Ara sí. Llegint el llibre s’entén molt més el còmic, ja que en aquesta novel·la que barreja el genere fantàstic amb els llibres de cavalleria, hi ha molts salts en el temps, que no queden tan clars al còmic i potser llegint la novel·la queden més evidents.

Un llibre que no fan pensar no és ja un llibre, és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet.

En plena dictadura franquista un mestra jove arriba a un poble perdut a la muntanya on les ferides de la guerra civil encara estan massa obertes. L’ambient repressiu de l’època i un poc de misteri ambienten la trama des de l’arribada de la mestra a l’escola on ha de treballar, mentre aquesta intenta esbrinar la veritat del que va passar allà quan els feixistes prengueren el poble i, sobretot la misteriosa desaparició de mestra que treballava allà durant els anys republicans. Uns grup de veïns es veuran involucrats en la trama i de manera directa o indirecta li ajudaran a resoldre el misteri final i amb un epíleg on potser Carme vol fer un petit homenatge a The Shining, la terrorífica pel·lícula d’Stanley Kubrick.

Després de la seua primera novel·la, que també va guanyar un premi, l’autora de Benaguasil baixa més al món real en aquesta història ambientada en un claustrofòbic poble de muntanya, però sense oblidar alguns tocs de fantasia ben incrustats dins de la trama. Potser a alguns els pot recordar la pel·lícula El laberint del faune en els primers capítols, però no és així. Carme recorre al genere fantàstic però no abusa d’ell i així es fa més creïble la narració i l’ambientació d’aquesta. Molt recomanable.