Entre el Túria i el Ridaura

La veritat és que després de llegir Borja Papa, aquest llibre que estava a la biblioteca de l’institut em sembla un resum per al gran públic, això sí molt ben escrit i il·lustrat amb fotografies i dibuixos. Però, a diferència del llibre llarg, en les darreres pàgines d’aquest es parla dels altres Borja, els de Gandia, els que es castellanitzaren i donaren al món cristià un general de la Companyia de Jesús, que ja s’encarregaren de pujar al altars i fer-lo sant, cosa que els de Roma no varen aconseguir, conformant-se amb el domini terrenal, que com tots sabem, és temporal i no etern. Castig diví per obstinar-e en parlar sempre català!

El retorn de Jaume Cabré a la novel·la s’ha fet esperar. Potser molts esperaven més quantitat, però la qualitat no està en el nombre de pàgines, i aquest nou relat és una prova d’això. Potser el retorn a estat en pot petit, però com deien quan era xicotet, en aquests es guarden les millors fragàncies, i la veritat és que aquest història no té res a envejar a les anterior, de Les veus del Pamano o Jo, confesso .

Un mestre que ha tingut un passat difícil es posa en un embolic sense adonar-se’n quan semblava que la vida li anava a millor. Al mateix temps un femella de senglar dóna a llum creant una família. Les peripècies dels dos, humans i senglars, s’aniran creuant al llarg del relat fins arribar al sorprenent final.

El “savi català” que va inmortalitzar Gabriel García Márquez a la seua famosa novel·la Cent anys de soletat té cara i ulls: Ramón Vinyes. Escriptor natural de Berga, va passar la seua vida entre Colòmbia i Catalunya i gràcies a la seua activitat literària i cultural al país sud-americà ara podem gaudir de les novel·les de García Márquez o altres més.

Ara s’ha publicat un recull de contes que va escriure el “savi català” que formaven dos reculls en la seua edició original. En ells ja es pot apreciar el que en la literatura sud-americana anomenen realisme màgic. Potser alguns estan més aconseguits que altres, però no et deixen indiferent i reconeixes en alguns questa ambientació estranya, tropical, que després trobes en algunes de les obres de l’escriptor colombià més conegut.

Dues organitzacions secretes s’enfronten a la recerca d’un llibre misteriós i per trobar-lo hauran de seguir una sèrie de pistes amb relacionades amb escriptors anglesos i les seues obres. Així els dos protagonistes ens parlaran d’Orwell i el seu 1984, Mary Shelley i Frankenstein, Daphne du Maurier i Posada Jamaica,  Jane Austen i  Orgull i prejudici i finalment William Shakespeare i el sue Romeu i Julieta. Totes aquestes pisten ens portaran al final de l’aventura a la catedral de Westminster havent passat abans per diferents ciutat relacionades amb els autor esmentats iniciant aquest roadbook a Leeds amb El nom de la rosa, d’Umberto Eco.

No sé si l’autora (és molt jove, només té 21 anys.) ha llegit alguna de les històries d’Ivan Carbonell o altres autors que conec, però sembla que això d’usar altres obres per tramar una història és un recurs que s’ha posat de moda i que crec que és efectiu. Atrau al lector que ha llegit o coneix algunes de los obres esmentades i potser obri la curiositat dels nous lectors que no les coneixen. Per un part fa que la història estigui ben tramada i per altra fomenta la lectura més que molts dels plans lectors que fomenten les administracions.

Molt recomanable pel públic jove, i també per als menors de 100 anys.

“La delícia de la mar només es pot assaborir plenament a bord d’una nau petita, de la caravel·la de Colom per avall. Els vaixells de luxe, com els que he dit, i ara mateix el France, que n’és el non plus ultra, són fets precisament per a uns passatgers que no estimen la mar, la desconeixen en absolut i els fa més por que goig: gent de palace, que quan s’embarca, per gust o per necessitat, el que vol sobretot és que el vaixell li recordi el menys possible que n’és un i li doni la il·lusió de continuar a terra, com en un gran hotel flotant.”

I evidentment després posa exemples de com a la mar tot això li és absolutament igual i quan s’encrespa de res valen tots aquests luxes si no pots eixir de la teua cabina. I com aquesta grans vaixell fan rutes oceàniques normalment perilloses, trobar-se tempestes és el més normal, i només cal recordar el Titànic.

Durant l’estiu vaig proposar-me fer un mapa per la biblioteca del centre on a cada comarca del nostre país hi apareguera una novel·la o llibre ambientada en ella, o bé totalment o parcialment. Em va costar trobar el representant d’algunes d’elles i gràcies a l’ajuda de Carmen Juan, Emigdi Subirats i Michel Neumuller ho vaig aconseguir.

Quan va arribar el mes de setembre, la nova professora de dibuix del centre, Júlia López, em va proposar com portar-ho a la realitat d’una manera adient i no tan arreu com la que haguera fet, I amb l’ajuda de les xiquetes de 4t d’ESO que fan dibuix, ací podeu veure el resultat:

Potser cadascú tindrà altres candidats, per això al costat hem posat un full per poder proposar més llibres vinculats a cada comarca de les que formen el nostre país, des de Salses a Guardamar i des de Fraga a l’Alguer.

mapaliterari (1)

Potser mai serè imparcial a l’hora de jutjar aquesta petita narració que he trobat a la biblioteca de l’institut, i que és molt recomanable, sobretot per a la gent d’aquesta petita comarca en la que vivim. Un que ha recorregut caminant molts dels llocs on es desenvolupem les aventures de Rom i els dos cadells de llop que el seguixen mai pot ser neutral al que li estan contant., i en el meu cas, m’inspira per agafar el mapa de la serra, cercar el llocs i veure per on han passat els fets, i qui sap, programar una sortida resseguint el camí literari que ens planteja l’Albert.

En acabar m’ha recordat una mica la novel·la de Jack London, Ullal blanc, però ambientada a la nostra serra i amb les nostres costums i llegendes de fons, i la problemàtica social i ambiental que afecta a la nostra serra: abandonament rural de pobles, aldees i camps, incendis, caça no controlada,…

L’acció d’aquest curt relat comença al segle XIII, amb l’exercit d’Al-Azraq a les portes de la ciutat d’Alcoi, però de seguida ens traslladem en el temps a l’actual ciutat alcoiana per resseguir un investigació portada per dos joves sobre una llegenda al dirigent musulmà que es va rebel·lar contra Jaume I i que el feu anar de cap els darrers anys del seu regnat. Curta i fàcil de llegir és recomanable, sobretot pel públic juvenil, ja que és una història d’intriga que no cau en sentimentalisme barats com si que ho fan algunes de fa anys.

Passejar sense soroll de motors i olor a benzina i amb tranquil·litat és possible i ho hem pogut comprovar avui a la Plaça del País Valencià de la capital, on es celebra aquest dies la Plaça del llibre.

A més hem descobert que al soterrani d’un bar basc pots veure un tros de l’antiga muralla àrab de la ciutat.

Tres professors de la Universitat de València, Josep Ballester, Noèlia Ibarra i Jeroni Méndez han fet aquest recull de contes medievals amb tocs d’humor de l’època que conforme els anava llegint anava recordant unes pel·lícules que vaig vore fa molt de temps de Pier Paolo Passolini: El Decameró, Els contes de Canterbury i Les mil i una nits. Això és evident, ja que algunes de les rondalles estan extretes dels dos primers a més d’afegir-ne altres de les tradicions angleses, franceses, catalanes, castellanes, portugueses i italianes que van del segle XIII al segle XV.

Com va dir  algú: “L’edat mitjana no existeix. Mai ha existit. És un mite creat pels humanistes del Renaixement per tal de qualificar despectivament el seu passat immediat, aquell que rebutjaven i tractaven de superar, remuntant-se a l’època daurada de l’antiguitat grecoromana, en la qual buscaven la inspiració. El període que s’hi inclou no té en realitat més tret definitori, més característica global, que el fet d’estar fastigosament enmig de dues etapes de suposat esplendor” (Extret de la introducció).

Si vas per la Costa Brava i passes per Palafrugell, més concretament pel Far de Sant Sebastià allà hi trobaràs la vila ibera del far. Pots accedir-hi fàcilment i fa anys empraren els diners del plan-e de Zapatero per adaptar el recorregut per a minusvàlids. Fes el el recorregut, no et costarà molt de temps, està obert al públic, sense tanques i no veuràs  molts desperfectes.

Si vas cap a la Serra Calderona pel poble d’Olocau, puja al Puntal dels llops. Hi trobaràs un poblat iber conegut amb aquest nom i que era un de les moltes viles que depenien de la ciutat principal d’Edeta, al tossal de Sant Miquel de Llíria. Pots entrar, no esta tancat, i la gent que entra ho cuida i normalment no causa cap desperfecte.

Però si val per la capital del Camp de Túria, la capital de l’antiga Edetania, ni podrà visitar la ciutat d’Edeta,  ni podràs visitar el Castell de Bernabé a no ser que ho demanes amb antelació i algú et deixe la clau o t’acompanye. Tot està tancat i sobretot el cap de setmana. Sembla que els caps de setmana els responsables de turisme descansen. Absurd? descansen quan pot venir la gent a visitar-nos? Així és.

Però si vas pel teu compte no hi podràs veure res. A no ser que aprofites els actes vandàlics que han comés per poder accedir-hi. Per quin raó està tot tancat? Potser la gent no ho respecta? Potser no ho respecta perquè està tancat? potser la gent aprendria a respectar les coses si les tinguera al seu abast com als altres pobles? Com es que a les viles que estan restaurades no es pot entrar lliurement i a una que no ho està (La Mont-ravana) es pot anar lliurement amb el perill d’espoliació  que això suposa?

Quan tindrem una política turística seriosa al poble que no consistisca en anar a IFEMA a passar el cap de setmana per promocionar llocs que després estan tancats?

No hi surt cap nom, ni de persones, ni de llocs, però en tots els contes que formen aquest llibre sempre es pot identificar el lloc i l’època en que succeeix la narració. Algunes més realistes, altres amb un toc surrealisme, aquests narracions estan un poc ordenades cronològicament des de la infància en temps de la dictadura franquista fins a la maduresa de la gent que les protagonitza, al mateix temps que ens dona pistes sobre la comarca on es desenvolupen. Si la llegiu ho descobrireu, però el poble de naixement de l’autor ja ho diu tot.

Continue enganxat als còmics d’Astèrix malgrat que ja no són els mateixos autors de sempre (la vida passa, uns ens deixen i altres agafen el relleu). Però he de reconèixer que aquest no ha estat al nivell que esperava després de les darreres entregues, Astèrix a Itàlia o La filla de Vercingetòrix.

En aquest volum el petit gal es desplaça cap a l’est, molt a l’est, a la terra dels sàrmates, un lloc on són les dones les que manen, les que lluiten i decideixen que fer (amazones), mentre els homes fan les feines tradicionalment assignades a les dones. Allà coincideix amb una legió romana a la cerca i captura el griu, animal mitològic que Cèsar vol per fer-lo exhibir al circ. La novetat més gran del volum és que no poden utilitzar la poció màgica, ja que aquesta es congela a les baixes temperatures que han d’afrontar els nostres herois i el druida Panoràmix.

Ahir varem fer un tram de El camí, un grup de senders i camins tradicionals per unir els pobles dels Països Catalans. Amb els membres de l’associació El camí al País Valencià i la col·laboració de gent de l’Ateneu de Bétera i de la comarca varem anar caminant de la Cartoixa de Portaceli fins al poble de Serra passant pel coll d’Espartal des d’on es pot pujar a La Gorissa. A més de l’activitat física que suposa el caminar i pujar per les sendes, també s’anaven contant històries relacionades amb els llocs pels quals passaven: cartoixa, cova de beata Agnès, la Gorissa.

Al poble de Serra ens esperava un guia turística i amb ella hem visitat i comentat diferents indrets del poble i la seua història, en una ruta dissenyada recentment que recorre el poble amb l’excusa de veure unes estàtues que han col·locat en diferents llocs emblemàtics del poble. Ací es on es veu més la filosofia de la gent de l’associació El camí al País Valencià, no es tracta només de caminar, sinó d’unir els poble i teixir el país de sud a nord.

En acabar la visita ja anàrem a dinar a la zona recreativa de Les aliguetes, prop de la font del Marianet al barranc del mateix nom, prop del municipi de Serra, i abans d’anar a pels cotxes que havien deixat a la cartoixa vàrem dedicar una cançó al camí, als caminants i al país. Evidentment era aquesta: