Entre el Túria i el Ridaura

El govern valencià ens envià ahir l’alerta al dispositiu mòbil i com era d’esperar en ells ho han enviat només en castellà i sembla que alguns en anglès. És que els valencians no tenim dret a ser informats en la nostra llengua? Després ho denuncies i t’ixen els “progres” exigint-te que faces un esforç i no sigues talibà! qui és el talibà?  Ja portem dues alertes enviades en aquests idiomes en un anys, després de la pifiada del 29-O. Ja hi ha prou, ja han tingut temps d’estudiar i saber fer alertes en la nostra llengua, no? O no tenen ganes?

Ahir vaig anar al cinema de la Unió Musical de Llíria a veure la pel·lícula La invasió dels bàrbars (molt recomanable i un bon producte fet a València), però com sempre als valencians ens tracten d’imbècils, estúpids o analfabets. Cal subtitular en castellà els trossos parlats en la nostra llengua? es pensen que els valencians som tan estúpids que no entenen la nostra llengua i ens calen subtítols en foraster? Som l’únic país del món on passa això? el normal no seria al revès, subtitular els trossos en alemany o castellà?

Diumenge passat a  València ciutat, al centre històric, anem a un Creperia que té delegacions a Girona, Cotlliure i Manresa, a més de la de València. Jo era molt assidu a la de Girona i tret de la de Manresa he anat a les altres tres. Ara, a Girona i Cotlliure tenen la carta en català i a València no. Com s’entén això si és la mateixa cadena? sort que almenys les cambreres si que l’entenien.

Darrerament al facebook molts ajuntaments valencians estan publicant els post en dos idiomes o la conselleria d’educació vol que els centres també ho envien tot en bilingüe. Ja estan els “progres” amb el políticament correctes i fent el joc als feixistes! Quina és la llengua discriminada? en situació d’igualtat ho podria entendre, però amb la situació actual del valencià no ho puc entendre i em negue a seguir aquest joc nefast per a la nostra llengua. Ho podem comparar amb la discriminació de les dones amb molts àmbits on s’han de posar quotes. Si es posen és per una raó de discriminació i si aquesta acaba resolent-se, supose que es traurien aquestes quotes. Doncs del mateix, pocs “progres” qüestionen aquestes quotes de participació femenina, però sembla que la discriminació del valencià no és importa o no és “progre. El darrer exemple: l’ajuntament socialista de Riba-roja de Túria anuncia un la Trobada de música valenciana Tio Canya en homenatge a Vicent Torrent en bilingüe!  No veuen l’absurd d’aquesta procedir?

Tota una sorpresa aquest petit llibre que em vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria. El naturalista britànic Gerald Durrell ens proposa uns viatge per l’Argentina a la cerca d’espècies animals per al seu zoo de l’illa de Jersey, un zoo amb intencions molts diferents dels que hi havia a Europa per aquell temps. Des de Puerto Deseado i Peninsula Valdes  i el seu clima fred fins al nord tropical de Jujuy ens narra les seues experiències observant, filmant, fotografiant o cercant les espècies animals de la zona i tot amb bones dosis d’humor que ajuden a fer més entretinguda la lectura.

Una anècdota amb els coatís al Jujuy m’ha fet recorda la meua visita a les cascades del Iguaçú al 1993 on aquests animals abundaven prou i semblaven  formar part, malgrat les autoritats, de la visita turística a la zona.

A la biblioteca municipal de Llíria em vaig trobar aquest vell llibre d’Ian Gibson sobre l’assassinat pels feixistes del poeta Federico García Lorca publicat en 1979, als començaments de la transició. Aquesta transició que ha defraudat tant a molts i potser gens a d’alguns que no segueixen la doctrina lampedusiana del canviar-ho tot per no canviar res. En aquesta cas, segurament després de tants anys es sap més sobre l’assassinat del poeta i el lloc on pot estar el seu cos, però com es possible que encara estiga perdut pels barrancs de Víznar? és això la transició democràtica promesa en una merda de referèndum que varem celebrar fa tres dies?

Si deixem a part l’antiguitat del llibre i les investigacions posteriors, aquest llibre es pot llegir i poder copsar la situació de la ciutat a l’any 1936 i veure que a part del famós cas del poeta hi hagueren mols més assassinats comesos pels feixistes. En un capítol es conta que un poc més i afusellen al compositor Manuel de Falla quan anà a preguntar per la situació del poetat, i això que era un fervent catòlic!  El capítol final es molt recomanable, en ell es veu els posteriors intents del feixisme espanyol de tapar l’assassinat del poeta de cara a netejar la seua imatge a l’exterior i les diferències de tractament a la premsa espanyola i la internacional, cosa que no sembla haver canviat gaire, malgrat la transició.

A inicis de la dècada dels 90 del segle passat varen aparèixer a Madrid dos diaris nous, que arribaven a quiosc del campus de Burjassot de la UV. Un era El Mundo i l’altre El Sol (copiant el nom d’un antic diari d’inicis del segle XX que va durar fins al 1939). Un era clarament de dretes i l’altre era més de centre-esquerra. Per a desgràcia dels espanyols va desaparèixer aquest darrer, només va durar dos anys.

Aquest diari va començar fent promocions literàries venent llibrets a només 100 pessetes i un d’aquests és el que em vaig trobar fa unes setmanes a la biblioteca municipal de Llíria. En aquest cas una història futurista de Jack London, més conegut per les seues novel·les d’aventures o per la novel·la Martin Eden, on ens presenta un tràgic futur per la humanitat desprès de patir una pandèmia a nivell mundial. Els poc humans que queden retornen als seus origen recol·lectors i caçadors per a poder sobreviure i la natura salvatge torna a ocupar el lloc que abans ocupava. Al final deixa una porta oberta a l’esperança i al retorn de les millors coses de la civilització perduda.

No entenc els criteris de l’església catòlica del meu poble per deixar fer segons quins actes a l’església de la Sang. A l’any 2014 es va voler celebrar el 9 d’octubre amb un recital de versos d’Ausiàs March a l’església i ni l’ajuntament (del PP) ni el rector donaren permís per fer-ho per considerar que l’acte era polític. Aquell any ja ho vaig denunciar amb aquestes paraules:

“Ausiàs March, enterrat a la catedral de València, no podrà ser escoltat a l’església de “la sang” de Llíria, ja que l’alcalde, considera que un recital poètic és un acte polític.” . I la foto de la tomba del poeta al facebook:

A l’any següent també es va organitzar un concert en homenatge al poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés, amb el grup Sis Veus que estrenava per aquella època el seu disc Sis veus per al poeta i el concert també s’havia de fer dins de l’església. Tampoc es va fer i  la raó que arguïen era que dins d’una església no es podia ballar i en algunes cançons del repertori es ballava. El concert es feu l’aire lliure i si hem de ser sincers crec que va estar millor que si s”haguera fet dins.

Avui, si que sembla que han donat permís i s’ha pogut fer un concert i xerrada en homenatge al poeta de Granada, Federico Garcia Lorca, en el que s’ha ballat, recitat i cantat sense cap problema:

Algú hauria de donar explicacions d’aquests canvis d’opinió, no? de que depenen els permisos? de qui organitza l’acte? de si agraden o no agraden al partit que mana l’ajuntament en aquell moment? de les preferències del rector de torn? Espere’m que es puga fer qualsevol acte cultural a la l’església de la Sang i no tornar als temps passats de censura de la nostra cultura.

Continue amb les llegendes artúriques o com també diuen la “matèria de Bretanya”, en aquest cas una llegenda paral·lela a les més famoses del rei Artur o la cerca del Grial. Una llegenda més romàntica i no tant de capa i espasa com agrada al cinema clàssic de Hollywood. Aquest romanç de Tristany i Isolda va ser portat al món operístic per Richard Wagner i la versió d’aquest llibre és una adaptació moderna del mite fet a inicis del segle XX pel medievalista francès Joseph Bédier.

Els amants per culpa d’un accident ( es prenen un filtre amorós sense adonar-se’n) han de salvar situacions perilloses trenades pels enemics del protagonista, però ho fan am enginy i poques vegades amb lluites a mort, per a poder continuar la seua relació amagada. Ara, discrepe una mica del poder del filtre amorós, ja que uns passatges abans es mostra a la futura reina Isolda decebuda que se n’assabenta que ella no serà per la jove Tristany si no per al seu oncle, el rei Marc de Cornualla.

Unes quantes vegades he passat per Portbou, sobretot venint de Perpinyà per la costat vermella (Cotlliure, Banyuls, Portvendres, Cervera) i alguna vegada he visitat el cementiri i el monument al filòsof alemany que va morir en aquesta ciutat quan fugia de la barbàrie nazi. Potser per això, i que mai havia llegit molt sobre ell, tret dels quatre tòpics més famosos, m’ha interessat aquesta biografia novel·lada escrita per l’autor de Gandia, Rafa Gomar. En ella el mateix autor, a punt de morir, ens narra la seua vida, però contraposada amb la visió d’aquesta que tenien les dones que el varen estimar, i això fa que la la seua vida no siga tan mítica com hom esperava. Nobody is perfect, que diria Billy Wilder, un altre que va haver de fugir dels nazis.

Encara hi ha gent que es creu aquesta mentida de la transició democràtica? encara hi ha gent que creu que vivim en una democràcia? Ara fa uns dies molta gent es sorprenia del que han fet amb el fiscal general de l’Estat i es queixava d’aquest fet. Potser s’haurien d’haver queixat ja fa temps, quan catalans i valencians (oi, Mònica!) patíem en la nostra pell aquesta farsa que ja dura massa anys! Per tota aquesta gent ací va la meua recomanació que és llegir aquesta selecció d’articles que el periodista Xavier Muntanyà ha publicat a Vilaweb durant els darrers anys i que ara ha recollit en aquest tercer llibre editat pel diari digital.

Una anècdota del llibre que descriu aquesta farsa: Josep Guia recorda que essent Ernest Lluch ministre de Sanitat, en un viatge, es va trobar que els cap de policia que l’havia de protegir era el “social” que l’havia detingut a València durant la dictadura. Lluch protestà a Barrionuevo, ministre d’Interior, i aquest no va fer res, que això eren coses internes de la policia.  Per cert, l’Ernest Lluch no ix molt ben parat al final del llibre per un article que va publicar escampant una mentida que ha trigat uns quants anys a demostrar-se que era falsa.

Era un dels pocs països que li faltava visitar a la parella de gals més famosa del món del còmic. Ara va a Lusitània on els portuguesos apareixen retratats amb la seua “saudade”, el seu bacallà i en una vinyeta la revolució dels clavells, sort que no surt CR7! En aquest relat a més també apareix un crítica al monopoli del comerç de certs productes, en aquest cas un salsa feta de bacallà i el que poden arribar a fer certes persones per fer-ser riques o arribar el poder. De tota manera si el compare amb altres títols de la nova etapa, com La volta a la Gàlia o Astèrix a Itàlia, aquest no el trobe tan divertit com els altres.

A la Biblioteca Municipal de Llíria em vaig trobar una petita col·lecció d’autor clàssics amb obres no tan conegudes dels mateixos. La va editar el diari El Mundo a l’any 1998 i vaig agafar els que encara no coneixia o no havia llegit.  Són aquests:

– De R.L. Stevenson, El Club dels suïcides, una especie d’aventura policíaca on un parella, un príncep i el seu ajudant ( a l’estil Holmes i Watson) lluiten contra una espècie de secta secreta que amb l’excusa del desig de suïcidi d’altres es dedica a l’assassinat.

-De Walter Scott, La viuda de les muntanyes, sobre el problemes d’adaptació de la gent de les muntanyes altes d’Escòcia al vida moderna del segle XVIII a la plana ja dominada pels anglesos.

-D’Alexandre Dumas (curiós que siga l’únic que han traduït el seu nom al castellà a la portada), Els cavallers del Temple i Murat, dos relats històrics. El segon sobre que va ser cunyat de Napoleó i rei de Nàpols.

-De Charles Dickens una sèrie de relats fantàstics sota el títol de Per a llegir al fer-se de nit.

-De H-G. Wells, una sèrie de relats de ciència ficció sota el títol d’El nou accelerador.

Però si has llegit les obres més conegudes d’aquest autors potser que aquests relats no afegisquen molt al que ja coneixies i admiraves dels mateixos, però segur que en molts d’aquests pots passar una bona estona.

Cada vegada que sortia a la venda un nou àlbum d’Astèrix a la papereria del meu poble, Llíria, arribaven les dues edicions, una en castellà i una altra en català. Evidentment sempre compre la versió en català. El passat mes d’octubre, més concretament el dia 23 va treure el nou àlbum, Astèrix a Lusitània, i jo corrent a la papereria a comprar-lo. La sorpresa d’enguany és que només l’havien enviat en castellà. Després de moltes reclamacions, meues i de la papereria,  avui ha arribat la versió en català de l’àlbum! I evidentment sense cap explicació d’aquest fet per part de la distribuïdora o de l’editorial. Com és que si fins ara sempre han arribat les dues versions ara només enviaren la castellana? es nota la ma de VOX i el PP? Vergonyós.

Diuen que amb aquesta novel·la l’autor valencià tanca una trilogia dedicada als autoritarismes. A La sega ens contava una història de guerrillers assetjats pel regim franquista a les muntanyes del Maestrat i el Penyagolosa, al L’esperit del temps una història sobre els científics que treballaren per als nazis (crec que la seus millor novel·la) i, en aquest nou relat ens narra les darreres hores del rector de  Universitat de València assassinat a Paterna pels feixistes espanyols.  Aquestes darreres hores són narrades per diferents veus al llarg dels capítols de  la novel·la: el metge forense militar, els altres ajusticiats, el director de la presó, el mateix Dr. Peset i altres personatges més. Així es descriu com eren les presons franquistes, la seua “justícia” i la societat atemorida d’aquells difícils anys.

Molta gent d’ara hauria de llegir aquests relats i adonar-se’n que el prometen alguns només és misèria adornada amb paraules grandiloqüents!

Per cert, fins fa pocs anys , un dels que va denunciar al Dr. Peset encara tenia una placa d’homenatge al meu poble!

Crec que cal dir poques coses sobre aquest llibre, només afegir que ara cal cridar: Mazón (i algun altre més) a la presó!

I el més important, que molts se n’adonen que no és problema de qui siga el president sinó que el problema és el PP i els seus afins! I anant més lluny que som una puta colònia espanyola maltractada des de fa molts anys!

Bernat Fenollar va néixer a Penàguila en 1438 i supose que per aquesta relació amb el poble de l’Alcoià l’ajuntament d’aquesta junt amb l’editorial Aila ha editat aquest petit joia que és aquest llibre que em vaig trobar a la papereria Miquel de Llíria.  Una disputa poètica del segle XV en la qual al mateix temps ens està descrivint una partida d’escacs, essent en aquesta obra on es descriuen per primera vegada les regles modernes del joc dels escacs.

Filtració: guanyen blanques (abans roges).

La pel·lícula Espàrtac de Stanley Kubrick és una gran i recomanable producció cinematogràfica. En la meua opinió les escenes intimistes i les de l’escola de gladiadors són molt millor que les escenes de grans batalles que hi ha el film. Doncs sembla que això és el que passa a la novel·la en que està basada aquest pel·lícula. En ella no trobàreu descripcions de grans batalles, però si trobàreu tota la resta. A més a diferència de la pel·lícula el relat no és lineal i la història es reconstrueix en les 8 parts en que està dividida a travès de les visions de diferents personatges que han sobreviscut a la derrota final dels esclaus.

Una gran novel·la que sembla que no va agradar molt al Comitè d’Activitats antiamericanes del senador MacCarthy i això va comportar problemes a la producció de la pel·lícula, que a més de l’autor del llibre tenia com a guionista un altre autor marcat, Dalton Trumbo.