Els estranys, de Raül Garrigasait.

Haver escoltat a parlar d’aquesta novel·la, la meua relació personal amb la ciutat de Solsona i el tema de les guerres carlines, em feren comprar aquest llibre de l’autor solsoní. Però la lectura ha estat una mica estranya, no cerqueu en ella la típica novel·la històrica de best-sellers que tant abunden i omplen les prestatgeries amb “totxos” de més de mil pàgines. Cap argument que englobe tota la narració, un estància estranya d’un prussià al bàndol carlí i un metge un poc anarquista, es barregen amb llargues descripcions (el millor de la novel·la) i amb opinions sobre els fets. Potser a alguns els trenque l’esquema de bons i dolents (liberals i carlistes) que ens ensenyaven a l’escola, i és que no tot és blanc i negre en aquest món, sinó amb grisos, ni els carlins eren tan dolents, ni el liberals tan bons, cosa que fa dubtar sobre la idoneïtat d’aplicar la paraula liberal al bàndol dels partidaris de Maria Cristina i Isabel II.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La improbable vida de Joan Fuster.

Fuster descol·locat, fuster desconegut i una mica perdut. Deu autores han imaginat deu històries de ficció amb l’escriptor de Sueca com a protagonista o coprotagonista posant-lo en situacions poc probables a la vida de pensador valencià, o no? això mai se sap, eren altres temps. Hi ha per a tots els gustos i personalment, la majoria m’han agradat.
Felicitar a Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, per la feina de coordinació de totes les històries i l’elecció de les autores d’aquestes.

“-Gràcies Maria, és un honor.
-En realitat, és nostre. L’honor és tot nostre, senyor Joanfusterlescripor.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Lo que el viento trae, de Jaime Martín


Aquest còmic me’l vaig trobar l’altre dia al costat d’un contenidor de paper darrere la biblioteca. Com estava prou nou el vaig agafar i ja l’he llegit.No soc molt de còmics moderns, però aquesta història de por (o d’intriga) ambientada en una zona rural dels Urals, on alguns esperen la revolució que els lliure de tsar, està prou be. Per mi, una agradable sorpresa. Potser els més aficionats al còmic no compartisquen la meua ignorant opinió.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Vida y sacrificio de Companys, d’Angel Ossorio y Gallardo.

L’advocat liberal-conservador, tal com ell es defineix, que va portar la defensa de Lluís Company durant els fets del 6 d’octubre escriu un apassionada biografia del president de la Generalitat afusellat pels feixistes. Ell reconeix que no pot ser molt acurat en algunes dades, ja que quan va escriure el llibre a l’exili no podia accedir a molta informació que restava a Espanya. Fa una defensa apassionada de la figura de Companys i de pas del model federal que Companys i altres sempre havien defensat. En aquests moments actuals, trobem a faltar a aquests intel·lectuals espanyols que defensen la nostra cultura i la nostra idiosincràsia, tant de mal han fet aquest anys de franquisme i de franquisme dissimulat en transició! D’aquesta manca d’opinió o no voler mullar-se o mullar-se a favor de la sagrada unitat de la pàtria, es veu que aquest model federal no pot funcionar en aquest moments. No per ganes dels catalans o valencians, sinó dels castellans, i ja ho han demostrat durant molt de temps i ho continuen demostrant. Per tant només sembla quedar un camí, i és els que aleshores era el minoritari i defensat per Macià i el seu Estat Català.
I per favor, a alguns catalans que sembla que li busquen al president Companys els defectes abans que les virtuts, heu pensat que potser necessitem referents! Està bé que s’investigue i es cerquen les errades per no tornar a repetir-les, però tractar-les com defectes aquestes errades crec que es passar-se. Voleu fer la feina als feixistes? O potser Companys va tenir moltes opcions en aquells temps convulsos?

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Insomni, de Cèsar Martí i Daniel Olmo.

Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre? Bé, crec que ja preparen un segon llibre sobre escalada esportiva (ja en tenen un). Un petit tast:

El poble de la ceba
no és ni poble ni ciutat,
immobles dormitori,
urbanitzacions i asfalt.

Les falles tiren traca,
clavaris trauen el sant,
les dones van a missa
i els homes cuiden el camp.

El poble de la ceba
està al mig d’una gran vall,
no té riu ni muntanyes,
pocs matolls i pocs pardals.

Gent jove sense esplai
ni cap inquietud social,
carrers plens de feixistes
volen fer a tots iguals

Aquest, que és el meu poble,
no es pot odiar ni estimar.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Exodo, de Sílvia Mistral. Gallecs cap a l’exili.

A vista do Finisterre, recibe, pobo galelgo o saudo garimoso dos que nistre intre dooroso van care o exilio.Non perdades esperanzas, mantede o esprito ergueito que non tardará en cair o treidor que perante tres anos encheu de mortos Galiza e de loito os seus fogares.
Viva Galiza ceire. Viva Repubrica. Abaixo Franco.

Camí de l’exili,a bord de vaixell Ipanema, el mariners gallecs llegeixen aquest text en passar per les costes del seu país. No es compliran el seus somnis, ni aleshores, no quan va morir el dictador. Potser algun dia Galícia serà lliure de veritat, com també desitgen altres nacions oprimides pels espanyols?
Per altra banda, l’autora es capaç, i ho fa sense cap problema, d’escriure fragments en català i gallec. Potser molts intel·lectuals d’ara haurien de prendre exemple del respecte cap a les altres llengües de l’Estat. I després es pregunten com és que els moviments independentistes han crescut tant darrerament!

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Exodo, de Sílvia Mistral. Descobrint un altre Mistral.

6 de Abril
Ha cesado la lluvia y el viento ha retornado la placidesa a los gestos y yo me siento, hoy, ungida de esperanza. Un estudiante me enseña a cantar en provenzal y traduzco al castellano “Magalí”, poema de Federico Mistral. Me extasío leyendo en el idioma del Mediodia francés. La riqueza y colorido de su léxico me parece superior a ninguna otra lengua. Hasta las estrofas que no entiendo me subyugan. Descubro que me gusta demasiado que el jovenzuelo me cante:
O Magalí, se tu te fa
Luno sereno
Lèu bello néblo me farai
T’acatarai.
Las refugiadas cosen o tejen bajo el pálido sol, como dice el propio Mistral, “procrea el trabajo y la canción”.

Aquest fragment pertany al llibre Exodo de l’autora catalana-cubana-gallega(?) on conta a manera d’un diari la seua experiència els darrers dies de la guerra i l’exili cap a Mèxic. Ací, mostra el seus coneixements sobre literatura i en especial, la provençal i la poesia de Frederic Mistral. Sembla mentida que amb el temps hem anat endarrere en aquest tema, i ara Mistral els sona a xinès a molta gent al sud el Pirineu! I això que és única llengua sense Estat amb premi Nobel de literatura!

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El castell dels Carpats, de Jules Verne.

A les fires de llibres vells sempre trobes sorpreses i aquesta vegada em vaig trobar amb un traducció al català d’una de les novel·les menys conegudes de Jules Verne, El castell del Carpats. Com a la memòria encara tinc les versions en còmic que feia la desapareguda editorial Bruguera (Famosas novelas), quan veig alguna d’aquestes novel·les no m’ho pense molt i em faig amb elles de seguida. En aquesta, l’autor sembla abandonar (però no ho fa totalment) la seua passió per la ciència i s’endinsa en el món de les supersticions d’un petit poble a les muntanyes dels Carpats, a l’actual Romania. Alguns crítics diuen que és un acostament a la literatura de vampirs, però jo discrepe. Potser s’acosta al món de les supersticions de les muntanyes de Transilvània, però res de vampirs.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El laberinto español,de Gerald Brenan: Socialistes espanyols d’abans i d’ara!

Socialistes espanyols de fa cent anys, socialistes espanyols del setanta, socialistes espanyols d’ara. Però aquesta gent evoluciona o sempre és igual?

“El Partido Socialista español y su sindicato eran demasiado autoritarios, demasiado castellanos, para agradar a los catalanes. En consecuencia un partido puramente catalán, la Unión Socialistat Catalana, fue fundado algunes años después por Juan Comorera. Dicho partido era menos centralista que el Partido Socialista y se inclinaba hacia los principios federales de Pi i Margall. Se alió, para las elecciones, con la Esquerra, el partido catalán de izquierdas.”
El laberinto español, de Gerald Brenan.

Quasi un segle després i continuen igual. USC ( més tard PSUC), PSC de Pallach, mig fagocitat pel PSOE, i PSPV fagocitat totalment. Sembla que no ens entendrem mai. Llegint encara aquest llibre, vaig per l’època republicana, me n’adone del poc que evolucionen els diferents partits espanyols, tot sembla igual. La mateixa dreta (amb noms diferents), la mateixa esquerra. Els únics que han evolucionat a millor, sembla que són els anarquistes i els partits catalans!

Publicat dins de a ponent | 1 comentari

El laberinto español, de Gerald Brenan. 100 anys després, igual o pitjor pels presos polítics.

“Los cuatro socialistas -Largo Cabellero, Besteiro, Anguiano y Saborit- que habían sido encarcelados por su participación en la huelga, fueron al instante elegidos diputados a Cortes (dos de ellos por los votos de los anarquistas) al mismo tiempo que Iglesias y Prieto. El govierno se vio obligado a ponerlos en libertad”
El laberinto español, de Gerald Brenan.
Això va passar en 1918, quan de democràcia a Espanya hi havia ben poca cosa. Sembla que 100 anys després continuem igual o pitjor. El tractament als presos polítics sembla que ha empitjorat en cent anys. Qui es creu aquesta mentida de la democràcia espanyola?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari