Esperaré siempre tu regreso, de Jordi Peidro.

No soc molt aficionat al món del còmic. Em vaig quedar amb els Mortadelos de xicotet, les novel·les il·lustrades de l’editorial Bruguera (Jules Verne, Salgari,…), els Asterix i Tintins, i ja de més major els còmics de la revista El Jueves (Fer, Ivà, sobretot). El que ara és diuen novel·la gràfica no és que m’haguera atret molt per molt que li canvien el nom al còmic de tota la vida. Ara ha arribat l’excepció i aquesta ha estat la narració en còmic de les penalitats d’un alcoià al camp de concentració de Mathausen, on varen anar a parar molts exiliats republicans, dels quals, la majoria no varen tornar.
Des de principis d’any que sabia de l’existència del còmic gràcies a un seminari sobre la Shoa que es feia a la Universitat de València, i també havia anat a la seua presentació, però aquell dia no els vaig poder comprar, però l’espera ha valgut la pena, i malgrat la meua poca experiència en aquest tipus de relat, m’ha agradat molt la manera de dibuixar i transmetre la història a través de les vinyetes i dels diàlegs. Ha valgut la pena el retrobament amb el món del còmic. Llàstima que en aquest país en el que vivim, que no respecta gens la seua cultura, el còmic haja estat editat en castellà. Això en un país normal no passaria.
Entre tanta tragèdia en quede amb un personatge tragicòmic que apareix tres vegades només, però que considere un dels màxims responsables del que va passar: “Serranito Suñer”. Personatge que un dels insofribles canals de televisió que ens toca aguantar va intentar edulcorar recentment, fent-lo passar per un heroi romàntic en una sèrie de televisió.

El títol del llibre ve de la cançó que tocava la banda de camp (evidentment obligats) cada vegada que executaven un presoner “J’attendrai”
https://www.youtube.com/watch?v=Uqvr6igV3Wc

Publicat dins de Literatura | 1 comentari

Les quatre vides de l’oncle Antoine, de Xavier Aliaga.

És un novel·la històrica o el relat de com fer-ne una? Comence amb aquesta pregunta ja que és la que em feia al primers capítols i després d’acabar la seua lectura em decante per la segona opció, però amb matisos. Sí, és la narració de com l’autor intenta escriure un novel·la sobre la vida del seu aventurer oncle, però al mateix temps ens descriu com aquesta feina afecta a la seua vida i feina, a les persones del seu voltant, i a altres persones que van sorgint al llarg de la narració.A més, ens mostra com el passat influeix al present i al mateix temps ens mostra l’ambient que els va tocar viure als protagonistes durant la llarga nit del franquisme i com aquest influeix a les seues vides personals, una influència que encara dura hui en dia.
Una novel·la molt encertada i que a mi m’ha agradat molt i que recomane. A més, l’autor parla d’altres novel·les que fa poc ha llegit (Otro mundo, d’Alfons Cervera) i això ajuda al meu tracte favorable cap a ell; ja se sap, som humans, no màquines que no pensen. Ja podrien les editorials confiar més amb els nostres autors ja que crec que tenen molta més qualitat que moltes coses que van traduint i té les venen com “ELGRANEXITODE….”,i, que després de més mil pàgines encara et preguntes: que m’han contat? Això no passa en aquesta història que ens conta l’autor xativí.

Publicat dins de Literatura | 2 comentaris

Escafarlata d’Empordà, d’Adrià Pujol Cruells.

Després de Picadura de Barcelona i la seua Guia sentimental de l’Empordanet, ara tocava ja l’Escafarlata. En aquest dietari biogràfic, aparentment sense ordre ni concert, l’autor ens narrar la seua joventut per la sub-comarca de l’Empordanet (Pla dixit) i el seu desarrelament a Can Fanga. Apunts curts, amb diverses formes de narrar i amb exercicis narratius autoimposats per l’autor que et poden agradar més o menys, però trobe aconseguits.
Hi ha apunts més aconseguits que altres per al meu gust, com el de la teoria antropològica sobre els pagesos actuals, el premis literaris o el de la barraca de Liris de Tamaria, on no puc ser imparcial mai. Ara, reconec que després de Picadura de Barcelona m’espera més d’aquesta obra anterior de l’escriptor de Begur. Però no decep, en ella ja mostra el seu sarcasme, el seu coneixement de la llengua, de la gent de l’Empordanet, l’ús de diferents maneres de narrar, i, evidentment, com “collonar-mos” als lectors, hi hi hi

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La vergonya de Llíria.

Tres creuetes he conegut a la meua vida.
Una era de pedra amb el noms dels amics,
però va volar en morir el gran amic.
Uns que encara volien viure al passat
la varen renovar per una amb una de ferro,
sense noms per dissimular el passat.
Els temps i l’oxidació no perdonen
i l’any passat a terra va caure.
Però algun amant dels temps foscos
amb coneixements de ciment
una més petita de bigues de ferro
ens ha tornat a fotre als morros.
I les autoritats es fan el suec
ja que sembla que alguns marrecs
sense permís d’obres ni res,
a la muntanya i damunt d’un monument,
la torreta, una pasterada poden fer.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Constantí Llombart 1848-1893, Raül Garay

De com les idees dels republicans en són apropiades per la burgesia conservadora i adinerada per després desvirtuar-les totalment i així acabar amb elles.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Optimisme radical

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

Fanzara, el MIAU o com salvar la convivència trencada.

Els governants que hem patit per aquest país nostre varen ser especialistes en destrossar el territori i la convivència de la gent. Cap allà a l’any 2005 volien instal·lar al poble de Fanzara un abocador de residus tòxics i altament perillosos. Això en un poble que viu majoritàriament del turisme rural. Clar, algú faria negoci, com sempre. L’oposició veïnal va provocar que haguera un canvi de govern als pocs anys i el projecte fos aturat. Però aquesta lluita va provocar una forta divisió al poble, i això a un poble xicotet és nota molt. Quina hagué de ser la primera prioritat del nou ajuntament? doncs trencar aquesta mala maror i tornar la convivència al poble. Per això varen tenir una primera idea que, malgrat el primers entrebancs, avui en dia s’ha convertit en un projecte en comú de tot el poble, que atreu gent i amb això diners cap al poble, i el que ells consideren més important, la convivència al poble, sembla haver tornat gràcies a aquest projecte en comú que és el MIAU (museu inacabat d’art urbà).
Visiteu Fanzara, vos agradarà, però això sí, no abuseu.És un poble tranquil i xicotet i a ells també els agradaria conservar aquesta tranquil·litat. Camineu o admireu les obres, hi ha per a tots els gustos, però no molesteu i sobretot consumiu allà, ja que per a poder mantenir aquestes obres, calen diners, i no allà no es paga cap entrada, el museu són les parets del poble. I sobretot, que no tinguen que tornar a lluitar perquè els polítics de torn els vulguen tornar a embrutar el poble.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Gilet: Sant Esperit-Pic de l’àguila.

Hui he anat a una zona de la Serra Calderona que no coneixia, la zona del monestir franciscà del Sant Esperit. La primera intenció era pujar a la muntanya de la creu i buscar alguna ruta més per allà, però pujant m’he passat de llarg o no he sabut trobar el camí correcte i he anat voltat una plantació de taronges cap a l’altra banda d’on volia anar. Així que he decidit canviar la ruta i pujar al pic de l’àliga de 466 metres, des d’on es té una bona panoràmica de l’interior de la serra i dels pobles de l’horta i del Camp de Túria. Al cim he esmorzat i la baixada cap al monestir ja l’he feta per GR que travessa la serra calderona.
Potser a la zona d’acampada i al pàrquing del monestir haurien de tenir millor indicacions de les rutes. No n’he vist cap i això et confon, i més si és la primera vegada que vas. A altres pobles, com Nàquera i Serra ho tenen més organitzat.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Jo! Memòries d’un metge filòsof, de Prudenci Bertrana.

Al mes de setembre feren a Llíria una petita fira del llibre, i allà vaig trobar aquest llibre de segona mà, un pas més en el descobriment de la família Bertrana. Més tard vaig llegir al darrer llibre de Joan Daniel Bezsonoff la descriu com una petita obra plena d’enginy i humor. Ara ja l’he acabada de llegir i coincidisc amb l’opinió de Joan Daniel, molt d’humor corrosiu sobretot durant al primera part de l’obra, abans de que el bohemi i excèntric protagonista es faça funcionari en un manicomi amb la intenció d’assegurar uns ingressos per la seua peculiar família, i paradoxalment, a partir d’ací és quan comença el seu declivi moral que serà la segona part de la novel·la. Una segona part, ja més macabra, eròtica i salvatge que sembla que acaba amb un cert reviscolament del protagonista ben lluny del país, quan semblava que més baix no podia caure.
Una mostra de l’humor corrosiu de la 1a part de l’obra.
“Havia començat d’escriure un famosíssim estudi sobre l’eficàcia social de l’a blasfèmia, tal era el títol. Els primers quaderns es venien com pa beneït, i perdoneu-me l’a comparació.”
“Jo significava l’heretgia, la blasfèmia en essència,el panteisme docte, l’enciclopedisme revolucionari i altres coses difícils de capir, però punible amb els turments de l’infern”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El curt estiu de l’anarquia, Hans Magnus Enzensberger

Aprofitant la figura del lider anarquista Buenaventura Durruti l’autor ens conta la història de l’anarquisme espanyol fins al final de la guerra civil: les seus il·lusions, lluites, encerts i errades fins arribar a la seua total desfeta amb la fracassada revolució iniciada durant la guerra civil i derrotats pels comunistes i burgesos durant els fets de maig del 37 a Barcelona.
La manera en que està escrit el llibre és diferent al que estem acostumats. La història es contada a base de testimonis de molts personatges que es van ordenant cronològicament en diferent capítols, cadascun iniciats amb una mena de pròleg explicatiu. Així el lector pot reconèixer les diferents opinions que produïa el moviment anarquista espanyol i els seus dirigents en diferents persones que varen viure aquells anys que l’autor anomena “el vesper espanyol”. Opinions favorables o d’admiració, amb altres contràries.
Crec que independentment de la ideologia de cadascú, aquest llibre agrada i el recomane per llegir. He trobat alguns paral·lelisme amb l’època que vivim actualment a l’Estat espanyol: els rics terratinents i alta burgesia que no vol perdre els seus privilegis, amb les “400 famílies” que dominen el món dels negocis des de Madrid amb la complicitat dels governs de torn.

Per cert, al món de l’anarquisme no tot és blanc o negre, hi han molts grisos i matisos, inclòs dins d’una mateixa persona, i més si considerem d’on provenien la majoria de protagonistes. També en comentaren que l’autor és actualment assessor d’Angela Merkel. Si és cert, és una anècdota un poc peculiar.

Publicat dins de política | Deixa un comentari