“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.
…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”
Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.
En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.
Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.
