Ruta matemàtica per València: De les Torres de Serrans al jardí botànic.

El passat dimecres realitzarem amb els alumnes de 4t d’ESO la ruta matemàtica de València que va des de les Torres de Serrans fins al jardí botànic. Personalment, és la que més m’agrada de les quatre que hi han editades. Al llarg de la ruta els alumnes van realitzant una sèrie d’exercicis adaptats a l’entorn. També al mateix temps han d’anar descobrint en quin lloc del recorregut estan unes quantes fotografies d’objectes vinculats amb les matemàtiques que estan a l’inici de la guia. A l’inici s’assigna a cada grup d’alumnes (entre 4 i 5) un monitor i una motxilla amb el material que necessitaran per fer la ruta (calculadora, clinòmetre, cintes mètriques…..).
En aquesta ruta es comença a les Torres de Serrans, on es mesura la seua alçada utilitzant la semblança de triangles, i es parla de la geometria aplicada a les construccions defensives. A la part de dalt de les torres fan un poc d’orientació i es parla sobre com projectar l’esfera en un pla (mapamundi, Mercator, geometria esfèrica).
Després es desplacem cap a la Plaça de Manises on s’analitzen els mosaics i la seua formació(Porta del Palau de la Generalitat). A la plaça de la Verge es calcula la superfície d’aquesta i tornem a observar diferent figures geomètriques pels voltants. També es pot fer una variació intentant aproximar les persones que cabrien en una manifestació.
Donant la volta a la catedral pel carrer del Barcella on es parla de la importància de les unitats al treballar.Allà també s’analitza la finestra de la catedral que té forma de triangle de Reuleaux i les seues propietats.Una altra pràctica que es pot fer és analitzar la proporcionalitat de la maqueta de la catedral que hi ha a la plaça de la Reina, o mesurar l’alçada del Micalet (o bé utilitzant trigonometria o bé una propietat que té la torre: el perímetre de la base és la seua alçada).
Agafant el carrer Cavallers (Pel carrer cavallers, pel carrer cavallers,baixen dos paios calents amagant-se de la gen…..perdoneu la broma) anem cap a les Torres de Quart, on també és pot calcular l’alçada i vore algun exemple de corba catenària. Finalment acabem a la Porta del Jardí botànic on es sumen els punts obtinguts per cada grup per designar el guanyador de la ruta matemàtica i ens acomiaden els monitors de la Universitat.
Aquest projecte de rutes matemàtiques ja té uns quants anys i espere que dure molts més.El considere adient, ja que així els alumnes veuen que això que els sembla tan teòric i abstracte té aplicacions pràctiques en molts aspectes de la vida i d’altres ciències. Potser no tots ho sabran apreciar, però a d’alguns segur que els ha estimulat.

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

Nàquera: Font de l’Oró, barranc del Salt, Penya Roja.

Ja fa uns anys havia passat per la zona del barranc del Salt, però eixint des del poble de Nàquera, aquesta vegada hem eixit des d’un altre lloc, des de la Font de l’Oró (per favor no confondre amb l’oro castellà!). Aquesta vegada ha estat més curta el recorregut consistia en pujar fins a la zona de Salt, on hi ha un salt d’aigua que només es veu quan plou. Allà hi ha una explicació geològica de la formació del salt al barranc del mateix nom, per als amants d’aquesta ciència. Després hem pujat pel barranc per a donar al volta sencera a la muntanya del Moncúdio i arribar a esmorzar al mirador del Fenassar, ja prop de la pedrera del Salt, on està el famós Pi del Salt. Evidentment, és on hem anat després d’esmorzar. D’allà ja hem baixat cap a la Font de l’Oró, pujant abans a la Penya Roja, per donar un poc de dificultat a la caminada. Des de dalt del meu “cognom” (la penya-roja, hi hi hi) es té una bona vista de l’Horta de València, i es podia observar fins al Montgó de Dénia, o l’albufera separada del mar per una franja de terra que des de dalt sembla més petita del que és. També es veu, més prop, el turó del cabeço bord on hi han trinxeres de la línia immediata de defensa de la capital del país.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

¡¡ya en el taller y en el campo resuenan , cantos de amor, himnos de paz!!

Qui m’ho anava dir que aquest himne que tan poc m’agrada, una vegada va ser perseguit i prohibit per la policia i el polítics espanyols!
Doncs sí, gràcies al nou número de la revista Lletraferit he descobert que a l’estiu de 1909, quasi al mateix temps que la setmana tràgica de Barcelona, aquests versets de l’himne de l’exposició varen ser utilitzats pels contraris a la guerra de Marroc i manifestar la seua oposició a la sagnia que provocava aquesta guerra entre el jovent valencià, i les conseqüències econòmiques que això provocava en la nostra, ja empobrida societat. Com a l’ajuntament manaven els republicans de Blasco, sembla ser que els favorables a la guerra eren pocs i després del primer us d’aquests versets com a protesta, el govern civil va utilitzar el mateixos mètodes que encara hui utilitza per fer callar als que protestaven, i que finalment hagué de prohibir la interpretació de l’himne de l’exposició durant uns mesos. Quina diferència més gran amb el que ara simbolitza aquests himne per molts valencians!

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Tot al revés en un mirall. Alícia a través del mirall, de Lewis Carroll

“No podràs -va dir la rosa-: jo t’aconsellaria que anares en sentit contrari.
Això li va semblar a Alícia una bajanada; de manera que no va dir res, però va eixir immediatament a trobar-se amb la Reina Roja. Sorprenentment, una estona després l’havia perdut de vista, i va descobrir que ella mateix estava entrant novament per la porta.
Va retrocedir un poc enfadada, i després de de cercar amb la mirada a la Reina (a la que va divisar a la llunyania), va decidir provar aquesta vegada a caminar en sentit contrari,
El resultat va ser magnífic. Encara no portava un minut caminant, quan es trobar cara a cara amb la Reina Roja.”
Anteriorment Alícia havia intentat seguir un camí sense èxit, potser hauria d’haver recordat que dins del mirall tot es mou en sentit contrari a com es mou al món real?
Més tard la Reina li dóna un galeta seca per calmar la sed i a l’inici del llibre Alícia li comenta al seu gatet que potser la llet de dins del mirall no es pot beure (una predicció de la distinta topologia d’algunes molècules orgàniques?).
Aquest segon llibre sobre Alícia conté més sorpreses matemàtiques o lògiques que no pas el primer, Alícia al país de les meravelles. Continue llegint i a vore que més trobem més endavant.

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

L’illa perduda, d’Aurora i Prudenci Bertrana.

Seguint amb les lectures de l’escriptor gironí i després de descobrir els Paradisos oceànics de la filla Aurora, descobrisc aquest novel·la escrita a quatre mans entre pare i filla, quan el pare, a al fi, va haver de cedir a les pretensions de la filla de ser escriptora. Sembla ser que quan es va publicar la versió en castellà a l’any 1954 només apareix ella com a autora i això va crear certa confusió sobre l’autoria que la mateixa Aurora es va afanyar a desmentir aclarint l’autoria conjunta de la narració, i especificant que la traducció al castellà si que l’havia feta ella, però fent certs canvis a la narració.
La narració és una aventura a dalt d’un vaixell pels mars del Pacífic sud, el que podria ser la primera novel·la d’aventures marineres com les de Stevenson o London, però en llengua catalana. Narra l’intent del protagonista de retrobar i ajudar a un amic perdut en una illa difícil de trobar, ja que està allunyada de les rutes normal de navegació, i de les penalitats i alegries que passa durant aquest viatge en un vaixell amb una peculiar tripulació.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Les Alcubles-La cumbre-barranc Pozuelo.

Repetir un ruta normalment és bonic, però aquesta vegada no ho ha estat tant per culpa dels incendis forestals i dels fdp que els provoquen. A l’any 2011 ja havia fet aquesta ruta però en sentit invers i amb alguna petita variant. Aleshores tot estava verd i amb arbres, ara tot està cremat i negre, malgrat el verd que intenta tornar a ressorgir entre les cendres del desastre de l’any 2012 (crec recordar).
Al fer la ruta en sentit invers, hem eixit del poble des de l’ermita de Santa Bàrbara per pujar cap al cim de la cumbre alcublana (1125 m) per un camí ple de corrals perduts, forns de calç i caves per recollir la neu a l’hivern. Aquests estan marcats al llarg del camí. Una vegada al cim i improvisant el camí hem baixat per agafar una pista que ens portarà a la baixada cap al barranc Pozuelo, i és en aquest tram on més es noten els efectes de l’incendi amb els arbres cremats i caiguts després per l’efecte del vent i la neu. Hem entrat al barranc per un abeurador conegut pel nom de Chariz, i ja per dins del barranc o per una senda paral·lela a d’aquest hem tornat al poble. A l’inici del barranc he observat un coves a dalt d’una penya que després he vist que és una zona d’escalada de nom penya Ramiro.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Carroll, el gat de Cheshire i la matemàtica pura.

“He vist moltes vegades un gat sense un somriure, però mai un somriure sense gat! És el més estrany que he vist en tota la meua vida!”
Aquest pensament d’Alícia al famós conte quan s’acomiada de la seua trobada amb l’estrany gat de Cheshire Martin Gardner, en Alícia anotada, l’interpreta com una descripció que fa l’autor de la matemàtica pura. Moltes parts de les ciències matemàtiques s’apliquen en coses coses conegudes, però hi ha un part, el que diuen matemàtica pura, que sembla allunyat de la realitat diària. No estic molt d’acord, potser encara no s’ha descobert on aplicar-ho, com en altres especialitats matemàtiques que semblaven molt teòriques i passats uns anys es troba una aplicació pràctica per aquestes teories.
Finalment Martin Gardner ens recorda un pensament de Bertrand Russell sobre aquesta qüestió: ” Allunyades fins i tot de la menyspreable realitat de la natura…uns cosmos ordenat, on el pensament pur pot habitar com a la seua pròpia llar, i on un dels nostres més noble impulsos, almenys, pot escapar de l’exili monòton del món real”. Crec que ho deia algun filòsof grec, el saber pel saber,o alguna cosa semblant.

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

Cova del colom i Porxinos (Riba-roja de Túria)

Avui hem fet una excursió curta però que ens ha portat prou de temps ja que no sabíem ben bé quin era el camí per arribar a la cova que buscàvem. I efectivament, no està ben indicat i després de passar pel Mas de Porxinos on hem vist que el seu estat no és el desitjable (merda de PAI!), i preguntar a un forestal, hem arribat a la zona on està la cova. Una vegada allà, el problema ha estat trobar la senda que puja cap a la cova que ens ha costat Déu i ajuda ( i la resta dels Déus de l’Olimp), però ha valgut la pena trobar-la i poder entrar en ella, que me l’esperava més petita (Xe, ja pensàveu que anava a dir …més gran!, com la valenciana de OH Europa!).
La tornada ja l’hem feta pel camí de Xest on hi ha una senda adaptada per tots els pública i en arribar, ho sent Ferran Adrià, però l’Inèdit ha caigut d’un glop, sense assaborir-la gens. Quina calor per estar al mes de gener!

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

1984, George Orwell.

Des del mes de setembre passat, poc després dels atemptats de Barcelona i coincidint amb els fets d’abans i de després del referèndum del primer d’octubre em varen entrar ganes de tornar a llegir aquest clàssic de George Orwell. Volia comprovar com l’escriptor anglès encerta molts anys abans la manera de com els mitjans de comunicació espanyols estan utilitzant el llenguatge per a aconseguir demonitzar als polítics catalans, una espècie de neollengua orwelliana adaptada al nostre conflicte. Potser no hem arribat als extrems que descriu Orwell d’aquesta societat super-controlada, exageració de l’estalinisme i del nazisme, però l’ús interessat i capritxos de les paraules i la política dels mitjans de comunicació s’apropa prou al que passa a l’Oceania fictícia on viu el protagonista.
Ara aquest ús malvat de les paraules no és només exclusiu del cas català, només cal vore com tracten a una noia violada per un grup de salvatges, intentant fer-la sentir culpable a ella de fet.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Homes i ratolins, John Steinbeck

Sembla que el veritable protagonista d’aquests novel·la de John Steinbeck no siga la peculiar parella protagonista, sinó la gran depressió americana dels anys 20 i la gran ferida que va produir aquests al Somni Americà que era el que cadascú amb la seua feina podia viure bé en un paí amb llibertat. El somni dels protagonistes de tenir la seua pròpia granja que li haguera agradat al pare del pàtria, Jefferson, que no es materialitzarà.Com diu en un dels personatges, tots volem un tros de cel, però això és impossible.
Una relat amb que l’autor intenta descriure i defensar a molts pagesos americans que es varen quedar sense res de la nit al mati, i que intenten refer la seua vida sense aconseguir-ho en la majoria dels casos. Una narració escrita d’una manera molt dialogada, de manera que sembla ja feta per poder adaptar-se a alguna obra teatral o per fer algun guió cinematogràfic (hi ha una versió cinematogràfica del 1992 dirigida per Gary Sinise), com també va fer John Ford amb la més coneguda El raïm de la ira.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari