Glengarry Glen Ross-Casa de juegos. David Mamet

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?

Publicat dins de cinema, Literatura | Deixa un comentari

La nit de la princesa, d’Ivan Carbonell.

Umberto Eco ens parlava dels llibres perduts o prohibits i del mal del que són capaços de fer alguns hòmens per ocultar-los a la resta del mortals. En aquest cas no és un llibres, sinó tres. Potser no tant famós com el d’Aristòtil de la novel·la d’Eco, però potser igual o més perillosos a ulls de la Inquisició i els religiosos que volen controlar les nostres vides.
Amb aquest fil argumental i altres més Ivan ens conta una història de misteri protagonitzada per un jove pintor madrileny que va a la costa valenciana amb la intenció de pintar uns quadres per a una futura exposició i una altra missió més personal, esbrinar que va passar realment a dos oncles seus que també varen passar per aquelles terres en anys anteriors. Això embolicat amb una estranya “filà” de moros i un trio amorós, que per sort no acaba com la majoria d’ensucrades novel·les juvenils que es publicaven fa uns anys. I és això el que m’agrada d’Ivan, que escriu novel·la juvenil, fugint d’aquest tòpics que no m’han agradat mai i tractant al lector com una persona intel·ligent que pot seguir qualsevol trama i serà capaç d’aprendre i captar algunes de les referències sobre altres llibres o indrets per a visitar que va deixant al llarg de la narració: en quina interminable història ix un tal Bastian? on està l’illa de Portitxol? frares ocultant llibres en una biblioteca? sirenes homèriques?….

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Defensa de Sòcrates, de Plató. Actualitat: corrompre la joventut!

“Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i de no creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves”.
Han passat més de 2000 anys, però sembla que, almenys a Espanya, els mestres són perseguits per posar idees estranyes al jovent al cap. Potser és que posen idees massa perilloses per als que manen? Potser és que som dels pocs que se n’adonem del perill que és l’emblanquiment del feixisme que s’està duent als mitjans de comunicació i intentem advertir del que pot passar? Massa casos de persecució cap a mestres s’estan donant darrerament, des de Sant Andreu de la Barca fins Petrer, i altres llocs més que no són tan mediàtics, però la situació no m’agrada i l’he recordada aquests dies mentre llegia aquest escrit que Plató va escriure fa més de dos mil anys, quan la democràcia atenesa ja estava en declivi.

Publicat dins de educació, el meu país | Deixa un comentari

Si els morts no ressusciten, de Philip Kerr.

Aquest estiu vaig descobrir les aventures del detectiu alemany Bernie Gunther, creat per l’escriptor escocès Philip Kerr, a la seua novel·la Violetas de marzo, i em va agradar molt. Ara he trobat aquesta nova història (de les moltes que té) ambientada al Berlín preolímpic de 1936 i l’Havana prèvia a la revolució castrista. M’ha enganxat aquest personatge que em recorda els de les millors novel·les de Raymond Chandler o Dashiell Hammett, però amb menys autocensura (potser eren èpoques diferents), i en particular en aquesta novel·la,l’aparició de personatges reals com el malaguanyat boxejador sinti Johann Trollmann, l’escriptor Hemmingway, o el dictador Batista.Potser això és un dels factors que crec que poden enganxar a la lectura d’aquest llibre. La part que es desenvolupa a L’Havana, on es resoldran els afers que han començat a la primera part (trames corruptes de concessions d’obres públiques, mà d’obra semi esclava, ocultació de l’antisemitisme, …), m’ha recordat la pel·lícula El Padrí II. No sé si era aquesta la intenció de l’autor, però crec que queden reflectides algunes de les escenes de la pel·lícula de Coppola.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Arribarà el dematí, de Joanjo Garcia.

Que passa quan et creus que t’han amagat coses del teu passat o dels teus progenitors? Val la pena cercar aquesta informació o millor deixar-ho córrer? Aquests sembla el problema de la protagonista d’aquesta novel·la de Joanjo Garcia, que ens conta la cerca o fugida endavant d’una noia que després d’una decepció política ( i qui no n’ha tingut?) es trallada a Barcelona per fer un màster a la UB. En aquesta cerca la noia va voltant pels diferents llocs on s’havia desenvolupat la seua infància (barri de Gràcia, el Penedès i València) intentant contestar les preguntes que es va fent sobre el seu passat i el seu futur, algunes certes, altres ficció que ella imagina. Potser per això ella en un moment de la novel·la diu que la seua vida sembla una història on no hi ha introducció ni desenllaç, només nus, com una metàfora del que ella es pensa que és al seu existència?. Tota aquesta història personal corre paral·lela als fets que varen produir durant la celebració de la consulta independentista del 9-N (la de l’Artur Mas), intentant comparar les dues cerques, la de la protagonista i la del poble català (i/o valencià, depèn de cadascú) del seu futur.

Personalment, m’ha fet recordar l’any que vaig viure al Penedès, ja que a la novel·la l’autor menciona a més de l’Arboç i la seua Giralda, altres pobles de la zona. I també les meues tarde de cinema Verdi del barri de Gràcia, on feia moltes hores de diumenge a la tarda. També fa referència a un dels llibres que va escriure el meu professor de Geometria a la facultat, Josep Guia.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

Les verdaderes memòries de Salvador Orlan, de Miquel López Crespí.

Havia llegit un llibre (que ara no trobe per casa! on deu de ser?) on l’escriptor mallorquí col·laborava: “De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans”. També mire de quan en quan el que publica al bloc de vilaweb i les seues notes al facebook, però mai havia llegit un llibre d’ell. He començat per aquesta replica o desmitificació d’un altre escriptor mallorquí molt més famós i conegut, Llorenç Villalonga l’autor de Bearn. Una resposta a llibre del darrer titulat “Falses memòries” on ell emmascara el seu passat de col·laboració amb el cop d’Estat i el regim franquista. López Crespí, dona un colp damunt la taula i contesta amb “les verdaderes memòries” per que quedi ben clar qui era aquest personatge a la vida real, sense desmerèixer les seues gran qualitats com a escriptor.

Publicat dins de el meu país, Literatura, política | Deixa un comentari

La filla de Vercingetorix

Nova entrega del petit gal i la veritat no entenc les crítiques dels puristes, a mi m’ha agradat. Els mateixos personatges però adaptant la narració als temps moderns: fills adolescents, ecologisme, escalada social,….. M’agrada que de manera subtil es parle de l’entrada dels bàrbars a formar part de l’imperi, de la Damnatio memoriae que s’utilitzava aleshores i encara s’utilitza actualment de manera més subtil. En fi, he gaudit llegint-lo mentre el meu fill entrenava al Lluís Puig.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Mr Folch, d’Adrià Pujol Cruells.

Una incursió de l’escriptor de Begur al món de la ficció i escrita amb la seua peculiar manera que ja et no et deixa de sorprendre malgrat conèixer els seus llibres anteriors. Un Déu, que fa el que vol i narra com vol, ens conta una ficció a la postguerra barcelonina amb un protagonista gens afortunat en alguns aspectes que sembla predestinat a canviar el rumb de la història matant al dictador. Aquesta excusa del Déu que fa el que vol es aprofitada per l’autor per explicar altres fets paral·lels a la trama i per tornar a utilitzar el seu particular i vairat lèxic, que ja no sé si el treu de Begur o de quin altre lloc.

No vos deixeu enganyar per la portada. Malgrat els seus colors, la història,com l’època en que es desenvolupa, és molt grisa, amb tots els seus matisos.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La República española y la Guerra Civil, de Gabriel Jackson.

Em vaig trobar aquest clàssic en una parada amb llibres de segona mà a Olocau durant el passat Aplec del Camp de Túria. La veritat és que poques novetats em podria aportar al que ja sabia, però m’ha sorprès que al 1965, data de la publicació del llibre, ja hi havien coses que estaven molt clares i que avui certs sectors encara continuen negant o justificant a la seua manera. Evidentment després de més de cinquanta anys de la publicació, s’ha avançat en el coneixement dels fets, però encara continua aquesta ignorància sobre el passat que fa que molta gent encara confie en els que ens varen portar una de les pitjors dictadures del segle XX al món.

Per cert, el llibre no es va poder editar a Espanya fins al 1976

Publicat dins de educació, política | Deixa un comentari

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Publicat dins de cinema, el meu país, política | Deixa un comentari