Entre el Túria i el Ridaura

Fa poc vaig llegir el meu primer llibre d’Anna Moner i vaig adonar-me’n de l’ús que fa dels seus coneixements en història de l’art. En aquesta darrera que he llegit també ens mostra unes pinzellades sobre aquest tema, tant en pintura com en música, i ens presenta un personatge obsessionat en millorar grans obres d’art a través de la modificació dels músculs de la cara ( a l’altra novel·la la medicina també intervenia i molt), i no té cap escrúpol per arribar als seus fins, i utilitza per això, i sense cap remordiment, als pacients que té a càrrec en un sanatori mental de Barcelona. En realitat, el doctor no és el protagonista de la novel·la, sinó el fotògraf que aquest contracta per ajudar-lo amb els seus estranys plans. L’aparició d’una estranya pacient (que sembla la més lúcida de tots els personatges) canviarà les rutines d’aquests individus i farà entrar al protagonista en una espiral creixent dins del món de la droga a inicis del segle XX, que acabarà amb una desgràcia i un canvi de feina que no ajudarà molt al fotògraf a poder recuperar-se, i continuarà caient al pou sense fons de la drogoaddicció. Tota aquesta història no està narrada de forma lineal, amb dos parts clarament distingibles, sinó amb petits salts enrere (Flashback) barrejant els temps passat i futur en una sola línia narrativa, repleta d’acurades descripcions de l’anatomia i fisiologia de la cara humana, dels efectes de les drogues, el món de la fotografia i la ciutat de Barcelona d’inicis de segle XX, i de com la majoria dels personatges són capaços de portar al màxim allò que es diu que per arribar a un fi, no importen els mitjans.

Anna Moner és llicenciada en història de l’art, i com a bona coneixedora d’aquest segur que coneix el quadre de Rembrandt La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp i altres del mateix estil potser no tan famosos. Potser aquest quadre i els altres varen ser la seua primera inspiració per escriure aquesta història sobre una dona cirurgiana a la València del segle XVIII, deixebla d’un prestigiós cirurgià italià que s’instal·la al nostre país, després d’una intensa vida, per passar tranquil·lament el que li queda de vida i continuar sense cap molèstia externa les seues investigacions. Però aquesta deixebla, té un secret, una espècie de hexadactília que li afecta i que ella intentarà solucionar amb els coneixement heretats del seu mestre i l’ajuda d’un singular ajudant. I no tindran cap escrúpol moral per poder arribar al seu objectius.
L’autora, com mostra als agraïments finals del llibre, s’ha assessorat molt bé respecte als temes anatòmics i mèdics per poder descriure amb realisme totes les autòpsies i operacions que surten a la narració. Així entre una autòpsia i una altra, ens descriu l’evolució dels personatges i la seua relació amb el mestre mitjançant salts enrere (o flashback) descrits amb un llibre de memòries del difunt cirurgià i somnis de la protagonista produïts per un ús cada vegada més perillós de les drogues d’aquella època.
Primer llibre que llisc de l’Anna Moner i ha valgut la pena. Potser a vegades cansa amb tanta operació, però altres escenes ho compensen de lluny i, salvant les distàncies, fan pensar que potser estem davant del Frankenstein valencià?

Àngela és una xiqueta adoptada a la Xina a la que els seus pares li han regalat un quadern pel seu aniversari. Ella es pensa que no destaca en res, al contrari que alguns dels seus companys de classe. Mentre reflexiona sobre la seua vida, els seus orígens i la manera d’afrontar els descobriments que va fent va escrivint històries i al final se n’adonarà que si té un do, el de trenar històries que contar a altres persones i escriure-les al seu quadern per llegir-les als seus companys. Una bonica història d’integració que commou sense caure en els sentimentalismes barats en que cauen algunes d’aquestes novel·les que anomenen juvenils.
Després de descobrir a la Raquel Ricart “adulta” de Les ratlles de la vida, he descobert la “juvenil” Raquel i m’ha sorprès.