Entre el Túria i el Ridaura

Gràcies a un sorteig enguany m’ha tocat ser vocal en les oposicions a professors de secundària en l’especialitat de matemàtiques. Ja a inicis d’any vaig fer una jornada de vaga en protesta per la convocatòria d’aquestes en ple final de curs (mes de maig) i eixint de l’un confinament el curs anterior. L’experiència no ha estat gens agradable per part del tracte rebut des de l’administració (que ingenus els que pensaven que amb Compromís les coses canviarien!), sort dels companys del tribunal, gent competent i treballadora i molt professional que feia fàcil la feina que ens havia tocat fer durant moltes tardes i dissabtes en ple final de curs, havent de compaginar la jornada laboral normal a nostra feina amb la tasques de tribunal d’oposicions. Són uns quants els aspectes a criticar,  i el primer ja l’he dit, un calendari solapat amb el final de curs (sort que enguany no tenia 2n de batxillerat!), però hi ha més:

-Aquest solapament sobre el calendari normal de curs, a nosaltres ens afecta, però perjudica més a la gent que oposita,ja que els lleva temps i forces per presentar-se al concurs en condicions. I indirectament als nostres alumnes, que no ens tenen a l’aula en plenes condicions d’atendre’ls correctament, sobretot al final de curs.

-Sentiment d’haver estat utilitzat políticament pel polític de torn que s’ompli la boca dient que convoca més de 400 places de matemàtiques i després posen un examen per carregar-se a més de la meitat dels aspirant. Tinc la sensació que m’ha utilitzat per fer la feina bruta, els suspendre a tanta gent que quasi la meitat de les places s’han quedat desertes. Sort que la gent que va venir a fer al·legacions tenia clar qui era el culpable de la situació i no ens va culpar a nosaltres, que només es varem dedicar a corregir l’examen que “algú” havia decidit posar. El dia que varem fer les mitjanes entre les dues primeres proves, se’ns va caure el món damunt, de quasi la meitat de gent aprovada a la primera part (20 de 42) varem passar a tenir només 8 aprovats, i tornant a revisar varem recuperar a 5 persones més.Tanta feina per a què? per obtenir aquest resultat! Ets sents inútil total. Aquell tarda isqueren preguntant-se que havíem fet! com era possible aquesta situació! No vaig dormir en un parell de nits! Qui és el responsable d’aquesta barbaritat de prova pràctica! Que pretenia? el que tinc clar és que avaluar els coneixements matemàtics per donar classe en secundària no era aquesta la seua intenció!

-El continus canvis al calendari i canvis aleatoris en la part burocràtica. Després d’un parell de setmanes on feia jornades de 8 del matí a 8 de la nit, per tenir tot corregit a temps, decideixen ajornar una setmana la publicació de notes i a tu se’t queda la cara d’idiota! Tanta feina per a què? ara una setmana més d’espera.Aquesta unida a la setmana d’ajornament de  l’inici sumen dues setmanes. No haguera estat millor convocar-les directament quan acabe el curs, al juliol, com es feia normalment!

-El menyspreu de l’administració per la nostra llengua: totes les rúbriques de correcció en castellà, temari en castellà! Normal que la majoria d’opositors utilitzara aquesta llengua en els seus exàmens i exposicions, si l’administració valenciana (I en teoria de Compromís) la menysprea. Com a valencià em fa vergonya aquesta situació i m’he callat per no posar més nervis a la gent que va passar a la segona fase, que ja havien hagut de passar pel cruel filtre de la part pràctica. Ara, a la meua manera si que vaig premiar l’ús del català, però crec que això l’administració ho hauria de promoure d’ofici. De que val demanar als aspirants un cert nivell de llengua catalana si després no l’usen?

-En aquest punt podria afegir el que és una presa de pèl per als valencians: el PEPLI. el meu fill comença enguany el batxillerat en Llíria, de tots els llibres que hi ha a la llista només estan en valencià el de llengua catalana i el de matemàtiques, i en història del món contemporani pots escollir! Un gran avanç o una reculada!

En definitiva, un experiència poc satisfactòria que a més no sé quan la cobraré, segurament amb un any de retard i amb la molèstia de haver de fer declaracions complementàries.

L’únic de profit, haver conegut i treballat amb el altres membres de tribunal: gent competent i professional que m’han ajudat molt en la meua estrena en aquests afer. I també conèixer a alguns dels aspirants que han demostrat estar preparats per afrontar la feina a la que aspiraven. Només els desitge sort en la seua futura feina i als que no han passat sort en futures convocatòries i que no tinguen la mala sort de topar altra vegada en un examen com el que han patit enguany,que si no passen siga perquè hi ha per davant gent millor i no per no saber fer uns problemes gens apropiats per unes oposicions a secundària.

Potser a algú li molestarà el que he escrit i on ho he escrit, però no podia deixar de fer constància de la meua protesta i del quins són els meus sentiments ara que tot ha passat: decepció i molest per haver estat utilitzat. Satisfacció d’haver treballat amb gent professional: Lupe, Neus, Isabel i Xavier. I saber que que no eres l’únic que pensa el mateix.

Sis anys portem amb Compromís a la Conselleria d’Educació i coses com aquestes i altres que patim diàriament al centres ens desmoralitzen i no notem el famós canvi promès fa sis anys.

Brigadistes és l’únic llibre que havia llegit de Jordí Martí-Rueda i ja em va entusiasmar. Ara amb aquest Swing, swing, swing, s’ha superat i de llarg. Si quan llisc un llibre m’entren ganes de fer coses relacionades amb ell, considere que el llibre i la història que conta val la pena i capta l’atenció, i aquest és un clar exemple. Llegir un capítol, numerats per les lletres de l’alfabet, i venir-te ganes de cercar i escoltar la música vinculada a la trama de cadascun d’ells. En aquests capítols passen músics,ballarins, cantants i algun altre personatge vinculat a la història dels negres als EUA. Cada capítol et descobreix cançons que han format part de la història del jazz, sobretot de l’era del swing i les grans bandes i els seus orígens a New Orleans. ( Al facebook  he posat un vídeo per cada capítol).

Un llibre amb una banda sonora immillorable

!

Com tots els estius els diari Levante-emv vol quedar bé i justificat les subvencions que rep per la promoció de la nostra llengua i edita uns petits llibres amb relats curts escrits en català. No és el que crec que haurien de fer per la promoció del català, ja que crec que el que haurien de fer és el diari en aquesta llengua, però qualsevol iniciativa ajuda. I aquesta molt més que la fastigosa versió en valencià que tenien a la seua web, que era un traducció literal amb ordinador del castellà amb les conseqüents errades.

Dit tot açò, enguany vaig comprar només la primera entrega, un relat curt de Martí Domínguez, ambientat a la zona del Penyagolosa (cada entrega està ambientada en un parc natural), que està prou bé, però que pels que ja llegit la novel·la del mateix autor, La sega, se’ns queda molt curta.

“Fa anys que tractes la teua vida de la mateixa manera que acares la teua faena: agafes les teues emocions, com si foren animals, i les disseques amb cura. Les transformes en sentiments morts amb aparença de vius i els conserves així, idealitzats, amb aparença d’emocions vertaderes, tant de temps com pots, fingint que tot està bé. En realitat el que aconsegueixes així és aferrar-te a sentiments i experiències passades, mortes, enlloc de gaudir de les que et presenta la vida dia a dia. T’espanta la possibilitat de sentir alguna cosa nova, però has de canviar aquest comportament. En cas contrari, no aconseguiràs mai ser feliç, et limitarà a viure en el passat”

Amb aquesta conversa a la darrera visita de la protagonista, biòloga especialista en taxidèrmia, es resumeix perfectament la trama d’aquesta novel·la en la que la protagonista busca com encaixar en el món exterior i eixir de la seua timidesa, al mateix temps que vol fugir de la seua angoixant família i d’una relació no reeixida. Per això farà el gran salt de traslladar-se a Londres on potser trobarà el que busca.

“Tots els Harvey Weinstein del món creuen que poden estar tranquils perquè el sistema els està fet a mida i saben que poden prendre el que necessiten quan els vinga de gust”

Una gran sorpresa aquest llibre de la pintora Paula Bonet on sense pels a la llengua, però de manera tranquil·la i relaxada posa per escrit el que haurien de llegir i saber tots aquells que neguen o justifiquen la violència contra les dones i de com la societat actual protegeix encara als agressors i discrimina a la víctima. Però no només parla de la violència exercida per alguns homes contra les dones, també de la violència institucionalitzada que afecta al cos de la dona i a la seua vida: com tractar l’avort, l’estètica del cos, la promoció professional, …… Coses que sovint es consideren que no són violències, però que afecten a moltes dones a la seua vida, tan personal com professional.

El recomane, la llàstima és que qui se l’hauria de llegir no ho farà.

Quan era adolescent vaig conèixer  la majoria de les novel·les de Verne gràcies a les adaptacions en còmic que editava la desapareguda editorial Bruguera. Algunes les  vaig redescobrir gràcies a les seues adaptacions cinematogràfiques, i d’aquesta tinc un especial record,ja que va ser rodada en un dels llocs que m’agraden del meu país. Lloc que he recorregut caminant i en bicicleta, el Cap de Creus.

La novel·la ens apropa als paratges inhòspits de les illes del sud de la Patagònia on el paper del recent inaugurat far és essencial per la seguretat dels vaixells que intenten creuar d’un oceà a l’altre, però que entra en disputa amb els negocis d’una banda de pirates que ja estaven a l’illa, que se n’aprofiten dels derelictes i naufragis de la zona.

La versió cinematogràfica allarga més els fets per donar més importància als actors protagonistes del que tenen a la novel·la, a més del canvi de sexe d’un d’ells. A més és més violenta que no pas la novel·la. La novel·la dona més importància al fets, descripcions i importància del far a la zona, deixant de banda un poc els personatges tret del protagonista, Vàzquez, que en la pel·lícula ja no és argentí (Kirk Douglas). El paper del pirata Kongre (Yul Brinner)  està més desenvolupat a la pel·lícula, fent-lo com he dit abans més sanguinari que al relat, on es mostra més intel·ligent i sensat en els seus intent de fugida de l’illa.

Després dels versos més espontanis de Marisol Moll, ha passat als versos més estructurats que Israel Clara ha recollit en aquesta llibre de títol Antoniafontià (inventant paraules!). Israel cerca aquesta perfecció estructural, però això no fa els poemes incomprensibles com deia al post anterior. Tot el contrari, s’agraeix la seua lectura i sobretot m’agraden els dedicats a la seua dona o a la seua mare.

Tracta temàtiques molt variades, però sempre en destacarà l’amor.Un amor que queda ben clar qui és, i que sembla ser la seua màxima inspiració per aquests poemes. Com diu Silvestre Vilaplana al pròleg, la seua particular Beatriu que enlloc de guiar-lo pel paradís fictici dels catòlics, el guia cap al paradís real que volem trobar en aquest món. Ja endevinareu el nom.

“M’agraden les coses senzilles.

Veure l’aurora ressorgir a l’horitzó.

A l’Albufera em sent viva.

Llambreig d’ocàs

Mascletada de colors.”

Marisol Moll.

Per què a vegades hi ha poetes que es compliquen tan la vida amb metàfores que sembla que només entenguin ells? de tan estranyes o personals que són? En matemàtiques faria el paral·lelisme amb els problemes que es resolen per una idea feliç que potser només sap l’autor del problema. Doncs Marisol Moll fuig de la complexitat i ens regala una col·lecció de poemes que ens faran gaudir una bona estona amb aquesta poemes tan personals on es va contant algunes circumstàncies de la seua vida i com han influït en ella.

Quan una coneguda debuta en el món de la literatura sempre te n’alegres, però si el resultat és com aquest llibre, te n’alegres doblement. Com també te n’alegres per la valentia de Manel Arcos per publicar-lo a la seua editorial, Edicions del sud.

Una nova visió del com es va gestar el infame Tractat dels Pirineus escrit per uns advocat de Perpinyà que li donen un toc més detectivesc a la investigació.De tota manera, queda clar des d’un principi que els espanyols i els francesos varen fer el que els donà la gana sense consultar als implicats, als catalans, saltant-se les seues pròpies lleis que el rei havia jurat respectar.

Aquesta versió està traduida del francès per Aleix Reyné i Roser Carol.

Si algú vol saber sobre el racisme i les seues conseqüències i de perquè cal acabar amb aquesta lacra per la humanitat, i a més ho vol fer de manera ràpida i entenedora, només ha de llegir aquest petit llibre de l’autor anglès establert al nostre país.

Després de la novel·la sobre el mateix tema De fora vingueren, ara ens acosta el tema del racisme fora de la ficció en aquest petit assaig on ens explica la situació de problema al nostre país i intenta cercar solucions al problema.

Fa anys que coneixia aquest llibre,però encara no l’havia llegit, malgrat que si que havia llegit un altre molt similar de l’autor Najat El Hachmi, de la qual si que he llegit molts més llibres. En aquest, l’autora, Laila Karrouch, infermera i escriptora, ens intenta mostra d’una manera més amable i comprensiva les dificultats que va tenir per adaptar-se a un món que no coneixia i molt diferent del lloc on va nàixer.  No és tan crítica amb l’islam com ho és Najat, però compleix bé el seu propòsit d’explicar las seua arribada al nostre país.Potser que el fet de pertànyer a les primeres onades immigratòries fa que aquesta adaptació haja estat més fàcil per ella, i per això l’advertiment final que feia en aquest llibre del 2004 és que aquesta immigració cada vegada es va fent més grani més variada, i amb més dificultats per assimilar.

Crec que seria un llibre molt recomanable com a lectura als instituts.

“Pinzellades de llibertat és un homenatge als represaliats per la repressió espanyola arran del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Un homenatge sentit que pren forma i força a través de vint-i-sis retrats de l’artista Pere Piquer i dels poemes inèdits sobre els procés  d’independència català que acompanyen, escrits per més de trenta poetes….” ( de la contraportada del llibre)

La novel·la d’Albert Sánchez Piñol ha estat editada en edició de butxaca i, finalment, l’he pogut aconseguir i llegir. Ja tenia ganes després de Victus, La pell freda i Pallassos i monstres, i no m’ha decepcionat gens, tot el contrari.

Narrada des del present per un protagonista ja major, ens descriu com ell, de jove, sobreviu treballant de “negre” per a un escriptor d’èxit de l’època ( l’Anglaterra durant la Gran Guerra) i com li se presentat l’oportunitat de la seua vida.  El que sembla que va ser el seu particular Cor de les tenebres, però en lloc de trobar al seu Kurtz troba la seua particular capsa de Pandora en forma de mina d’or de la que accelerarà els esdeveniments, i que acabaran en un sorprenent final quan es adonem que l’autor ens ha enganyat a tots sense que ens adonem de res. Potser per això és tan difícil de classificar aquesta novel·la: genere policíac, fantàstic, colonial, antropològic, …?

Molt recomanable recuperar-la i felicitar la reedició en format de butxaca.

Sempre és agradable recuperar les novel·les de Jules Verne, en aquest cas la traducció que va fer a la nostra llengua l’escriptor de Mequinensa, Jesús Moncada. Reviure els temps d’adolescent on el que més  t’atreia eren les aventures, però ara amb l’educació científica que posseïxes és un veritable plaer. Poc a poc estic recuperant algunes d’aquestes novel·les, la llàstima és que poques estan en la nostra llengua.

Regal de sant Jordi d’enguany.

“-Doncs, bé, fill, jo acabo de construir dos triangles semblants, tots dos rectangles. Els costats del primer, el més petit, són: la perxa perpendicular, la distància que separa l’estaca de la base de la perxa i com a hipotenusa, la meua mirada. Els costats del segon són: la muralla perpendicular, de la qual volem saber l’altura,la distància que separa l’estaca de la base d’aquesta muralla, i la meua mirada,que en constitueix la hipotenusa, prolongació del primer triangle.

-Jo ho he entès, senyor Cyrus -va exclamar Harbert-. De la mateixa manera que la distància de l’estaca a la perxa és proporcional a la distància de l’estaca a la base de la muralla, l’altura de la perxa és proporcional a la muralla.”

Els protagonistes es posen a fer les mesures assequibles i amb una simple regla de tres calculen l’altura de la muralla:

15/500=10/x, i per tant x=500·10/15=333,33…., es a dir 333 peus aproximadament.

En aquest novel·la Verne, només en la primera part ja ens ha ensenyat a utilitzar la semblança de triangles per a calcular altures, a calcular la latitud i la longitud del lloc on són i el concepte de progressió geomètrica o d’optimització de recursos. A més ens parla de química aplicada, de com fer ferro amb la farga catalana, o un bon tractat de biologia natural (molt fantasiós, degut al fet d’agrupar en una illa espècie d’altres parts del món). Per tant, li perdonarem la incoherència temporal de la trobada amb el Capità Nemo, protagonista d’una novel·la anterior (Vint  mil llegües de viatge submarí).