Mal de ojos, de Chema Sánchez Alcón.

Amb aquesta nova novel·la Chema continua amb la mateixa temàtica encetada a la seua anterior novel·la, Narragonien. Però si en la primera parla de l’escalada d’un corrupte dins del règim franquista, utilitzant tots els mitjans al seu abast, en aquesta ens descriu el que normalment anomenem les clavegueres de l’estat (sense nomenar-lo), però des del genere fantàstic amb citacions filosòfiques i mitològiques que fan que aquesta descripció siga un poc més digerible, ja que aquesta nova novel·la és molt més dura que l’anterior degut a la temàtica tractada.
Totalment recomanable, i més després de veure per les llibreries les coses que es publiquen, que com a vegades diu Alfons Cervera, autor del pròleg, són totalment prescindibles.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El conformista, d’Alberto Moravia.

Fa poc va morir el director de cinema italià Bernardo Bertolucci, i fa uns dies vaig “robar-li” a la meua parella aquesta novel·la en la que es basa una de les seues primeres pel·lícules, que per cert no he vist. Potser em va atraure la coincidència de dates o el fet que no haguera llegit res d’Alberto Moravia, però la vaig començara llegir. Al principi m’havia semblat massa lenta i un poc pesada, però conforme anaven avançant els capítols aquest es feien més interessants i més frenètics fins a arribar a l’epíleg final, i en un parell de dies he llegit la meitat final.
El conformista, o l’home apàtic, que sembla que tot li va bé, si li acosta a una normalitat que vol trobar i que sembla que la troba al règim feixista de Mussolini. Una busca del passar desapercebut de la qual se n’aprofiten els règims totalitaris per convèncer i enganyar a la massa: tots iguals, cap diferent, por a l’estrany. El protagonista es veu diferent a la resta, pels seus problemes durant la infància i intenta integrar-se i passar desapercebut en una societat que en uns quants anys caurà arrossegant als protagonistes.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Compromís, quin compromís?

Avui, Josep Barberà, president d’ERPV, i Josep Lluís Albinyana, expresident del consell preautonòmic, visitaven a la presó de Lledoners. La notícia segurament, passarà desapercebuda a la premsa, però per la gent que volem la llibertat i més democràcia al nostre país no, i més si comparem amb el que fan els polítics valencians que ens representen actualment, i ho dic especialment pels líders de Compromís.
Fins ara, crec que només Alexis Marí,es-diputat de Ciutadans, havia visitat als presos polítics, i també una ex de ciutadans, Carolina Punset, s’havia entrevistat amb el President Puigdemont a l’exili. La pregunta, després d’aquests fets és: quin compromís té Compromís amb la lliberta? amb els país? Sembla que poc o cap. Només el president de les Corts, el Sr. Enric Morera ha fet declaracions a favor del presos, la resta, s’han quedat muts? No li fa vergonya a alguns dirigents de la coalició que els ex-representants de Ciutadans hagen anat ja i ells no?
A més el passat dissabte férem a Bétera una concentració de protesta contra la violència feixista que varem passar el darrer mes de setembre durant la celebració de l’Aplec del Camp de Túria. Encara estem esperant els suport d’algunes seccions locals de Compromís de la comarca.
Potser aquest tacticisme preelectoral els faça guanyar vots, però també els farà perdre molts.

PD: Per si algú de Compromís té la pell molt fina, la meua crítica vol ser constructiva. S’estan fent coses molt bé i cal seguir endavant, però no tenim que oblidar la lluita per la democràcia i la llibertat dels pobles. I si en alguna dada estic equivocat, aviseu-me i la rectificaré.

Publicat dins de el meu país | 1 comentari

Heidi, Lenin i altres amics, de Joanjo Garcia.

Diu Joanjo que a cada novel·la intenta fer alguna cosa diferent, no repetir-se, i en aquesta ho aconsegueix. Et pot agradar més o menys (jo sóc dels de més), però després de llegir dues novel·les d’ell, puc afirmar que aquesta voluntat de canvi hi és. Una història narrada de manera no lineal entre el present i el passant que avançat al llarg dels capítols on hi trobareu tractats diferents temes: la mort, la violència infantil que marca per sempre a algunes persones, els secrets inconfessables i les mentides per tapar-los. Tot això amanit amb una mica d’història i de nostàlgia infantil, ens porta al sorprenent final, on s’expliquen les principals claus de la narració.
Una anècdota, és el segon escriptor que trobe que parla dels solars perduts de les ciutats. El primer, l’empordanès Vicenç Pagès Jordà i ara el valencià, Joanjo. Ara, els motius són prou diferents.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Marina, de Gemma Pasqual i Escrivà.

Quan un té fills en secundària li arriben a casa llibres que potser un mai no compraria per ell. Ara, a vegades et portes sorpreses, i aquesta novel·la juvenil és una d’elles. L’ha llegida i m’ha sorprès. Tracta els tema del racisme i de la violència de l’extrema dreta amb un llenguatge proper i crec que assequible pels adolescents. Potser jo trobe a faltar més explicita la crítica a aquesta impunitat amb que es mouen els grupuscles feixistes pel nostre país, però potser això haguera alentit més la trama i haguera acabat avorrint al públic juvenil al que va dirigida.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Aquell agost amb punt final, de Joanjo Garcia.

Les maneres de narrar una història poden ser molt diferents. Potser estem acostumats a la narració en tercera persona o en primera, i sense canvis al llarg de tot el relat. Aquesta novel·la de Joanjo Garcia és una excepció, diferents veus van desenvolupant la trama d’aquest assassinat en un petit poble valencià. Evidentment al final sabrem qui va ser l’assassí i potser l’autor ens deixa alguna qüestió oberta, però per arribar fins ací haurem d’escoltar alguns dels protagonistes dels fets, com si davant d’un tribunal imaginari intentaren defensar-se (film americà de judicis):els amics, la família, la periodista que se n’aprofita per pujar professionalment i els particulars advocats defensors (“La justícia és igual per a tots, per això existim els advocats: per inclinar la balança a favor dels poderosos”).
No dic res més sobre la trama, no vull donar pistes, però si diré que m’ha sorprès molt gratament altres referències més explicites que apareixen a la novel·la: The Searchers, de John Ford i Psycho d’Alfred Hitchcock. També en certs moments he recordat films com Fury de Fritz Lang, o The Chase d’Arthur Penn, quan la gent embogida vol prendre’s la justícia per ella mateixa.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

2001, una odisea espacial. Arthur C. Clarke.

Enguany fa 50 anys de l’estrena d’aquesta obre mestra del cinema i he decidit rellegir la novel·la que Arthur C. Clarke anava escrivint al mateix temps que amb Stanley Kubrick desenvolupava el guió de la pel·lícula. He tornat a gaudir d’ells i mentalment anava recordant la pel·lícula que he vist unes quantes vegades. Hi han algunes diferències ja que són llenguatges molts diferents. Al llibre es pot aprofundir més en temes científics, descripcions i explicacions dels fets que possiblement a la pantalla no queden molt clars. Però les imatges de com HAL llegeix els llavis dels dos astronautes amagats en una càpsula per evitat ser escolats, o la banda sonora al llibre no poden ser reproduïdes, com també passa amb els efectes la poca gravetat a les naus espacials que apareixen al relat.
M’encanta el final, ja que en realitat Tots som fills de les estrelles!

Publicat dins de Literatura | 2 comentaris

2001, una odissea espacial, d’Arthur C. Clarke. Pes i massa.

“Un home que pesara noranta quilos en la Terra podria sentir-se encantat en descobrir que a la Lluna el seu pes era de només quinze. Mentre es moguera en línia recta i amb velocitat uniforme, experimentava una meravellosa sensació de lleugeresa. Però quan intentara canviar de trajectòria, girar cantonades, o aturar-se de cop…..aleshores descobriria que seguixen existint els seu noranta quilos de massa, o inèrcia. Doncs això és fixe i inalterable….el mateix en la Terra, la Lluna, el Sol, o a l’espai lliure.”

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

Marc Granell recitable (a cura de Vicent Camps. Edicions 96)

JO

La paraula jo és creguda,
es pensa que és important,
la més important de totes,
l’única i fonamental.

Vol anar sempre en majúscula,
i si no, no hi vol anat.
(Per voler, tot o voldria,
fins un barret en el cap).

Com tot cregut, fa el ridícul
més espantós i cabdal.
Cap paraula no és més que altra:
totes s’esborren igual.

Aquests és un dels poemes d’aquesta selecció feta feta per Vicent Camps que ve acompanyada d’un CD on es poden escoltar del seua veu la major part dels poemes que hi ha al llibre. Poemes fàcils d’entendre que parlen de l’amor, de l’amor a la terra i al país, i denunciant el que estem fent amb ella.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Amado Granell, el valencià que va alliberar París, de Cyril Garcia.

Poc a poc anem recuperant a història que ens han amagat entre un i altres. La vida dels republicans que lluitaren al costat dels aliats durant la II Guerra Mundial i el seu paper en aquesta lluita. “Garbo”, Granell, i altres més renaixen dels cendres de l’oblit per reivindicar el seu paper a la història europea recent.
L’autor francès ens conta la vida del primer soldat que va entrar a París i es va reunir amb les autoritats de la resistència que l’esperaven a l’ajuntament. Durant anys han intentat no dir-nos la veritat camuflant la verdadera nacionalitat d’aquest soldat i dels altres que l’acompanyaven a la novena companyia del tercer batalló del regiment de marxa del Txad, soldats republicans la majoria. Inclòs, ja de major Granell, va haver un intent franquista d’apropiar-se de la seua figura en un entrevista a la revista Pueblo.
Amado Granell va morir en un accident de cotxe prop de Sueca al 1972, però sembla que quedarà per sempre el dubte si veritablement va ser un accident o la seua figura molestava al regim? s’ha investigat? Potser no, com tantes coses no investigades fins ara, com ens recorda el traductor de llibre, Francesc Bayarri, al seu recent “Matar Joan Fuster”!

Publicat dins de política | Deixa un comentari