El monstre de la memòria, de Yishai Sarid

L’holocaust (o millor dit la Xoà com diuen a la primera pàgina del llibre) vist d’una manera indirecta és el que trobareu en aquesta novel·la de l’autor de Tel-Aviv. Els fets no estan narrats per supervivents reals o ficticis que ho han viscut en 1a persona, sinó per un historiador especialista amb el tema que treballa, entre altres feines, a Polònia fent de guia a grups procedents del seu país per els llocs on va tenir l’extermini: Auschwitz, Treblinka, Sòbibor, chelmno,….
Aprofitant les seues tasques investigadores i les xarrades que fa com a guia, l’autor ens fa narra la història de la Xoà, però al mateix temps ens adverteix del perill de la banalització amb el turisme dels llocs que s’han preservat com a memòria dels fets. Ens descriu les diferents reaccions de les persones a les que guia (estudiants, polítics, militars, cineastes,..) i com algunes s’ho prenen més seriosament i com altres tenen comportaments poc dignes amb la gent que va morir allà (selfies, embolicar-se amb la bandera,….). I tot narrat d’una tirada en una llarga carta que el protagonista adreça al president del Iad va-Xem de Jerusalem, que és l’organització que li busca les feines i li ha ajudat amb les seues investigacions.

Publicat dins de educació, Literatura | Deixa un comentari

Guillem, de Núria Cadenes,

Moltes vegades haureu escoltat això de que la realitat supera la ficció, i això és el que podria aplicar-se aquest llibre que ha escrit la periodista Núria Cadenes sobres l’assassinat de Guillem Agulló a Montanejos a l’any 1993. A partir dels relats judicials (només traduïts al català), retalls de premsa de l’època i testimonis de diferents persones i en petits fragments, distribuïts en sis capítols i un epíleg, ens descriu els desagradables fets d’aquell mes d’abril, i les seues conseqüències posteriors per la família i la societat valenciana. Com s’intenta tapar, gràcies a una premsa infecta (que encara continua igual) la faceta política dels fets intentant fer-los passar per una baralla entre joves exaltats. Curiós que anys després en Altsasu volen fer totalment el contrari, sembla que depèn que faça un cosa, el tractament és diferent i a gust dels consumidors de sempre.
Hauríem de preguntar-nos com és que després de tants anys, l’extrema dreta encara té butlla a València per fer el que li vinga de gust com s’ha demostrat els darrers anys, o com fa unes poques setmanes varem tenir la desgràcia de comprovar-ho a Riba-roja de Túria. Com és que durant els anys que manava el PP a la Generalitat semblaven adormits i ara fan uns anys han despertat. Com és que encara hi ha clubs de futbol que emparen a aquesta gent (crec que per ara només Barça -amb Joan Laporta- i València CF han fet alguna cosa al respecte). Com és que la premsa, sobretot a la televisió, blanqueja a aquesta gent i ens vol fer passar la intolerància com a una opció ideològica com qualsevol altra. I el que crec que és pitjor, quina educació o capacitat crítica té la gent que es traga tot aquest emblanquiment i que després vota. I moltes més preguntes,………..

Publicat dins de el meu país, Literatura, política | Deixa un comentari

La mirada de vidre, d’Anna Moner.

Fa poc vaig llegir el meu primer llibre d’Anna Moner i vaig adonar-me’n de l’ús que fa dels seus coneixements en història de l’art. En aquesta darrera que he llegit també ens mostra unes pinzellades sobre aquest tema, tant en pintura com en música, i ens presenta un personatge obsessionat en millorar grans obres d’art a través de la modificació dels músculs de la cara ( a l’altra novel·la la medicina també intervenia i molt), i no té cap escrúpol per arribar als seus fins, i utilitza per això, i sense cap remordiment, als pacients que té a càrrec en un sanatori mental de Barcelona. En realitat, el doctor no és el protagonista de la novel·la, sinó el fotògraf que aquest contracta per ajudar-lo amb els seus estranys plans. L’aparició d’una estranya pacient (que sembla la més lúcida de tots els personatges) canviarà les rutines d’aquests individus i farà entrar al protagonista en una espiral creixent dins del món de la droga a inicis del segle XX, que acabarà amb una desgràcia i un canvi de feina que no ajudarà molt al fotògraf a poder recuperar-se, i continuarà caient al pou sense fons de la drogoaddicció. Tota aquesta història no està narrada de forma lineal, amb dos parts clarament distingibles, sinó amb petits salts enrere (Flashback) barrejant els temps passat i futur en una sola línia narrativa, repleta d’acurades descripcions de l’anatomia i fisiologia de la cara humana, dels efectes de les drogues, el món de la fotografia i la ciutat de Barcelona d’inicis de segle XX, i de com la majoria dels personatges són capaços de portar al màxim allò que es diu que per arribar a un fi, no importen els mitjans.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Emblanquint o cedint enfront del feixisme a Riba-roja de Túria.

El passat dia 25 de gener es va fer un acte d’ERPV al castell de Riba-roja de Túria, amb la presència del diputat Gabriel Rufián, Guillem Agulló, Artur Junqueras i altra gent de Sant Vicenç dels Horts. Mentre que l’acte es desenvolupava amb normalitat amb un públic de diverses tendències, però compromès amb la democràcia, a fora, i amb un estrany permís, ja que tots sabem amb quin intenció venien, una colla de feixistes intentaven rebentar l’acte. A l’eixida els assistents varem d’haver d’aguantar insults (assassins, etarres, ….) i algun intent d’agressió.
L’alcalde de Riba-roja (PSPV) el dia abans havia gravat un vídeo defensant l’acte, malgrat les seues diferències ideològiques, argumentant que el castell està obert a tothom que complisca amb l’ordenança municipal sobre l’ús del castell i defensant la llibertat d’opinió.
Ara, sembla que han canviat d’opinió i volen canviar l’ordenança d’ús del castell per evitar problemes. O siga, que la solució al problema de l’extrema dreta és posar més censura i cedir davant de les seues amenaces! ara, encara es creixeran més (ja ho estan prou!) i es sentiran més impunes per fer el que vulguen i amenaçar a qui el vinga en gana. El més sorprenent és que els regidors insultats, de Podemos i EU, i els altres grups municipals com Compromís han votat a favor del canvi de l’ordenança! el món al revés: enlloc d’enfrontar-se al feixisme, fem el contrari, no els molestem que s’enfadaran! No m’estranya la mala imatge del país que hi ha a Europa, quan per exemple fa poc, el Centre Wisenthal ha fet un toc d’atenció a Espanya per donar protecció al feixisme. Per cert, el canvi d’opinió de l’alcalde sobre l’ordenança municipal, a que es degut? iniciativa pròpia o pressions des d’algun lloc?

Publicat dins de educació, el meu país, política | Deixa un comentari

El fusell del meu pare, de Hiner Saleem.

He tornat a rellegir aquest petit llibres sobre la vida d’un nen kurd que admira al seu pare i a la resta de kurds que lluiten contra el govern de Bagdad per la llibertat del seu poble. Primer contra el regim monàrquic i la dictadura militat, i després d’un petit període de treva contra el regim del partit Baas i Saddam Hussein, un dictador que va usar tot el que tenia a les seus mans per acabar amb els kurds. El kurds, un poble que al llarg del anys ha esta enganyats i utilitzats tant pel soviètics com pels americans, dependent dels interessos del cadascun en cada moment, però que aguant i continua lluitant. Com diu un dels personatges, són dels pobles més antics de la regió, però mai han tingut un Estat, però altres (caldeus,babilonis, sumeris) han tingut imperis, però d’ells no queda ni rastre. La novel·la està ambienta en els fets ocorreguts als anys seixanta si setanta, des que el protagonista és un nen fins que que, ja major d’edat, decideix anar-se’n a l’exili, vist que des dins no semblava que la lluita, sense cap ajuda exterior tingués èxit. La major part de la trama està protagonitzada per hòmens, cosa que xoca un poc, ja que actualment tothom sap el paper tan important que la dona kurda està tenint en la seua lluita per l’alliberament, sobretot a Síria.

Publicat dins de Literatura, política | Deixa un comentari

Les mans de la deixebla, d’Anna Moner.


Anna Moner és llicenciada en història de l’art, i com a bona coneixedora d’aquest segur que coneix el quadre de Rembrandt La lliçó d’anatomia del Dr. Nicolaes Tulp i altres del mateix estil potser no tan famosos. Potser aquest quadre i els altres varen ser la seua primera inspiració per escriure aquesta història sobre una dona cirurgiana a la València del segle XVIII, deixebla d’un prestigiós cirurgià italià que s’instal·la al nostre país, després d’una intensa vida, per passar tranquil·lament el que li queda de vida i continuar sense cap molèstia externa les seues investigacions. Però aquesta deixebla, té un secret, una espècie de hexadactília que li afecta i que ella intentarà solucionar amb els coneixement heretats del seu mestre i l’ajuda d’un singular ajudant. I no tindran cap escrúpol moral per poder arribar al seu objectius.
L’autora, com mostra als agraïments finals del llibre, s’ha assessorat molt bé respecte als temes anatòmics i mèdics per poder descriure amb realisme totes les autòpsies i operacions que surten a la narració. Així entre una autòpsia i una altra, ens descriu l’evolució dels personatges i la seua relació amb el mestre mitjançant salts enrere (o flashback) descrits amb un llibre de memòries del difunt cirurgià i somnis de la protagonista produïts per un ús cada vegada més perillós de les drogues d’aquella època.
Primer llibre que llisc de l’Anna Moner i ha valgut la pena. Potser a vegades cansa amb tanta operació, però altres escenes ho compensen de lluny i, salvant les distàncies, fan pensar que potser estem davant del Frankenstein valencià?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El traficant de nits, d’Ivan Carbonell

“Senyor, les desgràcies que ha causat eixe pou i potser les desgràcies que causarà! Que les històries se sap com es comencen a escriure, però mai no se sap com acaben….” (Filomena Bernal Llorente)

Potser aquest dita atribuïda a la neta de Teodor Llorente descriu perfectament la nova narració d’Ivan Carbonell. Uns poemes escrits i que desapareixen per accident donen eixida a una història que trobarà el seu desenllaç unes generacions més tard, i que potser encara pot tenir continuïtat en la imaginació del lector o de l’autor.
En aquesta nova investigació, Ivan recupera un dels seus personatges d’anteriors novel·les i el trasllada a la nostra comarca, el Camp de Túria, per investigar unes estranyes desaparicions que la protagonista descobreix en un estada en un campament d’esport d’aventura a Calles. Allà coneix a gent nova, especialment als membre d’una família que va tenir relacions en el passat amb el poeta Teodor Llorente quan passava temporades a la Casa Bernal de La Pobla de Vallbona. Els naturals de la comarca anirem descobrint llocs que coneguem i que potser ens porten records de joventut mentre anem descobrint la trama policíaca que ens fa de guia, i al mateix temps escoltarem algunes cançonetes que ens resultaran familiars als amants de la música en la nostra llengua, i possiblement identificant algun personatge secundari.
M’agraden les novel·les juvenils d’Ivan, ja que no són com les històries nyonyes d’adolescents de fa molts anys. Tracta al lector com una persona intel·ligent i fa que es mostre interessat per altres temes que van sorgint a la lectura. I com introdueix temes històrics no m’estranya gens el premi que li ha donat l’editorial de Vicent Baydal i altres, La drassana,ja que la majoria són historiadors. Potser el que crec que és una errada, és que han fet una edició massa bona, i per tant gens econòmica per la butxaca la gent jove actualment. Potser això es veja reflectit en les vendes.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

El quadern d’Àngela, de Raquel Ricart.

Àngela és una xiqueta adoptada a la Xina a la que els seus pares li han regalat un quadern pel seu aniversari. Ella es pensa que no destaca en res, al contrari que alguns dels seus companys de classe. Mentre reflexiona sobre la seua vida, els seus orígens i la manera d’afrontar els descobriments que va fent va escrivint històries i al final se n’adonarà que si té un do, el de trenar històries que contar a altres persones i escriure-les al seu quadern per llegir-les als seus companys. Una bonica història d’integració que commou sense caure en els sentimentalismes barats en que cauen algunes d’aquestes novel·les que anomenen juvenils.
Després de descobrir a la Raquel Ricart “adulta” de Les ratlles de la vida, he descobert la “juvenil” Raquel i m’ha sorprès.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El curiós incident del gos a mitjanit, de Mark Haddon.

Ja fa temps que em varen recomanar aquest llibre, però encara no l’havia llegit i ha valgut la pena. M’ha agradat molt la manera de narrar des de la primera persona com el protagonista, afectat d’autisme, veu i sent tots els esdeveniment que van transcorrent al llarg de la narració. Al final, per ell, sembla com si no haguera passat res, quan pels altres protagonistes de la novel·la tot ha canviat i la seua vida ja no serà la mateixa. Una manera prou encertada de descriure la malaltia que pateix el nen protagonista, com quan fa descripcions exactes de tot el que veu o la obsessió per fer llistes i comptar, i les manies sobre el seu propi cos, difícils d’assumir per la gent que no és propera a ell.
Personalment m’ha agradat l’ús de les matemàtiques que es fa en aquest llibre, però crec també que el que crec que el llibre deixa clar: saber moltes matemàtiques no et fa millor persona o més intel·ligent: a la vida hi ha moltes més coses interessants.

Publicat dins de educació, Literatura, matemàtiques | Deixa un comentari

Dones rebels, d’Aïna Torres i Rexach.

M’agradaria viure en una societat en la que no feren falta aquests llibres. Una societat en que es respectaren a les persones pel seus mèrits i no pel seu sexe, ja que aquesta seria una societat molt millor. Desgraciadament, parle d’utopies i cal seguir endavant amb la lluita que és el mostrar el que moltes dones han fet malgrat els inconvenients de viure en una societat que les aparta o no els donar la importància que mereixen només pel fet de ser dona. Quants avanços o quantes millores o quantes altres coses ens hem perdut per culpa d’aquesta estúpida discriminació?
Personalment, malgrat que coneixia la majoria de casos, m’ha fet descobrir a algunes dones del meu país que durant molt de temps ens ha ocultat aquesta societat patriarcal en que vivim, en particular una, la Carmelina Sánchez-Cutillas a la que enguany l’AVL nomena “escriptora de l’any 2020”.

Publicat dins de educació, el meu país, Literatura, política | Deixa un comentari