Si aquesta és la manera de fer oposició a Pedro Sánchez és aquesta anem apanyats! Un llibre sobre un tema que no afecta gens a les polítiques espanyoles respecte al nostre país! Ja li hagueren pogut recomana un dels teus dos darrers llibres, no?
O és que només l’han posat per dissimular i el critiquen un poquet, però no massa.
La resta de recomanacions a polítics, prou encertada.
Cap a l’any 2015 l’editorial Pòrtic va començar una sèrie llibres titulats Guia sentimental de…… (en tinc dos, la de Perpinyà de Joan Daniel Bezsonoff i la de l’Empordanet d’Adrià Pujol i Cruells) on els autors en guiaven per la ciutat o comarca elegida d’una manera molt personal. Sembla ser que el mestre d’Olocau, Ferran Zurriaga, va ser un avançat a aquesta iniciativa i va escriure aquest recorregut sentimental pel seu poble Olocau que va editat l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria al 2003 i que em vaig trobar a la Biblioteca Municipal de Llíria amb aquest dibuix a dins del llibre.
Al seu diari la mestra republicana Genoveva Pons Rotger reflexiona sobre la situació que es troba a les escoles que en 1979 la reincorporen al cos de mestres després de 40 anys i poder jubilar-se com mestra:
“Las classes son numerosas, Cada profesor tiene a su cargo unos cuarenta alumnos, El criterio es que, si no se alcanza a ofrecer mucha atención indiviudal, por lo menos se evita que haya niños que se queden sin escuela.” ( han baixat les ràtios, però no com cal i en alguns llocs encara sembla prioritari tenir-los guardats que no pas la seua educació).
“Algunos padres se creen prepotentes y consideran que los maestros deben se controlados por ellos. Madrs, que se creen importantes gozan presentando quejas triviales a las Delegaciones. Niños rebeldes que no aceptant correcciones amenazan con enfrentar a padres y profesores y lo que es más lamentable, los padres se hacen voceros de estos niños en lugar de colaborar con los educadores, resultando con ello que estos se limiten a cumplir con el horario perdiendo interés por la enseñanza.
Pero poco a poc todo se irá encauzando.” (aquest tema encara ha empitjorat més, malgrat l’optimisme final de Genoveva. Es jubila a final de 1979 i torna a Colòmbia).
De com les petites històries individuals ajuden a entendre la barbaritat que va ser el franquisme i, a més des del nostre poble:
Genoveva era una jove mestra amb idees noves que va començar a treballar a Llíria en 1934 a les noves escoles (actuals escoles Sant Vicent) i que va ser denunciada pels falangistes en acabar la guerra (prèviament ja havia estat depurada de la feina). Com a conseqüència d’aquesta denuncia malintencionada es va passar vora tres anys de presó en presó fins ser alliberada. Però com no la deixaven viure en pau es va exiliar a Colòmbia on va publicar en una edició reduïda per distribuir en els coneguts el diari que va portar durant els dies de presidi. Aquest diari és el que s’ha reeditat per la Diputació de València (que sembla que vol fer poli bo respecte al galdós paper de l’actual Generalitat Valenciana) i que es completa amb un estudis previs que contextualitzen els fets narrats per Genoveva.
La presentació de llibre es va fer el passat 28 de març amb la presència de la neta de l’autora vinguda des de Colòmbia.
M’agrada el que escriu l’Albert Sánchez Piñol, però el que més agrada no són les seues novel·les, que estan molt bé, sinó quan escriu sobre la realitat. El vaig conèixer gràcies a Pallassos i monstres i després vaig passar a la ficció. Ara en aquest títol que recorda la novel·la de Joseph Conrad també ambientada la Congo ens descriu com s’ha desenvolupat l’exploració dels territoris selvàtics africans i en concret amb els estudis antropològics sobre els mal anomenats pigmeus.
“La requisa franquista del patrimoni del moviment associatiu i obre dels territoris de parla catalana (1939-1978)”
A més de les víctimes humanes el franquisme es va dedicar a robar tot el que va poder a aquestes. A més de l’objectiu clarament econòmic també estava l’objectiu que que aquest entramat associatiu no tornara a renàixer mai més i poder dominar ells la vida socials de la gent als països ocupats. Però el que és pitjor, quasi un segle després i quasi mig de “democràcia” encara no s’ha indemnitzat a molts dels que patiren aquest espoli.
El llibre és molt tècnic i millor llegiu el reportatge que li varen dedicar fa uns mesos a vilaweb.
Em vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria aquesta novel·la de l’escriptor valencià d’origen francoalemany. Un autor prou desconegut per a la majoria del gran públic i que té una fundació amb el seu nom a la capital de l’Alt Palància, Sogorb. En aquesta novel·la ens narra la vida d’un noi madrileny d’origen segovià que quedarà marcada per, com diu el títol, les bones intencions que té cap a altres persones, sobretot sa mare, i el caràcter tarambana del seu pare. Unes bones intencions que no sempre es poden realitzar o no tenen el resultat esperat i poden ser contraproduents. Aquesta és la part central del relat, ja que al mateix temps ens fa un retrat del que seria la situació de l’estat espanyol des de els anys del dictadura del general Primo de Rivera fins al final de la Guerra Civil.
Mireu aquesta formula que sembla complicada o la volen fer complicada per quedar bé enfront dels ignorants. A dalt és una simple resta entre exportacions i importacions, o siga el que es sol fer quan calcules un tant per cent. Però a sota hi ha tres factors i segons diuen ells l’èpsilon val sempre o,25 i la φ val sempre 4, per tant multiplicat val sempre 1. I tots sabem que multiplicar o dividir per u no canvia res al resultat final. Per tant això que ens volen vendre com a complicat és un simple tant per cent o tant per u. Sembla ser que Donald Trump i els seus assessors no varen anar a classe quan varen explicar l’element identitat del producte de nombres reals o es pensen que la resta són uns ignorants!
“Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista”.
Com diu l’autor no es cap antologia de poesia. Només trobareu una petita mostra que de poemes musicats pel cantautor de Torrent i els seus col·laboradors que no pretén ser una gran antologia, sinó que es puguen adaptar al format musical. El que si que trobàreu serà una anàlisi sobre el paper dels poetes i/o cantautors com a oposició a la dictadura franquista, ja siga de manera voluntària o involuntària, i al que va venir després, això que anomenen “modèlica transició”, que com demostren els fets de democràcia té poc (llegiu el pròleg de Valtonyc).
Gràcies a la biblioteca municipal de Llíria acaba de descobrir un poeta grec d’inicis de segle contemporani de Kavafis i la lectura ha valgut la pena:
Al youtube podreu trobar alguns del seus poemes musicats per músics grecs.
DON QUIXOTS
Els Don Quixots marxen avant i veuen fins a la punta
de la llança, on van penjar, com a senyera, la Idea.
Visionaris curts de vista, no tenen una llàgrima
per rebre com les persones cada grolleria injúria.
Entropessen amb la Lògica i amb els bastons dels altres,
s’arrosseguen al bell mig del camí ridículament apallissats.
Sanxo fa: “No t’ho deia?”, però ells romanen
dignes dels grans propòsits i: “Sanxo, el meu cavall!”
I així ho vol Cervantes…Jo els he vistos,
en una Vida cruel, cavallers de Somni,
fer peu a terra porugament i, respirant amargura,
amb ulls humits, renunciant a les Quimeres primeres.
Els he vistos tornar arrere -folls, bells
reis que batallaren per un regne inexistent-
i en sentir que brolla burleta com porpra,
mostrar al sol la vana ferida oberta!
Un vell mariner atura a uns joves per contar-los la seua història. És la penitència que ha de passar pels fets del viatge que anirà contant al llarg del poema. Un viatge que comença bé, però que per culpa de la mort d’un albatros es complica i acabarà amb tragèdia. L’excusa de la falta d’aigua es utilitzada per introduir visions fantasmagòriques pròpies del món romàntic i tot pel sentiment de culpa d’haver matat un ocell sense cap motiu, un ocell que semblava portar bons auguris. Finalment pot tornar a casa sol i amb un vaixell apunt d’esfondrar-se i es rescatat a darrera hora després de penedir-se del crim comés.
Aquest llarg poema d’uns dels primers autors romàntics va ser utilitzat pel grup Iron Maiden per fer una llarga cançó amb el mateix títol:
Water, water everywhere and all the boards did shrinkWater, water everywhere nor any drop to drink
Del 1999 al 2024, del primer llibre al darrer. Un comprat fa poc i l’altre trobat gràcies a la biblioteca municipal de Llíria. Aquests són els dos llibres que he llegit d’aquest poeta valencià, un en castellà i l’altre en català. El primer amb molts poemes d’amor i altres temes fets durant la joventut i el segon ja a la maduresa amb la família i Grècia de fons.
DE LO QUE ESTÁ HECHA LA VIDA, MÁS O MENOS
De canciones, altares,
lugares extraños,
de chicas indiferentes,
amigos y poetas en paro.
De bombillas de repente,
montañas caidas, y a lo mejor
de arboles plateados.
De máscaras y gravilla,
cristales opacos y música.
De sonrisas encantada,
terribles sensaciones a flor de piel,
de un loco en cualquier calle
y alguna mosca detrás de la oreja.
Del camino hacia el teléfono,
de palabras robadas al silencio,
de silencio robado a las palabras.
De aquel viejo verde
y este otro joven radical
Del sol y la lluvia,
de gris y azul,
de aquella ilusión sollozada,
de esta ilusión que renace.
Y sobre todo, de ella…
Sembla que no són l’únic que a més de ser de l’Athletic gaudia amb el joc del Dinamo de Kiev i la selecció soviètica d’abans de la seva desparició, i a més opina que a aquesta selecció els atracament arbitrals els varen privar d’haver guanyat algun mundial.
Iribar, Zubi, Julen, Argote, Sarabia, Iaxin, Dassàiev, Blokhin, Belanov, Mijailichenko,…….
El llibre és del 2014 per tant no parla de la darrera copa guanyada per l’Athletic, però potser el millor títol dels darrers any 40 anys és el no haver baixat mai a segona divisió i competir en aquesta lliga o sempre s’afavoreix al mateix (els de blanc de la capital) i contra el poder econòmic d’altres equips.
Ho sent molt, però en obrir aquesta ampolla de vi del Penedès, prou bo per cert:
he recordat a Albert Om fa molt anys:
I no he pogut resistir la temptació!