Mr Folch, d’Adrià Pujol Cruells.

Una incursió de l’escriptor de Begur al món de la ficció i escrita amb la seua peculiar manera que ja et no et deixa de sorprendre malgrat conèixer els seus llibres anteriors. Un Déu, que fa el que vol i narra com vol, ens conta una ficció a la postguerra barcelonina amb un protagonista gens afortunat en alguns aspectes que sembla predestinat a canviar el rumb de la història matant al dictador. Aquesta excusa del Déu que fa el que vol es aprofitada per l’autor per explicar altres fets paral·lels a la trama i per tornar a utilitzar el seu particular i vairat lèxic, que ja no sé si el treu de Begur o de quin altre lloc.

No vos deixeu enganyar per la portada. Malgrat els seus colors, la història,com l’època en que es desenvolupa, és molt grisa, amb tots els seus matisos.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La República española y la Guerra Civil, de Gabriel Jackson.

Em vaig trobar aquest clàssic en una parada amb llibres de segona mà a Olocau durant el passat Aplec del Camp de Túria. La veritat és que poques novetats em podria aportar al que ja sabia, però m’ha sorprès que al 1965, data de la publicació del llibre, ja hi havien coses que estaven molt clares i que avui certs sectors encara continuen negant o justificant a la seua manera. Evidentment després de més de cinquanta anys de la publicació, s’ha avançat en el coneixement dels fets, però encara continua aquesta ignorància sobre el passat que fa que molta gent encara confie en els que ens varen portar una de les pitjors dictadures del segle XX al món.

Per cert, el llibre no es va poder editar a Espanya fins al 1976

Publicat dins de educació, política | Deixa un comentari

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Publicat dins de cinema, el meu país, política | Deixa un comentari

Viure perillosament, de Gemma Pasqual i Escrivà.

“Un dona de sal, dotze escriptores, una pintora i una senyora asseguda a l’autobús”.
L’escriptora d’Almoines fa el seu pas a la literatura per adults (no acabaré mai d’entendre aquests adjectius) amb que aquest recull de contes que com bé descriu aquesta frase impresa al contraportada estan dedicats cadascun a una dona real (tret de potser la primera), dones que han hagut de lluitar per fer-se visibles en un món d’hòmens, algunes amb més èxit que altres. A partir d’un fet de la vida la protagonista, real o no, l’autora estira aquest per desenvolupar una narració que et manté l’atenció fins al final, i et fa venir ganes de començar el següent relat. Potser alguns del fets ja es coneixia, però d’altres no i això és sempre d’agrair a l’autora que ens trega de la nostra ignorància sobre la biografia d’aquestes dones valentes que varen viure perillosament.
Qui són aquestes dones? Llegiu-lo i ho sabreu.

Gemma ha escrit literatura de la que anomenen juvenil, i pel meu gust, la seua novel·la Marina és de les poques que m’han agrada del que anomenen literatura per joves.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Poder contar-ho, de Ferran Torrent.

Amb aquesta darrera novel·la Ferran Torrent tanca un trilogia que va començar fa uns anys amb uns personatges nous i altres repescats i ambientada ja a la València actual del govern del botànic. Ara, ho tanca d’una manera estranya, ja que en aquesta darrera entrega fa un salt endarrere en el temps i trasllada l’acció als inicis del primer govern socialista a l’Estat espanyol. Així aprofundeix més amb els personatges i explicant les seues accions al passat, potser arribem a entendre més les sueus accions al present (les dues primeres entregues de la trilogia). El que si veig coincident, és al por dels nous governs d’esquerres, tant ara com al passat, d’afrontar polítiques més valentes per culpa de la por a la reacció furibunda de la dreta local. Cosa que entenc, ja que aquesta reacció la tindran faces el que faces, com han demostrat durant tants anys. Per tant, demanaria més valentia al dirigents d’aquesta esquerra valenciana que vol créixer i deixe de càlculs electorals que el que fan és desmoralitzar als que sempre hem confitat en ells.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

Pinocho, de Carlo Collodi

S’ha parlat molt de la violència i crueltat dels contes infantils, però la que hi ha en aquest passa tots els límits. Potser ara seria qualificat de gore? O potser és un fidel retrat de la misèria i la crueltat de la societat de l’època? Que volien, entretenir al nens o espantar-los i adoctrinar-los al mateix temps en el bon ordre social?
Aquests és del darrer dels llibres de segona mà que vaig comprar aquest estiu al mercat de Llíria.

De les versions cinematogràfiques que he vist, em quede amb la mini-sèrie de la televisió italiana dirigida per Luigi Comencini, la que feien a TVE quan érem petits. De Disney, més val no parlar.

Publicat dins de cinema, educació, Literatura | Deixa un comentari

Insubmissió! de Joan Canela.

Una tarda de juny de 1997, em quedava poc de temps de viure a Terrassa i anar-me’n cap a Sant Feliu de Guíxols. Passege pels carres que m’han agradat de sempre: carrer Cremat, Gavatxons, Plaça Vella, Carrer de la Font Vella fins al carrer Puig Novell on residia aquell anys. Hem trobre a una companya de feina, mallorquina, i li comente les meues sensacions: assaborisc la sensació de llibertat, de poder fer coses, de no estar tancat com he passat el darrer any per culpa de la PSS. Mai hauria pensat que la sensació de ser lliure i tenir llibertat es poguera gaudir físicament. Aquella tarda, jo ho vaig notar.
La PSS,la gran estafa per convèncer a la gent de no fer-se insubmís. Per mi va ser un any de feina diària des de les 8 del matí que eixia de casa fins les 9 de la nit quan tornava la majoria del dies, de dilluns a divendres. Un any segrestat pel govern espanyol per fer una feina que hauria d’haver fet altre (i per 1500 pessetes al mes). No tinc res en contra, tot el contrari, de la gent amb la que baix treballar, la gent del centre cívic del Segle XX (o a l’estiu la gent de centre jove de la Casa Baumann), però si molt en contra dels que ens varen enganyar amb aquesta estafa de substitució, i ara llegint aquest llibre he confirmat el que aleshores pensava.
Alguns direu, per què no et vares fer insubmís? Doncs amb unes oposicions aprovades tres anys abans, qui s’arrisca a una inhabilitació? que s’arrisca a perdre una feina i un estatus aconseguit a base de treball? També,com és que feies tantes hores? Doncs si després de molts anys d’independència familiar, el tornar a casa per fer una PSS i tornar a dependre dels pares, no era una cosa molt atractiva i més estant ells a 300 km de distància, a València. Per tant, a compaginar feina i PSS durant un any. Deien que era il·legal, doncs a mi no en varen pillar o no em varen dir res.
Tot això ho he anat recordant mentre llegia aquest llibre on es narra la història del moviment insubmís en aquest país que diuen que és democràtic. Al mateix temps, ho vas relacionant amb el que està passant ara. L’Estat actua igual que actuava aleshores augmentant el seus esforços de repressió. Aquella batalla la va guanyar la societat civil i va aconseguir acabar amb els servei militar obligatori, esperem que la batalla actual acabe igual. Perquè en realitat són la mateixa lluita, la lluita per la llibertat i la justícia i a voltes per aconseguir-la em de desobeir unes lleis injustes com deia Thomas Jefferson fa molts anys.

“La llibertat d’oposar-nos a la injustícia i el dret a combatre-la. Serenament. Amb el millor dels nostres somriures. Convençuts, per sempre més, que no hi ha prou presons per aturar tanta dignitat i que hem nascut per ser lliures i no soldats!”
Jordi Cuixart, president d’Òmniun cultural, pres polític actualment, a l’epíleg del llibre.

Publicat dins de el meu país, política | Deixa un comentari

Universitats estacionals: Llíria, ciutat de la música.

La universitat no ha de ser un reducte tancat a la capital, s’ha d’obrir a la resta del país, i iniciatives com aquesta de la Universitat de València sempre són benvingudes. Ja és la segona edició que es celebra a Llíria (quina diferència entre altres anys que la cultura eren només els bous i les falles!). Per tant a vore que li poden donar continuïtat.
L’edició d’enguany que s’ha celebrat al Conservatori municipal estava dedicada al la música en el seu vessant pedagògic i històric. El primer dia es va centrar amb l’ensenyament de la música en diferents etapes del procés educatiu: Marcel·lí Garcia (tot un crack) va exposar el que es pot fer i ell fa a l’ensenyança primària; Concha Enguidanos va parlar sobre l’etapa a secundària i no es va estalviar critiques cap a les administracions o al format actual de les convalidacions (i amb això estic totalment d’acord amb la seua opinió); Anna Botella ens explica el que es fa a nivell universitari, sobretot a la carrera de mestres i de divulgació per part de la Universitat de València; i finalment Amparo Esteve ens va parlar sobre l’organització i les propostes del conservatori local.
El segon dia ja va estar dedicat a la vessant més històrica o acadèmica, on Antoni Llibrer va exposar la història de Llíria des de la caiguda del regne visigot davant dels musulmans fins al segle XV, vinculant-la amb història de la música d’aquella època; Jota Martínez ens explica les seues investigacions sobre la música i els instruments d’aquella època, alguns dels quals estan representats al sostre de l’església de la Sang, i va fer un petita demostració pràctica; Francesc Rozalen ens va parlar sobretot de la música i la societat lliriana als segles XVII i XVIII, explicant que la rivalitat existent ja estava abans de l’aparició de les bandes, degut a la instal·lació al poble de dos convents, un de franciscans i un altre de Trinitaris, que varen fomentat aquesta divisió; i finalment Andrea Bombi va acabar amb el fenomen musical al segle XIX relacionant-lo amb la resta d’Europa.
Agrair a l’organització el que a Llíria l’haver gaudit d’aquestes dues jornades tan interessants, i en especial a Elvira Asensi Silvestre, que sembla ser l’Alma Mater d’aquest esdeveniment que pot ser molt profitós pel poble de Llíria, que es diu Ciutat de la música, i moltes vegades semblo oblidar-ho.

Publicat dins de educació, el meu país, música | Deixa un comentari

Adéu Espanya!

Calen més arguments a favor de la independència dels Països Catalans?
Jo crec que NO

Publicat dins de el meu país, política | Deixa un comentari

Colmillo Blanco, de Jack London.

Ja em queden pocs llibres de la collita de segona mà del mercat del dijous. En aquesta cas la història d’Ullal Blanc, un llop amb ascendents de gos que neix a les terres gelades del nord del Canadà i sembla que acaba la seua vida a la plàcida Califòrnia. Res a vore amb les adaptacions cinematogràfiques, en aquestes el paper dels humans és molt més gran que a la novel·la, on el paper dels animals i de la natura és més present. He gaudit molt, i si després de llegir-lo (sobretot els capítols on Ullal Blanc és utilitzat com a gos de lluita) encara hi haja gent que li agraden les festes on es maltracten animals, em diu molt sobre el tipus de societat en la que desgraciadament vivim, i que des de segle XIX no hem avançat gaire. Molt recomanable per la gent jove.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari