Entre el Túria i el Ridaura

La darrera novel·la de Gemma Pasqual, La puta i la santa, estava ambientada al barri de Sants i ens narra dues històries paral·leles de dues dones en diferents èpoques. Ara, en aquesta nova novel·la l’autora d’Almoines ens trasllada a un altre barri barceloní, el Poble Sec on amb el rerefons de la transformació (turistificació i/o gentrificació, millor dit) d’aquest en narra com una noia que va per la trentena intenta salvar el negoci familiar i a la vegada cercar alguna relació que no li faça perdre la seua independència vital. Un grup de personatges que freqüenten la seua granja (sense oblidar el toc valencià) li ajudara en aquests propòsits, cadascú a la seua manera, i tot, narrat amb molt d’humor i sense cap vergonya al hora de parlar de sexe (Sex in Poble-sec).

“La vida és el que passa mentre estàs ocupada fent altres plans.”(Life is what happens to you while you’re busy making other plans, John Lennon)

Diu l’autor d’aquest llibre que vaig agafar de la biblioteca de l’institut per a llegir aquest estiu que va fer aquest recull de poesies com a reacció a un llibre de Schopenhauer que es deia L’amor, les dones i la mort. L’autor vol demostrar que no és així, que l’amor i les dones estan més prop de la vida que no de la mort i cerca aquesta demostració en molts dels poemes, però sense oblidar la crítica social i altres temàtiques.

Un exemple:

Hombre que mira la luna.

Es decir la miraba porque ella
se ocultó tras el biombo de nubes
y todo porque muchos amantes de este mundo
le dieron sutilmente el olivo

con su brillo reticente la luna
durante siglos consiguió transformar
el vientre amor en garufa cursilínea
la injusticia terrestre en dolor lapizlázuli

cuando los amantes ricos la miraban
desde sus tedios y sus pabellones
satelizaba de lo lindo y oía
que la luna era un fenómeno cultural

pero si los amantes pobres la contemplaban
desde su ansiedad o desde sus hambrunas
entonces la menguante entornaba los ojos
porque tanta miseria no era para ella

hasta que una noche casualmente de luna
con murciélagos suaves con fantasmas y todo
esos amantes pobres se miraron a dúo
dijeron no va más al carajo selene

se fueron a su cama de sábanas gastadas
con acre olor a sexo deslunado
su camanido de crujiente vaivén

y libres para siempre de la luna lunática
fornicaron al fin como dios manda
o mejor dicho como dios sugiere.

Vaig trobar aquest llibre a la biblioteca de l’institut i em va fer gràcia que l’autor fora Juli Alandes, professor de l’IES La Vereda de La Pobla de Vallbona i contrincant meu a la lliga comarcal del Paraulogic que organitza Vilaweb.

El llibre és una trama policial que intenta resoldre un crim que volen adjudicar a una persona innocent. L’ex-inspector del Mossos d’Esquadra, Miquel O’Malley, juntament amb la seua parella Mat Boïls, periodista, intentaran resoldre aquest crim que té vinculacions amb un estrany sicari sud-africà de malnom cocodril. Al mateix temps que es narren les investigacions es conta la història d’aquest personatge sorgit d’un veritable cor de les tenebres, històries que acabaran confluint al final de la narració.

La narració que comença amb la primavera valenciana de fa anys, que va ser el començament de la fi dels governs corruptes del PP que hem patit en aquest país, i que per desgràcia continuem patint després d’un parèntesi esperançador de 8 anys. Aprendrem el valencians d’una vegada? o ens tornarem a deixar prendre el pel? servirà per alguna cosa la vaga indefinida que hem fet enguany els mestres i professors?

Per cert, si Miquel O’Malley jugara a rugbi ho faria a la selecció d’Irlanda? com Jordi Murphy?

Una altra de les novel·les que he tret de la biblioteca de l’institut per llegir durant l’estiu és aquest de Manuel Baixauli de l’any 2001. En ella un pintors s’inventa una fictícia beca per anar a estudiar i treballar a Roma per aïllar-se en un poble de la costa en temporada baixa i així poder trobar la inspiració i tranquil·litat que necessita per poder fer una nova col·lecció de pintures. Ara allà es troba amb un gent prou estranya que no li ajudarà molt a cercar aquesta tranquil·litat buscada. Al mateix temps va inventant-se un dietari de la seua estància a Roma per continuar amb l’engany una vegada acabada la feina, i per això va utilitzant les experiències diàries al poble (procès de creació literari dins d’un altre?)

Un altre llibre de Joan Torró que tenim a la biblioteca de l’institut és El justícia, i si en Secrets, l’autor ja utilitza el recurs del viatge en el temps per explicar-nos històries d’altres temps en aquesta també i de manera més clara ja que un jove filòleg viatja a l’Ontinyent del segle XVI per a ensenyar-mos com era el País Valencià en aquella època de decadència de la llengua i de colonització castellana cada més forta i la poca oposició al poder central que podien fer les classes populars. Més que una història sobre el personatge de el Justícia, aquest i altres són utilitzats per a mostrar la decadència de la societat valenciana, tant a Ontinyent com més tard al Cap i casal.

En 1921 l’autor italià Luigi Pirandello va escriure una obra de teatre titulada Sis personatges en cerca d’autor i llegint aquesta novel·la de Xavier Aliaga que vaig trobar a la biblioteca de l’institut he recordat aquesta obra on es juga a la ficció dins de la ficció. Sembla que Xavier juga al mateix joc, un jove que vol ser escriptor s’inventa històries, per un dia creu veure reencarnat una dels seus personatges en una companya nova a l’institut on estudia començant una relació amb ella que acabarà amb ella convertida en un altre personatge de ficció, o no?

A més la nacionalitat russa de la protagonista li val per a introduir referències a la literatura russa, sobretot Tolstoi i la seua Anna Karenina trama que també s’integra al ficció de la novel·la en certs moments.

“Totes les famílies felices es pareixen unes a altres; però cada família desgraciada ho és a la seua manera”, Anna Karenina de Lev Tolstoi.

L’altre dia recollint llibres de les aules de l’institut em vaig trobar la primera novel·la del mestre i escriptor de Bétera Albert Dasí i aquests dies l’he estat llegint. Fa poc ell va presentar a Benaguasil la nova novel·la de Carme Cardona Les síl·labes del teu nom i va parlar sobre novel·la negra, però crec recordar que va dir que no era molt aficionat. Doncs ara  m’estranya aquesta afirmació després d’haver llegir aquesta narració sobre un crims al seu poble, Bétera, que tenen desbordada a la policia local i que necessiten l’ajuda d’un jove criminòleg del cap i casal, que també té els seus propis problemes.

M’ha fet gràcia que un capítol estiguera ambientat en Ca Montes,  el bar de la família Partal-Montesinos i on té una sucosa discussió ideològica entre els assidus al bar.

A la biblioteca de l’institut vaig trobar aquest llibre de Joan Torró editat per la Universitat de València en la qual es novel·la la vida de mariner italià, Alessandro Malaspina, que va servir a l’armada espanyola de Carles III, el rei amb idees il·lustrades (tampoc tantes com volen fer veure els espanyols actuals) que es va trobar un país endarrerit respecte a les altres potències europees del segle XVIII.  El llibre tracta sobretot de la seua expedició científica al llarg dels territoris de la corona i les seues idees il·lustrades que el van portar a la presó poc després de tornar de l viatge degut a la involució produïda al regnat de Carles IV i el seu ministre Godoy.

Sembla que els temps no canvien en aquest aspecte en aquest país. La corrupció encara és el model d’estat que funciona en aquest país i les paraules que Malaspina li dedica a Godoy cap al final de llibre s’han quedant en paper mullat després de més de dos-cents anys:

“-Heu acabat don Manuel? Penseu que amb vós s’acaba la història? Només sereu, al capdavall, un entrebanc perquè Espanya isca de les cavernes. Sou una espècie que tard o d’hora deixarà pas a persones instruïdes, cultes i lliures que duran aquesta nació al lloc que li pertoca. Sou un pinyol d’oliva a la sabata.”

Desgraciadament Malaspina no va estar gaire encertat i per exemple els resultats de la seua expedició varen estar perduts durant mots anys i de “Godoys” o semblants han aparegut molts en aquest país durant els segles posterior.

A la biblioteca de l’institut tenim aquesta novel·la de la jove escriptora Irene Klein on amb l’excusa de la novel·la Matèria de Bretanya de Carmelina Sánchez-Cutilla, l’autora ens descriu en que s’ha convertit aquella vila de marines (a baix) i llauradors (a dalt). Un ciutat depredada pel turisme de masses i del qual només es beneficien uns quants, mantenint a la resta en una situació econòmic precària per a poder dominar-los (les protagonistes es poden quedar sense casa i malviuen amb eines poc remunerades). Tot això ho veu i ho intenta captar un periodista que s’allotja al càmping on treballa durant l’estiu un de les protagonistes. La comparació amb la visió idíl·lica de Carmelina és clara i a mes, en certs diàlegs entre la jove protagonista i el seu amic que té un situació econòmica millor que ella es veu l’absurd entre que gaudeix del turisme depredador (ell a les illes gregues) i qui el pateix (ella treballant al càmping i sense tenir gaire temps de lleure per gaudir de l’estiu). Altres hem patit aquesta situació treballant al camp per a la família.

En aquest llibre l’autor polonès en llengua anglesa s’allunya de la ficció per explicar-mos la seua experiència com a mariner i oficial durant setze anys a la marina mercant britànica. El llibre està dividit en diferents seccions cada un dedicat a un aspecte de la vida a bord d’un vaixell: iniciació, vents, naufragis, ……, però per damunt de tots es nota el canvi de tipus de navegació que es va produint a la seua època, de la navegació a vela a la de motor i el que això suposa per a la feina de la gent de mar.

Aquest és un altre dels llibres que em vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria, un traducció al català de l’obra teatral d’Oscar Wilde que he trobat molt divertida. Humorísticament m’ha recordat el conte de El fantasma de Canterville. M’estranya que només haja estat portada al cinema tres vegades, crec que dona per a més.

Aquest còmic el vaig trobar a la biblioteca de l’institut i llegint-lo em venia al cap el personatge d’Hèctor Barrera, creat ja fa molts anys per Ferran Torrent a les seus primeres novel·les.

Aquesta és un llibre que Jack London no va poder acabar i el va acabar i publicar Robert L. Fish en 1963 (London va morir 2n 1916). El llibre s’allunya de les temàtiques que més es coneixen de la literatura de London, la aventura als espais salvatges, però no tant d’altres llibres com Martin Eden.

Un home sospita que hi ha una organització criminal que es dedica a cometre assassinats per encàrrec i pretén acabar amb ella, però quan aconsegueix contactar amb ells es trobar amb una organització molt peculiar i veu que acabar amb ella no va ser tan fàcil, que la força bruta o policial no val per a res i s’ha de recórrer a altres estratagemes més sofisticades on la lògica, la filosofia o l’ètica tenen molt a dir.  En certs moments anava recordant altres novel·les com L’home que fou dijous, de Chesterton,  i, salvant els distàncies, Les tribulacions d’un xinès a la Xina, de Jules Verne,

Aquest llibre també el vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria.

Aquesta petit llibre que vaig trobar a la biblioteca municipal de Llíria és un recull de relats breus, poemes i altres escrits de l’escriptor alemany més conegut per la seua obra teatral L’opera de tres rals, musicada per Kurt Weill. En aquesta destaquen la primera història, un especie de judici de Salomó, però ambientat la guerra dels Trenta anys, o poemes com aquest del l’obrer que llegeix:

Preguntas de un obrero que lee.

¿Quién construyó Tebas,
la de las Siete Puertas?
En los libros figuran
sólo los nombres de reyes.
¿Acaso arrastraron ellos
bloques de piedra?

Y Babilonia, mil veces destruida,
¿quién la volvió a levantar otras tantas?
Quienes edificaron la dorada Lima,
¿en qué casas vivían?
¿Adónde fueron la noche
en que se terminó La Gran Muralla, sus albañiles?
Llena está de arcos triunfales
Roma la grande. Sus césares
¿sobre quienes triunfaron?
Bizancio tantas veces cantada,
para sus habitantes
¿sólo tenía palacios?
Hasta la legendaria
Atlantida, la noche en que el mar se la tragó,
los que se ahogaban
pedían, bramando, ayuda a sus esclavos.
El joven Alejandro conquistó la India.
¿El sólo?
César venció a los galos.
¿No llevaba siquiera a un cocinero?
Felipe II lloró al saber su flota hundida.
¿No lloró más que él?
Federico de Prusia
ganó la guerra de los Treinta Años.
¿Quién ganó también?
Un triunfo en cada página.
¿Quién preparaba los festines?
Un gran hombre cada diez años.
¿Quién pagaba los gastos?
A tantas historias,
tantas preguntas.

Aquest llibre sembla el tancament d’una trilogia començada per l’autor amb El guardià de les trufes i continuada amb Lluny de qualsevol altre lloc. Els tres llibres tenen com a tema de fons el despoblament de les comarques de l’interior del País Valencià al nord: l’Alcalatén, el Maestrat i els Ports. Comarques amb un estil de vida rural que va desapareixent i sembla que a ningú li importe el problema. En aquesta tercera entrega retorna temporalment a la postguerra als anys que acaben de desaparèixer els darrer guerrillers que lluitaven contra la dictadura feixista del general Franco, amb el patiment que comporta per als habitants de la zona la repressió de la guàrdia civil i altres adeptes al regim. En aquest cas el fil conductor que ens portarà des de la muntanya fins a mar i després a la ciutat de Castelló és la cerca per part d’un sagal del germà, un somniador que després d’escoltar les paraules d’un misteriós angles, s’escapa de casa i desapareix. Al mateix temps, uns misteriosos perseguidors aniran al seu encalç pensant que el sagal sap algun secret que l’anglès els ha confessat, i que deixaran la seua empremta sanguinària allà per on passen.