Entre el Túria i el Ridaura

A finals de març de 1939 el port d’Alacant està ple de gent que vol fugir de la repressió que es produirà en quan les tropes nacionals i sobretot els falangistes arriben a la ciutat. Desesperats pel que preveuen, més de 1800 persones poden pujar la darrer vaixell que els podrà portar a port segur a Orà, al nord d’Àfrica (no sense estalviar-se patiments durant el viatge. Aquest vaixell és l’Stanbrook, i el seu capità, el gal·lès Archibald Dickson. Aquest fet històric és l’excusa que té Ivan Carbonell per contar-nos una història d’uns jóvens estudiants valencians que se’n van a passar l’estiu treballant al País de Gal·les. Allà, treballant en un hotel, comencen a descobrir certs secrets amagats entre ells i secrets que amaguen els sues companys de feina, i al mateix temps ha de complir algun encàrrec fet des de València. Les trames es van succeint entrellaçades amb llegendes gal·leses com si Aracne els haguera inspirat (als protagonistes o a l’autor?) per arribar al final on es desvetlen els secrets que van sorgint al llarg de la lectura, i potser algun que es queda una mica obert a la imaginació del lector.
Aquesta novel·la és anterior a Els aprenents de traïdor, la darrera novel·la que he llegit d’Ivan, i alguns personatges hi tornen a eixir en aquesta.

PD:darrerament els feixistes han pintat i embrutat amb els seus símbols el monument al capità Dickson que hi ha al port d’Alacant. Trist que aquesta gent tinga tota la impunitat que vulguen en aquest país on encara hi han mots secrets amagats que no interessa esbrinar als que tenen el poder.

El mes passat varem anar a la presentació de la candidatura de ERPV a les eleccions al Parlament europeu que es va fer a la Fira de Mostres de València. Després dels actes varem tenir el plaer d’escoltar al grup Ovidi4, un grup format per Mireia Vives, Borja Penalba, David Fernández i David Caño. En acabar, a la típica parada improvisada de cd’s vaig comprar aquesta antologia Estellesiana que, a més porta, una gravació de l’espectacle que Borja Penalba i Francesc Anyó han portat per diferents pobles del país.
Els autors ha recollit una sèrie de poemes de l’autor de Burjassot i els han agrupat en sis apartats més o menys relacionats: Silencis, la dictadura, la por a parlar i la mort; Sospirs, infància,estima, la vida; Gemecs, el plaer; Sorolls, sorolls de dia, sorolls de nit que ens envolten; Crits, de tota mena; i finalment Cants, poemes musicats (aquest apartat, més que llegit, l’he escoltat gracies al youtube).
Molt recomanable. Ara em queda el cuquet de veure’l en directe. Vos deixe amb una gran “marranada” del Gemecs:

Episodi VI

D’orgasmes fèrtils en rotacions,
ben enramats de crits i de tendreses
i molt sovint acompanyats de mossos
i de feraç, penetradora llengua.

Del dolç tió ficat dintre la boca
fins arribar al mateix gargamell,
assuavint hostilitats d’origen
per l’estretor malmesa de l’esfínter.

De tot això, i d’acompanyaments
d’enterc repic de dues campanetes
en l’opulenta rodonor darrera.

De l’entrecuix de signe portuari,
carregaments de l’esperma per tones
fins arribar cos amunt, a la gola.

Darrer article publicat al diria digital de Llíria, La veu de Llíria

Presentació del poemari “Versos Esparsos” de Josep Manuel Martínez Izquierdo, “Poetadelfoc”.

Aquest dimarts, 2 d’abril de 2019, s’ha presentat a la biblioteca L’Almodí de Llíria, el llibre que recull les poesies més personals de l’artista faller i poeta edetà Josep M. Izquierdo, o “Poetadelfoc”, com a ell li agrada autoanomenar-se. La presentació va estar a càrrec del mateix autor i de dos membres de l’ADEF (associació d’estudis fallers), Ivan Esbrí i Jesús Peris Llorca.
La presentació es va fer en ambient distés i agradable on els ponents varen parlar sobre la història de les falles al nostre poble, amb alguna aportació important per part del públic assistent ( qui sabia que a Llíria s’havia fet una falla mòbil que anava de barri en barri als anys cinquanta?). Com era la presentació d’un llibre de poemes fallers , els ponents varen fer-nos un resum de la història d’aquests a València i a altres ciutats i es varen mostrar alguns dels llibres que ha fet o col•laborat l’autor del llibre que es presentava. Desgraciadament, actualment a Llíria no es fan aquests llibres fallers, i el protagonista de la nit, és més conegut al poble per la seua faceta anterior d’artista faller, malgrat que és l’autor dels poemes del llibret de la falla de l’ajuntament de València del 2017, la falla d’Okuda.
Respecte al llibre, en ell es recullen els poemes més personals, segons va comentar l’autor, que han estat publicats en els llibres de falles en que ha participat els darrers anys. Per tant no espereu trobar, com varen dir els ponents, els típics versets satírics que hi ha en la majoria de llibres fallers i mal escrits amb faltes d’ortografia i castellanismes a dojo. No, trobareu poemes que tracten temes socials actuals: al violència contra la dona, la immigració, els problemes dels artistes fallers, critica cap al món de la falla i , sí, també h i ha alguns satírics, no podien faltar. La majoria dels poemes estan escrits en quarteta lligada, la més utilitzada al món de la festa, però també hi ha altres rimes o rima lliure. Per cert un dels poemes (no diré quin) ha guanyat el premi MALVA, el més prestigiós de la poesia de festa fallera.
La presentació va acabar amb un tast de coca local i mistela i la gent assistent fent tertúlia al voltant de la taula.

Josep Vicent Montesinos Peñarrocha.

Havia vist córrer aquest llibre entre els alumnes de l’institut, però enguany li l’han fet llegir al meu fill. Ara l’he llegit jo i crec que ja va bé que els facen llegir als nens llibres com aquests, on poden veure els perills dels extremismes, siguen religiosos o polítics, i sobretot el perill que suposen aquests per les dones. Ara que ací sembla que alguna s’empenyen en fer pujar a un partit d’extrema dreta (com si no tinguérem prou amb els que es diuen de dreta o centre, però són extrema dreta pura i dura), cal que els adolescents prenguen consciència del que pot passar o ja passa en alguns llocs.
Personalment, a vegades recordava una pel·lícula prou dura que vaig vore al cinema Truffaut de Girona, Kandahar de Mohsen Makhmalbaf.

Per mi Joan F. Mira és un dels millors escriptors que tenim actualment a la literatura catalana i com he tingut el plaer d’enraonar amb ell un parell de vegades a Sant Feliu de Guíxols, sé que no sóc molt imparcial en escriure sobre ell i la seua literatura.
Aquest llibre és un dels pocs que em faltava per llegir, i evidentment no m’ha decepcionat. Una novel·la històrica, on la part de novel·la no es menja la part històrica i no cau en la trampa de la llegenda negra dels Borja que ell desmunta en aquesta narració en primera persona per part del Papa Alexandre.Una llegenda que ja començaren a fer-la córrer per aquella època i en la que han caigut molts escriptors de prestigi o la mateixa BBC, la molt rigorosa televisió britànica, o també el cinema espanyol darrerament.Però és clar, la llegenda negra ven, i els doblers són els doblers, com diria el mateix Papa Roderic. Els Borja, en comparació al que hi havia a Roma entre el final del cisma de d’Avinyó i la seua arribada al poder, encara es podrien considerar civilitzats i varen posar els fonaments de la Roma del renaixement on ja es varen lluir altres Papes posteriors als Papes xativins.
Potser a molts valencians els convindria llegir aquesta novel·la, per poder saber que hi havia darrere de totes aquestes llegendes negres que ens han contat sobre la família Borja, i poder saber la part fosca d’altres personatges massa enlairats com els Reis Catòlics.

Contràriament al que poden fer pensar la majoria de les seues obres, sembla ser que Verne estava totalment en contra de la caça, i més com a trampolí per pujar socialment. En aquest relat curt, posa a parir als caçadors i les seues costums (evidentment sense arribar a l’extrem Berlangià de La escopeta nacional). Ja comença fort a la primera línia:
“Muchisimas personas siente una verdadera antipatia hacia los cazadores, y no les falta completamente la raxón.”
I continua amb coses com aquestes:
“…se me ocurrió preguntar a la posadera, una vieja desgarbada, si había pulgas en su cuarto.
-No señor;- me respondió- se las comerían las chinches.”
“…però no se puede pedir a un principiante que tenga un vestuario como un cómico antiguo”. (referint-se a la manera de vestir dels caçadors. Aplicable actualment a molts runners o ciclistes)
“….hasta me advirtieron , sobre todo, que, vista la abundancia, no tirase sobre las hembras que fuesen a ser madres.
Com es de suponer, era una advertencia inútil,pues mal podía distinguir eso, yo que no sé diferenciar un conejo de un gato, aun estando guisado.”
I així més anècdotes sobre el món dels caçadors, que no els deixen molt ben parats.