Entre el Túria i el Ridaura

Amb aquesta nova novel·la Chema continua amb la mateixa temàtica encetada a la seua anterior novel·la, Narragonien. Però si en la primera parla de l’escalada d’un corrupte dins del règim franquista, utilitzant tots els mitjans al seu abast, en aquesta ens descriu el que normalment anomenem les clavegueres de l’estat (sense nomenar-lo), però des del genere fantàstic amb citacions filosòfiques i mitològiques que fan que aquesta descripció siga un poc més digerible, ja que aquesta nova novel·la és molt més dura que l’anterior degut a la temàtica tractada.
Totalment recomanable, i més després de veure per les llibreries les coses que es publiquen, que com a vegades diu Alfons Cervera, autor del pròleg, són totalment prescindibles.

Fa poc va morir el director de cinema italià Bernardo Bertolucci, i fa uns dies vaig “robar-li” a la meua parella aquesta novel·la en la que es basa una de les seues primeres pel·lícules, que per cert no he vist. Potser em va atraure la coincidència de dates o el fet que no haguera llegit res d’Alberto Moravia, però la vaig començara llegir. Al principi m’havia semblat massa lenta i un poc pesada, però conforme anaven avançant els capítols aquest es feien més interessants i més frenètics fins a arribar a l’epíleg final, i en un parell de dies he llegit la meitat final.
El conformista, o l’home apàtic, que sembla que tot li va bé, si li acosta a una normalitat que vol trobar i que sembla que la troba al règim feixista de Mussolini. Una busca del passar desapercebut de la qual se n’aprofiten els règims totalitaris per convèncer i enganyar a la massa: tots iguals, cap diferent, por a l’estrany. El protagonista es veu diferent a la resta, pels seus problemes durant la infància i intenta integrar-se i passar desapercebut en una societat que en uns quants anys caurà arrossegant als protagonistes.

Diu Joanjo que a cada novel·la intenta fer alguna cosa diferent, no repetir-se, i en aquesta ho aconsegueix. Et pot agradar més o menys (jo sóc dels de més), però després de llegir dues novel·les d’ell, puc afirmar que aquesta voluntat de canvi hi és. Una història narrada de manera no lineal entre el present i el passant que avançat al llarg dels capítols on hi trobareu tractats diferents temes: la mort, la violència infantil que marca per sempre a algunes persones, els secrets inconfessables i les mentides per tapar-los. Tot això amanit amb una mica d’història i de nostàlgia infantil, ens porta al sorprenent final, on s’expliquen les principals claus de la narració.
Una anècdota, és el segon escriptor que trobe que parla dels solars perduts de les ciutats. El primer, l’empordanès Vicenç Pagès Jordà i ara el valencià, Joanjo. Ara, els motius són prou diferents.

Quan un té fills en secundària li arriben a casa llibres que potser un mai no compraria per ell. Ara, a vegades et portes sorpreses, i aquesta novel·la juvenil és una d’elles. L’ha llegida i m’ha sorprès. Tracta els tema del racisme i de la violència de l’extrema dreta amb un llenguatge proper i crec que assequible pels adolescents. Potser jo trobe a faltar més explicita la crítica a aquesta impunitat amb que es mouen els grupuscles feixistes pel nostre país, però potser això haguera alentit més la trama i haguera acabat avorrint al públic juvenil al que va dirigida.

Les maneres de narrar una història poden ser molt diferents. Potser estem acostumats a la narració en tercera persona o en primera, i sense canvis al llarg de tot el relat. Aquesta novel·la de Joanjo Garcia és una excepció, diferents veus van desenvolupant la trama d’aquest assassinat en un petit poble valencià. Evidentment al final sabrem qui va ser l’assassí i potser l’autor ens deixa alguna qüestió oberta, però per arribar fins ací haurem d’escoltar alguns dels protagonistes dels fets, com si davant d’un tribunal imaginari intentaren defensar-se (film americà de judicis):els amics, la família, la periodista que se n’aprofita per pujar professionalment i els particulars advocats defensors (“La justícia és igual per a tots, per això existim els advocats: per inclinar la balança a favor dels poderosos”).
No dic res més sobre la trama, no vull donar pistes, però si diré que m’ha sorprès molt gratament altres referències més explicites que apareixen a la novel·la: The Searchers, de John Ford i Psycho d’Alfred Hitchcock. També en certs moments he recordat films com Fury de Fritz Lang, o The Chase d’Arthur Penn, quan la gent embogida vol prendre’s la justícia per ella mateixa.

Enguany fa 50 anys de l’estrena d’aquesta obre mestra del cinema i he decidit rellegir la novel·la que Arthur C. Clarke anava escrivint al mateix temps que amb Stanley Kubrick desenvolupava el guió de la pel·lícula. He tornat a gaudir d’ells i mentalment anava recordant la pel·lícula que he vist unes quantes vegades. Hi han algunes diferències ja que són llenguatges molts diferents. Al llibre es pot aprofundir més en temes científics, descripcions i explicacions dels fets que possiblement a la pantalla no queden molt clars. Però les imatges de com HAL llegeix els llavis dels dos astronautes amagats en una càpsula per evitat ser escolats, o la banda sonora al llibre no poden ser reproduïdes, com també passa amb els efectes la poca gravetat a les naus espacials que apareixen al relat.
M’encanta el final, ja que en realitat Tots som fills de les estrelles!

JO

La paraula jo és creguda,
es pensa que és important,
la més important de totes,
l’única i fonamental.

Vol anar sempre en majúscula,
i si no, no hi vol anat.
(Per voler, tot o voldria,
fins un barret en el cap).

Com tot cregut, fa el ridícul
més espantós i cabdal.
Cap paraula no és més que altra:
totes s’esborren igual.

Aquests és un dels poemes d’aquesta selecció feta feta per Vicent Camps que ve acompanyada d’un CD on es poden escoltar del seua veu la major part dels poemes que hi ha al llibre. Poemes fàcils d’entendre que parlen de l’amor, de l’amor a la terra i al país, i denunciant el que estem fent amb ella.