Hemingway, d’Anthony Burgess.

Normalment les col·leccions aquestes de biografies o semblants no m’atrauen, però aquesta vegada, a la parada de llibres de segona mà del mercat de Llíria vaig trobar aquesta biografia de l’autor nord-americà escrita per l’escriptor anglès conegut per La taronja mecànica, i em vaig sentir atret.
La veritat és que poques coses noves ha afegit al que coneixia de la vida del controvertit autor americà que tantes opinions diferents geners (a mi m’agrada),tret d’alguna anècdota. Coincidisc al 90% amb els seu biògrafa dir que el cinema no ha fet cap favor a l’obra de l’escriptor, només a donar-li fama, ja que la majoria d’adaptacions cinematogràfiques de les novel·les i relats de Hemingway són molt dolentes i jo només salvaria, To have or have not de Howard Hawks i The old man and the sea de John Sturges. Vore a Gary Cooper i Ingrid Bergman dirigits pel pèsim Sam Wood a From whom the bell tolls només ho recomane una vegada i més si has llegit el llibre (no hi havia un altre director per aquesta pel·lícula?). Les altres adaptacions que he vist encara m’han decepcionat més.
Una de les anècdotes curioses és el que li va passar en una correguda de bous a Saragossa, quan molta gent comprà les entrades per la correguda només per poder després tenir un autògraf de l’escriptor. Malgrat que la seua novel·la més coneguda estava prohibida per la dictadura franquista, la gent havia sentit parlar d’ella i sabien de la seua oposició al regim de Franco, i evidentment, el volien veure. La seua popularitat tant dins com fora del país impedia a les autoritats el prohibir-li l’entrada al país i havien d’aguantar-se. Ara, també utilitzaren el seu discutit gust pels toros per fer-se propaganda.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Sempre han parlat per nosaltres, de Najat El Hachmi.

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

Publicat dins de educació, el meu país, política | Deixa un comentari

El cartero de Neruda, d’Antonio Skármeta.

És curiosa la història d’aquest relat curt, ja que sembla que va canviar de títol degut a l’èxit de la seua segona versió cinematogràfica. Es va publicar com Ardiente paciencia, per ara el títol és més proper a la pel·lícula protagontizada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cucinotta. També és curiós que el mateix autor del relat ja l’havia adaptat al cinema en 1983 amb el títol original.
Com havia vist la pel·lícula més famosa, quan vaig vore el llibre a la parada de llibres de segona mà del mercat el vaig comprar, i conforme vas llegint ja observes les diferències amb la seua adaptació cinematogràfica més famosa en la que es canvia el temps i el lloc dels fets, però sense perdre l’essència del relat.
Una de les escenes que més recorde és quan la mare està preocupada perquè el carter li diu metàfores a la filla que la posen a cent. A la pel·lícula sembla que la mare no sap que és, però a la novel·la no, i de sobte aquesta en solta unes quantes seguides per amenaçar al poeta, que a més no té la mateixa ideologia que la senyora mare vídua. Molts fragments del relat semblen això una successió de metàfores per intentar apropar la poesia del poeta xilè a la prosa que vol utilitzar el seu paisà.
!Ahora tu sonrisa es un mariposa, pero mañana tus tetas van a ser dos palomas que quieren ser arrulladas, tus pezones van a ser dos jugosas frambuesas, tu lengua va ser la tibia alfombra de los dioses, tu culo va a ser el velamen de u navio, y la cosa que te humea entre las piernas va a ser azabache donde se forja el erguido metal de la raza! Buenas noches!

Publicat dins de cinema, Literatura | Deixa un comentari

Sólo te ahorcan una vez, de Dashiell Hammet.

El retorn al mercat del dijous a Llíria d’una parada de llibres de segona mà o d’intercanvi (crec que és nebot del que venia abans quan érem xicotets) m’ha fet tornar a retrobar-me amb la novel·la negra. Aquesta vegada amb un recull d’històries publicades per Dasheill Hammet en diferents revistes de l’època. Algunes ja tenen com a protagonistes a alguns dels personatges que es faran famosos a les seues novel·les i al cinema negre americà d’aquells anys i posteriors: Sam Spade, l’agent de la Continental,….Res a desmerèixer a les novel·les: intriga, violència i humor els trobaràs a totes elles: “El client de Sam Spade són ciutadans honrats i temerosos de Déu”.

Per cert, si estigueren en un país normal, tots aquests llibres estarien editats en la nostra llengua, i no en la de l’invasor.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El signo de los cuatro, d’Arthur Conan Doyle

Sempre és bo tornar a llegir Conan Doyle i el seu personatge més famós, Sherlock Holmes. Aquesta vegada en la segona novel·la llarga del personatge i trobada al mercat del dijous de Llíria: elemental, estimat Watson.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Violetas de marzo, de Philip Kerr.

Feia temps que no llegia novel·la negra d’aquest estil i aquesta que vaig trobar al mercat del dijous del meu poble, m’ha entusiasmat. Un detectiu amb l’estil de Philip Marlowe, però amb menys autocensura respecte al sexe que l’original, recorre el Berlín nacionalsocialista durant la celebració del jocs olímpics del 1936 intentant resoldre un cas que li han encomanat. Al mateix temps que intenta fer la seua feina, l’autor ens fa un retrat de la societat alemanya del moment, de com l’onada nazi afecta a la vida diària de les persones i la por diària a no ser malinterpretat per les autoritats. Les rivalitats entre els membres del partit i la burocràcia nazi i la corrupció generalitzada a tot l’aparell de l’Estat, propi de qualsevol dictadura.
De tota manera he trobat una errada, diu que al 1936 ja hi havien republicans espanyols al camp de concentració de Dachau, cosa que no és possible,ja que la guerra civil just acabava de començar; i gitanos, cosa que tampoc potser ja que la primera reclusió del gitanos, per evitar la seua presència a la capital durant les olimpíades va ser en un camp prop de Berlín i va ser més tard quan les posaren en camps de concentració com Dachau o Auschwitz. Potser és una mala traducció al castellà?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Van ploure estrelles, de Raquel Ricart.

Al mercat del dijous de Llíria (estic fart dels que diuen mercadillo o mercadet, castellanitzant encara més la nostra llengua i menyspreant al mercat que s’ha fet tota la vida) vaig trobar aquest llibre de Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, autora de Les ratlles de la vida. No sabria si qualificar-lo com a infantil o juvenil, però m’ha agradat la part que correspon al descobriment de les muntanyes per part del protagonista, potser l’autora s’ha inspirat en algun dels cims del propera Serra Calderona?. La resta ja és el descobriment de la vida real per part d’un nen amb una germana petita malalta i de com ho intentar afrontar. La narració és una bona manera d’explicar al joves el com afrontar aquests temes que semblen tabú per a ells.

Potser molts escriptors valencians necessiten, per necessitats econòmiques, escriure novel·la juvenil, però si després ens alegren amb novel·les més ambicioses com Les ratlles de la vida, benvingudes siguen.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Un home mossega un gos. Quin periodisme tenim?

Crec que hi ha una dita que diu que si un home mossega un gos, això és notícia, però el contrari no. Hi estic d’acord, però això moltes vegades distorsiona o manipula la realitat i els periodistes haurien d’anar amb compte amb això, si ni volen distorsionar o manipular la realitat en benefici d’alguns.
Aquesta setmana han aparegut unes pintades a la seu del PP de La Pobla de Vallbona i de seguida la premsa comarcal i el diari Levante-emv ho han publicat (l’home mossega al gos), però quants atacs contra seus de partits, associacions culturals, … són silenciats per aquesta premsa, o en el millor dels casos, mereixen una petita ressenya? (el gos mossega l’home). El publicar aquestes notícies ( fets que desaprove sempre) emprant la teoria de l’home que mossega al gos, distorsionen la realitat que patim en aquesta comarca des de fa molts anys, i afavoreixen als sectors radicals d’extrema dreta que veuen que les seus accions queden impunes i aleshores, es veuen més forts per continuar fent de les seues. Per favor, miren que publiquem o com ho publiquem!

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

El somriure de Mandela, de John Carlin.

Ja fa molts anys vaig llegir el llibre de John Carlin “El factor humà” que narra com Nelson Mandela utilitza el món del rugbi per cohesionar a una societat totalment dividida. Evidentment que no es fa tota aquesta feina amb un simple campionat del món i la seua gran final. Hi ha una feina prèvia d’anys enrere, de moltes converses, lluites, avanços i entrebancs. En aquesta llibre l’autor ens conta tots aquests antecedents que varen desembocar en els fets del llibre esmentat a l’inici. Ens fa conèixer la vida i els esdeveniments que varen ocórrer des de l’alliberament de Mandela fins al final de la seua presidència a Sud-àfrica, i com aquest van desembocant amb els fets del Mundial de Rugbi que varen guanyar els sud-africans contra els poderosos All Blacks.
Potser els redactors del diari El País i molts polítics espanyols haurien d’aprendre del que va fer aquest home i que ens conta l’antic col·laborador del diari, al que varen acomiadar pel seu posicionament en el tema de la independència de Catalunya.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Pujada nocturna a la Rodana (Vilamarxant)


Ahir varem participar a la pujada nocturna a la Rodana que es fa cada estiu a Vilamarxant. Es puja fins al cim per vore la posta de sol i després es baixa a sopar a la bassa Barreta, sopar amenitzat amb un poc de música. El recorregut és per pista, supose que no agafen sendes per evitar problemes al portar tanta gent i sobretot quan es fa fosc. Això no fa el recorregut tan bonic com ho podria ser, però no es pot jugar amb la seguretat d’algunes persones.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari