Entre el Túria i el Ridaura

A principis del segle XIX l’autor d’Sleepy Hollow es va hostatjar durant una temporada en una Alhambra no molt ben cuidada aleshores. Allà va escriure aquest llibre que sembla una barreja entre records personal i una recopilació de llegendes que contava el poble granadí per aquella època. No vos espereu contes com les de Les mil i una nits, com alguns la comparen. Són contes amb protagonistes de diferents èpoques i religions, però sempre amb alguna connexió amb el passat àrab del palau Nazarí.
M’ha fet gràcia tres coses dels contes:en un hi ha personatge que li diuen Pedro Gil, però és més conegut per Peregil, i diu que era gallec, segur?. En un altre conte tracta al rei Felip V de Castella com a hipocondríac extrem i ple de manies, i sort de la reina Isabel; que ens ho diguen als valencians i catalans que era aquest rei! I una extracte:
“Esta clase de individuos es bastante común en España; por todas partes se tropieza con personas respetables relegadas al olvido, decorando en un rincón la miseria, el amargo agravio y la patente injusticia recibida en pago de sus servicios. Y por cierto que cuando un español se ve precisado a sostener un pleito o formar alguna reclamación contra el gobierno, puede decirse con toda seguridad que ya tiene para rato.”
Els temps no han canviat gaire.

Fa molts anys, encara hi havien pessetes i dracmes, vaig adquirir aquest parell de llibres (un poc mes vellets), però els vaig regalar a una estudiant (aleshores) escocesa-grega (i ara catalana) per a que aprenguera la nostra llengua guiant-se pel grec. Aquest mateix any, a l’estiu, vaig tenir un conversa amb un llibreter de la ciutat d’Olímpia sobre ells. Ara, després de l’estimul del darrer número de la revista Lletraferit, he decidit tornar a adquirir-los i llegir-los. I realment, val la pena. Potser no entenc molt de poesia, però la lectura d’aquests poemes et fa despertar la curiositat sobre els fets històrics del que parlen molts d’ells (sobretot el traduït per Carles Riba, a l’altre predominen més els poemes d’amor i eròtics). Reconec que cal fer més d’una lectura d’ells, però tinc temps per fer-la, el camí a Ítaca ha d’ésser llarg i ple de coneixences.

La casualitat ha fet que la lectura d’aquesta llibre que pensava que estava esgotat (el vaig adquirir en un parada de l’editorial L’eixam al Folkestiu de Bétera) haja coincidit amb la polèmica sobre la tomba del genocida nazi croat, del que parla el llibre, que l’ajuntament de Carcaixent vol retirar del sue cementiri (Això de la memòria històrica sembla un llei eunuca, està, però no funciona).
El periodista Francesc Bayarri reconstrueix (o ho intenta) la veritat del que va passar a Carcaixent a l’any 1969: l’assassinat del militar genocida, responsable dels camp de concentració a la Croàcia aliada del nazis, Vjekolav Luburic. Una investigació que intenta donar respostes a molts (potser massa) interrogants que es varen deixar oberts les investigacions fetes en aquella època i posteriors. Al mateix temps que ens conta les peripècies del general i del seu presumpte assassí, Ilija Stanic, l’autor ens va explicant la situació actual dels estats que formaven la vella Iugoslàvia del Mariscal Tito, i la situació a Espanya als any seixanta de molts amagats (i protegits per regim franquista) nazis de Croàcia i altres llocs. I ací em sembla la part més interessant, que la gent sàpiga com de feixista era el regim franquista, que molts intenten suavitzar per no sé quins foscos interessos. Com també per ajudar a entendre una mica millor el conflicte que va destruir la vella Iugoslàvia i va causar tants de morts a final del segle passat,i que potser encara no està resolt del tot.

Després de la seua estància a la ciutat d’Alexandria, l’autor anglès publica una guia de la ciutat. Però no una guia qualsevol, una guia de la ciutat que potser el pas del temps l’ha deixat ja antiquada al que es refereix a les dades i a les descripcions, però sense deixar de perdre el seu valor literari. Una guia personal, ella qual l’autor deixa per escrit les seues sensacions i les seues opinions. Potser és això el que està intentant fer els darrers anys l’editorial Pòrtic amb els seues “petites guies”, amb autora com Joan Daniel Bezsonoff o Adrià Pujol?
La guia té clarament dues parts. La primera i per mi la més interessant, és la història de la ciutat fins a finals del segle XIX. Crec que és en aquesta part on l’autor es llueix més. La segona, ja no tant interessant, seria la guia de la ciutat en aquella època. I és per això que baixa l’interès,i no per la qualitat literària, ja que la ciutat ha canviat des dels anys vint,com ja està advertit a les notes al final del llibre. Aquest també acaba amb un sèrie d’apèndix per explicar millor algunes parts de la guia.
Diuen que gràcies a aquest llibre i al seu autor, occident va conèixer al poeta Kavafis.Si és cert, crec que cal agrair-ho, sobretot els amants de música de Lluís Llach.
Cal destacar les explicacions sobre les diferents religions i corrents dins d’aquestes que hi ha al llibre. Personalment encara no entenc la raó d’aquestes discussions teològiques i el mal que han fet al llarg de la història. Discussions i lluites sobre la manera d’entendre coses que no existeixen. Puc arribar a entendre que en aquella època s’arribaren a matar per opinar sobre si Crist tenia una o dues substancies, una o dues voluntats, el que no entenc és que en ple segle XXI encara hi haja gent discutint sobre el aquest absurd tema.

“La era de la investigación había tocado a su fin y acababa de empezar la era de la autoridad, y vale la pena tomar nota de que el declive de la ciencia en Alejandria coincide exactamente con la ascensión del cristianismo.”

Haver escoltat a parlar d’aquesta novel·la, la meua relació personal amb la ciutat de Solsona i el tema de les guerres carlines, em feren comprar aquest llibre de l’autor solsoní. Però la lectura ha estat una mica estranya, no cerqueu en ella la típica novel·la històrica de best-sellers que tant abunden i omplen les prestatgeries amb “totxos” de més de mil pàgines. Cap argument que englobe tota la narració, un estància estranya d’un prussià al bàndol carlí i un metge un poc anarquista, es barregen amb llargues descripcions (el millor de la novel·la) i amb opinions sobre els fets. Potser a alguns els trenque l’esquema de bons i dolents (liberals i carlistes) que ens ensenyaven a l’escola, i és que no tot és blanc i negre en aquest món, sinó amb grisos, ni els carlins eren tan dolents, ni el liberals tan bons, cosa que fa dubtar sobre la idoneïtat d’aplicar la paraula liberal al bàndol dels partidaris de Maria Cristina i Isabel II.

Fuster descol·locat, fuster desconegut i una mica perdut. Deu autores han imaginat deu històries de ficció amb l’escriptor de Sueca com a protagonista o coprotagonista posant-lo en situacions poc probables a la vida de pensador valencià, o no? això mai se sap, eren altres temps. Hi ha per a tots els gustos i personalment, la majoria m’han agradat.
Felicitar a Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, per la feina de coordinació de totes les històries i l’elecció de les autores d’aquestes.

“-Gràcies Maria, és un honor.
-En realitat, és nostre. L’honor és tot nostre, senyor Joanfusterlescripor.”