Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Ella ve quan vol, de Matthew Tree

Em vaig portar una agradable sorpresa al trobar aquest recull de narracions de Matthew Tree a la biblioteca de l’institut ja que és del 1999 i jo el vaig començar a conèixer més tard, un poc després del 2000 i sobretot a partir del seus llibres contra la monarquia o la religió, o la seua novel·la De fora vingueren. Hi ha narracions per a tots els gustos, però a mi m’han agradat molt la primera (Estiu d’amor) i Premsa anglesa.

Màtria o barbàrie; de Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta-Fernàndez.

Potser és molt difícil estar d’acord al cent per cent amb totes les veus que apareixen en aquest treball col·lectiu dirigit per les tres dones que apareixen a la portada, però crec que la seua lectura és molt recomanable actualment i a partir d’aquí parlar i treballar per millorar el nostre futur nacional. Molts són els àmbits tractats en aquest volum, però en una cosa que coincidim tots, és que mentre continuem vinculats a un estat com l’espanyol, no podrem avançar en molts dels drets socials que sempre reivindiquem. No sabem on anem, però sabem d’on venim i no volem tornar.

He escrit petit tasts al meu facebook en un àlbum anomenat política.

Ricard II, de William Shakespeare

De la biblioteca de l’institut vaig agafar per aquest estiu el primer dels drames històrics que formen l’Henriada o cicle dels Lancaster (Ricard II, les dues parts d’Enric IV i Enric V) del dramaturg anglès més famós. En aquesta ens narra els darrers anys de la caiguda del darrer rei de la dinastia Plantagenet (Ricard II) i la seua destitució per instaurar la dinastia dels Lancaster amb la figura del seu cosí Enric IV. A més ja ens va mostrant com es va planant la llavor del que més endavant donarà peu a la guerra de les dues roses, la rivalitat entre els York i els Lancaster que culminarà a l’obra Ricard III, supose que posterior a la tetralogia.

Aquesta edició és bilingüe, en castellà i anglès.

Balla amb Babel, de Joan-Lluís Lluís.

En aquest petit (de mida) assaig Joan-Lluís Lluís aprofita el mite bíblic de la torre de Babel per a explicar-nos la diversitat lingüística, els perills que s’enfronta i el seus avantatges enfront de la seua desaparició en favor d’unes poques llengües amb estats potents al darrere, a més del possibles perills que això comportaria. Una petita joia de l’autor de Perpinyà.

Gil, el granger de Ham-El ferrer de Wootton Major, de J.R.R. Tolkien.

A la biblioteca de l’institut vaig trobar aquests dos petits relats del creador de l’univers del Senyor del anyells i, la veritat és que malgrat la gran diferència entre aquest relats i la seus més coneguda trilogia dels anyells (sobretot en mida), aquest no defraudaran gens als seguidors de Tolkien. I a més amb molts tocs d’humor i sàtira enfront de la serietat de la trilogia.

Sembla ser que els segon relat, el més curt va inspirar Michael Ende per a escriure la seua novel·la més popular, La història interminable.

Contes i faules de Francesc Eiximenis.

L’AVL va publicar aquest recull de contes i faules moralitzants que es troben a l’obra de Francesc Eiximenis adaptades al català actual. Interessant és adonar-se que a majoria dels contes tenen com a protagonistes gent de Mallorca, Catalunya i València, amb algunes incursions a Occitània i Castella. Per als que encara no tenen clar la unitat que hi havia entre els Països Catalans: Eiximenis, nascut a Girona, però vinculat sobretot a la ciutat de València, troba la mort a Perpinyà.

Poemas y canciones, de Bertolt Brecht

CANCIÓN DE UNA MADRE ALEMANA.

Camisa parda y botas altas,

hijo mio, te regalé.

Mejor habría sido ahorcarme

de haber sabido lo que sé.

 

Al verte levantar la mano,

hijo, y a Hitler saludar.

¿sabía yo que aquellas manos

todas se habrían de secar?

 

Cuando de una estirpe de héroes

hijo mio, te oía hablar,

que tú serías su verdugo

no lo podía imaginar.

 

Y detrás de aquel mismo Hitler,

hijo mio, te vi marcha,

sin sabr que quien les siguiera

no regresaría jamás.

 

Alemania, tú me decías,

hijo, no se conocerá.

Ceniza y piedra ensangrentada,

¿quién conoce a Alemania ya?

 

Con la camisa parda un día

te fuiste y yo no me negué.

Con ella puesta morirás:

yo no sabía lo que hoy sé.

Tornarem a cometre les mateixes errades els europeus? hauran de tornar a venir el americans a treure’ns les castanyes del foc altra vegada?

 

Blandín de Cornualla.

A la biblioteca de l’institut he trobat aquesta novel·la de cavalleries anterior al Tirant lo Blanc i escrita originalment en occità amb molts catalanismes, cosa que pot donar pistes de la seua autoria actualment totalment desconeguda. No espereu trobar cap gran relat amb grans descripcions de personatges, potser en aquella època encara no volien això els lectors i potser vos recordarà a algunes pel·lícules de l’època d’or de Hollywood. Tot això vindria més tard, amb les novel·les que el Quixot si que salvaria del foc.

Les llunes de Russafa, d’Adolf Beltran.

Quatre part té aquesta novel·la, quatre parts que són les fases de la lluna i metafòricament semblen guiar les històries que en ella es conten. Lluna Plena, tot sembla anar bé, tant a la Russafa de València com a la de Bagdad. Lluna minvant, les coses comencen a complicar-se per passar a la lluna nova, la foscor, on tot va malament. Però després ve la lluna creixent i el poder ressorgir de les cendres i renaix l’esperança d’un futur millor (almenys per alguns).

Aquest llibre l’he agafat prestat aquesta darrera setmana de la biblioteca de l’institut.

Curial i Güelfa.

A la biblioteca de l’institut hi ha vàries adaptacions del Curial i Güelfa per poder consultar. Vaig agafar aquesta de l’editorial Teide i la trobe ben editada i entenedora per la públic actual, d’aquesta obra de la literatura catalana del segle XV que les darreres investigacions, d’Abel Soler, atribueixen a Enyego d’Avalos, cavaller valencià de la cort d’Alfons el Magnànim.

A diferència d’altres novel·les de cavalleria l’autor intenta donar-li una versemblança que altres no tenen, com les ajudes econòmiques de la protagonista cap al seu protegit per així aquest poder fer carrera dins de la mon de la cavalleria, i l’ambientació en llocs reals d’època i no inventats. L’haguera salvat el Quixot com va fer amb el Tirant?

Raquel, d’Isabel Clara Simó.

Quan anava a la facultat tenia una companys de nom Raquel Simó i quina casualitat que era neboda de l’escriptora d’Alcoi. El darrer any de carrera va eixir la primera edició d’aquesta novel·la i la vaig comprar i li la vaig regalar. Jo no la vaig llegir mai, fins ara. Desconec si ella el va llegir, fa temps que varem perdre la contacte. Anys més tard, molts, l’he agafada de la biblioteca de l’institut i ara sí que he devora aquesta novel·la dietari on l’escriptora alcoiana ens conta la transició de l’adolescència a l’edat adulta d’una jove que està estudiant COU i a punt d’entrar a la universitat: els seus amic, pares i els diferents problemes amb que es troba durant aquest any on molts hem de prendre decisions que ens poden marcar el futur per a bé o per a mal.

Versos per a Anna, de Marc Granell; Versos per a Marc.

Estime la mirada

amb què mires,

les mans amb que acarones

la tristesa,

la veu amb què fas nàixer

primaveres

en el cim més hivern.

 

El pas amb què camines

tots els dubtes

 

I la flor sempre encesa

dels teus llavis.

A la biblioteca de l’institut he trobat aquest petit llibre de versos de Marc Granell de dedicats a una xica anomenada Anna, i prop d’aquest un altre petit llibre, però ara amb versos d’altres poetes dedicat al poeta.

La construcció de l’enemic interior, d’Antoni Simon Tarrés.

“The violent depolitization that lies at the heart of the Spanish national project has a pupose. Its purpose is to defend Spain, yes, gut more importantly it is to defend the longevity of the Spanish ruling class.” (Ignasi Bernat i David Whyte, “Spain must be defended: explaining the criminalization of political dissent in Catalonia” State crime journal, 9-2-2020)

Sí, ho escric en anglès, com al llibre per als que es queixen que en català no ho entendran. Potser en la llengua més universal ho arriben a entendre el perquè Espanya és irreformable i molts no volem continuar dins d’aquest estat amb aquesta democràcia de façana en la que ni valencians, ni catalans tenim encaix, i no serà per culpa nostra, que mira que ho hem intentar manta vegades. No, és per culpa dels espanyols, que no es volen i ja ens ho han demostrat moltes vegades al llarg de la història. I si ens volen, en volen transformats, submisos als seus interessos i que no molestem molt per a que fa anys que manen des de Madrid, ho continuen fent. I d’això també se n’hauria d’adonar aquest progressisme espanyol, que a la mínima prioritza la “unitat d’Espanya· a treure del poder a aquest Spanish ruling class que fa tants anys que fan el que volen. Perquè jo crec que això que diu al final del llibre, mai passarà:

” Tanmateix, entenem que només un canvi substantiu en la cultura política espanyola dominant a partir d’una reflexió, així com una voluntat de rectificació profunda, d’un trajecte estatal històricament incapaç de configurar una unitat de convivència i substituir-la per la del valor del reconeixement de la pluralitat cultural i nacional. Ras i curt, la senda orteguiana i schmittiana, així com els seus antecedents politicoideològics, hauria de ser abandonada a tots els nivell, constitucional inclòs.”

Un lectura ideal per completar la recent de Ricard Chulià: País Valencià, una eixida d’emergència.

 

 

El poema de la rosa als llavis, Joan Salvat-Papasseit i Tomàs de los Santos.

deixaré la ciutat que em distreu de l’amor
la meva barca
el Port
i el voltàmetre encès que porto a la butxaca—

l’autòmnibus brunzent
i el més bonic ocell
que és l’avió
i temptaré la noia que ara arriba i ja em priva

li diré com la copa melangiosa és del vi
—i el meu braç del seu coll—
i veurà que ara llenço la stylo i no la cullo

i em faré el rostre pàl·lid com si fos un minyó
i diré   maliciós:
—com un pinyó és la boca que em captiva.