Entre el Túria i el Ridaura

JO

La paraula jo és creguda,
es pensa que és important,
la més important de totes,
l’única i fonamental.

Vol anar sempre en majúscula,
i si no, no hi vol anat.
(Per voler, tot o voldria,
fins un barret en el cap).

Com tot cregut, fa el ridícul
més espantós i cabdal.
Cap paraula no és més que altra:
totes s’esborren igual.

Aquests és un dels poemes d’aquesta selecció feta feta per Vicent Camps que ve acompanyada d’un CD on es poden escoltar del seua veu la major part dels poemes que hi ha al llibre. Poemes fàcils d’entendre que parlen de l’amor, de l’amor a la terra i al país, i denunciant el que estem fent amb ella.

De vegades el llibres et donen sorpreses molt agradables, i una d’aquestes és aquest llibre que no pots deixar de llegir una vegada t’has enganxat a ell. No entenc aquesta dèria d’algunes editorials de traduir autors estrangers infumables, quan tenim tanta qualitat a casa, i aquest llibre crec, que em dona la raó. No havia llegit res de Joanjo, però repetiré segurament.
Llibres dins de llibres. Després d’una aventura de joventut d’uns joves universitaris intentant relacionar literatura, pornografia i moviment obrer, un d’aquests intenta posar-la en pràctica escrivint una novel·la, però el públic no se n’adona de les seues intencions, es queda només amb les petites coses. Només un dels seus companys arriba a entendre alguna cosa del que l’autor fictici intenta explicar a la seua fracassada novel·la. Però tampoc no arriba a capir el veritable sentit de la narració, i evidentment això es descobreix al final de la novel·la,que evidentment no el diré.

Super Superherois estellesians.

A Batman

No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.

A Spiderman

M’arrape a tu, pared de terra llisa.
Arrape els teus murs amb ungles brutes.

A Superman

Jo tinc una mort petita
meua i ben meua només
Tothom la coneix a ella
Kriptonita és els seu esment.

A Dràcula

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari d’alls, blanc, gastat
i pensareu que perdreu la por,
i ja amb solemnitat , després

tancareu el taüt.

A Thor

Ell tenia un martell
un martell d’acer
d’un acer vell que a diari
feia justícia tot el temps.

A l’home llop

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m’agrada!
Ai, com m’agrada la lluna
la lluna de la muntanya!

A Iron man

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el cos oxidat, i deixar-lo ben lluent.

A la dona invisible

Deixa’ m que et mire com volia abans,
deixa’ m que et mire sense més ni més,
trie els silencis i m’ agraden grans
i els faç estelles amb el bes, després.

A Batman i Catwoman

No hi havia a Gotham city dos amants com nosaltres.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Després de recuperar fa unes setmanes el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, vaig intentar cercar l’antologia de poemes d’Ibn Khafaja, el poeta andalusí d’Alzira, titulat Jardí Ebri, i traduït per la mateixa parella (Piera i Gregori). Però aquesta cerca no ha donat resultats positius, només he trobat aquesta selecció de 16 poemes del llibre editat per edicions 96 de Carcaixent. Una petita mostra on parla de l’exili, de la seua enyorada Alzira, del vi (a les prohibicions religioses no els fa cas ningú amb una mica de seny), la natura i l’amor.

Tirèsias adverteix Creont: “¿Quina proesa és, matar un mort per segona vegada?”, i aquest no fa cas de l’advertiment i després ho pagarà.
Rellegint la tragèdia grega d’Antígona trobe paral·lelismes amb l’actualitat. Antígona vol donar sepultura digna al seu germà mort en combat, malgrat que lluitava amb els enemics de la seua ciutat. Creont, el cap de la ciutat li nega aquesta petició, i ella tira pel dret desobeint al cap i acceptant les conseqüències de la seua decisió. Creont, com actualment passa en aquest país, no deixa enterrar els morts si no són del seu gust. Quantes foses comunes hi han en aquest país amb gent esperant una mica de dignitat? Però a l’obra aquest cap venjatiu ho paga i d’una manera cruel. Ho pagaran els que actualment actuen com ell? Potser ja comencen a pagar-ho havent de fer-se càrrec dels ossos d’aquest cabdill per la gràcia de no sé quin Déu!
Potser si Creont haguera fet cas a l’endeví li haguera anar millor. No diuen que rectificar és de savis. Alemanya, un país que rectifica, demana perdó, ara és una gran potència. Actualment encara estan buscant familiars de víctimes dels camps de concentració i extermini per tornar-los els seus efectes personals, un del meu poble. Actua Espanya igual? No, i després s’estranyen que actualment aquest estat, siga un estat desestructurat, dividit i amb molta gent amb ganes de marxar d’ell.

um dia
a gente ia ser homero
a obra nada menos que uma ilíada
depois
a barra pesando
dava pra ser aí um rimbaud
um ungaretti um fernando pessoa qualquer
um lorca um eluárd um ginsberg
por fim
acabamos o pequeno poeta de província
que sempre fomos
por trás de tantas máscaras
que o tempo tratou como a flores
……………………………….

eu queria tanto
eu queria tanto
ser um poeta maldito
a massa sofrendo
enquanto eu profundo medito

eu queria tanto
ser um poeta social
rosto queimado
pelo hálito das multidões

em vez
olha eu aqui
pondo sal
nesta sopa rala
que mal vai dar para dois

Recordant la llengua portuguesa de la mà d’un poeta paranaense. Aquesta vegada amb un llibre bilingüe editat per kriller71ediciones. Malgrat estar traduït al castellà, no cal mirar gaire aquesta traducció, s’entén molt bé.
M’ha fet gràcia l’anècdota que l’editor conta al pròleg d’aquesta nova edició sobre un professor de matemàtiques a València, que es deixava aquest llibre a la taula de l’aula i de com els alumnes l’agafaven mentre estava per altres coses i es copiaven els poemes que més els agradaven. Evidentment, conec a aquest professor gran amant de la poesia i les matemàtiques.