Entre el Túria i el Ridaura

Sís històries conformen aquesta selecció de relats breus de l’autor nord-americà, sis relats en els que l’home s’enfronta a la natura en unes condicions climàtiques extremes, amb diferents resultats i diferents maneres d’encarar el perill d’una mort possible o gairebé segura.

Aquesta era la literatura juvenil de la meua època. Sembla que els temps han canviat prou des d’aleshores.

Relat curt on un home s’ha d’enfrontar al que modernament diríem “Només vull ser amic teu”, i s’accepta la situació malgrat que et mors de ganes de dir el que veritablement sents o vols. Tota l’acció es desenvolupa un unes nits d’estiu a Sant Petersburg, on per aquells dies hi ha moltes més hores de llum que de nit, d’ací el títol d’aquest relat curt.
Completa el llibre el relat curs “Un episodio vergonzoso” on es poden vore els efectes de l’alcohol i de la pretesa superioritat moral del protagonista sobre els seus subalterns. Hi ha un personatge, que no ix molt, però m’ha recordat al pare dels Karamazov.

Quan era un xiquet i feia la primària m’encantava llegir les col·leccions de còmics Historias ilustradas de Julio Verne que editava la desapareguda editorial Bruguera. Al volum cinc d’aquesta col·lecció, una de les dotze històries que hi havia era aquesta obra editada pòstumament pel seu editor i el seu fill. Enguany, a la fira d’intercanvi de llibres que fem tots els anys a l’institut he trobar la novel·la i ja l’he llegida amb una certa sorpresa: les històries narrades no són exactament les mateixes. Sembla ser que Verne després de llegir L’home invisible de Wells, va voler tractar el mateix tema de la invisibilitat, però donant-li uns tocs més romàntics. Va anar pensant i desenvolupant un trama que no va poder editar abans de la seua mort. Aquesta narració la varen editar pòstumament el seu editor amb uns “retocs” fets pel seu fill, com per exemple el canvi d’època de la narració i algunes coses més que fan que la novel·la no siga, en la meua opinió, el que Verne volia. Cap als anys 80 del segle passat la Societé Jules Verne edita els manuscrit original trobat al 1977, que està ambientat al segle XIX i té prou diferències respecte al publicat a inicis del segle XX,i amb un final diferent i més obert.
Com haureu pogut deduir, el còmic de l’editorial Bruguera editat en 1979 està basat en l’edició de Hetzel, l’editor de les obres de Verne, i el seu fill, i la versió que vaig trobar a la fira d’intercanvi és l’original que es va publicar en 1985. Poc podien fer els treballadors de l’editorial catalana si no coneixien res sobre la manipulació de la trama feta pel fill de l’autor de Nantes!

A la fotografia podeu observar les dues portades, la del còmic i la de la novel·la. Només fixant-se amb la vestimenta dels personatges ja es veu que estan ambientades en segles diferents.
I per cert, pel meu gust, açò si que és literatura juvenil, i no algunes coses que fan llegir als alumnes al centres educatius.

“No ens agradaven el llibres”. Als adolescents no els agrada llegir tret d’excepcions, però si a més afegim que la moltes de les obres pretesament juvenils que els fan llegir o els feien llegir als instituts no són precisament obres que enganxen, el panorama està molt negre. Potser el foment de la lectura s’hauria d’enfocar des d’un altre punt de vista i sembla que estan apareixent iniciatives respecte a aquesta tema.
Joanjo Garcia comença així aquest novel·la que no sé si qualificar-la de juvenil o no, però que en menys d’un centenar de pàgines t’atrapa i crec que pot atrapar al públic adolescent. Res de personatges monocolors, molt bons o molt dolents amb finals ensucrats. En aquesta novel·la si que apareixen els valors que ens agradaria transmetre als alumnes, però son presentats per personatges no tan simples com sol ser habitual. Personatges amb un passat no molt gloriós que torna per a sacsejar el present que estan vivint, retornant fantasmes del passat oblidats i que hauran d’aprendre a desactivar com si fora una bomba en la que has de tallar el cable correcte, perquè si t’equivoques les conseqüències poden ser fatals.
Del “llegir no val per res” al “per quan un altre llibre?” hi ha unes noranta pàgines per gaudir de bona literatura, val la pena!

Potser Enric Valor és més conegut per les seues recopilacions de rondalles valencianes, però també té una obra novel·lística al darrera. Aquesta és la segona novel·la d’ell que llegisc després de “La idea de l’emigrant” i en ella el més important, més que la trama amorosa del protagonista amb les dos dones protagonistes, és la descripció dels paisatges de les comarques on es desenvolupa l’acció, les de les terres de l’autor o properes al seu poble, amb especial atenció a la serra i les seus muntanyes. Potser a més dels dos amors femenins que es desenvolupen al llarg de la novel·la també està l’amor de al paisatge i a les costums de la terra on habiten, un amor compartit pel protagonista i l’autor que crec que també influeix a l’hora d’escollir amb quina de les dues dones es queda, malgrat que el preu que haurà de pagar serà abandonar aquestes terres. Terres, que en aquest moment estan passant pel difícil tràngol de la dictadura feixista de Franco (no es diu, però s’entén).
Un altre aspecte destacable de la novel·la és el ric vocabulari que utilitza l’autor, vocabulari que sembla que es perd i que en novel·les actuals es difícil de trobar. Potser el defecte de la novel·la és que les descripcions paisatgístiques i l’ús d’aquest ric lèxic fa alentir la trama, cosa que als molts lectors pocs avesats no agradarà, però que les rates de biblioteca poc encantar.