Entre el Túria i el Ridaura

Ja feia temps que havia escoltat parlar d’aquest llibre a la premsa (no recorde si l’Avui, El Punt, o l’Ara), però l’edició que recomanaven estava esgotada feia anys. Gràcies a l’editorial Adesisara, el podem trobar de nou a les llibreries, i només cal agraïr a aquests valents editors per tornar a posar en circulació aquesta petita joia amb la que, a través de les sueus pàgines, viatges de Tunísia a la Sicília d’inicis de segle XX, d’una manera que sembla acostar-se més a la poesia en alguns fragments, que no a la prosa de viatges. Un gran descobriment d’aquest escriptor que ens han tingut amagat o oblidat durant molts anys. Mireu com comença i com justifica el títol del llibre:
“Diuen els geòlegs que, en èpoques remotes, una mena de passera, sobreeixint de les aigües, migpartia la Mediterrània en dos llacs: el de ponent i el de llevant. De Calàbria a Tunis, per un pont de roca viva, les espècies animals anaren i vingueren de l’Europa a l’Àfrica; a l’home, tocatardà com és, li ha calgut servir-se del pont líquid. Alguna raó hi ha que la mateixa paraula designi el pont, en llatí, i la mar, en grec.”
Aquest llibre en realitat el va fer con a conseqüència de la preparació d’un altre llibre sobre l’expansió catalana al Mediterrani, però després d’una petició personal d’una amiga va néixer aquesta visió més literària de d’aquestes dues part del nostre mar, on els catalans deixaren la seua empremta. Per cert, a la meditació històrica final, els aragonesos no eixien molt ben parats.
Un dubte, va llegir aquest llibre Lluís Llach abans de composar el seu Pont de mar blava?

Un petit pensament sobre l’educació de l’època (potser encara és vigent en alguns altres àmbits):
“Massa parlen, els llibres, dels imperis militars, i omplen el cap dels minyons amb idees immorals i falses, Si d’imperis cal parlar, valdria més de posar en primer aquells que (com Cartago, Venècia, Anglaterra) basats en el domini de la mar, han fet progressar elements indispensables que són de llur pròpia existència: el comerç, la geografia i la física.”

Abans que Josep Maria de Sagarra visités la Polinèsia i escrivís el seu llibre “La ruta blava”, l’escriptora gironina Aurora Bertrana ja havia fet un viatge semblant i havia deixat les seues impressions per escrit en aquest llibre que vaig trobar al darrer mercat d’encants que es va fer a la rambla de Sant Feliu de Guíxols. L’autora visita les illes de la Polinèsia francesa dedicant cada part de la narració a cadascuna de les illes que visita. No cau en la temptació de lloar al bon indígena, com faria el típic escriptor de best sellers, ja que se’n troben en aquella època. Fins i tot en un dels capítols ens descriu com aquests indigenes passen en pocs minuts de dur una vida diguessin moderna, per fer-se passar per maoris de pel·lícula, ja que s’acosta el vaixell correu i amb ells turistes als que poden treure algun dòlars per poder anar tirant.
Muller molt independent, ho demostra a cada anècdota narrada on ella és normalment la protagonista. Al viatge va acompanyada, però ho sabem per altres circumstàncies, ja que ella en cap moment menciona a l’home o amant en aquell moment que l’acompanyà al viatge (El Sr. Choffat s’havia enamorat de “les meues cames i altres accessoris”).
Aquests dies que tan es parla de religió destaque les seues impressions sobre els missioners que anaven a evangelitzar pels mars del sud. Al capítol on fa un resum de la història de Tahití, ens explica que temps després d’arribar els missioners protestants, arriben el missioners catòlics. Si per als habitants d’aquelles illes ja va ser un gran salt el pas de paganisme al cristianisme (en aquest cas versió protestant), ara que volien els catòlics? marejar-los més? Tot això desemboca en una baralla entre francesos (catòlics) i anglosaxons (protestant) on els més perjudicats són els més innocents. I tot això em fa preguntar-me, perquè aquesta dèria evangelitzadora de les religions cristianes i musulmanes? Perquè els jueus o hindús o altres no la tenen o no es nota tant? No poden deixar a la gent en pau?

Per cert, Aurora és filla del també escriptor gironí, Prudenci Bertrana.

Aquest és un recull de relats curts amb el tema de les obsessions i les manies com a fil conductor: trens, llibres, la llengua, les paraules, el cinema o les persones són les diferents obsessions en dels relats que formen aquest recul: el del senyor que per un problema de memòria té una gran biblioteca amb molts exemplars del mateix llibre, l’illa del tresor; l’obsessió que de posar notes a peu de pagina en un altre dels relats (crítica als que no saben explicar bé les coses o assaig d’una manera diferent de narrat?). Hi ha un altre sobre un xic que sembla que la seua vida es base en totes les pel·lícules que ha vist, i tot narrat amb bona mà per l’escriptor i periodista de Riudellots. Feia temps que anava darrere d’aquest llibre i el vaig trobar en una botiga de llibres de segona mà al carrer Ballesteries de Girona i no ha decebut les meues expectatives.

Dario Fo novel·la la vida del campió alemany dels pesos semi-pesants Johann Trollmann, esportista d’origen sinti, i tots els problemes que va tenir amb els dirigents nazis fins la seua mort en un camp de concentració, segurament a mans d’un kapo envejós per haver-lo guanyat en un darrer combat.
Johann és un prometedor boxejador que va pujant amb un estil de boxa que no agrada gens a les autoritats nazis: no sembla alemany, no entoma cops, balla a la pista. Amb aquestes excuses volen amagar el seu racisme i primer l’impedeixen anar a les olimpíades del 1928 i més tard, ja com a professional li treuen als despatxos el títol de campió alemany guanyat al ring (restituït a l’any 2003 per la federació alemanya de boxa). A partir d’aquest fet comença el seu calvari amb les autoritats, que el portarà finalment, com la majoria de gent de la seua raça als camps de concentració i d’extermini.
A més de la desafortunada vida del protagonista, l’autor també en dona un pinzellades generals sobre la persecució dels gitanos pel règim de Hitler amb personatges tan foscos com el Dr. Robert Ritter, ideòleg del porraimos (holocaust gitano).

Al sisè volum de les obres completes de Josep Maria de Sagarra es troben aquest dos relats totalment diferents un de l’altre. Al primer retrata la vida d’una tieta fadrina de la burgesia barcelonesa amb tots els personatges que hi han al voltant, familiars o no. El segon és una història d’un amor impossible entre un seminarista i un xicona del seu poble, on cap d’ells té una moral exemplar, envolats de personatges que tampoc són molt exemplaritzants. A cadascuna utilitza almenys amb la meua opinió, dos llenguatges totalment diferents, la primera és una llengua més culta i propera al barceloní, a la segona utilitza un vocabulari molt més empordanès i en alguna vegada fins i tot rossellonès (l’únic autor actual que s’atreveix a jugar així amb les paraules és el begurenc Adrià Pujol). Personalment em quede amb el segon relat ja que la zona de Port de la Selva la coneixia prou bé i m’agrada molt més que la part alta de Barcelona. A més, crec que la segona novel·la està més aconseguida que la primera.
Les descripcions de paisatges o les descripcions de personatges (tan exteriorment com interiorment) són més aconseguides al la narració empordanesa que a la barcelonina, i són la part més important d’ella ja que la història principal és una tòpic relat fulletonesc d’amor prohibits per la repressió religiosa del moment.
Sembla que l’autor va tenir problemes per la descripció que fa de Girona a la segona part d’All i salobre, però s’ha de tenir amb compte que en aquella època Girona distava molt de ser la ciutat neta i polida que és ara, Pla al llibre “Girona” també descriu una ciutat molt allunyada de l’actual.

Del còmic a la novel·la, és així com vaig descobrir molts autors i en especial a Jules Verne. A la darrera edició de Temps de flors a Girona, en el mercadet que hi ha al pont de Sant Feliu vaig trobar aquesta novel·la de Jules Verne que ja coneixia en la seua versió còmic que va editar Bruguera quan era xiquet. Ara l’he trobada en un col·lecció de novel·la bèl·lica, cosa que no entenc, ja que no considere aquesta narració ambientada a Grècia durant la guerra de la independència respecte a l’imperi otomà, com una novel·la bèl·lica. La trobe una narració d’aventures en la Verne ens vols transmetre els seus coneixements històrics i geogràfics de la zona, i donar la seua opinió política sobre alguns temes com l’esclavatge (com fa també a Nord contra sud, aquesta ambientada a l’estat de Florida durant la guerra de secessió americana), i tot amb una petita història romàntica pel mig.
A la introducció diu que a Grècia no va agradar molt aquesta novel·la per la descripció que fa d’alguns habitants del Peloponès, però si has viatjat per allà, com vaig fer fa anys en una autocaravana, entendreu de seguida que l’opinió de Verne no era molt exagerada, sinó mireu una de les fotos que vaig fer a Vathia, al sud de la península de Mani.

“o que você não sabe nem sequer pressente
é que os desafinados também têm um coração”

Aquests versos de la cançó de João Gilberto és de les primeres coses que m’ha vingut al cap en anar llegint aquest poemari de l’escriptor i mestre de Nàquera, Alexandre Navarro, i molts vos preguntareu la raó. Doncs senzillament perquè els entenc i m’agraden, i crec que estan ben fets. Poetes com ell o com Joan Castellano i Enric Sanç em fan gaudir de la poesia, ja que com a inexpert que soc en aquest tema, a vegades em costa digerir alguns poemes que intente llegir i em quede amb una sensació d’impotència que em fa preguntar-em si soc un ignorant i no arribe a més amb la lectura de poemes. Gràcies Alexandre per reconciliar-me amb aquesta part de la literatura que he tingut abandonada durant períodes massa llargs. Com a mostra, un versets amb un estil marchià (hi hi, l’adjectiu és meu!):
“Si com aquell que afirmà tan segur
que sobre aquesta pedra
edificaré no sé quina cosa,
sobre aquesta la teua pedra
on seus avui a boqueta nit,
jo edificaré el meu amor,
pacient llosa i encesa mirada.”