Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Breu història de la llengua catalana als Països Catalans, de Bernat Joan i Esperança Marí.

Interessant proposta de l’editorial de Lleida, Pagès editors, on de manera clar i breu els autors ens mostre l’evolució i història de la nostra llengua i la seua situació en cada moment i territori. Val la pena llegir-la o recomanar-la a estudiants. Com a conclusió final diria que mentre no tinga’m un estat propi el futur no és gens esperançador com es pot veure cada dia al carrer, instituts o mitjans de comunicació. O fem un cop de puny a la taula o estem perduts.

El darrer hivern de Chopin i George Sand, de Miquel López Crespí

A l’hivern de 1938 varen arribar a Mallorca dos il·lustres visitants cercant un clima més benigne per la salud d’un d’ells. Eren el compositor polonès Frederic Chopin i l’escriptora Amandine Aurore Dupin, que escrivia amb el pseudònim masculí George Sand.  Amb aquest fet com a pretexte l’escriptor mallorquí, Miquel López Crespí, ens narra la vida, pensaments i contradiccions de la l’escriptora francesa. Malgrat les aparences del títol i de la portada del llibre, no es centra només en la seua estada a Valldemossa, que segurament quedarà millor explicada per l’autora al seu llibre Un hivern a Mallorca, sinó que ens va aportant dades sobre la seua vida, la seua relació amb el compositor polonès, els seus fills i sobretot com ell afronta als grans revolucions de la història francesa dels segle XIX: la caiguda de Napoleó, la revolució del 1830 contra el darrer Borbó, la del 1848 per proclamar al II República i la Comuna de París del 1871. Sobretot el seu ambigu paper en aquesta darrera on es criticà al revolucionaris i es posa del costat del govern de Versalles. L’autor ens planteja el dubte si ella, després de veure la brutal repressió del govern de la II República contra els Comuners, l’escriptora no canviaria la seua opinió sobre els fets abans de morir una anys més tard.

Olocau: Puntal dels Llops-Macollades

He anat a donar una volta per Olocau, però intentant mantenir un ritme ràpid, almenys en les pujades. He fet en poc més d’una hora l’ascensió al Puntal del Llops (13 minuts) i després he baixat per la part de darrere, per una senda que cresteja per la muntanya del puntal per baixar cap al barranc de Carraixet a la zona de les Macollades, els garrofers centenaris d’Olocau.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

No hi havia a València…….., de Mercè Climent

NO hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.

……………………….

Sí, però així és com continua el poema. El llibre és una altra cosa, els abraços, els besos, els arraps arribaran al final, quan els amants es trobaran després de cercar-se per la ciutat i només contactant de manera epistolar. Cartes entre els amants que filaran uns història d’amor entre dues persones i al mateix temps ens contaran la seua trajectòria vital d’abans i després de començar aquesta relació tan estranya al món actuals ple de mòbils i altres tecnologies que sembla que ens acosten, per potser no ens acosten tant com pensem. En una escena del llibre queda clar quan la protagonista diu “per whatsapp no t’ho puc dir” i cerca altra solució al problema comunicatiu en que es troben.

Un llibre molt valent pel qual cal felicitar a l’autora. Primer perquè crec que està molt ben escrit i  segon pel tema que tracta, que evidentment no diré per not avançar les sorpreses que vos trobàreu en ell, a part de les referències musicals i cinèfiles que a mi m’encanten. És un llibre dels que dic amb banda sonora incorporada, que et fan sentir ganes de tornar les cançons que menciona en ell.

Molt recomanable, sobretot per la gent jove que puja amb unes idees bastant antiquades sobre el món que ens envolta.

 

Salvem els mots, de Jordi Badia i Pujol.

La veritat és que no tinc res a afegir a l’article que va escriure Núria Cadenes a Vilaweb mentre llegia aquest llibre. Ella ho explica molt millor del que podria fer jo:

El tema que proposa el llibre de Jordi Badia no és cap banalitat, cap debat de capelleta lletraferida, de llepafils de l’idioma, primmirats, erudits, torracollons, etcètera: és clau. Una de les claus que ens obre o que ens tanca els panys

Només dir que gaudireu d’ell, però feu-ho a glops petits, poc a poc.

La estructura de los números, de Gregorio Morales

Aquest llibres porta els subtitol de “Números primos para autodidactas adolescentes”, i amb raó ja que per enfrontar-te a ell s’ha d’estar interessat amb el tema i la veritat és que crec que l’esforç val la pena i pot ser d’utilitat als alumnes que no tenen prou amb el que s’explica a classe amb les 3 o 4 hores setmanals que es dediquen a les matemàtiques.Amb un llenguatge prou clar Gregorio ens va introduint al món de la divisibilitat, els nombres primers i altres conceptes. Alternant activitats matemàtiques amb altres més lúdiques i al mateix temps explicant eines informàtiques que podem emprar, va desenvolupant els capítols fins arribar als darrers on es fa una petita introducció a la criptografia.

Feia temps que no llegia cap llibre de matemàtiques, i aquest ha estat una agradable sorpresa. I això que jo no sóc d’Àlgebra, i menys de Teoria de nombres! ha ha ha.

 

Gossets, bous i cavalls.

Abans del confinament per la Covid-19, en un consell escolar municipal del poble on treballe, el regidor responsable va informar-mos d’un projecte que tenia per col·laborar amb les escoles i els instituts per fomentar entre els nens el respecte cap als animals. Podria fer visites al centre, portar gossets per que els nen aprengueren a tractar-los amb respecte i aprengueren a estimar-los i no maltractar-los. Quan va acabar el seu discurs, vaig fer una senzilla pregunta: quan parles de respecte cal als animals, parles de tots els animals? L’interpel·lat no va entendre la pregunta, va contestar-me que no sabia a que em referia. Evidentment li vaig aclarir el dubte amb una altra pregunta: tots els animals inclou als bous? Ja podeu imaginar la resposta: “això és un altre tema”. Aquesta resposta vos pot donar del que alguns entenen per respecte cap animals i també de quin partit era aquest senyor.

Han passat els anys, i entre ahir i avui s’ha muntat una pista per fer Tir i arrossegament.I sabeu on? enfront d’una escoleta infantil, una escola de primària i l’institut de secundària. Potser entre els animals que volia defensar el regidor tampoc entraven els cavalls? volen fomentar l’amor als animals, posant una pista d’un esport que abusa i maltracta animals enfront dels centres escolars? doncs no sé si és la manera adient de fer-ho.

 

Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán-Gómez

Aprofitant el centenari de cineasta he llegir una de les seues obres, l’obra teatral Las bicicletas son para el verano, de la qual es va fer una adaptació al cinema dirigida per Jaime d’Armiñan. és un obra obra que recrea els anys de la guerra i la postguerra en un pis de Madrid, intentant enfocar aquest tràgic tema des de la comèdia, amb humor negre i diàlegs irònics, especialment els del pare protagonista, interpretat tant al teatre com al cinema per Agustín González.

Mirador de la pedrera de Portaceli.

Després de quasi dos anys de parada obligada per les circumstàncies l’Ateneu de Bétera reprèn les caminades per la Calderona amb una ruta fàcil, una ruta circular que començava a l’hospital Dr Moliner en Portaceli que ens ha portat fins al mirador de la pedrera passant per on estava el Pi de la Bassa, actualment mort després de 197 anys de vida. La ruta no té gaire desnivell i no és molt llarga, per tant es pot qualificar de familiar. Una vegada hem arribat al mirador hem esmorzat amb unes bones vistes de la Cartoixa de Portaceli. També es pot veure la pedrera d’on es varen treure les pedres per la seua construcció, alguns del pobles del Camp de Túria, els cim de Rebalsadors i el mar que toca la ciutat de València. Des d’ací la tornada ja ha estat molt fàcil, sempre de baixada fins a l’hospital, que tristament va ser camp de concentració en acabar la guerra civil.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Visita a l’Hospital del Bon Pastor (Llíria)

Uns ciutadans de Llíria han decidit promocionar la ciutat de manera totalment altruista i desinteressada . I per això el primer que es fa és promocionar el comerç local quedant per esmorzar en algun dels molts bars que hi ha al poble. Una vegada feta la despesa, ja es pot visita poble (també es pot fer al revés), i aquesta vegada s’ha triat l’Hospital medieval del Bon Pastor situat a la Vila Vella. De camí, com hi havia temps, s’han parlat sobre curiositats històriques de la Vila, com les portes d’entrada o la torrassa de la muralla que ara està en restauració, incloent una anècdota sobre la Guerra dels dos Peres.

Arribats als Bon Pastor, el guia ha descrit com era abans l’edifici  i la seua funció a l’època. En aquest edifici el que destaca són les pintures medievals que encara es conserven i que descriuen l’anunciament del naixement del Messies i la posterior passió i mort de Crist, amb algun toc local que es pot distingir en elles. Tot això ha acabat amb la lectura d’un poema que ha escrit per a l’ocasió el “Poeta del foc” .  Com l’activitat ha estat voluntària, després s’ha organitzat una tertúlia per parlar del que hem vist i d’altres temes com la política turística del poble.

Finalment, com avui hi estava instal·lada la mostra agroalimentària, s’ha passat per allà per poder fer alguna compra. Conclusió: si fas que la gent vinga al poble aquesta fa despesa en ell i cal atreure a aquesta gent amb un bon ham turístic, cultural i gastronòmic.

 

 

Hospital del Bon Pastor (Llíria)

Fa uns anys la societat edetana inspirada per unes quantes persones que estimen el poble es va mobilitzar creant la campanya Meravelles llirianes amb l’objectiu de donar a conèixer el patrimoni cultural de la vila. Han passat els anys i sembla que els que tenien que haver recollit el testimoni i continuar amb aquesta tasca no ho han fet. O no han volgut o potser no els interessa i es conformen en anar una vegada a l’any a Madrid a una fira que no sé jo quins resultats dona i que a més fa la competència a la ja quasi desapareguda Fira de Mostres València.

Hui, i també inspirats per un home que s’estima la seua feina i el poble hem fet una petita visita a l’Hospital del Bon Pastor a la Vila Vella , explicant pel camí curiositat històriques del poble i del mateix monument. Acabant amb un poc de tertúlia sobre el tema turístic i sobre la història del poble. Abans, i com s’ha de fer quan visites algun lloc, hem esmorzat en un bar del poble, dels molts que hi ha per escollir. Potser aquesta seria una idea: esmorza o dina a Llíria i visita les seues meravelles! Però mentre els monuments continue la política actual, crec que no arribaren enlloc: monuments tancats en dies de festa, i alguns mig abandonats.

Per tant, iniciatives com la d’avui són benvingudes. Altra vegada la societat civil sembla que ha de tornar a fer la feina d’altres. Segurament em replicaran i em diran que no hi ha recursos a l’ajuntament. Ja ho sé, però mentre continuem dins d’Espanya ni tindrà recursos l’Ajuntament ni la Generalitat, però això és un altre tema que molts tenen por a enfrontar-s’hi.

 

Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou.

Cap a l’any 1994 el matemàtic Lluís  A. Santaló al seu llibre “La matemàtica: una filosofia y una técnica” ens advertia del perill de les modes matemàtiques i ens descrivia tres. la teoria de catàstrofes, els conjunts difusos  i els fractals. Potser el pas del temps ha decidit si eren modes o no, si valia la pena invertir el temps en elles o no., però el que és clar, és que a part de perdre el temps no causen cap mal pitjor a la investigació matemàtica, o potser l’ha acabat enriquint de manera indirecta.

Tot açò ho he pensat en acabar aquest llibre, que sota la coordinació de Carme Junyent ha editat Eumo i on hi col·laboren 70 dones lingüistes per dir prou a aquesta moda del llenguatge inclusiu, almenys de la manera que s’està plantejant actualment. Elles opinen, i jo també, que la nostra llengua ja està prou atacada i menyspreada per que a més la destrossem amb aquesta moda, que no aportarà res per solucionar el  problema de la societat patriarcal que patim, i que si que pot posar encara més en perill l’ús del català.

Molt recomanable, sobretot per a certs polítics que es diuen “progressistes”.

Long John Silver, de Mathieu Lauffray i Xavier Dorison.

Continue amb els còmics de la biblioteca de l’institut i en aquest cas una agradable sorpresa, un història de pirates basada en el cèlebre personatge creat per R.L. Stevenson a l’Illa del tresor. En aquesta vegada el vell pirata ens portarà a la cerca d’un Eldorado en mig de la selva amazònica acompanyat d’altres personatges, entre ells una dona. Els temps passen en els dos sentits, a la història els personatges són més vells, però també ha passat molt de temps des de la publicació de la novel·la de Stevenson i en aquest còmic la trama conté molta més violència explicita que en la novel·la original, així com més protagonisme de les dones.

Neandertal, de Roudier

Redescobrint el còmic gràcies a la biblioteca de l’institut. En aquest cas una història ambientada a la prehistòria i protagonitzada per vàries tribus Neandertals. Potser ser és un poc estrany veure als neandertals parlant un llenguatge modern, però com diu l’autor al final és una llicència literària per donar agilitat a la narració, que tampoc va molt desencaminada si es recorden els darrers descobriments científics sobre aquesta espècie humana que es va extingir. En aquest tema, potser algú pot recordar la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud  “A la recerca del foc” on els homes prehistòrics que la protagonitzaven no tenien un llenguatge definit i tota la pel·lícula era amb aquests llenguatge a base de grunys o sorolls. Però el cinema i el còmic són llenguatges diferents i el que es pot fer un un, potser no és pot fer amb l’altre.