Insubmissió! de Joan Canela.

Una tarda de juny de 1997, em quedava poc de temps de viure a Terrassa i anar-me’n cap a Sant Feliu de Guíxols. Passege pels carres que m’han agradat de sempre: carrer Cremat, Gavatxons, Plaça Vella, Carrer de la Font Vella fins al carrer Puig Novell on residia aquell anys. Hem trobre a una companya de feina, mallorquina, i li comente les meues sensacions: assaborisc la sensació de llibertat, de poder fer coses, de no estar tancat com he passat el darrer any per culpa de la PSS. Mai hauria pensat que la sensació de ser lliure i tenir llibertat es poguera gaudir físicament. Aquella tarda, jo ho vaig notar.
La PSS,la gran estafa per convèncer a la gent de no fer-se insubmís. Per mi va ser un any de feina diària des de les 8 del matí que eixia de casa fins les 9 de la nit quan tornava la majoria del dies, de dilluns a divendres. Un any segrestat pel govern espanyol per fer una feina que hauria d’haver fet altre (i per 1500 pessetes al mes). No tinc res en contra, tot el contrari, de la gent amb la que baix treballar, la gent del centre cívic del Segle XX (o a l’estiu la gent de centre jove de la Casa Baumann), però si molt en contra dels que ens varen enganyar amb aquesta estafa de substitució, i ara llegint aquest llibre he confirmat el que aleshores pensava.
Alguns direu, per què no et vares fer insubmís? Doncs amb unes oposicions aprovades tres anys abans, qui s’arrisca a una inhabilitació? que s’arrisca a perdre una feina i un estatus aconseguit a base de treball? També,com és que feies tantes hores? Doncs si després de molts anys d’independència familiar, el tornar a casa per fer una PSS i tornar a dependre dels pares, no era una cosa molt atractiva i més estant ells a 300 km de distància, a València. Per tant, a compaginar feina i PSS durant un any. Deien que era il·legal, doncs a mi no en varen pillar o no em varen dir res.
Tot això ho he anat recordant mentre llegia aquest llibre on es narra la història del moviment insubmís en aquest país que diuen que és democràtic. Al mateix temps, ho vas relacionant amb el que està passant ara. L’Estat actua igual que actuava aleshores augmentant el seus esforços de repressió. Aquella batalla la va guanyar la societat civil i va aconseguir acabar amb els servei militar obligatori, esperem que la batalla actual acabe igual. Perquè en realitat són la mateixa lluita, la lluita per la llibertat i la justícia i a voltes per aconseguir-la em de desobeir unes lleis injustes com deia Thomas Jefferson fa molts anys.

“La llibertat d’oposar-nos a la injustícia i el dret a combatre-la. Serenament. Amb el millor dels nostres somriures. Convençuts, per sempre més, que no hi ha prou presons per aturar tanta dignitat i que hem nascut per ser lliures i no soldats!”
Jordi Cuixart, president d’Òmniun cultural, pres polític actualment, a l’epíleg del llibre.

Publicat dins de el meu país, política | Deixa un comentari

Universitats estacionals: Llíria, ciutat de la música.

La universitat no ha de ser un reducte tancat a la capital, s’ha d’obrir a la resta del país, i iniciatives com aquesta de la Universitat de València sempre són benvingudes. Ja és la segona edició que es celebra a Llíria (quina diferència entre altres anys que la cultura eren només els bous i les falles!). Per tant a vore que li poden donar continuïtat.
L’edició d’enguany que s’ha celebrat al Conservatori municipal estava dedicada al la música en el seu vessant pedagògic i històric. El primer dia es va centrar amb l’ensenyament de la música en diferents etapes del procés educatiu: Marcel·lí Garcia (tot un crack) va exposar el que es pot fer i ell fa a l’ensenyança primària; Concha Enguidanos va parlar sobre l’etapa a secundària i no es va estalviar critiques cap a les administracions o al format actual de les convalidacions (i amb això estic totalment d’acord amb la seua opinió); Anna Botella ens explica el que es fa a nivell universitari, sobretot a la carrera de mestres i de divulgació per part de la Universitat de València; i finalment Amparo Esteve ens va parlar sobre l’organització i les propostes del conservatori local.
El segon dia ja va estar dedicat a la vessant més històrica o acadèmica, on Antoni Llibrer va exposar la història de Llíria des de la caiguda del regne visigot davant dels musulmans fins al segle XV, vinculant-la amb història de la música d’aquella època; Jota Martínez ens explica les seues investigacions sobre la música i els instruments d’aquella època, alguns dels quals estan representats al sostre de l’església de la Sang, i va fer un petita demostració pràctica; Francesc Rozalen ens va parlar sobretot de la música i la societat lliriana als segles XVII i XVIII, explicant que la rivalitat existent ja estava abans de l’aparició de les bandes, degut a la instal·lació al poble de dos convents, un de franciscans i un altre de Trinitaris, que varen fomentat aquesta divisió; i finalment Andrea Bombi va acabar amb el fenomen musical al segle XIX relacionant-lo amb la resta d’Europa.
Agrair a l’organització el que a Llíria l’haver gaudit d’aquestes dues jornades tan interessants, i en especial a Elvira Asensi Silvestre, que sembla ser l’Alma Mater d’aquest esdeveniment que pot ser molt profitós pel poble de Llíria, que es diu Ciutat de la música, i moltes vegades semblo oblidar-ho.

Publicat dins de educació, el meu país, música | Deixa un comentari

Adéu Espanya!

Calen més arguments a favor de la independència dels Països Catalans?
Jo crec que NO

Publicat dins de el meu país, política | Deixa un comentari

Colmillo Blanco, de Jack London.

Ja em queden pocs llibres de la collita de segona mà del mercat del dijous. En aquesta cas la història d’Ullal Blanc, un llop amb ascendents de gos que neix a les terres gelades del nord del Canadà i sembla que acaba la seua vida a la plàcida Califòrnia. Res a vore amb les adaptacions cinematogràfiques, en aquestes el paper dels humans és molt més gran que a la novel·la, on el paper dels animals i de la natura és més present. He gaudit molt, i si després de llegir-lo (sobretot els capítols on Ullal Blanc és utilitzat com a gos de lluita) encara hi haja gent que li agraden les festes on es maltracten animals, em diu molt sobre el tipus de societat en la que desgraciadament vivim, i que des de segle XIX no hem avançat gaire. Molt recomanable per la gent jove.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

“Futboleros” i educació

Després de quasi trenta anys comproves que els “futboleros”, que no pas futbolistes, de Llíria continuen igual de maleducats que abans. No saben compartit instal·lacions esportives i es pensen que són els amos d’ells. Puntualitzem:
– La pista d’atletisme (per anomenar-la d’alguna manera), és un lloc per entrenar, no per passejar, xerrar, fer-se fotos, jugar els nens petits. La gent que correm hem d’esquivar obstacles humans enlloc de les tanques reglamentàries. A més,de quan en quan, es un lloc per on poden circular cotxes, bicicletes,….. deixant les seus marques en ella, marques que poden produir lesions en una mala xafada.
-Fumar. Crec que una instal·lació esportiva està prohibit fumar per llei, però això sembla que no importe gens als “futboleros”. Evidentment moltes de les burilles van a parar a la pista, i per altra banda, quina educació estan transmetent als fills que estan jugant o entrenant? Això, a part d’alguns crits que haurien de ser d’ànim cap al nens i la realitat és que són insults i males paraules. Així eduqueu als nens?
-Consum d’alcohol. Evidentment si hi ha un bar, hi ha consum d’alcohol. Però no podria ser al bar enlloc de a la banda del camp de futbol? I el següent es que l’envàs no es sol retornar al bar i queda per terra (refrescs, sucs, i altres deixalles incloses, que el vent porta a la pista)
Com és que els encarregats de les instal·lacions no fan res? Crec que si que ho han intentat, però la resposta a estat l’insult i l’amenaça. Potser va essent hora que algú amb més autoritat pare els peus als “futboleros”? (no confondre amb futbolistes)

Publicat dins de educació, el meu país, esports | Deixa un comentari

Egeu endins, de Biel Simonet (Il·lustracions de Yolanda León)

De quan en quan ens arriben bones noticies de les illes, i aquesta vegada, gràcies a la meua companya de feina a Sant Feliu de Guíxols, ara resident a Mallorca, i autora de les il·lustracions del llibre, he conegut aquest petit i colpidor relat sobre l’odissea que han de passar els refugiats sirians que fugen de la guerra al seu país. Un petit relat que si que recomanaria com a lectura als instituts, molt millor que algunes històries ensucrades entre adolescents que fan llegir en alguns llocs.
“El darrer que recorda l’Abdulà és com li lliscaven les mans d’en Galip i de n’Aylan. En qüestió de segons els va perdre de vista, Egeu endins.”


Les darreres pàgines són un toc a la hipocresia del polítics europeus i a les paraules buides que ixen de les seus boques. Fa poc vaig llegir (potser al llibre, però no estic segur) que el Mediterrani, possiblement no ha estat mai un lloc d’acollida, però que no fem d’ell un cementiri. Doncs sembla que anem per aquest camí.
I Yolanda, continua dibuixant i fes cal que alguns et dèiem a Sant Feliu, vals molt!

Publicat dins de educació, Literatura, política | Deixa un comentari

El rojo emblema del valor, d’Stephen Crane.

Acabant amb els llibres de segona mà d’aquest estiu acabe de llegir aquesta famosa novel·la sobre la covardia i el valor ambientada a la guerra civil americana. Quan era jove vaig vore una TV movie protagonitzada per un actor que aleshores estava de moda gràcies a la televisió, Richard Thomas, però de pel·lícula al llibre hi ha un bon tros. Potser el film destaca massa la covardia inicial del protagonista i no explica bé les raons de la fugida, per després tornar i convertir-se en heroi. Al llibre aprofundeix més sobre aquesta reacció i no deixa tan mal al protagonista: qui pot aguantar aquesta pressió? pocs. Tampoc recorde el final, però al llibre el final no és del noi fet un heroi. Potser sí que ho és per altres, però ell no ho té clar: ha valgut la pena tant mort? tanta sang? tanta destrucció?
M’ha agrada, però per la meu gust la novel·la de Dalton Trumbo, Johnny va agafar el seu fusell, és més aconseguida com a al·legat antibel·licista.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Camí de Farinós i la destrucció de l’horta.

Hui hem anat a l’horta nord, a l’ermita dels peixets a la desembocadura del barranc de Carraixet, al Sequer lo Blanc a menjar un bon arrós, i després la xafarderia i recordant a Tomàs de los Santos i Maria Amparo Hurtado em passat pel camí de Farinós per vore la nova destrucció de l’horta que s’està perpetrant a l’entrada de la capital. Ja no està l’alqueria i el forn derruïts fa uns dies, només obres per ampliar un autovia que es va menjant l’horta. I tot això amb un govern “progressista” tant a l’ajuntament com a la Generalitat. Per això vos hem votat!
Com diu el protagonista del vídeo, la destrucció no la paren els polítics, sinó la falta de diners per destruir!

Publicat dins de el meu país, música, política | Deixa un comentari

Fart dels partits que es diuen d’esquerra.

Sí, fart del partits, que no de la gent d’esquerres.
Fart dels partits que diuen que són d’esquerres: PSOE, PSC, PSPV, Compromis, …….
Fart de diguen que són laics i perden el cul per presidir processons catòliques
Fart de que diguen defensar els drets de les dones i després, amb l’excusa “multiculti” no fan res per alliberar a la dona musulmana del tot els que l’oprimeix.
Fart que diguen que són defensors dels drets dels animals, i després organitzen bous i altres espectacles més propis de salvatges.
Fart de que diguen que defensen la democràcia i després permeten, o callen la boca, davant la repressió de l’Estat i l’existència de presos polítics i exiliats.
Fart de que s’omplin la boca amb els valors republicans i després defensen o no obrin al boca davant una monarquia corrupta, o es fa aliances amb altres monarquies corruptes.
Fart del que parlen de despeses socials i després augmenten, o no diuen res, la despesa militar.
Fart del que parlen de donar suport a l’ensenyament i després afonen la moral dels professors amb burocràcia estúpida que no deixa fer la feina que has de fer, i que de pas, augmenta l’us de paper, reciclable o no.
Fart de que vagen d’ecologistes i després permeten la destrucció de l’horta de València.
……….
……………
………………….
i podria continuar, amb més exemples més o d’altres persones.
En definitiva, fart de que donen suport a moltes de la causes del retard d’aquest país.
I després em vindran, vota’ns que si no vindrà la dreta i ja saps com són. Sí, o se, però vosaltres sou igual!
Que fer, anar a votar a la dreta o als que diuen que son d’esquerra? quedar-se a casa? La democràcia no és votar cada cert temps, és alguna cosa més: participar, ni apropiar-se del vot durant 4 anys per fer el que ens done la gana!

En valencià es diu: ANEU A FER LA MA! LA PROPERA VEGADA VOS VOTARÀ LA VOSTRE PUTA MARE!

Publicat dins de el meu país, política | Deixa un comentari

Todos los hermoso caballos, de Cormac McCarthy

Aquesta és una més de les adquisicions d’aquest estiu a la parada de llibres de segona mà del mercat. El vaig vore i vaig recordar la pel·lícula amb Matt Damon i Penèlope Cruz i em vaig decidir a provar a llegir aquest novel·lista americà del segle XX. Al principi no em va enganxar molt, però potser per la manera tan peculiar d’escriure els diàlegs o per la curiositat de comparar-lo amb la seua versió cinematogràfica el vaig continuar llegint i va valer la pena, ja que va millorant i enganxant al lector. Per altra banda, la història no és cap novetat per als que hem vist pel·lícules de John Ford o Sam Peckinpah. L’enyorança d’un món que acaba que no tornarà mai i la corrupció que regna a la frontera (Touch of evil?) són els principals pilars on es sustenta la trama, amb una petita història d’amor pel mig, i això si, un amor immens pels cavalls.

Publicat dins de cinema, Literatura | Deixa un comentari