El camp de concentració de Portaceli (1939-1942).

A l’inici d’aquest estiu vaig anar a la Casa Gran de La Pobla de Vallbona a la presentació d’aquest llibre i la projecció del documental del mateix títol (espere que la nova Televisió Nacional del País Valencià el posen algun dia). El llibre ens explica una història prou desconeguda a la comarca, l’ús de l’edifici que en aquella època encara estava en construcció del sanatori tuberculosi de Portaceli com a camp de concentració o classificació de presoners després de la guerra.
El llibre fets per diferents autors, recull la història del camp, quins presoners anaren, el tracte que reberen i on anaren a parar després. A més d’un resum de les ponències que es varen fer en unes jornades dedicades al tema. Potser per això, la segona part del llibre es repeteix un poc respecte a la primera.
Quant història ens han tingut amagada?

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Nou homenatge a Catalunya, de Vicent Partal.

El passat mes d’agost varem anar al sopar groc a l’Ateneu de Bétera, on al mateix temps es presentava el darrer llibre del periodista local i director de Vilaweb. Allà, per desgràcia, ja varem tenir un avançament del que es va produir ahir a la inauguració de l’Aplec de Camp de Túria a la mateixa ciutat.
Feia temps que no llegia assajos polítics, potser estava ja un poc cansat i necessitava més ficció, i vaig pensar-me unes quantes vegades el comprar el llibre ja que, normalment, solc llegir els editorials al diari digital. Ara, puc dir que la decisió va ser la correcta. M’ha sorprès gratament, com altres llibres que he llegit del Vicent Partal.
El llibre està dividit en quatre parts. En una primera ens explica els fets dels darrers mesos al Principat, en la segona les raons de com hem arribat a aquesta situació, a la tercera que els que podem fer i que hem d’esperar i finalment un epíleg ple d’esperança per poder aplegar a la República tan desitjada per molt, fóra i dins del Principat.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Cuentos de la Alhambra, de Washington Irving.

A principis del segle XIX l’autor d’Sleepy Hollow es va hostatjar durant una temporada en una Alhambra no molt ben cuidada aleshores. Allà va escriure aquest llibre que sembla una barreja entre records personal i una recopilació de llegendes que contava el poble granadí per aquella època. No vos espereu contes com les de Les mil i una nits, com alguns la comparen. Són contes amb protagonistes de diferents èpoques i religions, però sempre amb alguna connexió amb el passat àrab del palau Nazarí.
M’ha fet gràcia tres coses dels contes:en un hi ha personatge que li diuen Pedro Gil, però és més conegut per Peregil, i diu que era gallec, segur?. En un altre conte tracta al rei Felip V de Castella com a hipocondríac extrem i ple de manies, i sort de la reina Isabel; que ens ho diguen als valencians i catalans que era aquest rei! I una extracte:
“Esta clase de individuos es bastante común en España; por todas partes se tropieza con personas respetables relegadas al olvido, decorando en un rincón la miseria, el amargo agravio y la patente injusticia recibida en pago de sus servicios. Y por cierto que cuando un español se ve precisado a sostener un pleito o formar alguna reclamación contra el gobierno, puede decirse con toda seguridad que ya tiene para rato.”
Els temps no han canviat gaire.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Restes de la guerra civil a Llíria.

Caminant i anant en bicicleta pel terme de Llíria, sobretot per la part de les travesses mirant a la rambla Primera, estic trobant moltes restes de trinxeres i nius de metralladora de l’exercit republicà. Des de fa temps conec llocs on hi ha restes d’aquestes fortificacions: la muntanya darrere de Safareig (ja en terme de La Pobla de Vallbona) i tocant la vedat del Català, al Caramello, a sant Gerard, al pou de Guissoris, al collaico del gossos (prop de l’aeròdrom construït en plena guerra) i al zona de les travesses.
A principi m’havia semblat que alguns eren per protegir l’aeròdrom de Carrasses, però després mirant l’orientació no sembla que tots tinguen aquesta funció. Sembla que hi hauria una línia defensiva, avançada la més famosa línia immediata, que envoltaria el poble de Llíria. Per exemple, alguns nius de les travessa i un a la rambla Castellarda no apunten cap a Carrasses, sinó en direcció rambla, com si vigilaren el camí de baixada de la Serrania per Pedralba; i els que si que apunten en aquesta direcció de Carrasses, a mi em sembla que estan massa lluny de l’aeròdrom per a tir de metralladora. A les Travesses, sembla que a més protegien un possible lloc de comandament que situaria al polvorí. Allà hi han tres nius (els que he trobat) que apunten al pont de carretera de Pedralba, dos prop de la rambla i un elevat dalt d’un turo; i un quart en mig del bosc que apunta en direcció Pedralba. No sé si continuant la rambla hi han més abans d’arribar al riu Túria.
La trinxera del collaico de gossos, té un part que apunta a l’aeròdrom i un apart que punta al camí de la Iessa, per tant a més de protegir aquest, també vigila la baixada de l’enemic pels Serrans. Desconec si entre les travesses i el collaico, seguint la rambla, hi ha alguna resta més. Des de allà fins a Guissoris tampoc he explorat res més. En aquest punt hi ha un punt d’observació i tres nius de metralladores prou conservats que apunten en tres direccions. Prop d’allà a Sant Gerard i el Caramella hi han dues línies que vigilen la baixada de la Serrania des de Les Alcubles (crec que és així, ja que estan massa lluny de Carrasses per a tir de metralladora). Però al Caramello i al Safareig sembla que vigilen la baixada des de la serra Caderona oest, ja que la part esta ja està vigilada per la línia immediata.
Em caldria comprovar en un mapa els punts i vore si queden angles per vigilar, per poder trobar possibles ubicacions que completarien aquesta línia avançada que aniria des del Vedat del Català (Safareig), passant per Sant Gerard, Caramello, i seguint la rambla Primera arribaria al riu Túria, per una possible connexió al les trinxeres de les Rodanes a Vilamarxant i acabar a la mateixa alçada que acaba la línia immediata a Carasols, Riba-roja de Túria.
És possible que aquesta fóra un línia nova o un complement de la immediata?
També caldria demanar més civisme. Alguns nius els han netejat, però encara queda molta feina per fer. Almenys que el que està net, que no ho tornen a emplenar de runa.
Vos deixe un enllaç de les fotos que he fet d’aquestes restes. Hi han també de la immediata i altres llocs:
Enllaç de fotos al facebook

Publicat dins de Fa anys....a Llíria | Deixa un comentari

Poemes,de Konstandinos P. Kavafis


Fa molts anys, encara hi havien pessetes i dracmes, vaig adquirir aquest parell de llibres (un poc mes vellets), però els vaig regalar a una estudiant (aleshores) escocesa-grega (i ara catalana) per a que aprenguera la nostra llengua guiant-se pel grec. Aquest mateix any, a l’estiu, vaig tenir un conversa amb un llibreter de la ciutat d’Olímpia sobre ells. Ara, després de l’estimul del darrer número de la revista Lletraferit, he decidit tornar a adquirir-los i llegir-los. I realment, val la pena. Potser no entenc molt de poesia, però la lectura d’aquests poemes et fa despertar la curiositat sobre els fets històrics del que parlen molts d’ells (sobretot el traduït per Carles Riba, a l’altre predominen més els poemes d’amor i eròtics). Reconec que cal fer més d’una lectura d’ells, però tinc temps per fer-la, el camí a Ítaca ha d’ésser llarg i ple de coneixences.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Cita a Sarajevo, de Francesc Bayarri

La casualitat ha fet que la lectura d’aquesta llibre que pensava que estava esgotat (el vaig adquirir en un parada de l’editorial L’eixam al Folkestiu de Bétera) haja coincidit amb la polèmica sobre la tomba del genocida nazi croat, del que parla el llibre, que l’ajuntament de Carcaixent vol retirar del sue cementiri (Això de la memòria històrica sembla un llei eunuca, està, però no funciona).
El periodista Francesc Bayarri reconstrueix (o ho intenta) la veritat del que va passar a Carcaixent a l’any 1969: l’assassinat del militar genocida, responsable dels camp de concentració a la Croàcia aliada del nazis, Vjekolav Luburic. Una investigació que intenta donar respostes a molts (potser massa) interrogants que es varen deixar oberts les investigacions fetes en aquella època i posteriors. Al mateix temps que ens conta les peripècies del general i del seu presumpte assassí, Ilija Stanic, l’autor ens va explicant la situació actual dels estats que formaven la vella Iugoslàvia del Mariscal Tito, i la situació a Espanya als any seixanta de molts amagats (i protegits per regim franquista) nazis de Croàcia i altres llocs. I ací em sembla la part més interessant, que la gent sàpiga com de feixista era el regim franquista, que molts intenten suavitzar per no sé quins foscos interessos. Com també per ajudar a entendre una mica millor el conflicte que va destruir la vella Iugoslàvia i va causar tants de morts a final del segle passat,i que potser encara no està resolt del tot.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Alejandria, de E.M. Forster.

Després de la seua estància a la ciutat d’Alexandria, l’autor anglès publica una guia de la ciutat. Però no una guia qualsevol, una guia de la ciutat que potser el pas del temps l’ha deixat ja antiquada al que es refereix a les dades i a les descripcions, però sense deixar de perdre el seu valor literari. Una guia personal, ella qual l’autor deixa per escrit les seues sensacions i les seues opinions. Potser és això el que està intentant fer els darrers anys l’editorial Pòrtic amb els seues “petites guies”, amb autora com Joan Daniel Bezsonoff o Adrià Pujol?
La guia té clarament dues parts. La primera i per mi la més interessant, és la història de la ciutat fins a finals del segle XIX. Crec que és en aquesta part on l’autor es llueix més. La segona, ja no tant interessant, seria la guia de la ciutat en aquella època. I és per això que baixa l’interès,i no per la qualitat literària, ja que la ciutat ha canviat des dels anys vint,com ja està advertit a les notes al final del llibre. Aquest també acaba amb un sèrie d’apèndix per explicar millor algunes parts de la guia.
Diuen que gràcies a aquest llibre i al seu autor, occident va conèixer al poeta Kavafis.Si és cert, crec que cal agrair-ho, sobretot els amants de música de Lluís Llach.
Cal destacar les explicacions sobre les diferents religions i corrents dins d’aquestes que hi ha al llibre. Personalment encara no entenc la raó d’aquestes discussions teològiques i el mal que han fet al llarg de la història. Discussions i lluites sobre la manera d’entendre coses que no existeixen. Puc arribar a entendre que en aquella època s’arribaren a matar per opinar sobre si Crist tenia una o dues substancies, una o dues voluntats, el que no entenc és que en ple segle XXI encara hi haja gent discutint sobre el aquest absurd tema.

“La era de la investigación había tocado a su fin y acababa de empezar la era de la autoridad, y vale la pena tomar nota de que el declive de la ciencia en Alejandria coincide exactamente con la ascensión del cristianismo.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Johnny va agafar el seu fusell, de Dalton Trumbo.

“La primera guerra mundial va començar com una comparsa de carnestoltes; tot eren faldilles voleiant i galons daurats. La massa, des de les voreres, aclamava alteses imperials emplomades, autoritats, mariscals i d’altres ases semblants que desfilaven per les capitals europees al capdavant de les seues legions rutilants.
……
Un dels regiments escocesos,en la seua primera batalla, va saltar de la trinxera amb quaranta gaiters al darrere, tots vestits amb la faldilla tradicional, només perquè les metralladores enemigues sentissin els seu xerric.”

Trinxera ve de trinxar?

Així de fort comença el pròleg de 1959 d’aquesta edició de la novel·la pacifista per excel·lència de l’autor Dalton Trumbo. Novel·la que amb molta cruesa ens explica els efectes de les guerres en els seus veritables combatents,i no amb els que ordenen fer-les. I que malgrat estar escrita en 1939, continua d’actualitat, però sembla que, per desgràcia, no té a la societat els efectes que hauria de tenir. No es d’estranyar que després un feixista com Joseph McCarthy el volgués silenciar i va fer el possible per arruïnar-li la seua carrera com a escriptor i al món del cinema. McCarthy intenta fer amb Trumbo el que les autoritats fan amb el protagonista de la narració, ocultar-lo i que la gent no conega que passa a les guerres i els seus veritables efectes. En aquesta edició catalana hi ha un epíleg escrit per Ron Kovic, el protagonista de la pel·lícula Nascut el 4 de juliol, on aquest dóna la seua opinió sobre la novel·la i incideix en aquest tema de l’ocultació dels fets.
Molt recomanable, hi ha capítols molt durs i altres ja no tant on ell recorda la seua vida inicis del segle XX als Estats Units, així l’autor fa també un retrat de la societat americana de l’època.
El mateix Trumbo va dirigir una versió cinematogràfica, potser igual o més colpidora que la novel·la, en 1971.

Per cert, una manera estranya d’escriure sense utilitzar gaires comes o altres puntuacions!

Publicat dins de cinema, Literatura | Deixa un comentari

Els estranys, de Raül Garrigasait.

Haver escoltat a parlar d’aquesta novel·la, la meua relació personal amb la ciutat de Solsona i el tema de les guerres carlines, em feren comprar aquest llibre de l’autor solsoní. Però la lectura ha estat una mica estranya, no cerqueu en ella la típica novel·la històrica de best-sellers que tant abunden i omplen les prestatgeries amb “totxos” de més de mil pàgines. Cap argument que englobe tota la narració, un estància estranya d’un prussià al bàndol carlí i un metge un poc anarquista, es barregen amb llargues descripcions (el millor de la novel·la) i amb opinions sobre els fets. Potser a alguns els trenque l’esquema de bons i dolents (liberals i carlistes) que ens ensenyaven a l’escola, i és que no tot és blanc i negre en aquest món, sinó amb grisos, ni els carlins eren tan dolents, ni el liberals tan bons, cosa que fa dubtar sobre la idoneïtat d’aplicar la paraula liberal al bàndol dels partidaris de Maria Cristina i Isabel II.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La improbable vida de Joan Fuster.

Fuster descol·locat, fuster desconegut i una mica perdut. Deu autores han imaginat deu històries de ficció amb l’escriptor de Sueca com a protagonista o coprotagonista posant-lo en situacions poc probables a la vida de pensador valencià, o no? això mai se sap, eren altres temps. Hi ha per a tots els gustos i personalment, la majoria m’han agradat.
Felicitar a Raquel Ricart, l’escriptora de Bétera, per la feina de coordinació de totes les històries i l’elecció de les autores d’aquestes.

“-Gràcies Maria, és un honor.
-En realitat, és nostre. L’honor és tot nostre, senyor Joanfusterlescripor.”

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari