El mesurament del món, de Daniel Kehlmann.

Després d’haver vist la pel·lícula “Mesurant el món” vaig descobrir que estava basada en la novel·la que acabe de llegir. Aquesta història és una ficció (o no?) sobre la vida del matemàtic Carl F. Gauss i el geògraf Alexander Von Humboldt. Una espècie de vides paral·leles que s’encreuaran a Berlín a la vellesa dels dos protagonistes.Potser això és una metàfora de la geometria no euclídia que va a començar a intuir Gauss? Geometries on les rectes paral·leles es “tallen”.
Al principi m’estava decepcionant un poc la seua lectura, però conforme anaven passant capítols, la cosa ha millorat i a valgut la pena llegir-la, sobretot per assabentar-se de parts que no ixen a la pel·lícula i evidenciar algun canvi a l’argument, necessaris per no fer llarg i pesat el llenguatge cinematogràfic.
La pel·lícula també és molt recomanable. Però com he dit abans, no es pot comparar amb el llibre, són llenguatges diferents que no han de treure mèrit ni a un ni a l’altre.

Publicat dins de matemàtiques | Deixa un comentari

Alexander Von Humboldt i els Borbons (El mesurament del món)

A la seua novel·la,portada al cinema, l’escriptor alemany Daniel Kehlmann ens descriu la trobada del geògraf prussià amb el ministre de la cort de Carles VI, Mariano Luís de Urquijo, que semblava l’home més poderós de la cort en aquells dies. La seua intenció era obtenir el permís per poder anar a les colònies americanes a explorar-les. Humboldt (o Kehlmann, ací tenia el dubte) atribueix el poder d’aquest senyor, al fet de ser l’amant de la reina, ja que sembla que el rei no feia prou bé la seua feina d’espòs. Més endavant descriu quin preu paga el baró per obtenir el permís, i aquest és un recepta afrodisíaca per a que el ministre tinguera més potència sexual per complaure a la reina Maria Luisa, ja que el intuïa que quan aquesta es cansés d’ell, s’acabaria la seua feina de ministre i adéu a totes les reformes que tenia pensades per a modernitzar el país.
Em va picar la curiositat, i vaig buscar qui era aquest Urquijo i em trobe, que efectivament va durar poc com a Secretari d’Estat (sembla que per incompatibilitat amb la situació política del moment i sobretot per les relacions amb la veïna França),però li varen deixar ben clar que no havia de tenir cap contacte ni amb el rei ni amb la reina. Potser aquestes mesures ens indiquen que Humboldt (o Kehlmann) no anaven tan errats.

Sé que hi ha una història de les perversions d’aquesta dinastia (Los Borbones en pelotas). Potser en aquest llibre parlen d’aquest fet.

Publicat dins de a ponent | 1 comentari

“Pijos urbanites” al Camp de Túria.

Els darrer anys els pobles del Camp de Túria han augmentat molt la població, però sembla ser que per culpa d’uns quant d’aquests, els pobles han de deixar de ser-ho, han de deixar de fer les coses que feien abans i que no molestaven a ningú. Aquest problema ja fa temps que passa a molts pobles rurals del Principat, han eixit a la premsa i han provocat debats. Sembla ser que a alguns turistes els molesta els esquellots de les vaques quan pasten pel camp, l’olor de les granges o quan un pagès fema el seu camp, i altres coses semblant.
Al Camp de Túria, els darrers anys ja han començat les queixes: que si van a sulfatar massa aviat el taronjar i no em deixen dormir, que si els pollastres canten, …… Sembla ser que als “pijos urbanites” els molesten aquestes coses, però no els molesten les motos a escapament lliure, els petards dels fallers desbocats, la música estrident d’alguns saraus (fallers o no),….I fins i tot arriben a posar denúncies al Síndic de greuges que després pressiona als ajuntament per atendre les queixes del denunciant, però mai intenta esbrinar que passa en realitat.
Doncs amb aquest panorama, avui ens hem trobat una alegria, i és que sembla que alguna gent està reaccionant i comença a queixar-se d’aquest menyspreu cap a la vida als pobles, ja que hem trobat aquest cartell tan divertit a l’explanada del CIJ de Riba-roja de Túria:

Supose que em faré uns quants enemics més amb aquest article, però ja passe de ser políticament correcte.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

La premsa arriba amb retard al Camp de Túria.

Primer varen perdre l’Avui, després El Punt setmanal. Després va venir el Ara, però l’alegria va durar poc, ja que poc després passà d’arribar tots els dies, a arribar només el cap de setmana. No podem estar contents amb aquesta misèria que ens deixen llegir en la nostra llengua.A més, moltes vegades arriba amb un dia o dos de retard, i al final penses un poc i no trobes explicacions, aleshores malpenses.
Els diaris de Madrid arriben tots els dies puntualment (potser l’AVE és més puntual que l’Euromed?), però els de Barcelona sembla ser que no. Però ací està el dubte: com és que els pamflets esportius de Barcelona no pateixen aquests retards? si a més un d’ells és editat pel mateix grup que La Vanguardia (que també pateix aquests retards). Fa temps un quiosquer de Riba-roja em va dir que la distribuïdora es va excusar en que ells no poden esperar a fer el repartiment de tots els diaris si els de Barcelona arriben tard. Jo ja no sé a qui creure, però em sembla vore males intencions, ja que solen arribar tard, quan passa alguna cosa important al nord del Sénia o relacionada amb el que passa allà.
Potser sóc molt malpensat? a més,tret de la revista El temps, i alguna excepció més, és del poc que podem llegir en la nostra llengua a la comarca.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Els olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà.

Fa molts anys, quan fèiem el BUP, recorde que un professor de filosofia ens va parlar de recordar olors, que ell en aquell moment recordava l’olor a l’entrada de metro (seria el de Barcelona, a València encara no hi havia). Molts s’ho prengueren en broma. Potser alguns alumnes si que s’ho prengueren seriosament. Després de classe vaig notar que si que recordava olors, i que no era tan difícil com alguns pensen. Ara, normalment ho associem a les males olors, i oblidem les bones.
En aquesta petit recull, l’escriptor empordanès ens delecta amb les bones olors que a ell li han fet recordar els seus escriptors de capçalera. Potser nosaltres faríem altres seleccions, però ell ja ha avisat que és una tria personal.
Vos deixe amb un olor molt intens:
“Fineta venia d’ensumar el jaç d’aquell mascle poderós; portava els narius plens de sentors d’home.”
Josafat, de Prudenci Bertrana.
I jo,modestament, comence:
“No podia faltar el vi damunt la taula…….. (d’un altre Vicent)

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El militarismo mejicano, de Vicent Blasco Ibáñez.

Aquest és un dels llibres que em vaig trobar en un parada de llibres de segona mà a les darreres festes de Reis del meu poble. Em va atreure llegir alguna cosa del Blasco periodista, i aquest és un recull d’articles que va publicar en 1920 a la premsa nord-americana sobre la revolució a Mèxic. Ell va a Mèxic a preparar un propera novel·la sobre aquest país, però es troba amb un ambient previ a una revolta que es produirà una vegada ell ha abandonat el país.
Intentant seguint el seu idearia republicà, en aquesta articles no es salva ningú. Critica a tothom, en la seua opinió els dos (o a vegades tres) bàndols que han participat, i encara hi participen, a la revolució són uns militaristes que no portaran la llibertat ni la democràcia al país. Dels dirigents famosos d’aquesta, l’únic que no rep moltes crítiques és Emiliano Zapata, la resta rep bastonades per tots els costats. A vegades es noten certs tics racistes cap a la població original del país, i sobretot als mestissos, als quals atribueix la major part dels problemes actuals del país. Es considera un amant d’un país i creu que la gent, el poble, pot tirar endavant aquest, una vegada es lliure del poder d’aquests militars creats per la revolució.
Alguns extractes:
“Resulta natural en todos los paises de la tierra que una parte de la opinión se indigne contra un visitante que ha visto los defectos nacionales y los dice públicamente, Cuando mayor es la verdad, más doloroso resulta el choque y más ruidoso el clamoreo.”
“Su actuación no fue brillante. Ni siquiera llegó a general, que es a lo que llega cualquiera en Méjico”
“Hay que saber lo que son las generales mejicanos creados por las revoluciones: muchachos agresivos y medio locos que la guerra civil hizo personajes, y para ir de la sala al comedor de su vivienda creen necesario ceñirse antes una canana cargada y una pistola-ametralladora.”
“Lo malo es que don Venustiano ha hecho escuela. Todos los que le sucedan están enterados de que hay que “Cultivar el incidente”. Conviene tener de vez en cuando un conflicto con los Estados Unidos, y prolongarlo todo lo que sea possible para darse aire de salvador de la patria.”
Per cert en aquella època la premsa mexicana no tenia res a envejar en manipulació a l’actual premsa madrilenya.

Publicat dins de Literatura, política | Deixa un comentari

Exorcismes, de Vicenç Pagès Jordà.

Vaig descobrir al Vicenç Pagès gràcies a la seua novel·la La felicitat no és completa, i després de jugar un poc al whist, com si fora un ludòpata dels llibres, pels records d’infància i joventut semblants i les recomanacions d’un tal Bezsonoff, m’he enganxat als seus relats. Només em quedaven per llegir els relats curts que va escriure abans de fer-se jugador de whist i anar per fronteres no tan llunyanes. Ara, amb aquesta selecció dels seus relats, que ell ha anomenat Exorcismes, complete la meua addicció al món pagesià.
Com ell diu, la felicitat no és completa, i en aquest exorcisme de relats que ja semblaven oblidats pels editors de llibres de butxaca o de noves reedicions, he trobat relats sorprenents que m’han encantat (Correctora, llegir al metro, escriptor inèdits, i molts més) al costat d’alguns que no tant (això sí, un o dos, que no sempre coincidim amb els gustos). Molt recomanable, potser li escriuré una carta a la reina d’Anglaterra per a que el recomane als seus súbdits.


Vos deixe una pregunta: a quin conte pertany la fotografia?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

El coronel no tiene quien le escriba, de Gabriel García Márquez.

Al darrer mercat de Reis de Llíria, vaig comprar aquesta novel·la curta de l’escriptor colombià. Potser és curt, però t’atrapa i, malgrat ser una trama prou simple, no el pots deixar i estàs esperant el final, que t’arriba com un cop de puny a l’estomac. Et fa estimar alguns del personatges, sobretot el protagonista, i odiar-ne algun altre, i trobes coses en comú amb al més famosa Cien años de soledad: algun personatge i l’ambient on es realitza la trama, però sense optar tant pel realisme màgic seua novel·la més famosa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Al-Azraq, el cabdill andalusí que desafia Jaume I, de Josep-David Garrido i Valls.

Aquest és un dels pocs llibres en valencià que vaig trobar a la darrera fira del llibre al meu poble. Vaig comprar-lo per vore com tractava la figura d’aquest resistent contra la invasió catalanoaragonesa del regne de taifes de València, i, ha estat ben usat el temps en llegir-lo ja que trenca (malgrat el que puga induir a pensar el llarg subtítol) amb totes les “folklorades” escrites i per escriure, deixant la figura d’aquest cabdill amb el que veritablement era, un peó utilitzat pel rei de Castella en la seua “guerra freda” o de desgast contra el rei Jaume I. Potser abans de la caiguda de València tinguera un càrrec important dins de l’administració andalusí de la zona, però una vegada la capital caiguda i tot el regne de taifes desmuntat, aquest cabdill poc haguera pogut fer contra el rei Jaume si no haguera estat per l’ajuda castellana i la orografia dels llocs per on es movia. Per tant deixem la festa on està, amb els seu capitans moros i cristians, i no ho barregem amb la història.
A part de la figura del cabdill, el llibre també ens fa una breu història de les nostres terres a l’època visigoda, i això és d’agrair, ja que és un tema poc tractat de cara al públic no especialitzat.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

El cero y el infinito, d’Arthur Koestler.

Malgrat el títol que li han posat en castellà, aquesta no és cap novel·la sobre matemàtiques. El títol original és, en alemany, Sonnenfinsternis, i en anglès es va titular Darkness at Noon, potser títols més adients per aquest relat fictici, però basat en la realitat de les purgues que Stalin, al comandament del Partit Comunista va realitzar als anys 30. Me la va recomanar un company de feina, i quan vaig trobar un exemplar l’he començada a llegir.
La novel·la narra des de la detenció del protagonista fins al seua “eliminació” al llarg dels interrogatoris als que es sotmès per part de la policia política del partit, al servei de “Numero u”, i intercalant els seu records de quan ell era un dels executors, i prou actiu, de la política del partit. La narració va guanyant amb intensitat conforme van passant els interrogatoris, amb alguna sorpresa pel mig, i acabant amb les reflexions del protagonista: sí potser no soc culpables dels actes dels que m’acusen, però si que ho soc d’haver ajudat a arribar a aquesta situació i d’actuar amb altres, com ara actuen amb mi.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari