Entre el Túria i el Ridaura

“-Doncs, bé, fill, jo acabo de construir dos triangles semblants, tots dos rectangles. Els costats del primer, el més petit, són: la perxa perpendicular, la distància que separa l’estaca de la base de la perxa i com a hipotenusa, la meua mirada. Els costats del segon són: la muralla perpendicular, de la qual volem saber l’altura,la distància que separa l’estaca de la base d’aquesta muralla, i la meua mirada,que en constitueix la hipotenusa, prolongació del primer triangle.

-Jo ho he entès, senyor Cyrus -va exclamar Harbert-. De la mateixa manera que la distància de l’estaca a la perxa és proporcional a la distància de l’estaca a la base de la muralla, l’altura de la perxa és proporcional a la muralla.”

Els protagonistes es posen a fer les mesures assequibles i amb una simple regla de tres calculen l’altura de la muralla:

15/500=10/x, i per tant x=500·10/15=333,33…., es a dir 333 peus aproximadament.

En aquest novel·la Verne, només en la primera part ja ens ha ensenyat a utilitzar la semblança de triangles per a calcular altures, a calcular la latitud i la longitud del lloc on són i el concepte de progressió geomètrica o d’optimització de recursos. A més ens parla de química aplicada, de com fer ferro amb la farga catalana, o un bon tractat de biologia natural (molt fantasiós, degut al fet d’agrupar en una illa espècie d’altres parts del món). Per tant, li perdonarem la incoherència temporal de la trobada amb el Capità Nemo, protagonista d’una novel·la anterior (Vint  mil llegües de viatge submarí).

Després de molts anys i gràcies a la darrera Fira del llibre d’ocasió de València torne a retrobar-me amb la literatura de l’escriptora de Portbou. En aquest cas amb un petita història sobre una jove que sembla que té un futur predestinat a treballar sempre en una fàbrica d’una petita ciutat planxant vaquers. Un jove sense estudis superiors per culpa d’una societat i família patriarcal a la que se li presenta una oportunitat per eixir d’aquesta avorrida vida que porta: la sabrà aprofitar?

Al gran Michelangelo li queda ja poca vida i vol veure acabada la seus cúpula per al Vaticà. Però sembla que hi ha gent a la que no li agrada aquesta idea i que un artista tan donat a dibuixar nus com ell passe a la posteritat. Dins d’una trama per aconseguir més poder dins de l’església catòlica amb el rerefons del Concili de Trento, volen desacreditar la seua obra.

Una novel·la amena i entretinguda que està narrada d’una manera peculiar. Cada capítol correspon a un dels personatges de l’intriga i en ell ens conten els fets relacionats amb aquest personatge, de manera que els conjunt de tots els capítols s’encaixen com un trencaclosques amb una línia argumental i el desenllaç final.

Llibre trobat a la Papereria Miquel, de Llíria. Va augmentant la qualitat dels llibre que pots trobar en català al poble. Bona notícia.

Fa uns anys, a la presentació de la candidatura d’Ara repúbliques a les eleccions europees,varem tenir el gran plaer d’escoltar als Ovidi4 i el seu homenatge al cantant, actor, rapsode  alcoià, que van rodant pels Països Catalans en diferents formats des del seus inicis. Ara han publicat un llibre-CD amb les parts més destacades del recital i un recull d’articles i opinions sobre l’espectacle i sobre l’Ovidi Montllor. Potser mai una gravació podrà reflectir tot l’espectacle, que sol ser cada vegada únic, però ens haurem d’acontentar amb la gravació per recordar-lo a casa o al cotxe.

En un dels escrits del llibre, Josep-Lluís Carod-Rovira conta que en eixir del concert a Tarragona algú va protestar: “no sabia que venia a un míting”. El mateix Carod diu que tampoc, però acaba dient agraint el haver-hi anat i gaudit d’ell.  Crec que sabent que si pel mig estava  en David Fernàndez, militant de la CUP, i Borja Penalba i Mireia Vives, músics valencians que han que tingut que lluitar de valent i contra el poder per poder cantar en valencià, i un poeta com David Caño, era esperable trobar-se amb moltes reivindicacions al concert, o siga,una espècie de míting.I més si es tracta de recuperar la figura de l’Ovidi.

Anècdota: sabíeu que Borja Penalba havia esta baixista del Inhumanos? el que hi ha que fer per guanyar-se el pa!

Cap a l’any 1996, quan era un egarenc més fronterer entre Ca N’Anglada i l’Escola industrial, vaig tenir el plaer de poder assistir a la representació d’aquesta obra pels Amics de les Arts de la ciutat egarenca. Varem gaudir molt, tant que anys després vaig aconseguir un CD amb la música de Kurt Weil (Die dreigroschenoper, amb René Kollo, Ute Lemper i Mario Adorf en els principals papers). Em faltava el llibre i el vaig trobar fa unes setmanes a la fira del llibre d’ocasió de València, on he pogut repassar els diàlegs que no ixen al CD.

La principal diferència amb l’original alemany és el canvi d’ubicació de l’obra, que es desenvoluparà al barri xinès de Barcelona i durant l’exposició mundial que ve a inaugurar el rei Alfons XIII, enlloc del  Soho londinenc. I tret dels noms dels personatges per adaptar-los al nou emplaçament, l’essència de l’obra no queda alterada.No recorde si els Amics de les Arts varen fer aquesta adaptació  de Joan Oliver i F0rmosa, els anys passen i un perd la memòria, per la recorde prou semblant.

Si un tauró vol devorar-te

li veurà totes les dents,

però si és MACK qui t’ataca,

no veuràs el ganivet

Quantes versions heu escoltat de Die Moritat von Mackie Messe? Sinatra, Darin, Ruben Blades,……

Una anècdota del post-teatre: quan s’acaba l’obra anàrem a una discoteca de la ciutat (el Mackintosh, a l’avinguda Jaume I) i es varem presentar a la porta parlant cadascú en una llengua diferent, italià, francès,portuguès i àrab. No sé que pensaria el porter de nosaltres, però ens va deixar entrar, ha ha ha.

Com afrontar el tema del suïcidi sense caure amb els detalls escabrosos i molestar als afectats? és un tema difícil i més si el vols tractar en una novel·la en teoria adreçada al públic juvenil. Però Joanjo agafa aquest repte i crec ho aconsegueix amb aquesta petita narració mantenint la intriga durant tots els capítols, i el que crec més important,  respectant la intel·ligència  del possible lector, sense tractar-lo com a un adolescent estúpid, cosa que pocs autors que s’adrecen a aquest públic saben aconseguir.

Personalment m’ha copsat que els fets transcorrin un un imaginari poble de parla castellana. Un dels molts pobles que estan en perill de desaparició per culpa del despoblament, que a mi em recorda a uns quant pobles de la província de Terol, on durant l’any només hi han quatre rates i durant l’estiu o períodes vacacionals s’omplin de gent originària d’ells que viuen al País Valencià, Catalunya, Saragossa o altres llocs.

En temps de virus i pandèmies acabe de llegir aquesta novel·la del premi Nobel portuguès José Saramago. En ella, una estranya malaltia contagiosa va deixant cecs als habitants d’una ciutat i després se suposa que la resta del país. Amb l’excusa de la malaltia que deixa a les persones cegues i sense poder fer moltes coses a les que estaven avesats, l’escriptor ens fa un quadre de fins a quins extrems més baixos pot arribar la humanitat i al mateix temps els llaços de solidaritat entre alguns, amb alguna nota d’humor pel mig que no fa tan trista la seua lectura:

“Por enquanto não lhe receitarei nada, seria estar a receitar a cegas, Aí está uma expressão apropriada, observou o cego.”

Hi ha una versió cinematogràfica feta pel director brasiler Fernando Meirelles en la que el director va haver d’acceptar la condició de mantenir en l’anonimat el nom de la ciutat on es desenvolupa l’acció. A la novel·la mai es diu, com tampoc es diuen els noms dels principals personatges: a mulher do médico, o mèdico, a rapagira dos óculos oscuros, o primeiro cego,……

El terme Mugalaris és el que a l’altra banda del Pirineu anomenàvem passadors, gent que ajudava a passar la frontera a fugitius i represaliats,  i també es dedicava al contraban. En aquesta novel·la l’autor basc ens narra la història d’ETA fins a l’any 1992 aproximadament a través de les vivències d’uns mugalaris de la comarca del Bortziri, a la frontera amb Iparralde.

Evidentment la narració no és gens imparcial, ja que l’autor és un ex-pres d’ETA i està vista des del seu punt de vista, però crec que queda prou clar l’enganyifa de la transició que ells saberen veure molt abans que altres. Potser no estic d’acord amb la manera de reaccionar contra aquesta mentida, però amb que la transició ha estat una gran estafa estic totalment d’acord. L’autor també es mostra crític en certs moments amb la direcció o direccions del grup terrorista, però jo trobe un poc més d’autocrítica en alguns dels atemptats brutals que varen fer, sobretot Hipercor. Potser aquesta absència per estar escrit abans del 2000 i de tota la fase de desarmament i dissolució posterior?

Com enguany hem hagut de prescindir de la setmana cultural i totes les activitats relacionades, hui hem fet una petita activitat lúdica a l’aula. Hem marcat el recorregut que fa el vaixell Abraham Lincoln i el submarí Nautilius en un mapamundi xicotet, i després en un de més gran hem anat posant diferents fotografies dels llocs mencionats a la novel·la, intentat que foren de la mateixa època o relacionades amb el text d’aquesta. Ací el resultat:

Amb la seua personal manera de narrar l’escriptora bielorussa ens acosta al paper sempre oblidat de les dones, en aquest cas les soviètiques, durant la II Guerra Mundial. Un paper que no se li ha donat la importància que caldria i que ha estat a vegades tapat de manera intencionada.

Les dones que varen anar a la lluita,a fer “feina d’hòmens”, ens expliquen les seues experiències abans, durant i després del conflicte. I sobretot és aquest després el que sembla que no va agradar gens a les autoritats estalinistes del moment. Moltes reberen medalles, però les medalles només són trossos de ferro, i  només valen per lluir els dies de festa si després la societat a la que tornes no valora el que has fet o en alguns casos, arriba a insultar-te per haver anat a “follar-te” als marits de les que s’havien quedat a casa (és un exemple), o no acceptant cap critica que poses en qüestió les errades de Stalin abans i durant la guerra. Potser per això aquest llibre tardà tant de temps en editar-se? com diuen algunes de les protagonistes: ara ja es pot parlar d’això!

Aquest llibre només parla de les dones soviètiques, però es podria fer extensible a molts més altres llocs i èpoques, com les milicianes durant la Guerra civil o les dones revolucionàries a Mèxic.

Després de tornar a les Vint mil llegues de viatge submarí he intentat recrear el recorregut del viatge en un mapamundi en mida A3. En roig el trajecte de l’Abraham Lincoln, amb el capità Farragut, i en blau el del submarí Nautilius, amb el capità Nemo. Evident els recorreguts imaginaris no es poden dibuixar: fins arribar al pol sud i el túnel aràbic.

Fa anys Joan-Lluís ens proposava un viatge en forma de diccionari pels llocs imaginaris del Països Catalans. Ara ens proposa un viatge pels llocs ben reals dels cossos de les dones i els hòmens en forma de poesia. Una visita als llocs més eròtics de l’anatomia humana que em recorda als versos més marrans dels nostre Estellés.

Una mostra:

Prop del llit, la camisa d’home

que et poses al matins de mandra;

prop de la taula, dues espardenyes

de tela blava esgarrinxada;

prop del sol, el teus pits,

lluents sense remei

pel meu afany de saliva.

“- Y como en realidad la presión atmosférica es algo superior al peso de un kilogramo por centimetro cuadrado, sus diecisete mil centimetros cuadrados sufren en este momento una presión de diecisiete mil quinientos sesanta y ocho kilogramos.

-¿Y sin que yo lo advierta?

-Sin que lo note. Y si no le aplasta semejante presión es porque el aire penetra en el interior de su cuerpo con igual empuje. De aquí un equilibrio perfecto entre la presión interior y la exterior, que se neutralizan, lo cual le permite aguantarlas sin esfuerzo. Pero en el agua es otra cosa.

-Si, ya lo comprendo -respondió entonces Ned, que prestaba ya más atención-; porque el agua me rodearia, pero no me penetraria.”

En aquesta petita conversa entre l’arponer Ned Land i el professor Aronnax, Verne ens explica prou bé els problemes de la pressió sota l’aigua i com afecta aquesta als éssers vius. Una interpretació pràctica de les lleis de Boyle-Mariotte i com ens afecten en intentar descendir fins a les profunditats marines.

“Després de guanya el premi em van començar a demanar que anés als llocs a parlar……………………..No em convidaven a parlar del conte que havia escrit ni de llibres, que era el que m’agradava,a tot arreu em demanaven el mateix: explica’ns la teva història.¿Com és el teu país? hi ha semàfors? Tota la meua història estava al barri però el públic volia alguna cosa més exòtica, no volien saber res d’una pobresa tan propera, els fascinava més la que venia del desert.

…………………O encara pitjor: a parlar sobre l’Islam, com si fóssim imams o teòlegs, com si fóssim els predicadors del canal per satèl·lit. No van trigar a adonar-se que no servia per allò, que no era capaç d’explicar res interessant. I com que un mora és igual que una altra mora,van buscar a la filla de la Parabòlica i ella si que els va donar el que volien: el seu enlluernament davant de la civilització occidental, quan havia premut per primer cop un interruptor i s’havia fet la llum. També es va dedicar a repetir els deien els xarlatans a la televisió: que la dona a l’islam estava més protegida, que era més respectada perquè obligaven al marit a fer-se’n càrrec i tot de ximpleries que ja coneixes. I tots se la van creure perquè en realitat era el que volien sentir.”

Aquests paràgrafs de la darrera novel·la de Najat el Hachmi enllacen amb el que ella ja denunciava al seu darrer llibre sobre la dona musulmana als països occidentals. De com sembla que cert progressisme en realitat cau a la trampa de percebre l’islam com una religió moderna respecte al tracte a la dona, com no ho és cap.

En aquesta novel·la Najat ens torna a explicar els seus temes més recurrents, la integració, els problemes amb la família tradicional i el món occidental que a voltes sembla cec, el feminisme, el sexe, …… I per tant no espereu trobar cap novetat si ja heu llegit alguna de les seues novel·les. Ara, gaudireu de la lectura,ja que escriu molt bé i val la pena llegir-la.

Però el que voldria destacar més sobre aquest llibre, és extern a ell. El llibre ha estat escrit en dues llengües a la vegada, en castellà i català.No és cap traducció d’una llengua a l’altra. Demostra que una persona que ve de fora de petita, i s’educa al sistema educatiu d’immersió lingüística català, acaba dominant les dues llengües, fins al punt d’escriure bé i guanyar premis literaris en les dues llengües. Potser tota aquest gent que diu que el castellà està en perill a Catalunya o València, hauria de callar la boca d’una vegada. O el govern valencià repensar-se això del plurilingüisme i passar directament a la immersió, almenys a les zones valencià-parlants, ja que amb aquesta llei les línies que abans eren PEV , a perden hores de català per passar-les al castellà o l’anglès. I donada la situació social de la nostra llengua respecte al castellà no crec que siga una bona idea.

Com pot ser que un món tan quotidià i al que normalment no fem cas o si de cas els menyspreem pugui servir de base per aquest meravellós llibre? Doncs la resposta està en qui l’ha escrit que té les dues condicions necessàries per poder dur a terme aquest objectiu. Un és saber escriure, evidentment, i l’altre conèixer i estimar el món dels insectes i altres artròpodes que ens trobem quan caminem pels pobles, camp i muntanyes del nostre país.

Amb l’excusa de les cuques, com diu el títol, l’autor intenta evadir-se dels darrers anys de vida familiar, que per culpa d’una malaltia de la seva parella, els ha mantingut tancats a la capital, sense poder exercir una de les grans passions de la família, eixir i caminar per la muntanya, observant i gaudint de tot el que els envolta, sobretot el món en miniatura de les cuques. Ens conta de manera fragmentada i sense seguir cap ordre temporal, els seus records d’infantesa, joventut i de la recent vida familiar amb la parella i el fill per les terres, sobretot, de Barcelona, Llançà i Arbúcies, apareixent en un capítol el poble de Toga, origen de família paterna de l’autor. Sempre, cada record,relacionat amb una cuca, que la podem conèixer pel seu nom científic, el popular o el nom literari amb que l’autor la bateja al títol de cada capítol.

No sé si l’autor ha aconseguit això d’evadir-se i oblidar un poc aquest anys tan dolorosos per la malaltia de la seua parella, però als lectors ens ha deixat una molt bona narració amb la que gaudir de literatura i de natura. Espere que l’autor i tota la seua família ja puguen estar grimpant per les muntanyes del Montseny o de l’Albera marítima tot el temps que aquesta maleïda pandèmia ens deixe. I que puguen també anar al poble de Toga i gaudir de la seua natura. Un poble, origen de molta immigració valenciana cap al Principat.

El llibre té a dins dues lamines amb les cuques que protagonitzen cada capítol per a guia del lector. Potser en llisca algun dels capítols a classe de 1r d’ESO properament, quan arribem a l’apartat dels insectes.