Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Somnis de Valparaíso, de Jaume Benavente

Ara que sembla que arriben llibres en català a les papereries del meu poble (sense haver de demanar-los i que no siguen juvenils) he aprofitat i he adquirit la darrera novel·la de Jaume Benavente, del qual ja havia llegit fa molts anys, Nocturn de Portbou.
En aquesta novel·la canvia la costa fronterera de l’Alt Empordà per la ciutat portuària de Valparaíso, a Xile, i a traves de vàries històries que tindran un final conjunt ens fa una descripció de la ciutat i els seus habitants en els darrers temps, des de la dictadura del General Pinochet fins al temps actuals, de manera que la ciutat passa a ser la veritable protagonista de la narració.

Aigua en cistella, de Carme Miquel.

A “La finestra indiscreta”, James Stewart postrat en una cadira de rodes espiava als seus veïns i intentava resoldre un crim amb l’ajuda de Grace Kelly. En aquesta novel·la de Carme Miquel, un escriptor que també va en cadira de rodes espia per la finestra a un dona que viu en una pensió enfront de sa casa. Però enlloc de resoldre cap crim, el que intenta fer és saber, amb l’ajuda del seu editor i amic,que ha portat a aquesta dona a aquella pensió i les raons del seu comportament,a més de les seues intencions d’ajudar-la d’alguna manera.
Al mateix temps que ens descriu aquests fets, la protagonista ens conta en una llarga entrevista feta pels familiars de l’escriptor anys després dels fets,la seua vida marcada per la dictadura franquista, i com des de la seua València natal arriba a la ciutat de Montpeller, on viu l’escriptor.

El llibre el vaig comprar a la papereria Miquel de Llíria, una bona notícia,ja que van arribant al poble llibres en català que no van dirigits al públic juvenil obligats per les lectures dels instituts. I aquesta vegada sense demanar-lo prèviament!

Hotel Fontana, de Pau Alabajos.

No sé si aquesta peça teatral es podrà portar als escenaris (crec que encara no s’ha fet) i si pot tenir èxit, ja que vaig massa personatges i no sé com es vincularien entre si les escenes que la formen part per donar-li un certa continuïtat facilitant la comprensió a l’espectador. Ara, com a reflexió sobre el que va suposar la matança de Srebrenica és tot un encert i crec que molt bé desenvolupat. Un encert del cantant de Torrent.

Ànima de tramuntana, de Núria Esponellà.

Els que hem viscut a l’Empordà no podem ser neutrals. Els que hem visitat moltes vegades Empúries i Ullastret, ja siga per feina o per plaer, encara menys. I si finalment la teua ciutat té un passat iber que sembla poc explotat i poc estudiat en comparació amb el que fa el MAC-Ullastret ja no es pot qualificar el que sents al llegir aquesta darrera novel·la de Núria Esponellà, unes vides paral·leles (Plutarc?) entre una arqueòloga del nostre temps i una dona indiketa del segle III AC.
Potser a Edeta ens cal una novel·la com aquesta per prendre consciència del que tenim i no sabem aprofitar?

Sapiens, una breu història de la humanitat; de Yuval Noah Harari.

Interessant visió general de l’evolució del Homo Sapiens, la seua història i de com afecta a la resta d’éssers vius del planeta. Potser no tots estarem d’acord en algunes de les conclusions final i expectatives per al futur, però almenys ens fa pensar en el que hem fet, el que podem fer i intentar evitar destruir més del que ja hem fet des de que varem eixir de l’Àfrica fa 70 mil anys.
Per cert, és un llibre divulgatiu i per tant, s’han d’utilitzar molts exemples que potser resulten a voltes exagerats. No cerqueu en ell un llenguatge científic molt acurat, ja que no és aquesta la intenció del llibre, si no la de divulgar la ciència, i jo trobe que ho fa prou bé, malgrat alguna discrepància.

Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda.

Quan ja vivia a Tunis i s’havia convertit a l’Islam (no sé si per creença o conveniència) el frare mallorquí Anselm Turmeda escriu les seues obres dirigides al public català. Un d’aquestes és aquesta espècie de faula on ell mateix,com a personatge té un pugna dialèctica amb un ase que representa a la resta dels animals sobre qui té la superioritat al món, si els humans (els fills d’Adam) o els animals. El frare dóna 19 raons per explicar la pretesa superioritat dels humans sobres la resta d’espècies i l’ase va rebatent-les totes fins la darrera, on l’ase ja reconeix definitivament la superioritat humana, però no sense advertir a l’home que haguera estat més llest si haguera començat per aquesta, ja que ell ja la sabia i l’esperava, estranyant-se que no l’haguera utilitzat des d’un inici.Potser des del punt de vista religiós, i més a l’Edat mitjana,l’home pot guanyar aquesta batalla dialèctica amb l’excusa de que Déu baixa a la Terra en forma d’home i no en forma de qualsevol altre ésser. Ara això hauria de ser considerat un conte infantil i no cap prova veraç de superioritat. O potser, com escriu Yuval Noah Harari, al seu llibre Sapiens, és aquesta facilitat per crear mites i veure coses que no existeixen el que ens ha donat aquesta superioritat respecte a la resta d’éssers vius?

Aín-Barranc de la Caritat-Castell de Benialí.

Aquesta ruta és molt senzilla per fer en família i amb nens, com hem vist al llarg del recorregut. A més és tranquil·la i lluny de les aglomeracions que s’estan produint en altres llocs amb més fama. La ruta comença al poble i allà està indicada com a ruta de l’aigua, ja que va pel costat d’un riuet passant per diferents fonts i antics molins d’aigua, fins arribar a petit cim on es troba el castell de Benialí. És curta, uns 4 km, i en acabar pots dinar de calent al bar del poble que hi ha a la plaça, cosa que hui abellia prou.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Contra el nacionalisme espanyol, de Ramon Barnils.

A la dècada dels 90 vaig descobrir un gran programa de ràdio, Postres de músic, i amb el al gran Ramon Barnils. Em vaig enganxar a aquest programa i per mi va ser un mala notícia el seu traspàs a l’any 2001, quan encara li faltava molta vida per endavant i havien de succeir esdeveniments que a ell,en la meua opinió, li hagueren agradat i les haguera analitzat amb la seua mala llet i independència característica.
Ara l’editorial 3i4 edita un recull de les seues col·laboracions a la revista el temps durant els anys 80 i 90, i en ells podem veure el poc que ha canviat la situació política, i com ell usava noms per descriure-les que ara ens atrevim a usar, però en aquella eren pocs els que ho feien en nom de certa correcció política que no ens ha portat enlloc.
Uns quants exemples:
– El 27-9-1993 Ramon Barnils escrivia:
“Bé s’ha de distingir l’ABC d’El País, encara que només sigui per la regressió en la tipografia. Si el segon posa aquestes coses en lletra petita i les encarrega a independents a sou, el primer ho posa en titulars, i a portada: Igual que Franco, però al revés: Persecució del castellà a Catalunya.
La lógica no hauria de patir-ne: igual que Franco seria persecució del castellà a Castella, i al revés que Franco seria imposició del català a Castella.”
Sembla que després de tants anys, encara no han aprés.
– El 4-10-1993 Ramon Barnils escriu:
“segons el manuals de Sociolingüística, el bilingüisme no és,ni ha estat ni pot ésser permanent. Perquè,i segona informació solvent, segons els manuals de Sociolingüística la llengua d’un grup humà és una. I tercer, quan un grup humà es troba amb dues llengües al damunt, això només és amb una finalitat,i el resultat, de substituir una per l’altra.”
I encara hi ha animes innocents que defensen “les bondats del vil-lingüisme”?
-“Les fronteres nacionals són punt de contacte, a diferència de les fronteres estatals que són punts de fricció.”
Ramon Barnils, (El temps,19/12/1988)

El fill del xofer, de Jordi Amat.

Als anys noranta del segle passat i primers anys del segle actual vaig descobrir al diari Avui, que aleshores el comprava tots els dies, una secció que em va enganxar de seguida, es deia Planetarium i l’escrivia un tal Alfons Quintà.Jo,aleshores no el coneixia de res, no sabia el seu passat a El País o a TV3 (vaig començar a viure al Principat al 1992). Em va enganxar de seguida i la vaig seguir sempre, fins que la varen tancar els darrers anys del diari (abans de ser fagocitat per El Punt). Vaig aprendre molt, em va descobrir nous autors com Isaiah Berlin o altres, malgrat que algunes vegades no compartia les obsessions de l’autor. Durant aquells anys també es va editar el llibre de Víctor Alexandre, Jo no sóc espanyol, on l’Alfons era entrevistat i deixava clar que no era espanyol a la primera pregunta.Per això em va estranyar la deriva que venir després del periodista empordanès.Va continuar escrivint al Diari de Girona, però notava el seu canvi fins que em vaig fartar de llegir-lo. No entenia a que venia aquest canvi:si feia un anys es declarava no espanyol (vaig pensar que era independentista!) com és que ara escrivia aquests infames articles? I sobretot,com es va arribar al final tan penós que va tenir?
Personalment,una vegada vaig intentar establir contacte amb ell per demanar-li bibliografia sobre el poble amazic, del qual havia escrit en molts articles al diari Avui.L’únic que vaig obtenir va ser un missatge al contestador automàtic que no entendre.No vaig tornar a intentar comunicar-me.
Per tot plegat, quan vaig tenir notícia d’aquest llibre, vaig anar corrent a comprar-lo. Volia saber que era el que havia passat amb un persona a la que vaig admirar pels seus articles. Ara veig l’equivocat que pots estar quan jutges a una persona per una de les seues facetes sense saber més sobre ells. Abans de llegir el llibre de Jordi Amat, ja havia descobert el seu paper a l’afer Banca Catalana i el seu pas per tv3, però després et queda clar les raons del seu comportament posterior al seu pas pel diari Avui, que era el que jo més coneixia. Et quedes defraudat i descobreixes un exemple de que la intel·ligència ha d’anar acompanyada d’un cert humanisme, sinó no val per res, com demostra el cas d’Alfons Quintà, la seua trajectòria professional i el seu trist final, d’ell i de la seua parella, víctima innocent de manies del difunt.

A més de la biografia del malaguanyat periodista al llibre es reflecteixen les lluites pel poder al Principat durant els darrers anys de la dictadura i això que anomenen “modèlica transició”, ja que l’autor, i sobretot el seu pare, varen ser testimonis privilegiats.

Balada de la frontera, d’Ivan Carbonell.

És impossible llegir aquesta nova novel·la d’Ivan Carbonell i no pensar en El senyor dels anells de Tolkien. Potser és la intenció de l’autor que jo ho demostra en els agraïments? Una història medieval, a la frontera sud de la corona d’Aragó, a l’època en que es comencen a perseguir als templers, acusant-los d’heretgia i altres mentides, barreja entre realitat, intrigues fronteres i de palau, i fantasia, dracs i bruixes. Una companyia que també s’ha de dividir per afrontar els esdeveniments que vindran, com la companyia de l’anell tolkiana. I finalment un final obert en el que ja s’intueix un segona part, o potser una trilogia com la de l’escriptor anglès?
La diferència principal amb Tolkien,és que a Ivan no li cal inventar-se cap món imaginari. Tenim uns Països Catalans o una Corona d’Aragó prou gran i màgica per a ser escenari d’aquesta història, i personatges històrics que poden servir de fonament d’un fil argumental que ens portarà per diferents llocs del nostre país, redescobrint-los sota l’òptica de la ficció,i entrant ganes de visitar-los o de tornar-los a veure.
Esperarem el que sembla que serà un segona part.

Luces de Bohemia, de Ramón del Valle-Inclán.

“España es un deformación grotesca de la civilización europea.”
Aquesta frase que apareix cada dos per tres a les xarxes socials, la pronuncia el protagonista d’aquesta obra teatral de l’autor gallec, coneguda per ser el seu primer esperpent. Però després de llegir l’obra entens perquè,tants anys després continu vigent.I és que aquest país que tenim de veí a ponent, no canvia ni vol canviar.Ja se n’adonaran a Europa!

ETA i nosaltres, d’Antoni Batista.

Després d’uns quants anys i un quants esdeveniment que han fet canviar l’actualitat sobre la problemàtica del terrorisme al País Basc, torne a llegir un llibre d’Antoni Batista sobre aquest tema tan delicat. En aquest cas fa una síntesi històrica del problema però només de la part més relacionada amb el Principat. Si el primer ja em va sorprendre i agrada molt, aquesta encara més, i si el primer en va obrir els ulls sobre el tema i em va fer fugir de la versió “oficial” dels fets, en aquest m’ha confirmat tot els que he anat deduint sobre ell,els darrers anys,amb alguna sorpresa que no sabia.
Val la pena anar a periodistes rigorosos per informar-se sobre el terrorisme d’ETA i el de l’Estat i no fiar-se de la versió que et volen vendre des de la televisió o alguns mitjans de la capital o de províncies (en el sentit despectiu).

La filla de la neu, de Núria Esponellà.

La primera vegada que vaig pujar a la vall de Núria ho vaig fer caminant des de Queralbs pel vell camí que va serpentejant al costat del riu i del cremallera, per després continuar fins al cim del Torreneules. A la baixada ja vaig fer el meu primer viatge amb el cremallera, i després n’he fet alguns més per portar als alumnes d’excursió. Potser va ser la nostàlgia qui em va fer comprar aquest llibre, però ha valgut la pena i ha estat agradable llegir la història d’amor entre dues persones contada pel seu net, amb el rerefons de la construcció de cremallera, la Guerra Civil i la II Guerra Mundial.
Un enginyer dels que treballen en la construcció del cremallera s’enfronta a un cas de corrupció i negligència durant la construcció d’aquest i al mateix temps coneix a un cambrera, natural de Ribes, de la que s’enamora. La història està narrada pel net de la parella, que al mateix temps ens descriu el procés d’escriptura de la seua novel·la sobre la vida dels seus avis, avisant-mos que la seua àvia tenia alguns secrets que mai havia contat al seu avi, un és la seua faceta com a passadora de fugitius dels nazis durant la guerra mundial.

Vicent Caselles.Matemàtica i passió. Homenatge al gran matemàtic valencià (1960-2013)

Vaig estudiar ciències matemàtiques a Burjassot durant els anys 1986-1991 i allà vaig conèixer a molta gent, entre ells a un company de Gata, a la Marina. Varem fer molt bona amistat, però el temps passa i només sé que va retornar al seu poble. Amb ell parlàvem d’un geni matemàtic del seu poble, el Vicent Caselles, però ja no estava per allà i per molts era una figura misteriosa: com algú tan bo no estava fent classes allà?
Ara, al cap dels anys, el misteri ha estat resolt gràcies al llibre editat per Juan Bisquert per homenatjar a aquest gran científic valencià que va morir massa jove i que potser no saberen prou apreciar, tret d’excepcions, a la seua pròpia terra. Però als que hem estudiat a Burjassot i hem vist alguns comportaments no ens estranya gens que Vicent se n’anara a cercar el seu futur a altres llocs.

Molins de Les Alcubles (La Serrania)

Ja podeu visitar el molins del poble de Les Alcubles. Després de la recent restauració ja llueixen les seues aspes a l’espera d’algun Quixot despistat. Es fan visites guiades amb cita prèvia.
Jo he pujat caminant des del poble per una senda d’un quilòmetre, cosa que recomane per no col·lapsar el cim de cotxes i motos i gaudir més del paisatge serrà. Després he baixat pel mateix lloc i fet un cafè en un bar del poble, prop de l’església. Ha acabat el matí amb una visita a la línia de trinxeres republicanes, recentment netejades, de la cova Sabuquera. La darrera vegada que vaig passar no les vaig veure, per això dic recentment netejades i mostrades al públic. Crec que aquestes posicions serien de defensa de l’aeròdrom republicà que hi havia al pla de sota, en l’encreuament del camí cap a Sacanyet i el d’Altura.