Entre el Túria i el Ridaura

El món va començar amb tres paraules:
llum, Pirineu i camí. Sèiem tots dos
en un vell bar de Prada, ran del vespre,
tot contemplant les neus del Canigó.

…………………………………………………….

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.

“We want The Victory Man!”.

El públic crida, vol al seu heroi, el que els salva el partit al darrer moment amb la seua genialitat. Content, guanyen i tornen a casa satisfets i agraïts al seu heroi. El que no saben és que hi ha al darrere d’aquest heroi. Com ha arribat fins ací i de quins mitjans s’ha fet valer o li han obligat a usar. A ells això no els importa, ni els importarà quan aquest heroi ho deixe de ser.

Dos germans es retroben després de anys sense veure’s. Un porta una vida normal, l’altre ha estat a punt de tocar la glòria i ara malviu per un barri de la ciutat de Milwaukee. El dòping i després les drogues han desfet la seua carrera i la seua vida. Cap futur i més al EUA on els serveis socials no són com molts desitjarien.  L’autor ens narra el retrobament del germans i com el major va descobrint que li ha passat al petit, amb una germana que no es vol involucrar gens, la mare a punt de morir i una neboda que no coneixia.  Intenta esbrinar la raó de tota aquesta decadència i ho troba, però per a què? això ajudarà al seu germà i la seua filla?

Un narració breu, però intensa que no pots deixar fins al final i que potser agradarà al fanàtics del bàsquet. Sobretot als que ens aficionaren a ell a finals dels 80 i inicis dels 90, quan gaudíem a Llíria de bons partits, el Barça i la Penya ens feien vibrar i la NBA era una gran lliga d’equips i bons jugadors i no el negoci que és ara.

Fa molts anys, crec que encara anava la facultat, Enric Valor va venir a la biblioteca de Llíria a presentar el seu Cicle de Cassana, una trilogia sobre la societat valenciana d’inicis del segle XX. Potser en aquella època encara teníem al cap les seues rondalles o potser anàrem a veure i conèixer al gran home i no vaig fer tant de cas a l’obra com vaig a l’home i a allò que contava. O simplement el nostres  interessos literaris en aquella època eren altres.

Anys més tard, creixes i vas descobrint les altres facetes de l’autor a part de la rondallística, i fa poc vaig veure a la biblioteca de l’institut els llibres que formen part d’aquesta trilogia. Ara acaba amb el primer, i puc afegir al que he dit a l’inici que és la gran novel·la valenciana sobre la societat valenciana en aquella època i no té res a envejar als Blasco o altres autors castellans que tant fama tenen en aquest mon tan provincià de la València oficial i que només que sap que ofrenar glòries a Espanya.

La novel·la comença amb la lectura d’un testament d’una fadrina rica a la que assisteixen uns quants dels protagonistes de la narració. Ens descriu les reaccions d’aquests al fet testamentari i després va desenvolupant aquests personatges, les relacions entre ells i altres personatges que van sortint durant els anys en que a la resta d’Europa s’estan matant en la Gran Guerra (1914-1918), retrocedint en el temps (ara diríem flash-back) quan cal per saber més dels personatges i la trama.

Enric Valor inicia la narració amb una cita de l’escriptor escocès Walter Scott: “Acció, to i gest, el somriure de l’amant, la cara ferrenya del tirà, la ganyota del bufó, tot s’ha de contar a la novel·la, puix que res no pot mostrar-se.” I després de llegir-la puc afirmar que Enric Valor compleix al cent per cent el consell de l’autor d’Ivanhoe.

El cicle de Cassana es completa amb dues novel·les més: Temps de batuda i Més enllà de l’horitzó. Les deixaré per més endavant.

Portem quasi 8 anys d’ajuntaments que es diuen “progressistes” i encara no han tingut collons d’obligar a la policia local a usar la llengua del poble. Sis anys d’alcalde socialista i dos de Compromís i encar continuem igual: tot els cartells en castellà! Encara no han tingut temps de fer cartells nou? o adhesius nous en la nostra llengua?

La veritat, és que aquest tema ja cansa. És que no tenen ganes ni de fer-ho en aquest “bilingüisme políticament correcte”?

Hi ha gent a que li agrada les coses que faig i m’ha dedicat un vídeo amb les meues fotografies.

Podríem qualificar aquest assaig com el qua ara diuen educació transversal o projecte interdisciplinari? Potser, però ha estat un bona lectura per començar l’any. Literatura, historia, lingüística, nàutica tot combinat amb l’excusa del famós poema d’Ausiàs March que va musicar tan meravellosament Raimon.

Veles e vents han mos desigs complir

faent camins dubtosos per la mar.

Mestre i ponent contra d’ells veig armar:

xaloc, llevant los deuen subvenir

ab llurs amics lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tramuntanal

que en son bufar los sia parcial

e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà·l mar com la cassola en forn,

mudant color e l’estat natural,

e mostrarà voler tota res mal

que sobre si atur un punt al jorn.

Grans e pocs peixs a recors correran

e cercaran amagatalls secrets;

fugint al mar on són nodrits e fets,

per gran remei en terra eixiran.

Los pelegrins tots ensems votaran

e prometran molts dons de cera fets;

la gran paor traurà al llum los secrets

que al confés descoberts no seran.

En lo perill no·m caureu de l’esment,

ans votaré al Déu qui·ns ha lligats

de no minvar mes fermes voluntats

e que tots temps me sereu de present.

Veles i vents compliran els desigs,
fent perillosos camins per la mar.
El Mestral i el Ponent veig contra ells;
Xaloc, Llevant, els volen ajudar
amb els amics, el Gregal i el Migjorn,
i preguen junts al vent de Tramuntana
que els afavoresca amb el seu buf,
i entre tots cinc facen bo el meu retorn.

Bullirà el mar com la cassola al forn,
mudant color i l’estat natural,
i mostrarà que odia tot allò
que s’ature sobre ell per un instant;
els peixos grans i els petits correran
i cercaran amagatalls secrets:
fugint del mar, on s’han criat i fet,
buscant remei a terra eixiran.

Els pelegrins alhora van fent precs,
tots oferint exvots de cera a cor;
la molta por traurà a llum els secrets
que ningú no declara al confessor.
En el perill no vos oblidaré,
ans faré vots al Déu que ens ha lligat
perquè no em minve mai la voluntat
i que en tot temps em sereu ben present.

Els arxius del KGB estàvem més ben vigilats que els arsenals d’armes de destrucció massiva. Un periodista rus (n’he oblidat el nom) recorda que quan, després de la invasió soviètica de Txecoslovàquia, va preguntar a Brejnev què es podia escriure sobre la situació en aquell país, aquest li va respondre: “Escriviu-ho tot, però només en un exemplar i envieu-me’l a mi”.

En cert sentit la perestrioka i la glasnost són els pulmons artificials connectats a l’organisme cada vegada més malalt, agonitzant, de l’URSS. Gràcies a ells, l’URSS sobreviurà encara sis anus i mig. Ho esmento perquè els enemics de Gorbatxov afirmen que estava al capdavant d’una Unió Soviètica florent i la va portar a la ruïna. Va ser justament el contrari: l’URSS ja feia temps que estava enfonsada i Gorbatxov va allargar la seua existència mentre això va ser possible.

Sóc tot orelles quan un dels delegats es planteja quina dominació és més perillosa per a Bielorússia, la russa o la polonesa? I arriba a la conclusió que la polonesa, perquè Polònia és un país més atractiu.

En 1560 el virrei de Perú Andrés Hurtado de Mendoza organitza i promou una expedició a la recerca de la ciutat mítica de El Dorado. En realitat la seua intenció no era trobar els tresors fabulosos que hi havia en aquesta llegendària ciutat, sinó allunyar del Perú a tota la púrria i mala gent que corria per allà una vegada acabades les guerres civils entre els espanyols i així evitar-se problemes d’ordre públic i polític si aquesta mercenaris i altres espècies estigueren ocupats en altres llocs i si no tornaren o desaparegueren molt millor. Amb l’ham de la riquesa fàcil va intentar atreure a tota aquesta gent i lliurar-se d’ella.

La novel·la narra aquesta expedició centrada en el personatge de Lope de Aguirre, un paranoic de manual, i dona la raó al virrei en la seua iniciativa de lliurar-se de tota aquest tropa. Durant tota el viatge baixant pel riu Amazones i al Veneçuela, els protagonistes donen exemples de la seua bogeria, maldat, sadisme, ……Per després haver d’aguantar a presumptes historiadors intentant negar la llegenda negra de la conquesta d’Amèrica pels espanyols!

Una anècdota: el dia de Nadal els expedicionaris munten un Pessebre en una aldea índia i hi posen un caganer. No crec que siga cert, potser és un record de joventut de l’autor que va néixer un poble del Baix Cinca?

“Había incluso un villano con los pantalones bajos haciendo sus necesidades detrás de un arbol y aquello hacía reir a los indios y acudian todos a verlo.”

De sobte, el diputat Laptin, que dirigeix la sessió, interromp les deliberacions i diu amb veu nerviosa: ” Camarades, hi ha aldarulls a Kíiv. És imprescindible que una delegació del Soviet Suprem de Rússia i de l’URSS voli cap allà immediatament!” Surten al capdavant de la delegació Rutskoi, número dos de Ieltsin, i Sobtxak, alcalde de Petersburg. Tots dos havien tingut un paper decisiu  en el fracàs del cop d’estat neoestalinista, però tots dos són russos i comprenen què és Rússia sense Ucraïna. “Sense Ucraïna”, va descriure l’historiador polonès J. Wasowicz ja als anys trenta, “Moscou queda arraconada als boscos del nord”.

Bon any 2023 a tothom. SALUT, REPÚBLICA I INDEPENDÈNCIA PELS PAÏSOS CATALANS!

A Moldàvia, una república limítrofa amb Ucraïna vaig conèixer un home que havia passat deu anys al gulag perquè havia de posar un feixuc bust de Lenin en una sala de actes que es trobava al primer pis. La porta era massa estreta, així que l’infeliç va decidir pujar el bust pel balcó i va lligar una gruixuda corda al coll de l’autor de Marxisme i empiriocriticisme. Encara no havia tingut temps de desfer el nus que ja el llançaven al fons d’un calabós.

Sobre Novgorod:

El símbol de la llibertat i la independència d’aquesta ciutat estat era la gran campana amb la qual es convocava als habitants a l’assemblea. Per això quan Ivan III de Moscòvia va conquerir definitivament Novgorod l’any 1478 i va ordenar retirar la campana, això va significar que la ciutat havia perdut la seva sobirania. Hi ha historiadors que consideren que va ser aquest un dels moments històrics que van decidir la direcció que prendria Moscou i Rússia. Novgorod era una ciutat democràtica, on manava el poble, oberta la món, que mantenia contacte amb tota Europa. Moscou era expansiva, estava impregnada d’influències mongols, enemics d’Europa,  anava a poc a poc entrant en la fosca època d’Ivan el Terrible. Si Rússia hagués seguit el camí de Novgorod, podia haver esdevingut un estat completament diferent a aquell  encapçalat per Moscou. Però les coses no van anar així.