Canvi de peu, de Jordi Homs.

The Man who Shot Liberty Valance per mi és la millor pel·lícula de John Ford i una de les millors que s’ha fet.És de les poques que em fan plorar. En ella Ford ens mostra el final d’un món que es transforma en altre, un món que es manté a base de llegendes i mites que passaran a la història, però qui pot dir que tots siguen certs o quina part de veritat hi ha i quina de mite (This is the West, sir. When the legend becomes fact, print the legend).
Potser aquesta novel·la que tenia a casa, i que he rellegit aquests dies de confinament és al món del rugby el que la pel·lícula de Ford és a la història del Farwest? A mi em sembla que sí. Un equip de rugby amateur que es considera l’ultim reducte de les essències romàntiques d’aquest esport, veu com el professionalisme i els interessos econòmics el van assetjant fins que al final han de prendre una decisió que determinarà el seu futur: adaptar-se o desaparèixer. Aquestes dos postures estan personificades en els que jo considere els dos principals protagonistes, un periodista i el capità, ambdós veterans de l’equip. Al llarg de narració l’autor també ens va introduint en aquest món, molt desconegut al nostre país i portant per diferents llocs emblemàtics de la geografia rugbística, però al mateix temps en alerta de no caure els tòpics que ens poden distorsionar la realitat.
Molt recomanable i m’ha encantat rellegir-la.

Publicat dins de el meu país, esports, Literatura | Deixa un comentari

Els paradisos artificials,d’Alfons Cervera

Rellegint llibre que tinc per casa he trobat aquest escrit per Alfons Cervera fa molts anys. En ell ens conta una història d’amor ambientada en un hotel de Paris a finals dels anys 80, però que sembla que haguera pogut transcórrer al romàntic segle XIX francès. La història esta narrada a partir d’uns inconnexos papers trobats a l’hotel després de la mort del protagonista que recorda a cert escriptor francès d’inicis del segle XIX que va influir literàriament amb escriptors posteriors com Proust.
Crec que és l’única novel·la que Alfons ha escrit en català, no estic segur.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Quan s’apague la llum, de Joanjo Garcia.

Pot un selfie fet entre dos germans desencadenar una història de com descobrir un complot internacional? Doncs sembla que sí, i Joanjo ens ho demostra en aquest nova novel·la que ha publicat en Bromera. Si quan fas la foto veus que t’impedeixen publicar-la utilitzant qualsevol mitjà, i després vas descobrint que sense adonar-te’n has fotografiat allò que no deuries, comences a preocupar-te i acabes descobrint el que no esperes. I no dic res més, per no desvetllar més coses sobre l’argument i el final.
En aquesta història l’autor ens ensenya un poc els seus gustos literaris de jove, i la novel·la de Verne, Viatge al centre de la terra, té un paper important com a fil conductor dels successos, així com per ajudar a interpretar els somnis de la protagonista, ajudat per les imatges de la versió cinematogràfica dels anys 50, interpretada per James Mason i Pat Boone. A mes, altres pel·lícules sobre la II Guerra Mundial, amb protagonistes nazis ens van ajudant entendre la relació de la trama amb les extincions, les epidèmies,catàstrofes ecològiques i el dilema final amb que acaba la novel·la.
Recomanable, però no sé si l’editorial ha encertat el moment d’editar aquesta novel·la amb la que ens ha vingut damunt els darrers dies i la raó d’això la descobrireu si arribeu al final del llibre.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

“La mosca. Assetjament a les aules.”, de Gemma Pasqual i Escrivà.

Un poema de Joan Brossa dona inici a aquesta dura història sobre l’assetjament a les aules als instituts. Dura, però podria ser d’alguna altra manera per a que el públic al qual va dirigida es prenga seriosament aquest problema que actualment, i degut a les noves tecnologies, s’ha generalitzat massa?
Una mala experiència fa canviar de centre a la protagonista, però sembla que els mateixos problemes la tornaran a assetjar novament. Els somnis que té i les converses amb una amic, en van descobrint que els protagonistes no son personatges purs, tenen els seus grisos o contradiccions, que s’aniran descobrint a llarg de la narració.
El llibre conté moltes referències a El senyor de les mosques, de William Golding, llibre on es posa al límit a un xiquets i on es desferma una violència que ningú espera en aquests. Potser és el que passa actualment, que no ens podem creure que uns nens arriben a tal extrem i ho volem negar? (el vaig llegir fa molts anys i a l’inici em va recordar el Dos anys de vacances, de Jules Verne, però el desenvolupament posterior no té res a vore.)
El llibre acaba amb un consell per evitar aquesta problemàtica social que s’hauria d’intentar evitar, i la millor solució, crec que és una bona educació, tant a escola,som sobretot,a casa i la resta de la societat.

Publicat dins de educació, Literatura | Deixa un comentari

“Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians”, de Vicent Baydal

En algun lloc que va eixir aquest llibre de Vicent Baydal el varen comparar amb el Nosaltres el valencians de Fuster. Crec que és una exageració. Feia temps que anava darrere d’ell i l’altre dia el vaig agafar del departament de valencià de l’institut. Per mi un poc de decepció, ja que no em diu res que no sabera ja i les seues conclusions finals les compartisc totalment amb l’autor. Ara, es recomanable? Sí, i tant, però per la gent jove o per la gent a la que durant molts anys han amagat la història del nostre país. El llibre crec que té aquest objectiu i per això no entenc que en alguns llocs em digueren que estava esgotat i no s’havia fet encara cap nova edició i edicions més econòmiques. Espere que tinga èxit, que es facen més edicions per introduir a molta gent que ignora d’on venim i qui som, i que Vicent continue amb èxit amb la seua tasca divulgadora, que falta ens fa. Per a saber més vos recomane “Els valencians, des de quan són valencians?”.

Publicat dins de el meu país | Deixa un comentari

Quan deixàvem de ser infants, de Gemma Pasqual Escrivà.

El darrer dia de classe, arxivant llibres del departament de valencià, vaig descobrir aquesta novel·la de Gemma Pasqual,i com gràcies als ineptes del govern central ens hem d’estar a casa tancats l’ha llegit entre ahir i hui. Fa poc l’autora d’Almoines ha tret un recull de narracions on la propaganda diu que és el seu pas a la literatura per adults. Ara crec que estan equivocats, perquè aquesta ficció sobre la infantessa a Burjassot d’un amic del poeta Estellés no crec que es puga considerar el que diuen literatura juvenil. Potser narra la vida d’uns jóvens des de la dictadura de Primo de Rivera fins al primeres anys de la dictadura feixista de Franco, però el tema i la manera de narrar no és només per a lectors d’institut.
La narració està estructurada a partir dels records del protagonista, que ara és un famós actor internacional, quan se n’assabenta de la mort de l’amic poeta i del seu penediment per no haver-hi fet més per ajudar-lo els darrers anys de la seua vida. Diferents capítols intercalats i encapçalats amb poemes del poeta de Burjassot ens transporten al Burjassot i la València de l’època per contar-nos una bonica història sobre l’amistat entre tres amics, la hipocresia d’alguns adults, sobretot els que després donaran suport al feixisme, i el sacrifici d’altres.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

No sabràs el teu nom, de Vicent Usó.

Colpidora història basada en un dels fets més repugnants del feixisme que en va tocar patir en aquest país: el robatori de nadons per fer negoci amb les adopcions. Negoci que sembla que tenia butlla entre les autoritats franquistes. Però més que amb la història del mare a la que li roben el fill, la del mateix fill i els personatges que els envolten, el que més colpeix, en la meua opinió, és el franquisme o nacionalcatolicisme de fons. Com aquest influeix a la vida, les reaccions i el caràcter dels personatges: els pares i familiars de Carmeta, preocupats pel que diran, un mili que lleva anys de vida al pare de la criatura, la hipocresia de les classes benestants al València, la fam i la misèria que fa una persona cerque tenir ma d’obra barata enlloc de fill i les conseqüències que això tindrà la personalitat del nen robat, i moltes sensacions més que tens en llegir la novel·la.
Més d’alguns que tant enyoren darrerament el feixisme franquista haurien de saber més sobres aquest tema. Potser aquesta història és una ficció, però recordem que sempre la realitat la supera.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

El fotògraf de les Columbretes, d’Anna Moner

Petita història fantàstica amb dones d’aigua ambientada a les illes Columbretes on un nen fa amistat amb un fotògraf anglès que intenta fotografiar aquests éssers fantàstics. Ràpida i fluïda de llegir, potser per això la recomanen coma lectura per preparar les proves del B2? on molts dels que s’hi presenten no han tocat un llibre en sa vida, i més escrit en català. Trist.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

Contra el feixisme, d’Umberto Eco.

Crec que no calen comentaris sobre aquest petit llibre que reflecteix una conferència de l’escriptor italià feta a la Universitat de Colúmbia. Ara sí, potser molts l’haurien de llegir per saber qui són realment VOX, Ciutadans o el PP, que diuen que son liberals!

Publicat dins de el meu país, política | Deixa un comentari

“Mira, Claudio”, d’Alfons Cervera.

Crec que aquest és el llibre més personal dels que he llegit d’Alfons Cervera, molt més que el que va escriure sobre el seu para fa uns anys (Otro mundo). Un íntim Alfons ens desvetlla la relació que té amb el seu germà però sense deixar d’incidir amb la història passada i els fets polítics del passat. Potser al poble ja s’haurien de plantejar fer alguna ruta literària amb els llocs, ficticis o no, on es desenvolupen les narracions de l’escriptor?

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari