Quan la història et crema la mà, de Miquel Berga.

En aquest assaig l’autor ens descriu com l’experiència de la guerra civil espanyola influeix de manera diferent, a l’obra de dos escriptors anglesos: George Orwell i W.H. Auden. En els diferents capítols i alternativament ens va fent apunts autobiogràfics dels dos escriptors per remarcar come eren abans i després de la seua experiència bèl·lica. Sobre Orwell ja coneixia més, ja que he llegit alguns dels seus llibres, però l’altre autor, Auden, per mi és una novetat. Ara, també reconec, que malgrat haver-lo conegut en aquest llibre, continuaré més proper a l’autor d’Homenatge a Catalunya o a altres escriptors estrangers que també visitaren el nostre país, com John Langdon-Davies.
Molt interessant, sobre tot per la gent que vol saber més sobre Orwell i recomane especialment el darrer capítol on l’autor relaciona l’obra d’Orwell amb el que està passant a l’actualitat amb el món de la política i el periodisme trampós que s’està estenent massa per tot el món. I ací en Espanya, són especialistes en la manipulació informativa, com han fet i fan encara amb la informació relativa als Països Catalans.

Publicat dins de Literatura, política | Deixa un comentari

Sabina y Martín, de Francesc Català Gorgues.

Fa cosa d’unes setmanes, anàrem a Xelva a veure l’exposició “Hilando vidas” i en una papereria vaig veure aquest llibre que de seguida em va captar l’atenció i evidentment vaig comprar. És una història sobre el maquis que actuaven a la comarca de la Serrania després de la guerra civil en la que barreja fets reals amb la història de ficció amorosa d’un guerriller i la seua parella que viu en un mas de la part sud del terme de Xelva. La història està narrada com si fora una recerca que un periodista fa, des de l’actualitat, dels fets narrats, intercalant els capítols dels temps actuals amb els capítols dels fets antics, que estan contats des de tres punts de vista, els dels dos protagonistes i els del narrador completant-se mútuament. Una mica a l’estil del que va fer Javier Cercas a Soldados de Salamina, però en aquest cas per donar a conèixer fets oblidats que tractem de recuperar per fer justícia i no per emblanquir a cap franquista.
Com també em va passar amb la pel·lícula de David Trueba (molt millor i de llarg que la novel·la), la curiositat de saber on estaven els llocs on es produeixen els fets, em fa cercar-los (en aquella època vivia a l’Empordà). Però els temps es noten i la cerca, ara amb google maps és més fàcil i m’ha fet descobrir una zona de la Serrania que conec poc i sembla molt deshabitada, la part sud del terme de Xelva, a l’altra banda del riu Túria, i el terme de Benaixeve.
També em queda dubte per resoldre. El pare del protagonista, mestre al poble de Xelva, partidari de les noves teories pedagògiques del Freinetisme, és expulsat del poble en abril del 36. No entenc aquesta data, tan aviat el feren fora les forces vives del poble? No esperaren a l’acabament de la guerra quan varen haver les depuracions més grans? Quina és la raó? No ho diu. Potser és un recurs literari per donar més sentit a la trama romàntica d’aquesta?

Un molt agradable troballa Serrana.

Publicat dins de el meu país, Literatura | Deixa un comentari

TVE emblanquint el feixisme: assassinat de F. G. Lorca.

Fa temps que vaig donant-li voltes a aquest tema i no he dit res ja que no sóc cap expert en l’obra del poeta granadí, però aquest dies de record del seu assassinat molta gent ha tornat a penjar aquest vídeo d’un sèrie de TVE que es diu El ministerio del tiempo per homenatjar la memòria del poeta. A mi, i altra gent amb la que he parlat,en sembla tot el contrari. No veiem a Lorca conformant-se amb aquest “dejemos las cosas como estan”. Ja fa molt de temps, des l’època d’Aznar que TVE, i altres canals, produeixen sèries d’emblanquiment de la dictadura, i donen veu a la l’extrema dreta més retrograda. I en les períodes que han manat els socialistes no han fet res per revertir la cosa. Però per mi, aquesta escena ja és fer un gra massa. Que opinen els experts en l’obra lorquiana?

Publicat dins de educació, Literatura, política | Deixa un comentari

Canto jo i balla la muntanya, d’Irene Solà.

Una sorpresa agradable aquest llibre que ja fa temps que triomfa per les llibreries. És una història senzilla sobre la vida i la mort als pobles petits de muntanya i de la seua relació amb el medi que l’envolta: vida, creences, mites, accidents, morts, ….Però el que el fa diferent és la manera de narrar aquesta trama donant veu a diferents versions del fets (incloses veus animals), en diferents capítols, que al final confluiran tots en els dos capítols final on s’aclareixen tots els fets i es tanca la narració. També hi ha algun capítol pel mig per explicar millor la personalitat d’algun dels personatges i de quina manera els fets de la guerra civil i la postguerra varen influir en el caràcter de la gent que habitava i habita aquell racó del Pirineu.

Si el llegiu descobrireu la raó de la fotografia.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Nits d’estiu

Recull d’històries breus o contes que tenen en comú el transcórrer una nit d’estiu, i com hi ha 11 autors diferents podreu trobar per a tots els gustos. A mi m’han agradat quasi totes, només dues m’han decepcionat una mica.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

Els cosacs, de Lev Tolstoi

Una de les primeres novel·les de Lev Tolstoi i l’anterior a la gran Guerra i Pau és aquesta història sobre la confrontació cultural entre els russos de la capital que van a la guerra del Caucas i la gent rural, els cosacs, que hi viuen allà, sempre pendents de les incursions txetxenes, enemics comuns dels dos. Un jove acomodat, fart de la vida superficial de la capital, s’allista voluntari com a cadet a les tropes russes que amb el suport dels cosacs del Térek vigilen les incursions dels txetxens de les muntanyes. Allà intentarà canviar la seua forma de vida intentant integrar-se a la vida rural i dura dels cosacs de la frontera que no tenen sempre una bona opinió de la gent arribada de Moscou. Conforme va passant la narració, amb un petita història d’amor pel mig, el jove s’adonarà que aquesta vida rural no és tan perfecta com ell esperava.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Quatre peces teatrals, d’Anton P. Txèkhov.

Les quatre peces teatrals que componen aquest recull són: La gavina, L’oncle Vània, Tres germanes i El jardí dels cirerers. Llegint-les potser s’entén perquè a Rússia va triomfar la revolució comunista abans fer una revolució burgesa o una industrial, l’aristocràcia decadent a l’època de les obres, en la meua opinió, era prou impresentable, i a més de burgesos cultes no n’ix cap. Nobles i vells terratinents, que ho estan perdent tot i encara tracten als pagesos i criats com si foren éssers inferiors: una bomba que esclataria anys després.
Les obres m’ha agradat, però crec que llegides perden molt respecte a poder veure-les interpretades. Has de fer un esforç d’imaginació per saber les reaccions i els sentiments que tenen a cada moment, cosa que amb una bona interpretació no cal,ja ho veus gràcies a la feina dels actors i dels directors teatrals. Potser seria per això que la primera representació de La gavina fora un fracàs fins que la va reestrenar Stanislavski?

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari

La conjuració de Catilina, Sal·lusti.

Després de no tenir èxit a la política Sal·lusti es dedica a la feina de recopilar els fets que ha viscut o altres anteriors, entre ells la conjuració de Catilina, que va viure quan era jove. Intenta ser imparcial en la redacció dels fets, però se li nota la seua enemistat amb Ciceró un dels principals protagonistes de l’afer i potser el més recordat, reduint el seu paper i donant més importància a les errades dels conjurats que al mèrit del aleshores consol de la República. De pas ens explica la seua situació de la política i la societat romanes d’aquella època, que segons ells està en decadència per culpa de la corrupció i la luxúria des de la caiguda del Cartago: desaparegut l’enemic exterior més important, apareix l’enemic interior en forma de males costums que corrompen els vells costums i els ha portat a la situació actual.

Evidentment és més imparcial que les famoses Catilinàries que després va publicar Ciceró.

Publicat dins de Literatura, política | Deixa un comentari

Sinatra està refredat i altres escrits, de Gay Talese.

Al darrer número de la revista l’Avenç l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès Jordà escrivia sobre aquest recull d’històries del periodista nord-americà Gay Talese, que juntament amb Truman Capote, Tom Wolfe i altres estan considerats els pares del nou periodisme. Després de llegir la crítica i sobretot, com a seguidor del veritable Déu (Frank Sinatra) vaig decidir comprar-lo i els diners han estat ben invertits.
A més del llarg article sobre Frank Sinatra i el seu voltant, hi ha històries que val pena llegir: el perdedor Patterson, el genial Peter O’Tootle, les “pijes” del Vogue, Joe Louis, l’anècdota de son pare amb la màfia siciliana, el patètic encontre entre Fidel Castro i Muhammad Ali, o finalment el seus inicis com a periodista. Històries que sembla que pel títol poden ser intranscendents però que estan molt ben narrades i enganxen al lector amb l’estil que ells defineixen com a no-ficció.

Publicat dins de anècdotes, Literatura | Deixa un comentari

Quanta, quanta guerra…., de Mercè Rodoreda.

És pot escriure una novel·la sobre la guerra sense que aquesta aparega en primer pla? La resposta és afirmativa i aquesta novel·la és la resposta. Un noi, avorrit d’estar a Barcelona amb sa mare viuda decideix anar a la guerra. Però una vegada allà i veu que no és el que esperava comença una fugida erràtica que el portarà a conèixer diferents personatges i viure estranyes situacions i malsons provocades per aquesta guerra que recorre el text entre-línies.
No diu en cap moment quina guerra és però la guerra civil i la batalla de l’Ebre són fàcilment recognoscibles. També hi ha una frase cap al final del llibre que et fa pensar en la guerra civil, diu que és una guerra que mai acabarà, com la llarga postguerra que li va tocar viure a l’autora, i que sembla que no ha acabat encara. Personalment, uns capítols es desenvolupen en un castell vora mar, que m’ha fet recordar el castell de Tamariu, on a vegades anava a nadar quan vivia al Penedès.

Publicat dins de Literatura | Deixa un comentari