Entre el Túria i el Ridaura

En un article a la secció Llegim del diari Ara del dissabte vaig llegir un article sobre la literatura dels viatges a través del temps. Al final de l’article ens deia alguns exemples de la literatura catalana on aquesta viatges són part de la trama. Una d’aquests era aquest història d’aquest noi de la Barcelona dels anys vuitanta que passejant sense rumb per la ciutat entra a refrescar-se a una taverna del port que actua com una màquina del temps que el transporta al segle XVIII, uns dies abans de l’11 de setembre de 1714 amb tot això que vol dir. El noi, com ell reconeix, és un ignorant en història i no sap que està passant en aquells moments a la ciutat i ho anirà descobrint al llarg de la narració.

Potser als anys vuitanta trobar algú que no sabés que és l’11 de setembre o la guerra de successió, però crec que actualment i després del anys que portem lluitant per la independència, això si que crec que seria veritable ciència-ficció, més i tot que els viatges en el temps! amb màquina o sense màquina.

Aquesta és una novel·la curta de Jaume Cabré d’abans dels seus gran èxits com La teranyina o altres del cicle de Freixes.

Recordant vells temps!

Quan era jove a TV3 feien un sèrie que es deia Mecanoscrit del segon origen, però per desgràcia en aquella època era quan encara no es podia veure tv3 al País Valencià o es veia només en alguns llocs molts concrets i no la vaig poder seguir. Encara continue sense haver-la vist, ni la sèrie ni la nova pel·lícula que es va fer fa poc, que evidentment al cinemes valencians de poble ni se l’ha vist ni se la veurà. Però la novel·la en que estava basada si que la vaig devorar quan vaig poder durant els meus anys de facultat i em va encantar, així com altres llibres del mateix autor.

Ara, amb l’excusa del cinquanta aniversari de la publicació de la novel·la s’ha fet una versió en còmic que si que ha pogut aconseguir, malgrat la DANA i els seus estralls als magatzems de les distribuïdores, i he tornat a gaudir de les aventures d’Alba i Dídac.

El cantant del grup català Blues del Picolat ens sorprèn amb aquest novel·la amb una història contada a tres veus. Les tres veus d’uns amics que esperen la mort prematura d’un quart amic que ja no pot aguantar més els tractaments per mantenir-lo en vida, però sense poder viure aquesta com havia fet fins aleshores. Aquestes veus ens narren el final d’aquesta espera amb els seues diferents versions però, a mateix temps, ens fan una descripció de com va canviant la societat nord catalana durant la segona meitat del segle passat i el que portem d’aquest: el ràpid procés de afrancesament de les generacions posteriors a les guerres mundials i la perduda de la catalanitat o la transformació del paisatge, d’un món rural a un més dedicat al turisme per a la gent del nord, que accelera aquesta perduda de catalanitat.

Per cert, la portada del llibre m’ha recordat una imatge de quan vaig baixar del cim del Canigó allà cap al 2015:

Un bon llibre per entendre que és l’Islam i sobretot les seues diferents branques. No tots els musulmans pensen el mateix, com passa amb el cristianisme, i això té les seues causes i les seues conseqüències a la història i a la societat actual. Ara jo, independentment de que siguen cristians, musulmans, jueus o altres religions, no entenc com al segle XXI encara hi haja gent que necessites de les mentides de les religions per poder viure, o és per poder dominar als altres? Estic d’acord amb Marx: la religió (t0tes) és l’opi del poble. I cada vegada que llig més coses sobre religió o religions el meu ateisme es referma.

Llavors, la “ma tallada” es va convertir en la llei; la mutilació, en un costum. S’ha dit algun cop que Fiévez havia estat per a Conrad el model de Kurtz. Però Fiévez, l’autèntic, és molt pitjor. Fiévez està més enllà de tots els Kurtz, de tots els tirans i de tots els bojos literaris.”

Potser després de llegir aquest curt però intens llibre del francès Éric Vuillard es pot entendre millor El cor de les tenebres de Conrad. O potser és una impressió meua. Però el que queda clar al llibre és la hipocresia del les potències europees que es varen reunir a Berlín, acomboiats per Canceller Bismark, per repartir-se el continent africà. Això sí, sense preguntar primer als africans. I sobretot com varen deixar fer l’assassí Leopold II , rei del belgues, el que va fer al Congo, que no era cap colònia a l’ús de l’època, sinó un propietat privada del rei.

El llibre comença amb la comèdia de Berlín (d’on els EUA es varen retirar) i va avançant amb el cas del Congo i les salvatjades allà comeses per rei dels belgues i els seus col·laboradors imprescindibles als que el llibre posa nom i cognoms: Stanley, Lemaire, Fiévez , Goffinet,……

Per cert, la darrera pel·lícula que he vist sobre el personatge de Tarzan toca de reüll el tema de l’explotació del Congo per part del rei Leopold, centralitzant aquesta en el personatge que interpreta Christoph Waltz, i la denúnica de la situació pel periodista americà George Washington Williams, interpretat per Samuel L. Jackson.

Un altre llibre de segona mà que he trobat entre les donacions de la biblioteca de Llíria és aquest recull de contes de l’autor de Josafat. En concret són quatres llibres: Crisàlides, La lloca de l vídua i altres contes, Els herois i El meu amic Pellini i altres contes.  Hi ha contes per a tots els gustos, la majoria d’ambientació rural, la natura i els hòmens que viuen en ella.

Llegint-lo i observant el lèxic utilitzat, un lèxic potser ara no tan conegut, d’inicis de segle XX, pensava que passaria si les noves generacions catalanes o valencianes llegiren aquest contes. Potser posarien la mateixa cara que nosaltres quan varem descobrir el català medieval de Martorell o March? o el castellà medieval del Mio Cid?

Aquests dies la gent es queixa que a les xarxes socials i a altres llocs corren moltes mentides, ara anomenades fake news. L’altre dia a la manifestació per demanar la dimissió del President de la Generalitat, Sr, Carlos Mazón, una parella, poc sospitosa de ser d’esquerres o catalanista, m’ensenyaren el mòbil per ensenyar-me com  per X ja corrien mentides sobre el desenvolupament de la manifestació per intentar desacreditar-la. La veritat és que em vaig quedant mirant-lo i vaig pensar que eren molt joves, que potser no conegueren la “millor època” del diari Las Provincias. Vaig recordar un fet que en va passar en una classe de la facultat a curs 1986-87, i aleshores no hi havia internet per divulgar les mentides tan ràpidament. Però teníem a Maria Consuelo Reyna i els seu pamflet.

Un dia el professor de geometria de 1r de carrera de Ciències Matemàtiques, Josep Guia (un gran mestre i persona, i contra ell tot estava permès) va entrar a classe explicat que al diari Las Provincias havien publicat una notícia d’uns fets que havien ocorregut a la nostra aula. Evidentment ningú sabia de que parlava ja que aquests fets eren clarament inventats per algun infiltrat a classe (els primers dies encara no ens coneixem tots) i un fets posteriors. A la tarda, a casa vaig anar al papereria i vaig trobar el diari on portava la noticia i efectivament, era un gran exercici de ciència-ficció. Vaig guarda aquest retall durant molts anys per recordar fins on podia arribar la manipulació de  la premsa feixista en aquest país. Premsa que ja continuar fent de les seues durant molts anys, amb seccions impresentables com aquells del Cabinista.

Per tant, això de les fake news, no ve d’ara, ja ve de lluny. Ara, ha augmentat la velocitat de transmissió i ací està el perill en greu, en haver de malgastar temps en tractar de desemmascarar-les abans que facen més mal del que podien fer fa 40 anys.

He passat moltes vegades per Portbou. La primera tenia vint anys i anava en tren cap a Heildelberg, a la vall de Neckar, un afluent del Rin. En aquella època, any 1988, ja em vaig quedar impressionat de la quantitat de policia que corria per allà. Després he passat vàries vegades en sobretot venint des de Cotlliure per carretera que ressegueix la costa vermella i les seues vinyes verdes vora al mar. La darrera, a l’agost del 2019 també pel mateix camí, em vaig adonar que la caserna de la guàrdia civil de la Rambla ja no hi era, estava enderrocada! Quanta gent haurà respirat en aquest poble en no veure tantes forces d’ocupació cada dia i a tothora pel poble!

Tot això m’ha vingut al cap en llegir aquest petit llibre de Maria Mercè Roca, escriptora natural de Portbou de la qual ja havia llegit uns quants llibres, en el que reflecteix la seua infància i joventut en aquesta vila que per culpa del tractat dels Pirineus es va convertir en vila fronterera amb tots els inconvenients, i potser algun avantatge, que això porta damunt. I gràcies a les polítiques espanyoles d’aïllament ferroviària respecte a la resta d’Europa, en una ciutat massa dependent de la immensa estació de tren que allà hi ha per facilitar el canvi de trens al viatgers o de vies.

El llibre està clarament diferenciat en dos parts, una primera part més alegre on l’autora ens narra la seua infància i la seua relació amb el pare i, una segona part on aquesta alegria desapareix  a l’adolescència de l’autora, degut a la malaltia del pare i amb un conflicte amb les forces d’ocupació (aquesta paraula és meua, però crec que l’autora estarà d’acord amb el seu ús).

La portada d’aquesta nova edició de seguida m’ha fet pensar en un il·lustre soterrat al cementiri de Portbou, Walter Benjamin. i que sempre que passe pel coll de Belitres quan torne de Perpinyà pare un moment en el memorial de l’exili. Potser els meus avis passaren per allà?

Tinc cinquanta-sis anys. Porte trenta-tres anys treballant al món de l’ensenyament a diferents ciutats i nivells (universitari i secundària). D’aquests, set anys de secretari i administrador d’un centre, altres de coordinador informàtic i molts de cap de departament. M’encarregue de manera no reconeguda del manteniment de la biblioteca. He fet moltes hores de cursos, molts relacionats amb la informàtica i les seues aplicacions a la meua assignatura. I ara em demanen que faça una merda de curs per demostrar que tinc Competència Digital! Vinga ja! Aneu a fer la mà que diuen al meu poble! No l’he demostrada ja sobradament!

Per cert potser caldria un curs de Competència política i de gestió obligatori per tots aquells que volen optar a un càrrec polític remunerat. Ja que els darrers dies, per desgràcia, s’ha demostrat que hi ha molt d’inepte ocupant càrrecs d’importància.

Fa molts anys algú em va dir que l’únic manera que tenia de desfer-se de la gent incompetent, però amb padrins, era promocionar-los a un càrrec més polític i menys tècnic i així no molestaven tant. Potser aquesta persona no coneixia la quarta llei de l’estupidesa: Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Els no estúpides, en especial obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

Quarta llei fonamental de l’estupidesa:

Les persones no estúpides subestimen sempre el poder nociu de les persones estúpides. Els no estúpides, en especial obliden constantment que en qualsevol moment i lloc, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

Quinta llei fonamental de l’estupidesa:

La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix

Corol·lari: L’estúpid és més perillós que el malvat.

Conclusió: evitar la conjunció d’estupidesa i poder.

Entre el 16 i el 18 de desembre de 1396 la Valldigna va patir uns moviments sísmics que varen destruir part del monestir que va fundar uns segles abans Jaume II el Just i moltes de les viles que formaven la vall. Amb aquest fet històric de teló de fons l’escriptora de Simat ens planteja una novel·la entre històrica i policíaca amb uns assassinats i robatoris que afecten al monestir i a la població que depèn d’aquest, en especial la vida d’un jove monjo recentment ordenat. Al mateix temps que avança aquesta trama l’autora ens fa un descripció de la societat de la vall en aquesta època: la vida monacal, el monestir, els castell,  les alqueries musulmanes, les viles cristianes i al seua fràgil convivència que pot trencar-se en qualsevol moment.

Bé, sóc catalanista, valencianista, partidari de la independència dels Països Catalans i ahir vaig anar des del meu poble, Llíria, a la manifestació per demanar la dimissió de Carlos Mazón com a president de la Generalitat. Per molt que s’empenyen els del PP per mi que en diguen catalanista o altres coses no és cap insult. Ara potser per a ells si que és un insult que els diguen espanyolistes o unionistes? No ho sé, ni m’importa. Jo a la meua, a seguir endavant sense que m’afecten els seus missatges:

Ahir en un dia per oblidar-se les banderes a casa i jo em vaig veure unes quantes: estanqueres i blaveres. Calia anar amb elles?

En un poc més de cent pàgines es desmunta totes les mentides de les noves modes al món de l’educació i ens fa un retrat pessimista de la situació actual (jo no ho soc tant). I no ho fa una vella glòria nascuda a l’època de la dictadura, sinó un jove nascut al 82!

Una mostra:

NO ÉS UN ACUDIT:

A tercer d’ESO, hi ha alumnes que fan l’assignatura d’emprenedoria.

Qui l’imparteix?

Un funcionari.

OCELLS DE GÀBIA PETITA

Un dels problemes del funcionariat és que, si bé costa entrar-hi, encara costa més sortir-ne.  ( Si voleu saber les raons, llegiu el llibre)

“Tú, niña, ¿Por qué quieres esto de Raimon?”

Potser aquesta frase resumeix perfectament aquest llibre sobre la investigació realitzada per l’autora sobre la censura franquista a la Nova Cançó: la personalitat de molts censors potser hi queda reflectida, gent que sembla no haver-se penedit del que ha fet i que a més declaren que ells eren admiradors dels cantants que prèviament havien censurat i que assitien al seus concerts. I ho justifiquen adduint que una cosa era la feina, que potser alguns dels quals necessitaven, i una altra la vida privada. Què no eren conscients del mal que feien?

Com es pot intuir del que he escrit abans, aquest llibre no es centra en els artistes censurats o en les seues cançons, sinó en qui treballava fent aquesta feina, tant a Madrid com a Barcelona, i un poc més localment a la Mataró, ciutat natal de l’autora. Aquest objectiu ja queda retratat al subtítol de la portada: Cara a cara amb els censors de la nova cançó. I s’ha de reconèixer la paciència i habilitat de l’autora per enfrontar-se als pocs que quedaven vius i extreure’ls la informació sense fer-los enfadar i que es tiraren enrere en les seues declaracions.