Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Nous partits d’extrema dreta. Calen?

Darrerament s’estan afegint més partits a la dreta del PP i sembla que només amb la intenció de ser “més espanyols que ningú”. Però és bo això? Potser els més pragmàtics diguen que sí, que això el que farà és treure vots al PP i, gràcies a la llei de Hondt, treure més escons que evitarien la seves majories en alguns llocs.  Jo no ho soc tant, no m’agrada el panorama. Crec que això pot escorar més a la dreta al PP (si es que es pot més), i tensar més la situació actual. Recordem que al 1936 la Falange, no tenia ni representació parlamentària i recordem el que va passar. I recordem que, fins i tot el partit comunista (el gran dimoni de la dreta), només tenia 17 de 473 escons, però es va produir la radicalització dels dos gran partits, la CEDA de Gil-Robles i el PSOE de Largo-Caballero. Aquests partits, durant la guerra varen augmentar la seva influència i ja sabem el que passa després.
Potser ara estem en un altre context, els temps han canviat i estem dins d’una Europa més civilitzada, però no m’agrada l’aparició d’aquests populismes extremistes. No sé si en altres països europeus, amb experiències pitjors que la nostra, serien permesos aquests partits.
Sobre el tema, podeu llegir l’article d’avui del Vicent Partal.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Fronteres endins, de Lluís Nicolau d’Olwer. L’escola i la llengua.

El diari Ara ha publicat avui un article de Lluís Nicolau d’Olwer, aparegut a la Revista de Catalunya en 1947 a París, durant l’exili. Escriu sobre la situació de la llengua a Catalunya i del paper que va tenir l’escola quan ell era petit, i sobre aquesta escriu:

Però quan nosaltres érem infants, l’escola representava només un parèntesi en la vida; sortint-ne, ens submergíem en un ambient íntegrament català: llibres i periòdics que queien a les nostres mans -redemptora llibertat de premsa- feien ironia, quan no riota descarada, d’allò mateix que l’escola volia imposar-nos com a dogma patriòtic.

Si en aquella època a l’escola intentaven castellanitzar als alumnes, no podien, ja que la societat no estava tan castellanitzada com ara. Ara, l’escoles semblen el darrer reducte de la llengua, quan surts d’elles, i sobretot ací a València, que trobem en llengua catalana? quants diaris hi han en la nostra llengua? es poden trobar fàcilment a les llibreries o biblioteques llibres en català? Potser al Principat, sí, però per altres llocs no. Per no parlar de cinema o la televisió. O simplement escoltar com parla la gent que et creues pel carrer. Ara, al contrari de quan Lluís Nicolau era petit, diríem: “Sort de l’escola” (o d’algunes).

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

“Elitisme” a l’escola pública.

Potser siga un impressió meva, però estic veient els darrers anys que s’està creant un cert elitisme dins de l’escola pública: els que poden pagar-se classes privades i els que no. No ho dic perquè estiga en contra de les classes de repàs, tot el contrari, però detecte (i també alguns alumnes més espavilats) que molts se les prenen com a substitòries de la classe normal. Aquests alumnes no fan res a classe i es dedique a molestar i emprenyar, ja que els “papes” els paguen les classes a la tarda, de manera que interfereixen de manera negativa amb l’aprenentatge dels companys que no poden pagar-les.
Quina solució hi ha? no la sé, potser alguns pares haurien de veure si, realment el seu fill necessita aquestes classes o si els està prenent el pèl, dedicant-se a fer “relacions públiques” o “molestar” a l’hora de classe. No és la primera vegada vegada que un alumne al que li dic que faça els problemes que li he manat, em contesta: “ja ho farè a classe de repàs”, i mentrestant s’ha dedicat a xerrar o a molestar. Solució: classe magistral i que es passen tota l’hora copiant pissarres? no m’agrada, per que així no s’aprén, però sabeu algún altra solució?

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

Josep Guia, l’independentisme complet, un llibre entrevista de Núria Cadenes.

I què n’opines, d’aquella transició?”
Que la dita democràcia que en va resultar va ser un nyap. És un nyap.”

Més clar aigua. Després explica més coses i com hem arribat a aquest estat de corrupció generalitzada en el que semblem viure actualment.

Acabe de llegir aquest llibre entrevista que la periodista Núria Cadenes fa al que va ser un dels millors mestres que vaig tenir a la facultat. Les seves classes eren aire fresc al costat dels “Bourbakistes” del departament d’anàlisi, i això era d’agraïr, sobretot quan feies 1r de ciències matemàtiques. A més era dels pocs que ens feia les classes en la nostra llengua, malgrat que estàvem en el grup de línea en valencià. Ell ens donava Geometria (als meus amics de la facultat de Físiques, l’Àlgebra lineal), i recorde la seva preocupació pel país i la llengua i recorde que el professor d’Àlgebra ens contava que el millor que podia fer Josep per la llengua era escriure el millor llibre d’Àlgebra del món i fer-ho en llengua catalana. Bé, n’ha escrit d’altres que tenen més públic, que no pas el petit món dels matemàtics. Després, he tingut altres trobades amb ell, però ja pel tema polític i no matemàtic.
També parla, al llibre, sobre la facultat i sembla que es va trobar amb els mateixos individus que jo em vaig trobar els darrers anys de carrera:

 “Sé que determinats sectors de l’Opus Dei de l’àrea de Geometriaia i Topologia, on jo investigava inicialment, em barraren el camí.”

Pel que vaig comprovar anys després no va ser l’únic en tropesar amb aquesta pedra.

M’ha agradat l’explicació sobre la deserció nacional de molts valencians i de com això ho varen aprofitar els espanyols per fer-los creure que aquesta deserció era un acte patriòtic, espanyol és clar, però amagat amb la paraula “valensiano”. També l’optimisme que després cap al final del llibre.
Hi ha molt més en aquestes 120 pàgines, però més val que vos apropeu a una llibreria i el compreu, com ja vaig fer a la Les Voltes, de Girona.

Les cròniques del déu coix, de Joan-Lluís Lluís.

He detestat cadascun dels instants d’aquesta guerra. He provat, com sempre, de mantenir-me al marge dels combats però els combats han vingut fins a mi, el meu principat ha estat camp de batalla, i ara tot és desolació. La terra està devastada, el meu casal és un pilot de pedres, alguns dels meus millors homes han mort. He detestat aquesta guerra per tot això, però també perquè per primera vegada en la meva vida de déu m’he sentit més feble que els humans.

Els humans acaben de cansar fins i tot a un deú grec que viu amagat entre els humans. Aquestes opinions són les del déu grec Hefest sobre les conseqüències de la II Guerra Mundial a Sicília, on viu d’incògnit durant uns quants segles (si voleu saber la raó, llegiu el llibre). Sort que l’autor no el porta més enllà del temps i veu com són ara les guerres modernes, quina opinió tindria dels mortals?
Magnífic relat en el que aquest déu per sobreviure, en certs moments sembla un personatge sicilià de la saga de “El padrí” i en altres un rodamón que demana caritat pels llocs on passa; i ens deixa una pregunta sobre l’ús de la violència en les diferents religions que han hagut al llarg de temps. I moltes cosetes més que no caben ací.
Nota: els de la foto, no són déus grecs, són grecs que els humans, i més concretament els matemàtics, hem immortalitzat i han “sobreviscut” més temps que Zeus i companyia: Arquímedes i Pitàgores.

Sembla que els temps no canvien, II.

El peligro de la polarización se expresa en la agudización de las posiciones de la Alianza Popular, que trata de reconstruir la base social del franquismo manipulando con los temores de la clase media y con un populismo demagógico. Fraga y sus adictos se esfuerzan en retroceder la atención pública al pasado, a los años de la prosperidad económica y del orden social, anunciando un fin apocalíptico si no hubiera una mano fuerte contra el terrorismo, el separatismo y las oleadas de huelgas. La Alianza Popular que acecha a la integridad de la familia y a los valores de la sociedad española, sobre todo después de que un sondeo en la opinión pública realizado a fines de 1977 demostró que el 79 por 100 de los consultados se definieron com católicos (y en su mayoria católicos practicantes). A veces parece que la Alianza Popular es más católica que el propio cardenal Enrique y Tarancón.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España 1936-1979”.

Fa uns minuts que no podem escoltar Catalunya Ràdio a la FM. Ara estic escoltant-la per la xarxa. Els temps han canviat i per sort no crec que tanquen la xarxa. Aquestes paraules són un poc improvisades canviant un poc el que volia dir sobre el tema dels canvis al llarg del temps. Però és que per alguns sembla així, tancant antenes, censurant llengües, tancant televisions, espantant a la gent amb una premsa apocalíptica, que veu perills amb qualsevol cosa que no s’ajusta als seus cànnons o va contra els seus interessos econòmics.
La notícia d’avui sembla que demostre que entre el PP (i la premsa afí) i l’antiga AP no ha hagut cap evolució positiva.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Aín-Pic del Gurugú-Pic de l’Espadà-Gurugú-Aín.

Avui tocava una sortida per la Serra d’Espadà amb el grup de Botànic de València. Hem eixit d’Aín per la senda pastor cap al cim de Gurugú (1016 m). En la pujada, que era amb prou desnivell, ja es començaven a veure les restes de trinxeres que ens acompanyarien fins al pic de l’Espadà (1083 m). Des del cim del Gurugú hem anat “crestejant” fins a l’Espadà on hem dinat. La baixada l’hem feta per l’altre costat de la muntanya, travessant algunes pedreres per arribar a un aljub, des d’on hem tornat a pujar al cim del Gurugú, però ara per l’altre costat. Per la baixada cap a Aín hem agafat una senda més curta, però amb més desnivell, i com ahir va ploure, el terra estava molt humit i ha hagut alguna culada a terra. En Aín, al bar, una bona “Estrella” per refrescar.
Nota literària: a Aín hi ha un carrer Estret, potser Josep Pla va passar per allà?

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Panes et circenses.

En la decada de los 50 -por primera vez desde la guerra civil- se multiplicaron los entretenimentos y los ciudadanos comenzaron a gastar más en las diversiones. El cine y los deportes -en especial el fútbol- se convirtieron en el principal foco de atracción, en tanto que las corridas de toros descendieron al tercer lugar y gradualmente pasaron a ser puntos de atracción para los turistas. Interesa destacar que el gobierno no hizo intento alguno para fomentar el deporte puro ( por ejemplo, el atletismo, la natación, etc) y ni siquiera lo incluyó en los programas de estudio oficiales de las escuelas, sino que se limitó a fomentar los espectaculos pasivos -como el fútbol- que contribuyó a centrar la atención de la masas en los “divertimentos”. Puede afirmarse, sin temor a exageraciones, que las “quinielas” del fútbol se transformaban en una histeria de masas en España. Quizá sirviera de sucedánes “constructivo” a quienes, como Franco, buscaban un sustituto de la “destructiva” histeria política.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España:1036-1979”

Han canviat els temps? A vegades sembla que no. En aquest país encara sembla que fer esport és seure’s davant de la televisió per veure gent corrent darrere una pilota. Sí, ara es fan alguns esports individuals a la televisió, però sempre que l’esportista represente a “España”, o la nació que siga, poques vegades quan representa al seu club esportiu. No sembla que siga gaire canvi. Potser la gent fa més esport individuals i això es nota, però en l’entreteniment no hem canviat molt.
Respecte al toros, si als anys 50 ja anaven de caiguda, quin interès tenen ara d’obligar-mos a fer “corridas” al nostre país?

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Sembla que els temps no canvien.

La clase media, en cambio, que aumentó sus ingresos con la expansión de la actividad económica después de 1962, se convirtió en una clase de “nuevos ricos” que consumian con avidez todo lo que la sociedad de consumo podia ofrecer a cambio de dinero: automóviles, vacaciones, casas de campo, ete. No estrañó, por tanto, que esta clase social se mantuviera fiel al orden y que combatiera con bríos todo tipo de demagogia obrera o falangista que pudiera poner en peligro su nivel de vida y posición.

Shlomó Ben Amí, “La revolución desde arriba: España 1936-1979”.

Actualment podria ser, la recent bombolla inmobiliària en la que molts es volien enriquir ràpidament? La ráo que el PP guanye a València una i altra vegada malgrat la seva poca qualitat democràtica? Molts, quan guanyaven diners a cabassos amb la construcció, pensarien: “a mi, que manen aquests, ja em va bé”. Potser en aquell moment sí, però i després, quan tot va esclatar?

Quina ideologia tenia Franco?

Tras la fundación del partido del Estado, Franco empredió la tarea de consolidar su ideologia. Però no se debe pensar que para este fin formó un “grupo de estudio” o comisiones que asumieron el cometido de elaborar una línea ideológica para darle un respaldo sólido al régimen. Si ésa es la función de la ideologia, el régimen franquista no lo tuvo.

Shlomó, Ben Amí, a “La revolució desde arriba: España 1936-1979”

Es clar que Franco no tenia ideologia com nosaltres la entenem, la seva única preoucpació era manar i ser l’únic a fer-ho. I si calia matar a mitja població, es matava sense cap problema. Sembla que Churchill va dir :
La victòria la plantea a Franco un sinnúmero de dificultades. No podrá vivir basándose en el terror. La mitad de la población no podrá liquidar ni esclavizar a la otra mitad. Tendrá que llegar a un acuerdo con sus connacionales. Eso le será sin duda de vital importancia”.
Per desgràcia es va equivocar.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Els països del tallamar, de Joan-Carles Martí i Casanova. Parlez français.

La primera visió que el va sobtar és que hi havia un rétol pintat desgastat, en una vella paret del pati on els distribuïen per aules: “Soyez propres parlez français”. En Gabre que sabia llegir i escriure no lligava bé els seus sintagmes. Va pensar que hi havia un problema de puntuació o de coherència interna. Hauria d’haver posat: “Soyez propres. Parlez français”. Va creure, ingènuament, que eren dues frases diferents. En la primera se’ls demanava que fossen nets. En la segona que parlaren francès. Una cosa no tenia res a veure amb l’altra i podien ser complementàries…..

No va saber, fins molts anys després, que aquest rétol tan curiós havia estat pintat alguns decennis abans, per tot Occitània, per fer desaparèixer una llengua que parlaven, a la primeria dels anys 1960, alguns anciansdel barri quan es reunien al “Cercle” o jugaven a la petanca: altrament dit patois o provençal.

M’està encantant aquest llibre del periodistà il·licità, nascut a Marsella pels designis del destí, en que narra la vida d’una família valenciana que emigra a Marsella i Austràlia durant la darrera dictadura feixista. Un llibre en el que es veu la passió de l’autor per les diferents llengües que coneix i que recomane llegir a la gent valenciana que encara li queda un poc de sentit de país. Sobre aquesta passió lingüstica hi ha una frase on apareix el mateix concepte amb tres noms diferents:

Així i tot, l’alcalde li diria patates i no pas pommes de terre a les creïlles”.

Personalment, en alguns capítols trobe un record personal del que porte viscut fins ara i això emociona.

Done les gràcies al gran Joan Daniel Bezsonoff per la seva recomació de llegir aquesta novel·la que vaig comprar a la llibreria 22 de Girona aquestes festes de Nadal.