Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Tifó, de Joseph Conrad.

El capità MacWhirr intentava de cordar-se el botó de dalt de l’impermeable, amb una pressa insòlita. L’huracà, amb els seu poder per a enfollir les mars, per a enfonsar vaixells, per a desarrelar arbres, per abatre muralles i fer caure els ocells de l’aire a terra, havia topat en el seu camí amb aquell home taciturn, i, en un esforç suprem, havia aconseguit arrencar-li unes quantes paraules. Abans que les ires renovades dels vents tornessin a  abatre’s sobre el vaixell, el capità MacWhirr se sentí impulsat a declarar en una mena de to de vexació:
-No m’agradaria perdre‘l. 

Humor anglès esperant una tempesta, que potser acabarà amb els seves vides.

La cicloide a Moby Dick.

També és un lloc adient (la destil·leria) per a profundes meditacions matemàtiques. Fou dins de la caldera de mà esquerra del Pequod, amb el sabó de sastre que m’envoltava per totes bandes, que per primera vegada em va impressionar el fet remarcable que, en geometria, tots el cossos que llisquen al llarg de la corba cicloide, el meu sabó de sastre per exemple, baixen en el mateix espai de temps des de qualsevol punt”

Aquest Ismael, que més endavant es declara un noi immadur, ens sorpren amb els seus coneixements de les corbes matemàtiques, parlant del problema de la tautòcrona. 

Llíria-Punt geodèsic-Les travesses-Santa Bàrbara-Llíria.

Aques matí he fet una ruta curta prop del poble. Dels pocs llocs on encara queden arbres, després dels darrers incendis de l’any passat. Es molt senzilla. Se’n surt del poble en direcció al punt geodèsic que està a “la buitrera”, i d’allà es tomba a la dreta per continuar per diferents sendes entre els arbres fins arribar a les travesses. Jo he arribat fins on estava l’antic magatzem d’armes de l’exercit. D’allà he tornat pel camí asfaltat i per fer-ho un poc més llarg, he pujat al turò de Santa Bàrbara per darrere i he baixat per davant, cap al poble.

Les curses de muntanya s’han posat prou de moda; també ací, a València. Fa 10 anys, quan corria per muntanya animat pel gran Joan Pinsach (pare de Marc Pinsach), quan tornava al poble, anava a còrrer cap a  “la buitrera” i no em trobava ningú. Avui, quan ja fa temps que no vaig a còrrer, m’he trobat cinc corredors per la senda que et porta al punt geodèsic. 

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Potències de 10 a Moby Dick.

– Quina edat li feu a Fedallah, Stubb?
– Veu el pal major, allí? -diguè Stubb assenyalant cap al vaixell- Bé, doncs això és el número u; ara agafa tots els cèrcols de les bòtes que hi ha a la bodega del Pequod i col·loca’ls un rere l’altra fent filera amb el pal, com si fossin zeros, oi. Doncs bé, amb això no n’hi hauria prou ni per començar l’edat de Fedallah. No tots els boters de la creació podrien fabricar prou cèrcols per fer zeros a bastament.

Evidentment, un rude mariner no coneixia la notació científica basada en les potències de base 10. Aleshores no hauria pogut fer aquesta exageració literària. 

Gastronomia epicúria a Moby Dick, de Herman Melville.

En el cas d’un catxalot petit, el cervell es considera un plat exquisit. La tapa del crani es trenca amb una destral i els dos lòbuls, grassos i blanquíssims (que semblen justament dos grans flams) en ser retirats s’enfarinen i es cuinen, i en resulta un ranxo deliciós, de gust en certa manera com el cap de vedella, que és un plat molt considerat pels epicuris; i tothom sap que alguns joves petimetres d’entre aquests joves epicuris, a força de menjar contínuament cap de vedella, de mica en mica arriben a tenir cervell propi, i fins i tot són capaços de distingir un cap de vedella dels seus propis caps, la qual cosa, efectivament, demana una capacitat de discerniment poc usual. I és per això que un jove petimetre amb un cap de vedella d’aspecte intel·ligent davant d’ell és, no sé per què, un dels espectacles més tristos que podeu contemplar. El cap té una expressió de retret com si li diguès: “Tu també, Brutus?”.

 Sembla que a Melville no li queien molt bé els epicuris i els seus deixables.

Finestra dels apòstols, a Santa Maria del Mar.

Al llibre de Teresa Ticó, “Passeig matemàtic per Catalunya”, hi ha una aplicació de la màndorla mística el la construcció del calat de la finestra dels apòstols a la basílica de Santa Maria de Mar. La finestra fa és mitja màndorla i després hi han més dins d’ella, cada vegada més petites, i tot coronat per una circumfèrencia amb sis arcs interiors. Tot de manera simètrica. Al llibre estan fets els càlculs dels diferents radis de cada figura en funció del l’amplada de la finestra, i fins i tot càlcula, al final, com un apèndix, la formula de la superfície de la màndorla i axí calcular l’àrea de  la finestra. Les proporcions entre els radis poden ser racionals, però també hi ha d’irracionals.

Moby Dick, de Herman Melville.

“En l’època que ara esmento, el pare Maple passava el dur hivern d’una vellesa sana”

El pare Maple, un vell arponer i mariner que, en una segona joventut fa de rector a l’església de New Bedford, amb una trona molt al seu estil. I com no, el sermó: Jonàs i la balena.
Trobe un cert paral·lelisme amb el començament de Ricard III:

“Now is the winter of our discontent” (Ricard III, de W. Shakespeare)

Més endavant com a contrapunt, Ismael afirma:

‎”Provaré de tenir un amic pagà -vaig pensar- atès que l’amabilitat cristiana ha demostrat ser cortesia buida” 

Mosaics de L?Alhambra. Estrella de dotze puntes.

En el corredor que porta del Pati Daurat al Pati de Arrayanes es troba aquest mosaic, que està fer a partir d’una estrella de dotze puntes. He patit un poc per fer-lo ja que pensava, almenys mirant les fotos que tinc, que es contruïa a partir d’un quadrat. D’aquesta manera no arribava als resultats que volia, fins que m’he adonat amb una lupa de la forma estrellada amb dotze puntes de la figura principal del mosaic.