Entre el Túria i el Ridaura

Seguint amb les lectures de l’escriptor gironí i després de descobrir els Paradisos oceànics de la filla Aurora, descobrisc aquest novel·la escrita a quatre mans entre pare i filla, quan el pare, a al fi, va haver de cedir a les pretensions de la filla de ser escriptora. Sembla ser que quan es va publicar la versió en castellà a l’any 1954 només apareix ella com a autora i això va crear certa confusió sobre l’autoria que la mateixa Aurora es va afanyar a desmentir aclarint l’autoria conjunta de la narració, i especificant que la traducció al castellà si que l’havia feta ella, però fent certs canvis a la narració.
La narració és una aventura a dalt d’un vaixell pels mars del Pacífic sud, el que podria ser la primera novel·la d’aventures marineres com les de Stevenson o London, però en llengua catalana. Narra l’intent del protagonista de retrobar i ajudar a un amic perdut en una illa difícil de trobar, ja que està allunyada de les rutes normal de navegació, i de les penalitats i alegries que passa durant aquest viatge en un vaixell amb una peculiar tripulació.

Repetir un ruta normalment és bonic, però aquesta vegada no ho ha estat tant per culpa dels incendis forestals i dels fdp que els provoquen. A l’any 2011 ja havia fet aquesta ruta però en sentit invers i amb alguna petita variant. Aleshores tot estava verd i amb arbres, ara tot està cremat i negre, malgrat el verd que intenta tornar a ressorgir entre les cendres del desastre de l’any 2012 (crec recordar).
Al fer la ruta en sentit invers, hem eixit del poble des de l’ermita de Santa Bàrbara per pujar cap al cim de la cumbre alcublana (1125 m) per un camí ple de corrals perduts, forns de calç i caves per recollir la neu a l’hivern. Aquests estan marcats al llarg del camí. Una vegada al cim i improvisant el camí hem baixat per agafar una pista que ens portarà a la baixada cap al barranc Pozuelo, i és en aquest tram on més es noten els efectes de l’incendi amb els arbres cremats i caiguts després per l’efecte del vent i la neu. Hem entrat al barranc per un abeurador conegut pel nom de Chariz, i ja per dins del barranc o per una senda paral·lela a d’aquest hem tornat al poble. A l’inici del barranc he observat un coves a dalt d’una penya que després he vist que és una zona d’escalada de nom penya Ramiro.

“He vist moltes vegades un gat sense un somriure, però mai un somriure sense gat! És el més estrany que he vist en tota la meua vida!”
Aquest pensament d’Alícia al famós conte quan s’acomiada de la seua trobada amb l’estrany gat de Cheshire Martin Gardner, en Alícia anotada, l’interpreta com una descripció que fa l’autor de la matemàtica pura. Moltes parts de les ciències matemàtiques s’apliquen en coses coses conegudes, però hi ha un part, el que diuen matemàtica pura, que sembla allunyat de la realitat diària. No estic molt d’acord, potser encara no s’ha descobert on aplicar-ho, com en altres especialitats matemàtiques que semblaven molt teòriques i passats uns anys es troba una aplicació pràctica per aquestes teories.
Finalment Martin Gardner ens recorda un pensament de Bertrand Russell sobre aquesta qüestió: ” Allunyades fins i tot de la menyspreable realitat de la natura…uns cosmos ordenat, on el pensament pur pot habitar com a la seua pròpia llar, i on un dels nostres més noble impulsos, almenys, pot escapar de l’exili monòton del món real”. Crec que ho deia algun filòsof grec, el saber pel saber,o alguna cosa semblant.

Avui hem fet una excursió curta però que ens ha portat prou de temps ja que no sabíem ben bé quin era el camí per arribar a la cova que buscàvem. I efectivament, no està ben indicat i després de passar pel Mas de Porxinos on hem vist que el seu estat no és el desitjable (merda de PAI!), i preguntar a un forestal, hem arribat a la zona on està la cova. Una vegada allà, el problema ha estat trobar la senda que puja cap a la cova que ens ha costat Déu i ajuda ( i la resta dels Déus de l’Olimp), però ha valgut la pena trobar-la i poder entrar en ella, que me l’esperava més petita (Xe, ja pensàveu que anava a dir …més gran!, com la valenciana de OH Europa!).
La tornada ja l’hem feta pel camí de Xest on hi ha una senda adaptada per tots els pública i en arribar, ho sent Ferran Adrià, però l’Inèdit ha caigut d’un glop, sense assaborir-la gens. Quina calor per estar al mes de gener!

Des del mes de setembre passat, poc després dels atemptats de Barcelona i coincidint amb els fets d’abans i de després del referèndum del primer d’octubre em varen entrar ganes de tornar a llegir aquest clàssic de George Orwell. Volia comprovar com l’escriptor anglès encerta molts anys abans la manera de com els mitjans de comunicació espanyols estan utilitzant el llenguatge per a aconseguir demonitzar als polítics catalans, una espècie de neollengua orwelliana adaptada al nostre conflicte. Potser no hem arribat als extrems que descriu Orwell d’aquesta societat super-controlada, exageració de l’estalinisme i del nazisme, però l’ús interessat i capritxos de les paraules i la política dels mitjans de comunicació s’apropa prou al que passa a l’Oceania fictícia on viu el protagonista.
Ara aquest ús malvat de les paraules no és només exclusiu del cas català, només cal vore com tracten a una noia violada per un grup de salvatges, intentant fer-la sentir culpable a ella de fet.

Sembla que el veritable protagonista d’aquests novel·la de John Steinbeck no siga la peculiar parella protagonista, sinó la gran depressió americana dels anys 20 i la gran ferida que va produir aquests al Somni Americà que era el que cadascú amb la seua feina podia viure bé en un paí amb llibertat. El somni dels protagonistes de tenir la seua pròpia granja que li haguera agradat al pare del pàtria, Jefferson, que no es materialitzarà.Com diu en un dels personatges, tots volem un tros de cel, però això és impossible.
Una relat amb que l’autor intenta descriure i defensar a molts pagesos americans que es varen quedar sense res de la nit al mati, i que intenten refer la seua vida sense aconseguir-ho en la majoria dels casos. Una narració escrita d’una manera molt dialogada, de manera que sembla ja feta per poder adaptar-se a alguna obra teatral o per fer algun guió cinematogràfic (hi ha una versió cinematogràfica del 1992 dirigida per Gary Sinise), com també va fer John Ford amb la més coneguda El raïm de la ira.