Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Direm nosaltres, de Roc Casagran.


Aquest home em fa reconciliar-me o descobrir el món de la poesia, no sé com definir aquesta situació. Aquest món de la literatura tan desconegut per mi se’m fa més fàcil amb els poemes de Roc Casagran. No soc cap expert, per tant l’únic que puc dir es que m’agraden la majoria dels seus poemes i em fam gaudir. No només d’amor viu el poeta, i axiò Roc ho sap transmetre en un part dels poemes que conformen aquesta selecció.
Gràcies Roc, per obrir-me i ajudar-me a conduir-me per uns vials literaris que moltes vegades han estat un laberint irresoluble per mi. I des del punt de vista ideològic, gràcies pel poema a Jordi Cuixart. A més d’agrair-te el haver donat a Mireia Vives (el poble tira, hi hi) i Borja Penalba un material tan bo per fer el seu primer disc junts.

Europa, Europa; de Sally Perel.

Fa molts anys vaig vore la pel·lícula que es basa en aquesta novel·la que ara l’acabe de llegir. Evidentment la novel·la és molt més completa que la pel·lícula sobretot en la part més personals dels pensaments del protagonista i els raonaments que dona del perquè va fer el que va fer. Sa mare li va fer jurar que intentaria viure per damunt de totes les coses, i ell no va voler decebre-la. Ara, la seua manera de continuar viu durant els anys de la persecució al jueus a l’Alemanya nazi i als territoris ocupats és ben original. Per una casualitat el prenen com a descendent d’Alemanys immigrats a al Unió Soviètica i sobreviu, sempre amb el ai al cor, infiltrat entre les tropes alemanyes de la Wehrmacht i més tard a les joventuts hitlerianes.
Aquesta manera de sobreviure, lluny dels tristament famosos camps d’extermini i dels Einsatzgruppen, li provoca uns quants dilemes morals al protagonista: es pot considerar ell un víctima de la Shoa? Té dret ell a considerar-se una d’elles? Supose que llegint la novel·la cadascú podrà trobar la seua resposta.

Els barcelonins, d’Adrià Pujol Cruells.

Dotze mesos que conformen dotze capítols completen aquest nou llibre de l’Adrià Pujol. Dotze mesos d’un any de vida a la capital del nostre país d’un begurenc establert a Barcelona o ens fa un anàlisi peculiar de com són i com viuen els barcelonins. Amb el seu humor peculiar de “collonaments” empordanesos (Collonar, verb planià) l’autor ens descriu en cada mes una o algunes peculiaritats dels habitants d’aquesta ciutat relacionades amb aquest mes, mentre ell va preparant articles per la revista l’Avenç i una exposició al Museu d’Etnologia sobre el mateix tema, fins i tot el mes d’agost li val per reflectir com són les barcelonins quan ixen fora de ciutat. Tot això amanit amb una conversa amb la seua veu de la consciència que apareix de sobte per parar-li els peus al narrador.
No defrauda si has llegit les obres anteriors de l’autor bacanard.

Els barcelonins, d’Adrià Pujol. Popurri

La ciutat és un popurri, en els sentit original del mot. Paraula rabelaisiana, el pot-pourri (el pot-podrit) designava un estofat de viandes, llegums i hortalisses. D’aquí que ben aviat s’apliqués el mot a qualsevol barreja heterogènia. Ara bé, si el pot era la gran caldera sutjosa que penjava dels clemàstecs ¿Per què el contingut se’n deia podrit? A finals del segle XVI, dels aliments estofats se’n podia dir “podrits”, remollits després d’hores de foc. L’olla podrida ibèrica de la mateixa època que el pot-pourri, és un plat d’hivern que aixecaria un ciclop mort. La màgia de la parauleria equiparava la putrefacció amb la succió lenta, per com les dues desfan la matèria orgànica, a poc a poc. Fins no fa gaire, a Cal Podrit de la Bisbal d’Empordà s’hi podien menjar requisits d’aquest tipus. Cuina abertzale, avui bandejada de l’alegria comunal quan fa fred, arraconada per coses com el tristíssim, criminal filet de panga a la planxa.

Els barcelonins, d’Adrià Pujol Cruells: Matar la infantesa a la ciutat.

“En la mateixa línia que han esborrat la infància de l’espai públic. Jo anava sol a estudi, amb set anys, arrossegava a la meva germana de cinc. Les meves noies no sé si podran fer-ho abans dels dotze o tretze, ja que són barcelonines. I a l’Eixample no hi places amb botiguers que passin revista als nanos, revista visual, tot informant puntualment als pares si es produeixen anomalies.Hem perdut una xarxa d’espies fonamentals! I ara han de pintar allò que diuen camins escolars a terra, com si fossin corredors humanitaris.”

Amb el seu humor, l’Adrià posa el dir a la llaga del que passa actualment a moltes ciutats i pobles grandets. Els nens ja no juguen al carrer i els confinat a això artificial anomenat parc, o sota el sostre de més i més extraescolars. I així va perden autonomia. De res val que s’inventen assignatures com emprenedoria o qualsevol xorrada semblant, si els matem l’autonomia personal quan ixen de classe.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

La noche, d’Elie Wiesel.

Després de llegir “L’amic retrobat” ara continue amb una història molt més dura sobre el pas de l’autor,un jueu romanès, pels camps de concentració i extermini de Birkenau, Auschwitz, Buna i Buchenwald. L’autor ens descriu les diferents etapes de la Shoa: discriminació, gueto, trasllat a camp d’extermini o concentració, marxa de la mort de camp en camp degut a l’avanç de l’exercit roig, per acabar finalment a Buchenwald, on es pot salvar a última hora gràcies a l’arribada de l’exercit americà. Descriu com les seues creences, la seua moral van caient i com l’afany de supervivència el transforma en un home amoral, malgrat tot el que va fer per poder salvar al seu pare. Un relat dur i instructiu que tots aquells que ara banalitzen la paraula Nazi haurien de conèixer i que deixaren d’anomenar Nazi a qualsevol que no estiga d’acord amb les seus idees.
“Jamás olvidaré esa humareda.
Jamás olvidaré las caritas de los chicos que vi convertirse en volutas bajo un mudo azur.
Jamás olvidaré esas llamas que consumieron para siempre mi Fe.
Jamás olvidaré ese silencio nocturno que me quitó para siempre las ganas de vivir.
Jamás olvidaré esos instantes que asesinaron a mi Dios y a mi alma, y a mis sueños que adquirieron els rostro del desierto.
Jamás olvidaré, aunque me condenaran a vivir tanto como Dios. Jamás.”

El vaig trobar a la botiga del Museu d’Història dels jueus de Girona.

De gallines, pollastres i el síndic de greuges.

Un veí d’un poble valencià a rebut un requeriment del síndic de greuges amenaçant-lo que té 72 hores per a desfer-se de 4 gallines i un pollastre que cuida a casa. Sembla que hi ha veïns al quals no els agrada la presència dels animalets. El requeriment també va contra l’ajuntament al que avisa que ha de fer complir l’ordre. Tot això em fa pensar:
– Hi ha gent amb tanta mala sang fins al punt d’arribar al Síndic de greuges i fer perdre el temps a aquest institució, que crec que té coses més importants a fer, amb una xorrada veïnal? Com alguns judicis de faltes que col·lapsen jutjats.
– El Síndic de greuges accepta aquestes xorrades? no té denúncies més prioritàries a atendre?
– Potser el denunciant és algú que té algun poder en l’administració.
– Que la gent de poble, no podem continuar essent de poble i conservar les tradicions del nostres majors sempre que respecten les mesures sanitàries obligatòries, com en aquest cas? Hem d’abaixar el cap la gent de poble davant de gent que no sap que és o era la vida en un poble?
– Durant tota la meua infància hem criat pollastres i conills al terrat i no ha passat mai res.
– Faran el mateix amb altres veïns del poble que també tenen animals?
– Perquè no es queixen dels petards i altres sorolls més molests en Falles?
Finalment, l’argúcia legal a la que s’han agafat per fer tot aquest merder ha estat que el propietari després ven els ous sobrants sense permís per fer-ho. Això és l’ecologisme que tant prediquen alguns?

L’amic retrobat, de Fred Uhlman.

Petita però molt emotiva narració de l’amistat entre dos joves a l’època de l’ascens dels nazis al poder a Alemanya. Un és jueu i l’altre el fill d’una aristocràtica família alemanya.Aquesta amistat es fa vent cada vegada més gran fins que s’han de separar degut a la situació política, el nen jueu emigra a Estats Units on esdevé advocat d’èxit, i l’aristòcrata es queda ja que la seua família es partidària del partit nazi. Com avança el títol hi ha un retrobament al final, però amb sorpresa que no vaig a dir per si algú vol llegir aquesta petita història.
Recomanable sobretot per la gent jove, potser als més grans ens pot decepcionar un poc si busquem més dades històriques o més descripcions directes dels fets.

August Gil Matamala, de David Fernàndez i Anna Gabriel.

“L’altre aspecte -diria que negatiu- és que la gent està acostumada que les coses siguin fàcils. No ha patit, no ha hagut de lluitar massa i potser hi ha una certa concepció excessivament light del que és la militància política. Quan la vida política és desenvolupa en ermes molt tranquils i molt pacífics, tot bé. Però si s’arriba, com sembla que podria arribar, a una fase de confrontació política important amb l’Estat espanyol -no sé fins a quin punt-, em temo que falta i faltarà capacitat -parlo en termes generals- de resposta. Entenc que hi ha una minoria que ho ha entès i ho té assumit.Però hi ha una amplia quantitat de gent que es considera interessada en la vida política -i això és un canvi enorme i molt positiu- que no ha assumit la possibilitat que això sigui també una activitat de risc.”

A la entrevista final del llibre sobre la seua vida que han escrit David Fernández i Anna Gabriel, l’August Gil Matamala deixa aquest premonició que sembla que s’esta complint actualment al procés d’independència que s’està intentant dur a terme. Potser no sabem respondre amb la contundència que es necessitat davant de les agressions de l’Estat espanyol? Practiquem massa el bonisme mal acostumats a la relativa “tranquil·litat” que hem passat als Països catalans si ho comparem al País Basc?
A part d’aquest extracte i altres que he destacat en altres mitjans el llibre ens conta la vida de l’advocat laborista que va defensar molts obrers i gent d’esquerres durant la dictadura i durant la mal anomenada transició, que cada vegada més s’està demostrant que en realitat és una continuació de la dictadura (“El 4 de gener de 1977 se suprimeix per reial decret el Tribunal de Orden Público; el mateix dia, un altre reial decret, correlatiu, crea l’Audiencia Nacional; al mateix edifici i amb els mateixos jutges intactes.”)
El llibre l’agafe com un homenatge a la gent que com l’August, han lluitat a la seua manera contra les injustícies d’aquest país, d’una manera més o menys anònima, i sense voler treure profit per pujar graons en aquesta societat, havent de pagar un preu massa alt a la seua vida familiar, i vivint amb el temor de que el següent podria ser ell. Potser una mica massa llarg, però val la pena llegir-lo i de pas potenciar a aquesta nova editorial, Sembra llibres, que arrisca amb les seues edicions.
Per cert, la passada setmana va venir David Fernández a València a signar i presentar el llibre a la Fira dels Vivers. Evidentment, la coautora, l’Anna Gabriel, no va poder venir, degut al que tots ja sabem. Una abraçada cap a Suïssa.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Manades i “manades”.

El dijous passat, caminant pel parc de Sant Vicent, vaig vore tres quatre ànecs collverd intentat seduir una femella. Evidentment els animals es comporten com són i utilitzen els seus mètodes per aconseguir el propòsit d’endur-se la femella per ell. Tots damunt de la femella, que quasi l’ofeguen a l’aigua (vaig pensar). Però va ver un moment que la femella va semblar dir “ja hi ha prou”, se’n va anar i els mascles varen deixar-la en pau. Ara compareu el comportament d’aquesta manada amb el d’una altra “manada” que desgraciadament s’ha fet famosa les darreres setmanes.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari