A la fira del llibre de Riba-roja de Túria es sol posar una parada de còmics interessants. L’any passat ja els vaig comprar El partido de la muerte i aquest any m’he decidit per aquest titulat La última victoria. Quin serà el proper any?

En aquest comic, aprofitant la cursa de cotxes organitzada per la Penya Rhin al circuit de Montjuïc en 1936 els autors ens narren la fugida dels opositors al regim nazi de Hitler i de com els serveis secrets nazis instal·lats a Barcelona intentaven capturar-los i retornar-los a Alemanya, o directament eliminar-los allà mateix. Una història contada amb el recurs cinematogràfic del flashback (analepsi en la nostra llengua) per donar emoció i coherència a la narració.

Molt recomanable. Ara en un país normal i no a la colònia espanyola on ens toca viure, aquest còmic seria en la nostra llengua i no en la de l’opressor.

Anècdota: la cursa la va guanyar Tazio Nuvolari amb un Alfa Romeo i els corredors que hi surten són els personatges reals. La resta, inventat però real amb molta probabilitat.

Sembla que no són l’únic que a més de ser de l’Athletic gaudia amb el joc del Dinamo de Kiev i la selecció soviètica d’abans de la seva desparició, i a més opina que a aquesta selecció els atracament arbitrals els varen privar d’haver guanyat algun mundial.

Iribar, Zubi, Julen, Argote, Sarabia, Iaxin, Dassàiev, Blokhin, Belanov, Mijailichenko,…….

El llibre és del 2014 per tant no parla de la darrera copa guanyada per l’Athletic, però potser el millor títol dels darrers any 40 anys és el no haver baixat mai a segona divisió i competir en aquesta lliga o sempre s’afavoreix al mateix (els de blanc de la capital) i contra el poder econòmic d’altres equips.

Afeccionats del Mallorca denuncien assetjament i agressions masclistes a l’Aràbia Saudita

“Com a dona, va ser molt denigrant”: la indignació per l’assetjament a la Supercopa continua a Mallorca

Tinc alguns dubtes sobre aquest cas claríssim d’agressions sexuals. No sobre els fets denunciats per les aficionades del club mallorquí, sinó sobre l’abast del cas. De les quatre aficions que hi anaren només ha denunciat agressions l’afició mallorquina? No es varen repetir aquesta fets amb les aficions de l’Athletic Club,  FC Barcelona o Reial Madrid? on segurament també anirien dones? Ho trobe estrany, un  sí altres no? O potser aquestes agressions només varen produir-se cap les afeccionades del club Balear per desestabilitzar-los de cara al seu enfrontament contra l’equip del regim? Veien el que passa darrerament amb aquest club no m’estranyaria res, o potser són molt mal pensat?

I donats els fets, cal tornar a jugar en aquesta països que no respecten els drets de les dones?

(Fotografia: Vilaweb)

Còmic basat en el partit de futbol que es va fer a Ucraïna entre un equip alemany i un altre ucraïnès que va acabar de la manera més tràgica possible i que posteriorment ha estat portat al cinema en diverses ocasions, la més famosa, però la menys fidel a la realitat la de John Huston amb Michael Caine, Pele i Syltester Stallone, Victory!.

El vaig trobar a la passada fira del llibre de Riba-roja de Túria o hi havien altres còmics també interessants.

Per cert, Mario Alberto Kempes ha escrit el pròleg.

Cadascú té el seu viatge personal a Grècia, però aquest m’ha agradat. Potser m’haguera agradat saber més sobre ell i trobe a faltar les seus opinions sobre Olímpia i altres llocs d’Atenes.

“We want The Victory Man!”.

El públic crida, vol al seu heroi, el que els salva el partit al darrer moment amb la seua genialitat. Content, guanyen i tornen a casa satisfets i agraïts al seu heroi. El que no saben és que hi ha al darrere d’aquest heroi. Com ha arribat fins ací i de quins mitjans s’ha fet valer o li han obligat a usar. A ells això no els importa, ni els importarà quan aquest heroi ho deixe de ser.

Dos germans es retroben després de anys sense veure’s. Un porta una vida normal, l’altre ha estat a punt de tocar la glòria i ara malviu per un barri de la ciutat de Milwaukee. El dòping i després les drogues han desfet la seua carrera i la seua vida. Cap futur i més al EUA on els serveis socials no són com molts desitjarien.  L’autor ens narra el retrobament del germans i com el major va descobrint que li ha passat al petit, amb una germana que no es vol involucrar gens, la mare a punt de morir i una neboda que no coneixia.  Intenta esbrinar la raó de tota aquesta decadència i ho troba, però per a què? això ajudarà al seu germà i la seua filla?

Un narració breu, però intensa que no pots deixar fins al final i que potser agradarà al fanàtics del bàsquet. Sobretot als que ens aficionaren a ell a finals dels 80 i inicis dels 90, quan gaudíem a Llíria de bons partits, el Barça i la Penya ens feien vibrar i la NBA era una gran lliga d’equips i bons jugadors i no el negoci que és ara.

Parlar de futbol és callar, posem per cas.

Sobretot si és el teu únic tema de conversa.

Sembla ser que Kylian Mbappé ha fet cas a aquest aforisme fusterià! ha ha ha

The Man who Shot Liberty Valance per mi és la millor pel·lícula de John Ford i una de les millors que s’ha fet.És de les poques que em fan plorar. En ella Ford ens mostra el final d’un món que es transforma en altre, un món que es manté a base de llegendes i mites que passaran a la història, però qui pot dir que tots siguen certs o quina part de veritat hi ha i quina de mite (This is the West, sir. When the legend becomes fact, print the legend).
Potser aquesta novel·la que tenia a casa, i que he rellegit aquests dies de confinament és al món del rugby el que la pel·lícula de Ford és a la història del Farwest? A mi em sembla que sí. Un equip de rugby amateur que es considera l’ultim reducte de les essències romàntiques d’aquest esport, veu com el professionalisme i els interessos econòmics el van assetjant fins que al final han de prendre una decisió que determinarà el seu futur: adaptar-se o desaparèixer. Aquestes dos postures estan personificades en els que jo considere els dos principals protagonistes, un periodista i el capità, ambdós veterans de l’equip. Al llarg de narració l’autor també ens va introduint en aquest món, molt desconegut al nostre país i portant per diferents llocs emblemàtics de la geografia rugbística, però al mateix temps en alerta de no caure els tòpics que ens poden distorsionar la realitat.
Molt recomanable i m’ha encantat rellegir-la.

Després de quasi trenta anys comproves que els “futboleros”, que no pas futbolistes, de Llíria continuen igual de maleducats que abans. No saben compartit instal·lacions esportives i es pensen que són els amos d’ells. Puntualitzem:
– La pista d’atletisme (per anomenar-la d’alguna manera), és un lloc per entrenar, no per passejar, xerrar, fer-se fotos, jugar els nens petits. La gent que correm hem d’esquivar obstacles humans enlloc de les tanques reglamentàries. A més,de quan en quan, es un lloc per on poden circular cotxes, bicicletes,….. deixant les seus marques en ella, marques que poden produir lesions en una mala xafada.
-Fumar. Crec que una instal·lació esportiva està prohibit fumar per llei, però això sembla que no importe gens als “futboleros”. Evidentment moltes de les burilles van a parar a la pista, i per altra banda, quina educació estan transmetent als fills que estan jugant o entrenant? Això, a part d’alguns crits que haurien de ser d’ànim cap al nens i la realitat és que són insults i males paraules. Així eduqueu als nens?
-Consum d’alcohol. Evidentment si hi ha un bar, hi ha consum d’alcohol. Però no podria ser al bar enlloc de a la banda del camp de futbol? I el següent es que l’envàs no es sol retornar al bar i queda per terra (refrescs, sucs, i altres deixalles incloses, que el vent porta a la pista)
Com és que els encarregats de les instal·lacions no fan res? Crec que si que ho han intentat, però la resposta a estat l’insult i l’amenaça. Potser va essent hora que algú amb més autoritat pare els peus als “futboleros”? (no confondre amb futbolistes)

Una més i amb bones sensacions. 6650 metres en 22 minuts 25 segons, a 5’01” el km. Si no haguera estat pels darrers 600 metres haguera baixat de 5 minuts per km, ja que el quilòmetre sis l’ha passat amb 29 i escaig minuts. Pensava que la cursa era de 6200 metres i m’he confiat al baixar el ritme.

Més de deu anys sense córrer cap Sant Silvestre (la darrera al 2004 o al 2005 a Cassà de la Selva), i enguany ja en porte dues i en dies consecutius. Ara, hi ha trampa: distància curta i a ritme de nen. Riba-roja de Túria i Llíria, no crec que tinga temps de fer-ne una altra.

Feia molts anys que no corria un cros, i ara sembla que es fan pocs. Sembla que les curses de muntanya han deixat apartada aquesta especialitat. Les màquines primer; jo al meu ritme, 6 km en 33’28”.

El passat dissabte varen fer per primera vegada una cursa nocturna al meu poble combinant poble i muntanya (unes sendes amb un poc de dificultat pels no acostumats). Crec que va ser un èxit. Hi hagué gent que va fer els 6,5 Km corrent i altres caminant, però tots varem passar per els monuments i llocs més emblemàtics de la vila, pujant als tres turons principals del poble: Santa Bàrbara, Sant Miquel i La Sang, amb l’eixida i arribada enfront de l’ajuntament a la Plaça Major.
Espere que l’experiència es torne a repetir el proper anys. Personalment content, amb una marca de 40’45” quedant el novè de la meva categoria de Veterans B. Sembla que vaig tornant a agafar forces.

Rejovenint-se. Després de més de 10 anys, he tornat a acabar una cursa de 10 Km i amb bon temps per a mi: 54’21”, i això que pensava que arribaria arrossegant-me per terra. Uns quants anys de sequera, des de la Cursa del carrer Nou de Girona, pujant per la catedral a la del 9 d’Octubre a Vilamarxant, baixant al Túria. Content.