Entre el Túria i el Ridaura

The Man who Shot Liberty Valance per mi és la millor pel·lícula de John Ford i una de les millors que s’ha fet.És de les poques que em fan plorar. En ella Ford ens mostra el final d’un món que es transforma en altre, un món que es manté a base de llegendes i mites que passaran a la història, però qui pot dir que tots siguen certs o quina part de veritat hi ha i quina de mite (This is the West, sir. When the legend becomes fact, print the legend).
Potser aquesta novel·la que tenia a casa, i que he rellegit aquests dies de confinament és al món del rugby el que la pel·lícula de Ford és a la història del Farwest? A mi em sembla que sí. Un equip de rugby amateur que es considera l’ultim reducte de les essències romàntiques d’aquest esport, veu com el professionalisme i els interessos econòmics el van assetjant fins que al final han de prendre una decisió que determinarà el seu futur: adaptar-se o desaparèixer. Aquestes dos postures estan personificades en els que jo considere els dos principals protagonistes, un periodista i el capità, ambdós veterans de l’equip. Al llarg de narració l’autor també ens va introduint en aquest món, molt desconegut al nostre país i portant per diferents llocs emblemàtics de la geografia rugbística, però al mateix temps en alerta de no caure els tòpics que ens poden distorsionar la realitat.
Molt recomanable i m’ha encantat rellegir-la.

Després de quasi trenta anys comproves que els “futboleros”, que no pas futbolistes, de Llíria continuen igual de maleducats que abans. No saben compartit instal·lacions esportives i es pensen que són els amos d’ells. Puntualitzem:
– La pista d’atletisme (per anomenar-la d’alguna manera), és un lloc per entrenar, no per passejar, xerrar, fer-se fotos, jugar els nens petits. La gent que correm hem d’esquivar obstacles humans enlloc de les tanques reglamentàries. A més,de quan en quan, es un lloc per on poden circular cotxes, bicicletes,….. deixant les seus marques en ella, marques que poden produir lesions en una mala xafada.
-Fumar. Crec que una instal·lació esportiva està prohibit fumar per llei, però això sembla que no importe gens als “futboleros”. Evidentment moltes de les burilles van a parar a la pista, i per altra banda, quina educació estan transmetent als fills que estan jugant o entrenant? Això, a part d’alguns crits que haurien de ser d’ànim cap al nens i la realitat és que són insults i males paraules. Així eduqueu als nens?
-Consum d’alcohol. Evidentment si hi ha un bar, hi ha consum d’alcohol. Però no podria ser al bar enlloc de a la banda del camp de futbol? I el següent es que l’envàs no es sol retornar al bar i queda per terra (refrescs, sucs, i altres deixalles incloses, que el vent porta a la pista)
Com és que els encarregats de les instal·lacions no fan res? Crec que si que ho han intentat, però la resposta a estat l’insult i l’amenaça. Potser va essent hora que algú amb més autoritat pare els peus als “futboleros”? (no confondre amb futbolistes)

Una més i amb bones sensacions. 6650 metres en 22 minuts 25 segons, a 5’01” el km. Si no haguera estat pels darrers 600 metres haguera baixat de 5 minuts per km, ja que el quilòmetre sis l’ha passat amb 29 i escaig minuts. Pensava que la cursa era de 6200 metres i m’he confiat al baixar el ritme.

Més de deu anys sense córrer cap Sant Silvestre (la darrera al 2004 o al 2005 a Cassà de la Selva), i enguany ja en porte dues i en dies consecutius. Ara, hi ha trampa: distància curta i a ritme de nen. Riba-roja de Túria i Llíria, no crec que tinga temps de fer-ne una altra.

Feia molts anys que no corria un cros, i ara sembla que es fan pocs. Sembla que les curses de muntanya han deixat apartada aquesta especialitat. Les màquines primer; jo al meu ritme, 6 km en 33’28”.

El passat dissabte varen fer per primera vegada una cursa nocturna al meu poble combinant poble i muntanya (unes sendes amb un poc de dificultat pels no acostumats). Crec que va ser un èxit. Hi hagué gent que va fer els 6,5 Km corrent i altres caminant, però tots varem passar per els monuments i llocs més emblemàtics de la vila, pujant als tres turons principals del poble: Santa Bàrbara, Sant Miquel i La Sang, amb l’eixida i arribada enfront de l’ajuntament a la Plaça Major.
Espere que l’experiència es torne a repetir el proper anys. Personalment content, amb una marca de 40’45” quedant el novè de la meva categoria de Veterans B. Sembla que vaig tornant a agafar forces.

Rejovenint-se. Després de més de 10 anys, he tornat a acabar una cursa de 10 Km i amb bon temps per a mi: 54’21”, i això que pensava que arribaria arrossegant-me per terra. Uns quants anys de sequera, des de la Cursa del carrer Nou de Girona, pujant per la catedral a la del 9 d’Octubre a Vilamarxant, baixant al Túria. Content.

Aquest matí ha agafat la bicicleta per veure per on anava la ruta eqüestre que últimament promociona tant l’ajuntament. He anat des de Llíria, més concretament des de Turbanyes, cap a Benaguasil i al riu. Tret del tros que passa per la zona del bosc de les travesses, la resta és penosa. Trossos que van pel costat d’una autovia en construcció, aprofitant un carril bici, que només és asfalt pintat de verd. Senyalització fatal en alguns encreuaments, que m’ha fet perdre un bon temps donant voltes fins trobar el camí correcte. Passa prop d’una pedrera, i entremig d’urbanitzacions on la mala senyalització et pot fer perdre ràpidament el camí correcte. Per promocionar aquest nyap, han anat a Madrid, a la fira FITUR, els representants de l’ajuntament? Potser a una persona l’enganyen una vegada, però quan han vista el que hi ha, es corre la veu i no crec que tinga gaire èxit aquesta ruta, tret del tros de bosc de les Travesses, clar.

Però això no és tot, una vegada arribe al camí de baixada cap al riu, em trobe amb l’ampliació que han fet recentment del carril bici que va de Llíria a Benaguasil. Una ampliació per poder arribar al riu Túria. Mireu la foto, i vosaltres mateixa, després el pintaran de verd i diran que és un carril bici o via verda, una més de les moltes que hi han per ací que van paral·leles a autovies perquè pugues respirar aire pur. Quina diferència amb el carril bici, Girona-Sant Feliu! Que tenen algun amic que té alguna fàbrica d’asfalt?

Ahir varem fer els 5,5 Km (onze en total) de via verda entre Benicàssim i Orpesa. Es la primera vegada que la feia caminant, les altres vegades, damunt del tren, camí de Barcelona, he he he.

L’excusa d’anar a la platja va ser bona per fer caminar un poc als nens, per una ruta totalment plana. Llàstima del sol, que en alguns moments picava prou, sobretot en un tram amb pocs arbres i sense cap trinxera o túnel prop per descansar a l’ombra.

El pitjor, el veure els desastres urbanístics que han fet a les muntanyes d’Orpesa, carrers sense res (bé només fanals) que s’enfilen per la muntanya per no arribar a cap lloc.