Entre el Túria i el Ridaura

Gràcies al company blocaire de les terres de l’Ebre, l’Emigdi Subirats, vaig descobrint poetes del nostre país. En aquest cas al poeta alguerès Antoni Canu. i aquest petit recull poètic anomenat Ànimes precioses. Uns poemes dedicats a l’amor al camp i a les feines del camp i al país que vivim, que en aquest cas és un part un poc allunyada, que molts no coneixen, la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.

JO EM SENTEIX

Jo em senteix

arrelat a la terra

i les seus venes

la sua fald

és una pàgina on escriure versos

i el seu cos

és un temple

de sapiència

i humanitat

que m’apropa

a Déu i a l’home.

Un llastima que tota aquesta estima cap a la terra i les seues feines (dures i poc agraïdes moltes vegades) que professen molts poetes i els hòmens que treballen al camp, no la tinc els “mercats” que fan que moltes vegades els treballadors es pregunte si l’esforç surt a compte, o només estem per enriquir més i més als grans proveïdors?

A les seus tres darreres novel·les (Un dinar un dia qualsevol, Individus com nosaltres i Poder contar-ho) l’escriptor de Sedaví va crear una sèrie de personatges secundaris que envoltaven al protagonista principal, el periodista Marc Sendra. En aquesta nova novel·la sembla que vol donar-los un passat a tots ells, sobretot al falsificador Regino, i passen per davant del protagonista deixant-lo en un segon pla de narrador dels fets. Barrejant dues èpoques diferents, el finals dels anys seixanta durant la dictadura franquista i els temps actuals, Ferrant Torrent dibuixa un passat dels personatges i sembla que vol tancar les seves aventures deixant-lo ja majors vivint en una residència un poc particular.

Un llibre recomanable, sobretot si eres addicte a les novel·les de Ferran i t’agrada la seua manera de narrar i la seua ironia sobre el país on vivim i els polítics que ens ha tocar patir, que també surten de biaix en aquesta nova entrega.

Fa uns anys la cooperativa Consum amb l’excusa de l’expansió de mercats va deixar d’etiquetar els seus productes de marca blanca en valencià. Es va fer un campanya amb el change.org que va tenir molt d’èxit fins al punt que tv3 va entrevistar a la promotora, la meua dona. Consum va fer donar mil excuses, però no va fer res. La seua revista, que deien que continuaria en català per als que optàvem per aquesta llengua, és un poti-poti de les dues llengües traduït amb màquina. Aquests són els precedents de fa uns cinc anys.

Fa uns dies vaig descobrir que al Consum portaven uns del millors que hi ha actualment al mercat, els iogurts de La Fageda, fets per una cooperativa de La Garrotxa i que comprava quan  vivia a San Feliu de Guíxols. Encara els compre quan vaig cap allà. Aquests iogurts sempre han estat etiquetats en català,, però la meua sorpresa va ser adonar-me’n que els que havia comprat al Consum de Llíria estaven etiquetats en castellà. Evidentment vaig enviar una queixa, tant a La Fageda com al supermercat Consum.

Els de La Fageda no varen trigar a contestar: Volen expandir-se comercialment per poder fer millor al feina social que fan amb la integració social dels treballadors amb discapacitat intel·lectual. Però que ells continuaven etiquetant en català pel Principat i les Illes, en castellà per a Madrid i a València ho  feien depenent del que demanava la cadena que els distribuïa pel País Valencià, com si al  Camp de Túria no parlarem la mateixa llengua que la Garrotxa o a les Illes Balears. Ací és on ja vaig veure que el culpable del fet era el Consum, que demana a La Fageda els seus productes etiquetats en castellà. El francesos de Carrefuor (més xovinistes impossible!) venen els productes de La Fageda etiquetats en català sense cap problema d’expansió de mercats! O al Lidl vaig trobar el gelat de iogurt grec de La Fageda, etiquetat en català.

Avui ha arribat la resposta del Consum: paraules boniques per no dir res. Que el seu mercat és la “Comunitat valenciana” ( un renúncia als inicis de la cooperativa consum) i que els venien en castellà per aquesta raó. No poden demanar-los en castellà per fora de València i en català pels supermercats de València? tant costa l’esforç?  em diuen que ho comentaran al el fabricant! com si jo no haguera parlat amb ells abans! Ens prenen per babaus? Ací teniu la resposta del servei d’atenció del Consum: (amb faltes d’ortografia)

L’editorial Bromera reedita la primera novel·la de l’escriptor Joan Francesc Mira.  En aquesta novel·la, un jove de ciutat molt inexpert, com s’anirà descobrint al llarg dels capítols, arriba al poble de muntanya del seu poble i ens descriu el xoc que es produeix entre dues maneres diferents d’entendre la vida. Tot això barrejat amb els problemes d’una certa herència i els trastorns socials produïts per la guerra i la postguerra franquista.

Potser no és de les millors novel·les que té Joan F. Mira, i més si la la segona és la magnífica Els cucs de seda, però en ella ja es va configurant l’estil de totes les seues obres posteriors i els temes que li agradarà tractar en elles.

Per cert, la portada no crec que siga molt adient per la trama, i la raó del títol ho veureu al final d’aquesta. Taurins, no va del que penseu!

La meua opinió com ateu convençut és que de migdiades, res de res: un ésser inexistent no pot ajudar ningú i si els jueus esperàvem que aquest ésser els ajudés la portàvem clara, com va succeir. Tret d’aquesta valoració personal sobre el títol de la darrera novel·la de Pep Coll, només em queda que recomanar-la, sobretot si eres un apassionat de la història durant la II Guerra Mundial i un amant del Pirineu. En aquesta novel·la Pep Coll barreja les vivències de diferents personatges que van a parar, per diferents circumstàncies al departament de l’Arieja a Occitània durant l’ocupació alemanya durant el conflicte bèl·lic o sota el domini del govern titella de Vichy. Exiliats catalans, jueus alemanys separats de les famílies, soldats alemanys amb els seus problemes personals, voluntaris suïssos que ajuden al orfes es concentren en aquesta zona propera a la serralada pirinenca, cadascú amb els seus objectiu i il·lusions que alguns aconseguiran malgrat la presència dels soldats alemanys a la frontera.

Armand Guerra va ser un director de cinema de tendències anarquistes que va néixer al meu poble i va morir al 1939 a París, a l’exili. D’ell es conserva poc, ja que la seua dona abans de l’entrada dels nazis a Perpinyà va cremar la major part del material que tenia, quedant molt poc. Sembla que només les notes d’aquest llibre i el material amb que s’ha pogut recuperar una de les seus pel·lícules, gràcies a la feina de la filmoteca de Saragossa. Va viure molt de temps fóra d’Espanya i és prou desconegut del públic en general.

En aquest llibre ens relata tot el que va veure i viure al front de Madrid sobretot durant els primers mesos de la guerra amb algun petit viatge cap a València, dedicant un capítol a les col·lectivitzacions del poble de Pedralba, a la Serrania, però tocant a Llíria. Descriu l’absurditat de la guerra i dels militars de manera prou objectiva malgrat que a voltes li se nota massa la seua ideologia anarquista. Pel llibre passen personatges com el Campesino i Durruti, i algun altre que no queda tan ben parat. Considera als membres de l’UGT o als comunistes com a companys, però potser és així ja que encara no havien passats els fets de maig del 37 i l’arribada dels estalinistes soviètics. Per no fer tan pesada la lectura, va introduint tocs d’humor en la boca d’un ajudant seu, al que anomenen el rei dels acudits dolents.

Un personatge que potser la gent del poble hauria de conèixer millor i pensar que potser, si no haguera esta pel cop d’estat feixista, haguérem tingut un bon director de cinema de Llíria.

La ràbia és una malaltia que sembla que no té cura. Afecta als gossos i altres animals i es pot encomanar fàcilment, s’ha de tractat el més ràpidament possible. Però no vos enganyeu pel títol , ja que el gos protagonista no la pateix ni és cap gos assassí (tot el contrari per desgràcia). Potser l’autor utilitza la ràbia com a metàfora del que sent ell o el protagonista de la novel·la pel que estan fent en aquesta illa de Mallorca en nom d’un progrés que només beneficia uns quants, el vampirs dels turisme i de la construcció. I així ho descriu l’autor en ubicar aquest petita trama en una vila costanera prop de l’aeroport i dedicada quasi al cent per cent al negoci turístic (molts veure en ella a S’Arenal, entre Palma i Llucmajor). També la ràbia que sent el propietari de la cussa Taylor, enverinada sense cap motiu aparent i la ràbia que sent en descobrir al llarg de la trama el poc que ha fet a la seua vida com a escriptor.

Potser que el lector es quede amb una mica d’aquesta ràbia en arribar al final de la novel·la per la forma com acaba, gens tradicional per cert. Un final obert?

El món va començar amb tres paraules:
llum, Pirineu i camí. Sèiem tots dos
en un vell bar de Prada, ran del vespre,
tot contemplant les neus del Canigó.

…………………………………………………….