Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Cheyenne Autumn, de John Ford.

Sr. First Sergeant: [a Cossack] kills Poles just because they’re Poles. Like we’re trying to kill Indians just because they’re Indians. 
Capt. Thomas Archer: Come on, Wichowski. You fought Indians before! 
Sr. First Sergeant: I fought Indians who wanted to fight me, not just some poor blanket-heads trying to go home! 

Diàleg entre el sergent (Mike Mazurki) i el capità (Richard Widmark),. El sergent ha lluitat contra indis guerrers, però no vol lluitar contra pobres homes que tenen fam i van amb dones, vells i nens. Li recorda els seus temps a Polònia i els seus enemics cosacs.
Potser molts policies haurien de veure més els clàssics i menys Rambos, Segals o altres merdes violentes actuals i sabrien distingir entre xiquets i delinqüents. 

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

A la recerca del temps perdut. Combray. Records i més records.

Quan el professor de filosofia de 3r de BUP ens va dir que podia recordar olors, molts s’ho varen prendre a risa. Potser vaig ser dels pocs que, en el fons, pensàvem igual que ell. Però en aquella època només recordava olors dolentes. Amb el temps això ha canviat i els records són de molts tipus i amb més quantitat.
Coses com aquesta, i altres, les he recordades en llegir “Combray” de Marcel Proust, traduït per Valèria Gaillard. Em costa de concentrar-me en la lectura, ja que quan ell comença a recordar les seves sensacions d’infantensa, el meu cap fa el mateix, comença a recordar coses meves que no tenen res (o tal volta sí?), amb la lectura  i….he de tornar enrere.
Potser la intenció de l’autor és que el lector s’introduïsca en el seu mon, però a mi em fa tornar a sensacions del meu passat: el sabor i olor de la saliva de M…. a la facultat, l’olor de la catedral de Girona, el cos de C…. entre la multitud del carnaval solsoní, la cara de S… dinant a Prada, els llavis de S….. quan somriu, l’humitat de la neu al Bastiments, la verdor de la Garrotxa al tornar d’esquiar, l’aigua gelada del llacs del Pirineu, el sofà calentet de casa de C…., l’aigua de la font de la plaça redona, les mans sota la brusa de M…. després d’un dia de platja,…… i  moltes més sensacions que em passen pel cap i que em fan perdre el fil de la lectura que he de retornar uns instants després.
 

El cotxe oficial del Sr. Camps, com seria? com el del Sr. Benach?

M’acabe d’asabentar que el Sr. Francisco Camps, acaba de llegir al tesi doctoral a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Aquest home cada vegada em sorprèn més. Ara ha fet una tesi doctoral en sis mesos. Un geni? un superdotat? No crec. Jo, l’única explicació raonable que trobe a aquest fet és que la tesi l’ha fet mentre exercia el càrrec de president, aprofitant els trajectes entre inauguracions i altres actes que eixien al NODO9. I és que aquests temps morts poden donar per molt, si tens un cotxe oficial ben preparat amb connexiò a internet, ordinador portàtil, una bona llibreria, un reposa-peus còmode i altres accessoris que deixarien el cotxe del Sr. Benach amb un cotxe normalet. Per tant la meva hipòtesi és aquesta, que elsSr. Camps disposava de totes les comoditats i coses necesàries per fer la tesi durant els trajectes amb el cotxe oficial, i que la seva tesi ja estava enllestida al moment de la seva dimissiò, i que en aquests darrers mesos ha acabat de perfilar-la i polir el petits defectes que podria tenir.
Si algú té alguna altra explicació, és lliure d’opinar i deixar-la per escrit. 

Històries de la mà esquerra, de Jesús Moncada.

La quarta narració d’aquest recull de l’escriptor de Mequinensa es titula  “Nit d’amor del coix Silveri”, i narra l’efecte que produeix en algunes persones el fet que els donaran cinquanta  mil pessetes per cada persona que forme la unitat familiar en el moment del trasllat del poble vell al nou. En el cas del coix Silveri acaba la narració amb aquests paraules:

 Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament.
– Seran cinquanta mil pessetes més, Joana…. Cinquanta mil pessetes… – li repetia Siveri a l’orella.

Quedaven dos anys, temps de sobra per ser dos més a la família, 100 mil pessetes més……. No vos recorda certa política populista de fa pocs anys, quan nuaven els gossos amb llonganisses?

 

Fragment de La Ilíada, pel Sr. Wert, Ministre d’Educació,Cultura i Esports.

…Nou gossos tenia el sobirà Pàtrocle alimentats a la seva taula. Aquil·leu en feu degollar dos i els va posar a la foguera i tambè a dotze fills dels magnànims troians després d’haver-los mort amb el bronze. En el seu interior rumiava accions terribles. Finalment hi va deixar anar la fèrria fúria del foc perquè tot es consumís……..

Potser el Sr. Ministre vol recuperar tambè els sacrificis humans, amb l’excusa que formen part d’una de les grans obres de la literatura universal i tornar al segle XIII abans de Crist?

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Versió lliure del relat de Pep Coll, dedicat a Gallardon

Els pastors maleïts (versió actualitzada).

 

 

Hi havia una ciutat molt gran al mig d’un país, i el bisbe d’aquesta ciutat va voler fer l’eucaristia més gran i amb més gent que ningú haguera fet abans. Les males llengües deien que el bisbe volia fer-li dentetes al cap de la nació, amb el que no tenia una bona relació degut a les seues opinions enfrontades respecte a temes familiars i d’educació.

El bisbe amb l’ajuda d’altres bisbes de ciutats importants del país va organitzar la gran missa  per al dia dels innocents i va acudir tanta gent que en cinc valls com la de Boí, no hagueren tingut prou per encabir tanta gent. La gent venia en autocars i trens des de molts llocs del país, ja que els havien promès un espectacle mai vist en tota la seua vida.

Uns minuts abans de començar l’acte, quan ja estava tot enllestit i tota la gent esperava l’aparició dels bisbes per començar l’eucaristia va arribar al lloc un captaire que no tenia res per menjar i al veure tanta gent va començar a demanar.

          Per l’amor de Déu, em podeu donar alguna cosa per menjar.

        Calles que no ens deixarà escoltar al bisbe –li varen respondre un grup de persones que duien una pancarta i unes banderes.

Va continuar amb els seus precs:

No moleste, que açò no és la cua de la caritat. Pot parlar més fluixet, no entenem al senyor bisbe. Escolte el que diu el bisbe que és molt interessant i l’ajudarà.  Vàrem ser algunes de les respostes que li varen donar al captaire.

Aquest home, vist que amb tota aquella gent reunida per escoltar  aquella eucaristia  tant espectacular no hi havia res a fer, va girar cua i remugant en veu baixa va desfer el camí que havia fet.

Però al poc temps d’haver desaparegut el captaire, una ombra negra va cobrir la ciutat i va començar a fer una brisa molt forta, que no era molt forta per suspendre l’acte, però alguna cosa duia que a la gent no li va agradar gaire. Al cap de poc temps totes les dones i homes que hi havien en aquella missa multitudinària varen veure que estaven en cinta, i més tard varen comprovar que els homes duien bessonada d’encantades i les dones minairons.  Aleshores va córrer la por per tot el país i la gent no sabia que fer amb aquesta estranya situació en que es trobaven.

Les males llengües varen trobar de seguida  la raó de tots els mals que patia la ciutat i contaven que el captaire al que no varen donar almoina en realitat era el Nostre Senyor que havia dut un càstig exemplar a aquella gent tant superba que havia transformat un acte en el seu honor i glòria en una apologia personal del senyor bisbe per poder molestar al cap del país.

Varen intentar buscar remei al problema buscant bruixots i altres persones que les donaren una solució. Però va ser debades, ja que de sobte la gent deixà de parlar la seua llengua per expressar-se en una que ningú entenia, que era un llengua perifèrica que parlaven només els habitants d’un part del país que sempre havia esta menystinguda pels habitants de la gran ciutat i aquesta gent ja no volia saber res d’ells, així que no els varen voler ajudar ja que també tenien por del que poguera fer Nostre Senyor amb ells.

 

 

 

Versió lliure d’una llegenda pirinenca recollida per Pep Coll al seu llibre Muntanyes maleïdes.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari