La quarta narració d'aquest recull de l'escriptor de Mequinensa es titula "Nit d'amor del coix Silveri", i narra l'efecte que produeix en algunes persones el fet que els donaran cinquanta mil pessetes per cada persona que forme la unitat familiar en el moment del trasllat del poble vell al nou. En el cas del coix Silveri acaba la narració amb aquests paraules:
Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament. - Seran cinquanta mil pessetes més, Joana.... Cinquanta mil pessetes... - li repetia Siveri a l'orella.
Quedaven dos anys, temps de sobra per ser dos més a la família, 100 mil pessetes més....... No vos recorda certa política populista de fa pocs anys, quan nuaven els gossos amb llonganisses?
...Nou gossos tenia el sobirà Pàtrocle alimentats a la seva taula. Aquil·leu en feu degollar dos i els va posar a la foguera i tambè a dotze fills dels magnànims troians després d'haver-los mort amb el bronze. En el seu interior rumiava accions terribles. Finalment hi va deixar anar la fèrria fúria del foc perquè tot es consumís........
Potser el Sr. Ministre vol recuperar tambè els sacrificis humans, amb l'excusa que formen part d'una de les grans obres de la literatura universal i tornar al segle XIII abans de Crist?
Hi havia una ciutat molt gran al mig d’un país, i el bisbe d’aquesta ciutat va voler fer l’eucaristia més gran i amb més gent que ningú haguera fet abans. Les males llengües deien que el bisbe volia fer-li dentetes al cap de la nació, amb el que no tenia una bona relació degut a les seues opinions enfrontades respecte a temes familiars i d’educació.
El bisbe amb l’ajuda d’altres bisbes de ciutats importants del país va organitzar la gran missa per al dia dels innocents i va acudir tanta gent que en cinc valls com la de Boí, no hagueren tingut prou per encabir tanta gent. La gent venia en autocars i trens des de molts llocs del país, ja que els havien promès un espectacle mai vist en tota la seua vida.
Uns minuts abans de començar l’acte, quan ja estava tot enllestit i tota la gent esperava l’aparició dels bisbes per començar l’eucaristia va arribar al lloc un captaire que no tenia res per menjar i al veure tanta gent va començar a demanar.
-Per l’amor de Déu, em podeu donar alguna cosa per menjar.
-Calles que no ens deixarà escoltar al bisbe –li varen respondre un grup de persones que duien una pancarta i unes banderes.
Va continuar amb els seus precs:
No moleste, que açò no és la cua de la caritat. Pot parlar més fluixet, no entenem al senyor bisbe. Escolte el que diu el bisbe que és molt interessant i l’ajudarà. Vàrem ser algunes de les respostes que li varen donar al captaire.
Fa uns vint anys vaig anar al sud del Brasil. Allà, malgrat que era hivern, la gent portava sandàlies de platja pertot arreu, en concret una marca, que crec que és la millor, que es deia Havaianas. Anys més tard s'han tornat a popularitzar (recorde de xicotes haver-les vist) per l'hemisferi nord. Ara l'ajuntament de Madrid ha decidit fer-los propaganda gratuïta. Mireu el logotip que han triat per la seva candidatura als jocs olímpics.
El proper mes de juny (el dia 23, vespra de Sant Joan), Alan Turing faria 100 anys. Enguany és el centenari d'un dels precursors de la informàtica, i gràcies a ell i altres més, podem escriure blocs com aquest. També gràcies a ell, i molts altres més, la II guerra mundial no va ser guanyada per la barbàrie Nazi. Condecorat amb l'Ordre de l'Imperi Britànic, després va ser abandonat per aquest, degut a la seva orientació sexual, i no va ser fins a l'any 2009, que un Prime Minister, Gordon Brown, va demanar disculpes pel tracte donat a la seva persona, heroi de la guerra mundial. Supose que es faran actes d'homenatge, al menys les revistes generalistes Der Spiegel i El temps, ja ha fet reportatges sobre la seva persona.
Autòlic, fill d'Hermes i Quíone, fou un destacat lladre que tenia l'habilitat especial de transformar el botí per fer-lo irreconeixible i no ser enxampat. Nomès Sissif el va poder enxampar. (Font: Diccionari de la mitologia grega i romana de Jordi Parramon). Potser si molts dels que surten aquests dies a les notícies, hagueren fet sacrificis i ofrenes a aquest heroi grec, ara no haurien de donar explicacions del que han fet presumptament.
Jo pensava que això de les el·lipsis temporals era cosa del cinema, però el grup Manel també ha utilitzat aquest recurs cinematogràfic a la seva cançò Roma. Una el·lipsi de 2000 anys. Ara, encara no es pot comparar amb la de Stanley Kubrick a 2001, una elipsi temporal de milions d'anys.
Una de les afortunades compres d'aquest Nadal per Sant Feliu de Guíxols, al celler Caselles-Viader. Una bona cervesa d'hivern de la Companyia cervesera del Montseny (CCM)
L'autor, imitant a Marius Serra, acaba el darrer article d'aquest recull amb un enigmarius:
...l'única via a seguir per a la supervivència del català és una paraula de tretze lletres -la primera de les quals és la i- i sis sil·labes, i vet aquí com la defineix Marius Serra: "La proclama qui vol ser sobirà sense ser monàrquic". No sempre és fàcil d'aconseguir però si fàcil d'endevinar.
Des de que l'editora de El Punt va decidir no enviar el diari Avui a València, trobava a faltar els articles de Joan-Lluís. Nomès els puc llegir quan vaig a Sant Feliu de Guíxols de quan en quan. Ara he tingut una sobredosi agradable amb aquest recull d'articles dedicats a la diversitat lingüística que recomane llegir. Sobretot a mols catalans, que es pensen que el seu país s'acaba als Pirineus o la Sènia. Per cert, ja heu encertat l'enigmariu?
Plutarc escriu aquests consells per a un jove que es vol dedicar a la vida política. Fa un llistat de consells per al seu deixeble, amanits amb molts exemples. Ara, crec que tot queda ben resumit en les anti-virtuts que la traductora, Montserrat Nogueras, explica en el pròleg i que semblen encara ben actuals: - La philonikía, o gust malaltís per la competició que acaba degradant la vida política i encetant un espiral de confrontacions que no porten a res. Valen per alguna cosa els debats actuals al congrès o al parlament?, si hi ha un fèrria disciplina de partit? Actualment, sembla que els partits nomès es preparen per guanyar eleccions rera eleccions, i no a representar al votant. I a veure qui la diu més grossa, en una cursa cap a un populisme que hauria de deixar-se de banda. - La philokérdeia, o afany de riqueses. Segons Plutarc, qui roba diners públic es fa culpable de tots els crims possibles. Nomès cal seguir la premsa últimament per veure que en dos mil anys la cosa ha canviat poc. -La philotimía, o recerca d'honors, que ens remet a l'intercanvis de gestos, donacions entre els que manen i el poble: convits públic, espectacles, donacions a la comunitat,... I el poble respon a aquestes donacions amb distincions honorífiques. Avui en dia, podrien ser "Grandes eventos", loteries de Nadal, sopars de jubilats a càrrec de l'erari públic, ...... a canvi del vot, és clar. "Pa i circ", deien a l'antiga Roma.
Res, que sembla que Plutarc, que va escriure aquest tractat a inicis del segle II dC, es podria considerar ben actual i en aquestes terres de la Tarraconense que el coneixia (supose?) més encara.
Nota: demane disculpes a Montserrat Nogueras, ja que li he plagiat prou el pròleg i he utilitzat gran part de les seves paraules.
