Entre el Túria i el Ridaura

Segona antologia que m’arriba del poeta paranaense, aquesta vegada traduïda al català pel ganxó Josep Domenech i Ponsatí, que darrerament ha traduït uns quants llibres del portuguès al català per a diferents editorials. La veritat, és que només he llegit la versió catalana poques vegades, no em cal. Però he vist que els poeta de Sant Feliu no fa traducció literal, sinó que intenta i crec que aconsegueix traduir i mantenir viu l’esperit dels versos.

nada foi

feito  o sonhado

mas foi bem-vimdo

feito tudo

fosse lindo.

……………

res no ha sigut

com el que havia somiat

però és benvingut

com si tot plega

fos collonut.

A la darrera novel·la que ha escrit, Joan Daniel “visita” els sud del país. No és que la novel·la estiga ambientada al País Valencià, no. Però en aquesta el protagonista és d’origen valencià, potser un homenatge de l’autor a tots els seguidors que té al sud del riu Sénia?

Un comissaria de la policia d’Orà d’origen valencià, dels molts que varen emigrar al nord d’Àfrica per guanyar-se la vida, o bé per fugir de la dictadura, s’encarrega de resoldre un estrany crim succeit a la capital algeriana, la cinquena de França en aquella època. Però no penseu que l’escriptor ens ha escrit una novel·la policíaca, Joan Daniel enlloc de centrar-se en el crim ens mostra com era l’Algèria colonitzada pels francesos i plena d’emigrants europeus, com ja ha fet en altres novel·les anteriors, i en la descripció dels personatges. El crim és una excusa per enganxar-te i quan acabes, te n’adones que no és un relat de crims, sinó un relat sobre una ciutat i els qui l’habiten, que en pocs anys, alguns l’hauran de deixar de mala manera per tornar a Europa.

Per cert sembla que hi ha un personatge secundari, un periodista que li costa escriure, potser una autocrítica? (Mai no seria ni Tolstoi ni Balzac…” ,”Li costava anar més enllà de les cent pàgines”) No passa rés, més valen cent i escaig pàgines atractives i ben escrites que molts dels best-sellers actuals editats per les multinacionals que tenen més de mil pàgines de veritable porqueria.

Potser quan esteu llegint aquesta gran novel·la vos recorde massa a la gran pel·lícula L.A. Confidential, però no passa res, no vos preocupeu, l’autor es va inspirar en a novel·la del mateix títol que va donar peu a la pel·lícula de Curtis Hanson, i no li treu cap de mèrit. La diferència és que trasllada la trama a la Marsella de 1936 amb un ambient polític enrarir per creixent feixisme, no tan sola a Itàlia o Alemanya, si no també a França (La França de Vichy no va sortir per generació espontània!), amb connexions amb la guerra civil espanyola que comença en aquells moments i en l’illa de Còrsega. Per tant fa l’argument més proper als habitants d’aquest racó de món catalano-occità que no pas al ambient californià que ens venen des de Hollywood.

Possiblement en altres temps ja s’hauria fet alguna pel·lícula amb Jean-Paul Belmondo o altres grans del cinema francès de protagonista.

Com diu l’autor de la novel·la californiana, James Ellroy: Fucking great!

“Contra el bé i contra el mal -contra les pretensions de l’un i de l’altre- només tenim una defensa: la ironia”.

Abans de l’estiu em varen fer arribar aquest llibre sobre la batalla de l’Ebre. Sembla que el varen comprar Gandesa, ja que dins hi havien entrades del Centre d’estudis de la Batalla de l’Ebre. El llibre està bé, massa tècnic per al meu gust al ser un llibre especialitzat. A més de contar els fets i donar moltes dades tècniques i estadístiques, dona molta importància al paper de l’aviació en aquesta batalla, paper que es desenvoluparà plenament a la II Guerra Mundial.

A mi personalment, m’agrada més el llibre d’Assumpta  Montellà, 115 dies a l’Ebre, que ens conta el mateix, sense aclaparar amb tantes dades numèriques i donant més veu a les persones que varen patir la sagnia d’aquesta batalla. Ara, és clar, són llibres totalment diferents en el seu enfocament.

“El que ha de fer la teologia de l’alliberament és alliberar-se de la teologia”.

Si en aquest món hi ha alguna cosa intrínsecament dolenta és, sens dubte, l’Estat.

Visca l’anarquia!

Cap a l’any 2001 o 2002 vaig anar per primera vegada a Mallorca. Però enlloc de fer com fan la majoria vaig agafar el tren de Sóller, el de fusta, i a pujar muntanya. Com va ser un any molt plujós vàrem fer la meitat del que teníem, així que a més de fer senderisme vàrem fer visita turística sota la pluja a Valldemossa i el món de Chopin i George Sand.

Una de les rutes que poguérem fer va ser el camí de S’Arxiduc amb la pujada la pic de Es Teix. El camí porta aquest nom en homenatge a l’Arxiduc d’Àustria Lluís Salvador que va fer arreglar aquesta camí de muntanya per poder anar ell a cavall i gaudir de la serra de Tramuntana mallorquina. Arran de la seua estància a l’illa sembla que es var fer un illenc més i a més dels seus estudis científics va fer un recull de rondalles mallorquines en la nostra llengua i aquest llibre on recull les seus impressions en veure la costa de la serra i la natura que l’habita.

És un petit llibre que es llegeix ràpidament, però crec que haurien d’haver-lo adaptat ja a un català més normatiu i corregir moltes errades que he trobat. És normal que S’Arxiduc cometera errades quan va escriure el llibre ja que no era la seua llengua materna i en 1912 la llengua catalana encara no estava normativitzada com ara, i més a les illes. Potser l’editorial ha volgut mantenir l’essència de l’original i, si és així, no tinc res a dir. En cap contrari pensaria malament i en possibles intents secessionistes.

Fuster pensava que la revista El temps no duraria gaire temps, aleshores només va fer una aportació inicial de capital d’una pesseta. Per sort,  el mestre es va equivocar aquesta vegada i ja han arribat al número 2000, 2000 setmanes.

La dreta sempre és “furiosa”, i per això té tant d’èxit. L’esquerra tendeix a ser raonable, i es dispersa discutint.

Un dia, un energúmens, en el centre de València, van cremar una pila de llibres innocents. Diuen que Erasme ho deia: “Comencen per cremar llibres i acaben cremant homes”.

Per desgràcia aquests energúmens o els seus descendents tornen cada dos per tres a fer el ridícula al centre de València i, el que és pitjor, amb la connivència de la policia.

Un bonic còmic per acostar la vida i tràgica mort del poeta a les noves generacions, sense cap por a mostrar la seua sexualitat i qui eren els feixistes que el mataren.

El “sano regionalismo” -“el regionalismo bien entendido”- que la dreta proposa no és un claudicació; és, si bé es mira, una professió de fe “nacionalista”, i no precisament “valenciana”.

El problema és que molts partits que ara diuen que són d’esquerra, als dos costats del Sénia, s’han apuntat apunta a una espècie de “regionalisme light” que en el fons té el mateix objectiu: impedir la independència dels Països Catalans.

Empremtes dactilars

Els solc minúsculs que fan únics els meus dits

s’han aprés la teua cara de memòria

perquè no em sigui difícil recordar-te

quan arribe el dia que decideixi marxar.

Tens els ulls més bonics que he vist mai.

Octubre

És possible llaurar en un país on en ple segle XXI

el feixisme encara passeja com qui va comprar un diari

esgrogueït el diumenge al matí?

La cantautora de Terrassa i també neboda del cantautor de Navarrès Joan Bautista Humet (alguns ens fem grans!) ens regala aquest petit llibre de poemes i reflexions que val la pena donar-li una ullada i assaborir poc a poc.

Sóc dolenta?

No, sóc humana.

-Equivocar-se també és estimar-

VIU viu….

La dreta espanyola és més de dreta que ella mateixa.

Per no parlar de la valenciana que quan s’acosten aquests dies ho vol corroborar.