Entre el Túria i el Ridaura

Després de molts anys i gràcies a la darrera Fira del llibre d’ocasió de València torne a retrobar-me amb la literatura de l’escriptora de Portbou. En aquest cas amb un petita història sobre una jove que sembla que té un futur predestinat a treballar sempre en una fàbrica d’una petita ciutat planxant vaquers. Un jove sense estudis superiors per culpa d’una societat i família patriarcal a la que se li presenta una oportunitat per eixir d’aquesta avorrida vida que porta: la sabrà aprofitar?

Al gran Michelangelo li queda ja poca vida i vol veure acabada la seus cúpula per al Vaticà. Però sembla que hi ha gent a la que no li agrada aquesta idea i que un artista tan donat a dibuixar nus com ell passe a la posteritat. Dins d’una trama per aconseguir més poder dins de l’església catòlica amb el rerefons del Concili de Trento, volen desacreditar la seua obra.

Una novel·la amena i entretinguda que està narrada d’una manera peculiar. Cada capítol correspon a un dels personatges de l’intriga i en ell ens conten els fets relacionats amb aquest personatge, de manera que els conjunt de tots els capítols s’encaixen com un trencaclosques amb una línia argumental i el desenllaç final.

Llibre trobat a la Papereria Miquel, de Llíria. Va augmentant la qualitat dels llibre que pots trobar en català al poble. Bona notícia.

Fa uns anys, a la presentació de la candidatura d’Ara repúbliques a les eleccions europees,varem tenir el gran plaer d’escoltar als Ovidi4 i el seu homenatge al cantant, actor, rapsode  alcoià, que van rodant pels Països Catalans en diferents formats des del seus inicis. Ara han publicat un llibre-CD amb les parts més destacades del recital i un recull d’articles i opinions sobre l’espectacle i sobre l’Ovidi Montllor. Potser mai una gravació podrà reflectir tot l’espectacle, que sol ser cada vegada únic, però ens haurem d’acontentar amb la gravació per recordar-lo a casa o al cotxe.

En un dels escrits del llibre, Josep-Lluís Carod-Rovira conta que en eixir del concert a Tarragona algú va protestar: “no sabia que venia a un míting”. El mateix Carod diu que tampoc, però acaba dient agraint el haver-hi anat i gaudit d’ell.  Crec que sabent que si pel mig estava  en David Fernàndez, militant de la CUP, i Borja Penalba i Mireia Vives, músics valencians que han que tingut que lluitar de valent i contra el poder per poder cantar en valencià, i un poeta com David Caño, era esperable trobar-se amb moltes reivindicacions al concert, o siga,una espècie de míting.I més si es tracta de recuperar la figura de l’Ovidi.

Anècdota: sabíeu que Borja Penalba havia esta baixista del Inhumanos? el que hi ha que fer per guanyar-se el pa!

Cap a l’any 1996, quan era un egarenc més fronterer entre Ca N’Anglada i l’Escola industrial, vaig tenir el plaer de poder assistir a la representació d’aquesta obra pels Amics de les Arts de la ciutat egarenca. Varem gaudir molt, tant que anys després vaig aconseguir un CD amb la música de Kurt Weil (Die dreigroschenoper, amb René Kollo, Ute Lemper i Mario Adorf en els principals papers). Em faltava el llibre i el vaig trobar fa unes setmanes a la fira del llibre d’ocasió de València, on he pogut repassar els diàlegs que no ixen al CD.

La principal diferència amb l’original alemany és el canvi d’ubicació de l’obra, que es desenvoluparà al barri xinès de Barcelona i durant l’exposició mundial que ve a inaugurar el rei Alfons XIII, enlloc del  Soho londinenc. I tret dels noms dels personatges per adaptar-los al nou emplaçament, l’essència de l’obra no queda alterada.No recorde si els Amics de les Arts varen fer aquesta adaptació  de Joan Oliver i F0rmosa, els anys passen i un perd la memòria, per la recorde prou semblant.

Si un tauró vol devorar-te

li veurà totes les dents,

però si és MACK qui t’ataca,

no veuràs el ganivet

Quantes versions heu escoltat de Die Moritat von Mackie Messe? Sinatra, Darin, Ruben Blades,……

Una anècdota del post-teatre: quan s’acaba l’obra anàrem a una discoteca de la ciutat (el Mackintosh, a l’avinguda Jaume I) i es varem presentar a la porta parlant cadascú en una llengua diferent, italià, francès,portuguès i àrab. No sé que pensaria el porter de nosaltres, però ens va deixar entrar, ha ha ha.

Com afrontar el tema del suïcidi sense caure amb els detalls escabrosos i molestar als afectats? és un tema difícil i més si el vols tractar en una novel·la en teoria adreçada al públic juvenil. Però Joanjo agafa aquest repte i crec ho aconsegueix amb aquesta petita narració mantenint la intriga durant tots els capítols, i el que crec més important,  respectant la intel·ligència  del possible lector, sense tractar-lo com a un adolescent estúpid, cosa que pocs autors que s’adrecen a aquest públic saben aconseguir.

Personalment m’ha copsat que els fets transcorrin un un imaginari poble de parla castellana. Un dels molts pobles que estan en perill de desaparició per culpa del despoblament, que a mi em recorda a uns quant pobles de la província de Terol, on durant l’any només hi han quatre rates i durant l’estiu o períodes vacacionals s’omplin de gent originària d’ells que viuen al País Valencià, Catalunya, Saragossa o altres llocs.

En temps de virus i pandèmies acabe de llegir aquesta novel·la del premi Nobel portuguès José Saramago. En ella, una estranya malaltia contagiosa va deixant cecs als habitants d’una ciutat i després se suposa que la resta del país. Amb l’excusa de la malaltia que deixa a les persones cegues i sense poder fer moltes coses a les que estaven avesats, l’escriptor ens fa un quadre de fins a quins extrems més baixos pot arribar la humanitat i al mateix temps els llaços de solidaritat entre alguns, amb alguna nota d’humor pel mig que no fa tan trista la seua lectura:

“Por enquanto não lhe receitarei nada, seria estar a receitar a cegas, Aí está uma expressão apropriada, observou o cego.”

Hi ha una versió cinematogràfica feta pel director brasiler Fernando Meirelles en la que el director va haver d’acceptar la condició de mantenir en l’anonimat el nom de la ciutat on es desenvolupa l’acció. A la novel·la mai es diu, com tampoc es diuen els noms dels principals personatges: a mulher do médico, o mèdico, a rapagira dos óculos oscuros, o primeiro cego,……

El terme Mugalaris és el que a l’altra banda del Pirineu anomenàvem passadors, gent que ajudava a passar la frontera a fugitius i represaliats,  i també es dedicava al contraban. En aquesta novel·la l’autor basc ens narra la història d’ETA fins a l’any 1992 aproximadament a través de les vivències d’uns mugalaris de la comarca del Bortziri, a la frontera amb Iparralde.

Evidentment la narració no és gens imparcial, ja que l’autor és un ex-pres d’ETA i està vista des del seu punt de vista, però crec que queda prou clar l’enganyifa de la transició que ells saberen veure molt abans que altres. Potser no estic d’acord amb la manera de reaccionar contra aquesta mentida, però amb que la transició ha estat una gran estafa estic totalment d’acord. L’autor també es mostra crític en certs moments amb la direcció o direccions del grup terrorista, però jo trobe un poc més d’autocrítica en alguns dels atemptats brutals que varen fer, sobretot Hipercor. Potser aquesta absència per estar escrit abans del 2000 i de tota la fase de desarmament i dissolució posterior?