Entre el Túria i el Ridaura

Potser el títol d’aquesta gran novel·la d’Isabel Clara Simó enganya un poc i penses que és alguna història d’alguna joveneta i penses que és un novel·la juvenil més de les que es publicaren en aquella època, però no és així, és més que això. Hi ha una història d’una jove obrera que gràcies a un matrimoni puja  d’escalafó social i que fa valer els seus drets en un món hostil, una història de desamors i de venjança per uns fets ocorreguts en el passat. Però sobretot és una novel·la sobre la ciutat d’Alcoi, la seua revolució del 1873, dita també del petroli, i el anys posteriors. La història de Júlia i els altres personatges (alguns reals) que l’envolten ens mostra la història de la veritable protagonista de la narració: la ciutat d’Alcoi.

Per cert, ix un personatge nascut a Llíria, el lider anarquista Severí Albarracín Broseta.

Llançar el mòbil al mar

Llançar el mòbil al mar

i viure

a

poc

a

poc.

Segur que trobo una aplicació

que m’explica com fer-ho.

Roc Casagran

“As a Scot and as someone with a lifelong love for both Scotland and the arts, I believe the opportunity of independence is too good to miss,”

“Rússia ha vist moltes coses al llarg dels mil anys de la seva història. Només hi ha una cosa que no ha vist mai en mil anys: la llibertat.”

Vassili Grossman

“During the thousand years of her history Russia had seen many great things. During the Soviet period the country had seen global military victories, vast construction sites, whole new cities, dams across the Dnieper and the Volga, canals joining different seas. The country had seen mighty tractors and skyscrapers…There was only one thing Russia had not seen during this thousand years: freedom.”

L’obra pòstuma de Vicenç Pagès no decebrà gens als seus seguidors, ja que com diu ell al llarg d’aquest assaig a la vida de la família Kennedy i altres agregats la realitat supera la ficció. Troia, la Ilíada, l’Odissea, la família Corleone, el Dallas dels anys huitanta…..ja poden els guionistes cercar trames, finals tancat o obert, o cercar trames secundàries per enganxar al lector o espectador, que els serà molt difícil superar la realitat dels fets ocorreguts al segle passat al voltant d’aquesta família d’immigrants irlandesos que ho va aconseguir quasi tot per tornar-ho a perdre de seguida.

Arribarà el matí
que el plor serà d’alegria.
Només per aquest fruit.
Jo donaria la vida.

Ovidi Montllor. (Als companys)

“Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la.”

Manuel Sanchis Guarner

Ja fa un temps que sóc addicta
a les marques del teu cos
com la brúixola tossuda
que sempre assenyala el nord.

Mireia Vives i Borja Penalba (una d’amor)

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos.
La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t´havia d’haver estovat la dura fosca dels pobles,
donat a tortura, penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol, sol i hivernat,
gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!
– Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Final!, de Joan Brossa