Entre el Túria i el Ridaura

La diversitat també ens arriba al sector del professorat i avuí hem aprés que era el Diwali, o entrada de l’any nou en la religió hindú. Com enguany tenim un company americà que professa aquesta religió, ens hem assabentat que avui es cel·lebrava aquest dia i ja s’han muntat una petita cel·lebració a l’hora d’esmorzar. Segons el calendari hindú el dia de cap d’any és avui i el proper any serà el 13 de novembre.
Per tant, bon any, o bon Diwali o com es diga en la seva llengua. O més internacional, Happy new year.

Un llibre molt xicotet, però molt fàcil de llegir i molt entenedor. L’autor defèn que els conceptes de dreta i esquerra encara són útils a l’actualitat i no cal abandonar-los com prediquen alguns “moderns”, que, i açò és opinió personal, el que crec que busquen és que  fem cas a ideologia que ells defensen, que normalment sol ser de dreta.
Al llarg dels capítols del llibre l’autor explica les tesis dels que volen abandonar aquesta distinció, diferència entre extremistes i moderats i defensa que aquesta distinció, entre dreta i esquerra, encara existeix. Després parla d’altres criteris de dsitinció i dels binomis, que ell entén claus, alhora de distingir entre dretes i esquerres (en plural), la igualtat i la desigualtat, la llibertat i l’autoritat. Finalment, el darrer capítol és el més personal i probablement el que més crítiques ha rebut sobretot  tenint amb compte els anys en que va ser escrit i el context polític italià d’aquell temps.

Antropòfag, aprenent de dictador amb salsa de coco, autòcrata, banda d’encenalls de pallús amb confitura d’eriçò, bandarra, belitre caragirat, bufaforats, buldòzer a reacció, calçasses, caldereta re-escalfada, cap d’ase, cataplasma de neula remullada, ciclotrò, coleòpter caragirat, colla de sapastres, cotorra llenguda, cretí escabetxat, croqueta de cuscús, ectoplasma de bunyol estrafet, equilibrista, escanyabruixots, extracte d’hidrocarbur, figureta de pessebre amb funda, fil·loxera, filibuster de pa sucat amb oli, gamarús, giroscopi, home des sac farcit de crema de suro, hotentot desvergonyit, iconoclasta, invertebrat, ku-klux-klan, logaritme caragirat, macrocèfal, megalòman, mosca vironera, ninot de fira, òliba mal dissecada, ostrogot, pal·líndrom, pastanaga, pirata de l’asfalt, pixa-llits, polígraf, projecte d’analfabet caragirat, quadrilàter, rapinyaire, rostit d’ectoplasma amb all-i-oli, sac de gèmecs, salta-bardisses, sàtrapa, suc de regàlissia, tanoca, tecnòcrata, tomba-truites, trinxeraire del Càrpats, troglodita de carnaval, tros de tifa interplanetària amb ulleres, venedor de catifes, viviseccionista, xuixo de crema, zapoteca d’estar per casa.
I sobretot Llamps  i rellamps

Aquest recull de renecs del capità Haddock que ha fet la Núria Cadenes a la revista El temps, supose que seria el que el capità voldria que li digueren el dia del seu aniversari, que va ser el 2 de gener. Va aparèixer per primera vegada el 2 de gener de 1941 a “El cranc de les pinces d’or”. Jo em quede amb dos d’ell, quadrilàter i logaritme caragirat. No se m’hauria mai  passat pel cap l’utilitzar les matemàtiques per fer renecs o insultar a d’algú.

Ahir,anant cap a Utiel vaig veure una torre de telegrafia òptica prop de la carretera. Després l’ha vaig veure fotografiada en els tríptics turístics que et donaven a la fira. Vaig recordar que aquestes torres tenen un paper important a la novel·la d’Alexandre Dumas, El comte de Montecristo. Al capítol LXII, el comte suborna a un dels treballadors d’aquestes torres per que envie un missatge fals a París, cosa que provoca la ruïna econòmica d’un dels seus enemics, el banquer Danglars.
Per cert, molta gent ho ignora, de quina nacionalitat era la promesa d’Edmond Dantès de nom Mercedes? Mireu el nom del capítol III. I com és que en la majoria de versions fílmiques o televisives no fan esment a aquesta  nacionalitat? Exceptuant un versió televisiva protagonitzada per Gerard Derpardieu.

Al supermercat Lidl del meu poble solen dedicar algunes setmanes a portar productes de països estrangers (França, Grècia, alguns sud-americans i orientals,….). Aquesta setmana m’he dut una sorpresa al comprovar que els país invitat era…..Les Canàries. Que potser els dirigents de la cadena alemanya ja consideren les illes com un país més de l’Àfrica? Que coneixen el partit MPAIAC d’Antoni Cubillo? O potser han vist la bandera que va treure el futbolista del Barça, Pedro Rodríguez, en una de les darreres cel·lebracions blaugranes? No sé si saben aquesta notícia a El Mundo o La Razón…..España se rompe!

Que ha fet l’acte genital als homes, tan natural, tan necessari i tan just, perquè un no s’atrevisca a parlar-ne sense vergonya i per excloure’l de les converses serioses i ordenades? Pronunciem agosadarament: matar, robar, trair; i allò, gosaríem solament pronunciar-ho entre les dents? Vol dir això que com menys expressem de paraula, més dret tenim a engrandir-ne el pensament?

Aquestes paraules les va escriure al segle XVI, Michel de Montaigne a l’assaig “Sobre uns versos de Virgili” (Assaigs, volum III, traduït per Vicent Alonso per l’editorial Proa) i sembla que al segle XXI continuem igual. En alguns diaris m’han censurat comentaris per l’ús del verb follar, i això que eren diaris on t’has d’identificar. Al facebook, tambè la vaig armar un dia que vaig utilitzar aquesta paraula. Que volen que diga? fer l’amor? fer l’acte? ho sent, però m’agrada més el llenguatge directe i clar. Potser els que s’escandalitzen d’aquest ús, ho fan perquè no ho practiquen prou? i com estan amargats per aquesta causa, volen que  els altres també visquin amargats i pensant-se més de dues vegades que dir a cada moment?

Avui fa cent anys que va nèixer a Girona el matemàtic Lluís Santaló. A Girona s’estan fent actes en commemoració d’aquest aniversari. Els podeu seguir a Diari de Girona. Com molts, va haver d’exilir-se el 1939 i va exercir tota  la seva carrera a l’estranger, concretament a l’Argentina.
Jo recomane un llibre d’ell: La matemática: una filosofia y una técnica. La meva edició és en castellà, de l’editorial Ariel, però crec que hi ha tambè una edició en català.

El 6 d’octubre de 1934 el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar  l’Estat català, dins de la República Federal Espanyola. I em direu, això a que ve ara?, dons jo vaig nèixer un 6 d’octubre de fa uns quants anys. El problema és que la independència que va proclamar Companys va durar poques ara, i en canvi ja porte 43 donant voltes pel món i encara esperant aquesta indepedència que va durar poques hores.
Aquestes coincidències (que matemàticament són molt normals, malgrat que hi haja gent que busque explicacions estranyes*) són curioses. En les primeres visites al ginecòleg, el doctor ens va dir que el xiquet naixeria un 20 de novembre. Tindrà collons la cosa! Jo li vaig dir al metge que s’ho fera com volguera, que s’avançara o es retardara, però que no anava a cel·lebrar els aniversaris del meu fill un 20N. Que pensarien el meus veïns? que tenien un fatxa per veí?

*Un any nomès té 365 dies i ja portem molts anys d’història, per tant és normal que hi haja coincidències de dates en fets diversos.

El comandant Valls torna a Algèria en aquesta nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. Torna per participar en la guerra bruta contra el FLN, i aquesta guerra bruta el portarà a un periple per diferents ciutats europees i d’altres de nord-africanes. Valls sembla menys romàntic en aquesta entrega, potser ja està escarmentat dels fracassos amorosos de les entregues anteriors. Està més dedicat a la seva feina que no a anar darrere del faldilles (tret d’alguna excepció). Però ara, la sorpresa, almenys per mi, és el canvi d’aptitud del seu amic Leccia, que de dir:

-Els grecs i els romans tocaven de peus a terra. L’Enneas va deixar a Dido a Cartago sense fer romanços…Ja t’ho he dit sovint, Daniel…Si tenia el poder, enviaria els enamorats en un camp de reeducació a pagès.

..a enamorar-se i posar en perill la missió del seu company en que ell participava.

L’autor continua sense tenir pels a la llengua per parlar de les brutalitats de la guerra, tant d’un costat com de l’altre:

…Un jove pastor -dotze anys a tot estirar. passava. en Lécuyer va desenfundar la pistola i va apuntar, calmós, el minyó. No vaig tenir temps per intervenir. Ja l’havia mort. Li vaig posar el meu revòlver contra la templa.
– No ho tornis mai a fer això, em sents? Nosaltres fem la guerra. Fem la guerra als homes i no als nins i a les dones…Amb fills de puta com tu acabarem perdent Algèria….
Un vell moro venia d’apareixer. Plorava.
-La força és l’únic llenguatge que comprenen aqueixos salvatges…
-Ara són francesos, com tu i jo, Lécuyer.
-Propaganda d’en De Gaulle!

I de pas parla sobre la situació política que va desembocar en la independència d’Algèria i el adveniment de la cinquena república pel general De Gaulle.

L’editorial 3i4 ha reeditat, aquest més de setembre, una novel·la  del 1998 de l’escriptor de Xàtiva Toni Cucarella. La que porta el títol d’aquest post. Ja posats a reeditar, tambè ho podrien fer amb El camp del vençuts, no?.
Els protagonistes de la narració, són una parella molt pecúliar, un franquista convençut, que creu que ha fracassat en les seves ànsies de poder polític i per acabar amb la seva vida a “lo gran” vol assistir al seu soterrar per poder comprovar que no siga un fracàs com altres coses que ha intentat al llarg de la seva vida. Per axiò està l’altra part de la parella, el seu amic, metge, sense personalitat que fa tot el que els demès li manen, l’amic franquista, la mare, les autoritats,… Sembla que aquests personatges simbolitzen, al meu entendre, el caràcter de molta gent que va viure sota la dictadura, els que volien escalar a qualsevol preu i els que no feien res i obeien als altres, sense personalitat per protestar.
A la pàgina 124, Toni escriu:

 – Tu i jo, Maties, ens hem convertit en una recialla d’un temps passat que el destí es nega a fer desaparèixer definitivament de la faç de la història….Per què continuen encara ací, en este món? Quin sentit té allargar la nostra existència? Representem un passat que és una rèmora per al present, una llast per al futur…Quina missió ens reserva el destí, si és que en té reservada alguna?

Aquestes paraules són pronunciades pel franquista convençut protagonista de la novel·la, que més endavant, prop de la seua mort, comença a creure amb la reencarnaciò i acaba creient que es reencarnarà en alguna altra cosa….Potser en algun tertulià d’Intereconomia? (això Toni no ho podia saber, quan va escriure la novel·la no existien aquestes emissores de televisió).