Entre el Túria i el Ridaura

Primer de tot, no entenc el canvi de títol que li han fet a aquesta novel·la per poder creuar l’Atlàntic. El títol argentí de “Crimenes imperceptibles” és molt millor i més adient que no el de “Los crimenes d’Oxford”. Segurament serà per motius de màrqueting.
No he vist la pel·lícula, que agafa el títol europeu, però és la segona vegada que lligsc aquesta novel·la i no decep, sobretot si saps alguna cosa de matemàtiques i lògica. Picades a l’ullet a Kurt Gödel o a Lewis Carroll, com aquesta:

“A dins hi havia una targeta amb un dels dibuixos d’Alícia i Humpty Dumpty i un escrit imitant un ban reial que anunciava: Invitació a un no casament.”

O alguna poesia amorosa-matemàtica:

Oh, Déu, que l’amor entre ella i jo sigui igual,
que cap no ultrapassi l’altre.
Fes que els nostres amors siguin idèntics,
com els dos costats d’una equació.

Qais ben-al-Mulawah

O recordant el paper dels matemàtics a la Segona Guerra Mundial:

“Havia estat una de les moltes dones que durant la guerra havien participat amb innocència en un concurs nacional de mots encreuats, per assabentar-se que el premi era el reclutament i el confinament de totes elles en un poblet totalment aïllat, amb la missió d’ajudar Alan Turing i el seu equip de matemàtics a desxifrar els codis nazis de la màquina Enigma.”

Com ja he dit, no he vist l’adaptació cinematogràfica, per tant no sé si aquestes coses surten a la pel·lícula. El que si sé, és que han canviat la nacionalitat del protagonista.

Bombardeig de l’estació de tren de Xàtiva:

“Els avions feixistes perseguien un presa en concret. Revolaven el nostre cel tot esperant-la.”

Sí, crec que hi ha prou amb aquesta frase per veure que no va ser aleatori la tria de l’objectiu militar. És feu quan més mal podia fer, amb un assaig previ a l’estació de Manuel.
M’agrada com escriu Toni Cucarella i quan tinc l’oportunitat llegisc algún dels seus llibres. Aquest és nou, és una adaptció d’una obra de teatre que l’autor havia escrit un any abans i estrenada en Xàtiva ja fa quasi un any, el 28 d’octubre de 2012. Molt amena i ràpida de llegir, només té una vuitantena de pàgines, però no decep gens als lectors de l’escriptor de Xàtiva.
Per la part més personal, m’agradat molt que parlara de Manuel, un poble del que encara tinc un gran record.

Un acord secret amb la màfia siciliana, a través de les seves ramificacions nord-americanes i, més concretament, amb Lucky Luciano, va facilitar la victòria aliada amb la complicitat ciutadana sobre el territori.
……………………………..
El temps de l’alliberament, acabada allà la Segona Guerra Mundial, eren uns moments d’idil·li entre els nord-americans i els independentistes sicilians, alguns dels quals, com don Calò mateix, durant una època, en reclamaven l’annexiò directa als Estats Units. Era el que se’n deia el moviment per l’estrella 49, que tenia el suport de l’emigració siciliana a l’Amèrica del Nord i comptava amb la simpatia de personatge com Fiorello La Guardia, alcalde de Nova York, el qual havia donat el seu suport al “ple dret de Sicília al plebiscit” per decidir el seu futur.

Però és clar, a Itàlia no fan com a Espanya i el 1946 ja havien donat una autonomia a l’illa per evitar que el sentiment independentista creixès més. Li varen donar aquesta autonomia, fins i tot abans que s’aprovès la Constitució italiana post Mussolini. Es veu que els italians no volien cometre les errades dels espanyols a Cuba o a les Filipines, i que sembla que vulguen tornar a repetir més de cent anys després.
Potser aquest moviment no seria molt majoritari. Potser el romanticisme de l’Itàlia de Garibaldi pesés més. Però els italians que governaven a Roma es voldrien curar en salut i evitar futurs problemes.
Per altra banda, en els temps moderns, potser molta gent del nord d’Itàlia ara pense el contrari sobre el tema de la independència de Sicília i part del sud italià.

Avui hem fet una ruta per la serra d’Espadà amb el grup de botànic de València. El primer objectiu ha estat fer el cim de la Ràpita, el més alt de la serra, amb 1106 metres d’alçada. Ha estat la part més dura de l’excursió i on hem fet el desnivell més gran. Durant tota la ruta hem observat restes de trinxeres de la guerra civil, el que ha donat peu a converses sobre el tema entre els caminants. Al cim, hi han més trinxeres i he vist un cau on amargar-se de possibles bombardejos (o simplement per dormir?). Des d’allà es veia el cim de l’Espadà, el poble de Vilamalur (que també té unes trinxeres en millor estat)i, per l’altre costat els pobles de Xèrica i voltants. A la llunyania, el gran Penyagolosa.
Després d’esmorzar hem baixat cap a Quatrecamins on hi ha una gelera molt ben conservada. No recorde haver-ne vist cap tan ben conservada, des de la que vaig veure a la serra de Mariola, quan era més jove i anava d’excursió amb el companys de l’institut. En aquella època les feien en caps de setmana, junt amb alguns mestres voluntaris, res de perdre classes o problemes de permisos de les famílies.
Deprés, per una senda, que en part ja coneixia d’abans de l’estiu, hem baixat a la font de l’avellaner, per pujar cap al Mas de la Campana i d’allà, creuar la muntanya per anar al lloc on dinar, el poble perdut de Xinquer, al terme d’Alcúdia de Veo.
Després de dinar he donat una volta pel poble, per les cases plenes de bardisses, la petita església i el seu altaret. Tot en runes, com el castell que hi ha dalt d’un turó, al que ja no he pujat. Més tard, hem continuat la marxa per fer la darrera pujada per tornar la lloc on hem deixat els cotxes al matí.
Nota negativa: la presència de caçadors que embruten la muntanya amb els cartuxos de plàstic que no recullen i el perill d’alguna “bala perduda”.
Nota positiva: feia temps que no anava de Llíria a Sogorb per la carretera de Gàtova a Altura i l’han arreglat i es circula prou bé.

Uns fragments que m’han agradat molt és quan l’autor conta les anècdotes a l’ambaixada espanyola a Roma, o és veu com són i com es comporten aquests, tret d’excepcions, haurien de representar un país a l’estranger.

“Rouco Varela passà rabent davant meu, amb aquell rostre inalterable de policia dolent, que expressa no saps ben bé si problemes de caràcter digestiu o ideològic. Desconec si és que no es va adonar que jo hi era o bé si ho va fer veure, tant se val”.

 Després de criticar el discurs del llavors ministre d’exteriors, el Sr.  Moratinos i els seu frac ple de condecoracions, conta una anècdota sobre el vestit que ell portava:

“Vam quedar que a la delegació espanyola tots els homes anaven de frac…” Somric lleument i amb la mateixa cordialitat amable li responc: “Tranquil, no pateixis. Tots els espanyols de la delegació porteu frac.”

Per continuar contant com d’exagerades són les cerimònies de beatificació al Vaticà.

“És, en canvi, un arbre d’una noblesa colossal, d’una elegància discreta, que genera confiança, amara el paisatge de placidesa i transmet una certa afabilitat, lluny de tota altivesa. Perdersi nel bigio ondoso miei ulivi era buono nel tempo andato…”

La passió italiana, de Josep-Lluís Carod-Rovira.

“La Mediterrània acaba on l’olivera deixa de nèixer”

                                Diuen que
                        tot el món és país
                                però no crec
            que tots los països de la terra tenguin
                          boscos d’oliveres
                                així verds
                              i perfumats
                        com los nostres.

Rafael Caria, poeta alguerès

Aquest llibre d’En Carod-Rovira és molt recomanable pels que els agrada la seva terra.

“-Demà t’explicaré més coses, si som vius.”

Així és, lluitar per la supervivència cada dia, i cada hora. Jugar-se la vida per una caixa d’ampolles de vi de Borgonya sense saber quan acabarà el joc.
He tornat a llegir aquest llibre que vaig comprar fa molts anys a “El Cau ple de lletres”, la llibreria egarenca del carrer Cremat, i aquesta vegada m’he adonat de que alguns personatges són reals, com Oskar Schlinder, del que es diu:

Tots dos devien la vida, va dir-li, al convidat d’ulls compassius, un amic de Tisch que es deia Schlinder i era un goí molt bo.

També el metge del camp, Rascher era un metge que feia experiments amb els presoners i que va ser condenat a mort pel mateix Himmler, quan es va adonar que el metge el tractava d’enganyar amb els seus suposats fill aris cent per cent.
El comandant del camp, Sauckel, crec que està inspirat en Fritz Sauckel, encarregat de la mà d’obra esclava durant tres anys. I dic inspirat, perquè no crec que siga el mateix, ja que no va ser comandant de cap camp, com el de la novel·la. Va ser condenat a mort als judicis de Nuremberg.
Molt recomanable per la gent jove i més en aquesta país on últimament s’estan escoltant moltes bajanades respecte a l’holocaust i als règims nazis o feixistes amb massa lleugeresa.

He tornat a llegir aquest relat de l’escriptor txec que amb bon humor, però sense final feliç, relata una història ambientada en una estació de trens de l’antiga Txecoslovàquia als darrers dies de la II Guerra Mundial. Ara m’han entrat ganes de veure la pel·lícula basada en aquest llibre, però segurament serà difícil, ja que les televisions actuals ja no passen aquestes pel·lícules. També m’ha vingut la curiositat de llegir un altre dels seus llibres, el “Jo he servit al rei d’Anglaterra”.

“….un dia quan portàvem pintats dos quilòmetres d’aquella tanca vaig pintar el filferro a l’alçada de la boca de Mása amb aquella pintura vermella i li vaig dir que l’estimava, i ella des de l’altra banda també va pintar aquell filferro i va dir que també m’estimava…i em va mirar als ulls i com que érem un una cuneta, enmig d’altres plantes de blet blanc, vaig posar la boca a través d’aquell filferro pintat i ens vam besar, i quan vam obrir els ulls ella tenia en els llavis un petit romb vermell i jo també, vam esclafir a riure i des d’aleshores vam ser feliços.”

Perdoneu, però no he pogut resistir fer la petita broma de la foto.

Juntament amb el belga François Englert, el físic anglès Peter Higgs ha guanyat enguany el premi Nobel de Física pels seus treballs en sobre les partícules atòmiques i els descobriment teòric del bosó de Higgs. Que pot demanar més un home britànic? li donen el premi Nobel i li posen el sue nom a una cervesa.

Avui he donat una volta pel terme del poble. Crec que l’he envoltat quasi tot, i si no poc ha faltat. De Turbanyes, d’on sempre isc he anat pel camí vell de Xelva a Domenyo i després a Casinos, per carril bici. D’allà he agafat la carretera que et porta a la rotonda del Pi o de l’aljub blanc, on he esmorzat i m’he acostat cap al poblat íber del castell de Bernabé. He baixat per la carretera d’Alcubles a Llíria, per agafar el camí del canal de reg principal del Camp del Túria, que dòna la volta per la part alta del terme fins arribar a la carretera de Bétera a Olocau, i després pel carril bici de Marines i Sant Vicent he tornat cap al poble. Per travessar cap a Turbanyes, he anat per darrere el Prat fins a la Casa Carreres i pel carril bici del costat de l’autovia fins al xalet altra vegada.  M’ha costat un poc menys de tres hores, però el meu estat de forma ciclista no és el mateix que feia 10 anys per falta de pràctica i quan la carretera o camí s’empina, el ritme de pedalades baixa considerablement.

Després de llegir aquesta novel·la curta de l’autor rus no m’estranya que Nietzsche diguera que havia aprés més psicologia d’ell que no dels seus professors: “L’únic psicòleg, tot siga dir, del que he aprés alguna cosa”. Ara sempre tot pes costat negatiu, i, segons la meva opinió molt conservador, atacant de manera despietada als racionalistes:

!Oh, decidme quién fue el primero que anunció, el primero en proclamar que el hombre sólo comete bajezas porque no comprende sus verdaderos intereses, y que si le ilustrasen sobre ese punto, si le abriesen los ojos sobre su verdadero interés, sobre su interés normal, al punto se volveria bueno y generoso!

Sembla que per ell (i molts més) és tot o blanc o negre, no hi han contrastos.
En aquest petit relat, ja es van caracteritzant alguns caràcters que després desenvoluparà en altres obres com Crim i càstig.

5 d’octubre, el meu avi faria 103 anys.
6 d’octubre, jo en faig 45.
7 d’octubre, el meu cosí més xicotet.
9 d’octubre de fa molts anys, Jaume I entra a la ciutat de Valencia.
10 d’octubre, la meva cosina, germana de l’anterior.
13 d’octubre, el meu pare.
I segur que em deixe algú.
A més tots sabem que va passar el 6 d’octubre de 1934. Vos deixe amb dos dels protagonistes: El president Companys i el general Domènec Batet, els dos afusellats per Franco.