Entre el Túria i el Ridaura

Potser aquest és un relat curt i no com la novel·la de Bram Stoker. Potser la seua qualitat no siga com la de la novel·la posterior, però sense aquest petit relat i la transformació del vampir dolent en un ésser atraient, cavallerós i educat la segona novel·la i tota la literatura i cinematografia posterior sobre el tema no haguera estat possible. Ara el que crec que sembla clar és que Polidori s’inspira en el mateix Lord Byron i el tracte que aquest li dispensa per crear la figura d’aquest atraient vampir. Pel que recorde de la pel·lícula Remando al viento i el que he llegit sobre el tema el Sr. Byron era prou prepotent en la seua relació amb el seu metge personal durant aquella època i sembla que aquesta relació va ser clau per a la creació de dos personatges d’aquest petit relat, Lord Ruthven i el jove Aubrey.

He vist moltes vegades la pel·lícula d’Alfred Hitchcock amb James Steward i Kim Novak, una de les quals molt especial, una de les darreres sessions del Cinema Modern de Girona abans de tancar per sempre. Vaig descobrir que s’havia editat en la nostra llengua la novel·la en que es basa aquesta pel·lícula i la vaig adquirir. Ara em costa, potser per haver vist tantes vegades la versió cinematogràfica, reconèixer als protagonistes fora de San Francisco, al París amenaçat pels nazis i evidentment amb nacionalitat francesa. Però això és una qüestió personal ja que la novel·la també manté la tensió, com la pel·lícula, per arribar al sorprenent final.

A part de l’ambientació, Hitchcock i els seus guionistes varen fer algun petit canvi i el van suavitzar un poc el personatge de Jimmy Steward, però en la resta, novel·la i pel·lícula es semblen prou.

Vaig trobar a la biblioteca de Llíria aquesta petita novel·la sobre la relació entre un jove jueu i un vell musulmà que regenta una botiga de queviures (abans diem ultramarins) en un barri de la capital francesa. Ja feia temps que havia vist la pel·lícula basada en aquest relat i protagonitzada per un gran Omar Sharif i malgrat que el petit relat m’ha agradat, aquest és un d’aquesta casos excepcionals on crec que la versió cinematogràfica supera el llibre.

Quan era jove a TV3 feien un sèrie que es deia Mecanoscrit del segon origen, però per desgràcia en aquella època era quan encara no es podia veure tv3 al País Valencià o es veia només en alguns llocs molts concrets i no la vaig poder seguir. Encara continue sense haver-la vist, ni la sèrie ni la nova pel·lícula que es va fer fa poc, que evidentment al cinemes valencians de poble ni se l’ha vist ni se la veurà. Però la novel·la en que estava basada si que la vaig devorar quan vaig poder durant els meus anys de facultat i em va encantar, així com altres llibres del mateix autor.

Ara, amb l’excusa del cinquanta aniversari de la publicació de la novel·la s’ha fet una versió en còmic que si que ha pogut aconseguir, malgrat la DANA i els seus estralls als magatzems de les distribuïdores, i he tornat a gaudir de les aventures d’Alba i Dídac.

Una de les millors pel·licules que he vist (això sí, fa molt de temps) és els clàssic del neorealisme italià, Lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Fa poc he aconseguit de segona la novel·la en la que s’inspira la pel·lícula. Però, la veritat, és que només es sembla en el fet de furtar una bicicleta. El guió de la pel·lícula canvia el protagonista, enlloc del pintor i escriptor del llibre al film és un aturat que troba una feina en la que li és necessària la bicicleta, cosa que al protagonista del llibre no li és tant. Potser la intenció dels autors del guió era fer més dramàtica la història fílmica que la narrada al llibre, que es decanta molt més per mostrar-mos com era la Roma de finals de la II Guerra Mundial i la postguerra, el final del feixisme i les seues conseqüències entre la població: atur, fam, violència, prostitució…..coses que potser la censura cinematogràfica no hagués deixat passar.

I de veritat, li calia al protagonista de la novel·la tanta feina per una bicicleta, quan sembla que anava sobrat? o és l’excusa per mostrar com era la Roma d’aleshores?

Després d’haver vist alguna vegada la pel·lícula de l’any 20o2 amb Michael Caine de protagonista (la primera versió de Mankiewizc no l’he vist, però a l’autor no li feu molta gràcia) vaig trobar-me aquesta edició del  Circulo de lectores de segona mà. Si heu llegit El tercer home no vos decebrà i a més, la pel·lícula s’ajusta prou al guió, tret d’algun detall ( la manera com Fowler descobreix a Pyle sobretot).

Un univers totalment diferent de l’altra novel·la que he llegit del mateix autor.: El final de l’aventura.

0- Stan Laurel i Oliver Hardy, Disney.

1-Les mines de rei Salomó, Kim de la India, El tercer home. Stewart Granger, Deborah Kerr. Errol Flynn, Orson Welles,Joseph Cotten i Viena.

2-Ultimatum a la terra, Citizen Kane. Robert Wise

3-Els crims de museu de cera, Moganbo, Pesadilla en Elm street. Vincent Price i Charles Bronson, John Ford, Ava Gardner, Clark Gable,

4-La guerra del mons. HG Wells

5- Glòria Lasso i Luís Mariano, Serenella, Foc verd,Vint mil llegues de viatge submarí, Quan rugeix la marabunta, Veracruz. Stewart Granger, Grace Kelly, Disney i Verne, Charlton Heston, Sarita Montiel, Gary Cooper i Burt Lancaster

6- La bruja amb Marina Vlady, El guepard, James Dean i Silvana Mangano…..despertar sexual

7- Eddie Constantine, Vittorio de Sicca, cinema francès versus italià.

8- El último cuplé,  Sara Montiel.

9- Susanna tutta panna, amb Marisa Allasio, I want to live, de Robert Wise i Susan Hayward. Le geneu de Claire, de Eric Romehr

10-Rio Bravo, Rio Rojo, El Dorado, Rio Lobo. Howard Hawks, John Wayne, Rickie Nelson, Dean Martin, Walter Brennan, Monty Clift, Robert Mitchum,Jorge Rivero……my rifle, my pony and me.

11-Psycho, Alfred Hitchcok, Anthony Perkins, Janet Leight, L’home que sabia massa, Doris Day, Atrapa a un lladre, Grace Kelly. La Túria.

12-Espanyolades! Esplendor a l’herba, Elia Kazan, Natalie Wood, Warren Beatty. Macarthisme.

13- Lawrence d’Aràbia, David Lean, Peter O’Toole. Èxode, Paul Newman.

14- Art i assaig versus comèdia. Rock Hudson i Doris Day. L’esport favorit de l’home, Howard Hawks, Paula Prentiss, Rock Hudson. JFK, la nova cançò.

15. El verdugo, Luís Garcia Berlanga (el valencià que no ho era), José Isbert.

16. Dr Jivago, David Lean, Omar Shariff, Julie Christie, Geraldine Chaplin…..Larissa. Dr Strangelove, Stanley Kubrick, guerra freda. Somriures i llàgrimes, guanya. Contradiccions de la Túria.

17- La batalla d’Argel, de Gillo Pontecorvo. Beau Geste, de Douglas Heyes, Comandament perdut, de Mark Robson. Tres visions diferents. Queimada, Gillo Pontecorvo.

18-Helga, el miracle de la vida…documentat i decepció.

19- 2001, una odissea l’espai., Stanley Kubrick. El vell Danubi blau, el monòlit, Així parlava Zaratustra. La Túria altra volta. L’inici d’un  nou tipus de cinema.

Epíleg, de tot un poc.

A la fira del llibre de Riba-roja de Túria em vaig trobar amb aquest llibre. Parlava de cinema i en valencià! no vaig poder resistir la temptació i a més intercanviar unes paraules amb l’autor, Rafael Escobar (recordeu L´últim muetzí!). Potser que siga el Cinema Paradiso valencià amb el seu recorregut personal pel món del cinema i les diferents sales que hi havien als pobles de l’horta de València (Manises, Quart, Paterna, Xirivella, Mislata…i més tard la capital) als tristos anys de la dictadura franquista?Això ho decidirà cadascú, de la mateixa manera que potser no faríem la mateixa tria de films o les nostres opinions segurament serien diferents. Però crec que a molts els pot agradar el llibre tant com a mi.

Aquest llibre no és una novel·la, per tant no espereu trobar la història que es veu a la gran pel·lícula estrenada fa poc amb el mateix títol. Sí, també conta la història del mestre, però sense moltes de les escenes que es veuen al film. Però també ens narra el procés de recuperació de la sua figura, els problemes amb que es van trobar per fer-ho i un poc de les inquietuds pedagògiques de l’època truncada per la dictadura feixista del general Franco.

Hi ha un llibre de l’any 2013 del mateix autor sobre el mateix tema. Jo estava buscant aquest, però no l’he trobat i he aconseguit aquest nou que es va editar fa poc gràcies a l’èxit de la pel·lícula i supose que serà més complet en informació que l’anterior.

Recomane anar a veure la pel·lícula.

Rita Hayworth, o millor dit Margarita Carmen Cansino, va patir Alzheimer prematur que van tardar molt de diagnosticar-li degut a la ignorància sobre aquesta malaltia que hi havia abans dels anys huitanta del segle passat. Amb ella com a personatge principal i ambientada al seu apartament novaiorquès els últims anys abans de la seua mort, l’autor de Sant Cugat ens presenta una petita obra teatral sobre aquest malaltia i el seus efectes, tant en la malalta com amb la gent propera a ella, en aquest cas la filla, un infermera i una metgessa. A més, aprofitat el personatge real tracta temes com la violència contra les dones (el pare de l’actriu va abusar d’ella durant l’adolescència) i el maltracte, en tots els sentits, que rebien moltes actrius durant l’època daurada de Hollywood.

A més una bona tria de cançons de les seues pel·lícules i la introducció d’algunes anècdotes sobre la vida de l’actriu i la seua relació amb altres membres de la indústria cinematogràfica fan més amena la narració: Orson Welles, Glenn Ford, Claudia Cardinale, Kim Novak, Charlton Heston (que va estar a punt de fotre-li un cop de puny al seu marit quan aquest es burlava d’ella),….

Una d’aquestes col·leccions de les que només compres el primer número i de la resta passes completament és aquesta que recupera els primer còmics del personatge Flash Gordon i la seua lluita contra el malva Ming. M’ha fet gràcia veure els dibuixos i en part, m’ha recordat la pel·lícula que varen estrenar quan era adolescent basada en aquest còmic i amb una cançó del grup Queen.

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Als anys 98, 99 i 2000 vaig realitzar tres cursos a Sant Feliu de Guíxols organitzats per la Universitat de Girona, dos de cinema i un sobre la història del jazz. Als cursos de cinema la majoria dels ponents eren de col·lectiu de crítics de cinema de Girona, i entre ells l’Àngel Quintana. Allà vaig començar a desintoxicar-me de la dependència de la Cartellera Túria de València i vaig descobrir que a més dels Albatros (València) o el Verdi (Barcelona) hi havia altres temples cinèfils: el desaparegut cinema Modern a Girona, el petit cinema Truffaut, la llibreria 22 de Guillem Terribas, o el Museu del cinema de Girona, o val la pena visitar moltes de les exposicions temporals.

Llegia al Punt o a altres diaris els crítiques de gent com Guillem Terribas , Imma Merino, Àngel Quintana i Salvador Montalt, que varen participar, si no recorde malament, com a ponents als dos cursos que vaig realitzar al monestir de Sant Feliu de Guíxols, però mai havia llegit cap llibre d’ells  i quan vaig veure aquest d’Àngel Quintana amb aquest atraient títol amb regust cinèfil vaig comprar-lo i l’experiència no ha decebut gens. Recórrer el París dels anys 80 amb els ulls cinematogràfics de l’Àngel ha estar una bona experiència plena de records, tan cinèfils com literaris o musicals.

A la fira del llibre d’ocasió de València em vaig trobar aquest interessant còmic argentí on l’autor vol fer un homenatge a la gran pel·lícula de Fritz Lang, Metrópolis. Crec que se’n surt, però si no has vist la pel·lícula o la recordes malament potser et perdràs per falta de informació, ja que la part escrita és poc clara per explicar el que passa a la trama amb més detall. L’autor ha prioritzat la part visual d’aquesta adaptant-la al seu estil personal amb alguna variació respecte a l’univers expressionista del director alemany.

A la fira del llibre d’ocasió de València, que encara estarà durant aquesta setmana a la Gran Via, pots trobar coses com aquestes i de pas recordar quan tv3 feia la feina per la qual estava concebuda, el foment i normalització de la llengua catalana. No com ara, que cada vegada s’escolta més la llengua del colonitzador.

De pas pots gaudir recordant la versió cinematogràfica que va fer Kenneth Branagh transformant la trama en un musical amb les cançons de Cole Porter, els germans Gershwin, Jerome Kern o Irving Berlin.

Per cert, quina traducció és més correcta, aquesta o Treballs d’amor perdut?