Entre el Túria i el Ridaura

A la fira del llibre d’ocasió de València em vaig trobar aquest interessant còmic argentí on l’autor vol fer un homenatge a la gran pel·lícula de Fritz Lang, Metrópolis. Crec que se’n surt, però si no has vist la pel·lícula o la recordes malament potser et perdràs per falta de informació, ja que la part escrita és poc clara per explicar el que passa a la trama amb més detall. L’autor ha prioritzat la part visual d’aquesta adaptant-la al seu estil personal amb alguna variació respecte a l’univers expressionista del director alemany.

A la fira del llibre d’ocasió de València, que encara estarà durant aquesta setmana a la Gran Via, pots trobar coses com aquestes i de pas recordar quan tv3 feia la feina per la qual estava concebuda, el foment i normalització de la llengua catalana. No com ara, que cada vegada s’escolta més la llengua del colonitzador.

De pas pots gaudir recordant la versió cinematogràfica que va fer Kenneth Branagh transformant la trama en un musical amb les cançons de Cole Porter, els germans Gershwin, Jerome Kern o Irving Berlin.

Per cert, quina traducció és més correcta, aquesta o Treballs d’amor perdut?

Armand Guerra va ser un director de cinema de tendències anarquistes que va néixer al meu poble i va morir al 1939 a París, a l’exili. D’ell es conserva poc, ja que la seua dona abans de l’entrada dels nazis a Perpinyà va cremar la major part del material que tenia, quedant molt poc. Sembla que només les notes d’aquest llibre i el material amb que s’ha pogut recuperar una de les seus pel·lícules, gràcies a la feina de la filmoteca de Saragossa. Va viure molt de temps fóra d’Espanya i és prou desconegut del públic en general.

En aquest llibre ens relata tot el que va veure i viure al front de Madrid sobretot durant els primers mesos de la guerra amb algun petit viatge cap a València, dedicant un capítol a les col·lectivitzacions del poble de Pedralba, a la Serrania, però tocant a Llíria. Descriu l’absurditat de la guerra i dels militars de manera prou objectiva malgrat que a voltes li se nota massa la seua ideologia anarquista. Pel llibre passen personatges com el Campesino i Durruti, i algun altre que no queda tan ben parat. Considera als membres de l’UGT o als comunistes com a companys, però potser és així ja que encara no havien passats els fets de maig del 37 i l’arribada dels estalinistes soviètics. Per no fer tan pesada la lectura, va introduint tocs d’humor en la boca d’un ajudant seu, al que anomenen el rei dels acudits dolents.

Un personatge que potser la gent del poble hauria de conèixer millor i pensar que potser, si no haguera esta pel cop d’estat feixista, haguérem tingut un bon director de cinema de Llíria.

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.

“Sou el meu creador, però
jo soc el vostre amo… Obeïu-me!”

La criatura al Dr. Frankenstein, de l’obra de Mary Shelley.

Recollit a “La cosa comença amb Frankenstein”, a Contra Unamuno i tots els altres. (Joan Fuster)

“I would like to believe in God in order to thank Him. But I just believe in Billy Wilder, so thank you, Mr. Wilder”.

Fernando Trueba, director de cinema.

I jo, també sóc de l’església Wilderiana.

Potser quan esteu llegint aquesta gran novel·la vos recorde massa a la gran pel·lícula L.A. Confidential, però no passa res, no vos preocupeu, l’autor es va inspirar en a novel·la del mateix títol que va donar peu a la pel·lícula de Curtis Hanson, i no li treu cap de mèrit. La diferència és que trasllada la trama a la Marsella de 1936 amb un ambient polític enrarir per creixent feixisme, no tan sola a Itàlia o Alemanya, si no també a França (La França de Vichy no va sortir per generació espontània!), amb connexions amb la guerra civil espanyola que comença en aquells moments i en l’illa de Còrsega. Per tant fa l’argument més proper als habitants d’aquest racó de món catalano-occità que no pas al ambient californià que ens venen des de Hollywood.

Possiblement en altres temps ja s’hauria fet alguna pel·lícula amb Jean-Paul Belmondo o altres grans del cinema francès de protagonista.

Com diu l’autor de la novel·la californiana, James Ellroy: Fucking great!

L’excés de viciosos portaria al caos, però l’excés de virtuosos portaria a l’atonia.

Aquest em recorda unes paraules que va dir Guillem de Baskervilla (Sean Connery) a la  gran pel·lícula El nom de la rosa:

William of Baskerville: Well, of course I don’t have the benefit of your experience, but I find it difficult to convince myself that God would have introduced such a foul being into creation without endowing her with *some* virtures. Hmm? How peaceful life would be without love, Adso, how safe, how tranquil, and how dull.

Uns ninots que forniquen: tal és la fauna habitualment reportada per la pornografia.

Fuster no haguera pogut ser crític cinematogràfic de certa secció de la “cartelera Túria” de fa molts anys!

O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.

Recuperant velles narracions que havia llegit en còmic quan era jove gràcies a l’editorial Bruguera, ara toca aquest relat ambientat al riu Danubi cap al 1876. Verne s’aparta de la ciència ficció i en delita amb una mena de novel·la policíaca que recorre el riu Danubi des del seu naixement a la Selva Negra fins a la seua desembocadura al mar Negre, aprofitant l’autor per a descriure la situació política dels països i imperis que hi havia al llarg del riu.

Quan era xicotet vaig veure a TVE un adaptació cinematogràfica, però no és molt coneguda,  una film hongarès dels anys setanta.

“Sovint s’ha qualificat el cinema d’art de masses. Fora millor dir-ne art contra les masses. Totes les tiranies del nostre temps -nec nominetur- s’han aprofitat del poder estupiditzant del cinema per tal d’esmussar la sensibilitat social i humana de l’espectador. El cinema capitalista es, exactament, l’opi del poble. Els cinemes de propaganda són una altra mena d’opi: amb idèntics efectes ensopidors, però sense somnis agradables.”

Que diria Fuster de la televisió actual o del contingut de moltes xarxes socials?

Dedicat a Bruce Willis, el de Moonlighting, Blind Date, Pulp Fiction i The Sixth Sense. Ara que es retira per malaltia.

Quan era adolescent vaig llegir Frankenstein (el vaig tornar a rellegir fa uns anys) i em va agradar prou. Però per Dràcula mai m’havia sentit atret fins que fa poques setmanes el vaig trobar prou bé de preu en una d’aquestes col·leccions que només val la pena comprar la primera entrega i que inunden les papereries i quioscs durant els mesos de setembre i gener. Després de llegir-lo he vist que valia la pena la inversió (poca, és clar) i he gaudit prou de la seua lectura. S’allunya molt de les versions cinematogràfiques que he vist (no he vist la versió de Coppola) on en totes es dona un paper més principal al comte, cosa que crec que al llibre no passa. Em sembla que el protagonisme al llibre està més repartit en els seus perseguidors que no pas amb el vampir, però potser per al llenguatge cinematogràfic això no és gaire rendible, ja que els productors venien les pel·lícules fonamentant-se en les seues estrelles del moment. L’altra diferència amb el llenguatge cinematogràfic a les pel·lícules basades en ell és l’absència és la falta de linealitat, el llibre està fet a base de fragments dels diaris dels protagonistes que van enllaçant la trama fins a arribar al final que res té a veure amb el final que rep Christopher Lee a la versió que més m’agrada de totes.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.