Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán-Gómez

Aprofitant el centenari de cineasta he llegir una de les seues obres, l’obra teatral Las bicicletas son para el verano, de la qual es va fer una adaptació al cinema dirigida per Jaime d’Armiñan. és un obra obra que recrea els anys de la guerra i la postguerra en un pis de Madrid, intentant enfocar aquest tràgic tema des de la comèdia, amb humor negre i diàlegs irònics, especialment els del pare protagonista, interpretat tant al teatre com al cinema per Agustín González.

Miguel Strogoff, de Jules Verne.

Recuperant, gràcies a la biblioteca del centre, les grans aventures de l’adolescència. En aquesta cas el llarg viatge del correu del Tsar, Miguel Strogoff, per travessar tota la Sibèria revoltada i poder avisar al germà del Tsar de la traïció preparada per un antic oficial que ajuda al tàrtars en la seua revolta contra l’imperi rus. Recorde que quan era adolescent es va fer un sèrie a la televisió que veiem cada diumenge, crec recordar. També no em vaig perdre la versió cinematogràfica protagonitzada per Curd Jürgens, que la varem veure al cinema per xiquets que feien al poble durant l’estiu als teatres de les dues bandes de Llíria (fins a 50 pessetes l’entrada!)

L’altre dia vaig trobar una versió en català, però era una adaptació massa breu per al meu gust de l’original. En un país normal, totes aquestes novel·les estarien traduïdes a la nostra llengua, però és clar, sense independència, ve la decadència.

Swing, swing, swing; de Jordi Martí-Rueda.

Brigadistes és l’únic llibre que havia llegit de Jordí Martí-Rueda i ja em va entusiasmar. Ara amb aquest Swing, swing, swing, s’ha superat i de llarg. Si quan llisc un llibre m’entren ganes de fer coses relacionades amb ell, considere que el llibre i la història que conta val la pena i capta l’atenció, i aquest és un clar exemple. Llegir un capítol, numerats per les lletres de l’alfabet, i venir-te ganes de cercar i escoltar la música vinculada a la trama de cadascun d’ells. En aquests capítols passen músics,ballarins, cantants i algun altre personatge vinculat a la història dels negres als EUA. Cada capítol et descobreix cançons que han format part de la història del jazz, sobretot de l’era del swing i les grans bandes i els seus orígens a New Orleans. ( Al facebook  he posat un vídeo per cada capítol).

Un llibre amb una banda sonora immillorable

!

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, de Philip K. Dick

Mentre no m’arriba cap novetat en la desescalada continue rellegint llibres vells que tinc per casa. En aquest cas la novel·la amb la que es va basar el clàssic de la ciència ficció cinematogràfica Blade runner. No espereu trobar el guió de la pel·lícula en aquest llibre, són prou diferents, però l’essència si que és la mateixa. Ara, cada llenguatge és diferent i necessitat la seua adaptació i tant la pel·lícula com la novel·la val la pena llegir-les i després que cadascú es faça la seua interpretació de les dues versions, que a mi em semblen encertades. Ara, el que ja no em va agradar va ser la segona part de la pel·lícula estrenada recentment. Potser no calia, o en cas contrari, cal fer pel·lícules tant llargues quan la història que conten amb els 90 minuts tradicionals hi ha prou? modes d’ara, supose.

León de ojos verdes, de Manuel Vicent

Fa temps vaig llegir la seua obra més famosa, Tramvia a la Malva-rosa, però crec que aquesta que acabe ara és molt millor que la que el va fer famós. He arribat a ella a través d’una pel·lícula de Berlanga rodada a l’hotel Voramar de Benicàssim, el mateix on transcorre la trama de la novel·la. En ella no es diu quina pel·lícula és però sabent un poc de cinema i les manies austrohongareses del cineasta, es pot endevinar.
Ambientada en 1953, un aprenent d’escriptor ens descriu la sèrie de personatges que van passant aquell estiu per allà, i al mateix temps ens va contant les seues petites històries. Però? què es ficció produïda per l’autor o ficció produïda pel protagonista aprenent d’escriptor, que després farà autocritica d’algunes de les històries? Records de la guerra, brigadistes internacionals, escriptors consagrats i altres en procés, cineastes reals i una fictícia o real Brigitte Bardot, i altres espècies humanes de l’època són els protagonistes que ajuden a fer aquest exercici de ficció dins de la ficció.
També gaudireu del paisatge de la Plana, vist des de terra i des del mar, i potser vos farà cercar al youtube la banda sonora d’aquestes lletres.

Primera plana, de Ben Hecht i Charles MacArthur.

Una altra relectura de confinament, però ara teatre. He tornat a llegir aquesta adaptació per al TNC que va fer Jordi Galceran de l’obra teatral de Hecht i MacArthur i cada vegada que la llisc veig a Jack Lemmon i Walter Matthau, i és que cadascú té les seues referència. M’encanten les dues pel·lícules, la de Howard Hawks i la de Billy Wilder, però aquesta darrera és insuperable.
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.
Malgrat alguns canvis deguts al llenguatge cinematogràfic, la pel·lícula de Wilder és la més fidel a l’obra, i inclús alguns d’aquests canvis crec que la fan millorar.

……………Sí, i que detingui a Hildy Johnson…el molt fill de puta m’ha robat el rellotge. (Teló, The end)

Escenas de cine mudo, de Julio Llamazares.

Quan era petit i adolescent al al façana dels cinemes (sí cinemes, arribarem a tenir 4 cinemes en actiu durant molts anys) posaven, a més del pòster de les pel·lícules en projecció, una sèrie de fotogrames o fotografies d’aquesta amb les que tu et podies fer una idea de l’argument de la pel·lícula i t’ajudaven a triar quina aniries a veure aquell cap de setmana. Julio Llamazares fa això amb aquesta novel·la nostàlgica de la seua infància i adolescència en un poble miner lleonès. A partir d’una sèrie de fotografies o fotogrames de la seua vida ens conta la vida d’un nen en una petita vall minera als durs anys de la dictadura franquista, així com les seues impressions del que passava, tot comparant la realitat d’aquella època amb la que va descobrir viatjant o la que ell s’imaginava per culpa de la ficció cinematogràfica, una de les poques diversions de la gent en aquells temps. Potser és un “cinema paradiso” miner?

Glengarry Glen Ross-Casa de juegos. David Mamet

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Pinocho, de Carlo Collodi

S’ha parlat molt de la violència i crueltat dels contes infantils, però la que hi ha en aquest passa tots els límits. Potser ara seria qualificat de gore? O potser és un fidel retrat de la misèria i la crueltat de la societat de l’època? Que volien, entretenir al nens o espantar-los i adoctrinar-los al mateix temps en el bon ordre social?
Aquests és del darrer dels llibres de segona mà que vaig comprar aquest estiu al mercat de Llíria.

De les versions cinematogràfiques que he vist, em quede amb la mini-sèrie de la televisió italiana dirigida per Luigi Comencini, la que feien a TVE quan érem petits. De Disney, més val no parlar.

Todos los hermoso caballos, de Cormac McCarthy

Aquesta és una més de les adquisicions d’aquest estiu a la parada de llibres de segona mà del mercat. El vaig vore i vaig recordar la pel·lícula amb Matt Damon i Penèlope Cruz i em vaig decidir a provar a llegir aquest novel·lista americà del segle XX. Al principi no em va enganxar molt, però potser per la manera tan peculiar d’escriure els diàlegs o per la curiositat de comparar-lo amb la seua versió cinematogràfica el vaig continuar llegint i va valer la pena, ja que va millorant i enganxant al lector. Per altra banda, la història no és cap novetat per als que hem vist pel·lícules de John Ford o Sam Peckinpah. L’enyorança d’un món que acaba que no tornarà mai i la corrupció que regna a la frontera (Touch of evil?) són els principals pilars on es sustenta la trama, amb una petita història d’amor pel mig, i això si, un amor immens pels cavalls.

El corsario negro, d’Emilio Salgari

Al mercat del dijous de Llíria, i gràcies a una parada de llibres de segona mà, retornem a la infància i a l’adolescència trobant els llibres de quan eres petit. Ara toca el torn als originals pirates del Carib, res a vores als que ara fan pel cinema, d’Emilio Salgari, l’escriptor italià especialista en aventures exòtiques. No espereu un gran literatura però mai es cansa un de llegir aquestes novel·les que has pogut vore adaptades al cinema, en aquest cas amb la cara de l’actor Kabir Bedi (un dolent als films de Bond). Potser per això et quedes un poc decepcionat al final que veus que l’adaptació cinematogràfica és de dues novel·les i no només d’aquesta, que correspondria amb la meitat de la pel·lícula. Però ja se sap, el llenguatge audiovisual no és el mateix que el literari, i en aquest et pots estendre’t molt més i al primer prima l’agilitat, i més en pel·lícules d’aventures.
Per cert, a la novel·la hi surt el personatge d’un català prou llest i coratjós, que pel que recorde de la pel·lícula no ix i es transformat en un altre personatge del que no es diu d’on ve i sembla més un bandoler andalús, que no volien molestar al mercat espampol on en aquella època l’actor Kabir Bedi ja feia furor gràcies al seu Sandokan?

Capitanes intrépidos, de Rudyard Kipling.

Continuant amb la collita d’aquest estiu de llibres de segona mà al mercat de Llíria, ara toca aquesta novel·la de l’autor de El Llibre de la Jungla. Un bonic relat on ens mostra els canvis a personalitat d’un xiquet ric i mimat quan s’ha d’enfrontar a la realitat de la vida dels pescadors en alta mar. Potser, per la gent de la meua edat, és més coneguda la versió cinematogràfica de 1937 protagonitzada per Spencer Tracy, i això fa que et quedes una mica sorprès quan vas avançant amb la lectura. El fons de la novel·la si que es respectat per l’adaptació cinematogràfica, però el paper dels personatges està més canviat, potser per donar més protagonisme al personatge de Manuel, interpretat per Spencer Tracy, i donar al film un final més melodramàtic que el que té la novel·la, un final que agradara a l’època. i un guió que fera lluir més el paper que després donaria l’Òscar al gran Spencer Tracy.