Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, de Philip K. Dick

Mentre no m’arriba cap novetat en la desescalada continue rellegint llibres vells que tinc per casa. En aquest cas la novel·la amb la que es va basar el clàssic de la ciència ficció cinematogràfica Blade runner. No espereu trobar el guió de la pel·lícula en aquest llibre, són prou diferents, però l’essència si que és la mateixa. Ara, cada llenguatge és diferent i necessitat la seua adaptació i tant la pel·lícula com la novel·la val la pena llegir-les i després que cadascú es faça la seua interpretació de les dues versions, que a mi em semblen encertades. Ara, el que ja no em va agradar va ser la segona part de la pel·lícula estrenada recentment. Potser no calia, o en cas contrari, cal fer pel·lícules tant llargues quan la història que conten amb els 90 minuts tradicionals hi ha prou? modes d’ara, supose.

León de ojos verdes, de Manuel Vicent

Fa temps vaig llegir la seua obra més famosa, Tramvia a la Malva-rosa, però crec que aquesta que acabe ara és molt millor que la que el va fer famós. He arribat a ella a través d’una pel·lícula de Berlanga rodada a l’hotel Voramar de Benicàssim, el mateix on transcorre la trama de la novel·la. En ella no es diu quina pel·lícula és però sabent un poc de cinema i les manies austrohongareses del cineasta, es pot endevinar.
Ambientada en 1953, un aprenent d’escriptor ens descriu la sèrie de personatges que van passant aquell estiu per allà, i al mateix temps ens va contant les seues petites històries. Però? què es ficció produïda per l’autor o ficció produïda pel protagonista aprenent d’escriptor, que després farà autocritica d’algunes de les històries? Records de la guerra, brigadistes internacionals, escriptors consagrats i altres en procés, cineastes reals i una fictícia o real Brigitte Bardot, i altres espècies humanes de l’època són els protagonistes que ajuden a fer aquest exercici de ficció dins de la ficció.
També gaudireu del paisatge de la Plana, vist des de terra i des del mar, i potser vos farà cercar al youtube la banda sonora d’aquestes lletres.

Primera plana, de Ben Hecht i Charles MacArthur.

Una altra relectura de confinament, però ara teatre. He tornat a llegir aquesta adaptació per al TNC que va fer Jordi Galceran de l’obra teatral de Hecht i MacArthur i cada vegada que la llisc veig a Jack Lemmon i Walter Matthau, i és que cadascú té les seues referència. M’encanten les dues pel·lícules, la de Howard Hawks i la de Billy Wilder, però aquesta darrera és insuperable.
Xèrif: No ho enteneu? Els comunistes ho estan envaint tot. Surten de les clavegueres com a rates, grimpen pel pal de la bandera i estan rosegant les nostres barres i estrelles.
Walter: Algú té una camisa de força.
Malgrat alguns canvis deguts al llenguatge cinematogràfic, la pel·lícula de Wilder és la més fidel a l’obra, i inclús alguns d’aquests canvis crec que la fan millorar.

……………Sí, i que detingui a Hildy Johnson…el molt fill de puta m’ha robat el rellotge. (Teló, The end)

Escenas de cine mudo, de Julio Llamazares.

Quan era petit i adolescent al al façana dels cinemes (sí cinemes, arribarem a tenir 4 cinemes en actiu durant molts anys) posaven, a més del pòster de les pel·lícules en projecció, una sèrie de fotogrames o fotografies d’aquesta amb les que tu et podies fer una idea de l’argument de la pel·lícula i t’ajudaven a triar quina aniries a veure aquell cap de setmana. Julio Llamazares fa això amb aquesta novel·la nostàlgica de la seua infància i adolescència en un poble miner lleonès. A partir d’una sèrie de fotografies o fotogrames de la seua vida ens conta la vida d’un nen en una petita vall minera als durs anys de la dictadura franquista, així com les seues impressions del que passava, tot comparant la realitat d’aquella època amb la que va descobrir viatjant o la que ell s’imaginava per culpa de la ficció cinematogràfica, una de les poques diversions de la gent en aquells temps. Potser és un “cinema paradiso” miner?

Glengarry Glen Ross-Casa de juegos. David Mamet

Crec que hi ha dues classes teatre llegit, el que no et cal veure’l escenificat per entendre el que estàs llegint i el que si que cal, com és aquest cas, sobretot la primera obra. He llegit Shakespeare, Lorca, Guimerà o el duet Hecht-MacArthur i amb ells, he pogut imaginar la història. Però en aquest cas, sobretot en Glengarry no. M’ha costat seguir la trama, pot ser per tantes interrupcions, repliques, contrarèpliques,….i sense l’ajuda visual dels Pacino, Lemmon, Baldwin, Spaceu, Harris,….costa d’entendre i visualitzar les situacions. A Casa de Juegos també em passa, però no tan exagerat, i vore a Mantegna o Crouse ajuda a entendre millor l’argument.
Potser sóc jo que no estic molt acostumat a llegir teatre? però en altres obres no m’havia passat. O potser és aquest estil americà que sembla ja fet aposta per portar-lo al cinema?

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Pinocho, de Carlo Collodi

S’ha parlat molt de la violència i crueltat dels contes infantils, però la que hi ha en aquest passa tots els límits. Potser ara seria qualificat de gore? O potser és un fidel retrat de la misèria i la crueltat de la societat de l’època? Que volien, entretenir al nens o espantar-los i adoctrinar-los al mateix temps en el bon ordre social?
Aquests és del darrer dels llibres de segona mà que vaig comprar aquest estiu al mercat de Llíria.

De les versions cinematogràfiques que he vist, em quede amb la mini-sèrie de la televisió italiana dirigida per Luigi Comencini, la que feien a TVE quan érem petits. De Disney, més val no parlar.

Todos los hermoso caballos, de Cormac McCarthy

Aquesta és una més de les adquisicions d’aquest estiu a la parada de llibres de segona mà del mercat. El vaig vore i vaig recordar la pel·lícula amb Matt Damon i Penèlope Cruz i em vaig decidir a provar a llegir aquest novel·lista americà del segle XX. Al principi no em va enganxar molt, però potser per la manera tan peculiar d’escriure els diàlegs o per la curiositat de comparar-lo amb la seua versió cinematogràfica el vaig continuar llegint i va valer la pena, ja que va millorant i enganxant al lector. Per altra banda, la història no és cap novetat per als que hem vist pel·lícules de John Ford o Sam Peckinpah. L’enyorança d’un món que acaba que no tornarà mai i la corrupció que regna a la frontera (Touch of evil?) són els principals pilars on es sustenta la trama, amb una petita història d’amor pel mig, i això si, un amor immens pels cavalls.

El corsario negro, d’Emilio Salgari

Al mercat del dijous de Llíria, i gràcies a una parada de llibres de segona mà, retornem a la infància i a l’adolescència trobant els llibres de quan eres petit. Ara toca el torn als originals pirates del Carib, res a vores als que ara fan pel cinema, d’Emilio Salgari, l’escriptor italià especialista en aventures exòtiques. No espereu un gran literatura però mai es cansa un de llegir aquestes novel·les que has pogut vore adaptades al cinema, en aquest cas amb la cara de l’actor Kabir Bedi (un dolent als films de Bond). Potser per això et quedes un poc decepcionat al final que veus que l’adaptació cinematogràfica és de dues novel·les i no només d’aquesta, que correspondria amb la meitat de la pel·lícula. Però ja se sap, el llenguatge audiovisual no és el mateix que el literari, i en aquest et pots estendre’t molt més i al primer prima l’agilitat, i més en pel·lícules d’aventures.
Per cert, a la novel·la hi surt el personatge d’un català prou llest i coratjós, que pel que recorde de la pel·lícula no ix i es transformat en un altre personatge del que no es diu d’on ve i sembla més un bandoler andalús, que no volien molestar al mercat espampol on en aquella època l’actor Kabir Bedi ja feia furor gràcies al seu Sandokan?

Capitanes intrépidos, de Rudyard Kipling.

Continuant amb la collita d’aquest estiu de llibres de segona mà al mercat de Llíria, ara toca aquesta novel·la de l’autor de El Llibre de la Jungla. Un bonic relat on ens mostra els canvis a personalitat d’un xiquet ric i mimat quan s’ha d’enfrontar a la realitat de la vida dels pescadors en alta mar. Potser, per la gent de la meua edat, és més coneguda la versió cinematogràfica de 1937 protagonitzada per Spencer Tracy, i això fa que et quedes una mica sorprès quan vas avançant amb la lectura. El fons de la novel·la si que es respectat per l’adaptació cinematogràfica, però el paper dels personatges està més canviat, potser per donar més protagonisme al personatge de Manuel, interpretat per Spencer Tracy, i donar al film un final més melodramàtic que el que té la novel·la, un final que agradara a l’època. i un guió que fera lluir més el paper que després donaria l’Òscar al gran Spencer Tracy.

El cartero de Neruda, d’Antonio Skármeta.

És curiosa la història d’aquest relat curt, ja que sembla que va canviar de títol degut a l’èxit de la seua segona versió cinematogràfica. Es va publicar com Ardiente paciencia, per ara el títol és més proper a la pel·lícula protagontizada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cucinotta. També és curiós que el mateix autor del relat ja l’havia adaptat al cinema en 1983 amb el títol original.
Com havia vist la pel·lícula més famosa, quan vaig vore el llibre a la parada de llibres de segona mà del mercat el vaig comprar, i conforme vas llegint ja observes les diferències amb la seua adaptació cinematogràfica més famosa en la que es canvia el temps i el lloc dels fets, però sense perdre l’essència del relat.
Una de les escenes que més recorde és quan la mare està preocupada perquè el carter li diu metàfores a la filla que la posen a cent. A la pel·lícula sembla que la mare no sap que és, però a la novel·la no, i de sobte aquesta en solta unes quantes seguides per amenaçar al poeta, que a més no té la mateixa ideologia que la senyora mare vídua. Molts fragments del relat semblen això una successió de metàfores per intentar apropar la poesia del poeta xilè a la prosa que vol utilitzar el seu paisà.
!Ahora tu sonrisa es un mariposa, pero mañana tus tetas van a ser dos palomas que quieren ser arrulladas, tus pezones van a ser dos jugosas frambuesas, tu lengua va ser la tibia alfombra de los dioses, tu culo va a ser el velamen de u navio, y la cosa que te humea entre las piernas va a ser azabache donde se forja el erguido metal de la raza! Buenas noches!

Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams.

Vaig vore aquesta pel·lícula quan anava a la facultat, quan a la televisió encara feien pel·lícules decents i altres coses visibles, en un cicle (quan encar existia això de fidelitat) que TVE va dedicar a l’actor Marlon Brando,i tots els dimarts (o dilluns, no recorde) feien una pel·lícula amb l’actor de protagonista. No la recordava tan dura, ni que el personatge de Brand, el Stanley Kowalski, fos tan bèstia. Com tampoc recordava algunes de les respostes prou iròniques o d’humor negre que hi ha a les primeres escenes de l’obra. Potser hauré de revisar la pel·lícula. Ara, on? en quin canal de televisió?

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Stanley Donen, un petit homenatge.

Des d’un asteroide prop de Saturn, concretament el 3, va venir a la terra un Petit Príncep. Aquest jovenet va arribar a Nova York on tres mariners (un es semblava a Sinatra) li feren de guia per la ciutat fent-li passar un dia inoblidable On the Town. Interessat per les costums d’aquest planeta es va traslladar a Los Angeles, on va poder cantar i balla sota la pluja, fer riure a la gent i saludar el dia amb un Good Morning, després d’haver rebut unes ones classes de dicció amb el mètode “Moses supposses” i de ball amb Cyd Charisse.
Una vegada conegut el món del cinema i la farandula del “Make ‘em laugh”, deixat anat per la seua curiositat recorregué l’interior del país, on va conèixer set germans llenyataires que li varen parlar de la cultura clàssica antiga. Sempre recordarà d’aquesta època, el conte dels antics romans raptant a les sabines, o els balls frenètics mentre muntaven un paller per un veí.
Amb la intenció de conèixer més llocs i costums d’aquest planeta, el Petit Príncep va retornar a Nova York, per poder embarcar-se cap a Europa. Com no tenia pressa a aprendre a a jugar a un estrany esport anomenat beisbol es va fer aficionat els Ianquis de Nova York, en aquella època liderats per un jugador semblant a l’actor Tab Hunter.
Abans d’embarcar va comprar un pijama a la botiga d’una tal Doris Day, on va conèixer a un mestre de ball anomenat Bob, que més tard retrobaria disfressat de serp en un desert africà. Embarca cap a Londres, un viatge per mar llarg, on fa amistat amb un joveneta de funny face (expressió de moda en aquella època) que volia ser mòdel i a una parella diplomàtica prou indiscreta.
A Londres coneix a un professor d’Oxford experts en arabesc orientals, i és la dona d’aquest, una italiana molt sensual de nom Sofia, la que li anima a creuar el canal i viure l’ambient més mediterrani del continent.El Petit Príncep es deixa convèncer amb facilitat, i retrobant-se amb la joveneta model del vaixell de Nova York recorre França fent autoestop: dos a la carretera que parlen i parlen, no com les parelles casades que es troben als diferents bars on paren a dinar. Finalment decideixen acabar els seu viatge a la capital, París.
Arriben a París, però allà els fan passar per l’ambaixada americana per un problema de papers. Un tal senyor Bartholomew els intenta enganyar per apoderar-se d’un segells de molt de valor. Sort que en aquell moment apareix el seu antic company de travessia, el diplomàtic indiscret, que els ajuda a sortir de l’embolic.
Passats un dies a la capital francesa, fent el normal de tots els turistes i després d’un petit romanç amb la model navegant pel Sena a la llum de lluna, el Petit Príncep vola cap Rio de Janeiro on un tal Caine el torna a posar em embolics de faldes. Però adonant-se que els dies que tenia per passar a la terra s’estan acabant, torna cap al vell continent, on u aviador francès el porta a un desert del nord d’Africà. És allà on es retroba amb el sue antic mestre Bob, disfressat de serp, i amb l’ajuda de l’astronauta Kirk, poden trobar una manera de retornar al seu asteroide prop dels anells de Saturn.
El Petit Príncep, una vegada al seu asteroide, fa balanç de totes les experiències viscudes i recorda a tota la gent coneguda al planeta Terra: Frank, Gene, Donald, Doris, Audrey, Cary, Bob, Saint-Exupéry, Bob, Ingrid, Kirk, Tab, Howard i els seus germans, Cyd, Debbie, i molts més. Aleshores decideix, que quan ja siga gran i estudie prou, retornarà a la Terra, i es farà director de cinema, per poder contar totes aquestes aventures. Ara sí, es canviarà el nom i es farà dir Stanley.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Johnny va agafar el seu fusell, de Dalton Trumbo.

“La primera guerra mundial va començar com una comparsa de carnestoltes; tot eren faldilles voleiant i galons daurats. La massa, des de les voreres, aclamava alteses imperials emplomades, autoritats, mariscals i d’altres ases semblants que desfilaven per les capitals europees al capdavant de les seues legions rutilants.
……
Un dels regiments escocesos,en la seua primera batalla, va saltar de la trinxera amb quaranta gaiters al darrere, tots vestits amb la faldilla tradicional, només perquè les metralladores enemigues sentissin els seu xerric.”

Trinxera ve de trinxar?

Així de fort comença el pròleg de 1959 d’aquesta edició de la novel·la pacifista per excel·lència de l’autor Dalton Trumbo. Novel·la que amb molta cruesa ens explica els efectes de les guerres en els seus veritables combatents,i no amb els que ordenen fer-les. I que malgrat estar escrita en 1939, continua d’actualitat, però sembla que, per desgràcia, no té a la societat els efectes que hauria de tenir. No es d’estranyar que després un feixista com Joseph McCarthy el volgués silenciar i va fer el possible per arruïnar-li la seua carrera com a escriptor i al món del cinema. McCarthy intenta fer amb Trumbo el que les autoritats fan amb el protagonista de la narració, ocultar-lo i que la gent no conega que passa a les guerres i els seus veritables efectes. En aquesta edició catalana hi ha un epíleg escrit per Ron Kovic, el protagonista de la pel·lícula Nascut el 4 de juliol, on aquest dóna la seua opinió sobre la novel·la i incideix en aquest tema de l’ocultació dels fets.
Molt recomanable, hi ha capítols molt durs i altres ja no tant on ell recorda la seua vida inicis del segle XX als Estats Units, així l’autor fa també un retrat de la societat americana de l’època.
El mateix Trumbo va dirigir una versió cinematogràfica, potser igual o més colpidora que la novel·la, en 1971.

Per cert, una manera estranya d’escriure sense utilitzar gaires comes o altres puntuacions!