Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

Marsella confidencial, de François Thomazeau

Potser quan esteu llegint aquesta gran novel·la vos recorde massa a la gran pel·lícula L.A. Confidential, però no passa res, no vos preocupeu, l’autor es va inspirar en a novel·la del mateix títol que va donar peu a la pel·lícula de Curtis Hanson, i no li treu cap de mèrit. La diferència és que trasllada la trama a la Marsella de 1936 amb un ambient polític enrarir per creixent feixisme, no tan sola a Itàlia o Alemanya, si no també a França (La França de Vichy no va sortir per generació espontània!), amb connexions amb la guerra civil espanyola que comença en aquells moments i en l’illa de Còrsega. Per tant fa l’argument més proper als habitants d’aquest racó de món catalano-occità que no pas al ambient californià que ens venen des de Hollywood.

Possiblement en altres temps ja s’hauria fet alguna pel·lícula amb Jean-Paul Belmondo o altres grans del cinema francès de protagonista.

Com diu l’autor de la novel·la californiana, James Ellroy: Fucking great!

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia CXIX

L’excés de viciosos portaria al caos, però l’excés de virtuosos portaria a l’atonia.

Aquest em recorda unes paraules que va dir Guillem de Baskervilla (Sean Connery) a la  gran pel·lícula El nom de la rosa:

William of Baskerville: Well, of course I don’t have the benefit of your experience, but I find it difficult to convince myself that God would have introduced such a foul being into creation without endowing her with *some* virtures. Hmm? How peaceful life would be without love, Adso, how safe, how tranquil, and how dull.

 

El piloto del Danubio, de Jules Verne.

Recuperant velles narracions que havia llegit en còmic quan era jove gràcies a l’editorial Bruguera, ara toca aquest relat ambientat al riu Danubi cap al 1876. Verne s’aparta de la ciència ficció i en delita amb una mena de novel·la policíaca que recorre el riu Danubi des del seu naixement a la Selva Negra fins a la seua desembocadura al mar Negre, aprofitant l’autor per a descriure la situació política dels països i imperis que hi havia al llarg del riu.

Quan era xicotet vaig veure a TVE un adaptació cinematogràfica, però no és molt coneguda,  una film hongarès dels anys setanta.

Llibertat, anarquia i un aforisme cada dia LXXX

“Sovint s’ha qualificat el cinema d’art de masses. Fora millor dir-ne art contra les masses. Totes les tiranies del nostre temps -nec nominetur- s’han aprofitat del poder estupiditzant del cinema per tal d’esmussar la sensibilitat social i humana de l’espectador. El cinema capitalista es, exactament, l’opi del poble. Els cinemes de propaganda són una altra mena d’opi: amb idèntics efectes ensopidors, però sense somnis agradables.”

Que diria Fuster de la televisió actual o del contingut de moltes xarxes socials?

Dràcula, de Bram Stoker.

Quan era adolescent vaig llegir Frankenstein (el vaig tornar a rellegir fa uns anys) i em va agradar prou. Però per Dràcula mai m’havia sentit atret fins que fa poques setmanes el vaig trobar prou bé de preu en una d’aquestes col·leccions que només val la pena comprar la primera entrega i que inunden les papereries i quioscs durant els mesos de setembre i gener. Després de llegir-lo he vist que valia la pena la inversió (poca, és clar) i he gaudit prou de la seua lectura. S’allunya molt de les versions cinematogràfiques que he vist (no he vist la versió de Coppola) on en totes es dona un paper més principal al comte, cosa que crec que al llibre no passa. Em sembla que el protagonisme al llibre està més repartit en els seus perseguidors que no pas amb el vampir, però potser per al llenguatge cinematogràfic això no és gaire rendible, ja que els productors venien les pel·lícules fonamentant-se en les seues estrelles del moment. L’altra diferència amb el llenguatge cinematogràfic a les pel·lícules basades en ell és l’absència és la falta de linealitat, el llibre està fet a base de fragments dels diaris dels protagonistes que van enllaçant la trama fins a arribar al final que res té a veure amb el final que rep Christopher Lee a la versió que més m’agrada de totes.

“Peset, un home bo”, a l’Ateneu de Bétera.

Comença el documental amb la neta de poeta recitant els versos que Estellés va dedicar metge al lloc on el varen assassinar a l’any 41. I després de 45 minuts hem conegut una mica més sobre la figura del metge, rector i polític valencià afusellat pels feixistes i que per molta gent de València és només el nom d’una avinguda. Quina falta fa recuperar la memòria històrica per no repetir les mateixes errades del passat! Molts no saben qui era Peset, qui era Joan Peiró, que va va passar a Paterna, Portaceli, el port d’Alacant o en Albatera, i a les escoles encara no s’ensenya o es passa molt per damunt del tema. Benvingudes aquestes iniciatives que porten a terme organitzacions com l’Ateneu de Bétera i ACPV. Fan falta per superar aquest llarguíssims anys de dictadura i dictadura encobert que ara patim. Una d’aquestes coses, és que els veïns del meu poble hem hagut de suportat durant molts anys una placa de pedra de mida gran en honor a un dels que va denunciar al Dr. Peser, Marco Merenciano. Placa retirada fa pocs anys i que poca gent del poble sabria qui era aquest senyor i que va fer.

Un documental ben fet i molt entenedor. L’única cosa negativa ha estat el comprovar com la burgesia de la capital, per molt liberal o d’esquerres que es declarés ja havia perdut la llengua del poble. Almenys és aquesta la impressió que et dona en escoltar a tots els descendents del rector de la Universitat de València parlar en llengua castellana.

Las bicicletas son para el verano, de Fernando Fernán-Gómez

Aprofitant el centenari de cineasta he llegir una de les seues obres, l’obra teatral Las bicicletas son para el verano, de la qual es va fer una adaptació al cinema dirigida per Jaime d’Armiñan. és un obra obra que recrea els anys de la guerra i la postguerra en un pis de Madrid, intentant enfocar aquest tràgic tema des de la comèdia, amb humor negre i diàlegs irònics, especialment els del pare protagonista, interpretat tant al teatre com al cinema per Agustín González.

Miguel Strogoff, de Jules Verne.

Recuperant, gràcies a la biblioteca del centre, les grans aventures de l’adolescència. En aquesta cas el llarg viatge del correu del Tsar, Miguel Strogoff, per travessar tota la Sibèria revoltada i poder avisar al germà del Tsar de la traïció preparada per un antic oficial que ajuda al tàrtars en la seua revolta contra l’imperi rus. Recorde que quan era adolescent es va fer un sèrie a la televisió que veiem cada diumenge, crec recordar. També no em vaig perdre la versió cinematogràfica protagonitzada per Curd Jürgens, que la varem veure al cinema per xiquets que feien al poble durant l’estiu als teatres de les dues bandes de Llíria (fins a 50 pessetes l’entrada!)

L’altre dia vaig trobar una versió en català, però era una adaptació massa breu per al meu gust de l’original. En un país normal, totes aquestes novel·les estarien traduïdes a la nostra llengua, però és clar, sense independència, ve la decadència.

Swing, swing, swing; de Jordi Martí-Rueda.

Brigadistes és l’únic llibre que havia llegit de Jordí Martí-Rueda i ja em va entusiasmar. Ara amb aquest Swing, swing, swing, s’ha superat i de llarg. Si quan llisc un llibre m’entren ganes de fer coses relacionades amb ell, considere que el llibre i la història que conta val la pena i capta l’atenció, i aquest és un clar exemple. Llegir un capítol, numerats per les lletres de l’alfabet, i venir-te ganes de cercar i escoltar la música vinculada a la trama de cadascun d’ells. En aquests capítols passen músics,ballarins, cantants i algun altre personatge vinculat a la història dels negres als EUA. Cada capítol et descobreix cançons que han format part de la història del jazz, sobretot de l’era del swing i les grans bandes i els seus orígens a New Orleans. ( Al facebook  he posat un vídeo per cada capítol).

Un llibre amb una banda sonora immillorable

!

Josep, d’Aurel-Milesi-Rebmann

La brutalitat dels camp d’internament d’Argelers i el sadisme del gendarmes encarregats de vigilar els refugiats queda més que reflectida en aquest còmic basat en la pel·lícula animada del mateix títol. En ell es narra les experiències de l’il·lustrador barceloní, Josep Bartolí, al camp d’Argelers, on va anar a parar després de passar la frontera fugint dels feixistes de Franco.  Ara em venen ganes de veure la pel·lícula, cosa que veig difícil que siga en un cinema, ja que no crec que a les distribuïdores els interesse molt fer arribar aquest film al cinemes comercials valencians.

 

¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, de Philip K. Dick

Mentre no m’arriba cap novetat en la desescalada continue rellegint llibres vells que tinc per casa. En aquest cas la novel·la amb la que es va basar el clàssic de la ciència ficció cinematogràfica Blade runner. No espereu trobar el guió de la pel·lícula en aquest llibre, són prou diferents, però l’essència si que és la mateixa. Ara, cada llenguatge és diferent i necessitat la seua adaptació i tant la pel·lícula com la novel·la val la pena llegir-les i després que cadascú es faça la seua interpretació de les dues versions, que a mi em semblen encertades. Ara, el que ja no em va agradar va ser la segona part de la pel·lícula estrenada recentment. Potser no calia, o en cas contrari, cal fer pel·lícules tant llargues quan la història que conten amb els 90 minuts tradicionals hi ha prou? modes d’ara, supose.