Entre el Túria i el Ridaura

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Als anys 98, 99 i 2000 vaig realitzar tres cursos a Sant Feliu de Guíxols organitzats per la Universitat de Girona, dos de cinema i un sobre la història del jazz. Als cursos de cinema la majoria dels ponents eren de col·lectiu de crítics de cinema de Girona, i entre ells l’Àngel Quintana. Allà vaig començar a desintoxicar-me de la dependència de la Cartellera Túria de València i vaig descobrir que a més dels Albatros (València) o el Verdi (Barcelona) hi havia altres temples cinèfils: el desaparegut cinema Modern a Girona, el petit cinema Truffaut, la llibreria 22 de Guillem Terribas, o el Museu del cinema de Girona, o val la pena visitar moltes de les exposicions temporals.

Llegia al Punt o a altres diaris els crítiques de gent com Guillem Terribas , Imma Merino, Àngel Quintana i Salvador Montalt, que varen participar, si no recorde malament, com a ponents als dos cursos que vaig realitzar al monestir de Sant Feliu de Guíxols, però mai havia llegit cap llibre d’ells  i quan vaig veure aquest d’Àngel Quintana amb aquest atraient títol amb regust cinèfil vaig comprar-lo i l’experiència no ha decebut gens. Recórrer el París dels anys 80 amb els ulls cinematogràfics de l’Àngel ha estar una bona experiència plena de records, tan cinèfils com literaris o musicals.

A la fira del llibre d’ocasió de València em vaig trobar aquest interessant còmic argentí on l’autor vol fer un homenatge a la gran pel·lícula de Fritz Lang, Metrópolis. Crec que se’n surt, però si no has vist la pel·lícula o la recordes malament potser et perdràs per falta de informació, ja que la part escrita és poc clara per explicar el que passa a la trama amb més detall. L’autor ha prioritzat la part visual d’aquesta adaptant-la al seu estil personal amb alguna variació respecte a l’univers expressionista del director alemany.

A la fira del llibre d’ocasió de València, que encara estarà durant aquesta setmana a la Gran Via, pots trobar coses com aquestes i de pas recordar quan tv3 feia la feina per la qual estava concebuda, el foment i normalització de la llengua catalana. No com ara, que cada vegada s’escolta més la llengua del colonitzador.

De pas pots gaudir recordant la versió cinematogràfica que va fer Kenneth Branagh transformant la trama en un musical amb les cançons de Cole Porter, els germans Gershwin, Jerome Kern o Irving Berlin.

Per cert, quina traducció és més correcta, aquesta o Treballs d’amor perdut?

Armand Guerra va ser un director de cinema de tendències anarquistes que va néixer al meu poble i va morir al 1939 a París, a l’exili. D’ell es conserva poc, ja que la seua dona abans de l’entrada dels nazis a Perpinyà va cremar la major part del material que tenia, quedant molt poc. Sembla que només les notes d’aquest llibre i el material amb que s’ha pogut recuperar una de les seus pel·lícules, gràcies a la feina de la filmoteca de Saragossa. Va viure molt de temps fóra d’Espanya i és prou desconegut del públic en general.

En aquest llibre ens relata tot el que va veure i viure al front de Madrid sobretot durant els primers mesos de la guerra amb algun petit viatge cap a València, dedicant un capítol a les col·lectivitzacions del poble de Pedralba, a la Serrania, però tocant a Llíria. Descriu l’absurditat de la guerra i dels militars de manera prou objectiva malgrat que a voltes li se nota massa la seua ideologia anarquista. Pel llibre passen personatges com el Campesino i Durruti, i algun altre que no queda tan ben parat. Considera als membres de l’UGT o als comunistes com a companys, però potser és així ja que encara no havien passats els fets de maig del 37 i l’arribada dels estalinistes soviètics. Per no fer tan pesada la lectura, va introduint tocs d’humor en la boca d’un ajudant seu, al que anomenen el rei dels acudits dolents.

Un personatge que potser la gent del poble hauria de conèixer millor i pensar que potser, si no haguera esta pel cop d’estat feixista, haguérem tingut un bon director de cinema de Llíria.

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.

“Sou el meu creador, però
jo soc el vostre amo… Obeïu-me!”

La criatura al Dr. Frankenstein, de l’obra de Mary Shelley.

Recollit a “La cosa comença amb Frankenstein”, a Contra Unamuno i tots els altres. (Joan Fuster)

“I would like to believe in God in order to thank Him. But I just believe in Billy Wilder, so thank you, Mr. Wilder”.

Fernando Trueba, director de cinema.

I jo, també sóc de l’església Wilderiana.

Potser quan esteu llegint aquesta gran novel·la vos recorde massa a la gran pel·lícula L.A. Confidential, però no passa res, no vos preocupeu, l’autor es va inspirar en a novel·la del mateix títol que va donar peu a la pel·lícula de Curtis Hanson, i no li treu cap de mèrit. La diferència és que trasllada la trama a la Marsella de 1936 amb un ambient polític enrarir per creixent feixisme, no tan sola a Itàlia o Alemanya, si no també a França (La França de Vichy no va sortir per generació espontània!), amb connexions amb la guerra civil espanyola que comença en aquells moments i en l’illa de Còrsega. Per tant fa l’argument més proper als habitants d’aquest racó de món catalano-occità que no pas al ambient californià que ens venen des de Hollywood.

Possiblement en altres temps ja s’hauria fet alguna pel·lícula amb Jean-Paul Belmondo o altres grans del cinema francès de protagonista.

Com diu l’autor de la novel·la californiana, James Ellroy: Fucking great!

L’excés de viciosos portaria al caos, però l’excés de virtuosos portaria a l’atonia.

Aquest em recorda unes paraules que va dir Guillem de Baskervilla (Sean Connery) a la  gran pel·lícula El nom de la rosa:

William of Baskerville: Well, of course I don’t have the benefit of your experience, but I find it difficult to convince myself that God would have introduced such a foul being into creation without endowing her with *some* virtures. Hmm? How peaceful life would be without love, Adso, how safe, how tranquil, and how dull.

Uns ninots que forniquen: tal és la fauna habitualment reportada per la pornografia.

Fuster no haguera pogut ser crític cinematogràfic de certa secció de la “cartelera Túria” de fa molts anys!

O de com recordar les pel·lícules que feien al cinema o la televisió quan un era adolescent.

Recuperant velles narracions que havia llegit en còmic quan era jove gràcies a l’editorial Bruguera, ara toca aquest relat ambientat al riu Danubi cap al 1876. Verne s’aparta de la ciència ficció i en delita amb una mena de novel·la policíaca que recorre el riu Danubi des del seu naixement a la Selva Negra fins a la seua desembocadura al mar Negre, aprofitant l’autor per a descriure la situació política dels països i imperis que hi havia al llarg del riu.

Quan era xicotet vaig veure a TVE un adaptació cinematogràfica, però no és molt coneguda,  una film hongarès dels anys setanta.

“Sovint s’ha qualificat el cinema d’art de masses. Fora millor dir-ne art contra les masses. Totes les tiranies del nostre temps -nec nominetur- s’han aprofitat del poder estupiditzant del cinema per tal d’esmussar la sensibilitat social i humana de l’espectador. El cinema capitalista es, exactament, l’opi del poble. Els cinemes de propaganda són una altra mena d’opi: amb idèntics efectes ensopidors, però sense somnis agradables.”

Que diria Fuster de la televisió actual o del contingut de moltes xarxes socials?