Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: cinema

Mecanoscrit del segon origen, de Martín Pardo i Manuel de Pedrolo.

Quan era jove a TV3 feien un sèrie que es deia Mecanoscrit del segon origen, però per desgràcia en aquella època era quan encara no es podia veure tv3 al País Valencià o es veia només en alguns llocs molts concrets i no la vaig poder seguir. Encara continue sense haver-la vist, ni la sèrie ni la nova pel·lícula que es va fer fa poc, que evidentment al cinemes valencians de poble ni se l’ha vist ni se la veurà. Però la novel·la en que estava basada si que la vaig devorar quan vaig poder durant els meus anys de facultat i em va encantar, així com altres llibres del mateix autor.

Ara, amb l’excusa del cinquanta aniversari de la publicació de la novel·la s’ha fet una versió en còmic que si que ha pogut aconseguir, malgrat la DANA i els seus estralls als magatzems de les distribuïdores, i he tornat a gaudir de les aventures d’Alba i Dídac.

Ladrón de bicicletas, de Luigi Bartolini.

Una de les millors pel·licules que he vist (això sí, fa molt de temps) és els clàssic del neorealisme italià, Lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Fa poc he aconseguit de segona la novel·la en la que s’inspira la pel·lícula. Però, la veritat, és que només es sembla en el fet de furtar una bicicleta. El guió de la pel·lícula canvia el protagonista, enlloc del pintor i escriptor del llibre al film és un aturat que troba una feina en la que li és necessària la bicicleta, cosa que al protagonista del llibre no li és tant. Potser la intenció dels autors del guió era fer més dramàtica la història fílmica que la narrada al llibre, que es decanta molt més per mostrar-mos com era la Roma de finals de la II Guerra Mundial i la postguerra, el final del feixisme i les seues conseqüències entre la població: atur, fam, violència, prostitució…..coses que potser la censura cinematogràfica no hagués deixat passar.

I de veritat, li calia al protagonista de la novel·la tanta feina per una bicicleta, quan sembla que anava sobrat? o és l’excusa per mostrar com era la Roma d’aleshores?

El americano tranquilo, de Graham Greene.

Després d’haver vist alguna vegada la pel·lícula de l’any 20o2 amb Michael Caine de protagonista (la primera versió de Mankiewizc no l’he vist, però a l’autor no li feu molta gràcia) vaig trobar-me aquesta edició del  Circulo de lectores de segona mà. Si heu llegit El tercer home no vos decebrà i a més, la pel·lícula s’ajusta prou al guió, tret d’algun detall ( la manera com Fowler descobreix a Pyle sobretot).

Un univers totalment diferent de l’altra novel·la que he llegit del mateix autor.: El final de l’aventura.

Calendaris de cel·luloide, de Rafael Escobar.

0- Stan Laurel i Oliver Hardy, Disney.

1-Les mines de rei Salomó, Kim de la India, El tercer home. Stewart Granger, Deborah Kerr. Errol Flynn, Orson Welles,Joseph Cotten i Viena.

2-Ultimatum a la terra, Citizen Kane. Robert Wise

3-Els crims de museu de cera, Moganbo, Pesadilla en Elm street. Vincent Price i Charles Bronson, John Ford, Ava Gardner, Clark Gable,

4-La guerra del mons. HG Wells

5- Glòria Lasso i Luís Mariano, Serenella, Foc verd,Vint mil llegues de viatge submarí, Quan rugeix la marabunta, Veracruz. Stewart Granger, Grace Kelly, Disney i Verne, Charlton Heston, Sarita Montiel, Gary Cooper i Burt Lancaster

6- La bruja amb Marina Vlady, El guepard, James Dean i Silvana Mangano…..despertar sexual

7- Eddie Constantine, Vittorio de Sicca, cinema francès versus italià.

8- El último cuplé,  Sara Montiel.

9- Susanna tutta panna, amb Marisa Allasio, I want to live, de Robert Wise i Susan Hayward. Le geneu de Claire, de Eric Romehr

10-Rio Bravo, Rio Rojo, El Dorado, Rio Lobo. Howard Hawks, John Wayne, Rickie Nelson, Dean Martin, Walter Brennan, Monty Clift, Robert Mitchum,Jorge Rivero……my rifle, my pony and me.

11-Psycho, Alfred Hitchcok, Anthony Perkins, Janet Leight, L’home que sabia massa, Doris Day, Atrapa a un lladre, Grace Kelly. La Túria.

12-Espanyolades! Esplendor a l’herba, Elia Kazan, Natalie Wood, Warren Beatty. Macarthisme.

13- Lawrence d’Aràbia, David Lean, Peter O’Toole. Èxode, Paul Newman.

14- Art i assaig versus comèdia. Rock Hudson i Doris Day. L’esport favorit de l’home, Howard Hawks, Paula Prentiss, Rock Hudson. JFK, la nova cançò.

15. El verdugo, Luís Garcia Berlanga (el valencià que no ho era), José Isbert.

16. Dr Jivago, David Lean, Omar Shariff, Julie Christie, Geraldine Chaplin…..Larissa. Dr Strangelove, Stanley Kubrick, guerra freda. Somriures i llàgrimes, guanya. Contradiccions de la Túria.

17- La batalla d’Argel, de Gillo Pontecorvo. Beau Geste, de Douglas Heyes, Comandament perdut, de Mark Robson. Tres visions diferents. Queimada, Gillo Pontecorvo.

18-Helga, el miracle de la vida…documentat i decepció.

19- 2001, una odissea l’espai., Stanley Kubrick. El vell Danubi blau, el monòlit, Així parlava Zaratustra. La Túria altra volta. L’inici d’un  nou tipus de cinema.

Epíleg, de tot un poc.

A la fira del llibre de Riba-roja de Túria em vaig trobar amb aquest llibre. Parlava de cinema i en valencià! no vaig poder resistir la temptació i a més intercanviar unes paraules amb l’autor, Rafael Escobar (recordeu L´últim muetzí!). Potser que siga el Cinema Paradiso valencià amb el seu recorregut personal pel món del cinema i les diferents sales que hi havien als pobles de l’horta de València (Manises, Quart, Paterna, Xirivella, Mislata…i més tard la capital) als tristos anys de la dictadura franquista?Això ho decidirà cadascú, de la mateixa manera que potser no faríem la mateixa tria de films o les nostres opinions segurament serien diferents. Però crec que a molts els pot agradar el llibre tant com a mi.

 

 

 

 

 

El mestre que va prometre el mar, de Francesc Escribano, Queralt Solé, Francesc Rodríguez i Sergi Bernal.

 

Aquest llibre no és una novel·la, per tant no espereu trobar la història que es veu a la gran pel·lícula estrenada fa poc amb el mateix títol. Sí, també conta la història del mestre, però sense moltes de les escenes que es veuen al film. Però també ens narra el procés de recuperació de la sua figura, els problemes amb que es van trobar per fer-ho i un poc de les inquietuds pedagògiques de l’època truncada per la dictadura feixista del general Franco.

Hi ha un llibre de l’any 2013 del mateix autor sobre el mateix tema. Jo estava buscant aquest, però no l’he trobat i he aconseguit aquest nou que es va editar fa poc gràcies a l’èxit de la pel·lícula i supose que serà més complet en informació que l’anterior.

Recomane anar a veure la pel·lícula.

Jo no volia ser Rita Hayworth, de Victor Alexandre

Rita Hayworth, o millor dit Margarita Carmen Cansino, va patir Alzheimer prematur que van tardar molt de diagnosticar-li degut a la ignorància sobre aquesta malaltia que hi havia abans dels anys huitanta del segle passat. Amb ella com a personatge principal i ambientada al seu apartament novaiorquès els últims anys abans de la seua mort, l’autor de Sant Cugat ens presenta una petita obra teatral sobre aquest malaltia i el seus efectes, tant en la malalta com amb la gent propera a ella, en aquest cas la filla, un infermera i una metgessa. A més, aprofitat el personatge real tracta temes com la violència contra les dones (el pare de l’actriu va abusar d’ella durant l’adolescència) i el maltracte, en tots els sentits, que rebien moltes actrius durant l’època daurada de Hollywood.

A més una bona tria de cançons de les seues pel·lícules i la introducció d’algunes anècdotes sobre la vida de l’actriu i la seua relació amb altres membres de la indústria cinematogràfica fan més amena la narració: Orson Welles, Glenn Ford, Claudia Cardinale, Kim Novak, Charlton Heston (que va estar a punt de fotre-li un cop de puny al seu marit quan aquest es burlava d’ella),….

Flash Gordon, de Don Moore i Alex Raymond

Una d’aquestes col·leccions de les que només compres el primer número i de la resta passes completament és aquesta que recupera els primer còmics del personatge Flash Gordon i la seua lluita contra el malva Ming. M’ha fet gràcia veure els dibuixos i en part, m’ha recordat la pel·lícula que varen estrenar quan era adolescent basada en aquest còmic i amb una cançó del grup Queen.

Novecento, d’Alessandro Baricco.

Gràcies a la darrera novel·la que he llegit de Raquel Ricart, En les mars perdudes, vaig recordar la pel·lícula de Guiseppe Tornatore Novecento (La llegenda del pianista en l’oceà) i la música d’aquesta composta per Ennio Morricone.  Vaig decidir llegir el petit relat o monòleg teatral en que es basa aquest film i ha valgut la pena. Un relat curt contat en primera persona que es fa difícil de deixar fins al final i que amb l’afegitó d’una història d’amor (i la música de Morricone), tenim la gran pel·lícula de Tornatore. Personalment, m’agrada molt més la pel·lícula, molt més completa i potser haver-la vist abans i haver escoltat tantes vegades la seua BSO influeix en la meua opinió.

Llàstima que no he pogut trobar cap traducció al català, només en castellà.

En les mars perdudes, de Raquel Ricart.

Quan vaig llegir la ressenya del llibre que hi ha a la contraportada d’aquest llibre i parlava d’una noia amb el peu enguixat i una ullera de llarga vista, aleshores vaig pensar ràpidament en James Stewart i La finestra indiscreta i vaig començar a llegir-lo esperant trobar-me una trama semblant, em vaig equivocar. Però no del tot, si que hi ha ullera i cadira de rodes, però no per resoldre cap crim sinó per fer un viatge a traves de la literatura i del cinema, i és aquí on pareixen L’illa de tresor, Alícia a la país de les meravelles, Robinson Crusoe, Blade Runner, The Party (amb Peter Sellers), Novecento (d’Alessandro Baricco), i altres refencies que potser se m’escapen. Tot per contar-nos com la protagonista, Alícia, passarà un estiu que semblava que anava de ser inoblidable fins que en un partit de bàsquet es trenca la cama i l’han d’operar i fer repòs durant els dos mesos estivals. Això barrejat amb la problemàtica familiar deguda a la separació del pares tres anys abans.

Val la pena, malgrat l’etiqueta de juvenil. Raquel Ricart sap escriure molt bé i  tracta als lector juvenils com futurs adults i o  éssers sense pensament o criteri.

Sempre tindré París, d’Àngel Quintana.

Als anys 98, 99 i 2000 vaig realitzar tres cursos a Sant Feliu de Guíxols organitzats per la Universitat de Girona, dos de cinema i un sobre la història del jazz. Als cursos de cinema la majoria dels ponents eren de col·lectiu de crítics de cinema de Girona, i entre ells l’Àngel Quintana. Allà vaig començar a desintoxicar-me de la dependència de la Cartellera Túria de València i vaig descobrir que a més dels Albatros (València) o el Verdi (Barcelona) hi havia altres temples cinèfils: el desaparegut cinema Modern a Girona, el petit cinema Truffaut, la llibreria 22 de Guillem Terribas, o el Museu del cinema de Girona, o val la pena visitar moltes de les exposicions temporals.

Llegia al Punt o a altres diaris els crítiques de gent com Guillem Terribas , Imma Merino, Àngel Quintana i Salvador Montalt, que varen participar, si no recorde malament, com a ponents als dos cursos que vaig realitzar al monestir de Sant Feliu de Guíxols, però mai havia llegit cap llibre d’ells  i quan vaig veure aquest d’Àngel Quintana amb aquest atraient títol amb regust cinèfil vaig comprar-lo i l’experiència no ha decebut gens. Recórrer el París dels anys 80 amb els ulls cinematogràfics de l’Àngel ha estar una bona experiència plena de records, tan cinèfils com literaris o musicals.

Metrópolis, de Christian Montenegro

A la fira del llibre d’ocasió de València em vaig trobar aquest interessant còmic argentí on l’autor vol fer un homenatge a la gran pel·lícula de Fritz Lang, Metrópolis. Crec que se’n surt, però si no has vist la pel·lícula o la recordes malament potser et perdràs per falta de informació, ja que la part escrita és poc clara per explicar el que passa a la trama amb més detall. L’autor ha prioritzat la part visual d’aquesta adaptant-la al seu estil personal amb alguna variació respecte a l’univers expressionista del director alemany.

 

Penes d’amor perdudes, de William Shakespeare.

A la fira del llibre d’ocasió de València, que encara estarà durant aquesta setmana a la Gran Via, pots trobar coses com aquestes i de pas recordar quan tv3 feia la feina per la qual estava concebuda, el foment i normalització de la llengua catalana. No com ara, que cada vegada s’escolta més la llengua del colonitzador.

De pas pots gaudir recordant la versió cinematogràfica que va fer Kenneth Branagh transformant la trama en un musical amb les cançons de Cole Porter, els germans Gershwin, Jerome Kern o Irving Berlin.

Per cert, quina traducció és més correcta, aquesta o Treballs d’amor perdut?

-Vingam senyor: dotze mesos i un dia, i tot s’haurà acabat.
-Doncs per ser una comèdia, és massa llarg.
-Come, sir, it wants a twelvemonth and a day,
And then ‘twill end.
-That’s too long for a play.

A través de la memòria, d’Armand Guerra.

Armand Guerra va ser un director de cinema de tendències anarquistes que va néixer al meu poble i va morir al 1939 a París, a l’exili. D’ell es conserva poc, ja que la seua dona abans de l’entrada dels nazis a Perpinyà va cremar la major part del material que tenia, quedant molt poc. Sembla que només les notes d’aquest llibre i el material amb que s’ha pogut recuperar una de les seus pel·lícules, gràcies a la feina de la filmoteca de Saragossa. Va viure molt de temps fóra d’Espanya i és prou desconegut del públic en general.

En aquest llibre ens relata tot el que va veure i viure al front de Madrid sobretot durant els primers mesos de la guerra amb algun petit viatge cap a València, dedicant un capítol a les col·lectivitzacions del poble de Pedralba, a la Serrania, però tocant a Llíria. Descriu l’absurditat de la guerra i dels militars de manera prou objectiva malgrat que a voltes li se nota massa la seua ideologia anarquista. Pel llibre passen personatges com el Campesino i Durruti, i algun altre que no queda tan ben parat. Considera als membres de l’UGT o als comunistes com a companys, però potser és així ja que encara no havien passats els fets de maig del 37 i l’arribada dels estalinistes soviètics. Per no fer tan pesada la lectura, va introduint tocs d’humor en la boca d’un ajudant seu, al que anomenen el rei dels acudits dolents.

Un personatge que potser la gent del poble hauria de conèixer millor i pensar que potser, si no haguera esta pel cop d’estat feixista, haguérem tingut un bon director de cinema de Llíria.

Shoah, de Claude Lanzmann

He llegir prou llibres o novel·les sobre la Shoah i els camps d’extermini nazis, sobre el Porrajnos, o extermini del poble gitano , sobre els republicans al camps de concentració o sobre altres persones que passaren pels camp d’exterminació i de concentració. He assistit a dos cursos sobre el tema a la Universitat de València on vaig conèixer fins i tot un supervivent txec. A més de he vist multitud de pel·lícules i documentals sobre el tema. Però el llegir els testimonis dels afectats (víctimes i algun botxí) és molt més colpidor i aquí està el mèrit d’aquest llibre que recull els diàlegs del documental del mateix nom dirigit en 1985 per Claude Lanzmann.