Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda.

Només sentia el parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de coloms. Coloms al terrat, coloms al pis, els somiava. La noia dels coloms.

Compartisc aquesta visió gens idílica dels coloms. I pensar que aquest animal representa la pau! A la “Colometa” no li varen donar molta pau aquestes bestioles. Potser un, o alguns fan bònic, però quan passen de mida, són com rates alades, una plaga, sobretot a les grans ciutats.
Bromes a part, he llegit aquesta novel·la després d’haver visitat el cementiri de Romanyà, on està enterrada l’autora. No m’ha decebut, m’ha agradat molt la manera de situar-te en el temps sense dir-ho directament i la visió dels fets històrics des del punt de vista d’una noia ingènua que va deixant de ser-ho comforme avança la trama. Ara, potser jo no soc imparcial, ja que m’encantava, quan vivia a Terrassa, baixar cada diumenge amb els ferrocarrils, al barri de Gràcia i anar al cinema Verdi, per després, fer una passejada fins les rambles i el mar.

El que hem menjat, de Josep Pla. França, altra vegada.

A França hom menjà faves fins que la burgesia, nascuda amb la Revolució i estabilitzada en el cop de 1830, creà una classe mitjana molt vasta i considerable. Es produí l’inevitable. Els nous-rics imitaren els rics de debò. La classe mitjana imità als nou-rics, i els pobres, la classe mitjana. En nasqué un llarg ideal nacional de tipus patrioter i culinari, burgés, universitari, racionalista, i agrícola, que eliminà moltes coses i n’instaurà d’altres considera des superiors i, per tant, intangibles. La cuina popular dels segles anteriors fou substituïda pel que s’anomena la cuina bourgeoise tot i que potser la vella cuina -almenys pel que he llegit- era infinitament superior. Les faves foren eliminades del sistema culinari, per vulgars.

Com sempre França i la seva uniformització nacional a tots els nivells. Coses que també han intentat ací, per sort amb menys èxit.

El jugador, de Fiódor Dostoyevski.

Estoy convencido de que es usted todavía un hombre honrado y se lo doy domo un amigo puede dárselos a un amigo de verdad. Si pudiera estar seguro de que al instante dejaría de jugar, de que se iría de Homburg y volvería a su país, estaria dispuesto a  darle inmediantamente mil libra para que emperzara una nueva carrera. Pero no le doy mil libra y sí sólo diez louis d’or porque a decir verdad mil libra o diez louis d’or vienen a ser para usted, en su situtación, exactamente lo mismo: se las jugaria.”

Novel·la curta, i sembla que una mica autobiogràfica de l’autor rús. Potser el títol, en la meva opinió no és encertat, ja que no hi ha només un jugador, hi ham molts més que acaben per fer del protagonista un jugador obsessionat. A més, a la novel·la, també crítica a l’aristocràcia russa que es passeja pels balnearis d’Europa, malgastant les fortunes familiars i a altres individus de diferents nacionalitats. Potser l’únic que es salva és el senyor anglès que ofereix aquesta ajuda final al protagonista.

Robinson Crusoe, de Daniel Defoe.

Des de la infància i sobretot per culpa del cinema i la televisió, l’idea que un té d’aquest personatge és la de nàufrag que es passa tota la “peli” en una illa deserta intentant sobreviure. Després que comences a llegir veus que això és part de la primera part de la novel·la, que hi ha encara una segona part en la que el personatge recorre mig món en cerca de aventures i de guanyar diners amb el comerç. Com també té un abans de la famosa illa deserta. Per exemple, a la segona part recorre la Xina en una caravana:

“Dos dia después atravesamos la Gran Muralla levantada por los chinos como fortificación contra los tártaros. Es aquella construcción que se extiende sobre colinas y montañas siguiendo innecesariamente una ruta donde las rocas son tan abruptas y los precipicios tales que ningún enemigo podría pasarlos y en caso de ser capaz de hacerlo, no valdría una muralla para detenerlos.
…..
¿es que pensáis que esta muralla podría resistir a un ejército europeo con buena artillería, o se mantendria en pie si fuera atacada por nuestros ingenieros secundados por dos compañias de minadores?…”

A més en aquest fragment es veu també el poc respecte i racisme que tenien en aquella època cap a altres pobles diferents dels europeus i que es nota al llarg de tota la novel·la. Ara ja se sap que al segles XVII i XVIII pocs denunciaven aquestes actituds.
Axiò de l’atac a la muralla m’ha recordat el “Victus” d’Albert Sánchez Piñol i els seu enginyer militar, Martí Zuviria.

El que hem menjat, de Josep Pla. Els pollastres.

“- En aquest país hi ha tres classes de pollastres: els anarquistes, o sigui els que fan la vida lliure, mengen i divaguen de vegades, molt lluny de la seva masia habitual, que són anomenats, gratapallers; els socialistes, que són els de granja, viuen estabulats i immobilitzats; i el pollastre senyorial, que és el millor que hi ha: la pularda. Però aquests darrers passen molt per alts i només són menjats per persones assenyalades en dies molt assenyalats: per Nadal o per Cap d’Any. La més gran part dels pollastres que avui es mengen són els socialistes, els de granja.”

Pla recull aquesta comparció feta pel su vell amic Paco Parellada, de l’Hotel Europa de Granollers.

El que hem menjat, de Josep Pla. Tenir paladar.

“Què s’ha fet del paladar de la gent? Hem arribat a extrems d’una impressionant cortesia -entesa ara com la forma més repugnant de la cobardia. La gent ho accepta tot, no diu res… i paga, s’afanya a pagar, de seguida, com el primer. En la cuina d’avui, que per esser la de la pressa és la de les repugnants barreges, hi ha elements d’una perversitat inoïda. En una situació semblant, potser només hi ha un camí: menjar-ho tot a la brasa. És la manera que fa menys possible l’engany. Ara aquest camí és un pena, perquè, en els països que disposen d’una cuina tradicional, la seva pèrdua contribueix a la creació d’un ambient sinistrament avorrit, a accentuar el mal humor, la displicència general, la insociabilitat més degradant i grotesca.
En aquest país s’intal·len cada any més restaurants. S’instal·len a tot arreu, en els paratges més impensats. Al principi tenen èxit, perquè les persones encarregades tenen interès a servir als clients. En aquesta primera etapa, el negoci va molt bé i es guanyes diners. Però de seguida – i salvant molt rares excepcions- que el diner s’amuntega, apareixen els primers símptomes de la decadència. La qualitat decau, tot es fa de qualsevol manera, la irdiferència arriba a extrems impossibles. Crear una clientela és facilíssim. Mantenir-la en la propietat, difícil.”

Supose que Pla veu a l’Empordà la creació de restaurants que no van a cap lloc, degut al boom turístic de l’època. Cosa que ara sembla que passa a Barcelona i que a vegades denuncia l’enginyer Xavier Roig al seus articles al diari Ara.

El que hem menjat, de Josep Pla. Menjar a taula.

“S’ha de saber menjar i enraonar. La taula és un lloc meravellós per enraonar amb les persones que us han convidat o que heu convidat. La taula és un lloc de diàleg. Les converses de taula són la civilització mateixa, la pura essència de les manifestacions personals. Els llibres que contenen converses de taula -el Simposi de Plató, les converses de Luter, el llibre de Samuel Johnson, etc- són inmortals. A taula,a mb un bon dinar o sopar acuant, i un ambient agradable, els homes i les dones perden una mica la seva complexitat, la seva rigidesa, el seu normal estaquirotisme, la seva malfiança, la seva màscara es torna més lleugera i menys borrosa. L’home i la dona no es manifesten mai tal com són: gairebé sempre perquè creuen que no els convé; de vegadesm perqué la seva expressivitat és escassa. A taula tot pot quedar leugerament suavitzat i vagament intel·ligible dintre l’enorma plasticitat de l’espècia humana. L’única cosa real, en aquesta vida, és la solitud total.”

Potser Pla peca d’optimisme sobre els efectes d’un bon dinar, però he recordat les recomanacions del sociòleg Salvador Cardús, sobre els dinars amb família per ajudar a l’educació dels nens. Recomanacións que va escriure en un llibre i que sempre resumia en les presentacions que feia, com la que va fer a la Casa Irla, de Sant Feliu de Guíxols.

El que hem menjat, de Josep Pla. “La fiesta”

“La carn d’un toro jove i ben apeixat, sense haver passat per una plaça de braus, ofereix moltes possibilitats. Tot el contrari del que succeeix si l’animal ha format part del programa de la festa nacional. Aquesta festa és fatal per a al carn d’aquests forts i puixants animals. L’endemà de la cursa, als restaurants un ofereixen un estofat de toro, que objetivament parlant, no té cap sabor perquè la carn ha estat turmentada i maltractada.”

Pla ens ofereix un raó gastronòmica en contra de les curses de braus. Me´s endavant afegeix:

“Ens descuidem de dir que, quan hi ha curses de toros, presenten, en els restaurants,estofats d’aquest animal, perquè sembla que hi ha afeccionats a aquesta festa sofisticada i grotesca als quals, a més d’assistir-hi, agrada menjar-se les víctimes. És un caprici estrany i pintoresc.”

Potser Pla, per educació, es va reprimir el que realment volia dir, no? A mi en recorda, aquesta última part, als caníbals de “Robinson Crusoe”, que es menjaven al presoners enemics, o potser exagere?

El que hem menjat, de Josep Pla. La paella valenciana.

“La paella valenciana és un gran plat, però exportada del país valencià no ha pas resultat gaire.”

Això ho diu Pla abans de començar el capítol dedicat a la paella valenciana. Després de parlar sobre la intenacionalització del nostre plat es pregunta:

“¿es que algú ha menjat mai -excloent, és clar, les cases particulars, naturalment inaccessibles- una paella realment arrodonida i acabada, fora dels límits de l’antic Regne de València?……L’abús que s’ha fet del nom de la paella valenciana és excessiu -un autèntic escàndol.

No he cregut mai en la cuina d’exportació………………..Una paella a València o a la ciutat d’Alacant, en el paisatge de Castelló, en una casa tradicional del país, saturada d’amor pel país -perquè sense aquests sentiments no hi ha cuina possible- és realment una cosa important. La seva falsificació en els àmbits forasters i en els internacionals, quin resultat pot donar si no és nefast?”

I després el blavers van cridant que els catalans ens volen furtar la paella. Això demostra l’incultes que són.

Pla després parla de la varietat del plat, depenent de cada poble, tot el contrari del que els nostes polítics volen fer, una paella monòtona sense cap variació possible i uniformitzadora…i el que és pitjor, perden el temps i els diners del contribuent, discutint aquest tema a les Corts.

I acaba recomanant, que si vols menjar paella valenciana bona, agafes el tren i creues el Sènia. Millor promoció turística i gratuïtat, hi ha senyors del PP que vos gasteu el diners en F1 i altres ruïnes?

“De vegades la gent es desplaça molt lluny per veure un partit de futbol grotesc i embrutidor amb l’únic objecte de contribuir a accelerar l’estupidització general. Jo no iria mai a València amb l’únic objecte de veure una cremà de les célebres falles per més milions que l’espectacle hagués costat i per més popular que fos aquesta impressionant petarada. Ara a València, hi ha coses notabilíssimes, a part de les obres d’art, que, per constatació ancestral,són notables. En les bandes de música de moltes poblacions de l’antic regne hi ha els instruments de vent més “amorosos” d’aquest continent; i això sigui dit sense voler molestar els més explivament còmics i altisonants. I tantes altres coses agradables: la flor del taronger i el seu perfum una mica embafador; les granotes del l’Albufera quan canten orfeònicament; el Tribunal de les Aigües; la Vicenteta, els tramvies de la ciutat, la Verge del Desemparats, tan enjoiada… Hi ha també la paella, encara que de vegades, en els restaurants, els del Grau, per exemple, sigui més aviat adotzenada.”

Potser la millor promoció turística de València és llegir Pla? O potser soc jo que em considere valencià de l’Empordà? o empordanès de València?

El que hem menjat, de Josep Pla. Horaris i esmorzars.

Pla defensa la conveniència d’esmorzar fort al matí, com fan als països del nord. Això, segons ell, portaria millor rendiment a la feina al estar , més ben alimentats i escurçaria l’hora del dinar que no seria tan copiòs. Així es retornaria a la feina sense estar tan ple i es treballaria millor a la tarda. A més, així, s’avançaria, l’horari de sortida de la feina a la tarda, deixant més temps lliure per al vida familiar o per practicar l’oci que a cadascú li agrada, poder sopar aviat, com a la resta d’Europa i no anar al llit tant tard, per poder començar de nou amb la mateixa rutina al dia següent.

Amb el magre desdejuni que absorbim, arribem a les dotze o la una de la tarda -depén de la feina i dels hàbits personals- desinflats i defallits cosa que per necessitat ens obliga a examinar les condicions del dinar, que, atés el nostre estat, ha d’ésser gros, variat, suculent……..
……
La concepció que hem implantat ací respon a l’època de les idees i de la vida burgesa més senzilla i esquemàtica, agreujada pes la vida burocràtica de Madrid, que ha tingut tanta importància en els espais que semblaven més refractaris després de la darrera guerra civil ………..
…….
Utilitzant aquest horari, hom podria arribar a casa a les cinc, quarts de sis; sopar tranquil·lament sota la llum familiar a les set o quarts de vuit; assistir en un espectacle -que valgués la pena- a partir de les vuit, quarts de nou, o quedar-se a casa llegint o fent una mica de repós, que és el que sempre va millor; a les deu, o quarts d’onze, anar al llit i reposar les hores indispensables. Dormir és importantíssim……….
…………..
S’ha de tractar de canviar més o menys aquesta concepció de la vida, modificant alguns horaris, que la gent coneix més jo. ¿S’ha aconseguit res? El treball intensiu portat a cap sobre la base d’un bon esmorzar de forquilla es deu poder resistir. Am els magres esmorzars generals del país, ha d’ésser un esgotament.

El que hem menjat, de Josep Pla. Fronteres culinàries.

Si més no, sobre els comtats catalans quer passaren a ésser francesos després del tractat dels Pirineus, obra iniqua de l’imperialisme francès i de la seva teoria de la fronteres naturals, Frana hi projectà no solament la seva cuina, com hi projectà totes les formes del seu dret, de l’arquitectura i, en general, de la vida; fins i tot hi projectà les seves teules vermelles. S’hi hagueren de sotmetre. Destruïren les masïes i les substituïren pels seus infectes châteaux burgesos. Una cuina basada en la mantega, en l’abundància del bou i en els principis de la cuina burgesa.
……………….
La meva experiència em porta a creure que la cuina francesa per altra part, la cuina nacional francesa no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurant del trens expressos d’un gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets -plats que els grans restaurants de París ha fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit …..

Com sempre els estats uniformitzadors intenten destruir qualsevol signe d’identitat pròpia o d’apropiar-se de coses teves i fer-les passar per d’ells. Que fan els espanyols amb la paella i altres plats valencians?

Romanyà de la Selva-Puig d’Arques.

Romanyà de la Selva-Puig d’Arques.

 

Feia temps que no entrava dins de les Gavarres, i avui, després de les pluges nocturnes, no feia tanta calor i he anat caminat des de Romanyà fins al cim de Puig d’Arques, el cim més alt de les Gavarres, on han instal·lat un radar metereològic. El recorregut és sempre seguint el GR 92, per una pista ampla i amb molt de trànsit de bicicletes de muntanya. Per tornar he acurtat camí per la pista asfaltada fins al coll de Can Llach on he agafat altra vegada el GR 92. 

Al cim es té una bona paròramica mirant cap a tots els punts cardinals, a l’est el Mar, al Nord-est el Montgrí,, cap al Nord, el Pirineu amb el Canigó, cap a ponent, el Montseny.

L’inici no es ben bé al poble de Romanyà, sinò al  Dolmen de la cova d’en Daina, prop del cementiri de Romanyà, on està enterrada l’escriptora Mercé Rodoreda.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Contraban, de Josep Pla. França i la nostra cultura.

Contraban, de Josep Pla. França i la nostra cultura.

 

Entre Catalunya i el Rosselló no hi ha cap frontera real, en vista de la qual cosa hom ha creat una frontera d’escenografia: l’urbanisme ha tractat de crear una població destinada a assenyalar acusadament una diferència. Com que no hi havia res que seperés, hom ha hagut de fer cases i teulats diferents. El teulats, sobretot, són francesos, vull dir de França en dins. Una mica més amunt tornem a ésser catalans, les teules tornen a ésser com les nostres teules. Però a Cervera havien de d’ésser diferents.

El que ha passat amb els teulats i amb l’urbanisme de Cervera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L’Estat unitari, d’una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua. La finalitat ha estat buidar els rossellonesos de la llengua materna……..

……en un moment determinat vaig sentir la impressió de trobar-me en un poblet de Normandia pintat sobre paper.

……

Així com Cervera és un decoració de teatre, la part del poble de Banyuls que dóna a la platja és una població catalana…..

……….En el sistema ideològic de la França unitària, el romànic i el gòtic no han comptat absolutament per a res, han estat considerats estils bàrbars i grollers, d’un populisme obscurantista, endarrerit i infecte. La idolatria ha estat Versalles, la vida versallesca, la cour i els aigualits jardins geomètrics.

 

Potser als valencians ens estan fent alguna cosa semblant des de l’AVL i el CVC? Totes promogudes per la Generalitat manada per presidents que no utilitzen normalment la nostra llengua? Vol fer Bauçà el mateix a les illes?