Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
literari |
dijous, 2 de febrer de 2012 | 14:01h
Aquest divendres 3 de febrer, s'emetrà el desè programa de la nova temporada de Lletres Ebrenques, la cinquena, que dirigeixo a Antena Caro de Roquetes (96.0 fm). Comptarem amb la presència del jove periodista campredonenc, Oriol Gracià, amb el qual parlarem sobre la seua trajectòria professional en l'àmbit periodístic i de l'elaboració de documentals.
Oriol Gracià (Campredó, 1982). És periodista i treballa a la redacció de la revista Sàpiens.També és col·laborador del Descobrir Catalunya. Ha cursat el Màster en Teoria i Pràctica del Documental Creatiu a la UAB . És autor de diversos documentals televisius i sempre tinc algun projecte audiovisual entre mans.
TITULACIÓ:
Llicenciat en Periodisme. Universitat Autònoma de Barcelona. Juliol 2004
FORMACIÓ ESPECÍFICA
Màster en Teoria i Pràctica del Documental Creatiu. Universitat Autònoma de Barcelona. Juliol 2010 Postgrau de llenguatge audiovisual i producció de documentals.Escuela Observatorio del Cine. Barcelona. Juliol 2007. Curs d’operador de càmera per a televisió. Escuela Observatorio del Cine. Barcelona. Gener 2007.
Director del curt-documental Cecile i el Delta. Una producció de Paral·lel40 per a Televisió de Catalunya. Programa Taller.doc / Canal 33. Barcelona, 2008.
Lligams. Documental sobre la vida quotidiana de 5 joves immigrats residents a Tortosa. Tortosa, 2008. Projecte becat amb el programa Capital Futur de la Unió Europea.
Primer Premi de Creativitat Audiovisual de la Diputació de Tarragona, pel reportatge De pas per Tortosa: la casa d’acollida de transeünts. Tarragona, 2006.
Segon Premi Festival de Vídeo i Cinema Baumann V.03, pel reportatgeEl budisme al Pirineu Aragonès. Coautoria amb Marina Moncal, María Victoria Ferrer i Eloisa Ruiz. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.
Ràdio
L’hora del vermut. Programa setmanal d’entrevistes a persones vinculades a les Terres de l’Ebre. Radio Tortosa, 2010-2011. (www.radiotortosa.cat)
IcatFM. Elaboració de càpsules culturals des d’Edimburg (Escòcia), 2009.
Chemins de l’Europe. Programa sobre actualitat europea de Radio Chretienne de la France (RCF) (www.rcf.fr). Le Puy-en-Velay. Haute-Loire. França, 2006.
A principis del segle XX el veterà periodista Sinesi Sabater va publicar al periòdic La Verdad (propietat del totpoderós polític conservador Teodor González) un article amb el nom que encapçala aquest apunt, un dels paràgrafs significatiu del qual ens situa de ple en l'ideari del secessionisme tortosí : Es costumbre inmemorial entre los que hemos nacido en Tortosa que al preguntársenos por quien quiere que sea de donde somos, o mejor dicho, que somos, contestemos sin vacilar: Tortosinos, no obstante de ser Tortosa parte integrada de la antigua Gothelania (Cataluña). Explica la historia de la ciudad de los romanos y árabes, y afirma siendo Tortosa capitalidad de reino, puesto que la gobernaba un rey y en ella también se acuñaron monedas árabes, significaba igualmente que sus moradores vivían con independencia de las demás ciudades de los reinos de Aragón y Valencia y del condado de Barcelona y eran por lo tanto, tortosinos, únicamente tortosinos. L’enquadrament adequat de Tortosa dintre del conjunt català ha estat un tema força discutit i que ha merescut tota mena d’estratègies contraposades per part dels partits polítics , a causa principalment dels poderosos interessos econòmics i polítics divergents que han imperat tothora. També ha influït molt negativament el fet que gairebé la totalitat dels diaris tortosins i catalans de finals del XIX i principis del XX eren premsa de partit, per la qual cosa molts d’aquests rotatius varen utilitzar el sempre controvertit fet diferencial tortosí per treure’n un profit polític. Els espanyolistes tortosins - posats a fer d’historiadors amateurs– demostraven una simplicitat absoluta quan basaven la seua gairebé única argumentació en el fet que el sentiment separatista tortosí respecte de la resta de Catalunya tenia l’origen en els drets que els va atorgar el comte Ramon Berenguer IV després de la conquesta de la ciutat l’any 1149, en el moment històric que s’ha anomenat l’autodeterminació medieval tortosina. Mai no els va interessar plantejar-se el fet que l’administració política d’uns vuit segles enrera res no tenia a veure amb el concepte modern i actual que es té de les funcions que ha d’exercir un estat de dret, un terme molt més recent i que entraria en clara oposició amb les reglamentacions polítiques típicament feudals. No ens ha de sorprendre aleshores que en tot moment acceptessin amb joia el fet de formar part d’una Espanya unitària de total hegemonia castellana, la qual tenia com a amenaça més ferotge les minories nacionals perifèriques i les seues llengües vernacles. Personatges molt influents en la vida cultural tortosina de principis del segle passat, pel seu prestigi intel·lectual i la seua notable feina literària i cultural (Ramon O’Callaghan, Frederic Pastor i Lluís o Josep Foguet) varen publicar molts articles i alguns llibres amb la idea intrínseca de negar la catalanitat de Tortosa mentre mitificaven la història particular de la ciutat, justament en un moment de greu crisi identitària espanyola després de la pèrdua dramàtica de les darreres colònies americanes i asiàtiques el 1898 (Cuba, Puerto Rico i Filipines) enfront del totpoderós exèrcit dels Estats Units, que va provocar en canvi un tancament de files en la seva defensa més acèrrima per part de la intel·lectualitat dretana i de dirigents conservadors tortosins amb tant de poder social i polític com l’alcalde Teodor González. Un exemple perfectament il·lustrador d’aquest corrent que va fer forat ràpidament entre els alts dirigents de la societat tortosina el tenim amb l’edició d’un número especial de la revista cultural Tortosa Ilustrada, en el qual l’aleshores alcalde Antoni Kíes, alguns promotors culturals i els màxims mandataris eclesiàstics i agrícoles de la ciutat van lloar i homenatjar Espanya i els soldats espanyols que havien de lluitar contra els americans per salvar els territoris colonials d’ultramar, mitjançant poesies plenes de fervor patriòtic espanyolista i tota mena d’articles patriòtics que poden quedar resumits perfectament amb el vers del poeta Josep Querol Beltri: ¡Viva España y su honor ! ¡Mueran los Yankees! Aquesta reacció de bona part de la intel·lectualitat tortosina entra en clara contradicció amb l’actitud que van tenir des de Barcelona estant les veritables patums de la cultura catalana, que es posaren a qüestionar obertament tant la política ultramarina madrilenya que havia portat a la fallida colonial com el seu esperit centralista que ofegava l’economia de les regions perifèriques. L’orgull de ser tortosins i un paranoic esperit d’autodefensa els engendrava una dèria proteccionista que els feia veure dimonis arreu que tothora procedien de la part nord d’aquesta frontera geogràfica i dialectal que forma el Coll de Balaguer, a l’estil de no se puede consentir que a título de catalanizadores, nos vengan de fuera a destortozinar y por ende a despañolizarnos en nuestros más caros sentimientos; alhora que asseguraven que eren molts els ciutadans que no tenien cap vergonya a assumir públicament la seua manifesta tortosinitat, i res més que això : Verdad es que, aún en estos días entre los sencillos y respetables labriegos dedicados al cultivo de nuestra fértil y hermosísima vega, hállanse personas que han conservado puras sus venerandas tradiciones, sin haber bebido las corrompidas y corruptoras aguas del afectado modernismo. Y si se les pregunta si son catalanes, aragoneses o valencianos, responden negativamente afirmando tan sólo que son hijos de Tortosa y nada más. Esta contestación si se estudia con la detención e imparcialidad debidas, no puede en manera alguna considerarse sino como una manifestación espontánea e ingenua de cierto espíritu de independencia, que a pesar de las muchas y variadas vicisitudes experimentadas en el transcurso de los siglos, no ha llegado a ser borrado del noble corazón de estos hombres que, por haber nacido y vivido en cantón tan insigne, apellídanse siempre y con santo orgullo, verdaderos hijos del mismo.
emigdi |
literari |
dilluns, 30 de gener de 2012 | 12:30h
Figures literàries de la Turtusha: Abú Bakr, Ibrahim ibn Ga’qub, Menahem ben Saruq
1. TURTUIXA Turtuixa (en àrab طرطوشة, Ṭurṭūxa) és l'antiga Tortosa andalusina, la qual juntament amb Làrida (Lleida) constituïa el nucli urbà musulmà més important de la Catalunya medieval. Comptava amb mesquita —de cinc naus ubicada a l'emplaçament de l'actual catedral gòtica—, alcassaba, banys públics, mercats i unes drassanes on es construïen embarcacions amb la fusta del pi roig dels ports de Tortosa-Beseit a causa de la seua qualitat, gruix i longitud que els feia especialment útils per als pals de les veles així com per a bigues dels sostres com ara les de la mateixa mesquita de Còrdova. Va gaudir d’una vida cultural molt remarcable. L'orientalista del segle XIX Francisco Codera, en la seua Biblioteca hispano-arábiga considerava Turtusha un centre de cultura i saviduria, amb notables personalitats vinculades a l'àmbit de la teologia, la història, la jurisprudència i la literatura. En són fills poetes com Menahem Ben Saruq. Ibrahim ibn Ga’qub va ser un dels primers viatgers que va sortir de la Còrdova musulmana per recórrer l’Europa Central i de l’Est al segle X. El teòleg Abú Bakhr és un dels grans homes del període postandalusí.
A partir de la Crida per una Assemblea Nacional Catalana de l'abril de 2011, s'ha tirat endavant la seua constitució d'una manera molt estructurada, la qual ja és ben present en moltes poblacions i comarques d'arreu de la nació catalana. Una nació que porta una llarga història de resistència i de lluita en moments històrics determinats des de les dissortades dates del 25 d'abril de 1707 i l'11 de setembre de 1714, en les quals ens van arrabassar les nostres llibertats nacionals. Els anys finals de la dictadura feixista van veure la formació de l'Assemblea de Catalunya com a plataforma unitària de les formacions polítiques catalanes antifeixistes, que s'ha convertit en un model exemplar a reivindicar. Una dictadura que havia intentat un genocidi cultural al país, però que en canvi va comprovar com esclatava el veritable segle d'or de les nostres lletres. La significativa resistència ciutadana va permetre reafirmar la catalanitat i refermar la nostra ambició nacional. Amb el pas dels anys, i ja entrat el segle XXI, la Plataforma pel dret a decidir i les Consultes per la independència van liderar al camí cap a la multitudinària manifestació del juliol del 2010 a Barcelona, organitzada per Òmnium Cultural, novament pal i paller de les reivindicacions nacionals. L'independentisme català ha crescut en nombre i en capacitat organitzativa, ha experimentat una revifalla importantíssima. Tanmateix, l'autonomisme ha caigut en un veritable atzucac des del fracàs estrepitós de la reforma estatutària. El pacte ZP-Mas va enterrar l'estatut i les possibilitats de relectura de l'estat autonòmic. Hi creu algú en les possibilitats de l'estatut català? Sortiria algú al carrer a defensar l'estatut? A part de la greu crisi econòmica que atravessa el país, la sensació que no es pot fer res amb el marc legal actual i els constants atacs contra el poder polític català són imatge de la defunció del model polític que ha imperat en les darreres tres dècades. L'espoli econòmic que patim és un dels drames nacionals. La política imperant des de la transició amb l'anomenat cafè per a tots ha suposat una sagnia financera inassumible des de Catalunya. Sense un estat propi, ni la cultura de l'esforç ens permetrà sortir del pou on ens han abocat un model polític insostenible, una classe econòmicament molt poderosa que ha girat l'esquena al país, i un estat que mai no ens ha entès. A més, en un món globalitzat la catalanitat roman feble davant de les estructures perennes d'un estat tants cops advers als nostres interessos ciutadans i nacionals.
Ens encaminem cap a la celebració d'una Conferència Nacional Catalana per l’Estat Propi , amb l'ideari de construir una majoria social favorable a la constitució d’un Estat català i rebre el suport internacional al respecte. Una Conferència importantíssima que ha de tenir lloc el 30 d'abril a la capital catalana.
A les Terres de l'Ebre s'ha constituït l'Assemblea nacional catalana a nivell comarcal i en diferents poblacions. L'11 de febrer se celebrarà un acte public a l'auditori de Tortosa. Som les comarques cruïlla dels Països Catalans, el territori amb més alt nivell de catalanoparlants, i amb una població amb una creixent consciència nacional, tal com es demostra tant en resultats electorals com en l'ús lingüístic oral i escrit i en la nostra constant reafirmació catalana. L'Assemblea supera el marc dels partits polítics, tot i comptar amb la col·laboració d'independents i militants de partits molt diversos, cosa que és una mostra més la transversalitat de la ideologia independentista. La unitat d'acció és la clau novament, i des de les Terres de l'Ebre també aconseguirem articular un moviment que ens encamini cap a la llibertat nacional i la reunificació territorial dels Països Catalans. Un moviment on hi cap tot aquell que cregui necessari que el país necessita un pas endavant ferm políticament.
emigdi |
literari |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 19:26h
L'EDITOR JOAN GRIJALBO
Joan Grijalbo i Serres (Gandesa 1911 – Barcelona 2002) va ser un abrandat editor i polític comunista. De molt jove la seua família va traslladar-se a l'Argentina. Posteriorment, va residir a ciutats com Saragossa i Barcelona on va realitzar estudis d'economia i banca. Va ser directiu del Sindicat de Banca d'ençà del 1932, i representant de la Unió General de Treballadors (UGT). Va ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) el 1936, quan van agrupar-se diversos partits esquerrans, i va col·laborar amb la revista Treball. Va ser president del Montepio de Banca de Barcelona, director general de Comerç de la Generalitat de Catalunya (1937-39) i delegat de la Generalitat a la Cambra del Llibre de Barcelona i a la Junta d'Obres del Port. La seua tasca professional va portar-lo a participar al Butlletí Trimestral de la Conselleria d'Economia i a ser coautor del llibre La municipalització de la propietat urbana(1937), amb Francesc Fàbregas. Amb la instauració del règim feixista va haver d'exiliar-se a l'estat francès. Va ser nomenat cap de correspondència del Servicio de Evacuació de Refugiados Españoles (SERE). Mesos després va marxar a Mèxic en un dels viatges organitzats per a refugiats republicans. En el país asteca va cofundar l'Editorial Atlante. El 1946 va crear l'Editorial Grijalbo, que amb seu central a Ciutat de Mèxic, va obrir seus a Buenos Aires, Santiago de Xile, Caracas i Barcelona (1965), i més tard a la majoria de repúbliques hispanoamericanes. L'Editorial Grijalbo, a més de la tasca comercial (la traducció espanyola de The Godfather, de Mario Puzo; les versions catalana i espanyola d'Astérix, le galois, etc.) va difondre en castellà les obres de teòrics comunistes com Karl Marx, Friedrich Engels, Rosa Luxemburg, Gyorgy Lukácks. En català, amb l'activista Enric Borràs i Cubells, va fer la col·lecció Plec de Setze. El 1970 va tornar a Barcelona i va fundar, amb Gonçal Pontón, l'Editorial Crítica i l'Editorial Serres (1992).El 1974, va crearEdiciones Junior, dedicada a editarcòmics francesos i belgues, i a mitjans dels anys 1980 va tenir una incursió en l'àmbit dels tebeosamb les revistes Guai! i Yo y Yo.
Litteratus
A Mèxic residia la flor i la nata de la intel·lectualitat catalana, i escriptors de gran talla com Josep Carner, Pere Calders, Tísner, Vicenç Riera Llorca. Quant a editors, destaca molt especialment Bartomeu Costa Amic, als tallers del qual van imprimir-se grans clàssics de les nostres lletres i bona part de l'àmplia producció catalana a l'exili durant els anys 1940-50, així com nombroses capçaleres periodístiques d'alt nivell.
emigdi |
literari |
divendres, 27 de gener de 2012 | 23:17h
Francesc Batiste Baila (Vinaròs 1919-2007) va ser un dels supervivents del camp d'extermini nazi de Mauthausen, on hi havia internats milers de catalans i molts ebrencs, i un nodrit grup de vinarossencs. Quan va esclatar la guerra civil, era mariner al costat del seu pare. Va decidir allistar-se e 1938 com a soldat de l'exèrcit republicà. Al gener de 1939, va creuar la frontera pel Perthus, ferit a la darrera batalla, amb milers de refugiats i va sofrir els camps de concentració situats a la Catalunya del nord, on es va viure un període personal dramàtic a causa de la manca d'humanitat que va demostrar l'estat francès, tal com denuncien clarament els testimonis dels refugiats catalans. Hi havia manca d'higiene total als camps i maltractaments a infants i dones. Amb la invasió de l'exèrcit nazionalsocialista alemany a l'estat francès, va haver d'allistar-se a les companyies de treballadors espanyols. Va ser enviat primer als Stalags (camps de presoners de guerra) fins al 21 de gener de 1941 que va ser deportat al camp d'extermini austríac de Mauthausen, on va rebre un tractament infernal. Aquestes vivències les narra en el seu llibre: El sol se extinguió en Mauthausen . Un llibre autobiogràfic i alliçonador, en el qual fa un crit de resistència contra la barbàrie amb l'ideal que la memòria ha de sobreviure: les noves generacions no han de viure alienes a un fet històric tan greu com és un holocaust.
Baila va prendre part als actes organitzats en motiu de l'alliberament de l'esmentat camp d'extermini i va coincidir amb l'expresident estatal Rodríguez Zapatero. Durant els darrers anys de la seua vida, va realitzar nombroses conferències arreu de l'estat espanyol i francès d'informació i denúncia de les macabres actuacions dels nazis. Formava part de l'Associació de Deportats de França i de l'Amical de Mauthausen de Barcelona. El seu segon llibre va ser Mariner del María Rosa. L'ajuntament de Vinaròs li va concedir el 2004 la Medalla de la Ciutat.
Litteratus El poeta miravetà Roc Llop i Convalia, a Contes negres vora el Danubi, narra la tragèdia viscuda en pròpia pell a Mauthausen-Gusen, en uns relats guanyadors dels Jocs Florals d'Amsterdam de 1974. El periodista jesusenc Josep M. Brull va ser assassinat al camp de Gusen. Membre d'Acció Catalana republicana, havia estat el director del cultural setmanari catalanista Vida Tortosina.
El filòsof nacional, Pep Guardiola, va instaurar la cèlebre frase: si ens aixequem d'hora i ens posem a treballar, serem imparables, la qual ha esdevingut tota una mina per al Crackòvia. Recentment ha tornat a dir una frase per a la reflexió: el futbol és només un joc i l'hem d'entendre com a això. En el dia d'avui els barcelonistes hem tornat a carregar-nos d'eufòria. Hem fet fora el màxim rival de la Copa del sogre del pressumpte prince of thieves. I ja van un munt de competicions en pocs mesos en les quals han quedat eliminats pel Barça!!! A mi m'encanta parlar de futbol i escriure sobre el meu Barça: les jugades de Messi, la professionalitat i educació de Guardiola, el debut dels del planter, les lloances de la premsa internacional, etc. També m'he horroritzat, literalment, davant de la imatge que donen per allí dins a la messeta. Un Florentí sense nord que ha deixat el club en mans d'un hooligan malcarat, exemple de l'antiesportivitat, la covardia i la provocació. I podríem parlar de l'angelet Pepe, de la mutació de personalitat que ha tingut Casillas (incomprensible...) o de les decisions arbitràries de la justícia esportiva: Tito Vilanova al mateix nivell de culpabilitat que el qui li volia treure l'ull, Pepe sense càstig... Tot això és no-res. Son errades o encerts d'un simple joc, com deia Guardiola. Són comentaris que ens permeten xerrera i alguna discussió al bar o mentre esmorzem, que d'alguna cosa s'ha de parlar. La crua realitat té nom i cognom el dia d'avui: Paco Camps. La crua realitat és que ha sortit impune i que encara se li ha de demanar perdó. La crua realitat és la frase que repetia tanta gent aquest matí: i ara absoldran Matas i Urdangarín. És a dir, la confiança nul·la de la gran majoria de la població en què es faci cap tipus de justícia davant dels poderosos. I això sí que és tristíssim... Pepe fa animalades dintre del camp, però és un futbolista que no ha de dirigir les nostres vides, com tampoc el malcarat portuguès. El fet veritablement lamentable és que els endolls, els negocis tèrbols quedin premiats per l'anomenada justícia. I segueixen les parladuries de la gent: els han omplert les butxaques als jutges!!! Jo no sé si han omplert les butxaques, només sé que aquesta sentència m'ha deixat una sensació de total impotència. Així que les disputes de futbol, les queixes ridícules sobre villaratos (enguany no en parlen dels àrbitres, ja que tenen escàndol partit sí partit també...), les sortides de to i imatge negativa del malcarat portuguès o les trepitjades del defensa exbrasiler brut són absolutament no-res si comparem amb el que suposa l'absolució de l'ex-Molt Honorable valencià. Com AlCapone que sortia sempre impune... Ara a restituir-lo al càrrec, a indemnitzar-lo moralment i econòmicament, i amb una tercera frase popular del dia: que el facin ministre d'economia i que li comprin uns vestits per al seu dia a dia.
emigdi |
literari |
dimecres, 25 de gener de 2012 | 08:41h
Aquest divendres 27 de gener, s'emetrà el novè programa de la nova temporada de Lletres Ebrenques, la cinquena, que dirigeixo a Antena Caro de Roquetes (96.0 fm). Comptarem amb la presència de la jove Nassira El Hadri, amb la qual parlarem sobre treballs de recerca, cultura àrab i el seu primer llibre.
Nassira El Hadri(Ulldecona, 1985) és estudiant de dret a la URV a Tarragona. És l'autora de Contes àrabs, la literatura oral al nord d'Àfrica, que ha rebut nombrosos premis en certàmens sobre treballs de recerca per al batxillerat.
Ahir mentre miràvem l'exhibició blaugrana a l'estadi dels petrodòlars de La Rosaleda de Màlaga en el nostre bar de capçalera a Campredó, bromejàvem sobre el fet que els barcelonistes hauríem de fer una recollida de signatures per la renovació per vida de Mourinho com a entrenador d'allí dins a casa estranya. Hem comentat en altres ocasions que ni el millor dels guionistes podria escriure un script millor que el que ens proporciona el Pep Barça. A part de la infinitat de títols, el joc excel·lent, espectacular savoir faire i potenciació esplèndida del planter (ningú no recorda cap equip que pugui arribar al cim amb 10 de casa, partit sí partit també...), el plus l'afegeix el malcarat portuguès i totes les seues malifetes i el clan que ha montat al seu voltant, capitanejat per l'angelet de Pepe. Ni que li sortissin els resultats, ningú no l'admiraria. Fa arribar tot a l'extrem, al límit d'allò tolerable, i les espurnes salten indoors, no cal amb l'exterior. La grandesa d'aquest Barça supera qualsevol altra formació d'altres temps. No vaig viure el Madrid de Di Stefano (jugador adquirit made in tècnica del franquisme), però sí que conec la trajectòria. Malgrat els seus èxits, que van ser molts, no va evitar que el Barça guanyès un parell de lligues i algunes competicions europees, apart que el Barça va ser el primer equip que els va eliminar de la màxima competició europea. No va eclipsar el rival, que si haguès pogut conservar Luis Suàrez i l'entrenador Helenio Herrera a principis dels 1960 també hauria pogut fer història. El Madrid de Toshack i Hugo Sánchez va estrellar-se sempre al Camp nou (estadi on van estar quasi 25 anys sense guanyar i quasi sense empatar),mentre que a Europa rebia clatellades històriques com el 5-0 del Milan el 1989, amb Van Basten estel·lar que tan feliços ens va fer, o les eliminacions perpètues davant del Bayern Munic (trepitjada al cap de Sant Juanito, el de l'esperit, inclosa) o el PSV Eindhoven. El Barça del Dream Team, igualment, no acabava de fer història al Bernabéu, excepte el 1993 amb el gran gol d'Amor que ens donava una lliga. El Madrid de Raül González tampoc s'imposava al Camp Nou ni passava per damunt del màxim rival, amb contundència, fins i tor va veure com el Barça de Van Gaal guanyava un parell de lligues i algun cop els derrotava al seu estadi. El Pep team supera tot tipus d'estadístiques, enamora per estil i filosofia, i ccomprova com el màxim rival s'ha d'agenollar un cop i un altre, la qual cosa desespera i molt els poders fàctics espanyols. La premsa messetària enterra el Pep team a cada moment, canvis de cicle inusitats i amb un Messi fos, i en no-res, tot és un clam!!! No tan sols el 2-6 o el 5-0,´de 13 partits el Barça n'ha guanyat 9, un dels empats tenia regust a victòria ja que suposava la seua eliminació de la champions, i l'altre de lliga igualment ens donava literalment el campionat. Si fem la regla tres, el tant per cent, 9 de 13 fa la xifra eròtica de 69%. Cada partit ha estat una festa, excepte en una ocasió a la final de copa del sogre (molt ben assalariat per la ciutadania catalana) del pressumpte prince of thieves (aquella nit el meu disgust va venir per part familiar, no pel futbol, quin ensurt per la salut!!!). Aquest Barça rep l'admiració del món mundial i és lloat en les màximes capçaleres futbolístiques gairebé diàriament, La Gazzetta dello spot i l'Èquippe... Hi ha tants que roseguen ceba...
emigdi |
literari |
dimecres, 18 de gener de 2012 | 14:23h
La cançó popular i literària
1. LA CANÇÓ POPULAR
Durant els darrers anys ha continuat més o menys viva la tradició popular de ballar jotes, la dansa tradicional de les Terres de l'Ebre. També s'han conreat alguns dels gèneres procedents d'altres territoris dels Països Catalans. La situació sociopolítica i la vinculació regional amb el País Valencià, Catalunya o l'Aragó respectivament ha marcat la trajectòria i els interessos professionals dels nostres autors. El fenomen del bilingüisme ha estat present en el cant tot i que darrerament es nota una claríssima recuperació quant a l'ús de la llengua catalana. A nivell de Països Catalans van crear escola La Trinca al Principat i Al Tall al País Valencià. Al Matarranya destaca la figura de Tomàs Bosque, de l'escola del gran cantautor aragonès José Antonio Labordeta. A les Terres de l'Ebre, són d'especial esment els històrics cantadors de jota, Canalero i Teixidó. El grup Quico el Cèlio, el noi i el mut de les Ferreries és qui ha dirigit la recuperació dels cants i balls d'antany.
1.1 ELS CANTAUTORS MATARRANYENCS A partir de la dècada de 1970, a la Franja de Ponent, influïda pel moviment dels cantautors catalans, la Nova Cançó, y els aragonesos, la Nueva Canción Aragonesa, van començar a sorgir nombrosos cantants. Tanmateix, aquests autors van haver de marxar de la comarca i instal·lar-se a Barcelona i Saragossa. Altres com Antón Abad i Los Maelláns, José María Puyol y Miguel Estaña, van romandre a les nostres terres.
Tomàs Bosque Peñarroya (La Codonyera, 1948) és pagès i autodidacta. Actua des de 1968 dins el moviment conegut com La Canción popular aragonesa. És professor a l’ensenyament secundari de solfeig i cant i resideix a Saragossa des de 1975. El seu primer disc l'enregistra el 1977, Cuando los tiempos vienen difíciles, amb nou cançons en castellà i dos en català. Les seues composicions, profundament líriques malgrat el caràcter de denúncia que les caracteritza, descriuen els greus probnlems del camp a l'Aragó i la difícil situació del català a la frontera de la llengua. Va acompanyar en les seues actuacions, Labordeta, La Bullonera, Pilar Garzón, Ana Martín, Valentín Mairal. Part dels textos de les seues cançons en català s’han aplegat en l’estudi Joglars de frontera (1997), La cançó d'autor a l'Aragó catalanòfon i Roda la mola. Poesa del Baix Aragó de llengua catalana des orígens als nostres dies (2009). Col·labora ocasionalment a Temps de Franja i La Comarca; és membre del col·lectiu d’articulistes Viles i Gents. Ha publicat el llibre Melodia provençal (poesia, música i prosa).
Àngel Villalba és natural de Fabara.Va marxar a Barcelona i va viure l'efervescència de la cançó catalana, en un moment d'eclosió dels famosos Setze Jutges. Va prendre part del grup Bordó, al costat de Marina Rossell i Quintín Cabrera. Compon una mescla de catalanoaragonesisme, de nostàlgia d'una terra híbria que mai no troba la seua personalitat a causa de la peculiaritat de parlar una llengua diferent a la regió on t'han englobat.
Actualment destaca el grup Túrnez&Sessé, format per Xavier Túrnez i Daniel Sessé. Es van donar a conèixer guanyant el Sona 9, que organitza la Generalitat. Si als anys 1970 Ramon Muntaner es va convertir en el cantautor dels poetes, ara el rol l'ha agafat aquest conjunt. En els seus treballs han musicat el poeta Desideri Lombarte, i recentment altres poetes com Joan Todó o Hèctor B. Moret.
1.2 ELS CANTADORS Les rondalles van animar les nostres festes durant anys i panys. I dintre de la rondalla, destacava la figura del cantador. Pepe Garcia (Roquetes 1914-2004) "lo Canalero" era un pagès que cantava jota improvisada, conjuntament amb Josep Guasch "Lo Teixidó" varen crear escola. Altres cantadors molt coneguts van ser Lo Noro i Josep Bo, autor de la famosa cançó del Carrilet. En l'actualitat la rondalla més dinàmica és la de Joseret, antic músic de la rondalla del Canalero.
1.3 CANTAURORS/ES D'ARREL ILERCAVONA Jesús Fusté és natural de Pradell de la Teixeta (Priorat). És autor de diversos treballs discogràfics, entre els quals destacarem Vine amb mi i Lletres d'aigua, un càntic de reivindicació i d'amor a les lletres ebrenques. S'ha convertit en una mena de cantautor de capçalera dels autors de les comarques centrals dels Països Catalans, amb la difusió que està realitzant de l'obra d'autors com Artur Bladé, Manuel Garcia Grau, Yànnick Garcia, etc.Compromès amb la llengua, la cultura, la memòria històrica i les causes socials i humanitaries...
Montse Castellá és una cantautora tortosina que ha enregistrat diversos treballs basats en les lletres ebrenques. El seu darrer treball és GEMINIS, dedicat a la famosa revista dels anys 1950. El va crear a redòs de la Fira del llibre Joan Cid i Mulet. Sobre l'activitat del cantant Josep Igual n'hem fet cinc cèntims en una unitat anterior.
1.4 GRUPS I CANTANTS DE FOLKLORE i POP D'INTERÈS LITERARI Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries és un grup de folklore de les Terres de l'Ebre, creat l'any 1992. Malgrat que és conegut pel nom dels seus tres primers components, Quico el Célio (Artur Gaya), el Noi (Quique Pedret), el Mut de Ferreries (Jordi Fusté), actualment el grup l'integren 3 membres més: Jaume Matamoros (Josep Lanau), lo sinyor Bertomeu (Sergi Molina) i Vicent Ferrer (Quique Pellicer). Aquest singular grup tortosí ha fet una gran varietat d'espectacles i concerts al llarg de la seua trajectòria musical, de gran èxit per tot arreu gràcies a l'alta comicitat de la interpretació de les seues obres, combinada amb un alt compromís social i d'estima a la terra. Els seus treballs discogràfics són: Es cantava i es canta, Si no fos. Tram. Barcelona-1996, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ,Mira bé el que et dic!, El món s'acaba (A un món que no s'acaba), Les Violines (La noia i lo rei del violí), Vinguen quan vulguen!, Lo Misteri de Nadal, No es pot viure!,Oco! Ha rebut nombrosos premis com: Premi de música del programa Al pas de la tarda (1995). RNE Catalunya. Premi Cerverí 1997 a la cançó Fandango dels adéus. Fundació Prudenci Bertrana-CCRTV Premi Enderrock 98 al Millor grup de l'any (Folk / Noves músiques). Premi Altaveu 99 a la millor trajectoria musical.Premi Jaume I a la Franja. Fraga, desembre de 2000.Premi Enderrock 2009 al millor artista folk/noves músiques.Premi Enderrock 2009 al millor disc folk/noves músiques (Oco!)Premi Enderrock 2009 a la millor cançó folk/noves músiques (Oco!) Són molt famosos els seus espectacles musicals com: Romanços de Nadal, La Taverna d'Enrico 17 de juliol de 1997 (Casal Tortosí-Festa del Renaixement-Tortosa), Lo banc del si no fos, Torna el Carrilet!
Xeic porta deu anys dalt dels escenaris dels Països Catalans. Els seus membres procedeixen de diferents pobles de la Ribera d'Ebre. El seus darrers treballs són Birla i Sirga. Tal com ells mateixos el defineixen: La música s’erigeix en un riu d’històries i sensacions que s’harmonitzen i es complementen amb la profunditat de la literatura, el vigor del ball popular, l’esteticisme de la pintura i l’humor de pinzellades teatrals. El resultat és un directe innovador i entretingut per a que els espectadors de tota mena gaudeixin durant tota la posada en escena. Sirga és un espectacle preparat per a la fira Litteratum de Móra d'Ebre, i incorpora textos de poetes i escriptors com Desideri Lombarte, M. Cinta Moreso, Imma Penna, Andreu Carranza, o Artur Bladé.
Los Draps és un grup de rock - ska-folk-punk originari de la comarca del Matarranya . Influïts pel rock urbà, usen la dolçaina aragonesa. Van debutar el 1998 a Pena-roja de Tastavins. A l'estiu de 2000 van gravar la maqueta Terra de Frontera, que els obriria la porta a concerts importants com el Carrascar i el Rebrot, ambdós en 2001. El febrer de 2004 van gravar la cançó Matarranya, basada en un poema del desaparegut poeta penarogí Desideri Lombarte: el tema, editat per l'Associació Cultural Arran, és una de les referències de l'estil de música que fan ara. La contundència del grup s'anava establint amb temes com Cultura popular, Revolució i PP Feixistes. El 2006 van rebre el premi a la millor cançó en llengua minoritària de l'Aragó en els VIII Premis de la Música Aragonesa per Cultura popular i van editar No mos fareu callar. Un dels seus membres, Marc Martí Badia (Massalió, 1982), és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració, redactor i col·laborador de Temps de Franja, coordinador del doble CD Sons del Matarranya (2007); és membre del grup musical Los Draps i del col·lectiu d’articulistes Lo Cresol. Ha treballat com a tècnic a l’Associació Cultural del Matarranya i actualment ho fa al diari La Comarca d’Alcanyís. Ha publicat algunes cançons i poemes en volums col·lectius.
Èric Vinaixa Pujol (Miravet, 1977) comença a estudiar música als 6 anys i a tocar una sèrie d’instruments de vent (bombardí, fiscorn baix, trombó de pistons, trombó de bares) per entrar a formar part de la Banda de Música de Miravet, on debuta als 9 anys. La descoberta dels Beatles als 12 anys suposa tota una revolució. A partir de 2002 lidera el grup de rock Rodamons, amb qui té 2 discos editats, Temps Millors (PICAP, 2005) i Mama (PICAP, 2008).A Rodamons assumeix la composició dels temes, així com la co-producció dels discos. Rodamons comença a guanyar ressò mediàtic després d'acumular diversos premis, com Gamarock 2003 o En Potència de Catalunya Cultura, fins a rebre el Disc Català de l'any 2005, que atorga anualment Ràdio 4, pel seu primer treball Temps Millors. A partir del 2006, comença els seus projectes en solitari, tocant en diferents clubs, pubs, locals i petits teatres, normalment sol, acompanyat només de la seva inseparable guitarra Tanglewood, oferint un repertori que es deixa portar pel moment, a cavall dels clàssics que l’han protegit des petit i de la seua pròpia música, en un espectacle anomenat Llarga vida al Rock’n’Roll. En solitari també ha voltat pel món oferint concerts a llocs insòlits com Japó (Tokyo), Cuba (Cienfuegos, Santa Clara, La Habana), Tailandia (Chiang Mai) o la República Txeca (Praga). Ha participat en el disc Història de Catalunya en cançons 2.0 (PICAP, 2009), juntament amb d’altres músics de parla catalana, interpretant el tema La primera senyera, sobre Guifré el Pilós. Des de 2007 també escriu, coordina i produeix diferents músiques per a bandes sonores i spots publicitaris com la sintonia del programa 360 de Catalunya Ràdio o el documental Creixent sobre rodes. A finals del 2010 presenta el seu primer disc en solitari, La famosa gemma de Galveston (PICAP, 2010). Un disc escrit, arranjat i produït per ell mateix. A primers d’abril surt el videoclip del primer senzill,Escac i mat. 1.5 LA FIGURA DE CARLES SANTOS Carles Santos Ventura (Vinaròs, 1940 ) va començar la carrera artística com a pianista, posteriorment s'ha dedicat a altres disciplines creatives, com la composició musical, l'escultura, la fotografia, la poesia i la dramatúrgia. Va començar la seua educació musical formal al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, i va continuar els seus estudis a París. A finals dels anys 1960 va endegar la seua relació amb el cineasta Pere Portabella, al costat del qual va treballar en diverses pel·lícules i documentals. Així mateix el propi Santos debutà amb la direcció d'un curtmetrage l'any 1967, L'Àpat. A la dècada de 1980 va començar a dissenyar les demostracions musicals escèniques, que va iniciar a Sydney, Berlín o el Palau de la Música Catalana de Barcelona. Les seues demostracions musicals són marcades per l'extravagància, temes sexuals, i la provocació deliberada. A més de la seua producció musical, cinematogràfica i escènica, Carles Santos també és creador d'una important obra plàstica, principalment fotogràfica. Compta amb diversos premis i condecoracions, com el Premi Nacional de Composició de la Generalitat de Catalunya (1990); el Premi Ciutat de Barcelona de la Música (1993); el Premi Ciutat de Barcelona a la Projecció Internacional (1996); la Creu de Sant Jordi (1999), el Premi Nacional de Teatre (2001), Miquelet d'Honor de la Societat Coral el Micalet de València (2005). Al llarg de la seua carrera ha rebut diversos Premis MAX pels seus espectacles escènics: Hamlet, Ricard i Elena, Tirant lo blanc, etc. Un dels seus treballs més exitosos és la recreació de l'obra del poeta Joan Brossa.
emigdi |
esportiu |
dissabte, 14 de gener de 2012 | 13:42h
Els Benjamins de la UE Campredó sabien que dissabte 14 de gener era una data clau per a l'equip, ja que s'enfrontaven al líder de la categoria, el CD Tortosa Otero. Estaven imbatuts a l'estadi La Forja, tot un fort, ja que comptaven els partits per victòries. S'han presentat al partit molt concentrats, amb l'absència del porter titular Adrià Avalos, absent per motius familiars de visita al seu país, Perú. L'expectació entre els afeccionats i familiars era molt gran ja que es preveia veure un partit molt disputat a causa de la bona trajectòria dels dos equips. Els benjamins campredonencs han sortit enganxats al partit i han aconseguit marcar quan encara no es portaven 10 segons de partit. Arribar i engranar, aquest és el proverbi que retrata el succeït al terreny de joc. Durant aquest primer quart, han aguantat força bé els intents dels tortosins d'anivellar el marcador, mitjançant una defensa aguerrida i la magnífica actuació del porter, Marc Sorribes que, literalment, ho ha parat tot. El segon quart ha estat de lleuger domini visitant cosa que els ha permès avançar-se al marcador amb dos gols, tot i que no reflectia prou bé el que havia passat al terreny de joc, ja que la UE Campredó havia tingut les seues oportunitats i mai havien abaixat la guàrdia. A la represa, s'ha vist el millor de l'equip campredonenc. A la solidesa defensiva, amb un Ricard Abella estel·lar, amb un bon xut i una lluita implacable, a la seguretat magnífica que es donava des de la porteria, s'han d'afegir les excel·lents combinacions entre la davantera, amb un Damià Grau al qual mai no se li acaba el fuel, i el duet Guillem Subirats-Pau Esquerré, entenent-se a la perfecció, que han fet gaudir el públic d'allò més. La força i bon quefers dels joves jugadors va permetre la igualada, de la mà novament de Pau Esquerré, el nostre star and top scorer. Quedava encara un darrer quart apassionant, que no va defraudar ni molt menys les expectatives. La UE Campredó va posar tot de part seua i va crear nombrosíssimes jugades de gol que haurien pogut decantar el marcador a favor seu. El porter visitant va realitzar aturades de gran mèrit, mentre que la defensa forastera va actuar amb excessiva duresa en un parell d'ocasions en què van rebre la targeta groga. A dos minuts del final, van xiular un penalti a favor dels campredonencs, el qual va aturar el porter visitant, molt ben situat a la porteria. Al final, taules que deixava un bon regust de boca a tots els joves jugadors, sabedors que havien realitzat un partit extraordinari. El somriure orgullós del coach campredonenc, Raül Prats, era la viva imatge de la satisfacció per una feina ben feta. Feia més de dos dècades que no hi havia futbol base a Campredó, i enguany els resultats i el bon joc acompanyen l'equip per a satisfacció de tècnics, joves jugadors i afeccionats en general.
emigdi |
literari |
divendres, 13 de gener de 2012 | 14:13h
Aquest divendres 20 de gener, s'emetrà el vuitè programa de la nova temporada de Lletres Ebrenques, la cinquena, que dirigeixo a Antena Caro de Roquetes (96.0 fm). Comptarem amb la presència de l'historiador Joan Hilari Muñoz, de Vinallop (Baix Ebre), amb el qual parlarem de la seua trajectòria estel·lar en l'àmbit de la investigació i la recerca històrica.
Els Benjamins de la UE Campredó sabien que dissabte 14 de gener era una data clau per a l'equip, ja que s'enfrontaven al líder de la categoria, el CD Tortosa Otero. Estaven imbatuts a l'estadi La Forja, tot un fort, ja que comptaven els partits per victòries. S'han presentat al partit molt concentrats, amb l'absència del porter titular Adrià Avalos, absent per motius familiars de visita al seu país, Perú. L'expectació entre els afeccionats i familiars era molt gran ja que es preveia veure un partit molt disputat a causa de la bona trajectòria dels dos equips.