Una llengua parlada a Formentera, Calaceit, l'Alguer, Sant Julià, Elna, Campredó, Eslida i el Carxe. Una llengua rica en variants dialectals, que necessita vies de normalització en moltes parts del seu domini lingüístic.
emigdi |
poesia |
divendres, 18 de maig de 2012 | 07:32h
I
Amb el so matinal es desvetllen lluites i planys, encesa terra que enlaira anhels amb flama roja, que em fa sentir amors de llengua, passions amb tots els colors visibles, i romandre en peu davant d'adverses lleis. Una parla ancestral s'esmuny com un peix que treuen de l'aigua dolça amb vida sana. Li alteren el nom i el model d'escriure, qüestionen llur presència al dia a dia, separen la grafia amb anhel obscè, i l'escanyen arreu car els fa nosa, la clau mortuòria arriba via escola. La parla de València i de Menorca, s'enraona a Salses i Mequinensa, és ben viva als carrers de Tortosa, i agafa sons ben riallers a l'Alguer, amb el vent de llevant i amb la barca del temps.
Tanmateix, s'escriu amb majúscula literària. Arreu sorgeixen estudiosos grans, il·lustres filòlegs nascuts per tot el món mundial, espill d'un poble que exigeix llurs drets de llengua i cultura. Anys d'afanys implacables i de segles d'or literaris, amb Tirants i Ausiàs fent volar senyeres de lletres que trespassen fronteres alienes. També amb lluites ferotges d'autoodis, persones que menyspreen la llengua del poble, on viuen, treballen, mengen i respiren. Aquesta és la meua parla que m'engendra sentiments grans, que defenso amb honor i amb coratge, que a ponent fa nosa i enlairem com a emblema d'emblemes. Aquesta és la parla que em crema i m'enlaira que em sento feliç enraonant-la tostemps, i agafa horitzons del tot memorables i combat els enemics fora i a casa.
La Seu d'Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre organitza el Cicle País. Els empresaris Maria Casademunt i Andreu Bartolomé presentaran a les Terres de l'Ebre la campanya d'objecció fiscal "Diem prou!", en el decurs d'una xarrada que tindrà lloc el dia 18 de maig, a les 20.00 h, a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Tortosa (c. de Cervantes, 7). Em fa particular il·lusió ser el moderador d'aquest acte d'orgull català, ja que ha arribat ell moment de dir PROU, a tant d'espoli i a tant d'odi acumulat provinent de l'Espanya horrible de sempre.
LLIBRES DE LLEIS El llibre dels costums de Tortosa, els Usatges de Barcelona i elsFurs de València són els tres grans llibres de lleis que s'escrigueren en català durant el segle XIII. Tres magnífiques obres de la literatura catalana que demostren ja la maduresa del català escrit, a partir de la creació del corpus literari de la mà del filòsof i teòleg mallorquí, Ramon Llull. Els Usatges de Barcelona (en llatí: Usatici Barchinonae) van ser una recopilació dels Usatges que formaven el dret consuetudinari barceloní; a mesura que es feren noves recopilacions s'hi recolliren també normes jurídiques de diferents procedències que acabaren formant la base del Dret consuetudinari català. Històricament el dret comú a la Catalunya Vella es va bastir en base als Usatges de Barcelona que recollien part de la Lex Visigothorum (Liber Iudiciorum), i que tingueren una influència decisiva en el dret català. La compilació escrita més antiga dels Usatges de Barcelona data del 1173, durant el regnat d'Alfons II d'Aragó el Cast. En el període comprès entre el 1170 i 1195 es recopilaren els Usatici Barchinonae, el Liber feudorum maior i les Gesta Comitum Barchinonensium, conjunt que ha estat denominat com els tres monuments de la identitat política catalana. Els furs de València s'originen en els costums, sèrie de normes de la vida comuna i ordenació de la ciutat de València, que es van creant adaptant (però separadament) de les normes aragoneses (furs d'Aragó) i les normes de Catalunya (els Costums de Lleida i els Usatges de Barcelona). També s'incorporen als costums (o almenys no es deroga) un tribunal instaurat pels regnes moros, el Tribunal de les Aigües de València. El primer costum va ser promulgat per Jaume I el 21 de març de 1238 a Xàtiva, conferint jutges civils i criminals, així com la cambra dels jurats de València, a la recent conquerida València. Aquesta creació de lleis pròpies per a València va ser en contra de la noblesa aragonesa que volia estendre els Furs d'Aragó a València.
Litteratus El llibre dels Costums de Tortosa és el primer text jurídic i no feudal pactat entre la senyoria i el poble i un dels primers documents redactats en llengua catalana. En Pere de Tamarit, notari públic de Tortosa, i en Pere Gil, van redactar un volum conegut com Consuetudines Dertosae, que va esdevenir un dels llibres més importants de tota l'Edat Mitjana Occidental. Consta de tres-cents folis i està dividit en nou llibres i aquests en trenta rúbriques que segueixen l'estil i formes del Còdex de Justinià, tal com ens informen en els diversos estudis historiadors com Benvingut Oliver (en el seu llibre Código de las Costumbres de Tortosa) i Jesús Massip (autor del llibre La Gestació de les costums de Tortosa). Es tracta d'un formidable document històric, ja que va servir com a codi de justícia i bones maneres per a tota una població, que ha haver d'aprendre a conviure en el mestissatge cultural i religiós que comporta una terra de pas entre cristians, jueus i musulmans. Ens fa cinc cèntims de les donacions dels reis als seus súbdits en diverses cartes de població i de Franqueses, i deixa testimoni específic de la propietat de la terra i del règim que havia de regir-la.
emigdi |
campredó |
dimecres, 16 de maig de 2012 | 07:23h
Des de l'Institut Ramon Muntaner s'està coordinant durant l'any 2012 tot un seguit d'activitats per commemorar el 700 aniversari de la dissolució de l'orde del Temple, les quals estan tenint lloc arreu de diferents poblacions ebrenques com: Ascó, Ginestar, Miravet, Riba-roja d'Ebre o Campredó, totes elles amb un important patrimoni templer a reivindicar. Justament Campredó ha agafat un protagonisme ben especial i singular, atès que des de la societat civil s'hi han tirat endavant dos certàmens templers de notable interès durant el mes d'abril i maig. Primerament, la parròquia Sant Joan Baptista va organitzar les Jornades templeres a la Corona d'Aragó, que van permetre escoltar conferències de grans especialistes sobre el fet templer als antics regnes d'Aragó i de València, i als comtats i altres territoris del Principat de Catalunya, així com vam poder gaudir d'unes magnífiques exposicions explicatives. Soldevila va organitzar la tradicional jornada anual del patrimoni medieval que va incloure l'estrena de l'obra dramàtica La Caiguda dels templers, i una visita guiada de treball a la Casa del prat, a més de nombroses activitats de caire lúdic i amb una festa musical nocturna inclosa, que van fer reviure l'esplendor medieval veritablement. Totes aquestes activitats comptaven amb pressupost zero, i van ser realitzades amb coneixement de causa, màxima estima pels històrics edificis, col·laboració desinteressada d'especialistes en l'àmbit templer i molta imaginació. Massa sovint, des dels ajuntaments principals i poderosos l'excusa del cost econòmic tira en orris la realització d'activitats culturals de notable importància, malauradament. Soldevila també impulsarà l'organització d'activitats de commemoració templera a les veïnes poblacions de Tortosa i Amposta en col·laboració amb Òmnium i Amics dels castells i del nucli antic, durant les quals hi haurà una visita al poblat de Fullola i .es presentaran diversos llibres històrics,algun dels quals en el marc de la impressiva Casa del prat campredonenca, la casa gran de la Sotscomanda del Prat. I és que la societat civil s'ha de moure culturalment com a mostra de rebel·lia davant de la passivitat política. Des de Soldevila ens interessa molt especialment la promoció de la marca Campredó Templer, amb la intenció explícita d’homenatjar el patrimoni històric medieval campredonenc (Torre de Font de Quinto i Casa del Prat.). El nom implica, òbviament, una reivindicació explícita del passat templer, amb l’orgull que ens suposa disposar d’edificis de l’Orde Militar de primera importància històrica tant per a les Terres de l’Ebre com per a la resta dels Països Catalans. Creiem que cal combinar l'activisme amb l'estudi acadèmic. Ens mou l’estima pel nostre passat i pel nostre present, per les petjades que la història ha deixat al nostre terme i ens ha donat personalitat. El nostre objectiu és difondre arreu els valors patrimonials de Campredó i convertir-lo en el referent templer a les nostres comarques. De moment, ens n'estem sortint amb escreix.
Divendres 18 de maig, a les 21.30, tindrà lloc la xerrada "Les mentides de les retallades" al Casal Francesc Llop de Campredó. Hi intervindran la professora Carme Abril (Institut de Deltebre) i el professor Xavi Rodríguez (Institut Despuig, de Tortosa), en un acte organitzat per la Plataforma per l'escola pública amb col·laboració de Soldevila. Des de Soldevila volem donar el màxim suport al professorat en uns moments de grans restriccions pressupostàries en l'àmbit de l'ensenyament, que posen en perill greument el sistema educatiu català. Senzillament, se l'estan carregant! És incomprensible la política seguida per la Conselleria d'ensenyament que està desestructurant un sistema educatiu que havia funcionat prou bé durant dècades. Cal informar la ciutadania en general d'aquesta problemàtica que no només afecta el professorat i l'alumnat sinó tota la població, ja que l'ensenyament és crucial per a totes les societats, encara que el govern sembla que opini el contrari. Convidem tots els campredonencs i totes les campredonenques a un acte informatiu on cal debatre a fons el per què de retallades contra la classe obrera.
emigdi |
literari |
diumenge, 13 de maig de 2012 | 07:43h
De ben segur que Sayonara Sushi, la primera novel·la de Raül Romeva (eurodiputat d'ICV), no pot deixar indiferents els i les lectors/es amants tant de la intriga com de la reivindicació. Li coneixia prou bé la seua faceta com a assagista, actiu blocaire, fins i tot alguna incursió en la narrativa curta o la poesia, però aquest cop el polític català més apassionat de l'escriptura i la comunicació ha decidit fer el pas envers el gènere novel·lístic. No deixa de ser un pas arriscat i no absent de probable crítica dura, atès que l'autor és un nouvingut a aquest gènere i porta un bagatge polític al darrera àmpliament conegut. Llavors, el perill de l'acusació de dogmatisme en els seus postulats, o d'aprofitament de la popularitat personal per conrear el gènere literari de masses per tal d'alliçonar el públic potencial és fàcil que arribi, més quan ens trobem davant d'un expert polític que ha arribat a dominar la temàtica que denuncia en l'argument d'aquesta novel·la a partir de milers de reunions d'alt nivell dintre dels màxims estaments polítics europeus. Crec sincerament que se n'ha sortit en escreix quant a l'elaboració d'una trama molt ben trenada, i amb un estil força amè que ens enganxa des del principi, en una mena de thriller en el qual les aventures i les incògnites van sorgint per tot arreu ara i adès. És obvi que la intencionalitat primera de l'autor era la de narrar tot un seguit de reivindicacions socials i ecològiques que el preocupen personalment en la seua tasca professional. És a dir, va intentar donar contingut de ficció a tot un conjunt d'ideals que ell defensa aferrissadament en la vida real, i dels quals en fa bandera tostemps en articles de no-ficció i en la seua activitat pública. Romeva pretén homenatjar igualment una actitud humana de fermesa i amb valors insuperables. El missatge és força clarificador: cal un esforç personal intangible per sortir-te'n en tot moment malgrat les dificultats que et caiguin al damunt. La intel·ligència, la constància, la curiositat són l'espill del savoir faire de les persones, les qualitats que marquen l'èxit d'aquella aventura personal que vols que sigui un èxit. I una denúncia que ix del cor: davant de l'evidència que els recursos naturals estan en extrem perill, cal aturar aquest procés macabre de devastació. La protagonista principal, la Paula, una periodista agosarada i valenta, esdevindrà l'heroïna a redós de la qual van apareixent totes les incògnites. A partir de l'aparició televisiva d'una notícia, massa habitual malauradament, uns immigrants il·legals que havien estat rescatats prop de Malta per un vaixell de pesca, va tenir la sàvia intuïció que darrera d'aquell fet dissortat podia haver-hi un escàndol de pes. Una volta ja situada a la menuda illa del Mediterrani, la trobada amb l'eurodiputada verda Kira accelerarà tots els esdeveniments. La denúncia contra la màfia que controla tot l'entramat de la pesca de la tonyina roja, amb el plat japonès sushi com a emblema, agafarà embranzida.
La investigació els ha de portar forçosament a anar lligant caps. Hi ha connexions evidents entre els propietaris del vaixell dels immigrants del naufragi i els estaments oficials de la pesca mundial. Per fer més emotiva la situació encara, s'embarquen en l'històric vaixell Rainbow Warrior, de l'associació Greenpeace, mentre periodista i eurodiputada estableixen una història d'amor passional i de desig mutu. Sayonara sushi és, indubtablement, una narració de condemna de la corrupció a les altrs institucions i de denúncia de la proliferació de màfies que destrueixen els recursos naturals i potencien una mena d'esclavatge humà modern al segle XXI.
emigdi |
literari |
dissabte, 12 de maig de 2012 | 00:46h
Yannick Garcia se'ns descobreix com a un excel·lent constructor de personatges en el seu primer recull de contes, Barbamecs, guanyador del darrer premi de narrativa Vila de l'Ametlla de Mar, el qual ha estat publicat per Cossetania Edicions.
A través de 8 històries d'una llargària i estructura semblant, fa ús de la seua bona capacitat descriptiva per posar el i la lector/a davant de situacions versemblants, amb personatges del dia a dia, els i les quals mostraran problemàtiques profundes i diferents en tot moment per tal d'afrontar la quotidianeïtat. Cap veu se'ns presentarà com a repetitiva, sinó que àvidament anirem experimentant noves situacions que ens sorprendran i ens faran identificar profundament amb el personatge en qüestió. La incomunicació de la societat és implícita, la qual converteix els humans massa sovint en un número, un número que no se n'acaba de sortir perquè desconeix els mitjans per tirar endavant. La incògnita és justament un dels leit motivs de l'obra, la qual facilita la lectura i motiva el i la lector/a amb l'anhel intrínsec d'arribar al final. Els contes compten amb una estructura tradicional (inici, nus, desenllaç), però aconsegueixen fer viure l'acció amb total intensitat. Yannick pretén enganxar-nos de bon principi mitjançant l'ús d'alguna frase colpidora que causarà alguna estranyesa motivadora. No ens situa davant d'un vocabulari extremadament elaborat, tot i que es mostra extremadament líric en cada narració i se'ns retrata com a un magnífic coneixedor del llenguatge. Tampoc no podem parlar d'originalitat extrema quant a la conclusió, però sí del fet que el narrador ens ofereix una frase alliçonadora per forçar la nostra capacitat pensativa i és un dels millors valors del recull. L'amposti Yannick Garcia (1979), traductor i interpret per la UPF, se'ns va descobrir en el món literari amb el poemari De dalt i de baix, guanyador del premi Gabriel Ferrater de poesia de 2003, el més ben dotat de la literatura catalana. Ha realitzat igualment nombroses traduccions literàries i de caire professional, la qual cosa li ha donat un important bagatge en el domini de l'idioma. Amb Barbamecs ens demostra la seua categoria literària a través d'uns contes que no et deixen indiferent i que poden arribar a ser vibrants. A la vegada, molts dels paràgrafs de les narracions estan carregats de didacticisme. Els personatges van exterioritzant la seua problemàtica interna, mentre que nosaltres som plenament sabedors que la solució definitiva no serà idíl·lica. És aquesta problemàtica la que ens transporta a un univers literari carregat d'intriga i de qualitat narrativa.
En conclusió, un recull amb excel·lència que esdevé una bona aportació al gènere.
emigdi |
literari |
divendres, 11 de maig de 2012 | 07:18h
L'escriptor Jesús M. Tibau llegeix en el següent vídeo uns paràgrafs de la novel·la Dies d'anhels,que vam escriure el 2009 conjuntament amb l'ampostí Rafel Duran. http://www.youtube.com/watch?v=8NkCGXcvKUc
Divendres 11 de maig, a les 19 hores, tindrà lloc la presentació del llibre Contes Àrabs, de Nassira el Hadri, a la biblioteca Josep Escudé de Santa Bàrbara (Montsià). És un acte que coorganitzem Òmnium Cultural Terres de l'Ebre en el marc de les Jornades culturals de la població. M'encanta el fet de poder participar en la presentació d'un recull de contes a reivindicar. L'autora, Nassira El Hadri, és natural de les terres del Nordàfrica. L'elaboració del recull arriba a partir del treball de recerca per a alumnes de segon de batxillerat quan estudiava a l'Institut Sales i Ferré d'Ulldecona (Montsià). Aquest treball va ser premiat en diversos certàmens estudiantils arreu de Catalunya, l'estat i Europa. Compta amb una introducció sobre la literatura de tradició oral a la seua regió d'origen. Nassira és estudiant de dret a la URV.
emigdi |
literari |
dimecres, 9 de maig de 2012 | 08:44h
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) va ser un dels més influents ideolegs de la catalanitat. L'aforisme grec "és la mesura de totes les coses" ens serveix a la perfecció per a introduir la figura de l’influent assagista que va marcar la pauta del catalanisme al País Valencià i a la resta dels Països Catalans durant diverses dècades. Aquest any 2012 es compleixen tot un seguit d'efemèrides a redós de la seua persona, obra i llegat ideològic: 90 anys del seu naixement, 50 de la publicació de Nosaltres els valencians, 30 del seu famós discurs en favor de la unitat de la llengua a la plaça de bous de Castelló de la Plana, i 20 del seu traspàs. La figura de Fuster continua enlairant tota mena de passions i d’odis, a causa del seu ideari clar que ha estat de difícil adscripció dintre d’una Catalunya, amb part del catalanisme polític inclòs, lliurada des de la nefasta Transició al regionalisme provincial, i un País Valencià carregat de dubtes sobre la seua identitat, al qual se li ha canviat impunement el nom de terra i llengua, la senyera i altres símbols identitaris comuns.
Fuster va ser, per damunt de tot, un patriota català, lliurat en plenitud a la investigació literària, cosa que li va permetre abraçar diverses àrees del coneixement: lingüística, assaig, història o filosofia. És indubtablement l’assagista nacional més influent de tot el segle XX. Format durant la postguerra, va rebre la tradicional educació feixista i va conèixer de prop els grups juvenils que instruïen en la formació de l’esperit nacional espanyol. Ja en edat adulta, i com a proba evident d’una personalitat molt forta i d’intel·lectualitat permanent, es va desmarcar totalment de les influències rebudes i va projectar tot el seu ideari envers la recuperació cultural i cívica de tots els territoris dels Països Catalans, mot que justament ell va instaurar. Va convertir-se en l’autèntic referent de la cultura catalana als anys 1960, una persona a escoltar i a seguir que va comptar amb molts deixebles i adeptes. Va sofrir l’exili interior, aquells ciutadans que volgueren recuperar la catalanitat dintre d’un règim genocida i aliè al pluralisme cultural, i va ser un dels recuperadors de la veu dels literats de l’exili exterior. El col·lectiu polític juvenil, Maulets Terres de l'Ebre, ha estat qui ha aixecat la veu per tal de continuar reivindicant la figura de Fuster, el mestre de mestres en la catalanitat, en organitzar diversos actes de commemoració de les efemèrides anteriorment esmentades. En el marc de la Fira literària Joan Cid i Mulet, a l'EMD de Jesús, va emetre's un emotiu i didàctic documental sobre la seua vida, que va coincidir amb la visita a Tortosa d'alumnes de Filologia Catalana de la URV i de la Universitat d'Alacant. Posteriorment van convocar els premis de literatura social Joan Fuster, en la modalitat de poesia, prosa i assaig, que es van lliurar al Casal Panxampla el primer cap de setmana de maig. L'acte va concloure amb una actuació musical del grup tarragoní, Ai Carai.
Cal felicitar l'organització d'activitats culturals i reivindicatives com aquesta. Els partits polítics tradicionals han abandonat l'activisme cultural i social, amb la qual cosa felicito el fet que un grup alternatiu com els Maulets s'interessi per organitzar un acte cultural de nivell i reivindicant un dels grans intel·lectuals catalans del segle XX, l'ideari del qual és totalment d'actualitat. Sóc fusterià, m'hi declaro tostemps, i vull donar testimoni de la campanya llençada amb el nom de Nosaltres els fusterians.
Homenatge a Joan Fuster en el 50è aniversari de Nosaltres, els valencians
Enguany fa 50 anys de la publicació de Nosaltres, els valencians. Aquesta obra, la més influent de les que va publicar Joan Fuster, va esdevenir un estímul crucial per a l'arrencada d'iniciatives de construcció nacional en clau integradora: en clau de Països Catalans. Aquesta data no podia passar per alt, i menys encara si coincidia amb el 90è aniversari del naixement del suecà, els 20 anys de la seua mort, i els 30 del famós discurs del 25 d'abril a Castelló en que va dir frases tan recordades com: O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble.L'Assemblea de Maulets de les Terres de l'Ebre hem organitzat un seguit d'actes i un concurs literari per recordar-ho. El primer, va tenir lloc en el marc de la Fira Literària de Jesús, i va consistir amb el passi del documental "Ser Joan Fuster", un recorregut cronològic per la biografia de l'escriptor i assagista valencià, així com un col·loqui sobre la figura de Joan Fuster. El següent acte es va celebrar el passat dissabte 5 de maig. Va consistir en un sopar literari al Casal Popular Panxampla de Tortosa, que va servir per fer el lliurament dels premis a les tres categories -assaig, narrativa i poesia- del Certament de Literatura Social Homenatge a Joan Fuster, en el qual han participat una vintena de persones de tots els Països Catalans.
Els guanyadors van ser: en la modalitat d'assaig, Emigdi Subirats Sebastià, de Campredó, amb l'obra Joan Fuster, un català de Sueca; per altra banda, Núria Gil Bordes de Vinaròs, amb el seu recull de poemes es va endur el premi de poesia; finalment, Maria Pallarès Valero, del barri de Torreforta de Tarragona, es va endur el primer premi de narrativa amb la narració A Temps, modalitat que va contar amb un accèssit, donada la gran qualitat de les obres, on es va premiar a Joan Barnet Gabanyach, de Cabrils (el Maresme) amb el relat A Babilònia. El premi consistia en un llibre de Joan Fuster, un diploma i la publicació de les obres premiades a la revista dels estudiants de Filologia Catalana de la URV, així com al web de la campanya en homenatge a Joan Fuster (http://fuster.maulets.org/). Finalment, i per concloure l'acte, va tenir lloc un concert del grup tarragoníAi Carai! Des de l'Assemblea de Maulets de les Terres de l'Ebre valorem molt positivament la participació i la qualitat de les obres presentades al concurs, i esperem que els actes d'homenatge a Joan Fuster hagin servit per contribuir a avançar en la construcció dels Països Catalans.
La Unió Esportiva Campredó ha assolit l'ascens a tercera catalana per primer cop en la història. Tota una fita!!! Cal felicitar tots/es els i les responsables d'aquest gran èxit esportiu de l'entitat, dirigida per en Manel Àlvarez, que han realitzat una temporada memorable que els ha portat a ser líders de la lligueta de promoció d'ascens. A més, després de més de dos dècades, s'ha recuperat el futbol base en categories benjamí i prebenjamí, mentre que la temporada que ve es donarà cabuda als alevins i patufets. L'entitat compta amb una trajectòria de meś de 75 anys, amb intervals d'aturada futbolística. Els millors jugadors que han lluït la camiseta han estat Josep M. Príncep i Martí Labòria, que van arribar a defensar la camiseta del CD Tortosa a 3a Divisió als anys 1960 i 1970 respectivament. Fa uns mesos, en motiu del 75è aniversari de l'entitat, vaig publicar tot un seguit d'apunts sobre la història del club.
PD. El meu fill, Guillem, és el sisè començamt per la dreta de la línia inferior.
emigdi |
literari |
diumenge, 6 de maig de 2012 | 09:51h
Censura i polèmica, reconeixement literari
Als anys 1960 bona part del seu ideari havia de portar agudes polèmiques. La Dictadura va implantar la censura com a línia oficial de control ideològic. La catalanitat sense embuts de Fuster i els seus ideals havien de xocar frontalment amb l’ideari franquista, perseguidor implacable de qualsevol signe de catalanitat. Els seus escrits a Correo Catalán no passaren desapercebuts, tracta especialment temes vinculats al territori valencià i fa reflexions de pas de caire polític i cultural. Es consolida com a assagista compromès amb la terra i amb el temps que s’estaven vivint.
El 1962, amb la publicació de Nosaltres els Valencians (premi Lletra d’or de 1963) fa un pas endavant considerable en la seua idea de promoure la reconstrucció nacional valenciana dintre del marc dels Països Catalans. La influència del seu llibre va ser immensa i va remoure la consciència nacional valenciana. Va comptar amb notables seguidors, sobretot entre els mestres i la gent de cultura que el defensaren aferrissadament.
Seguirà amb una obra molt diversa (dietaris, aforisme, columnisme), mostra d’intel·lectualitat global. Però incideix molt especialment en l’àmbit identitari. Amb Qüestió de noms, renova la polèmica sobre la identitat valenciana i el marc cultural català. L’anomenada Batalla de València havia esclatat i els sectors anticatalans trobaren espai obert per contrariar la cultura de la terra i abraçar l’espanyolisme més acèrrim.
La Batalla de València esclatava en un moment d’intensitat de la catalanitat. Els setge Jutges impulsaven la Nova Cançó i esdevenien un problema greu per al règim. Va fundar-se Òmnium Cultural, com a protesta contra l’agressivitat espanyolista i uns intel·lectuals i estudiants es tancaven al Convent dels Caputxins de Barcelona, per demanar drets sindicals i estudiantils. La campanya Volem bisbes catalans havia de sacsejar els fonaments del franquisme.
Se li va concedir el Premi d’honor de les lletres catalans justament l’any en què traspassà el dictador i, teòricament, passaven a la història les llargues vacances del silenci. Aquesta cèlebre frase de l’intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982) dóna testimoniatge del silenci en què va haver de viure la catalanitat durant quatre malaurades dècades. El guardó rebut premiava una trajectòria amplíssima d’estudis sobre els grans clàssics catalans: Isabel de Villena, Ausiàs March, Roís de Corella, Sant Vicent Ferrer, i d’altres grans autors del segle XX com Espriu, Salvat Papasseït o el sempre controvertit Josep Pla.
Va viure amb il·lusió i controvèrsia el seu període com a professor d’Història de la llengua catalana a la Universitat de València, on posteriorment es doctoraria i obtindria una càtedra. Va rebre el 1983 la Medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i se l’investia doctor honoris causa per diverses universitats catalanes. Tots aquests reconeixements institucionals i acadèmics no estaven al marge de fets greus que contrariaren greument la persona de Joan Fuster. L’11 de setembre de 1981 un grup violent anticatalà va col·locar un artefacte a la seua casa que va destruir parcialment la seua immensa biblioteca. Per a vergonya col·lectiva, i a causa dels condicionaments polítics de moment, aquest gravíssim atemptat va quedar impune, i va ser força silenciat per la premsa valenciana ja carregada d’anticatalanitat.
Tot i formar part de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consell Valencià de cultura, de Biblioteca Valenciana, de l’Institut Valencià de Filologia, i ser promotor d’Acció cultural del País Valencià, durant els darrers anys de la seua vida va sofrir una mena de desterrament intel·lectual. La seua figura no cabia dintre d’una Transició on la catalanitat i el poder polític català havia de perdre un llençol a cada bugada. Els homenatges a títol pòstum no modifiquen una greu discriminació per ideari polític, que va apartar Fuster dels centres d’impuls cultural i que va permetre instaurar el blaverisme, l’anticatalanitat, com a model cultural del País Valencià, canviat de nom.
Fusterianisme i fusterians
Ens trobem en un moment de revisió profunda del fusterianisme. Durant alguns anys el catalanisme polític havia abraçat altament l’ideari fusterià. A partir del 1980, amb la instauració de l’Espanya autonòmica i l’aposta per la regionalització de l’estat, la catalanitat va quedar atrapada al bell mig d’aquest esperit autonòmic que, en bona part, havia de separar el fet català entre Alcanar i Vinaròs.
Fuster era un intel·lectual molt incòmode per al regionalisme. A Catalunya, sota el mandat del Molt Honorable Jordi Pujol, la intel·lectualitat catalanista que defensava els Països Catalans quedaria postergada a partir de 1984. L’esquerra estava també atrapada per l’internacionalisme espanyolista més tronat. Fuster ho definia clarament: L'esquerra "espanyola" fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l'extrema dreta. En una altre cèlebre frase va declarar: L'esquerra "espanyola" s'ha caracteritzat sempre per la seva innocència, i pel seu "espanyolisme" rabiós. Fuster tenia clar que hi ha catalanistes perquè hi ha espanyolistes, i en féu fe de vida. Les seues cèlebres frases havien creat escola i no tenien cabuda dintre d’un àmbit polític que s’havia destacat per l’acceptació d’un orde establert imposat constitucionalment i que deixava enrere ideals de Països Catalans.
La defensa de la unitat de la llengua catalana va ser implacable en el seu ideari. No és que la llengua dels valencians sigui semblant a la catalana, és que és la mateixa. Al seu opuscle Ara o mai declarava: Ha de quedar clar que el valencià - el català que parlem al País Valencià - és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida, ens la volen acorralar al reducte folklòric; i no, aquí hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua. O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.
Fuster romania en peus, es negava a ser engolit pel moment polític, vivia amb amargura suprema totes les claudicacions de la dècada de 1980. Lluitava contra la ignorància, es declarava fart d’haver de demanar perdó per existir. El poble nosa volia rebel·lió contra tots aquells que havien fet de la ignorància un argument. Ser perseguit és ja una victòria, pronuncià, i Joan Fuster rebia persecucions arreu ja que la catalanitat sobrava arreu. Considerava Espanya com una única ideologia que necessitava detergents ideològics. Els nacionalistes catalans ho eren en tant que els espanyols gairebé ens hi obligaven. No podíem deixar de ser-ho.
Joan Fuster
La figura de l’intel·lectual de Sueca pot quedar resumida amb el seu nom. Com ell mateix apuntava, hi ha qui neix per ser mestre o paleta, ell va néixer per ser Joan Fuster. Es tracta d’un dels grandíssims intel·lectuals del segle XX a casa nostra, que ha rebut lloances i crítiques, però que ha marcat un camí. El gran problema és que el camí fusterià és justament oposat a la via política constitucionalista imperant.
Durant el 2012 celebrarem diverses efemèrides al voltant de la persona i la figura de Fuster. Va ser per damunt de tot un català que mai no va voler acceptar que s’havia d’agenollar davant de cultures alienes i poders polítics alienadors. El seu afany catalanista va portar-lo a viure amb gran amargura la mancança d’una ruptura real amb la dictadura i amb l’espanyolisme consegüent. El Molt Honorable President Lluís Companys havia pronunciat en un discurs uns mots semblants a: Totes les causes del món tenen molts defensors, per defensar Catalunya només estem els catalans. Joan Fuster, un gran intel·lectual nostrat, es manifestava de manera semblant: Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Hauríem de tenir ben present el sentit d’aquesta històrica frase...
emigdi |
literari |
diumenge, 6 de maig de 2012 | 01:09h
Aquest dissabte 5 de maig s'han lliurat els premis de literatura social Joan Fuster, que atorguen els Maulets Terres de l'Ebre, en la modalitat d'assaig, de poesia i de narrativa. Justament en la primera d'aquestes modalitats ha estat premiat el meu treball Joan Fuster, un català de Sueca. El guanyador del premi de narrativa ha estat Joan Vernet, mentre que la guanyadora de poesia Núria Gil, de Vinaròs. Sóc fusterià, m'hi declaro tostemps, i per suposat m'ha emocionat aquest modest premi per la simbologia que comporta i perquè porta el nom del mestre de mestres de la catalanitat. Abans del lliurament de premis s'ha celebrat un sopar al Casal Panxampla de Tortosa amb la presència dels i de les membres de la mesa nacional de Maulets, amb un bon ambient i menjar de la terra. Ha conclòs la vetllada una recital del grup tarragoní de música popular, Ai Carai.
Joan Fuster, un català de Sueca
Joan Fuster és la mesura de totes les coses, aquest aforisme grec ens serveix per a introduir la figura de l’influent assagista de Sueca (Ribera), un dels ideòlegs més ferms de la catalanitat. Nascut el 23 de novembre de 1922 i traspassat prop de complir els setanta anys el 21 de juny de 1992, ha passat a la història molt especialment per la publicació del llibre Nosaltres els valencians, el qual va marcar la pauta del catalanisme al País Valencià i a la resta dels Països Catalans durant un parell de dècades.Enguany es compleix justament 90 anys del seu naixement i 20 del seu traspàs. La figura de Fuster continua enlairant tota mena de passions i d’odis, a causa del seu ideari clar que ha estat de difícil adscripció dintre d’una Catalunya, amb part del catalanisme polític inclòs, entregada des de la nefasta Transició al regionalisme provincial, i un País Valencià carregat de dubtes sobre la seua identitat, al qual se li ha canviat impunement el nom de terra i llengua, la senyera i altres símbols identitaris comuns.
Assagista i intel·lectual
Fuster va ser, per damunt de tot, un patriota català, lliurat en plenitud a la investigació literària, cosa que li va permetre abraçar diverses àrees del coneixement: lingüística, assaig, història o filosofia. És indubtablement l’assagista nacional més influent de tot el segle XX. Format durant la postguerra, va rebre la tradicional educació feixista i va conèixer de prop els grups juvenils que instruïen en la formació de l’esperit nacional espanyol. Ja en edat adulta, i com a proba evident d’una personalitat molt forta i d’intel·lectualitat permanent, es va desmarcar totalment de les influències rebudes i va projectar tot el seu ideari envers la recuperació cultural i cívica de tots els territoris dels Països Catalans, mot que justament ell va instaurar. Va convertir-se en l’autèntic referent de la cultura catalana als anys 1960, una persona a escoltar i a seguir que va comptar amb molts deixebles i adeptes. Va sofrir l’exili interior, aquells ciutadans que volgueren recuperar la catalanitat dintre d’un règim genocida i aliè al pluralisme cultural, i va ser un dels recuperadors de la veu dels literats de l’exili exterior. Cal tenir sempre present que la flor i la nata de la literatura catalana estava repartida en autèntiques colònies culturals arreu del món: Mèxic, França, Xile, Veneçuela, Argentina, etc.
Formació periodística i literària
En poc més de vint anys ja escrivia a Las Provincias, un històric rotatiu fundat pel gran Teodor Llorente, poeta de la Renaixença, que ha tingut al llarg dels anys una línia editorial molt diversa, que malauradament l’ha portat a abraçar el blaverisme. Les seues crítiques literàries, a partir del primer article en català, Vint-i-cinc anys de poesia valenciana, van convertir-lo en tot un referent literari i li va obrir les portes de bat a bat de les influents revistes catalanes publicades a Mèxic. La nostra revista i La nova revista, vinculades a la figura d’Avel·lí Artís Gener “Tísner”, i Pont blau, dirigida per Vicenç Riera Llorca, eren publicacions referents, que van aconseguir treure la literatura catalana de la clandestinitat. Van especialitzar-se en la crítica literària i la ploma de Joan Fuster es va convertir en estel·lar.
Advocat de professió, va formar part de nombroses empreses periodístiques tant de València com de Barcelona, els dos centres culturals de la catalanitat: Verbo, Levante, La Vanguardia, Destino, El Correo Catalan. Les dures disputes entre literats exiliats i els qui volien obrir una escletxa de llum dintre de la foscor de la dictadura el van agafar al bell mig.
Els seus primers lligams intel·lectuals el porten a la tertúlia de dimarts amb el poeta Xavier Casp, amb el qual anys a venir entaularien una enemistat duradora que va portar Casp a convertir-se en el blaver major del regne i deixar de ser la gran esperança de la poètica catalana de postguerra. Paral·lelament agafa relació amb Josep Carner, Riera Llorca i resta del cercle intel·lectual resident a Mèxic. A partir del seu primer article a La nova revista el 1950, València en la integració de Catalunya, ja posa el crit al cel sobre la concepció regional de Catalunya i l’aïllament respecte a altres territoris del domini lingüístic nostrat. Poc després a la històrica editorial de Bartomeu Costa Amic, a Ciutat de Mèxic, publicaria l’opuscle La literatura catalana a la Renaixença, que l’enlairaria com un dels ponents literaris del moment. És un període de notable activitat durant el qual va entaular una fervorosa amistat amb els grans coneixedors i savis de la literatura catalana: Joan Triadú, Joaquim Molas i Albert Manent, un dels grans especialistes precisament en la literatura de la Diàspora.
Va interessar-se per la història i, sobretot, per la prosa assagística. Publicava a Mallorca sota l’aixopluc del filòleg Francesc de Borja Moll, era molt acceptat per la intel·lectualitat exiliada, i s’havia guanyat la intel·lectualitat literària del Principat.
Havia publicat poesia (Sobre Narcís (1949), Ales o mans (1949), Terra en la boca (1953) i Escrit per al silenci (1954), una poètica existencialista a causa de les preocupacions del moment històric en què vivien. Mai es va considerar poeta, però. La seua poesia no ha estat gaire analitzada i ha caigut en el pou de l’oblit.
emigdi |
literari |
divendres, 4 de maig de 2012 | 09:59h
Dijous 3 de maig vaig tornar a ser un dia literàriament molt motivador en tenir l'oportunitat d'impartir una classe-conferència al Màster de Llengua i literatura Catalana a la Facultat de lletres de la Universitat Rovira i Virgili a Tarragona. És el quart cop que em conviden a parlar de literatura ebrenca a l'esmentat màster, per invitació del professor falsetà del departament de Filologia Catalana, Xavier Rull. M'encanta el contacte amb l'àmbit universitari, amb l'alumnat i el professorat, atès que demostren un gran interès per la matèria i moltes ganes d'ampliar coneixements. El fet de parlar dels nostres grans autors de principis del segle XX i finals del XIX a Tarragona, fora de les contrades ebrenques i ilercavones, és un altre element de motivació absoluta. Francesc Mestre i Noé, Mn. Manyà, Mn. Joaquim Garcia Girona, Joan Manuel Borràs i Jarque, Salvador Estrem i Fa, Sebastià Juan Arbó, Artur Bladé i Desumvila, Maties Pallarés, Joan Povill i Adserà, Joan Cid i Mulet, Mn. Tomàs Bellpuig.... i les revistes La Riuada (Móra d'Ebre), Priorat (Falset), Terra nostra (Alcanar), Vida tortosina (Tortosa) i El llamp (Gandesa), van ser els protagonistes de la meua conferència, la qual havia preparat a consciència i amb la meua estima habitual per les nostres lletres i la nostra llengua. He de ressaltar el fet de la presència de dos noies d'altres països, una d'Alemanya i una de Romania (ningú hem de considerar estranger... i menys si té interès per la nostra cultura i els nostres costums). L'interès per la nostra llengua i cultura arreu del món va creixent, i la presència de l'alumnat de l'Erasmus a les nostres universitats és veritablement enriquidora. Dóna goig poder comptar amb alumnat d'altres països als quals exposar-los d'una manera amena el fet literari català. També vaig comptar entre l'alumnat amb la presència de l'amic Jaume Llambrich, editor de publicacions de la URV, i Tomàs González, antic professor de l'escola Port rodó de Campredó i fill d'Alberic (Ribera baixa). Algunes alumnes em van demanar informació diversa sobre temes literaris ebrencs, la qual ja he enviat ràpidament. El professor Rull ens va fer obsequi de 7 llibres sobre lingüística i literatura, editats a la URV, cosa que sempre em satisfà d'allò més. Jo també havia obsequiat l'alumnat amb diversos llibres del Concurs de Treballs de Recerca per a alumnes de 2n de batxillerat, que editem a la Fira literària Joan Cid i Mulet a l'EMD de Jesús. Concretament, Gèminis de Verònica Hernàndez, i La misogínia i Sexe en època dels romans, de M. José Trujillo i Xavier Lluís, els dos darrers guanyadors. D'altra banda, ja tenim enllestit el programa del curs de la UETE-URV sobre la implantació del fabrisme a les comarques centrals dels Països Catalans, que comptarem amb la presència de l'esmentat professor Xavier Rull, del professor reusenc Xavier Ferré i d'Òscar Pérez, tècnic de normalització lingüística de l'ajuntament de Sagunt (Camp de Morvedre).
emigdi |
literari |
divendres, 4 de maig de 2012 | 08:58h
Avui divendres 4 de Maig, a les 19.30 hores, se celebrarà la presentació de l'XI Volum de les Obres Completes d'Artur Bladé i Desumvila a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, que anirà a càrrec d'Artur Bladé i Font (el seu fill), Xavier Garcia (comissari de l'edició) i Emigdi Subirats. Inclou els llibres: La Geografia espiritual de Catalunya i Francesc Pujols per ell mateix, sobre el famós filòsof catalanista. Sempre és un plaer participar en la presentació d'aquest nou volum, editat per Cossetània, d'un dels meus mites literaris, un dels grans memorialistes de la literatura catalana, fill de Benissanet (Ribera d'ebre). La publicació de les Obres Completes va ser una iniciativa que va sortir en el marc del centenari del seu naixement el 2007.
Ampliar...
