Entre el Túria i el Ridaura

Amb aquest acabe les relectures de confinament. La història de l’aventura catalana a Orient amb els seus clars i les seues ombres (però considerades coses normals en aquella època). Es nota que l’autor és militar, ja que reserva un capítol final a parlar de les tàctiques de guerra dels almogàvers i el seu ús de la infanteria, tant desprestigiada en aquella època de cavallers. Tampoc recordava que l’autor havia estat ministre francès del regim de Vichy, jugador de l’USAP, i sembla que totalment contrari a la professionalització de l’esport i sobretot del rugbi a XIII. En acabar la guerra va ser jutjat i condemnat a l’exili, però sembla que va demostrar que havia col·laborat amb la resistència i la condemna va ser anul·lada. Crec que tots aquest fets es noten en la manera de narrar l’aventura dels almogàvers.Va nàixer a Portvendres, però el llibre el va escriure en francès.

Continuem confinats i com no tic cap novetat, continue rellegint els llibres de història que tinc per casa. Ara si que seguisc cronològicament a l’anterior i toca aquesta replica que Ferran Soldevila fa al seu venerat mestre Ramon Menéndez Pidal i la seua visió unionista (diríem ara) dels fets ocorreguts des de la mort de Martí l’Humà fins al Compromís de Casp, i el canvi de dinastia a la Corona d’Aragó.
Capítol a capítol va desmuntant totes les interpretacions de Menéndez Pidal i demostra que de “autodeterminación de un pueblo” no hi havia res, que era un clar complot ordit entre uns quants (començant pel Papa de Peníscola) per donar la corona a Ferran d’Antequera en contra de Frederic, el net del rei, i sobretot de Jaume d’Urgell.
Personalment, m’agradaria, i després d’haver passat les festes de Sant Vicent, que molts valencians que l’estimen tant, sàpiguen quin paper va fer el “sant” en aquest afer; potser no l’adorarien tant.

Per cert, he llegit que al 2009 varen trobar l’original desaparegut de l’acta on Martí l’Humà fa les seues darreres declaracions, que molts consideraven desapareguda, i així pretenen demostrar la veracitat d’aquestes declaracions i així afavorir la versió Antequerista. Jo pense totalment el contrari,tots els fets previs i la pregunta totalment tendenciosa que es fa a un moribund, que només pot contestar amb un monosíl·lab, el famós Hoc, encara refermen més, en la meua opinió, la conspiració que hi havia al voltant del rei, per evitar que Jaume d’Urgell pogués exercir de rei, ja que era Governador general dels Regnes.

Confinats a casa, una opció és rellegir llibres, i jo estic fent-ho amb els d’història o semblants. Després de reviure les Gestes, Desclot, Pere el Gran i Sicília, faig un salt en el temps i passe a un Pere posterior: Pere el Cerimoniós o el del punyalet, els seu fills i l’extinció del casal de Barcelona, que porta al Compromís de Casp i la nova dinastia dels Trastàmara.
Aquest llibre forma part d’una col·lecció de l’editorial Vicens-Vives per donar a conèixer la història de Catalunya a través de les biografies dels personatge més destacats.

Continue rescatant llibres que tinc per casa, degut al confinament. Ara toca aquesta petita història sobre la pirateria al nostre país.
De Pirates sempre hi ha hagut, que no recorda els de Ben-hur? I al nostre país també, tenint la seua època més important a partir del regant de Pere el Gran fins l’obertura dels nous mercats a Amèrica, quan l’activitat dels corsaris i pirates es trasllada al Carib. Aquesta activitat va ser fomentada per les autoritats de l’època sobretot per perjudicar als competidors comercials d’altres països, i en aquest aspecte, ningú es salva.

Després de llegir al cronistes de l’època ara mirem la versió dels historiadors moderns. Aquesta és un treball més divulgatiu de cara al públic en general, que no un treball historiogràfic, o és que cal recordar el paper divulgatiu que feia l’Oriol des de la ràdio!
En poques pàgines ens dona una visió més realista del regnat de Pere el Gran i a més posant-lo dins del context internacional de l’època, cosa que els cronistes medievals no fan ( o no podien fer?). De tota manera el paper dels reis de França i els Papes, en la meua opinió, deixa molt que desitjar.

Després de recuperar les Gestes del Comtes de Barcelona i Reis d’Aragó i el Libre dels reis continue amb una de les quatre cròniques (l’única que tinc, també cal dir-ho), la de Bernat Desclot on ens narra principalment els regnats d’Alfons el Cast fins a Pere el Gran, centrant-se principalment en aquest darrer. La Crònica ja és més objectiva que les altres dues anteriors i intentat centrar-se més als fets, però no pot evitar de quan en quan prendre partit pel comtes catalans, i sobretot de Pere el Gran, intercalant alguna llegenda pel mig o enaltint la seua figura enfront la dels seus enemics, cosa que amb les francesos, estic prou d’acord.

“Ací fineix lo llibre del rei Per, dels bons feits d’armes que ell féu sobre sarraïns e altres gens, e com morí”.

Gestes o potser la propaganda política de l’època per reforçar el paper central i dominant del casal de Barcelona?

Engrandit el que interessa,amagant el que no agrada i inventant-se alguna llegenda pel mig. Però és clar, tots els països tenen dret a una llegenda fundadora. Ara, hem de saber separa la realitat de la ficció o aleshores caurem en el mateix error que critiquem als nostres veïns.
Molts segles després John Ford va fer dir a un dels seus persontatges: “This is the West, sir. When the legend becomes fact, print the legend”. Escriu-la, però sabent que aquesta llegenda ve d’una realitat.

Rellegint alguns dels llibres que tinc per casa, ara li toca a aquesta faula de la nostra literatura medieval, on el savi mallorquí explica com com s’haurien de comportar els diferents estaments que formaven la societat de la seua època. No la vol desestructurar de dalt a baix, només vol que les seues parts es comporten dins de l’ètica cristiana i cavalleresca del moment, ja que sembla que alguns ho han oblidat i se n’estan sortint d’aquest camí, que ell considera el recte.
Com la narració té un propòsit divulgatiu utilitza la personificació dels animals coneguts al segle XIII per explicar com hauria de ser aquests societat ideal per a l’autor i quins són els perills amb que s’ha enfrontar. Al mateix temps i sense fer perdre ritme a la narració va intercalant faules i contes d’origen hindú o àrab per reforçar aquestes ensenyances que vol transmetre.

Sempre m’he preguntat si Orwell coneixia aquest obra abans d’escriure La revolta dels animals. Potser he dit una animalada? ha ha ha

Potser alguns consideren aquesta una novel·la romàntica, que ho és, però també es una descripció ben acurada de l’altar societat anglesa de la seua època. Potser no és una crítica contundent d’aquest situació, però la seua pròpia descripció ja és prou per entendre la mentalitat classista i racista de l’època (episodi del gitanos). Potser té algun toc feminista, en els intents de la protagonista per ser lliure i no cedir al primer que vinga a demanar-li en matrimoni, però al final tots acaben casant-se i potser ell no vol al principi ja que està a càrrec d’un pare prou hipocondríac. Per alta banda si que es mostra, però sense atacar-ho, molt quin és el paper que tenia la dona en aquella inici de segle XIX i en algun passatge la protagonista semble voler-ho evitar per al seu futur.
Per cert, aquesta gent no treballava mai?