Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: racons

Cala del Vigatà, Sant Feliu de Guíxols.

Mentre la resta de la família estava a la platja “familiar” de la badia de Sant Feliu, jo m’he escapat a la Cala del Vigatà, que està prop del poble, però al sud del turó on està l’ermita de Sant Elm. He pujat pel camí de Monticalvari per baixar de seguida a la platja per unes escales ja molt abandonades.  Allà he esmorzat i nadat un poc , per retornar al poble al cap d’una hora. La tornada l’he fet per una altra senda, entrant al poble pel carrer de Sant Elm, carrer del que tinc molt bons records.

Per cert, no cal banyador en aquesta cala.

Foto: reivindicant l’aigua dels rius, de qualsevol riu.CAM00332

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. El Canadell.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca.

Una cosa semblant vaig fer un diumenge, però sense el romanticisme Planià. Vaig fer un bon dinar, a base de peix i blanc, en un restaurant de la platja del PortBo i després com tenia temps em vaig anar a llegir a la platja. Com encara no havien tret les grades del concert d’havaneres que fan cada estiu a Calella, em vaig estirar a sota les grades i a l’ombra dels seients buits i llegint  vaig acabar domint una bona migdiada.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. De Calella a Palafrugell.

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. “No hi devíeu estar gaire bé…” jo li dic. “Al contrari -respon el meu amic- hi estàvem molt be; però ens hi enyoràvem inexplicablement”. La resposta em sorprèn. És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? O potser és que el català és un animal que enyora?

Potser a principis del segle XX les distàncies eren més llargues i hom es pot enyorar. Ara hi ha un carretera de dos carrils en cada direcció que uneix Palafrugell amb Calella i Llafranc i aquesta enyorança sembla més difícil, però jo li done la raó a l’amic de Pla. Que fas a Calella tot l’any? no tens veïns, depens del cotxe per moltes coses. Potser jo soc animal de poble i el que l’amic de Pla no s’atrevia a dir, és aquesta falta de veins amb qui relacionar-se? a la solitud de viure molt aïllat a l’hivern? i amb massa gent a l’estiu?
Personalment, des de que vaig descobrir la carretera vella, l’autovia l’evite sempre que puc. És molt més bonic conduïr sense presses pels revolts d’aquesta que no per una autovia que al mig té dues rotondes traïcioneres.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. La casa del carrer Nou.

Vaig nèixer, en tot cas, al carrer Nou -o del Progrés- que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat i la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern fredíssimes, glacials. En canvi, les habitacions del migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat. Més enllà de l’hort, des d’un paret de tanca, baixa, es veia una horta molt gran -l’horta de Joanama- admirablement conreada.

 

Aquesta és la descripció de la casa natal de l’autor de El Quadern gris. La mare del meu fill va viure els seus primers anys a Palafrugell en una casa semblant del carrer Nou, abans d’anar-se’n a viure al barri de la Rajola. Les descripcions que ella m’ha fet sempre de la casa sembla coincidir prou amb la de la casa de Josep Pla, i és normal ja que les cases d’aquest carrer semblen ben bé iguals. Ella sempre va tenir un bon record d’aquesta casa, al contrari que Pla, que diu més endavant: De l’època de la meva infància no recordo absolutament res.

 

Més endavant diu que varen traslladar-se a viure al carrer del Sol. Supose que deu referir-se a la plaça del Sol, prop de l’antiga estació d’autobusos. Tambè diu:

 

A estudi, hi vaig anar de molt petit: a tres anys. Vaig ser alumne del  que tenien establert els germans Maristes, al barri de la Rajola, a Palafrugell.

 

Curiós, ja que la majoria d’escoles del poble i instituts encara estan per aquesta zona: carrer de les escoles i un poc més a les afores els dos IES.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Gestalgar: castell i riu.

Aquesta tarda hem anat a Gestalgar a donar una volta. Hem pujat al castell àrab del poble per una senda curteta molt ben condiciona. La veritat és que queda poc del castell, tres torres i un aljub que t’has de fixar molt per trobar-lo. 
Després hem anat al riu a banyar-se. L’aigua semblava més freda que el mes passat, i aquesta vegada hi havien molts peixos per la zona de bany. 

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Gestalgar: Riu Túria.

Aquesta tarda hem anat a nadar i pasetjar una mica pel costat del riu Túria a la localitat serrana de Gestalgar. Han fet una mica de piscina artificial perquè la gent puga banyar-se sense molts problemes, tret de la temperatura de l’aigua.
No sé perquè tradueixen el nom castella de Gestalgar al català per Xestalgar, potser per culpa dels apitxats de la capital que no saben pronunciar la “ge” i en lloc de dir Girona, diuen “Xirona”. Supose que la Ch castellana li correspon la X (Cheste-Xest, Chiva-Xiva), però el so “g” si que existeix a la nostra llengua i diferent del so “x” (gegant, Girona, Gestalgar, no?).

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Búnquers a Empúries.

Mira que he anat vegades, però no els havia vist mai. Potser per la seva situació a sota del turonet que forma el poble de Sant Martí. Sempre he anat per la platja en direcció a les ruïnes gregues o per les dunes de dalt del poble.
M’he quedat un poc sorprés pensant: uns búnquers, per a què? A Sant Feliu de Guíxols encara es poden veure, però allà tenien una finalitat, protegir el port de l’aviació italiana. Però no crec que Sant Martí fora un objectiu militar dels franquistes. Potser la República tinguera por d’un desembarcament franquista a la badia de Roses? però l’exercit nacional no tenia els seu punt fort en la marina, precisament. Potser no siguen búnquers republicans i siguen posteriors per temor de Franco a un desembarcament aliat per aquesta zona? Crec haver llegit que els aliats tenien un pla per desembarcar per Roses per poder alliberar França. Opció descartada pel famós desembarcament de Normandia. Del que estic segur, és que no estaven allà per espantar als primers grecs que desembarcaren en aquestes platges fa més de dos-mil anys.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Graecia capta ferum victorem cepit.

“Graecia capta ferum victorem cepit”, que vindria a dir, “La Grècia conquerida va conquerir el bàrbar vencedor”.
Aquest vers del poeta Horaci és utilitzat per l’escriptor i periodista italià, Indro Montanelli en la seva amena i divertida (sí, molt divertida) Història de Roma, per explicar com la cultura grega entra i es fa ama (culturalment parlant) de la ciutat de Roma, malgrat que el vencedor militar va ser la ciutat romana, que no va tenir gaire problemes en incorporar a l’imperi les polis gregues, degut a que aquestes ja no eren el que havien estat anteriorment.
L’anècdota és que aquests capítols els he llegit en una estada que he fet a Sant Martí d’Empúries, a la platja on fa molts anys varen desembarcar els primers grecs que posaren el peu a la península i que portaren amb ells la seva cúltura i el seu comerç, fundant la ciutat d’Emporion ( Emporiom vol dir mercat en grec). Allà hi ha un bon i tranquil saló de lectura com podeu comprovar a la foto. 

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Platja del Castell-Cala estreta, la darrera de l’any.

El dia 31, després de dinar, com feia bon temps, camine per la senda que et porta des de la platja del Castell de Palamós fins a la Cala Estreta, fins arribar a un promontori anomenat Mirador de les Illes Formigues.Allà va tenir lloc un decisiva batalla naval que Roger de Llúria guanyaria pel rei Pere el Gran, en el marc de la Croada contra el Regne d’Aragó. La senda ix de la platja i puja cap al poblar ibèric i vorejant els penyasegats et porta fins Cala Estreta, abans passant per Cala Canyers i la Cala del corbs. Al tornar vaig fer una petita variant més ràpida que passa per la caseta d’en Dalí.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Platja d’Aro-Sant Antoni de Calonge. Camí de ronda.

El passat dia 28 vaig anar caminant per aquest camí de ronda que no havia fet mai, malgrat la proximitat. Vaig començar a la cala del Pi, a l’eixida de la població de Platja d’Aro i em vaig portar la sorpresa de veure el túnel tallat per “perill d’esllavissades” (crec que exageren massa, potser els turistes estiuencs no saben per on van, però els que hem fet un poc de muntanya, sabem on posem els peus). Vaig haver de grimpar un poc per passar per dalt del túnel. El camí va passant per les diferents cales i platgetes que hi han fins arribar a Sant Antoni de Calonge per la zona de Torre Valentina. La sorpresa és que a, mes de desembre vaig veure una “sirena” al platja de Treumal (per ahí vivia l’actriu anglesa Madeleine Carroll), una noia molt blanca, prenent el sol i jugant amb un gos, nomès vestida amb la part de baix de biquini i fent-se fotos. A la tornada ja no hi era, la temperatura ja havia baixat uns quants graus respecte al migdia.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Verdaguer i Les Estunes.

………
De les Estunes al fons
lo teixien quatre aloges:
llur teler és de cristall,
de vori la llançadora.
…………

Aquests versos corresponen a Muntanyes regalades, a la part anomenada “La de Banyoles”. En ella fa referència a la roca esquerdada que hi ha prop de l’estany de Banyoles, on la creença popular fa viure a les goges i les aloges mitològiques. Vos recomane anar i passar entremig de les esquerdes (amb una llanterna, millor).

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Al voltant de la Catedral

El darrer dia de curs vàrem fer una excursió a València per veure els inicis del cristianisme a la ciutat. Unes ruïnes que hi ha darrere de la catedral de l’època romana i visigòtica. Després quan, amb tranquil·litat, passetges, te n’adones de petites curiositats, com que al darrere de la Catedral hi ha una porteta xicoteta amb un petit altar dedicat a Sant Jordi (arxiu). Ara, és la primera vegada que veig les cadires del tribunal de les aigües a la porta dels apòstols i la pregunta és: quins plets tracta aquest tribunal si a l’Horta no queda ja quasi horta?

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Cala Foradada. Palamós

Fa uns quants anys, tres valents edetans estaven practicant snorkel a Cala S’Alguer i quan es cansaren, anaren caminant cap a la Platja del Castell. Allà, tot i el fort onatge que feia, llogaren uns caiacs i es posaren a remar, no sense certa dificultat. En la seva travessia, digna del gran Odisseo, anaren a parar a la Cala Foradada on es varen fer un fart de passar i passar per dins de la cova que dòna nom a la cala, nomès accessible per mar i situada a sota del poblat ibèric del Castell.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari