Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: racons

100 curiositats de València, de Gabriel Benavides Escrivà.

Les petites històries que fan més atractiva aquesta ciutat i no els grans balafiaments de l’època que ara alguns volen recuperar són recollides en aquesta petita guia editada per l’Associació Cultural Institut Obrer i l’Ajuntament de València. En ella descobriràs els petits senyals que la història ha deixat en la ciutat, els carrers d’aquesta, curiositats sobre el riu,fonts, ponts i altres objectes que poblen el paisatge urbà de la ciutat. Hi ha un capítol dedicat a la València desapareguda, però crec que l’autor es massa benèvol atribuint-ho tot a la voracitat urbanística del franquisme, crec que molts palaus i altres edificis es varen enderrocar o eliminar per a esborrar el passat de la ciutat com a capital d’un regne o país, que no quedara constància de la seua importància i que els valencians oblidarem el nostre passat. Ja ho va dir Felip V: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres”, doncs els seus successors varen continuar amb l’exemple amb l’excusa de “modernitzar” la ciutat.

Aquesta guia és una traducció d’una prèvia escrita en castellà i això es nota massa. Potser el traductor hauria d’haver estat més acurat en aquesta ja que hi ha massa errades pel meu gust, sobretot noms en castellà i algunes construccions mal fetes.

La línia de defensa inmediata a Riba-roja de Túria, d’Alcàcer-Aleixandre-Clemente.

Un bonic reportatge fotogràfic de la línia defensiva de la ciutat de València coneguda com la immediata al seu pas per Riba-roja de Túria, amb mapes de situació i informació dels fets que varen ocórrer durant la batalla de Levante fins al començament de la batalla de l’Ebre. A més conté informació sobre les activitat que es desenvolupen actualment sobre el tema de la guerra civil al poble i a les restes de la línia.

Llàstima que ho hagen editat en castellà (almenys aquest volum que m’ha arribat) i no en la llengua del poble.

Cala del Vigatà, Sant Feliu de Guíxols.

Mentre la resta de la família estava a la platja “familiar” de la badia de Sant Feliu, jo m’he escapat a la Cala del Vigatà, que està prop del poble, però al sud del turó on està l’ermita de Sant Elm. He pujat pel camí de Monticalvari per baixar de seguida a la platja per unes escales ja molt abandonades.  Allà he esmorzat i nadat un poc , per retornar al poble al cap d’una hora. La tornada l’he fet per una altra senda, entrant al poble pel carrer de Sant Elm, carrer del que tinc molt bons records.

Per cert, no cal banyador en aquesta cala.

Foto: reivindicant l’aigua dels rius, de qualsevol riu.CAM00332

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. El Canadell.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca.

Una cosa semblant vaig fer un diumenge, però sense el romanticisme Planià. Vaig fer un bon dinar, a base de peix i blanc, en un restaurant de la platja del PortBo i després com tenia temps em vaig anar a llegir a la platja. Com encara no havien tret les grades del concert d’havaneres que fan cada estiu a Calella, em vaig estirar a sota les grades i a l’ombra dels seients buits i llegint  vaig acabar domint una bona migdiada.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. De Calella a Palafrugell.

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. “No hi devíeu estar gaire bé…” jo li dic. “Al contrari -respon el meu amic- hi estàvem molt be; però ens hi enyoràvem inexplicablement”. La resposta em sorprèn. És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? O potser és que el català és un animal que enyora?

Potser a principis del segle XX les distàncies eren més llargues i hom es pot enyorar. Ara hi ha un carretera de dos carrils en cada direcció que uneix Palafrugell amb Calella i Llafranc i aquesta enyorança sembla més difícil, però jo li done la raó a l’amic de Pla. Que fas a Calella tot l’any? no tens veïns, depens del cotxe per moltes coses. Potser jo soc animal de poble i el que l’amic de Pla no s’atrevia a dir, és aquesta falta de veins amb qui relacionar-se? a la solitud de viure molt aïllat a l’hivern? i amb massa gent a l’estiu?
Personalment, des de que vaig descobrir la carretera vella, l’autovia l’evite sempre que puc. És molt més bonic conduïr sense presses pels revolts d’aquesta que no per una autovia que al mig té dues rotondes traïcioneres.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El quadern gris, de Josep Pla. La casa del carrer Nou.

Vaig nèixer, en tot cas, al carrer Nou -o del Progrés- que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat i la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern fredíssimes, glacials. En canvi, les habitacions del migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat. Més enllà de l’hort, des d’un paret de tanca, baixa, es veia una horta molt gran -l’horta de Joanama- admirablement conreada.

 

Aquesta és la descripció de la casa natal de l’autor de El Quadern gris. La mare del meu fill va viure els seus primers anys a Palafrugell en una casa semblant del carrer Nou, abans d’anar-se’n a viure al barri de la Rajola. Les descripcions que ella m’ha fet sempre de la casa sembla coincidir prou amb la de la casa de Josep Pla, i és normal ja que les cases d’aquest carrer semblen ben bé iguals. Ella sempre va tenir un bon record d’aquesta casa, al contrari que Pla, que diu més endavant: De l’època de la meva infància no recordo absolutament res.

 

Més endavant diu que varen traslladar-se a viure al carrer del Sol. Supose que deu referir-se a la plaça del Sol, prop de l’antiga estació d’autobusos. Tambè diu:

 

A estudi, hi vaig anar de molt petit: a tres anys. Vaig ser alumne del  que tenien establert els germans Maristes, al barri de la Rajola, a Palafrugell.

 

Curiós, ja que la majoria d’escoles del poble i instituts encara estan per aquesta zona: carrer de les escoles i un poc més a les afores els dos IES.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Gestalgar: castell i riu.

Aquesta tarda hem anat a Gestalgar a donar una volta. Hem pujat al castell àrab del poble per una senda curteta molt ben condiciona. La veritat és que queda poc del castell, tres torres i un aljub que t’has de fixar molt per trobar-lo. 
Després hem anat al riu a banyar-se. L’aigua semblava més freda que el mes passat, i aquesta vegada hi havien molts peixos per la zona de bany. 

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Gestalgar: Riu Túria.

Aquesta tarda hem anat a nadar i pasetjar una mica pel costat del riu Túria a la localitat serrana de Gestalgar. Han fet una mica de piscina artificial perquè la gent puga banyar-se sense molts problemes, tret de la temperatura de l’aigua.
No sé perquè tradueixen el nom castella de Gestalgar al català per Xestalgar, potser per culpa dels apitxats de la capital que no saben pronunciar la “ge” i en lloc de dir Girona, diuen “Xirona”. Supose que la Ch castellana li correspon la X (Cheste-Xest, Chiva-Xiva), però el so “g” si que existeix a la nostra llengua i diferent del so “x” (gegant, Girona, Gestalgar, no?).

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Búnquers a Empúries.

Mira que he anat vegades, però no els havia vist mai. Potser per la seva situació a sota del turonet que forma el poble de Sant Martí. Sempre he anat per la platja en direcció a les ruïnes gregues o per les dunes de dalt del poble.
M’he quedat un poc sorprés pensant: uns búnquers, per a què? A Sant Feliu de Guíxols encara es poden veure, però allà tenien una finalitat, protegir el port de l’aviació italiana. Però no crec que Sant Martí fora un objectiu militar dels franquistes. Potser la República tinguera por d’un desembarcament franquista a la badia de Roses? però l’exercit nacional no tenia els seu punt fort en la marina, precisament. Potser no siguen búnquers republicans i siguen posteriors per temor de Franco a un desembarcament aliat per aquesta zona? Crec haver llegit que els aliats tenien un pla per desembarcar per Roses per poder alliberar França. Opció descartada pel famós desembarcament de Normandia. Del que estic segur, és que no estaven allà per espantar als primers grecs que desembarcaren en aquestes platges fa més de dos-mil anys.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Graecia capta ferum victorem cepit.

“Graecia capta ferum victorem cepit”, que vindria a dir, “La Grècia conquerida va conquerir el bàrbar vencedor”.
Aquest vers del poeta Horaci és utilitzat per l’escriptor i periodista italià, Indro Montanelli en la seva amena i divertida (sí, molt divertida) Història de Roma, per explicar com la cultura grega entra i es fa ama (culturalment parlant) de la ciutat de Roma, malgrat que el vencedor militar va ser la ciutat romana, que no va tenir gaire problemes en incorporar a l’imperi les polis gregues, degut a que aquestes ja no eren el que havien estat anteriorment.
L’anècdota és que aquests capítols els he llegit en una estada que he fet a Sant Martí d’Empúries, a la platja on fa molts anys varen desembarcar els primers grecs que posaren el peu a la península i que portaren amb ells la seva cúltura i el seu comerç, fundant la ciutat d’Emporion ( Emporiom vol dir mercat en grec). Allà hi ha un bon i tranquil saló de lectura com podeu comprovar a la foto. 

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Platja del Castell-Cala estreta, la darrera de l’any.

El dia 31, després de dinar, com feia bon temps, camine per la senda que et porta des de la platja del Castell de Palamós fins a la Cala Estreta, fins arribar a un promontori anomenat Mirador de les Illes Formigues.Allà va tenir lloc un decisiva batalla naval que Roger de Llúria guanyaria pel rei Pere el Gran, en el marc de la Croada contra el Regne d’Aragó. La senda ix de la platja i puja cap al poblar ibèric i vorejant els penyasegats et porta fins Cala Estreta, abans passant per Cala Canyers i la Cala del corbs. Al tornar vaig fer una petita variant més ràpida que passa per la caseta d’en Dalí.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Platja d’Aro-Sant Antoni de Calonge. Camí de ronda.

El passat dia 28 vaig anar caminant per aquest camí de ronda que no havia fet mai, malgrat la proximitat. Vaig començar a la cala del Pi, a l’eixida de la població de Platja d’Aro i em vaig portar la sorpresa de veure el túnel tallat per “perill d’esllavissades” (crec que exageren massa, potser els turistes estiuencs no saben per on van, però els que hem fet un poc de muntanya, sabem on posem els peus). Vaig haver de grimpar un poc per passar per dalt del túnel. El camí va passant per les diferents cales i platgetes que hi han fins arribar a Sant Antoni de Calonge per la zona de Torre Valentina. La sorpresa és que a, mes de desembre vaig veure una “sirena” al platja de Treumal (per ahí vivia l’actriu anglesa Madeleine Carroll), una noia molt blanca, prenent el sol i jugant amb un gos, nomès vestida amb la part de baix de biquini i fent-se fotos. A la tornada ja no hi era, la temperatura ja havia baixat uns quants graus respecte al migdia.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari