Cadascú té el seu viatge personal a Grècia, però aquest m’ha agradat. Potser m’haguera agradat saber més sobre ell i trobe a faltar les seus opinions sobre Olímpia i altres llocs d’Atenes.
Les petites històries que fan més atractiva aquesta ciutat i no els grans balafiaments de l’època que ara alguns volen recuperar són recollides en aquesta petita guia editada per l’Associació Cultural Institut Obrer i l’Ajuntament de València. En ella descobriràs els petits senyals que la història ha deixat en la ciutat, els carrers d’aquesta, curiositats sobre el riu,fonts, ponts i altres objectes que poblen el paisatge urbà de la ciutat. Hi ha un capítol dedicat a la València desapareguda, però crec que l’autor es massa benèvol atribuint-ho tot a la voracitat urbanística del franquisme, crec que molts palaus i altres edificis es varen enderrocar o eliminar per a esborrar el passat de la ciutat com a capital d’un regne o país, que no quedara constància de la seua importància i que els valencians oblidarem el nostre passat. Ja ho va dir Felip V: “Picad todos los escudos del reino que hay en las murallas de la ciudad. Para que un día olviden que fueron valencianos y que fueron libres”, doncs els seus successors varen continuar amb l’exemple amb l’excusa de “modernitzar” la ciutat.
Aquesta guia és una traducció d’una prèvia escrita en castellà i això es nota massa. Potser el traductor hauria d’haver estat més acurat en aquesta ja que hi ha massa errades pel meu gust, sobretot noms en castellà i algunes construccions mal fetes.
Un bonic reportatge fotogràfic de la línia defensiva de la ciutat de València coneguda com la immediata al seu pas per Riba-roja de Túria, amb mapes de situació i informació dels fets que varen ocórrer durant la batalla de Levante fins al començament de la batalla de l’Ebre. A més conté informació sobre les activitat que es desenvolupen actualment sobre el tema de la guerra civil al poble i a les restes de la línia.
Llàstima que ho hagen editat en castellà (almenys aquest volum que m’ha arribat) i no en la llengua del poble.
Mentre la resta de la família estava a la platja “familiar” de la badia de Sant Feliu, jo m’he escapat a la Cala del Vigatà, que està prop del poble, però al sud del turó on està l’ermita de Sant Elm. He pujat pel camí de Monticalvari per baixar de seguida a la platja per unes escales ja molt abandonades. Allà he esmorzat i nadat un poc , per retornar al poble al cap d’una hora. La tornada l’he fet per una altra senda, entrant al poble pel carrer de Sant Elm, carrer del que tinc molt bons records.
Per cert, no cal banyador en aquesta cala.
Foto: reivindicant l’aigua dels rius, de qualsevol riu.
Una cosa semblant vaig fer un diumenge, però sense el romanticisme Planià. Vaig fer un bon dinar, a base de peix i blanc, en un restaurant de la platja del PortBo i després com tenia temps em vaig anar a llegir a la platja. Com encara no havien tret les grades del concert d’havaneres que fan cada estiu a Calella, em vaig estirar a sota les grades i a l’ombra dels seients buits i llegint vaig acabar domint una bona migdiada.
Potser a principis del segle XX les distàncies eren més llargues i hom es pot enyorar. Ara hi ha un carretera de dos carrils en cada direcció que uneix Palafrugell amb Calella i Llafranc i aquesta enyorança sembla més difícil, però jo li done la raó a l’amic de Pla. Que fas a Calella tot l’any? no tens veïns, depens del cotxe per moltes coses. Potser jo soc animal de poble i el que l’amic de Pla no s’atrevia a dir, és aquesta falta de veins amb qui relacionar-se? a la solitud de viure molt aïllat a l’hivern? i amb massa gent a l’estiu?
Personalment, des de que vaig descobrir la carretera vella, l’autovia l’evite sempre que puc. És molt més bonic conduïr sense presses pels revolts d’aquesta que no per una autovia que al mig té dues rotondes traïcioneres.
Vaig nèixer, en tot cas, al carrer Nou -o del Progrés- que és un carrer molt trist i llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat i la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern fredíssimes, glacials. En canvi, les habitacions del migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat. Més enllà de l’hort, des d’un paret de tanca, baixa, es veia una horta molt gran -l’horta de Joanama- admirablement conreada.
Aquesta és la descripció de la casa natal de l’autor de El Quadern gris. La mare del meu fill va viure els seus primers anys a Palafrugell en una casa semblant del carrer Nou, abans d’anar-se’n a viure al barri de la Rajola. Les descripcions que ella m’ha fet sempre de la casa sembla coincidir prou amb la de la casa de Josep Pla, i és normal ja que les cases d’aquest carrer semblen ben bé iguals. Ella sempre va tenir un bon record d’aquesta casa, al contrari que Pla, que diu més endavant: De l’època de la meva infància no recordo absolutament res.
Més endavant diu que varen traslladar-se a viure al carrer del Sol. Supose que deu referir-se a la plaça del Sol, prop de l’antiga estació d’autobusos. Tambè diu:
A estudi, hi vaig anar de molt petit: a tres anys. Vaig ser alumne del que tenien establert els germans Maristes, al barri de la Rajola, a Palafrugell.
Curiós, ja que la majoria d’escoles del poble i instituts encara estan per aquesta zona: carrer de les escoles i un poc més a les afores els dos IES.
